diumenge, 22 de novembre del 2009

Noves perspectives en la construcció dels Països Catalans

Els darrers esdeveniments polítics han provocat en el sí de l’esquerra independentista l’inici del debat sobre la territorialitat i els ritmes a seguir en tot aquest procés. Benvinguda siga la discussió i afegisc: ja era hora. Alguns, però, ja veuen en el simple fet de parlar, discutir i qüestionar el que fins ara s’ha fet com l’inici d’una mena de procés de renúncia a no se sap ben bé què. Abans de parlar de renúncies i territorialitats, el que hauríem de fer és definir que és això que anomenem Països Catalans. Primer debat, doncs, que hauríem de tenir i de manera urgent. Són els ciutadans de Requena, Utiel o Villena catalans? Per què? Des de quan? Des de 1836? Permeteu-me la meua incredulitat i sorpresa. De fet, defensar el concepte fusterià de nació catalana passa per excloure aquests territoris del projecte: ni parlen català, ni l’han parlat mai ni tan sols han format part de l’històric Regne de València.
La següent anàlisi que hem de fer és el dels ritmes territorials que, ens agrede o no, existeixen. Com hem d’assumir aquesta diferència de ritmes? Opció A: supeditant la possibilitat d’un Principat independent al ritme lent de la resta de la nació. Opció B: sent conscients que els diferents ritmes no poden aturar el procés emancipador d’una part del país que, alhora, pot ajudar a la incorporació gradual dels altres països al projecte d’una nació catalana independent d’Espanya i França. En la meua opinió, apostar per l’opció A seria una errada històrica que convertiria a l’esquerra independentista en un moviment, a ulls de la resta de la societat, allunyat de la realitat del país. Una societat que no entendria que els independentistes de tota la vida, els que mai hem abandonat la idea d’uns Països Catalans lliures, en el moment de la veritat es despengen del vaixell per una qüestió de puresa ideològica. Fins ara hem seguit una praxis política fonamentada sobretot en la mobilització al carrer i, els darrers anys, en la lluita institucional en l’àmbit municipal. Ara, però, els esdeveniments es precipiten i la realitat supera el nostre grau de maduresa i, com a revolucionaris, tenim l’obligació d’adaptar-nos a la nova realitat i, en la mesura del possible, fer que aquesta assumisca al màxim la nostra proposta política. A més a més, hem de tenir present que els diferents territoris dels Països Catalans no han format mai una unitat jurídicament homogènia. Des de la creació medieval dels diferents regnes, catalans, valencians i illencs han tingut institucions pròpies, la qual cosa dificulta encara més la possibilitat de portar a terme dins la legalitat internacional un procés d’autodeterminació per a la nació catalana en el seu conjunt. Evidentment, això seria molt diferent si el grau d’identificació nacional fóra el mateix en tots els territoris, però això, com ja hem dit, no és així i nosaltres hem de ser els primers en assumir aquesta realitat i adaptar-nos-hi per canviar-la.
Arribats aquí em ve al cap la següent pregunta: cal eliminar el subjecte Països Catalans dels referèndums convocats en l’àmbit municipal els propers mesos? No, ni molt menys. De fet, la feina de l’esquerra independentista ha de ser la de posar tot l’èmfasi en la defensa de la territorialitat de la nació. Per tant, tot i els ritmes existents, la nació és la que és i si la nostra aposta és aconseguir la independència de tots els territoris de llengua i cultura catalana, tenim l'obligació de què la territorialitat quede reflectida en tot aquest procés. Ara bé, cal també que deixem clar que nosaltres, a diferència dels espanyols i els francesos, si que respectem el sentiment i les decisions que puguen prendre els valencians i els illencs, ens agraden més o menys.
Fuster va dir l’any 1951 que mentre el problema de València no estiguera en l’agenda del catalanisme, aquest seria un moviment fracassat. Efectivament: no es pot entendre un catalanisme que no tinga com a referent tots els territoris de llengua i cultura catalana. L’hipotètica possibilitat d’un Principat independent no ha de suposar de cap de les maneres l’abandó de la idea de crear un estat integrat per tots els territoris de llengua catalana. Ara bé, l’esquerra independentista serà un moviment fracassat mentre no assumisca la diversitat territorial dels Països Catalans i no ens posem mans a l’obra en la feina d'oferir una alternativa política al conjunt del nostre poble. Ens hem de convertir, doncs, en l’alternativa real que aquest país necessita. I això passa per la creació d’una vegada per totes d’un referent polític unitari que, alhora, entenga la diversitat territorial del país adaptant-se a les diferents realitats, sempre, això sí, sense renunciar a res.

