dilluns, 29 d’octubre del 2012

Radicalitat democràtica




Un dels conceptes polítics que més està posant la CUP-Alternativa d'Esquerres sobre la taula aquests dies de precampanya és el de "radicalitat democràtica". Sempre m'ha agradat definir-me com a radical perquè entenc que, més enllà de la interpretació maniquea i pejorativa que els panxacontents del sistema han fet del mot, la radicalitat no és altra cosa que anar a l'arrel del problema. Els darrers anys hem pogut veure com la credibilitat de l'autoanomenada "classe política" s'ha anat perdent pels passadissos de la corrupció, la promesa incomplerta o el politiqueig de saló. Aquest fet ens ha obligat a inventar i crear noves formes d'entendre la política. Bé, de fet, no són noves, simplement es tracta de fer el que dius que faràs, ser conseqüent amb la teua praxi i sobretot que aquesta s'adeqüe al màxim a la teoria en què es sustenta. 

Però la radicalitat democràtica ha d'anar més enllà de tenir una mínima coherència en els teus plantejaments i actes. Cal que creem noves formes de participació ciutadana perquè aquesta és la clau de volta del gran problema del sistema parlamentari actual. L'"Absolutisme partitocràtic" té por a la participació real del ciutadà en els afers polítics. Té por a què el ciutadà passe a ser veritablement ciutadà i deixe de ser el súbdit postmodern que és avui dia. El despotisme il·lustrat del 2012 s'assembla en excés al de l'Antic Règim, amb la diferència que abans del 1789 sabies perfectament identificar qui era el culpable dels teus mals i ara, en nom dels "Mercats", mai acabes de saber de quin mal moriràs. Perquè, és democràtic un sistema en el qual els polítics triats per la gent diuen que no poden fer res davant les imposicions dels "Mercats"? Aquesta mena de déus econòmics són més perillosos que els de l'Olimp que contradeien Aristòtil o el del cel totpoderós que qüestionava Voltaire. I és que el francès tenia molta raó quan deia que "Déu és un comediant que actua per a una audiència massa espantada per a riure". Una societat que té por no és una societat lliure. I ara mateix vivim en la por constant i els que ens mal governen la utilitzen al seu servei.

La radicalitat democràtica entesa com a participació ciutadana des de la base, de baix cap a dalt, establint mecanismes de control polític dels representants i creant estructures de decisió per a aquells aspectes que van més enllà d'un programa polític, són fonamentals per a capgirar aquesta societat de vençuts i convertir-la en una de convençuts. I a la participació cal també afegir uns altres elements radicalment democràtics: la limitació temporal dels càrrecs polítics, la moderació salarial i el rebuig a regals i privilegis. Ser regidor, alcalde, diputat o president s'ha de convertir en un servei que els ciutadans fem per la nostra societat i no un modus vivendi com ho és avui dia. 

Som radicals, sí. No ser-ho és donar la benedicció a un sistema corrupte que no està al servei de la majoria, ans al contrari, només serveix els interessos de minories econòmiques i polítiques. Si això és la política ja puc assegurar que no ens hi trobaran jugant a aquest joc. La nostra missió a partir del 26 de novembre en el Parlament català serà una altra: fer entrar aire fresc en forma de radicalitat democràtica que traga les màscares i les vergonyes dels que han convertit aquesta institució en el menjador de casa seu.





dimecres, 17 d’octubre del 2012

Massachussets, Puerto Rico o Mèxic

Hem de reconèixer que en Mas s’ha convertit en el llest de la classe. Convertir el regionalisme català que es maquillava de nacionalisme en l’avantguarda de l’independentisme, ha estat una operació digna de treure’s el barret. Val a dir que l’operació té un alt contingut d’involuntarietat, però tot i així, a ulls d’una important massa social, CiU avui dia representa la punta de llança del procés independentista que viu el Principat de Catalunya. És, però, així? La resposta, potser per alguns sóc massa contundent, però és clarament no. I no és una qüestió de partidisme sinó d’empirisme i anàlisi de les declaracions que Mas ha anat fent els darrers mesos. Anem a pams.

