dilluns, 18 de novembre del 2013

Les cinc “i” valencianes davant del procés

Pel que he xarrat el darrer any amb gent de diferents territoris del País Valencià, la visió que es té de l'anomenat “procés català” es podria resumir en 5 conceptes que, casualment, comencen per la lletra “i”: indiferència, incredulitat, incomoditat, interès i interpel·lació. Cada visió, però, si partim de la base que la realitat és canviant i dialèctica, varia a mesura que tot plegat es va desenvolupant.

Indiferència. La majoria de la societat valenciana manté certa indiferència respecte a tot el que passa a Catalunya. Això respon a diversos factors. Per una banda a una dinàmica pròpia del País Valencià: prous problemes hi ha com per a preocupar-se pel que fan els catalans. A més, la societat valenciana no se sent majoritàriament lligada a la catalana, si més no més lligada que a la murciana, manxega o gallega. Sociològicament i políticament, el País Valencià funciona com una regió espanyola més i, per tant, actua com a tal. I la societat espanyola -que no determinada classe política o el lobby periodístic que l'acompanya- no té entre les seues preocupacions el que passa o deixa de passar a Catalunya. Aquesta situació, però, a mesura que el “procés” avança canvia.

Incredulitat. És un sentiment compartit tant per sectors despolititzats com, també, d'altres que mantenen certa consciència de país. Aquest sentiment me l'he trobat parlant fins i tot amb professors d'universitat de solvència analítica contrastada. Es veu com a impossible que Catalunya puga no sols independitzar-se sinó simplement convocar cap referèndum. Espanya no ho deixarà fer, diuen. La incredulitat, però, crec que d'igual manera que la indiferència es comença a curar amb l'avanç dels mesos i els passos que es van fent.

Interès. I tots aquests indiferents i incrèduls entren en una fase d'interès. No vol dir tampoc que s'ho acaben de creure o veure clar, simplement és que la bola es va fent tan gran que comencen a entendre que alguna cosa passa Sénia amunt i cal estar-hi atents. Aquest interès, però, continua sent distant. El procés és català i els valencians no hi tenim res a pelar. No va amb nosaltres. Altres dels interessats que parteixen d'una identificació nacional valenciana o de Països Catalans veuen el “procés” com una oportunitat. Però els canvis també generen pors i aquestes també queden reflectides en part de les reflexions que he pogut compartir.

Incomoditat. I la por ve provocada en part per la incomoditat que genera un “procés” que no és com molts ens l'havíem imaginat des de la nostra òptica nacional i política. La incomoditat la pateixen principalment els sectors nacionalment més conscients, des d'aquells que tenen com a objectiu la construcció del País Valencià, fins a aquells que van més enllà i imaginen els Països Catalans com a futur nacional plausible. Què fer? Posicionar-se en contra del que passa a Catalunya perquè no és tal com ho havíem imaginat és un suïcidi polític. Donar confiança al 100% tampoc satisfà ningú per la sensació que el projecte iniciat no contempla, si més no de manera més o menys clara, la construcció d'un futur compartit per catalans, andorrans, valencians i illencs. I bàsicament aquí és on rau el problema principal de tot plegat: no hi ha interpel·lació.

Interpel·lació. Des del minut 0 del “procés” el País Valencià no s'ha sentit interpel·lat. I segurament tampoc les Illes, la Catalunya Nord, la Franja o Andorra. Interpel·lats com a partícips de tot plegat, és clar. La participació dels altres països catalans ha vingut de la mà dels sectors polítics de cada territori que aposten per la construcció d'un futur compartit. I aquest és el gran drama, el problema al què hauríem de posar solució. La interpel·lació. Però no es tracta de dir “ei valencians, us apunteu?”. No és això. Ni ho demana en aquests termes la població valenciana ni és el que ara necessita el “procés” per a seguir avançant. Es tracta, doncs, de deixar de pintar el mapa i començar a construir-lo. La creació d'estructures de gestió comunes per als diferents territoris en determinats àmbits és el camí. En igualtat de condicions i partint de la base que tants països tants subjectes.

