dissabte, 26 de setembre del 2009

La doble moral del nacionalisme espanyol

Darrerament els diferents mitjans de comunicació espanyols s'han dedicat a parlar, més que mai, sobre la realitat catalana. Evidentment, des del seu punt de vista, una realitat que únicament fa referència a les coses que passen al Principat. El referèndum d'Arenys de Munt i les manifestacions públiques del president del Barça han donat peu a que la caverna mediàtica centre totes les seues fòbies i discursos en la realitat política i social que s'està vivint per a aquestes terres. Però anem per parts perquè hi ha diferents temes a analitzar.

El primer de tots és el concepte de “democràcia” que l'espanyolisme té. Per ells, democràcia és tot allò que entra dins dels seus tancats i quadrats esquemes mentals. Res més. Algú podria pensar que “democràcia” és el dret legítim que tenim els ciutadans d'un lloc concret de triar, d'elegir, tant als nostres governants com el fet de decidir quin vols que siga el teu futur. La democràcia, almenys des d'un punt de vista idealista, no hauria de tenir límits. Doncs bé, els espanyols, ells, tenen molt clar on està el límit de la democràcia: en la paraula divina que representa la seua Constitució. Al més pur estil dogmàtic típic de les branques més totalitàries de les religions majoritàries, l'espanyolisme ha trobat en la Constitució de 1978 la seua paraula de Déu., la seua Bíblia, el seu Alcorà, que marca els límits d'allò que és i no és acceptable. Evidentment, d'igual manera que fan els talibans islamistes o els membres de l'Opus Dei, l'espanyolisme interpreta el seu text sagrat de la manera que més li convé i sempre portant aquesta interpretació al terreny d'allò que el beneficia.

Així, per a l'espanyolisme, democràtic és tenir com a cap d'estat a un senyor que va ser col·locat a dit per un dictador feixista abans de morir i que a més representa la institució de govern més arcaica i antidemocràtica que pot existir: la monarquia. Contràriament, dins el concepte de “democràcia” de l'espanyolisme no pot entrar de cap de les maneres la possibilitat que un col·lectiu humà que s'autoreconeix com a nació puga tenir dret a decidir el seu futur mitjançant la fòrmula més democràtica que existeix: un referèndum. Per a l'espanyolisme, és totalment legítim i democràtic reconèixer com a legals a partits polítics que propugnen la supremacia de la “raça blanca” per sobre de la resta d'ètnies i que fan apologia de dictadures genocides com la de Franco o Hitler. Per altra banda, dins el concepte de democràcia espanyol és totalment normal il·legalitzar i perseguir partits polítics i organitzacions d'esquerres simplement perquè s'enfroten directament amb l'status quo imperant. Spain is diferent!

El segon gran tema ha estat la implicació del president del Barça Joan Laporta en temes polítics. Un altre cop, l'espanyolisme mostra la seua doble moral, les seues misèries intel·lectuals i la poca capacitat de construir un discurs que tinga una mínima coherència. “Si vol fer política que es fique en un partit polític, que es presente a les eleccions i que deixe d'embrutar el nom del Barça perquè està fent molt de mal al club”, Anchovero Mayor del Reyno dixit. El president de Cantàbria, de vegades anxover i d'altres bufó de la Cort, va dir aquestes paraules, potser no textuals, sobre l'aparició de Laporta en la manifestació de l'11 de setembre d'enguany. Està clar: no es pot barrejar política i esport. Molt bé, d'acord. Ara bé, aquests grans separadors de l'oci i la política on eren quan Xavi va dir allò de “Viva España” en la celebració de l'eurocopa? On eren quan Pau Gassol i Gemma Mengual van sortir en una revista de tirada estatal autoreconeixent-se com a “catalanes orgullosos de ser españoles”? On eren quan els jugadors del València CF van eixir al camp amb una pancarta demanant “agua para todos”? Etc, etc, etc..... Ah, clar! Això no és política per ells, això és la normalitat. Declarar-se públicament espanyol, cridar visques a Espanya o entrar en el joc polític del govern autonòmic de torn no és barrejar política amb esport. Ara bé, fer exactament el mateix però en sentit contrari està molt malament. El que dèiem: l'espanyolisme té una doble moral molt assumida i la poca vergonya de criticar dels demés allò que ells fan multiplicat per tres.

