dimarts, 19 de febrer del 2008

L’obligació de crear ideologia

Joan Fuster va dir que “tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”. Una premisa que, tot i ser molt absoluta, no deixa de ser certa. Doncs bé, jo dic que tota ideología que no creem nosaltres serà creada contra nosaltres. Perquè al cap i a la fi la ideología no deixa de ser altra cosa que la base, els fonaments de tota praxi política. Els catalans i catalanes ens trobem en ple segle XXI en una situació d’ocupació nacional que no ens deixa avançar com a país, tenir personalitat pròpia dins del món actual i poder decidir per nosaltres mateixos sense haver de passar el filtre de Madrid i París. Malgrat tot, si ens trobem en aquesta trista i patètica situació derivada d’un procés històric concret, també és cert que els propis catalans i catalanes del present som culpables què la nostra penúria s’allargue tant en el temps.

Canviar l’status quo imperant és difícil i complexe. Dubte molt que ningú tinga cap fórmula màgica o matemàtica exacta que assegure l’èxit del canvi que necessitem. Ara bé, no tenir aquesta fórmula no ha de voler dir ressignar-nos, abandonar la lluita i l’esperança d’avançar. No és això. Des d’un punt de vista revolucionari les adversitats no són altra cosa que petits obstacles a superar en el llarg camí cap a la llibertat. I per fer aquesta llarga i tortuosa cursa ens cal crear ideologia. Cal que des de l’Esquerra Independentista siguem capaços de generar discurs. Segurament molts direu que això ja ho estem fent diàriament amb la nostra pròpia dinàmica, amb les propostes que els nostres regidors fan als diferents plenaris, amb la participació en plataformes ecologistes, de defensa del territori, en defensa dels drets de les persones i en la nostra tasca de col·laboració i participació amb els moviments socials d’aquest país. D’acord, això és així. Malgrat tot, ens cal més.

Aprofundir d’una manera clara en aquells aspectes del dia a dia que ens afecten com a catalanes i treballadores i saber analitza-los en clau ideològica, ha d’ajudar a crear aquesta idelogia que reclame. Saber aplicar els principis teòrics del socialisme a la realitat diària d’aquest país ha de ser la nostra obligació. Això, en certa manera, ha de significar abandonar certs dogmatismes gairebé arcaics, obsolets. Som a l’any 2008 i els comunistes dels Països Catalans no podem seguir repetint discursos i dogmes de fa cent anys. Analitzar el passat ha de servir-nos per a entendre el present i construir el futur. Aquesta és la veritable utilitat de la història. Construir un socialisme propi, allunyat de dogmes i arrelat a les necessitats de les classes populars dels Països Catalans, és tant una necessitat per l’Esquerra Independentista com per la nació que volem alliberar. Els referents del passat s’han de llegir i analitzar, sempre amb la perspectiva històrica del seu context social. Si no ho fem així, caurem en un cercle viciós del que difícilment sabrem eixir.

Creem ideologia, doncs, i elaborem propostes clares i realistes que siguen plenament aplicables a la societat catalana del segle XXI. Això és el que reclamen a dia d’avui molts catalans i catalanes orfes de referents polítics i ideològics. Socialisme, República, Països Catalans, Llibertat o Independència han de ser conceptes plens de contingut i realitat. Han de ser propostes útils per al poble català. Passar de la pintada al discurs és, a dia d’avui, una obligació per als independentistes dels Països Catalans. És, possiblement, la millor aportació que l’Esquerra Independentista li pot fer a aquest país.

Publicat al diari L'Accent.

divendres, 8 de febrer del 2008

El dia 14 també faré vaga

El proper 14 de febrer pot marcar un abans i un després per al món de l’educació al Principat de Catalunya. L’anomenada LEC que el govern Tripartit vol tirar endavant s’ha convertit en la darrera agressió contra el sistema públic d’educació. Una llei fonamentada clarament en el model anglossaxó, impulsat als anys 80 per personatges com Ronald Reegan i Margaret Thacher, i arrodonit pel laborisme anglès dels noranta. Un model que ha estat ineficaç i privatitzador i que ara la progressia que ens governa ens vol vendre com la modernització del sistema català d’educació, l’antídot màgic contra els nostres mals.

