dijous, 20 de desembre del 2007

Què és el 18/98?

Aquests darrers dies hem pogut presenciar a les televions i ràdios del país i també del país veí, Espanya, reflexions i notícies relacionades amb un macroprocés judicial anomenat 18/98 contra allò que la paranoia espanyola-garzoniana anomena "el entorno de ETA". Un procés que ja feia anys de durava i que ha acabat portant a la presó a molta gent representant de diferents organitzacions i institucions culturals, juvenils, entre d'altres, de tota Euskal Herria. En una democràcia tot plegat semblaria un circ, una barbaritat, una mena de gran teatre de l'esperpent goià amb certs trets dantescos. Malgrat tot, aquí no es veu així. Al nostre país -i també a la veïna Espanya- tot plegat es veu com la gran operació antiterrorista dels darrers anys, el que calia per acabar d'una vegada per totes amb el "malvat terrorisme d'ETA". Per què si algú encara té dubtes, el conflicte basc no és altra cosa que la lluita constant i diària d'una gent que és molt bona, maca, demòcrata i ben parida contra una d'altra formada per éssers dolents fills del mateix dimoni. Amb aquests termes se'ns intenta vendre una realitat molt complexa i diversa com és la basca. En fi, no tinc gaires ganes d'escriure més sobre el tema perquè m'acabaré posant de mala llet. Us deixe això sí algunes reflexions aparegudes al diari Gara aquests dies i a rebelion.org que em semblen força aclaridores del que realment passa:

