dijous, 12 de juliol del 2012

Duran i Lleida o la decadència d’Unió Democràtica de Catalunya

El passat 10 de juliol el senyor Duran i Lleida, màxim gurú d’Unió Democràtica de Catalunya, se li va passar pel cap demanar “suprimir totes les autonomies autònomes excepte les històriques”. No seré jo qui defense ara el model autonòmic espanyol, el “café para todos” que ens ha portat a un atzucac nacional que moviments polítics com l’esquerra independentista ja preveien en el moment del gran invent postfranquista. Ara bé, com a valencià sent vergonya de la falta de respecte que el senyor Duran, i per extensió el seu partit UDC, té per aquells territoris dels Països Catalans que no es troben dins l’actual Comunitat Autònoma de Catalunya. Perquè cal recordar als catalans que habiten la CAC que no viuen en el marc jurídic de Catalunya sinó en el de quatre províncies que es constitueixen en comunitat autònoma integrada dins el regne d’Espanya. Catalunya és quelcom més gran. O és que la Franja de Ponent i la Catalunya Nord no són Catalunya? Doncs això. Però anem al tema que m’interessa: la deriva espanyolista del partit Unió Democràtica de Catalunya de la mà del senyor Duran el qual, per cert, si respectem el seu pensament nacional no pot ser qualificat com a “català” sinó que l’hem de considerar un “aragonès oriental”.

UDC és un dels partits històrics del catalanisme. Els seus orígens es remunten als anys republicans. La seua evolució ideològica ha estat constant però sempre dins el marc del catalanisme amb un cert caràcter sobiranista, tot i que en determinats moments amb certs graus de l’iberisme tan clàssic de Vicens Vives i altres intel·lectuals catalans. En la dècada dels seixanta, però, UDC reformularà part del seu ideari polític per la irrupció i coneixement de les teories de Joan Fuster. Així, el 1963 refarà el seu cos doctrinal introduint conceptes com el de “Països Catalans” que tot i que sempre va considerar de manera oficial com una nació estrictament històrica, lingüística i cultural, alguns dels seus màxims representants i líders com l’històric Maurici Serrahima posaven les bases d’una nació lingüística que podia arribar a política en el seu clàssic Realitat de Catalunya. No sé si Duran o algun dels actuals dirigents d’Unió han llegit el llibre de Serrahima, o fins i tot si els sóna el personatge en sí, però farien bé en conèixer una mica millor els orígens del seu partit. Serrahima, però, no fou l’únic dirigent d’UDC que parlà en els anys previs i posteriors a la mort de Franco sobre els Països Catalans. Així, Anton Canyelles va pronunciar una conferència el 1975 dins el cicle “les terceres vies a Europa” on afirmava textualment “la nostra pertinença a una comunitat humana, cultural i històrica més àmplia: els Països Catalans”. I en el congrés d’UDC de 1976, quan Duran i Lleida ja en formava part, el partit deia mantenir “la validesa del concepte Països Catalans”. Congrés, per cert, al qual van ser convidats membres d’UDPV, el partit homòleg en terres valencianes. Però no només això, quan es discutia sobre si el País Valencià havia de tenir dret a l’autonomia, UDC fou dels partits que es van posicionar a favor, contra el que deien d’altres com per exemple el PSUC.

A partir de 1982, però, el senyor Duran i Lleida “toca cuixa”, en sentit metafòric perquè tots sabem que Duran és un bon catòlic i home d’ordre. De fet, toca “cuixa, mamella” i que el faça falta. I se n’agafa ben agafat com a diputat a Madrid en diferents legislatures, al Parlament europeu i altra vegada a Madrid, convertint-se així en el màxim dirigent del partit i mostrant sempre la seua predisposició a fer el necessari per mantenir, mane qui mane a Madrid, l’status quo existent. En reiterades ocasions es posa sobre la taula la possibilitat de, fins i tot, ser nomenat ministre del govern espanyol. Duran ha convertit UDC en una mena de partit personalista, on la ideologia que s’imposa és la del gran fürer al qual se li té tot el respecte del món, no se’l qüestiona i quan algú ho fa, ell ja se n’encarrega d’aturar qualsevol mena d’oposició –que li pregunten a Vila d'Abadal en l’últim congrés d’UDC sinó. Duran, doncs, ha fet un partit a la seua mida, imatge i semblança. Un partit on es tapen les vergonyes –i no en són poques perquè com diuen els castellans “cuando el rio suena agua lleva”-, on aquest senyor es permet el luxe de dir una bestiesa com la d’eliminar l’autonomia valenciana i balear i no li passa res. Això és el que pensa UDC que es mereixen els valencians i illencs? Poc a veure amb Serrahima o Canyelles i una mostra més de la decadència ideològica en la que ha caigut UDC de la mà de l’il·lustre “aragonès oriental”.


diumenge, 1 de juliol del 2012

Crònica personal d'una vergonya col·lectiva

És diumenge i encara em fa mal la mà i la cama pels cops de porra que vaig rebre divendres per part dels Mossos d'Esquadra a Girona. M'agradaria no parlar en plural i poder dir que els cops me'ls va donar un membre descontrolat d'aquest cos policíac, però no puc. La responsabilitat és de tot el cos de la policia autonòmica catalana, començant pel qui posa multes i acabant pel que trau la porra i agredeix. És tan indigne colpejar com encobrir.