Tot plegat, però, només són sensacions. Potser m'equivoque i la realitat és diferent, amb unes visions més simples o complexes. Qui sap? Mentrestant, per aquí dalt tot avança. Cap a on? Ni idea, però avança i no podem ser mers espectadors.

dissabte, 9 de novembre del 2013

Debat a Ràdio Molins

Vos deixe l'enllaç de la gravació de la presentació/debat de "No tots els mals vénen d'Almansa" a l'Ateneu Mulei de Molins de Rei.

https://enacast.com/radiomolinsderei/podcast/20342/


diumenge, 3 de novembre del 2013

Crònica presentació a Mataró

Els Països Catalans a debat: ens cal una nació útil i plural


Dijous 24 d’octubre, al casal El Teler de Mataró, es va presentar el llibre “No tots els mals vénen d’Almansa”(Edicions El Jonc) amb la participació del seu autor, l’historiador Toni Rico.
El llibre recull  les aportacions històriques al voltant dels Països Catalans, un projecte que a finals del franquisme va prendre molta embranzida, però que després, amb l’excepció de l’esquerra independentista, la resta de sectors polítics i socials el van restringir a l’àmbit cultural.
Alhora, el llibre és una reflexió autocrítica per incitar el debat en el si de l’esquerra independentista. Ricoexplica que en les dues últimes dècades, d’ençà de l’aportació de Josep Guia amb “És molt senzill: digueu-li Catalunya”, no s’ha teoritzat ni concretat com s’havia de desplegar aquest projecte polític de construcció nacional. Precisament, per això, ha intentat donar una resposta d’urgència davant d’un context marcat per l’eclosió del sobiranisme a Catalunya i la possibilitat que aquest territori pugui accedir a la independència .
Rico defensa la viabilitat política dels Països Catalans i, per això, proposa el concepte de nació útil, fonamentada en la voluntat dels habitants dels seus territoris i en les seves necessitats i interessos compartits, en contraposició a l’immobilisme i als postulats essencialistes en què s’ha fonamentat la reivindicació de la nació completa.
En aquesta direcció assenyala la importància de les identitats immediates que configuren la realitat plural dels Països Catalans, les quals tenen també una base històrica. Qüestiona la idea de la feble nacionalització espanyola, perquè justament l’Estat espanyol ha estat capaç d’integrar algunes d’aquestes identitats en la categoria “regional”.
Toni Rico adverteix que, actualment, hi ha territoris com el País Valencià que no se senten interpel·lats pel procés d’independència de Catalunya. No obstant això, exposa la necessitat que l’esquerra independentista posi el Països Catalans damunt de la taula del procés que es viu a Catalunya, no pas com a un problema sinó com a una oportunitat. Això es tradueix en una proposta d’articulació confederal dels Països Catalans, que tingui en compte i com a qüestió prioritària les relacions i els interessos compartits amb les Illes i el País Valencià.
Finalment, les persones assistents a l’acte van participar d’un ric debat, que va girar entorn dels temes següents:
- Qüestions sobre el marc territorial: l’estatut de les terres no catalanoparlants del País Valencià i de l’Aran, i la consideració de Catalunya Nord i la Franja de Ponent com a parts integrants de Catalunya, segregades per la força militar i/o administrativa dels estats espanyol i francès.
- La importància de definir els interessos (culturals, socials, econòmics, etc.) comuns per introduir-los en el debat sobiranista de Catalunya i que ens serveixin per articular una nació política, exemple.
- El pes històric de l’absència d’una burgesia democràtica al País Valencià equivalent a la de Catalunya.
- La crisi sistèmica és o no és un element determinant per a la configuració del projecte dels Països Catalans i d’una identitat alternativa a l’espanyola / francesa.
- L’autocentrament dels continguts i l’abast nacional de la difusió dels mitjans de comunicació  (per exemple, TV3).
- La necessitat d’establir canals i espais de debat dins de l’esquerra independentista per definir l’estratègia de construcció nacional dels Països Catalans.

Entrevista a l'Ara Balears 2/11/2013

"El nostre principal error ha estat mitificar una nació catalana homogènia"