Reflexions sobre el 18/98
Iñaki *Egaña i *Giovanni *Giacopuzzi *Gara Hi ha qui diu que mentre persisteixi l'activitat armada d'ETA no té massa sentit, ni tan sols és lícit, parlar de violació dels drets d'associació i expressió o de l'acció política que, entre altres casos, ha originat l'epíleg al judici «mare» contra l'esquerra *abertzale, el cridat Procés 18/98. Aquest és un argument que confirma la tesi *acusatoria, és a dir, que totes les persones, associacions i entitats polítiques que a Euskal Herria advoquen per la independència, el canvi social i econòmic, el no reconeixement de l'actual estatus... en definitiva, els quals defensen l'exercici del dret d'autodeterminació, són ETA. Hi ha una literatura jurídica espanyola que confirma aquest assumpte. Garzón, entre uns altres, ha editat algunes perles en aquest sentit, culminant amb l'última arran de l'acte contra l'adreça de Batasuna, on considera textualment «les fins violentes d'independència o autodeterminació». Aquesta línia ens duria a conclusions de *Perogrullo menjo la que lluitar per un món on la fam estigui eradicada o on les medicines es trobin a l'abast dels pobres sigui delicte perquè hi ha algú que ho fa a través de la lluita armada. això succeís -succeïx en la dialèctica repressiva-, els governants ens estan manant un avís nítid: la presó o el bandejament és la destinació per a qui s'atreveixen a enfrontar-se a un món tan injust com el qual ens toca viure. No es pot trivialitzar sobre aquest tema. El judici 18/98 hauria d'estudiar-se en les facultats de Dret, Història i Economia. Caldria esmicolar com els principis teòrics del Dret -dret a la defensa, d'expressió i organització, la responsabilitat individual-, són pura propaganda. Que dir, com Zapatero, que Europa és el bressol dels drets humans i civils és demagògia i que Espanya, és obvi, no pot cridar-se hereva d'aquells ideals d'igualtat i democràcia que van sorgir en els moviments europeus per les llibertats després de la Revolució francesa o la II Guerra Mundial. La justícia espanyola no és peça desinteressada entre parts, sinó que defensa un projecte polític, cultural i econòmic determinat. Aquesta justícia exerceix una elecció a priori, fonamentada en la negació de la llibertat de qualsevol ciutadà a sentir-se basc, fins i tot basc-espanyol. I si és parcial no és justícia. L'essència d'aquesta definició la marca l'Audiència Nacional. En política i en història la coincidència rares vegades és casual. Com no ho va anar el fet que al gener de 1977, a través d'un decret governamental, es derogués el Tribunal d'Ordre Publico franquista per a crear, el mateix dia, l'Audiència Nacional. És a dir, que la cultura de l'enemic intern del règim franquista es va traslladar a la de «la defensa del marc constitucional». Els comunistes, *masones, homosexuals, jueus i republicans s'han transformat en separatistes i *anticonstitucionalistas. Així s'eludeix la recerca mateixa d'una vertebració de l'Estat per a reconduir el problema a una qüestió d'ordre públic. Ha ocorregut en 2007 amb la mateixa lògica que hagués succeït en 1957. Per això, un tribunal especial, recolzat en una jurisprudència autoritària i *homogeneizante, ha jutjat models socials, polítics i culturals sense cap rubor polític. Era i és l'habitual. Aquest estil tan espanyol de jutjar a la dissidència ha triomfat fins als nostres dies. Durant el franquisme, va haver un jutge que va destacar sobre tots, Enrique *Eymar, que va arribar a tenir el seu despatx en la presó d'Ocaña. Alguns detinguts van denunciar que els va torturar personalment i el seu *sadismo va ser llegendari. Quan a Julián *Grimau els mèdics li van atendre per a pal·liar els efectes de la tortura, el jutge va assenyalar que era inútil guarir-lo perquè seria executat, a pesar de no haver si més no celebrat la vista. La premsa europea va encunyar un terme per a identificar aquest estil de dictaminar dels jutges hispans: «jutgen d'oïda», deien. Efectivament, *Grimau i altres punts van ser condemnats i afusellats no per proves pericials sinó per l'opinió emesa referent a això pels diaris franquistes o pel que havien escoltat «per aquí» testimonis. Les èpoques no es repeteixen, és obvi, però els comportaments. I els judicis previs impulsats per mitjans i les proves basades en remors, maltractaments o la manipulada opinió pública substituïxen amb freqüència al rigor, per què no dir-lo, científic. És evident i ningú que es digui imparcial (un jutge, per exemple), ho podria abordar sense *sonrojarse. Si necessitéssim confirmar el que s'ha dit, bastaria amb repassar el seguiment que han fet del *macrosumario els mitjans de comunicació espanyols: silenci, o dita d'altra manera, *omertá. Sembla lògic que els mitjana espanyols seguissin dia després de dia el judici per la massacre a Madrid del 11-M. Va haver prop de 200 morts i milers de ferits. En el 18/98 no havia ni morts ni atemptats, encara que per les condemnes sembla el contrari. L'acusació fiscal citava reunions de grups polítics, debats ideològics, qüestions econòmiques o empresarials, moviments socials, línia editorial de mitjans, forma d'autofinançament, etc. Es van esmentar reunions en les quals no se sabia qui havia participat. Es declaraven finançaments ocults quan en les mateixes actes legals apareixia el seu origen i com es gastava aquests diners. Se silenciava qualsevol temptativa dels imputats de donar explicacions sobre escrits, declaracions o activitats. Com anaven a seguir els mitjans un judici que estava ja *prejuzgado? Aquesta absència de mitjans formava part de la *descontextualización dels fets, de la falta d'una reconstrucció històrica rigorosa perquè la base de les acusacions fixava que les fins polítiques fossin considerats actes criminals. S'ha aplicat el nou terme jurisprudencial espanyol de la «contaminació». Fins al punt que la denúncia d'alguns imputats sobre el fet que entre els perits policials es trobés qui va practicar interrogatoris amb tortura, va ser silenciada amb un «Aquí no valen tribunals d'Estrasburg». Com va dir el Fiscal General Conde *Pumpido en relació a la il·legalització de les llista d'AS i de la meitat de *ANV: «Potser ens hem passat però ha colat». Tant ha colat que «El País» fent un resum de les detencions contra ETA des de la treva fins a avui afirmava que eren 188 els etarres detinguts: militants o suposats col·laboradors d'ETA, joves acusats de *kale *borroka, dirigents de Batasuna i imputats en els judicis de *Jarrai-*Haika-*Segi i del 18/98. Tot és ETA. Per la seva banda, les persones condemnades en el judici han mostrat les causes socials i polítiques a les quals han dedicat la seva vida. Han respost a les condemnes cridant a mobilitzar-se per un objectiu que resumeix el sentit de la seva lluita: «Pels drets d'Euskal Herria. Condicions democràtiques per a totes les opcions polítiques». I si hagués voluntat d'analitzar històricament el treball de les associacions, grups o mitjans informatius en els quals participaven els acusats, percebríem que aquesta reivindicació política ha estat el fil conductor. «*Egin», un diari únic a Europa que donava veu a qui no la tenia i també a qui no compartia les idees de l'esquerra *abertzale. Un diari que vivia del suport de la seva gent, el que donava sentit profund al concepte de llibertat d'expressió. La Fundació *Zumalabe, nascuda de la decisió de «redistribuir la plusvàlua produïda pels treballadors» per a aprofundir el fil que uneix els moviments socials. *Xaki que projectava internacionalment la proposta de l'esquerra *abertzale que, com deia el *video «Lliure contra la nostra història» és la de «ser ciutadans del món i no súbdits del llogaret global». *Ekin, grup que es presentava públicament per a reivindicar la independència i el socialisme. La teoria de «tot és ETA» fa abstracció de la història. Nega que existeixi una forma diferent de fer política que es pugui confrontar en peus d'igualtat amb les quals dominen la nostra societat. Per això els van jutjar. El judici 18/98 resumeix la negació del sistema polític i jurídic espanyol (i també europeu), per a oferir instruments de transformació. Extracta l'oposició per a acostar el poble i els ciutadans al protagonisme polític, per a retornar a la política la seva principal funció que és la d'establir, entre tots, modalitats de relació i normes per a prevaler els drets humans i polítics sobre els de les elits del poder econòmic. El 18/98 impedeix vacunar contra la malaltia de la xenofòbia i el racisme a través del reconeixement que les cultures són cultures diferents i que tenen el mateix dret a desenvolupar-se per a aprofundir en la riquesa de la diversitat. De reconèixer que el «primer món» ho és a cop de guerres, imposicions i explotació. Fins que no s'accepti aquest desafiament polític i cultural, fins que no s'obrin les portes a la dialèctica política (feta a través de la lliure confrontació de models polítics i socials), no s'haurà obert el camí de la democràcia, o sigui, la via de crear «condicions democràtiques per a totes les opcions polítiques».

