dimarts, 26 d’agost del 2008

Girona, espai públic i civisme

E n els darrers anys, diferents ajuntaments dels Països Catalans han engegat polítiques d'ordenament de l'espai públic. El paradigma és Barcelona i la seua llei sobre el civisme. A partir de la seua aprovació, són molts els equips de govern municipal que s'han vist temptats a actuar de la mateixa manera. Girona, tot i no haver regulat en aquesta línia encara l'ús dels carrers, n'és un exemple. De fet, ha estat durant l'última i actual legislatura, que els col·lectius locals i moviments socials han vist més impediments i traves per poder desenvolupar les seues activitats a la ciutat. Així, mentre el tripartit local diu que potencia la música amb la construcció de l'Auditori Municipal, es dedica per darrere a posar impediments i a prohibir concerts organitzats per entitats gironines. Això, però, no deixa de ser un exemple més de l'objectiu fixat per l'Ajuntament gironí: avançar cap al «model Barcelona» de ciutat. Només cal llegir la normativa sobre bicicletes aprovada en els darrers mesos pel ple municipal. Aquest terme, però, no l'hem inventat a la CUP, sinó el professor de la Universitat de Barcelona Manuel Delgado.

L'economia catalana, actualment, té un alt grau de dependència del turisme. Conscient d'això, l'Ajuntament de Girona ha apostat molt fort pel Barri Vell com a zona d'atractiu turístic. Amb una neteja de façana brutal, avui dia ni els més vells recorden com era la zona antiga de la ciutat fa uns anys. Evidentment que el Barri Vell ha d'estar en òptimes condicions per als nostres visitants, però també per als autòctons. Això no vol dir altra cosa que incentivar que els joves gironins es puguen comprar un pis en aquesta zona si és el que volen, que el comerç local no trobe tantes traves per obrir-hi establiments, o que els bars i restaurants no estiguen enfocats a clients d'alt nivell econòmic sinó que siguen de caràcter popular. En altres paraules: el nostre Barri Vell ha de ser un barri més, i no una postal. De fet, això demanen els mateixos veïns des de fa temps. Per tant, els recursos municipals s'han de repartir uniformement entre tots els barris gironins, amb inversions en serveis públics municipals, parcs i zones esportives, entre d'altres.

El darrer problema que la societat civil gironina ha tingut amb l'Ajuntament ha estat generat per la negació del permís per fer un sopar solidari el 24 de juliol passat a la plaça d'Ovidi Montllor (oficialment, Constitució). L'acte, però, es va acabar fent, malgrat la prohibició. Els tècnics municipals justificaven la negativa dient que «es donava mala imatge al turisme» i que «no es volien convertir els carrers de Girona en menjadors populars». Anem per parts, doncs. En el primer argument ja tenim el que comentàvem: volen una ciutat per a turistes, no per als que hi vivim la resta de l'any. La segona part, però, ja és més curiosa. Actualment, l'únic carrer que s'ha convertit en un menjador municipal és la rambla de la Llibertat. Però, és clar, aquests establiments privats que tenen el menjador tot l'any muntat no molesten el nostre consistori: aquests paguen un bon preu per fer negoci a costa de l'espai públic gironí. Els moviments socials, contràriament, només generen problemes al poder perquè denuncien la manca de llibertat i les polítiques injustes. Des de la CUP creiem que els nostres carrers han de ser espais públics de trobada, reunió i convivència. El carrer és l'escenari perfecte per evitar el foment d'una cultura enllaunada, eixa que sembla que agrada tant als nostres governants municipals. Al cap i a la fi, no es tracta de cap altra cosa que d'apostar per una societat viva, democràtica i participativa o per una altra on tot està controlat pel poder dels diners i els buròcrates convertits en alcaldes i regidors durant quatre anys que avui patim.


Publicat al diari El Punt el diumenge 24 d'agost de 2008

http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2974437




divendres, 15 d’agost del 2008

La crisi capitalista: res de nou

Els darrers mesos escoltem constantment parlar de crisi en l’economia. Sembla ser que la bombolla immobiliària i l’encariment del petroli han portat l’economia espanyola a viure un moment d’inestabilitat i desinflament de l’entusiasme capitalista dels darrers anys. Malgrat tot, el fenomen de la crisi no és cap novetat per a un sistema que, com va dir Marx fa molts anys, és contradictori en la seua pròpia definició. Potser ha arribat el moment de tornar a llegir els escrits que l’il•lustre barbut alemany va dedicar al tema i saber adaptar-los a la realitat actual.

Si analitzem la història del sistema capitalista podem observar que, com dèiem, la situació actual no és per a res nova. De fet, fent una retrospectiva ràpida i global, trobem quatre grans crisis sistèmiques desenvolupades en els darrers tres segles d’història. Així, la primera crisi important seria la corresponent a la segona meitat del segle XVIII, totalment emmarcada dins l’anomenada Revolució Industrial. En aquests moments, el nou i flamant sistema d’explotació capitalista tot just començava a eixir de l’ou. Com tota crisi, la situació d’inestabilitat va produir moments revolucionaris, processos d’alliberament nacional, social i individual. Entre aquests destacaria la revolució i independència dels EUA, la Revolució burgesa de França, el moviment ludita al Regne Unit i els processos d’independència de les colònies espanyoles i portugueses a Amèrica Llatina.

