dimarts, 1 de desembre del 2009

Font de Mora dimissió!!

Www.vilaweb.cat i http://www.fontdemoradimissio.org/

La comunitat educativa valenciana torna a sortir al carrer

La Plataforma per l'Ensenyament Públic concreta els tretze punts reivindicatius, sense renunciar-hi gens, i demana que es reprenguin les negociacions

La Plataforma per l'Ensenyament Públic torna a mobilitzar-se avui per protestar la política educativa del govern, per demanar que es reprenguin les negociacions amb la conselleria i per reivindicar, una volta més, drets que consideren irrenunciables, com explica a VilaWeb la portaveu de l'entitat, Gemma Piqué. Així, a les set del vespre hi ha previstes manifestacions a Castelló, València i Alacant sota el lema '1-D, mou-te per l'ensenyament'. La Plataforma va néixer l'any passat arran de l'ordre del govern d'ensenyar l'assignatura de ciutadania en anglès, però va acabar derivant en una organització per a reivindicar un ensenyament públic valencià de qualitat.

L'entitat ha reelaborat el manfiest que va presentar el curs passat a la Conselleria d'Educació i n'ha concretat els tretze punts (podeu consultar el nou document en pdf) als quals continua sense renunciar. Espera, així, tornar a obrir el procés de negociació i arribar a un consens 'amb l'única finalitat de millorar l'escola pública'.

'A final del curs passat, representants de Francisco Camps ens van dir que el president faria de mediador amb nosaltres i el conseller, però a hores d'ara encara no ha fet res', explica Piqué, que es queixa que les reunions que haurien de servir per negociar són 'merament informatives': 'No ens queda cap més remei que tornar a sortir al carrer', diu. també explica que els representants de la conselleria no mostren cap interès per arribar a un consens amb la comunitat educativa i que, després de tant de temps, se senten cansats. Tot i així, insisteix que mestres i sindicats no deixaran d'assistir a les reunions: 'Perquè nosaltres volem parlar i arribar a acords'.

El primer cavall de batalla de la plataforma va ser l'assignatura de ciutadania, que el govern pretenia que s'ensenyés en anglès. 'Hem aconseguit que no sigui així, però no pas perquè la Conselleria hagi fet res, sinó perquè ho ha dit un jutge', recorda la portaveu de la plataforma, que aplega sindicats d'ensenyament, professors i associacions de mares i pares.

Gemma Piqué també diu que la plataforma continua demanant la dimissió del responsable d'Educació, Alejandro Font de Mora: 'No sap fer de conseller, i és tota la comunitat educativa que en demana la dimissió, no només la plataforma'. Així, la manifestació d'avui, que té el suport de tots els partits de l'oposició, també serveix per tornar a protestar contra 'la política nefasta de la Conselleria d'Educació'.