diumenge, 16 de desembre del 2007

Intervenció en la xerrada del dia 15

Tot i que finalment per qüestions climatològiques la xerrada programada per ahir es va suspendre, penge el que havia de ser la meua intervenció en la mateixa.

Joan Fuster deia: “tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”.

Des de la Candidatura d'Unitat Popular creiem que aquesta és una premissa bàsica alhora de parlar de política nacional i feta en clau nacional. Siga des de l'àmbit que siga, si no som els catalans i les catalanes aquells que desenvolupem la praxis política diària que ens afecta, per la situació d'ocupació nacional que patim, l'enemic sempre desenvoluparà polítiques contràries als nostres interessos. I parle d'enemic perquè crec que a les coses se les ha de dir pel seu nom: els estats espanyol i francès són avui dia enemics declarats dels Països Catalans, són els nostres botxins des de fa més de 300 anys. Amb això que dic, que ningú no es confonga: no parlem del poble castellà, andalús, francès o occità. No. Parlem de les oligarquies espanyoles i franceses, parlem de la maquinària d'estat que aquestes han creat i desenvolupat al llarg dels darrers segles d'història i que a cop de repressió, persecució cultural i un clar intent d'extermini cap al poble català, el capitalisme francès i espanyol s'han acabat imposant al llarg del territori dels Països Catalans.

Partint, doncs, d'aquesta realitat i situació immediata, l'Esquerra Independentista dels Països Catalans ha apostat més que mai en els darrers anys per la recuperació de la nostra identitat política i cultural a partir d'una mena de regeneració política canalitzada mitjançant la lluita municipalista que dia rere dia desenvolupa la Candidatura d'Unitat Popular en aquelles viles i ciutats catalanes on tenim presència. Una aposta que tot i haver agafat la major embranzida de la seua història en els darrers cinc anys -moment en què van aparèixer moltes CUP's en llocs on mai hi havia hagut lluita en l'àmbit institucional i moment també en què es comença a tenir certa representació als nostres ajuntaments- no és tan nova. De fet, les Candidatures d'Unitat Popular surten a finals dels anys 70 i principis dels 80 quan l'esquerra no pactista d'aquest país, no acceptant la frustració que representa l'anomenada Transició a la democràcia decideix muntar les primeres candidatures en diversos municipis dels Països Catalans.

Actualment ens trobem davant d'unes candidatures que, igual que les primeres, partim d'una doble definició: som independentistes i som d'esquerres. Som independentistes perquè, com deia abans, partim de la base que vivim en un país ocupat i que no és lliure. Els Països Catalans amb tota la seua diversitat cultural, social, econòmica i política, actualment som una nació sense estat no perquè ho haguem triat nosaltres sinó perquè Espanya i França no ens deixen tenir-ne. Per altra banda, ens declarem ideològicament d'esquerres perquè creiem que sols amb un canvi real de les estructures capitalistes dominants podrem algun dia arribar a tenir una societat realment justa i igualitària.

Així doncs, dins l'ample espectre polític existent avui dia de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, podríem dir que la Candidatura d'Unitat Popular representa un vertader trencament amb el passat i el present polític. Un trencament amb la tradicional visió covarda de l'anomenat catalanisme que emparant-se en allò que anomenem el seny català, ha venut el país en els darrers 30 anys a canvi d'una poltrona, un cotxe oficial i un bon sou. Nosaltres diem prou a aquesta manera de fer política que no ens ha portat enlloc. Diem prou a un model polític que ens intenta fer creure que la política és cosa de quatre personatges amb corbata i americana que surten diàriament a la televisió i que decideixen per tots nosaltres. La CUP creu que ha arribat el moment de fer polítiques populars i nacionals, amb clara visió de futur. Polítiques dissenyades per tothom, on la democràcia participativa siga una realitat als nostres municipis i no quatre frases maques de programes electorals que mai es porten a terme. Aquesta ha de ser la veritable renovació del catalanisme i no la parrafada que fa un mes ens va intentar vendre el senyor Artur Mas i que de manera resumida, com diuen els castellans, no deixa de ser “más de lo mismo”.

