dissabte, 28 de juny del 2008

Vull ser no-nacionalista


Ho dic amb totes les conseqüències: vull ser no-nacionalista. Aquests dies he comprovat que tot allò que jo vull i desitge pel meu país, passa exclussivament per declarar-me no-nacionalista. Mirant la televisió he pogut comprovar com si eres no-nacionalista pots portar la bandera de la teua nació pintada a la cara, clavada en un pal o, fins i tot, en forma de samarreta. Si eres no-nacionalista pots tenir selecció nacional pròpia, competir en competicions internacionals amb d'altres països i nacions del món, en igualtat de condicions. Si eres no-nacionalista tens dret a tenir un estat propi i a dotar-te de les eines necessàries per mantenir la independència del teu país respecte a la resta del món. És més, si eres no-nacionalista tens dret a que un grupet d'individus autoproclamats com a intel·lectuals redacten un manifest on es diu que la teua llengua majoritària i hegemònica està en perill d'extinció!! Un moment: tot això no és fruit del nacionalisme? Supose que tots els historiadors, sociòlegs i antropòlegs del món porten molts anys equivocant-se. Nacionalisme, doncs, és tot això que he comentat però en boca d'aquell que no té dret a existir. Llavors si que és nacionalisme/nacionalista dolent amb cua i banyes. Els espanyols ens ho diuen cada dia: amén. Fuster deia que "era nacionalista en la mesura que els altres l'obligaven a ser-ho". Potser a partir d'ara els catalans haurem de dir que "som no-nacionalistes en la mesura que ens obliguen a no ser-ho". Pensem-hi i preguem perquè Alemanya acabe d'una vegada per totes amb aquesta onada espanyolista de nacionalisme asfixiant.

divendres, 27 de juny del 2008

El castellano amenazado (y yo con estos pelos)

Tinc per norma no publicar res al bloc que no estiga escrit en llengua catalana. Ara bé, davant l'interés de l'article, em sembla molt millor respectar la llengua en què està escrit l'original que no pas anar trauïnt. L'escriptor Joan Garí la clava en aquestes línies. Em sembla una molt bona reflexió sobre la pantomima creada pels pseudointel·lectuals de sempre.


26 Jun 2008


JOAN GARÍ

06-27.jpgLa noticia salta a los medios –escritos– el 24 de junio, día de San Juan (mi onomástica y la del rey, vaya). Cuenta Público que “Veinte intelectuales firman un manifiesto en defensa del castellano como lengua común en España”. Al parecer, según los veinte, las desmedidas aspiraciones de las “lenguas autonómicas” están acabando con la presencia de la lengua de Castilla en la periferia de España. Contra esta dramática situación, los abajo firmantes proponen que se dejen de usar en exclusiva las otras lenguas españolas en beneficio de la que ellos llaman “común”. Entre los promotores de esta sesuda reflexión está, nada menos, don Fernando Savater, a quien las revistas Foreign Policy y Prospect acaban de declarar uno de los “cien intelectuales más influyentes del mundo”. Vale.

Tanta excelencia intelectual junta me da que pensar. Salgo inmediatamente a la calle a comprobar a qué nivel de indecencia lingüística estamos llegando en este país. Les diré, en todo caso, que vivo en una pequeña ciudad del área de Castellón, mayoritariamente catalanohablante. Voy a una librería, pero allí están, impertérritas, las obras de Savater y las de la mayoría de sus colegas (por lo menos, de aquellos de entre ellos que escriben, porque no sé si ya hemos llegado al penúltimo estadio de la perversión, en que se prohibirán los libros –en castellano– que nunca se han escrito). Sigo adelante. Me acerco a un quiosco. Allí está, como cada mañana, la prensa abrumadoramente mayoritaria, en la “lengua común”. Continuemos. Los cines: en Castellón, como en Barcelona, prácticamente todos los estrenos en español. Más: pongo la tele. Aunque el Partido Popular valenciano intenta prohibirlos –por nuestro bien: para hacernos más comunes–, se reciben en mi TDT los cuatro canales de la Televisió de Catalunya. A su lado, 40 canales en perfecto español –los mismos que en Barcelona–, y la emisora local, Canal 9, con algunos programas en catalán y el resto en romance común.

Me desespero. No dudo de que el español esté en peligro en España –lo dicen veinte intelectuales–, pero entonces, algo falla. Quizá yo no lo sepa y en Mataró, en Andratx o en Vitoria a los castellanohablantes se les obligue a llevar una estrella amarilla, o un lazo rojo en el pelo (hay integristas muy excéntricos). Llamo enseguida a mis amigos catalanes, baleares y vascos: no existen tales medidas. En realidad, todas las encuestas nos dicen que una parte importante de las poblaciones respectivas de Cataluña (también Baleares y Valencia), Euskadi y Galicia son monolingües en castellano. Ese porcentaje, de hecho, no baja del cincuenta por ciento. Entonces, ¿cómo se puede acorralar y descomunizar a la mitad de la población?
Cataluña es el meollo de la cuestión. A los vascos se les tolera (ETA al margen, se les sospecha un carácter paleoespañol), los gallegos no cuentan (esos preportugueses desnaturalizados), pero los catalanes amenazan el ser de España: su virgo.