La següent gran crisi capitalista es va produir gairebé un segle després: durant el XIX. En aquest període es podrien destacar dues conseqüències clares: els processos nacionalistes en diferents països d’Europa i, per altra banda, l’aparició en escena del Moviment Obrer. L’anomenat proletariat apareixerà ja com a classe social diferenciada i conscient de ser quelcom diferent de la burgesia i l’aristocràcia hereva de l’Antic Règim. És el moment en què el Capitalisme entra en la seua fase imperialista –la fase superior que deia Lenin-, fusionant-se el sistema industrial amb el bancari donant lloc a l’aparició de l’anomenat capital financer.

En el primer terç del segle XX es produirà la que segurament ha estat la crisi més famosa del sistema: el Crack del 29. Els factors que provocaren aquesta gran crisi foren molt semblants a la situació actual: l’especulació financera. Els capitalistes, enlluernats pels grans beneficis que els donava l’especulació i la inversió fantasma en borsa, començaren a augmentar els seus beneficis sense tenir en compte que tot era pura ficció i podia esclatar en qualsevol moment. Més o menys com el negoci de l’especulació immobiliària actual: inflar, inflar fins a esclatar. Aquesta crisi acabà portant al poder règims totalitaris i feixistes, amb la catastròfica II Guerra Mundial com a conseqüència immediata. Un cop acabada la guerra s’inicià altra de nova: la Guerra Freda. Un moment de crispació i inestabilitat mundial que ajudà a desenvolupar diferents processos de revolta: els moviments d’alliberament nacional de les colònies, les revolucions sud-americanes o les revoltes populars a Europa.

Finalment, la darrera crisi capitalista és la que coneixem com a Crisi del Petroli. Aquesta es va produir a principis dels anys 70 del segle passat i, com el seu propi nom indica, es va donar degut a la inestabilitat del mercat del cru. Els EUA, en aquests moments convertits ja en el nou imperi mundial, trencaran en benefici propi el patró or-dòlar establert a Bretton Woods després de la II Guerra Mundial. Tot plegat donarà pas al període que actualment vivim: el neoliberalisme i la globalització capitalista.

Sóc dels qui opinen que la història s’ha de conèixer per no estar abocats a repetir-la. La crisi econòmica que vivim actualment l’hem d’analitzar a partir de l’estudi de la història i l’experiència que aquesta ens dóna. El sistema capitalista està abocat al fracàs o a la destrucció del planeta perquè els seus fonaments morals i ètics no són humanitaris, tot el contrari. Rosa Luxemburg deia: Socialisme o Barbàrie. L’explotació de l’home per l’home dels darrers segles ens ha de servir als i les treballadores per a començar a caminar cap a un nou model econòmic, un nou sistema de valors i formes d’entendre la nostra relació amb la resta del món. Si som capaços d’organitzar-nos i crear noves formes alternatives al què fins ara coneixem, guanyarem. El Capitalisme és fort, però la classe treballadora ho és més perquè sense nosaltres el sistema no pot funcionar. Siguem conscients d’això i tindrem una gran part del camí fet.

Publicat a www.llibertat.cat i al Butlletí d'Informació Municipal de Novelda

dimarts, 12 d’agost del 2008

Carimba, marcada en mi piel

L'amic David Segarra acaba de realitzar un nou treball periodístic en forma de documental en la seua aventura veneçolana. Coneixent-lo, de segur que és un bon treball. Us deixe la ressenya i els enllaços on el podeu trobar:Carimba, marcada en mi piel, és un documental que ens mostra les arrels i les pràctiques quotidianes i polítiques del racisme a Veneçuela.

Mentre a altres països ha existit un encés debat i una continua polèmica respecte a l'exclusió racial, a Veneçuela s'ha ocultat històricament el problema i s'ha tractat de negar. María Machado, la protagonista ho explica així: ací el racisme és com l'aire es sent, però no es veu.

El documental recorre els locals d'ocio caraquenys, les telenovel·les, els mitjans de comunicació, la política i la història descobrint un racisme a cops sutil i en altres ocasions brutal. El camí ens condueix fins la familia i ens mostra com l'àvia, la mare i la filla han sofert de diferents maneres la separació entre negres i blancs. L'alegria, l'energia i la consciència els han permés sobreviure amb dignitat i esperança. Tot allà enmarcat en el context de l'anomenada revolució bolivariana i els conflictes i canvis estructurals que està provocant.

Carimba és l'últim treball de Guarataro Films, la productora dels valencians David Segarra i Vicent Chanzà. Produït per Veneçolana de Televisió i Àvila Tv.

http://davidsegarrasoler.blogspot.com

www.guaratarofilms.com