Mireu, els partits polítics clàssics que fins ara han governat les diferents institucions regionals dels Països Catalans – ja siguen les diferents generalitats, els ajuntaments, els consells, etc..- ho han fet pensant-se, almenys en un primer moment, que amb les anomenades autonomies podríem aconseguir quotes de poder i llibertat majors de les que mai havíem conegut en època contemporània. Puc entendre que algú ho veguera així en els anys immediats a la Transició, bàsicament perquè proveníem d'una dictadura militar. Però el que no puc entendre és que gairebé trenta anys després el discurs siga exactament el mateix de sempre i que a sobre ens prenguen per “tontos” intentant vendre'ns la mateixa moto altre cop però ara més gastada i cremada. Això és el que no es pot entendre. Però encara és pot entendre menys que aquesta vegada darrere de l'operació no estiga sols la socialdemocràcia espanyola i la burgesia catalana sinó també aquells que s'autoproclamen republicans, ecosocialistes, ecologistes i fins i tot independentistes. Què passa, què aquests partits no tenen més idees o és que un cop s'han agafat a la mamella no la volen soltar? Per la CUP, doncs, la via autonomista està totalment esgotada i no dóna per més. Pensem una cosa: la suposada progressia espanyola del PSOE no han estat capaços ni d'acceptar aquella cosa que va sortir del parlament del Principat i que al cap i a la fi no era altra cosa que un nou intent d'encaix a Espanya però amb un millor finançament per a Catalunya. Si no van acceptar això, algú encara creu que seran capaços d'acceptar-nos tal com som o decidim ser? Algú encara pensa que els espanyols, a dia d'avui, són capaços d'acceptar democràticament allò que decidim els i les catalanes? Algú encara pensa que els estats espanyol i francès són vertaderes democràcies? Nosaltres creiem que no i per això s'ha de tallar de socarrel aquesta situació.

El catalanisme de pa sucat amb oli que ha intentat reformar Espanya en els darrers 150 anys – perquè el tema no és ni molt menys nou!!!- no ha aconseguit el seus propòsits, ha fracassat. L'estratègia d'intentar convèncer als espanyols de què al cap i a la fi els catalans no som tan dolents i que simplement el que volem és poder ser espanyols a la nostra manera no dóna per més. Ara és el moment d'endegar un procés de construcció nacional amb els diferents agents socials i polítics que reconeixien i creuen en el dret dels Països Catalans a existir i avançar cap a la independència. Sense donar cap pas més enrere. Ja n'hem fet molts en els darrers 30 anys i ara només ens queda l'opció d'avançar de manera decidida i ferma. Cal, doncs, crear un ample moviment de masses que a partir de diversos fronts de lluita porte a terme un veritable procés d'emancipació social i nacional per a la nació catalana. Un moviment que ha de partir, evidentment, del reconeixement de la plena territorialitat dels Països Catalans.

L'any 1950 Fuster escrivia el seu article València en la integració de Catalunya. El de Sueca, molt encertat com sempre, ja pronosticava en aquesta època que

Mentre el problema de València no serà considerat pels catalans estrictes com un problema llur, i com un problema rigorosament nacional -des dels punts de mira econòmic, polític i cultural-, el catalanisme no deixarà d'ésser un moviment fracassat en potència”.

I jo ara us pregunte: Creieu que Fuster es va equivocar gaire veient el que tenim? Personalment crec que no, la veritat. I ja no sols per la meua procedència i sentiment valencià sinó per una qüestió de constatació de fets. Som a l'any 2007 i el màxim que hem aconseguit amb el regionalisme revestit de nacionalisme dels diferents territoris és tan sols estar més dividits que mai. Dividits fins al punt que el darrer estatut del Principat quan parla de nació ho fa sols per a referir-se a les quatre províncies de l'autonomia catalana sota domini espanyol. És el moment doncs de trencar aquestes inèrcies que sols ens porten al fracàs i la divisió nacional i començar a crear un vertader poder popular que des de la base treballe per l'alliberament social i nacional de la nació catalana amb la seua plena territorialitat i diversitat. Aquest darrer concepte em sembla que és molt important si volem que els nostres objectius es porten plenament a terme. Hem d'abandonar idees preconcebudes i tergiversadores que ens presenten la cultura i la identitat catalana com una mena d'ens inamovible en el temps, que no avança ni evoluciona i que és totalment homogeni en el temps i el territori. La cultura catalana és una i diversa. Variada en els seus dialectes i costums, diversa en la seua relació amb el territori i la mar. Els Països Catalans han de ser vistos pels seus ciutadans com una realitat nacional homogènia en la forma i heterogènia en el fons. Aquests conceptes i valoracions que segurament a més d'una persona sobtaran, no són altra cosa que un toc d'atenció que ens ha d'ajudar a abandonar d'una vegada per totes la visió conservadora i romàntica que el pujolisme i el regionalisme del principat, valencià o illenc ens han intentat inculcar en els darrers temps. Per a la CUP ha arribat el moment de crear i construir un nou model cultural, una altra forma d'entendre la catalananitat a partir de la formulació d'un model que identifique cultura amb cohesió social, cultura amb identificació individual i col·lectiva. Un model cultural català i popular amb el qual se senten identificats tots els ciutadans catalans ja siguen de Perpinyà, Alacant, Barcelona, Lleida o Ciutadella.