Publicat al Setmanari Directa

dimarts, 17 de novembre del 2009

Rafael Altamira a Novelda



L'any 1913 el científic social Rafael Altamira va visitar la nostra vila, aleshores ja ciutat, per a participar en la commemoració del II Centenari de l'il·lustre mariner novelder Jorge Juan. Aquesta és la crònica de la visita que va fer el periòdic conservador local “El Orden”:

“En el correo de Madrid llegó el domingo a nuestra ciudad el Ilmo. Sr. D. Rafael Altamira, Director General de primera enseñanza, siendo recibido en la estación por las autoridades y gran número de vocales de las Juntas del Centenario y del Patronato de la Biblioteca.
El Sr. Altamira hospedose en casa de su queridísimo amigo y antiguo compañero de estudios el Diputado provincial D. Mariano Aristoy.

A poco llegar visitó el ilustre huésped las escuelas públicas y ofreció interesarse en las reformas de las de los niñós y construcción de las niñas, a cuyo efecto pidió algunos datos.
Al mediodía las Juntas de la Biblioteca y del Centenario dieron un banquete de 25 cubiertos en el Ayuntamiento, al sr. Altamira, y al que asistió además de las autoridades, los maestros, el inspector provincial y algún otro invitado que vinieron a ocupar puestos de otros elementos de las mencionadas Juntas que se abstuvieron de concurrir.

Al final el Sr. Altamira pronunció breves palabras de agradecimiento y dijo cuán grata le había sido la visita a un pueblo tan hermoso como Novelda, que con el acto de la inauguración de la Biblioteca daba un paso grande en el camino de la cultura.

A las cuatro se inauguró la biblioteca, que quedó instalada en el hermoso salón de la Sociedad de Socorros Mutuos “La Protectora” cedido generosamente para este objeto. El Sr. Altamira dirigió la palabra a la concurrencia que llenaba el local diciendo que era aquel el único medio de hacer patria, pues a medida que se elevaba la cultura de los pueblos, se abren nuevos horizontes a la iniciativa particular y con ello las ansias de nuevas conquistas de bienestar y progreso. El Alcalde i el Sr. Liñán pronunciaron elocuentes frases ralzando el acto que se estaba celebrando y de gracias al Sr. Altamira, por la honra que nos ha dispensado concurriendo al acto.

Luego leyó el acta levantada, que suscribieron con el Sr. Altamira, los vocales del patronato.
Repasó la estantería e hizo grandes elogios del regalo de nuestro queridísimo Diputado D. Salvador Canals, y encomió la importancia de la colección de la revista “Nuestro Tiempo” de la que es director nuestro ilustre jefe. Ofreció a la Junta enviar muchas obras seleccionadas entre las que el reciba y llenó la primera papeleta de petición de libros, que se guardará en el archivo.

A continuación y en el Teatro María Guerrero dio el Sr. Altamira su notable conferencia que nos sería imposible reproducir. Habló dela ciencia profundísima de nuestro insigne paisano Jorge Juan, del deleite que causa la lectura de los buenos libros y de los medios que deben emplearse para que llegue a la comprensión de los que los leen: del crecimiento grandísimo que el amor a la lectura ha tenido en España en pocos años, citando estadísticas que así lo acreditan. Entonó un himno al libro e hizo votos porque pronto tenga Novelda un suntuoso edificio propio para biblioteca. Al terminar la oración sonaron grandes aplausos.