diumenge, 22 de novembre del 2009

Noves perspectives en la construcció dels Països Catalans

Els darrers esdeveniments polítics han provocat en el sí de l’esquerra independentista l’inici del debat sobre la territorialitat i els ritmes a seguir en tot aquest procés. Benvinguda siga la discussió i afegisc: ja era hora. Alguns, però, ja veuen en el simple fet de parlar, discutir i qüestionar el que fins ara s’ha fet com l’inici d’una mena de procés de renúncia a no se sap ben bé què. Abans de parlar de renúncies i territorialitats, el que hauríem de fer és definir que és això que anomenem Països Catalans. Primer debat, doncs, que hauríem de tenir i de manera urgent. Són els ciutadans de Requena, Utiel o Villena catalans? Per què? Des de quan? Des de 1836? Permeteu-me la meua incredulitat i sorpresa. De fet, defensar el concepte fusterià de nació catalana passa per excloure aquests territoris del projecte: ni parlen català, ni l’han parlat mai ni tan sols han format part de l’històric Regne de València.
La següent anàlisi que hem de fer és el dels ritmes territorials que, ens agrede o no, existeixen. Com hem d’assumir aquesta diferència de ritmes? Opció A: supeditant la possibilitat d’un Principat independent al ritme lent de la resta de la nació. Opció B: sent conscients que els diferents ritmes no poden aturar el procés emancipador d’una part del país que, alhora, pot ajudar a la incorporació gradual dels altres països al projecte d’una nació catalana independent d’Espanya i França. En la meua opinió, apostar per l’opció A seria una errada històrica que convertiria a l’esquerra independentista en un moviment, a ulls de la resta de la societat, allunyat de la realitat del país. Una societat que no entendria que els independentistes de tota la vida, els que mai hem abandonat la idea d’uns Països Catalans lliures, en el moment de la veritat es despengen del vaixell per una qüestió de puresa ideològica. Fins ara hem seguit una praxis política fonamentada sobretot en la mobilització al carrer i, els darrers anys, en la lluita institucional en l’àmbit municipal. Ara, però, els esdeveniments es precipiten i la realitat supera el nostre grau de maduresa i, com a revolucionaris, tenim l’obligació d’adaptar-nos a la nova realitat i, en la mesura del possible, fer que aquesta assumisca al màxim la nostra proposta política. A més a més, hem de tenir present que els diferents territoris dels Països Catalans no han format mai una unitat jurídicament homogènia. Des de la creació medieval dels diferents regnes, catalans, valencians i illencs han tingut institucions pròpies, la qual cosa dificulta encara més la possibilitat de portar a terme dins la legalitat internacional un procés d’autodeterminació per a la nació catalana en el seu conjunt. Evidentment, això seria molt diferent si el grau d’identificació nacional fóra el mateix en tots els territoris, però això, com ja hem dit, no és així i nosaltres hem de ser els primers en assumir aquesta realitat i adaptar-nos-hi per canviar-la.
Arribats aquí em ve al cap la següent pregunta: cal eliminar el subjecte Països Catalans dels referèndums convocats en l’àmbit municipal els propers mesos? No, ni molt menys. De fet, la feina de l’esquerra independentista ha de ser la de posar tot l’èmfasi en la defensa de la territorialitat de la nació. Per tant, tot i els ritmes existents, la nació és la que és i si la nostra aposta és aconseguir la independència de tots els territoris de llengua i cultura catalana, tenim l'obligació de què la territorialitat quede reflectida en tot aquest procés. Ara bé, cal també que deixem clar que nosaltres, a diferència dels espanyols i els francesos, si que respectem el sentiment i les decisions que puguen prendre els valencians i els illencs, ens agraden més o menys.
Fuster va dir l’any 1951 que mentre el problema de València no estiguera en l’agenda del catalanisme, aquest seria un moviment fracassat. Efectivament: no es pot entendre un catalanisme que no tinga com a referent tots els territoris de llengua i cultura catalana. L’hipotètica possibilitat d’un Principat independent no ha de suposar de cap de les maneres l’abandó de la idea de crear un estat integrat per tots els territoris de llengua catalana. Ara bé, l’esquerra independentista serà un moviment fracassat mentre no assumisca la diversitat territorial dels Països Catalans i no ens posem mans a l’obra en la feina d'oferir una alternativa política al conjunt del nostre poble. Ens hem de convertir, doncs, en l’alternativa real que aquest país necessita. I això passa per la creació d’una vegada per totes d’un referent polític unitari que, alhora, entenga la diversitat territorial del país adaptant-se a les diferents realitats, sempre, això sí, sense renunciar a res.

Publicat al Setmanari Directa

dimarts, 17 de novembre del 2009

Rafael Altamira a Novelda



L'any 1913 el científic social Rafael Altamira va visitar la nostra vila, aleshores ja ciutat, per a participar en la commemoració del II Centenari de l'il·lustre mariner novelder Jorge Juan. Aquesta és la crònica de la visita que va fer el periòdic conservador local “El Orden”:

“En el correo de Madrid llegó el domingo a nuestra ciudad el Ilmo. Sr. D. Rafael Altamira, Director General de primera enseñanza, siendo recibido en la estación por las autoridades y gran número de vocales de las Juntas del Centenario y del Patronato de la Biblioteca.
El Sr. Altamira hospedose en casa de su queridísimo amigo y antiguo compañero de estudios el Diputado provincial D. Mariano Aristoy.

