dijous, 30 de juny del 2011

Reflexions sobre el 22-M a Novelda

S'ha tornat Novelda més espanyolista del que ho era abans del 22 de maig? Segurament, si ens basem únicament en observar els resultats electorals la resposta és ben clara: rotundament sí. Dotze regidors del PP i tres del partit nacionalista espanyol UPyD ens mostren un panorama realment per a posar-se a plorar, i molt. Però la gent ha votat aquest darrer partit, sobretot, pel seu ideari espanyolista? No, ni molt menys. Els lerrouxistes del segle XXI han dedicat la seua praxi política des que van aparèixer al poble en un doble discurs polític: la regeneració política i el no entrar directament en temes, precisament, identitaris. Especialment ha estat l'èmfasi dipositat en el primer àmbit el que els ha fet entrar per primera vegada a l'Ajuntament del poble. I no deixa de ser curiós que parlen de regeneració política i critiquen la política existent fins la seua aparició quan el seu partit està encapçalat per una de les trepes polítiques més grans que ha tingut l'estat espanyol: la senyora Rosa Díez.

El partit de la nacionalista espanyola nascuda al País Basc, de la mateixa manera que en territoris com l'esmentat o a Catalunya basa el seu discurs en l'atac ferotge i nacionalista contra la identitat pròpia d'aquests territoris, pel que fa al cas de Novelda no ha estat així. Supose que deuen creure que aquesta batalla ja la tenen guanyada i per tant no cal expressar el que realment pensen del valencià (què ha de desaparèixer), dels símbols identitaris propis, etc... És per això que, tot i que ens hem de preocupar i molt per l'ascens de forces nacionalistes espanyoles al nostre municipi, aquest augment no significa una major espanyolització de la població local, si més no continua sent igual d'espanyola que abans, ni més ni menys.

La gran pèrdua de les eleccions ha estat la desaparició del valencianisme de la sala de plens. Tinc la sensació que a partir d'ara les sessions no es diferenciaran gaire de les que es fan en qualsevol poble d'Extremadura o Andalusia, territoris molt respectables però que no formen part de la nostra llengua i cultura (ni país). Això és el que realment ens ha de preocupar i molt. Qui té la culpa de tot? Doncs no ho sé, la veritat, i crec que és una reflexió que ha de fer el mateix Bloc de Novelda i que supose que ja deu estar fent com a principals afectats. La reflexió que jo faig és que el valencianisme ha de començar, en general, a modificar el seu discurs, sobretot en l'àmbit social. Cal un valencianisme desacomplexadament d'esquerres que propose alternatives realistes al sistema i una manera diferent de fer política. Regeneració democràtica de veritat, no com la fal·làcia proposada per UPyD i que tan bons resultats els ha donat. Finalment, cal un valencianisme clarament independentista i que aposte per la construcció del Països Catalans, des del respecte i la igualtat entre tots els territoris, però amb la fita clara de construir un estat fort i lliure. Però com dic, això són algunes reflexions que em venen al cap, des de la llunyania i fruit d'un cert desencís. En fi, que passen ràpid aquests quatre anys.

dimarts, 28 de juny del 2011

Àudio de la conferència a Berga

He trobat per internet l'àudio de la conferència que vaig fer el desembre passat a Berga junt a Tomeu Martí. Sota el títol de "València i Mallorca, allà on la catalanitat és prohibida", els companys i amics de la CUP de Berga em van convidar a xarrar en un acte que trobe que va ser molt interessant tant pel contingut com la forma com es va fer, priotizant dos casos molt concrets que van servir, alhora, per a poder entendre dues realitats tan complexes com ho són la valenciana i la mallorquina.


http://mediallampec.podomatic.com/entry/2010-12-06T15_28_08-08_00



Dues imatges de la xerrada d'aquell dia.

dijous, 16 de juny del 2011

Ells només parlen de violència

No és la meua intenció amb aquestes línies parlar sobre el tema de la suposada "violència" que ahir es va viure a les portes del Parlament de Catalunya. I no ho és perquè tant el concepte com l'ús que els mitjans de comunicació i els polítics professionals fan d'ell és tan aleatori, subjectiu i partidista que no em dóna la gana de seguir fent-los el joc. De fet, només el fan servir per amagar el veritable rerefons de tot plegat: el qüestionament de la democràcia representativa, d'un sistema institucional que està arribant al seu final per pur esgotament dels administrats. Però no només això, el canvi s'està produint perquè una gran part de la ciutadania actual no ha tingut l'opció de participar en el disseny de les institucions que administren la seua vida. És una generació nova i jove que no va viure el franquisme i que, per tant, reclama el seu dret a decidir sobre com vol que siguen les institucions del seu país, el model de democràcia en el que ha de viure. Però això als polítics i els mitjans no els interessa, ells només parlen de violència.

"Ha estat un dels dies més tristos de la història de la política a Catalunya", hem pogut escoltar. O, "ens va costar molt poder tornar a tenir un Parlament propi i els manifestants no el respecten", exclama part de l'stablishment, entre els quals els mateixos diputats del PP, la qual cosa no deixa de ser graciosa quan precisament ells formen part d'una tradició política tan poc democràtica com el mateix franquisme, encarregat d'acabar amb la institució que ara reivindiquen. Però és clar, el discurs del PP és indignant i fals, però el de la resta de forces polítiques és bastant patètic perquè estic més que segur que molta de la gent que ara es posen a la boca per reivindicar institucions com el Parlament i que van lluitar per aconseguir-les, dubte molt que estigueren d'acord amb la partitocràcia patètica i tecnòcrata que han creat. Però és clar, d'això tampoc els interessa parlar, ells només parlen de violència.