L'historiador Antoni Rico (Alacant, 1979) acaba de publicar No tots els mals vénen d'Almansa (Edicions El Jonc), en què proposa "una revisió crítica de la construcció dels Països Catalans"
L'historiador Antoni Rico defensa la pervivència del projecte comú dels Països Catalans. L'historiador Antoni Rico defensa la pervivència del projecte comú dels Països Catalans. DAVID BORRAT
El Grup Popular, majoritari al Parlament de les Illes Balears, va registrar recentment que es tramiti d'urgència la seva iniciativa per denunciar la "ingerència" del Parlament català i sentenciar que els Països Catalans "no existeixen".
"El Parlament de les Illes Balears manifesta que els 'Països Catalans' no existeixen i que les Illes Balears no formen part de cap 'País Català", diu, literalment, la proposició no de llei que els populars registraren a la Cambra i que, a més, sol·licitaren que es tramitàs pel "procediment d'urgència".
Mentre això succeeix en el debat polític, l'historiador Antoni Rico (Alacant, 1979) acaba de publicar No tots els mals vénen d'Almansa (Edicions El Jonc), en què proposa, segons explica el subtítol del llibre, "una revisió crítica de la construcció dels Països Catalans".
L'autor ha parlat amb l'ARA Balears sobre els Països Catalans i sobre els diferents models de projecte nacional comú que hi ha segons el seu parer.
Per què considerau que és necessària fer ara aquesta "revisió crítica" de la construcció dels Països Catalans?
La construcció nacional dels Països Catalans com a projecte polític havia quedat en stand by des de la transició postfranquista. De fet, els únics que havien tractat el tema eren intel·lectuals com Joan Francesc Mira o Damià Pons, que apostaven, un des del valencianisme i l'altre des del mallorquinisme, per donar als Països Catalans la categoria de "nació cultural" però no política.
Per la seua banda, els partidaris de la idea política tenien com a darrer referent teòric el llibre de Josep Guia, És molt senzill: digueu-li Catalunya . La meua impressió és que calia reflotar el debat i, partint d'una renovació acadèmica i intel·lectual, reprendre el diàleg entre els diferents territoris que han de formar els Països Catalans.
Deis que no es pot renunciar als Països Catalans però que tampoc no es pot ser maximalista. Què proposau?
És fonamental que deixem d'entendre els Països Catalans com un projecte de Gran Catalunya, tal com ha fet l'independentisme clàssic de manera majoritària. També és important que el valencianisme, el mallorquinisme o el catalanisme històric tornin a apostar pels Països Catalans com a projecte comú per aconseguir un futur millor per a tots els territoris.
Apostau perquè els Països Catalans es construeixin des del pluralisme per intentar fugir de la imitació del model centralista com els casos francès i espanyol.
La diversitat és la potencialitat principal que tenen els Països Catalans com a projecte nacional. Hi ha dues maneres d'entendre la nació política: la jacobina, centralista i homogeneïtzadora. O bé la con/federalista, inclusiva i heterogènia. Aquesta segona crec que és la que millor s'adapta tant a la història com a la mateixa realitat política i social dels països de llengua catalana que han de formar els Països Catalans entesos com a nació política. A més, la nostra proposta nacional no pot ser igual que la que critiquem i de la qual ens volem separar.
Fer de la catalanitat una mena d'espanyolitat o francesitat no és la solució i, a més, és poc atractiu per a valencians i mallorquins. El "pluralisme" és la millor manera de combatre el discurs de la por que l'espanyolisme ha potenciat en terres valencianes o a les Illes, el clàssic "ens volen fer catalans". Doncs no, senyors: som valencians o som mallorquins (o menorquins, o eivissencs), tenim el nostre propi país i alhora compartim amb els catalans un projecte federal de nació que anomenem Països Catalans.
Afirmau que "la idea dels Països Catalans és avui molt fràgil". Quines en podríem dir que són les principals causes?
És fràgil per causes externes i internes. Les externes són òbvies. La transició va tancar el debat en fals generant unes elits polítiques als diferents territoris contràries als Països Catalans. I a més hi ha l'article de la Constitució espanyola que prohibeix expressament la federació de comunitats autònomes. Ara bé, les causes internes també hi són i en part són les que motiven el llibre. Alguna culpa tindrem els defensors dels Països Catalans si no hem estat capaços de convèncer la gran majoria dels nostres conciutadans, o no?! El nostre principal error ha estat no tenir en compte la diversitat i haver mitificat una nació catalana homogènia.
Quins són els elements que uneixen actualment els territoris que formen els Països Catalans?
La llengua continua sent l'element que dóna consistència i unitat a tots els territoris. Per això és l'element més atacat per l'espanyolisme. Ara bé, la llengua no pot ser l'únic element d'unió perquè això faria trontollar el projecte en aquells territoris del País Valencià que són valencians però no parlen català per motius històrics.
Cal potenciar altres elements que no s'han de fonamentar en criteris ètnics o històrics, sinó que han de servir per construir el que en el llibre anomene la "nació útil". Els Països Catalans han de ser atractius per a aquells que han de viure-hi.
Quins són aquests elements que es poden considerar útils?
Tenim interessos comuns en economia, en infraestructures, en cultura. Hi ha més coses que ens uneixen que no que ens separen i, sempre partint de les identitats particulars, cal posar-les en valor per construir una nació al servei de la gent que hi viu.