La primera estació del full de ruta de CiU fou l’estat nordamericà de Massachussets. No cal tenir gaire formació intel·lectual en l’àmbit del debat de les nacions i el nacionalisme per a arribar a la conclusió que Massachussets no és una nació/estat independent. Ans al contrari: és un estat integrat en un altre que parteix d’un model federal: el dels Estats Units. Aquest, però, semblava a meitat de juny de 2012 un bon exemple a seguir per al think tank convergent. A més, en Mas es mostrava emmirallat per l’economia d’aquest estat: universitats privades, inversió de les empreses en investigació, mínim estat del benestar, entre d’altres plantejaments antisocials, es convertien en el paradigma, el model, del gir salvatge cap al “neoliberalisme de patata i mongeta tendra”. L’estiu, però, va arribar i amb ell una diada històrica que va tirar per terra el somni nordamericà.

Així, després d’una inflamació generalitzada de la societat catalana i, també, de les bases convergents, el president es va veure obligat a moure fitxa i a mostrar-se més partidari que mai d’aconseguir la màxima sobirania pel país. En aquest sentit va intentar aprofitar el crit milionari d’independència de la diada per anar a negociar un, ja d’inici, fracassat pacte fiscal. I la jugada no va sortir, no perquè ell no volguera sinó perquè els governants espanyols han demostrat ser els estrategues més mediocres de la mediterrània. I Artur va haver de tornar a moure fitxa. Aquesta vegada, però, vam passar de Massachussets a Puerto Rico. El país caribeny que actualment està integrat a la seua manera en la federació nordamericana, passava a ser un referent, un model, per al futur de Catalunya i, sobretot, per a engrandir el llarg llistat d’eufemismes convergents destinats a no dir en cap moment la paraula maleïda: independència. La pregunta, però, és: els catalans i catalanes que van eixir l’onze de setembre al carrer cridant independència volen ser Massachussets o Puerto Rico? Si més no, aquesta no és la sensació que em va quedar després d’una diada històrica.

Per tant: per què CiU i Mas, convertits ara en els salvadors d’una pàtria que ells han enfonsat, no parlen clar? Artur Mas ja no sap com dir que no és independentista. Se li acaben els sinònims i eufemismes i el 25 de novembre s’apropa. Així, amb un Duran i Lleida guardat a l’armari, CiU sap que sense majoria absoluta tindrà molts problemes per a poder seguir marejant la perdiu. I per això reclama que tothom els vote. I CiU amb majoria absoluta pot ser el pitjor enemic de Catalunya per dos motius. El primer, perquè si ens atenem a la política històrica del partit, és molt probable que Duran surta de l’armari el dia 26 i obligue els seus socis a frenar el discurs sobiranista. Això significaria iniciar una legislatura de 4 anys en què la missió seria refredar la situació i convocar una consulta, que no referèndum, on es preguntés no sabem del tot bé què als catalans i catalanes. El segon motiu, però, es fonamenta bàsicament en el  model de país que una CiU amb majoria pot arribar a construir. Retallades socials i de drets polítics, control social, devastació del sistema sanitari, amiguisme, caciquisme i privatitzacions, poden acabar sent la base d’un país independent, sí, però sense futur. I en aquest sentit, CiU ens amaga el que per ells seria un bon model a seguir: Mèxic. Perquè, salvant les distàncies geogràfiques i històriques, el model que el PRI (Partit Revolucionari Institucional) va instaurar al país centreamericà després de la revolució mexicana pot acabar convertint-se en un model per CiU en el cas de voler avançar realment cap a la plena sobirania nacional. Volem ser Massachussets? Volem ser Puerto Rico? Volem ser Mèxic? Crec que el que volem ser és Països Catalans i que CiU deixe de confondre el partit amb el país. Aquest és el millor favor que Mas ens podria fer a tots.