Per tant, a l'anomenat catalanisme no li queda altra sortida a dia d'avui que exigir de manera clara i contundent el dret a exercir plenament el nostre dret a decidir. Sense mitges tintes ni matisos. El dret a decidir només té una lectura: l'AUTODETERMINACIÓ. Per molt que els senyors de CiU ho intenten revestir que totes les maneres possibles, el vertader i únic dret a decidir d'una nació passa inexorablement per l'exercici democràtic i legítim del dret a l'autodeterminació. Un dret que han d'exercir tots els catalans i catalanes, en plena llibertat i igualtat i que s'ha de reivindicar per a tot el territori, sense excloure cap part del mateix.

Permeteu ara fer-me una pregunta: què és una nació lliure? Aquesta mateixa qüestió es feia el polític i sindicalista irlandès James Connolly l'any 1916 referint-se, evidentment, a la nació irlandesa. Connolly, un fabulós pensador de l'alliberament nacional i social, donava algunes pautes que ens poden ajudar a definir el què és i no una nació lliure. Segons ell:

Una nació lliure és la que posseeix el control absolut de tots els seus recursos i poders interns i no està sotmesa a restriccions de cap mena per a relacionar-se amb qualsevol altra nació en circumstàncies similiars, tret de les que imposi la natura. (...) Una nació lliure ha de tenir pel control sobre els seus propis ports, poder-los obrir o tancar a voluntat, deixar-hi entrar o no qualsevol mercaderia, com li sembli més convenient per al benestar del seu propi poble, i obeint-ne els desigs, i essent completament lliure de la interferència de qualsevol altra nació, i sense haver-se de preocupar gens ni mica dels desigs de qualsevol altra nació. Si manca d'aquest poder, cap nació no posseeix el primer element essencial de la llibertat. (...) T'agradaria viure en una casa si les claus de totes les portes d'aquesta casa fossin a les butxaques d'un rival teu que t'havia robat sovint fins aleshores? Et donaries per satisfet si et deia que d'ara endavant ell i tu sereu amics per sempre més, però insistia a fer-te signar un tracte per a cedir-li el control de totes les teues portes i la custòdia de totes les teues claus? (...) Una nació lliure ha de tenir ple poder per a canviar, esmenar, abolir o modificar les lleis segons les quals la propietat dels seus ciutadans és tinguda, obeint al desig de canvis, esmenes, abolició o modificacions expressat pels seus propis ciutadans. Qualsevol nació lliure té aquest poder. (..). Allò que és l'individu separat per a la família, això mateix és la nació separada per a la humanitat. La família perfecta és aquella que més deixa desplegar els poders interiors de l'individu; el món més perfecte de tots és aquell en què l'existència separada de les nacions és tinguda com el més sagrat dels béns. No pot haver-hi una Europa perfecta on es negui a Irlanda fins el més ínfim dels seus drets nacionals; no pot haver-hi una Irlanda digna en cas que els seus fills sofreixin mansament semblant negació. (...) El progrés pacífic del futur requereix la possessió per Irlanda de tots els drets nacionals que ara li són negats. Només així podran trobar els treballadors d'Irlanda l'estabilitat i la seguretat per als fruits de llur treball i organització”.

Evidentment, parlem d'unes reflexions escrites fa gairebé cent anys. Unes reflexions que, amb la distància cronològica i política, no s'allunyen gaire de la situació que a dia d'avui encara patim els Països Catalans. Unes paraules que ens han d'ajudar a reflexionar sobre que hem estat fent fins ara i com ho podem solucionar. La proposta que fa la CUP als catalans i catalanes, doncs, passa per engegar, com ja hem dit, un procés de construcció nacional dels Països Catalans que ha d'esdevenir l'embrió d'un nou i fort moviment popular que avance cap a l'exercici de l'autodeterminació.

És clar que els estats espanyol i francès no ens facilitaran les coses, tot el contrari. Per això és vital conscienciar a la població catalana de la necessitat de mobilitzar-nos. La mobilització popular és una peça clau en tot procés d'alliberament nacional. A més, el fet que una gran part de la població agafe consciència de la necessitat d'independitzar-nos ajudarà a què tothom senta seu el procés alliberador, veja clarament la necessitat d'arribar a la independència. En aquesta línia de treball, la Candidatura d'Unitat Popular va presentar el passat 17 de novembre a Girona la Campanya “Escac al rei, escac a Espanya. Des dels municipis construïm la República dels Països Catalans”.