Des d'Unamuno i Ortega y Gasset, el discurs nacionalista espanyol ha anat perdent capacitat d'anàlisi i raó. I és que entre el senyor Miguel Ángel Revilla i Belén Esteban cada cop hi ha menys diferències intel·lectuals. Els modals i la manera de parlar poden ser diferents, ara bé, el simplisme discursiu és calcat.

dilluns, 14 de setembre del 2009

Crònica de l'onze de setembre de 2009: un abans i un després

El passat divendres vam tornar a viure un nou onze de setembre. Aquesta vegada, però, tinc la sensació d'haver participat en una jornada que pot marcar un abans i un després en la història dels Països Catalans. La quantitat de gent que s'ha manifestat i participat en els diferents actes reivindicatius durant tota la jornada ha estat molt superior a d'altres anys. La sensació de cansament de la societat catalana amb el projecte polític del regionalisme i el nacionalisme espanyol ha arribat a la seua punta més alta. En el cas de Girona i les comarques nordorientals del país, la inmensa majoria dels actes realitzats han estat encapçalats per l'esquerra independentista, el que mostra clarament com la proposta rupturista dels sectors més conscients del país està agafant força i està arribant, cada cop més, a les classes populars. La Candidatura d'Unitat Popular, l'organització juvenil Maulets, els casals i ateneus de comarques junt a les organitzacions estratègiques del moviment han dissenyat enguany una diada completa i carregada d'actes i accions que ha portat la proposta independentista i d'esquerres a diferents llocs on, malauradament, feia temps que no es feia gairebé res en aquesta línia de treball i lluita.

El primer acte que va servir per donar eixida a les accions i reivindicacions de la diada d'enguany va ser la iniciativa de pujar a diferents cims de comarques per fer onejar l'estelada com a símbol d'unitat i llibertat del poble català. El cim de Sant Miquel coronat per gent de Girona, Celrà i Bordils, el cim de les Agudes coronat per gent de Sant Hilari i Arbúcies o el castell del Montgrí realitzat per gent arribada de diferents punts del Baix Empordà van obrir, doncs, els actes de la diada. Durant la resta de la setmana s'han realitzat diferents actes a Girona, Figueres, Olot, Blanes, Celrà, Bordils, La Bisbal d'Empordà, Banyoles, Sant Hilari, etc... Una setmana que ha estat plenament marcada per la consulta popular del dia 13 a Arenys de Munt i la pudor de neftalina i espanyolisme ranci i cutre de les declaracions de la senyora Fernández de la Vega i la justícia espanyola sobre aquest tema. De fet, des del meu punt de vista, la manca de visió política i l'encegament nacionalista espanyol de personatges com de la Vega han ajudat a convertir l'onze de setembre de 2009 en la diada més reivindicativa i independentista dels darrers trenta anys.



Així, el primer acte de la jornada a Girona ha estat la ja clàssica Cantada dels Segadors a la plaça del Vi. La cantada d'enguany, però, ha començat una mica abans amb l'actuació sardanista de l'Esbardançaire Dolça Garrotxa d'Olot. Un acte que l'organitzen els dos col•lectius cívics i culturals més actius de la societat gironina: l'associació cultural ADAC i el Casal Independentista el Forn. Un acte que tot i comptar amb més de deu anys de trajectòria i compromís amb la necessitat d'unió dels diferents sectors sobiranistes de la societat gironina ha patit enguany una mena de boicot per part de dos partits amb noms i cognoms i els seus satèl•lits: CiU i ERC. Així, un parell de dies abans de la diada, els organitzadors de la tradicional cantada de la Plaça del Vi ens assabentàvem que aquests dos partits i tot un seguit de plataformes i organitzacions moltes d'elles fantasmes i sense cap mena d'arrelament i treball a la ciutat de Girona, havien organitzat una mena de cantada paral•lela en un altre punt de la ciutat: les escales de Sant Fèlix.



Com es va dir des de l'escenari de la Plaça del Vi: “Unitari vol dir participar dels actes que des de fa molts anys es realitzen a la ciutat i que tant ens ha costat consolidar”. Sembla ser, pel que hem sabut després, que CiU i ERC veuen la cantada organitzada per l'ADAC i el Forn com una mena d'acte totalment controlat per la CUP i Maulets i és clar, aquestes dues organitzacions són massa radicals per a una gent que només es penja el pin de l'estelada el dia de la diada i la resta de l'any es dedica a entregar les institucions catalanes a un partit com el PSOE que prohibeix consultes populars com la d'Arenys de Munt o envia a una vintena de gironins i gironines a l'Audiència Nacional espanyola per haver cremat una foto del rei. La història posa a tothom al seu lloc. Tornant a l'acte tradicional, d'igual manera que l'any passat, l'esquerra independentista va pujar al balcó de l'Ajuntament per dignificar una instittució dominada pel caciquisme del senyor Nadal i el servilisme d'ERC i IC penjant l'estelada, com ja vam dir que faríem la diada passada any rere any fins que tinguem uns representants dignes que facen bé la seua feina.Un cop acabada l'acció s'ha donat inici a una cercavila pels carrers del Barri Vell organitzada per l'esquerra independentista que ha aplegat a més de dues-centes persones i que ha acabat a la Plaça Catalunya amb el també ja clàssic dinar popular de l'onze. Enguany, el dinar ha estat coorganitzat per l'esquerra independensita i la gent de Salvem l'Empordà a la que estem molt agraïts i agraïdes per la feina feta.