A poco llegar visitó el ilustre huésped las escuelas públicas y ofreció interesarse en las reformas de las de los niñós y construcción de las niñas, a cuyo efecto pidió algunos datos.
Al mediodía las Juntas de la Biblioteca y del Centenario dieron un banquete de 25 cubiertos en el Ayuntamiento, al sr. Altamira, y al que asistió además de las autoridades, los maestros, el inspector provincial y algún otro invitado que vinieron a ocupar puestos de otros elementos de las mencionadas Juntas que se abstuvieron de concurrir.

Al final el Sr. Altamira pronunció breves palabras de agradecimiento y dijo cuán grata le había sido la visita a un pueblo tan hermoso como Novelda, que con el acto de la inauguración de la Biblioteca daba un paso grande en el camino de la cultura.

A las cuatro se inauguró la biblioteca, que quedó instalada en el hermoso salón de la Sociedad de Socorros Mutuos “La Protectora” cedido generosamente para este objeto. El Sr. Altamira dirigió la palabra a la concurrencia que llenaba el local diciendo que era aquel el único medio de hacer patria, pues a medida que se elevaba la cultura de los pueblos, se abren nuevos horizontes a la iniciativa particular y con ello las ansias de nuevas conquistas de bienestar y progreso. El Alcalde i el Sr. Liñán pronunciaron elocuentes frases ralzando el acto que se estaba celebrando y de gracias al Sr. Altamira, por la honra que nos ha dispensado concurriendo al acto.

Luego leyó el acta levantada, que suscribieron con el Sr. Altamira, los vocales del patronato.
Repasó la estantería e hizo grandes elogios del regalo de nuestro queridísimo Diputado D. Salvador Canals, y encomió la importancia de la colección de la revista “Nuestro Tiempo” de la que es director nuestro ilustre jefe. Ofreció a la Junta enviar muchas obras seleccionadas entre las que el reciba y llenó la primera papeleta de petición de libros, que se guardará en el archivo.

A continuación y en el Teatro María Guerrero dio el Sr. Altamira su notable conferencia que nos sería imposible reproducir. Habló dela ciencia profundísima de nuestro insigne paisano Jorge Juan, del deleite que causa la lectura de los buenos libros y de los medios que deben emplearse para que llegue a la comprensión de los que los leen: del crecimiento grandísimo que el amor a la lectura ha tenido en España en pocos años, citando estadísticas que así lo acreditan. Entonó un himno al libro e hizo votos porque pronto tenga Novelda un suntuoso edificio propio para biblioteca. Al terminar la oración sonaron grandes aplausos.

Por la noche los señores de Aristoy sentaron en su mesa con el Sr. Altamira a Doña Ramona Simón, y a los señores Beneyto, D. Joaquín Fuentes, D. Manuel; Liñán, D. Miguel; Abad, D. Eleuterio; Villar, D. Ernesto; Gómez Mestre, Gómez Tortosa, Sala, D. Luis y Navarro Escandell.
La cena fue suculenta y los honores de la casa estuvieron hechos con la distinción que caracteriza a sus amables dueños.

El Sr. Altamira, que marchó encantado de nuestro pueblo y de las atenciones que se le prodigaron, y dejando aquí al par que amigos, muchos admiradores, fue despedido en la estación por los mismos señores que estuvieron a recibirle"

diumenge, 15 de novembre del 2009

Realitat i ficció (o com interpretar al nostre gust allò que està escrit)

En primer lloc voldria excusar-me per les dimensions d'aquest article: és molt llarg i en sóc conscient. Tot i així, pregue que totes aquelles persones que hagen llegit l'article “Toni Rico i la territorialitat” continuen perdent el temps amb aquestes línies. Haig de reconèixer que m'he pensat més de dues vegades si havia de respondre o no l'article de Sebastià Colomer. Malgrat tot, davant del fet que s'ha fet servir la meua persona per a expressar una sèrie d'opinions sobre diferents temes, crec imprescindible poder comentar algunes coses, especialment totes aquelles afirmacions que s'han posat en boca meua i que no són altra cosa que una simple interpretació errònia, si no manipulació, d'allò que està escrit. Val a dir que la meua intenció des d'un primer moment no ha estat la de centrar el debat en personalismes sinó en idees i, per tant, crec totalment innecessari i gratuït utilitzar el nom d'una persona concreta com a capçalera o títol de res. Ara bé, si Sebastià Colomer buscava ser llegit li haig de dir que ho ha aconseguit, almenys per part de militants i amics meus que s'han adreçat a mi per mostrar-me la seua opinió sobre tot aquest afer. A partir d'aquest moment, però, demanaria que per a propers articles centrem la discussió en les idees, en propostes concretes i no en el recurs fàcil i antidialèctic d'atacar els individus que les expressen.