Entonces, me digo, si ellos son el cáncer del país, la sangre debe de estar ya desembocando en el río. Al fin y al cabo, allí se aplica la inmersión lingüística: todos los niveles educativos son en catalán. Y esas masas discriminadas, esos ciudadanos comunes violentados en sus derechos más íntimos, esos buenos españoles malogrados por el botiguer catalán deben de estar sin duda manifestándose en masa ante el Palau de la Generalitat. Miremos las estadísticas. Cantidad de padres que ha pedido que sus hijos reciban escolarización en castellano en toda Cataluña: 23 (entre más de un millón de alumnos).
¿No les gustan a los intelectuales las estadísticas? Pues en el País Valenciano son una ciencia muy exacta. ¿Sabe don Fernando Savater, por ejemplo, que hay 93.700 alumnos valencianos de primaria y secundaria que preferirían recibir enseñanza en valenciano/catalán pero son escolarizados en castellano porque la Generalitat de aquí está ocupada por gentes muy comunes? 93.700 alumnos (son datos de Escola Valenciana) contra 23. ¿Quién persigue a quién?

Siempre he despreciado al que ampara a los ricos y ataca a los pobres o al que le roba directamente a los pobres para dárselo a los ricos. ¿Proteger una lengua que hablan cuatrocientos millones de personas y que en el ranking mundial ocupa el tercer lugar? Se necesita ser muy tonto o tener mucha mala fe para venir con esa canción a este festival. Que yo sepa, en España, las únicas lenguas perseguidas –desde los decretos de Nueva Planta de Felipe V hasta los estertores del franquismo– han sido las lenguas no castellanas. Y, ahora mismo, el único partido político que hostiga con saña a una lengua es el Partido Popular en Valencia, que lleva a cabo una campaña indisimulada contra el valenciano/catalán, aunque sin subterfugios “intelectuales” (son gente más simple). Ríase usted de ERC en Cataluña. ¿Para cuándo un manifiesto de savateres, vargasllosas y boadellas para defender la lengua habitual de los valencianos contra las agresiones del poder?

La misión de los intelectuales en este perro mundo es bastante ingrata. Por jugarse de verdad el tipo, a nadie se le incluye en la lista del Top100. En cambio si vas de víctima, de perseguido (aunque hace años que no bajas del Rolls y de la Visa y tus libros y tus conferencias se venden y se imparten a precio de oro en el territorio donde dices que te quieren mal), acabarás triunfando. Señores intelectuales comunes: si quieren causas nobles, yo les podría sugerir unas cuantas. Pero la persecución del castellano… ¡Anda ya!

Joan Garí es escritor. Su último libro es la novela La balena blanca

Ilustración de Iván Solbes


Publicat al diari "Público" el 26 de juny de 2008

dijous, 26 de juny del 2008

Un moviment madur, responsable i coherent

Dir que el sistema capitalista, en termes keynesians, està en plena crisi no és cap novetat ni descobriment. De fet, ja fa uns quants anys que és així, especialment des de l´aparició del neoliberalisme i la caiguda del mur. De la mateixa manera passa amb el concepte clàssic i liberal d´estat - nació, totalment superat per les macroestructures del mercat de les multinacionals. Ara bé, l´esquerra independentista ha de basar les seues decisions polítiques en anàlisis que superen per molt el seu marc d´actuació i la seua realitat quotidiana? Crec que el nostre moviment ha de tenir en compte la realitat global -sabeu allò del pensa globalment?- però actuar de manera local contra el sistema, a dins i a fora, aprofitar totes les escletxes que té. I quan dic totes les escletxes, estic parlant de qualsevol racó que l´enemic deixe per introduir el nostre discurs i la nostra praxi política per anar erosionant-lo i destruint-lo: això no és convertir-nos en una mena de buròcrates de partit, ni molt menys. I reconec que tampoc estic inventant res, és una fórmula que funciona des de fa molts anys en d´altres moviments d´alliberament nacional als quals, molts cops, sols ens hem dedicat a imitar en l´estètica.