Xifres d'atur que fan autèntic pànic, llistes d'espera en la sanitat que aniran en augment com a conseqüència de les retallades que suposen els pressupostos que ahir volien aprovar, precarietat laboral, professors i mestres que aniran al carrer a partir de setembre en perjudici de l'escola pública, uns cossos policíacs formats per persones violentes i d'un pensament plenament antidemocràtic, hipoteques sagnants que estan provocant que moltes famílies es queden sense casa, bancs que reben diners públics per ser salvats i després tenen milers de milions de beneficis, partits polítics plagats de corruptes i estafadors, aprovació de lleis que ningú portava al programa electoral, sous astronòmics de polítics i càrrecs de confiança... Però és clar, d'això tampoc els interessa parlar, ells només parlen de violència.

Sí, realment ahir al Parlament es va viure un dels moments més indignes de la història de Catalunya: la població reclamava una sèrie de mesures i reformes plenament democràtiques i els tecnòcrates que habiten en tan santa institució es van negar a escoltar. Però és clar, avui tots hem parlat de violència.

dimecres, 8 de juny del 2011

Banquers, polítics i altres drogues de disseny


El passat 1 de maig, durant els actes del dia dels treballadors a Girona, l'historiador i membre de l'USTEC Xavi Díez va qualificar els darrers anys de neoliberalisme com "d'orgia d'especulació, corrupció, putes i cocaïna". Efectivament, les drogues i corrupteles vàries han estat una constant del model neoliberal hispànic i català. "Vostès tenen un problema i aquest problema es diu 3%", va dir el senyor Maragall al Parlament o "si tots estirem de la manta tindrem problemes" va insinuar el senyor Pujol quan va sortir tot l'afer del Palau de la Música. Per no parlar dels rius de cocaïna que travessen el País Valencià o les Illes entre rellotges de 3000 euros, vestits d'alta costura i desfilades de Moros i cristians. Realment la justícia és ben cega.

La bèstia neoliberal, però, després de les darreres eleccions, sembla que ja té via lliure per a la gran bacanal privatitzadora. Ensenyament i sanitat són dos focus molt importants per fer un bon negoci. Fa uns anys tot va començar amb les privatitzacions per part de l'estat de les empreses públiques que, segons José Maria Aznar, no donaven beneficis als "espanyols" i que gràcies a la privatització (a un bon preu s'ha de dir) només farien que millorar els drets dels sofrits consumidors. Ja ho hem pogut comprovar com de bé ha funcionat tot plegat: Telefònica -ah no Movistar- carregada de beneficis, Ibèria, Renfe.... I pagant, com sempre, els mateixos. Aquestes empreses, però, tot i ser estratègiques per al bon funcionament d'un país no són fonamentals per a la qualitat de vida de la ciutadania. La sanitat i l'ensenyament si. Ahir em deia el company de la CUP Joan Daunis, treballador de l'hospital Trueta de Girona, que mai havia vist tants anuncis de mútues com en l'actualitat. Efectivament, la campanya de desprestigi de l'àmbit públic sempre va acompanyada d'una altra de publicitat enaltidora de les glòries del sector privat. Si piquem estem perduts. I la veritat, per a tots aquells que encara arribem a final de mes la temptació no és petita. Fermesa doncs.


L'educació és l'altre punt àlgid de la jugada. El mes de setembre la quantitat de professors i mestres que actualment es troben en situació d'interinatge que es quedaran al carrer serà espectacular. La LEC del tripartit va posar els fonaments per a l'arribada dels tecnòcrates -molts d'ells de l'Opus, igual que els del franquisme- que salvaran Catalunya de l'escanyament que l'espoli fiscal li suposa. Cornuts i pagant el beure. És a dir, els buròcrates de CiU prefereixen escanyar el seu poble, empitjorar les condicions laborals dels seus treballadors, destruir l'escola pública i allargar les llistes d'espera que posar realment fil a l'agulla i avançar cap a la solució de l'espoli fiscal: la independència. És clar, si ho fan deixaran de vendre cava a Mèrida per Nadal. Realment és com si entre Cambó i Mas no haguessin passat els anys.

Panorama si més no opac. L'espessa boira del neoliberalisme de vegades no ens deixa veure més enllà de les misèries que ens ofereix. "Què fer?" deia Lenin l'any 1902. Doncs com deia Pedrolo, com a mínim protestar. Ara bé, no ens podem quedar amb això. Cal construir també. Cal dissenyar amb la feina del dia a dia, tant des del carrer com també des de dins de les institucions, una alternativa real a aquest model econòmic. Ha arribat el moment de deixar de parlar sobre el que no ens agrada i començar a treballar pel que volem. Feina difícil, ja ho sé, però inevitablement necessària si no volem quedar-nos en la "barbàrie" que comentava Rosa Luxemburg el 1916.