Els actes de la vesprada han començat amb una actuació d'animació infantil que ha estat seguida per unes dues-centes persones entre pares, mares i nens i nenes que ha donat pas tot seguit al concert del grup de Sant Hilari Salsa de pastor. Un cop acabada la seua actuació ha començat l'acte polític en què, a banda dels parlaments polítics, han participat el grup de bastoners de Sant Hilari amb els seus balls i la Marta Rius amb la interpretació de L'Estaca, la Internacional i els Segadors. El primer dels parlaments ha estat el de la Plataforma No a la MAT on s'ha posat èmfasi en la necessitat d'aturar el projecte franco-espanyol i l'obligació moral que tots plegats tenim de buscar alternatives energètiques al model actual. El següent parlament ha estat realitzat per la Xarxa de Solidaritat amb Palestina on s'ha explicat la situació que aquest poble està patint i, finalment, el darrer parlament d'entitats convidadades ha estat el de l'Assemblea de Suport a Núria Pórtulas que explicat l'estat actual del cas de la Núria. Tot seguit, ha arribat el parlament de l'organització juvenil Maulets que ha aportat una forta dosi de reivindicació nacional i social a l'acte, explicant la gran feina que els joves organitzats estan realitzant a Girona i les comarques nordorientals.



Finalment, el darrer parlamen ha estat el de Marc Serra en nom de la CUP. Un parlament que ha destacat la gran expansió que la CUP ha tingut els darrers anys al nord del país així com a la resta de la nació, la necessitat de seguir treballant per expandir el projecte de la Unitat Popular i la proposta rupturista de l'esquerra independentista així com també la necessitat de què més tard que d'hora l'esquerra independentista faça el pas per entrar en institucions supramunicipals.





Un cop acabat l'acte s'ha donat inici a la manifestació. Sota el lema de FERMESA: per la independència i el socialisme, entre 3000 i 4000 persones s'han manifestat pels carrers de Girona en la que ha estat la manifestació més concurrida dels darrers anys.



La manifestació ha anat encapçalada per una gran estelada i la pancarta portada per regidors de la CUP i membres de les diferents assemblees locals de les comarques nordientals.



Al final de la manifestació hem pogut gaudir d'un concert amb els grups Stukats del Bolet, The Polska i el Belda i el conjunt Badegoc.



Què ha dit la premsa?
No realitzaré ara una anàlisi gaire profunda sobre el que la premsa gironina ha dit sobre els actes de l'11, simplement mostraré aquelles coses que m'han semblant més curioses i dignes de destacar. Una premsa que bàsicament es redueix a les cròniques del diari El Punt i el Diadi de Girona. Aquest darrer periòdic ha fet possiblement una de les cròniques més surrealistes i dignes d'estudi dels darrers anys. No és que m'haja sorprés gaire la veritat, però tot i així crec que s'hauria de portar de gira per les facultats de periodisme al senyor que signa la crònica: Albert Soler. Per començar, es comença el text parlant “d'una manifestació independentista” sense citar les organitzacions convocants amb un clar intent d'amagar aquesta informació. Tot seguit el senyor Soler ens fa gaudir d'una de les cròniques més nefastes que recorde sobre un acte polític: “(...) la sèrie de parlaments previs a la manifestació de l'11 de setembre: un orador va criticar la MAT (un orador? Era el portaveu de la plataforma No a la MAT!!!), una brigadista va condemnar el genocidi que duu a terme Israel a Palestina (una brigadista acabada d'arribar dels territoris ocupats a Palestina i que si el senyor Soler haguera mostrat una mica més d'interés i estima per la seua professió podria haver entrevistat i preguntat sobre el tema per a tenir una informació més completa sobre el tema), una noia va demanar l'alliberament de la Núria Pórtulas (...???), els Maulets van reivindicar un piló de lluites (supose que un discurs tan complet com el que van fer els joves de Maulets sobrepassa la capacitat de síntesi i comprensió del senyor Soler i per això ha hagut de fer un resum tan cutre del parlament d'aquesta organització), la CUP va vaticinar que entraria al Parlament “més tard que d'hora” (sic) (això sembla que si que ho va entendre) i una parella va interpretar Els Segadors a violí i acordió (abans, senyor Soler, va sonar la Internacional: busque-la a internet, se la baixa i escolta i així l'any vinent la podrà identificar i incloure en la seua crònica). Sobre el resum que fa de la manifestació m'estalviaré els comentaris perquè no us vull avorrir més.

Per altra banda està la crònica del diari el Punt. La foto de portada ja ens fa intuir una mica la línia que seguirà la crònica dels actes: una foto on es busca que el lector del diari no puga identificar qui organitzava la manifestació, on no apareix de manera visible cap bandera de la CUP ni de Maulets, ni la pancarta ni res de res. Cutre, molt cutre. I no serà perquè el fotògraf del Punt no va fer fotos bones, tot el contrari. La intenció és clara. A la crònica de l'interior més del mateix. S'obvia qui organitza la manifestació en tot moment ja que l'única referència a la CUP -de Maulets no es diu res de res- són les banderes que sembla ser de manera casual escortaven les persones que portaven la pancarta.

En fi, un altre onze més i ja en queden menys per celebrar perquè el dia de la independència cada cop està més prop.