Nació, territorialitat i consciència
En primer lloc dir que un servidor es representa únicament i exclusivament a ell mateix: encara crec que l'individu té capacitat per si sòl d'expressar idees i pensaments sense la necessitat que d'altres li diguen el que ha de pensar. Per tant, sí és cert que hi ha més gent que pensa com jo, com afirma Colomer, me n'alegre sincerament, però la veritat és que no m'he posat d'acord amb d'altres militants per posar sobre la taula cap debat ni tampoc crec que siga la intenció de ningú la de crear cap mena de corrent d'opinió organitzada al sí del moviment. Interpretacions com les que fa en Sebastià Colomer de les intencions del meu article no fan altra cosa que reafirmar el que volia “denunciar”: la manca de debat que tenim sobre aspectes tant transcendentals com els proposats en l'article. El primer d'aquests temes era el de la territorialitat d'allò que anomenem nació catalana o Països Catalans. Són els habitants de Requena, Utiel i Villena catalans? Encara ningú ha donat resposta a la meua pregunta. Un servidor, com a fusterià que és i es declara, diu profundament que no. I sí: els Països Catalans, d'igual manera que la resta de nacions del món, són producte de la imaginació dels individus (Anderson dixit: Comunitats imaginades, ed. Afers). Atenció, heretgia: Benedic Anderson no és marxista! Un moment, Eric Hobsbwan si que ho és i la seua teoria sobre la nació i el nacionalisme encara nega més profundament l'existència de les nacions: segons l'anglès primer apareix el moviment nacionalista i després aquest crea la nació (Naciones i nacionalismo, ed. Crítica). Des del meu punt de vista, per molt marxista que siga Hobsbwam, està totalment equivocat. Evidentment, hi ha una base per construir la nació: llengua, cultura, història, etc... però al cap i a la fi no deixa de ser un concepte totalment cultural i antropològic i, per tant, plenament lligat als interessos de les persones. Les nacions no naixen, es creen. Aquesta és la diferència entre biologia i antropologia. Què la nació siga fruit de la voluntat de les persones no li treu cap mèrit, tot el contrari, li dóna la màxima legitimitat i grandesa ja que, al cap i a la fi, la nació no ha complir altra funció que la d'estar al servei dels individus que lliurement la conformen. Li recomane al senyor Colomer que actualitze la seua idea de nació i abandone certs plantejaments romàntics més propis de la burgesia que d'un revolucionari. I és més, jurídicament, ens agrade o no, els Països Catalans mai han format part d'un sol conjunt legislatiu, sempre i quan deixem Aragó de costat i no partim de la necessitat de crear l'antic estat medieval de la corona catalano-aragonesa. Supose que si això mateix que dic jo li ho diu el professor Pierre Vilar, l'afirmació guanya en credibilitat: “Nació a l'Edat Mitjana es confon amb llengua. Entorn del Mediterrani, són catalans tots els que parlen català, procedeixin d'Alacant o de Salses. I aquest conjunt lingüístic no ha correspost mai a una realitat estatal”. Com que sóc fusterià, crec que l'estratègia d'unir-nos a Aragó no és correcta i, per tant, la legitimitat d'un referèndum d'autodeterminació per a tots els territoris de la nació catalana només seria possible si el grau de conscienciació nacional fóra igual a Girona i a Novelda i això, a dia d'avui, us puc assegurar de primera mà, que no és així. Què a mi m'agradaria que no fóra així? Doncs clar. I també voldria que tots els treballadors i treballadores tingueren clar que la revolució i la construcció del socialisme són l'única eixida viable a la situació de crisi capitalista, però això tampoc és així. I tenir clara la realitat del país i la societat que vols alliberar és un primer pas en la llarga lluita per la independència i el socialisme.

