dilluns, 12 de novembre de 2012

No ho podem deixar en les seues mans

Un dels arguments que he escoltat en les diferents assemblees obertes de la CUP per decidir o explicar el perquè de presentar-se al Parlament ha estat el de “no ho podem deixar en les seues mans”. Efectivament, els culpables de la dependència absoluta de Madrid i Frankfurt no poden ser ara els encarregats de treure’ns d’una situació creada per ells mateixos. L’ofeg que patim té noms i cognoms. Hi ha culpables. A Islàndia ho van tenir molt clar i ha arribat el moment que als Països Catalans fem passos en la mateixa direcció. Permetre que els garants de l’espoli i el frau fiscal continuen en el poder és condemnar aquest país al fracàs. El lladrecidi partitocràtic dels darrers trenta anys ha de tenir fi o, si més no, la seua denúncia pública. I aquesta serà una de les nostres feines al Parlament: assenyalar una autoproclamada classe política que ens ha robat els diners del present i el futur dels nostres fills.

Les retallades diuen que són inevitables. Evidentment que per a un model capitalista i neoliberal, si el que es pretén és mantenir-lo i que els que més tenen continuen guanyant més i més, les retallades són necessàries. Perquè el problema no és de falta de liquiditat, el problema és el sistema. El capitalisme és el problema i això ja ho sabien els nostres avis i àvies, tradició de lluita de la que som hereus. Superar el sistema, avançar cap a un model econòmic basat en la cooperació i no en la competició, un model social inclusiu i no excloent, són horitzons fonamentals per a sortir de la crisi. La resta són receptes que ja coneixem, autèntiques utopies de la mentida establerta en unes institucions segrestades per bancs i multinacionals. La mentida d’aquells que porten anys desnonant amb la complicitat dels polítics professionals de l’stablishment i que ara, després de diferents suïcidis, pretenen muntar un circ amb foto a la galeria per a donar la sensació que el que volen és solucionar un problema que ells mateixos han creat.

El 26 de novembre cal començar a construir la utopia, el somni d’un país sense estafats ni estafadors, sense corruptes ni corromputs. Una utopia que fa molts anys estem treballant des del carrer primer, des dels ajuntaments després i des del parlament a partir d’ara. Una utopia del poble i per al poble, on tots i totes som polítics perquè la política ha de ser cosa de tothom i no de quatre professionals que l’han convertida en el seu modus vivendi. La utopia, al cap i a la fi, no és altra cosa que l’horitzó al que volem arribar i que amb la pretensió d’arribar-hi ens ajuda a construir pas a pas el somni que anhelem.