Por la noche los señores de Aristoy sentaron en su mesa con el Sr. Altamira a Doña Ramona Simón, y a los señores Beneyto, D. Joaquín Fuentes, D. Manuel; Liñán, D. Miguel; Abad, D. Eleuterio; Villar, D. Ernesto; Gómez Mestre, Gómez Tortosa, Sala, D. Luis y Navarro Escandell.
La cena fue suculenta y los honores de la casa estuvieron hechos con la distinción que caracteriza a sus amables dueños.

El Sr. Altamira, que marchó encantado de nuestro pueblo y de las atenciones que se le prodigaron, y dejando aquí al par que amigos, muchos admiradores, fue despedido en la estación por los mismos señores que estuvieron a recibirle"

diumenge, 15 de novembre del 2009

Realitat i ficció (o com interpretar al nostre gust allò que està escrit)

En primer lloc voldria excusar-me per les dimensions d'aquest article: és molt llarg i en sóc conscient. Tot i així, pregue que totes aquelles persones que hagen llegit l'article “Toni Rico i la territorialitat” continuen perdent el temps amb aquestes línies. Haig de reconèixer que m'he pensat més de dues vegades si havia de respondre o no l'article de Sebastià Colomer. Malgrat tot, davant del fet que s'ha fet servir la meua persona per a expressar una sèrie d'opinions sobre diferents temes, crec imprescindible poder comentar algunes coses, especialment totes aquelles afirmacions que s'han posat en boca meua i que no són altra cosa que una simple interpretació errònia, si no manipulació, d'allò que està escrit. Val a dir que la meua intenció des d'un primer moment no ha estat la de centrar el debat en personalismes sinó en idees i, per tant, crec totalment innecessari i gratuït utilitzar el nom d'una persona concreta com a capçalera o títol de res. Ara bé, si Sebastià Colomer buscava ser llegit li haig de dir que ho ha aconseguit, almenys per part de militants i amics meus que s'han adreçat a mi per mostrar-me la seua opinió sobre tot aquest afer. A partir d'aquest moment, però, demanaria que per a propers articles centrem la discussió en les idees, en propostes concretes i no en el recurs fàcil i antidialèctic d'atacar els individus que les expressen.