Renúncies? On i quan?
Per tant, quan Sebastià Colomer afirma que per a mi la territorialitat i el socialisme són un obstacle per a aconseguir no sé ben bé què i per tant els hem d'abandonar, el que està fent és simplement interpretar erròniament el que està escrit. Quan he dit jo això? En quin moment de l'article “Qüestió de referèndums...” he proposat jo renunciar a alguna de les dues coses? Altra cosa és que crec que hem de ser plenament conscients de la nostra realitat com a moviment i de la capacitat real que tenim per a exigir a la resta de la societat que assumisquen els nostres plantejaments. Som conscients d'on podem arribar? Som conscients en quin moment de maduresa política es troba el moviment? De vegades sembla ben bé que no coneguem el país on vivim: la indefinició territorial que comentava abans n'és un bon exemple. Així que, renúncies ideològiques, cap ni una. D'estratègia tota i més: avançar és això. La resta no són altra cosa que discursos maximalistes que obliguen a l'individu a oblidar la praxis política i el converteix en una mena d'ésser políticament estàtic i monolític que, si bé és cert que guarda en ell les essències de la puresa ideològica, també ho és que políticament és totalment inútil per a la resta de la societat. L'automarginació i l'autoexclussió són tendències que hem de començar a abandonar si realment volem ser quelcom important en la realitat política dels Països Catalans.

I amb els referèndums, què fem?
Què hem de fer, doncs, amb els 150 referèndums que hi ha convocats per al 13 de desembre? I els que vindran després amb ciutats tant importants com Girona pel mig? Pel que diu el senyor Colomer: hem de passar totalment perquè això és cosa de reformistes i traïdors que formen un “moviment cívic de la mà dels sobiranistes de moda que durarà el que li costi a CiU tornar al Palau de la Generalitat i pagar els serveis prestats als intel•lectuals orgànics del sobiranisme”. Podem tancar els ulls i creure aquest discurs o podem, pel contrari, implicar-nos al màxim i posar sobre la taula en tot aquest procés els nostres plantejaments, entre els quals la territorialitat és fonamental. Què això és difícil? Evidentment. És molt més fàcil creure que tens la raó absoluta i que la resta de moviments polítics i socials que no controles tu són uns traïdors i no sé quantes coses més. Menysprear els referèndums convocats i a tota la gent que està treballant en la seua realització només ajuda a allunyar-nos una mica més de la societat catalana. A més, em sembla d'una miopia política escandalosa no entendre que si els referèndums van bé i es produeix una mobilització social important a favor de la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació vinculant, això pot accelerar molt el procés d'independència d'almenys una part de la nació. Què voldríem que això passara a tots els territoris? I tant. Què la realitat ens diu que difícilment passarà? Malauradament és així i davant la realitat tenim dues opcions: lluitar per canviar-la o bé quedar-nos a casa amb la nostra puresa ideològica totalment immaculada.

Manipulacions i mentides
Arribats a aquí voldria demanar-li al senyor Colomer que no faça trampa. Quan jo parle dels “afers als quals ens hem dedicat els darrers anys” evidentment, i no cal tenir gaires llums per entendre la frase, no estic parlant de la tirallonga de feina ben feta que Colomer comenta i de la qual he participat treballant dia a dia, sinó que m'estic referint a les discussions inútils i estèrils sobre, per exemple, la representativitat que ha de tenir la CUP. Girona és un exemple d'aquestes misèries des de, precisament, l'aparició a la ciutat de l'organització en nom de la qual signa l'article. Per tant, no desviem el tema i si se'n vol parlar que es tinga clar quin és el subjecte de les crítiques i no s'intente confondre al personal posant en boca meua coses que jo ni he dit ni pense.

“Construir un moviment cívic de la mà dels sobiranistes de moda que durarà el que li costi a CiU tornar al Palau de la Generalitat i pagar els serveis prestats als intel•lectuals orgànics del sobiranisme”.

Altra vegada demane que se m'explique o assenyale el lloc on he dit jo això perquè no ho recorde. Ara bé, el que si que tinc clar és que aquest país no l'alliberarà únicament l'esquerra independentista i, per tant, caldrà tenir present possibles unions puntuals amb els diferents sectors sobiranistes dels Països Catalans. I això passa necessàriament per no autoexcloure's de tot allò que passa en els diferents territoris del país, porten el ritme que porten en el procés d'alliberament nacional. La dinàmica del “només són bons els que pensen com jo” no aporta res ni al procés d'alliberament ni al creixement local i nacional del moviment.