Amb aquesta la CUP ens proposem el repte de generar debat al voltant de conceptes com república, Països Catalans, nació, entre d’altres, que ens ajuden alhora a començar a construir el país que volem. Tot aquest procés de debat, reflexió i acció que proposem des de la CUP s’inicia amb un manifest que compta amb uns punts programàtics bàsics on els principis republicans, catalanistes i socialistes són l’eix fonamental per a la construcció de la nació catalana del futur. Aquests eixos programàtics bàsics són quatre: la llibertat, basada en la defensa irrenunciable del reconeixement i l'exercici efectiu dels drets humans (civils, socials, polítics i nacionals) de totes les persones i els pobles; la igualtat, en lluita constant contra qualsevol estructura o acció basada en la discriminació per raó de gènere i d'opció sexual, de naixement o d'origen, i de condició personal o social; la cooperació solidària, per a superar l'actual sistema capitalista global i salvatge, i assolir una nova base socioeconòmica i de justícia social necessària per a garantir a totes les persones aquesta igualtat i aquesta llibertat. En definitiva, plantegem avançar cap al Socialisme a partir d’un procés original dels Països Catalans, respectant les nostres condicions històriques i encapçalat per les classes populars catalanes; la terra, un compromís amb la terra, entès com la defensa del medi i els recursos naturals, el desenvolupament sostenible i, alhora, com a defensa del país amb la seva parla, cultura i identitat nacionals.

Per a finalitzar la meua intervenció, podríem resumir-ho tot plegat dient que la proposta política de la CUP passa per una construcció nacional, que creiem que s’ha de fer des de la base, des de les viles i ciutats i, evidentment, des del municipalisme. Una construcció nacional que ha de comptar amb les aportacions dels diferents agents de l’Esquerra Independentista com a moviment polític, però també dels diferents moviments socials i veïnals, els sindicats o d’altres col·lectius. En definitiva, proposem a la societat civil dels Països Catalans l’inici d’un procés real que ens porti a conquerir la plena llibertat per a la nostra nació. Un camí que hem de construir tots plegats i que s’ha de concretar en l’avanç cap a una societat moderna, justa i lliure.

dijous, 13 de desembre del 2007

Xerrada dissabte 15 de desembre a Olot


A tall informatiu:

Dissabte 15 de desembre a les 19.30 a l'Hospici d'Olot participaré en una taula rodona representant a la CUP en una taula rodona per parlar sobre la situació política actual dels Països Catalans i les propostes de la CUP.

Ja penjaré tota la intervenció i una crònica de tot plegat.

pd. Ho organitza el col·lectiu olotí Estelada 2014.

dijous, 22 de novembre del 2007

Escac al rei, escac a Espanya: fem país, construïm república!






Els darrers mesos han suposat per a la imatge de la monarquia espanyola als Països Catalans un abans i un després. El passat 13 de setembre, arran d’una concentració convocada per la CUP de Girona, junt a d’altres agents de l’Esquerra Independentista, es realitzava l’acció simbòlica de cremar diverses fotografies del rei espanyol Juan Carlos I. Una acció que a partir de la difusió mediàtica que la gran majoria de mitjans de comunicació nacionals i estatals van realitzar, va provocar l’acció repressora de l’aparell judicial i policial espanyol, que va acabar portant un total de 23 persones davant l’Audiencia Nacional.



Arran d’aquests fets i sobretot a partir de la reflexió i l’anàlisi de la situació per part dels i les militants de les diferents CUP de comarques gironines, es va decidir que havia arribat el moment de no quedar-nos sols en l’acció-reacció sinó que era l’hora de proposar, de construir. Quin país vol la CUP? Què vol l’Esquerra Independentista per als Països Catalans? Aquestes dues preguntes van generar el debat que ens va portar a creure en la necessitat d’engegar la campanya “Escac al rei, escac a Espanya. Des dels municipis construïm la República dels Països Catalans”. Una campanya, doncs, programada i decidida pels militants de la CUP de la intercomarcal gironina que va veure la necessitat de no desenvolupar ella sola sinó que era molt més profitós fer-ho de manera unitària, agafant l’àmbit d’acció nacional, on totes les CUP hi participaren i entre tots plegats poguérem arribar a conclusions conjuntes. Arran d’això, es va portar la proposta de campanya al Secretariat Nacional el qual va creure també necessari donar recolzament a la proposta gironina.