Nació, territorialitat i consciència
En primer lloc dir que un servidor es representa únicament i exclusivament a ell mateix: encara crec que l'individu té capacitat per si sòl d'expressar idees i pensaments sense la necessitat que d'altres li diguen el que ha de pensar. Per tant, sí és cert que hi ha més gent que pensa com jo, com afirma Colomer, me n'alegre sincerament, però la veritat és que no m'he posat d'acord amb d'altres militants per posar sobre la taula cap debat ni tampoc crec que siga la intenció de ningú la de crear cap mena de corrent d'opinió organitzada al sí del moviment. Interpretacions com les que fa en Sebastià Colomer de les intencions del meu article no fan altra cosa que reafirmar el que volia “denunciar”: la manca de debat que tenim sobre aspectes tant transcendentals com els proposats en l'article. El primer d'aquests temes era el de la territorialitat d'allò que anomenem nació catalana o Països Catalans. Són els habitants de Requena, Utiel i Villena catalans? Encara ningú ha donat resposta a la meua pregunta. Un servidor, com a fusterià que és i es declara, diu profundament que no. I sí: els Països Catalans, d'igual manera que la resta de nacions del món, són producte de la imaginació dels individus (Anderson dixit: Comunitats imaginades, ed. Afers). Atenció, heretgia: Benedic Anderson no és marxista! Un moment, Eric Hobsbwan si que ho és i la seua teoria sobre la nació i el nacionalisme encara nega més profundament l'existència de les nacions: segons l'anglès primer apareix el moviment nacionalista i després aquest crea la nació (Naciones i nacionalismo, ed. Crítica). Des del meu punt de vista, per molt marxista que siga Hobsbwam, està totalment equivocat. Evidentment, hi ha una base per construir la nació: llengua, cultura, història, etc... però al cap i a la fi no deixa de ser un concepte totalment cultural i antropològic i, per tant, plenament lligat als interessos de les persones. Les nacions no naixen, es creen. Aquesta és la diferència entre biologia i antropologia. Què la nació siga fruit de la voluntat de les persones no li treu cap mèrit, tot el contrari, li dóna la màxima legitimitat i grandesa ja que, al cap i a la fi, la nació no ha complir altra funció que la d'estar al servei dels individus que lliurement la conformen. Li recomane al senyor Colomer que actualitze la seua idea de nació i abandone certs plantejaments romàntics més propis de la burgesia que d'un revolucionari. I és més, jurídicament, ens agrade o no, els Països Catalans mai han format part d'un sol conjunt legislatiu, sempre i quan deixem Aragó de costat i no partim de la necessitat de crear l'antic estat medieval de la corona catalano-aragonesa. Supose que si això mateix que dic jo li ho diu el professor Pierre Vilar, l'afirmació guanya en credibilitat: “Nació a l'Edat Mitjana es confon amb llengua. Entorn del Mediterrani, són catalans tots els que parlen català, procedeixin d'Alacant o de Salses. I aquest conjunt lingüístic no ha correspost mai a una realitat estatal”. Com que sóc fusterià, crec que l'estratègia d'unir-nos a Aragó no és correcta i, per tant, la legitimitat d'un referèndum d'autodeterminació per a tots els territoris de la nació catalana només seria possible si el grau de conscienciació nacional fóra igual a Girona i a Novelda i això, a dia d'avui, us puc assegurar de primera mà, que no és així. Què a mi m'agradaria que no fóra així? Doncs clar. I també voldria que tots els treballadors i treballadores tingueren clar que la revolució i la construcció del socialisme són l'única eixida viable a la situació de crisi capitalista, però això tampoc és així. I tenir clara la realitat del país i la societat que vols alliberar és un primer pas en la llarga lluita per la independència i el socialisme.

Renúncies? On i quan?
Per tant, quan Sebastià Colomer afirma que per a mi la territorialitat i el socialisme són un obstacle per a aconseguir no sé ben bé què i per tant els hem d'abandonar, el que està fent és simplement interpretar erròniament el que està escrit. Quan he dit jo això? En quin moment de l'article “Qüestió de referèndums...” he proposat jo renunciar a alguna de les dues coses? Altra cosa és que crec que hem de ser plenament conscients de la nostra realitat com a moviment i de la capacitat real que tenim per a exigir a la resta de la societat que assumisquen els nostres plantejaments. Som conscients d'on podem arribar? Som conscients en quin moment de maduresa política es troba el moviment? De vegades sembla ben bé que no coneguem el país on vivim: la indefinició territorial que comentava abans n'és un bon exemple. Així que, renúncies ideològiques, cap ni una. D'estratègia tota i més: avançar és això. La resta no són altra cosa que discursos maximalistes que obliguen a l'individu a oblidar la praxis política i el converteix en una mena d'ésser políticament estàtic i monolític que, si bé és cert que guarda en ell les essències de la puresa ideològica, també ho és que políticament és totalment inútil per a la resta de la societat. L'automarginació i l'autoexclussió són tendències que hem de començar a abandonar si realment volem ser quelcom important en la realitat política dels Països Catalans.