Són les 19h. d'un divendres de juny de l'any 2012 i els carrers de Girona són plens de gent passejant, prenent quelcom en terrasses i bars i, a la plaça del Vi, un centenar de persones comencen a caminar rere una pancarta de la CUP de Girona en una manifestació legal contra la presència de la monarquia espanyola a la ciutat. 


La censura patida al matí pels regidors de la CUP en no deixar-los entrar a l'Auditori Municipal, tot i haver estat convidats, ens diu que la protesta anual contra el futur Felip VI d'Espanya serà diferent d'altres anys. Les paraules de l'actual alcalde de Girona Carles Puigdemont, independentista de cap de setmana i màxim responsable de la centralitat política del PP a la ciutat, ens mostren la cara més patètica del corporativisme existent entre empresaris, polítics i l'anacrònica institució monàrquica. És bo, però, saber que el senyor Puigdemont prefereix un príncep espanyol de la dinastia dels Borbons que dos regidors elegits democràticament del seu Ajuntament. El temps posa tothom al seu lloc i alguns fa temps que malgrat fotos i arengues patriòticament catalanes deixen molt clar de quin costat estan. 

La manifestació avança i arriba a la zona de la Devesa quedant bloquejada a uns quants metres del lloc pactat amb els Mossos d'Esquadra, la rodona del davant del Palau Firal. Sorprenentment, a mesura que avancem cap al lloc on la policia pretén aturar-nos, van apareixent antiavalots encaputxats, amb els cascos posats, que ens van encerclant mica en mica fins que finalment el centenar de manifestants ens trobem envoltats en una petita porció de carrer de la qual no ens deixen eixir. 
Què passa aquí? Tothom queda sorprès perquè això no s'havia vist mai a Girona. Alguns identifiquem l'estratègia perquè l'hem pogut veure en manifestacions a Barcelona els darrers anys, però una gran part dels assistents, assidus o no a les mobilitzacions gironines, queden al·lucinats, amb certes mostres de por i pànic, pel que està passant. Sí, ens han segrestat. La policia ha segrestat una manifestació legal. No deixen sortir ningú del perímetre que ells han decidit concedir al dret de manifestació i, fins i tot, agafen pel braç violentament a gent que arriba tard o ha quedat pel darrere i a cops i empentes les introdueixen en aquests escassos metres quadrats.


Un dels mossos ens va gravant tota l'estona. Això ho solen fer en moltes concentracions i manifestacions, ara bé, de manera més dissimulada. És evident que ens volen provocar, crear crispació entre els manifestants perquè esclate l'espurna. Després d'uns minuts de desconcert, ansietat i ràbia, un manifestant decideix marxar perquè ha d'anar a treballar. Els antiavalots li donen una empenta tot i que els hi diu que ha d'anar a treballar, que fa tard i que el faran fora de la feina. Ho torna a intentar i llavors l'empenta es converteix en quelcom més: l'agafen pel coll regirant-li el braç i l'aparten de la resta de concentrats. És en aquest moment que jo i altre company de la CUP li diem als mossos que per què fan això, que és cert que ha de marxar a treballar i que allò que estan fent és totalment desproporcionat i fora de tota lògica. I ens responen: treuen la porra i ens donen dos cops a cadascú, a l'alçada de les cames, provocant-nos ferides en genolls, cuixa i mà.


El nostre agressor ens torna a amenaçar amb la porra però el caporal dels Mossos mana els seus homes parar. Immediatament m'adrece al caporal demanant-li explicacions per l'actuació i el número de placa del mosso que m'ha agredit. Segons la legalitat vigent a Catalunya, literalment, "Els Mossos d’Esquadra, estan obligats, per disposició legal, a acreditar davant la ciutadania la seva identitat professional. Així ho disposa la llei estatal 30/1992, la Llei 10/1994 de la Policia de la Generalitat i el Decret 217/2008 que obliga a portar en els uniformes de la policia de la Generalitat, de forma visible, el número d’identitat professional. I qualsevol ciutadà pot formular denúncia per infracció de reglaments o actuacions il•lícites de funcionaris públics, sempre que hi hagi fonament i causa suficient". Tot i demanar-ho reiteradament al responsable de l'operatiu, identificant-me com a "Antoni Rico i Garcia, professor de secundària, funcionari de la Generalitat de Catalunya", el caporal es nega a donar-me el número de placa de l'agressor i només em diu que "faci el que cregui que haig de fer" quan li dic que vull denunciar l'agressió i necessite conèixer la identitat de l'agressor.


Després d'uns trenta minuts segrestats, insultats, maltractats, intimidats... vam poder marxar. Un cop desconvocada la manifestació, un servidor i dos companys més vam anar al CAP Güell per demanar un part mèdic que deixara constància de les agressions rebudes. La pròxima setmana realitzarem els passos necessaris per denunciar als Mossos d'Esquadra per les agressions. No sé quin recorregut tindrà la denúncia, i si haig de ser sincer tinc poques esperances que servisca d'alguna cosa més enllà de per ampliar les tristes llistes d'agressions perpetuades anualment per un cos policíac que recorda més a la policia d'uns temps que molta gent creia superats. Com a mínim que aquesta crònica personal servisca per posar en evidència el que en un país realment democràtic seria una vergonya col·lectiva.