Així, arribats a aquest punt, el passat dissabte 17 de novembre, la CUP presentava la campanya en la mateixa Plaça del Vi de Girona on mesos enrere havia començat el descrèdit dels Borbons. Una presentació que va comptar amb la presència de diversos regidors i regidores i de diferents militants gironins i membres del Secretariat Nacional. Una campanya, doncs, que pretén crear debat i formular discurs. Una campanya que s’inicia amb un manifest que compta amb uns punts programàtics bàsics on els principis republicans, catalanistes i socialistes són l’eix fonamental per a la construcció de la nació catalana del futur. Una construcció nacional que des de la CUP creiem que s’ha de fer des de la base, des de les viles i ciutats i, evidentment, des del municipalisme. Una construcció nacional que ha de comptar amb les aportacions dels diferents agents de l’Esquerra Independentista com a moviment polític, però també dels diferents moviments socials i veïnals, els sindicats o d’altres col·lectius. En definitiva, una campanya que ha d’ajudar a la CUP i a l’EI a fer una aposta política clara i diferent on la societat dels Països Catalans veja reflectida la solució als seus problemes i l’avanç cap a una societat moderna, justa i lliure.

dijous, 15 de novembre del 2007

Veneçuela o la ficció del capital?



És dijous al matí i un cop més m'ha despertat la demagògia i les mentides que des de la passada Cimera Iberoamèricana els grans comunicadors de masses ens estan oferint. La veritat absoluta que ens intenten vendre es troba bipolaritzada en dos fronts on Chávez és una mena de dimoni en forma de dictador-populista-amic-de-Fidel Castro (s'ha de dir tot junt i sense respirar) i una oposició ultrademocràtica que lluita diàriament contra el dèspota abans descrit. Jiménez Losantos, el senyor Carles Francino (o Carlos, ja no ho sé ben bé), “l'independent” Antoni Basses, TVE1, Telecinco, els progres de la Cuatro o els de la nostra -TV3 vull dir- han potenciat i donat per bo el mateix cúmul de mentides, les mateixes fal·làcies. Clar, en certa manera és lògic si tenim en compte que tots depenen del BBVA, La Caixa, Telefònica, Repsol, entre d'altres empreses de capital espanyol que estan perdent els seus privilegis a Veneçuela. Què volem, què mosseguen la mà d'aquell que els hi dóna de menjar?


Malgrat tot, i afortunament afegisc, no tot forma part de l'espessa negror amb que els mass-media volen pintar el panorama polític actual. Buscant i rebuscant per internet trobes fonts d'informació -aquests sí independents- que ens expliquen una altra veritat on apareix una Veneçuela que està començant a conèixer per primera vegada que és el dret a l'educació i la sanitat pública i universal, on els camperols estan començant a gestionar ells mateixos les terres que hi treballen de manera democràtica i cooperativa, un país on s'està construint un sistema polític, econòmic i social realment just a partir de la participació directa de tota la ciutadania, entre moltes d'altres coses. El govern democràtic del president Hugo Chávez està avançant, amb el vistiplau del seu poble, cap al Socialisme i això no agrada als defensors dels privilegis i la pobresa, als autoproclamats demòcrates que s'escuden en els militars i el colpisme per poder prepetuar-se quan els vots no els hi deixen. Aznar, Zapatero i el bribón del Borbó formen part del mateix cúmul d'interessos econòmics, del mateix model social on la injustícia és el primer valor a defensar. Per això Aznar planeja cops d'estat, el rei intenta fer callar a l'electe i democràtic Chávez i Zapatero fa el préssec intentant defensar a tots dos.


James Petras ha definit de manera molt completa tot això que ara estic intentant explicar en un article titulat Venezuela: entre los votos y las botas. Petras, lúcid com sempre, aporta les principals claus per entendre la situació que actualment s'està vivint al país sudamericà. Un moment en què tot apunta que l'oposició a Chávez torna a planejar un nou cop militar per acabar amb la democràcia i el procés revolucionari bolivarià. Tot plegat, sengons informa Petras, amb la col·laboració directa de l'exministre de defensa Raúl Baduel. Aquest militar centrista té connexió directa amb l'embaixada nordamericana i el gran lobby de la informació i, d'igual manera, tot el recolzament de l'extremadreta i les seves empreses. Existeix tot un pla de desestabilització del país -igual que van fer amb Allende l'any 1973!- per intentar crear una situació política i social insostenible que acabe justificant l'intervenció militar per a solucionar-ho. D'aquesta estratègia colpista formen part les protestes dels universitaris dels centres privats o el bombardeig constant dels mass-media veneçolans, nordamericans i espanyols. Una conspiració de la qual Aznar, el Borbó i Zapatero són còmplices, a no ser que demostren el contrari.