Segons el senyor Colomer em dedique a “menysprear la feina que els companys valencians” porten a diari per la causa comuna. Davant d'aquesta afirmació només puc dir que la ignorància és molt atrevida de vegades. Per aquí no passe senyor Colomer. No puc permetre que es diguen aquest tipus de mentides ja que, precisament, la gran part de la meua vida com a militant l'he desenvolupada en unes terres d'on vostè, segurament, no va sentir parlar mai fins que el Novelda va eliminar el Barça de la Copa del Rei l'11 de setembre de 2002. És més, em sent plenament partícip de la bona feina que l'EI valenciana fa i, precisament per això, crec que cal plantejar certs debats i superar alguns discursos que arrosseguem des de fa anys i que, en la meua humil opinió de militant, no ens ajuden a avançar. La realitat del País Valencià és molt diversa i complexa depenent del territori, no sé si el senyor Colomer ho sap això. La diversitat de la feina que es fa també ho és, exactament igual que al Principat. Ara bé, durant molts anys l'anomenat “catalanisme” valencià s'ha equivocat en l'estratègia de rebutjar i arraconar tot allò que tenia a veure amb el folklore valencià i això ha estat una errada que encara a dia d'avui estem patint. Els darrers anys l'esquerra independentista valenciana està treballant en una direcció diferent, però tot i així encara hi ha molta feina a fer. I canviar aquesta situació no és sòls menjar paella a granel -com sembla que Colomer apunta en el seu article- sinó que és agafar tota aquesta simbologia i reconvertir-la en l'ensenya de la causa valencianista que, al cap i a la fi, no és altra cosa que la dels Països Catalans. De vegades alguns obliden que països és el plural d'un singular. Replantejar debats i estratègies en les què un mateix ha participat és menysprear? No és precisament això l'autocrítica que demanem? Doncs quan alguns ho intentem fer ja se'ns titlla de traïdors. És l'exemple clar, un altre cop, del que pretenia expressar en el primer article.

La veritat és que m'hauria agradat molt més debatre idees sòlides i intel·ligents i no haver-me de defensar d'acusacions gratuïtes, molts cops conseqüència de la falta d'arguments. En fi, que cadascú faça el que crega que ha de fer, això sí sempre des de la responsabilitat i la creença ferma que allò que fa és el millor pel futur del seu poble.

Antoni Rico i Garcia, historiador i membre de la CUP de Girona

dimarts, 10 de novembre del 2009

Girona decideix!

Efectivament, ahir es va acabar d'acomplir la primera fase del procés: l'Ajuntament va aprovar amb els vots favorables de CiU, ERC i IC la moció de suport a la realització d'una consulta popular a la ciutat de Girona sobre l'autodeterminació dels Països Catalans. I sí: la consulta de Girona parla de “nació catalana” però durant tot el preàmbul s'esmenta la nació sencera: els Països Catalans. I això no és altra cosa que la mostra de la bona feina que han fet els representants de l'esquerra independentista dins la plataforma cívica Girona decideix. Ara, però, comença la segona fase, la d'organitzar materialment el referèndum. Una feina que serà dura i costosa, sobretot per les dimensions de la ciutat on s'ha de desenvolupar l'acte. Una ciutat amb barris molt diversos on existeixen autèntics feus del PSOE, evidentment creats a consciència, i on més difícilment ho tindrem per a aconseguir una elevada participació. Tot i així, això no pot ser cap excusa i caldrà treballar de valent per a aconseguir l'èxit de tot el procés. Per si us interessa a sota teniu el text aprovat ahir en moció a l'Ajuntament:

MOCIÓ QUE PRESENTA LA COMISSIÓ GIRONA DECIDEIX!
EN SUPORT A LA CONSULTA POPULAR SOBRE LA INDEPENDÈNCIA
AL MUNICIPI DE GIRONA

El passat dia 13 de setembre els ciutadans d'Arenys de Munt (Maresme) van poder participar en una consulta popular per la independència, fet que es produïa per primera vegada en un municipi dels Països Catalans.
 