I amb els referèndums, què fem?
Què hem de fer, doncs, amb els 150 referèndums que hi ha convocats per al 13 de desembre? I els que vindran després amb ciutats tant importants com Girona pel mig? Pel que diu el senyor Colomer: hem de passar totalment perquè això és cosa de reformistes i traïdors que formen un “moviment cívic de la mà dels sobiranistes de moda que durarà el que li costi a CiU tornar al Palau de la Generalitat i pagar els serveis prestats als intel•lectuals orgànics del sobiranisme”. Podem tancar els ulls i creure aquest discurs o podem, pel contrari, implicar-nos al màxim i posar sobre la taula en tot aquest procés els nostres plantejaments, entre els quals la territorialitat és fonamental. Què això és difícil? Evidentment. És molt més fàcil creure que tens la raó absoluta i que la resta de moviments polítics i socials que no controles tu són uns traïdors i no sé quantes coses més. Menysprear els referèndums convocats i a tota la gent que està treballant en la seua realització només ajuda a allunyar-nos una mica més de la societat catalana. A més, em sembla d'una miopia política escandalosa no entendre que si els referèndums van bé i es produeix una mobilització social important a favor de la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació vinculant, això pot accelerar molt el procés d'independència d'almenys una part de la nació. Què voldríem que això passara a tots els territoris? I tant. Què la realitat ens diu que difícilment passarà? Malauradament és així i davant la realitat tenim dues opcions: lluitar per canviar-la o bé quedar-nos a casa amb la nostra puresa ideològica totalment immaculada.

Manipulacions i mentides
Arribats a aquí voldria demanar-li al senyor Colomer que no faça trampa. Quan jo parle dels “afers als quals ens hem dedicat els darrers anys” evidentment, i no cal tenir gaires llums per entendre la frase, no estic parlant de la tirallonga de feina ben feta que Colomer comenta i de la qual he participat treballant dia a dia, sinó que m'estic referint a les discussions inútils i estèrils sobre, per exemple, la representativitat que ha de tenir la CUP. Girona és un exemple d'aquestes misèries des de, precisament, l'aparició a la ciutat de l'organització en nom de la qual signa l'article. Per tant, no desviem el tema i si se'n vol parlar que es tinga clar quin és el subjecte de les crítiques i no s'intente confondre al personal posant en boca meua coses que jo ni he dit ni pense.

“Construir un moviment cívic de la mà dels sobiranistes de moda que durarà el que li costi a CiU tornar al Palau de la Generalitat i pagar els serveis prestats als intel•lectuals orgànics del sobiranisme”.

Altra vegada demane que se m'explique o assenyale el lloc on he dit jo això perquè no ho recorde. Ara bé, el que si que tinc clar és que aquest país no l'alliberarà únicament l'esquerra independentista i, per tant, caldrà tenir present possibles unions puntuals amb els diferents sectors sobiranistes dels Països Catalans. I això passa necessàriament per no autoexcloure's de tot allò que passa en els diferents territoris del país, porten el ritme que porten en el procés d'alliberament nacional. La dinàmica del “només són bons els que pensen com jo” no aporta res ni al procés d'alliberament ni al creixement local i nacional del moviment.

Segons el senyor Colomer em dedique a “menysprear la feina que els companys valencians” porten a diari per la causa comuna. Davant d'aquesta afirmació només puc dir que la ignorància és molt atrevida de vegades. Per aquí no passe senyor Colomer. No puc permetre que es diguen aquest tipus de mentides ja que, precisament, la gran part de la meua vida com a militant l'he desenvolupada en unes terres d'on vostè, segurament, no va sentir parlar mai fins que el Novelda va eliminar el Barça de la Copa del Rei l'11 de setembre de 2002. És més, em sent plenament partícip de la bona feina que l'EI valenciana fa i, precisament per això, crec que cal plantejar certs debats i superar alguns discursos que arrosseguem des de fa anys i que, en la meua humil opinió de militant, no ens ajuden a avançar. La realitat del País Valencià és molt diversa i complexa depenent del territori, no sé si el senyor Colomer ho sap això. La diversitat de la feina que es fa també ho és, exactament igual que al Principat. Ara bé, durant molts anys l'anomenat “catalanisme” valencià s'ha equivocat en l'estratègia de rebutjar i arraconar tot allò que tenia a veure amb el folklore valencià i això ha estat una errada que encara a dia d'avui estem patint. Els darrers anys l'esquerra independentista valenciana està treballant en una direcció diferent, però tot i així encara hi ha molta feina a fer. I canviar aquesta situació no és sòls menjar paella a granel -com sembla que Colomer apunta en el seu article- sinó que és agafar tota aquesta simbologia i reconvertir-la en l'ensenya de la causa valencianista que, al cap i a la fi, no és altra cosa que la dels Països Catalans. De vegades alguns obliden que països és el plural d'un singular. Replantejar debats i estratègies en les què un mateix ha participat és menysprear? No és precisament això l'autocrítica que demanem? Doncs quan alguns ho intentem fer ja se'ns titlla de traïdors. És l'exemple clar, un altre cop, del que pretenia expressar en el primer article.