La desinformació general que ha existit sobre la LEC ha propiciat un clima estrany al voltant de les reivindicacions dels sindicats de professors i mestres. Una desinformació que no ha buscat altra cosa que donar una imatge distorsionada i falsa dels nostres ensenyants. Una imatge que intel·lectuals –propagandistes diria jo- del govern Tripartit s’han encarregat d’arrodonir a cop d’article i informe, amb la clara intenció d’allunyar les nostres reivindicacions de la resta de la societat. La vaga del proper dia 14 no és cap emprenyada gremial ni quelcom semblant, és la necessitat de posar sobre la taula el perill que corre l’escola pública davant les polítiques neoliberals que el govern Montilla vol imposar. I dic imposar perquè en cap moment s’ha consultat als sindicats i AMPES per fer aquesta llei: han tirat pel dret com ja ens tenen acostumats.

Amb la LEC, doncs, ens hi juguem molt. En primer lloc ens hi juguem –el que per a mi és el més important de tot- la continuitat del sistema públic educatiu. La llei no el millora, el liquida. Proposar que la direcció d’un centre escolar puga estar controlada per persones no vinculades al món de l’ensenyament, convertint així els nostres centres públics en empreses educatives de gestió privada, només farà una cosa: crear escoles de primera, segona i, fins i tot, quarta categoría. S’obri, per tant, la porta a la segregació social en el món educatiu. Aquests equips directius de funcionament empresarial podran gestionar com ells vullguen l’escola i, per tant, decidir quins alumnes poden o no ser escolaritzats en el seu centre. Però no només els alumnes, també decidiran sobre quins professors poden o no treballar-hi. Una situació que apropa als educadors al món de la precarietat laboral del capitalisme salvatge actual.

Els motius que em porten a fer vaga el proper 14 de febrer són molts més però necessitaría moltes planes –de les que no dispose- per explicar-los. Crec que amb aquesta proposta de llei el govern Tripartit ha fet un pas més en la retallada de drets individuals i col·lectius. Individuals per la precarietat laboral que comporta la privatització dels centres. Col·lectius per l’aposta clara d’avançar cap a una societat segregada, sense cohesió social i on l’educació dels nostres fills estiga totalment lligada a la nostra capacitat econòmica. Això, senyor Ernest Margall, no és cap llei de país, és posar l’educació pública a cotitzar en borsa. Cal doncs que ens mobilitzem el proper 14, que reivindiquem els nostres drets com a societat, com a nació en construcció, que el que necessita és una llei pròpia realment de país –entenent per aquest, evidentment, els Països Catalans- que garantisca una educació totalment pública, de qualitat, popular i catalana.

dilluns, 4 de febrer del 2008

El Senat de Joves gironí fa plufff

Era de preveure que tot plegat acabaria així. Encara recorde que en Dani Cornellà i un servidor (quan encara érem joves Maulets) vam assistir a la primera sessió d'aquest invent pseudoparticipatiu de l'Ajuntament de Girona. Una sessió marcada per les picabaralles dels aprenents a polític professional de CiU, ERC, PSOE i IC que es van dedicar a avorrir la resta del personal i a tirar-se els plats per sobre (com ho fan els seus correlegionaris grans la qual cosa vol dir que aprenen ràpid). La senyora alcaldessa, Anna Pagans, hereva directa del nadalisme i en el càrrec gràcies al pacte amb ERC i IC-V (així volen acabar aquesta gent amb la crosta nadalista de la que tan es queixen en privat!) ho va deixar tot bén clar quan els representants de Maulets vam expressar la nostra visió de tot plegat. Per a Pagans, allò que encara no s'havia començat a crear i que, teòricament, havíem de perfilar els i les joves de la ciutat, tenia una funció molt clara: havia d'estar plenament controlat per l'Ajuntament. Pel seu Ajuntament. I efectivament, així ha anat tot. Quan han vist que el Senat es podia convertir en un mostre i que es podia descontrolar, l'han deixat morir sense avisar, sense cap mena d'explicació prèvia ni als propis "senadors". En fi, així funciona aquesta ciutat. De tota manera tot això ho sap millor que jo Biel de Montserrat que ha estat el representant de Maulets al Senat de Joves i que avui ho explicava tot molt bé al diari El Punt. Us deixe el seu article:

I ara el consell local de joventut
opinió

Exmembre del Senat dels Joves i militant de l'assemblea de Maulets de Girona

BIEL DE MONTSERRAT I VALLS..