A diferència del que passa en altres països on aquest tipus de consultes són un fet habitual, aquí, l’estat espanyol va posar-hi tot un seguit d’obstacles a través de les seves institucions. D'una banda prohibint la col.laboració del govern municipal amb l'entitat convocant, i de l’altra autoritzant una manifestació falangista per el mateix dia de la consulta.
 
Tot i això, la consulta es va celebrar en un clima festiu i sense cap tipus d'incidència, la qual cosa demostra el grau de maduresa de la societat catalana i fa bons els postulats que alguns defensem: que la ciutadania dels Països Catalans té assumit el dret a decidir el seu futur nacional i que l’exercici d’aquest dret no ha de comportar cap tipus de conflictivitat social, malgrat el que es pregona des de determinats sectors.
 
Vist doncs que aquesta experiència ha resultat reeixida bàsicament per dos factors molt importants −primer, la implicació de les entitats cíviques i socials i segon, la complicitat i la unitat de la majoria de les forces polítiques presents al consistori arenyenc−, pensem que cal continuar aquest procés de consultes populars en altres municipis catalans. Per això la comissió GIRONA DECIDEIX!, amb l’afany de donar a la ciutadania l’oportunitat d’expressar-se lliurement sobre aquest tema, pretén convocar una consulta
popular sobre la independència del nostre país a la ciutat de Girona, procurant incorporar el màxim de suports possibles a tots els nivells (cívic, social i polític).
 
Malgrat que els governs locals no podem convocar consultes populars sobre matèries que sobrepassin l'àmbit de les competències municipals, és evident que no podem restar al marge de temes que són d'interès general per a la població, tal com hem fet els ajuntaments durant molts anys en moltes matèries que no eren de competència municipal.
 
Entenem també que mentre el Parlament està tramitant la Llei de consultes populars per via del referèndum el mecanisme de les consultes populars convocades per entitats cíviques i socials amb el suport dels ajuntaments és un bon camí a seguir.
 
Atès tot l'exposat anteriorment i a proposta de l’Ateneu D’Acció Cultural (ADAC), Òmnium Cultural i el Casal Independentista el Forn, els grups municipals representats al ple de l'Ajuntament de Girona, acorden el següent:
 
Primer.- Felicitar els ciutadans i els representants municipals d'Arenys de Munt per la demostració de civisme i democràcia participativa que ens han ofert, convertint una consulta popular sobre la independència del nostre país en una festa i demostrant que exercir el dret a triar el propi destí és possible.
 
Segon.- Donar suport a la consulta popular que la comissió GIRONA DECIDEIX!, pretén convocar en els propers mesos a Girona amb la següent pregunta:
 
‘ESTÀ D’ACORD QUE LA NACIÓ CATALANA ESDEVINGUI UN ESTAT DE DRET INDEPENDENT, DEMOCRÀTIC I SOCIAL?’
 
Tercer.- Col.laborar amb els recursos necessaris, tant materials com econòmics, per a la celebració d’aquesta consulta popular.
 
Quart.- Fer arribar aquest acord al president del Parlament de Catalunya, al de les Illes Balears i del País Valencià, a l'ajuntament d'Arenys de Munt, als portaveus dels diferents grups amb representació a la cambra.
 
Girona,

Què ha dit la premsa?

vídeo (minut 15:28) http://www.tv3.cat/videos/1618789/TN-vespre-10112009

http://www.elpunt.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/102822.html
http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=3654072
http://www.avui.cat/cat/notices/2009/11/el_ple_de_girona_aprova_amb_els_vots_d_erc_icv_i_ciu_donar_suport_a_la_consulta_independentista_77737.php
http://www.diaridegirona.cat/girona/2009/11/11/girona-vots-derc-icveuia-avalen-consulta-independentista-girona/368954.html
http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=660805&idseccio_PK=1008
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2009/11/girona_decidira_a_l_abril_44075.php
http://www.3cat24.cat/noticia/418677/girones/El-ple-de-Girona-aprova-amb-els-vots-dERC-ICV-i-CiU-donar-suport-a-la-consulta-independentista
http://www.europapress.cat/politica/noticia-consultes-girona-primera-capital-provincia-donar-suport-consulta-sobiranista-20091110211856.html