La veritat és que m'hauria agradat molt més debatre idees sòlides i intel·ligents i no haver-me de defensar d'acusacions gratuïtes, molts cops conseqüència de la falta d'arguments. En fi, que cadascú faça el que crega que ha de fer, això sí sempre des de la responsabilitat i la creença ferma que allò que fa és el millor pel futur del seu poble.

Antoni Rico i Garcia, historiador i membre de la CUP de Girona

dimarts, 10 de novembre del 2009

Girona decideix!

Efectivament, ahir es va acabar d'acomplir la primera fase del procés: l'Ajuntament va aprovar amb els vots favorables de CiU, ERC i IC la moció de suport a la realització d'una consulta popular a la ciutat de Girona sobre l'autodeterminació dels Països Catalans. I sí: la consulta de Girona parla de “nació catalana” però durant tot el preàmbul s'esmenta la nació sencera: els Països Catalans. I això no és altra cosa que la mostra de la bona feina que han fet els representants de l'esquerra independentista dins la plataforma cívica Girona decideix. Ara, però, comença la segona fase, la d'organitzar materialment el referèndum. Una feina que serà dura i costosa, sobretot per les dimensions de la ciutat on s'ha de desenvolupar l'acte. Una ciutat amb barris molt diversos on existeixen autèntics feus del PSOE, evidentment creats a consciència, i on més difícilment ho tindrem per a aconseguir una elevada participació. Tot i així, això no pot ser cap excusa i caldrà treballar de valent per a aconseguir l'èxit de tot el procés. Per si us interessa a sota teniu el text aprovat ahir en moció a l'Ajuntament:

MOCIÓ QUE PRESENTA LA COMISSIÓ GIRONA DECIDEIX!
EN SUPORT A LA CONSULTA POPULAR SOBRE LA INDEPENDÈNCIA
AL MUNICIPI DE GIRONA

El passat dia 13 de setembre els ciutadans d'Arenys de Munt (Maresme) van poder participar en una consulta popular per la independència, fet que es produïa per primera vegada en un municipi dels Països Catalans.
 
A diferència del que passa en altres països on aquest tipus de consultes són un fet habitual, aquí, l’estat espanyol va posar-hi tot un seguit d’obstacles a través de les seves institucions. D'una banda prohibint la col.laboració del govern municipal amb l'entitat convocant, i de l’altra autoritzant una manifestació falangista per el mateix dia de la consulta.
 
Tot i això, la consulta es va celebrar en un clima festiu i sense cap tipus d'incidència, la qual cosa demostra el grau de maduresa de la societat catalana i fa bons els postulats que alguns defensem: que la ciutadania dels Països Catalans té assumit el dret a decidir el seu futur nacional i que l’exercici d’aquest dret no ha de comportar cap tipus de conflictivitat social, malgrat el que es pregona des de determinats sectors.
 
Vist doncs que aquesta experiència ha resultat reeixida bàsicament per dos factors molt importants −primer, la implicació de les entitats cíviques i socials i segon, la complicitat i la unitat de la majoria de les forces polítiques presents al consistori arenyenc−, pensem que cal continuar aquest procés de consultes populars en altres municipis catalans. Per això la comissió GIRONA DECIDEIX!, amb l’afany de donar a la ciutadania l’oportunitat d’expressar-se lliurement sobre aquest tema, pretén convocar una consulta
popular sobre la independència del nostre país a la ciutat de Girona, procurant incorporar el màxim de suports possibles a tots els nivells (cívic, social i polític).
 