Mireu:


diumenge, 11 de novembre del 2007

Gràcies president Chávez


Doncs això: moltes gràcies per plantar cara a la prepotència espanyola. Ja era hora que l'Amèrica Llatina es rebelara contra el neocolonialisme espanyol que porta tants anys sotmetent aquell continent i expoliant-lo. Què es pensava Aznar que podia instigar colps d'estat i quedar impune, sense denúncia? No senyor no. Això ja s'ha acabat i una nova era de llum s'obri per al continent sudamericà. I Juancarlitos, què li passa? Després del qüestionament que està tenint des dels Països Catalans arran de la crema de fotos amb la seua imatge, després que s'hagen alçat diferents veus tractant-lo de vividor, gandul, entre d'altres adjectius -qualificatius que, tot siga dit, alguns no hem descobert ara sinó que ja fa anys que coneixem-, després que el govern li haja muntat el circ de Ceuta i Melilla per a què el pobret se senta estimat pels seus súbdits, etc.... després de tot això ara resulta que el senyoret es posa nerviós perquè Chávez diu que Aznar és un feixista i les empreses espanyoles que actuen en el continent sudamericà uns colpistes. I jo em pregunte, quins interessos econòmics tindrà el Bribón del Borbó amb aquestes empreses? No estaria també ell darrere del colp d'estat que va intentar enderrocar al democràtic president Chávez? Tenint en compte els negres -sobretot pel color del petroli- i obscurs negocis que l'hereu de Franco té amb els grans senyors d'Aràbia Saudí, tenint en compte que a dia d'avui encara no es fa públic el seu patrimoni real i els diners que rep dels impostos dels treballadors d'aquests estat, tenint en compte que tot apunta a que estava darrere del cop d'estat de Tejero el 23-F, tenint en compte que segons la sagrada i intocable "Constitución" és irresponsable davant dels seus actes -quins collons!!-, etc.... Perquè no pensar que la nacionalització d'empreses, la democràcia i la revolució li afecten molt directament a la seua butxaca? Pensem una mica i traurem conclusions i sobretot no ens deixem enganyar pel circ mediàtic dels comunicadors professionals que vagen de progues o fatxes al final acaben depenent dels mateixos amos: els diners.

Si voleu saber la veritat mireu el bloc del David Segarra que està vivint i treballant a Veneçuela:

http://davidsegarrasoler.blospot.com

dimecres, 7 de novembre del 2007

Rojos i roges, 90 anys després

Noranta són els anys que s’han complit de la Revolució Bolxevic. Una època i moment en què el Moviment Obrer creia fermament que la revolució mundial, l’avanç cap a una societat millor era possible i, fins i tot, inevitable. Malgrat tot, pocs eren els qui confiaven que el terreny on es desenvoluparia aquest canvi radical seria la feudal Rússia dels tsars. Un país endarrerit i subdesenvolupat, en termes capitalistes s’entén, que mantenia gairebé intocables els esquemes d’allò que Marx va anomenar com a “mode de producció feudal”. Tret dels petits nuclis industrials que tot just començaven a desenvolupar-se en les principals ciutats del país, la Rússia del 1917 mantenia l’esquema de senyors i camperols de l’Antic Règim. En pocs dies i després d’uns quants anys d’organització, teorització i certa mobilització popular, Lenin i els obrers agafaven les armes per fer-se amb el poder, per donar un gir inesperat a la història de Rússia i del món. Una Revolució que, en definitiva, tal com la va definir el periodista nordamericà John Reed en el seu moment, es va desenvolupar durant uns dies que van estremir el món.

Han passat ja noranta anys i crec que hi ha una sèrie de preguntes que obligatòriament ens hem de fer els qui ens sentim hereus d’aquell moviment revolucionari. Què ens queda de tot allò? Personalment mai he estat amic de mites i glorificacions absurdes. El fetitxisme obscè que moltes vegades podem trobar darrere d’elements com les banderes, els fets històrics concrets i l’elevació a la categoria d’heroi de certs personatges, molts cops es converteix més en un impediment que no pas en la fórmula correcta que ens ajude a avançar cap als objectius polítics pels quals lluitem. Parlant clar i català: a Lenin se l’ha de llegir, entendre i aplicar a la realitat del segle XXI. Ni més ni menys. Per molta samarreta i xapa que ens posem amb la seua foto, si no som capaços d’analitzar les seues propostes i que aquestes ens ajuden a construir la nova societat Socialista que tant necessitem, res haurà servit per res.


Crec que els socialistes del nou segle, els revolucionaris del present, tenim l’obligació d’agafar del passat tot allò que s’ajuste al moment actual, tot allò que ens ajude a construir i sobretot a ser intel·ligibles en el món d’avui. Igual que Lenin i els bolxevics fa noranta anys, hem de ser capaços d’analitzar la nostra realitat i sobretot poder reformular una ideologia, el Socialisme, que segurament és l’única opció política amb cara i ulls capaç de solucionar els problemes que patim. Des de la base, des de cada barri i municipi hem de treballar colze a colze amb els diferents sectors socials que lluiten pel canvi, que treballen per la revolució social. Una revolució que així com deia Lenin passa inexcusablement per l’alliberament nacional com a pas previ a la revolució social. Una revolució que s’ha de desenvolupar a partir de la Unitat Popular que des de fa anys l’Esquerra Independentista vol crear.