En els darrers anys, l´esquerra independentista ha crescut com mai abans ho havia fet. Un procés que respon a diversos factors entre els quals jo destacaria un de fonamental: la maduració del moviment. Les nostres idees han passat de ser defensades únicament i exclusivament al carrer i a manera d´agitació pura i dura, a estar transformades en propostes clares i contundents, portades als ajuntaments per regidors i regidores, sense abandonar l´altra cara de la lluita: la mobilització popular. Una situació que ha engrescat molta gent que s´havia quedat en el camí i a molts d´altres que no creien en nosaltres. Però clar, tot procés de creixement polític que vol ser majoritari i no marginal comporta una sèrie de riscos. Tot revolucionari els ha d´afrontar. No assumir els pros i contres de la consolidació com a alternativa política és, des del meu punt de vista, un pas endarrere en tot el camí avançat.

De la mateixa manera, també crec que és una errada apostar per incidir en les estructures municipals del sistema i no fer-ho, si el moviment creu que ens cal, en d´altres com els parlaments autonòmics. I no estic dient que l´esquerra independentista haja de presentar una candidatura a les properes eleccions del Principat, el País Valencià o les Illes. No. De fet tinc molts dubtes al respecte, malgrat que l´anàlisi conjuntural ens pot dir que és el moment. Simplement dic que no hem de tenir por de fer-ho, d´igual manera que no badem a l´hora de fer política als ajuntaments i ho valorem com a positiu. Al final, sincerament, no es tracta d´una altra cosa que d´aplicar la premissa fusteriana de "tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres". Si una cosa ens ha demostrat el treball en els ajuntaments és que molts temes es decideixen en d´altres àmbits on també hem de saber incidir. Que el primer pas ha de ser la consolidació arreu del territori en l´àmbit municipal, estic d´acord. Convertir aquest aspecte estratègic en l´excusa per no fer passos avant, ja no em sembla bé. De la mateixa manera que tampoc crec que avançar en aquesta direcció siga per a res contradictòria amb l´elaboració d´altres mecanismes estructurals i polítics totalment diferents dels del model de democràcia parlamentària actual.

El nostre discurs diu voler alliberar un país i una classe social. A l´hora de la veritat, sembla que tenim més por del subjecte que volem alliberar que del mateix estat opressor. Que la militància de la CUP i la resta d´organitzacions sectorials de l´esquerra independentista tinguen clar quin és el discurs que han de defensar no depèn de ningú més que del mateix moviment i les organitzacions polítiques que el conformen. Tot plegat, però, també es troba subjecte a un altre aspecte: que abandonem la nostra por a créixer i comencem a crear les condicions necessàries per a l´organització d´un moviment polític estructurat en tots els nivells. Aquesta estructuració i maduració de la militància i el moviment ens ajudarà a superar tots els dubtes que puguem tenir -que jo també tinc!- i farà avançar el projecte cap als objectius finals que diem defensar: la independència i el socialisme.

Publicat a l'Accent nº 133

dimarts, 24 de juny del 2008

La Plaza Roja diuen


Aquests dies estem presenciant una de les majors dosis de nacionalisme espanyol de la història. El canal espanyol Cuatro que pertany al Grupo Prisa (la plataforma mediàtica de la família Polanco i el PSOE) ens està alliçonant en l'art de sentir-se espanyol. El més curiós de tot és que siga un canal teòricament progre qui ens alliçone. Ja ho deia Fuster que no hi ha res que se semble més a un espanyol de dretes que un d'esquerres. I així és. L'espectacle és digne de ser analitzat i estudiat perquè, realment, mentre en el dia a dia dóna la sensació que el nacionalisme espanyol no és una cosa gaire pràcticada per la majoria de la població de l'estat, quan es donen aquest tipus de rituals nacional-esportius l'orgull nacionalista d'alguns es destapa. Hem pogut veure a la tele gent vestida de torero o guardia civil, la qual cosa diu molt sobre quant de modern és el nacionalisme espanyol. El més surrealista, però, és que aprofitant el color de la samarreta dels espanyols, els progres polanquistes han arribat a batejar l'esperpèntica Plaça de Colom de Madrid amb el nom de Plaza Roja. Collons si Lenin alçara el cap. O encara més divertit, Franco.

Als catalans que som aficionats al futbol només ens queda l'esperança que Rússia faça la seua feina i acabe d'una vegada per totes amb aquesta mena d'orgasme espanyolitzador que està surcant la península sota la paraula "podemos". I per cert, el més trist és que mentre fa uns anys va ser l'espanyol Raúl qui va fallar un penal que va deixar eliminada Espanya, enguany ens hem d'empassar que siga un "català" qui done el pas a semifinals als hereus d'Ortega i Gasset.