Malgrat que els governs locals no podem convocar consultes populars sobre matèries que sobrepassin l'àmbit de les competències municipals, és evident que no podem restar al marge de temes que són d'interès general per a la població, tal com hem fet els ajuntaments durant molts anys en moltes matèries que no eren de competència municipal.
 
Entenem també que mentre el Parlament està tramitant la Llei de consultes populars per via del referèndum el mecanisme de les consultes populars convocades per entitats cíviques i socials amb el suport dels ajuntaments és un bon camí a seguir.
 
Atès tot l'exposat anteriorment i a proposta de l’Ateneu D’Acció Cultural (ADAC), Òmnium Cultural i el Casal Independentista el Forn, els grups municipals representats al ple de l'Ajuntament de Girona, acorden el següent:
 
Primer.- Felicitar els ciutadans i els representants municipals d'Arenys de Munt per la demostració de civisme i democràcia participativa que ens han ofert, convertint una consulta popular sobre la independència del nostre país en una festa i demostrant que exercir el dret a triar el propi destí és possible.
 
Segon.- Donar suport a la consulta popular que la comissió GIRONA DECIDEIX!, pretén convocar en els propers mesos a Girona amb la següent pregunta:
 
‘ESTÀ D’ACORD QUE LA NACIÓ CATALANA ESDEVINGUI UN ESTAT DE DRET INDEPENDENT, DEMOCRÀTIC I SOCIAL?’
 
Tercer.- Col.laborar amb els recursos necessaris, tant materials com econòmics, per a la celebració d’aquesta consulta popular.
 
Quart.- Fer arribar aquest acord al president del Parlament de Catalunya, al de les Illes Balears i del País Valencià, a l'ajuntament d'Arenys de Munt, als portaveus dels diferents grups amb representació a la cambra.
 
Girona,

Què ha dit la premsa?

vídeo (minut 15:28) http://www.tv3.cat/videos/1618789/TN-vespre-10112009

http://www.elpunt.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/102822.html
http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=3654072
http://www.avui.cat/cat/notices/2009/11/el_ple_de_girona_aprova_amb_els_vots_d_erc_icv_i_ciu_donar_suport_a_la_consulta_independentista_77737.php
http://www.diaridegirona.cat/girona/2009/11/11/girona-vots-derc-icveuia-avalen-consulta-independentista-girona/368954.html
http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=660805&idseccio_PK=1008
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2009/11/girona_decidira_a_l_abril_44075.php
http://www.3cat24.cat/noticia/418677/girones/El-ple-de-Girona-aprova-amb-els-vots-dERC-ICV-i-CiU-donar-suport-a-la-consulta-independentista
http://www.europapress.cat/politica/noticia-consultes-girona-primera-capital-provincia-donar-suport-consulta-sobiranista-20091110211856.html

http://www.lavanguardia.es/politica/noticias/20091110/53821035451/girona-primera-capital-catalana-en-apoyar-una-consulta-soberanista-erc-psc-pp-ciu-icv-omnium-cultura.html
http://www.elpais.com/articulo/espana/Girona/sera/primera/capital/celebre/consulta/independencia/elpepunac/20091111elpepinac_13/Tes
http://www.abc.es/20091110/nacional-catalunya/girona-primera-capital-provincia-200911101053.html
http://www.cadenaser.com/espana/articulo/girona-primera-capital-provincia-apoyar-consulta-soberanista/csrcsrpor/20091111csrcsrnac_1/Tes
http://www.publico.es/agencias/efe/268563/girona/primera/capital/provincia/catalana/apoya/consulta/soberanista
http://www.elmundo.es/accesible/elmundo/2009/11/10/portada/1257885874.html
http://www.cope.es/espana/10-11-09--aprobado-referendum-independencia-gerona-103810-1
http://www.rtve.es/noticias/20091111/girona-primera-capital-provincia-apoyar-consulta-sobre-independencia-cataluna/300277.shtml