El 29 de novembre del 2006 uns vint-i-cinc joves gironins vam assistir, alguns més convençuts que d'altres, al plenari inaugural del Senat dels Joves de Girona. No ens enganyem, coneixent les pràctiques i el tarannà als quals ens té acostumats l'Ajuntament de Girona, que l'equip de govern obrís les portes a la participació i implicació del jovent de la ciutat en l'acció municipal tan generosament no generava gaire confiança, precisament. I, de fet, el reglament que finalment es va aprovar per al Senat, amb diverses modificacions respecte a allò que havia sorgit del procés participatiu previ, ja va ser indicatiu del control que l'Ajuntament pretenia exercir sobre l'òrgan.

Així, des de la primera sessió veiérem com l'alcaldessa va intentar manipular la dinàmica del Senat i en va vetar decisions. Ho van exemplificar els intents d'evitar que s'aprovessin mocions con tra l'ampliació d'Hipercor o en solidaritat amb la Núria Pòrtulas. Al mateix temps, la manca d'interès per oferir el suport tècnic, logístic i econòmic adequat a l'òrgan ens va fer notar la poca voluntat política que hi havia perquè el Senat avancés en el sentit que volíem el jovent gironí. Tot plegat va desincentivar l'activitat dels senadors i el Senat va anar perdent empenta fins que va acabar desapareixent. Avui, vist amb perspectiva, podem dir que l'Ajuntament va deixar morir el Senat dels Joves davant la incomoditat que representava tenir dins l'estructura municipal veus discrepants amb la política de l'equip de govern, així com per la seva nul·la voluntat política de promoure experiències participatives que permetin avançar Girona cap a una democràcia real.

Ara, en el pla de mandat que va aprovar l'equip de govern el desembre passat apareix el projecte de crear un consell local de joventut lligat, segurament, a l'estructura del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya com a substitut del Senat. Alguns defensen la creació d'aquest consell local perquè, diuen, pot proporcionar l'autonomia que no tenia el Senat dels Joves i estableix, en certa manera, via lliure a l'hora de redactar-ne el reglament, bàsicament perquè no s'integrarà dins l'estructura estrictament municipal. Però no formar part de l'estructura municipal deixarà en mans de l'Ajuntament la capacitat d'influència real d'aquest consell en la política municipal, ja que serà l'equip de govern qui decidirà si obre o no les portes a les decisions i propostes d'aquest òrgan. I aquest fet, en el marc d'un ajuntament com el de Girona, amb unes dinàmiques de presa de decisions rígides i poc obertes a la participació popular, significa que aquest òrgan esdevindrà, probablement, ineficaç. Almenys per als qui creiem que els ajuntaments han d'esdevenir, inevitablement, espais comunitaris i participatius per a la presa de decisions i l'organització de la vida social.

Per això és moment de dir a l'Ajuntament que deixi d'impulsar estructures participatives per al jovent mentre no tingui una voluntat política real de dedicar-hi prou esforços i cedir-nos el protagonisme. I és que perquè una cultura política més participativa s'instal·li en la mentalitat del jovent de Girona, que és necessari, i per poder assolir dinàmiques realment democràtiques és important tenir clar que cal cedir. Si no, es generen frustracions, desafecció respecte al concepte de participació i desconfiança cap a la política municipal. Això és el que ha passat amb el Senat dels Joves. Per tant, pensin-s'ho dues vegades abans de tornar-hi. Construir un model democràtic local vertaderament participatiu i d'arrel popular és complex, però és impossible si els ajuntaments no aposten fort per assolir-lo i es doten d'eines que permetin avançar en aquest sentit.




a