dimarts, 17 de juny del 2008

Història local vs història nacional


La qüestió que propose no és per res nova. No és altra cosa que la dicotomia entre la història local i la història nacional. Fuster i Vives fa molts anys van entrar en una mena d'enfrontament dialèctic sobre el tema. Una conversa inacabada per la mort del gironí, que va servir per mostrar un Joan Fuster que, clarament, apostava per la construcció d'una història nacional. Evidentment, entenent per aquest terme els Països Catalans com a realitat nacional i, per tant, històrica. Però, realment, són incompatibles totes dues? Dedicar-nos a conèixer la història del nostre poble o la nostra regió és incompatible amb el coneixement general d'una nació, d'un país? Jo crec que no. De fet, crec que són complementaris i necessaris: no entenc l'una sense l'altra. La història nacional dels Països Catalans ha d'estar fonamentada en realitats locals, en la diversitat que ens diferencia d'altres models nacionals que sols busquen l'homogeneïtat forçosa de totes les característiques diverses que hi conviuen dins del territori que ocupa.

A hores d'ara estic escrivint la història del meu poble, Novelda. Sobre la capital de les Valls del Vinalopó s'ha escrit molt, però per separat. Articles, petits llibrets concrets i diversos estudis molt complets i precisos, formen un conjunt de lletres que ens mostren la història de Novelda dividida en diferents etapes. La meua proposta és juntar tota aquesta informació en el que ha de ser el primer llibre que contemple la història total i local de Novelda. Un llibre que servisca de referència per a totes aquelles persones que vulguen estudiar qualsevol aspecte concret de les diferents èpoques per les que ha passat el poble i que tenim informació i, alhora, elaborar un obra que ajude als novelders i novelderes a conèixer-se a ells mateixos. Aquesta ha de ser una premissa fonamental en tota construcció identitària: autoreconèixer-se com al que s'és i no com al que d'altres ens han dit que som. Evidentment que després tothom pot construir la seua identitat de la manera que més li agrede, però almenys que es tinguen tots els elements sobre la taula, especialment els de caràcter històric.

Des del meu punt de vista, la història de Novelda passa indestriablement per la història del conjunt dels Països Catalans en alguns aspectes i de manera claríssima per la pròpia història de les comarques valencianes. Així, sense forçar amb calçador res, estic elaborant una història local enmarcada dins d'una altra més general que contempla dos marcs geogràfics molt clars: el País Valencià i les terres de llengua catalana. Ara bé, com dic, el que estic fent és història local i no apologia de cap idea nacional. Com a científic social crec que s'ha de ser el més rigorós possible i més encara en el cas nostre. El llibre, però, no serà sols història. L'apartat dedicat a la bibliografia voldria que es convertira en unes pàgines de referència per aquelles persones interessades en la història de Novelda, especialment per facilitar la recerca de fonts bibliogràfiques. Ja he dit que s'ha escrit molt i demanera força escampada. Doncs bé, en el meu treball intente aglutinar tot allò que s'ha escrit i presentar-ho. Evidentment que no estarà tot. De fet he hagut d'eliminar alguns articles que primer havia inclós per ser repetitius o per no aportar realment res de nou al treball que estic realitzant.

En fi, aquesta reflexió no vol ser més que això. Quan tinga el treball més avançat miraré d'anar publicant també petits articles concrets que ens ajuden a desglossar tants anys d'història local i nacional. La generació de científics socials que actualment tenen els Països Catalans, no es donava des de feia dècades i crec que això ho hem d'aprofitar.

divendres, 13 de juny del 2008

1 de juliol ens tornen a jutjar a totes!




El proper dimarts 1 de juliol, a les 10.30 del matí, tornaran a jutjar a l'Enric Stern i a en Jaume Roure acusats d'Injúries a la Corona per la crema de fotografies del Rei d'Espanya. Un cop l'Audiència Nacional ha hagut de rectificar per l'assumpte del català, els dos imputats tornaran a viatjar a Madrir per reprendre el fons de l'assumpte. L'Enric, en Met i el seu advocat defensaran la llibertat d'actuació política i exposaran públicament la persecució política de la qual han estat víctimes per les connotacions independentistes de la seva acció. En canvi, la fiscalia de l'Estat i els testimonis aportats per la Generalitat de Catalunya voldran justificar l'actual escalada contra la llibertat d'expressió relacionada amb la sobreprotecció de la simbologia estatal. Necessitem de la teva ajuda per acompanyar a l'Enric i en Jaume a Madrid; Per demostrar la fermesa del suport als represaliats. Els dos joves són gent com tu, van cometre la 'imperdonable' gosadia d'expressar un criteri polític.

Acompanya'ls a Madrid! (L'autocar sortirà de Girona el dilluns 30 al vespre, passarà per Barcelona i tornarà de Madrid, fent el mateix recorregut, el vespre-nit del dimarts 1 de juliol. Podeu reservar les vostres places, abans del dilluns dia 16 de juny, al telèfon 605251393).