http://www.lavanguardia.es/politica/noticias/20091110/53821035451/girona-primera-capital-catalana-en-apoyar-una-consulta-soberanista-erc-psc-pp-ciu-icv-omnium-cultura.html
http://www.elpais.com/articulo/espana/Girona/sera/primera/capital/celebre/consulta/independencia/elpepunac/20091111elpepinac_13/Tes
http://www.abc.es/20091110/nacional-catalunya/girona-primera-capital-provincia-200911101053.html
http://www.cadenaser.com/espana/articulo/girona-primera-capital-provincia-apoyar-consulta-soberanista/csrcsrpor/20091111csrcsrnac_1/Tes
http://www.publico.es/agencias/efe/268563/girona/primera/capital/provincia/catalana/apoya/consulta/soberanista
http://www.elmundo.es/accesible/elmundo/2009/11/10/portada/1257885874.html
http://www.cope.es/espana/10-11-09--aprobado-referendum-independencia-gerona-103810-1
http://www.rtve.es/noticias/20091111/girona-primera-capital-provincia-apoyar-consulta-sobre-independencia-cataluna/300277.shtml

dimarts, 6 d’octubre del 2009

Qüestió de referèndums i territorialitats

Finalment ha acabat passant el que molts pensàvem que passaria des de feia molt de temps: una part de la nació ha anat més ràpid que la resta. Els Països Catalans són una nació fruit, en primer terme, de la unitat de la llengua catalana i, en segon, d’una idea de projecte polític de futur. Aquest és, segurament, el primer motiu pel qual els diferents territoris que els conformen tenen ritmes de conscienciació identitària i mobilització diferents. La unitat territorial de la nació catalana que molts volem per al futur no té una plasmació política present ni tampoc històrica. Evidentment que les relacions polítiques, socials o econòmiques que han mantingut els nostres territoris al llarg dels temps des de la fundació medieval dels diferents regnes, han estat fluïdes i homogènies en molts aspectes però, tot i així, no ha existit una unitat legal comuna per a tots els territoris i això fa que en el present la unitat territorial dels Països Catalans siga únicament això: una proposta de futur. Des del meu punt de vista aquest és el primer motiu que ha portat a l'aparició d'aquests diferents ritmes.

El següent problema està en la pròpia formulació de la idea de Països Catalans. Què són aquests? Quins territoris ocupen? Evidentment que quan em faig aquestes preguntes tinc al cap una part del territori molt concret: les zones castellanes del País Valencià. Si prenem el fusterianisme com a referent de pensament (alguns sembla que encara ho fan com a dogma de fe) direm que els territoris castellans del País Valencià queden exclosos del projecte de futur. Almenys aquells que van ser incorporats a l'administració valenciana en temps contemporanis cap l'any 1836 -Requena, Utiel o Villena, per exemple. Correcte. D’acord. Llavors per què els continuem incloent en tots els mapes que editem, en tots els cartells que elaborem i en tota la propaganda que generem? Primer problema: no hem estat capaços en quaranta anys d’esquerra independentista de tenir un debat i generar un discurs tan fonamental com aquest: a quina territorialitat ens referim quan parlem del nostre país?

Amb el referèndum d’Arenys de Munt s'ha posat sobre la taula, amb més força que mai, el problema territorial. Hi ha una part de la nació que està més prop d’aconseguir el que molts reclamem per a tot el territori: la independència. El fenomen Arenys s’ha estès per tot el Principat com una taca d’oli i en els propers mesos es realitzaran centenars de referèndums, evidentment no vinculants, en pobles i ciutats d’aquesta part de la nació. I ara ve la qüestió: si no es pregunta explícitament pels Països Catalans, l’esquerra independentista ha de donar suport a aquestes consultes? Ha de votar que sí a una pregunta que fa referència a la “nació catalana” però no als Països Catalans explícitament? La meua resposta és clara: sí. I afegisc: només faltaria. De fet, si la pregunta no fa referència a Catalunya com a Comunitat Autònoma o com a Principat i s’ha optat per un terme més ample, ambigu i de diverses interpretacions és gràcies a la feina de l’esquerra independentista. Ara bé, el nostre moviment ha de ser conscient també de les seues limitacions i condicions de força a l’hora d’exigir a la resta de forces polítiques i moviments socials posicionaments ideològics que, ens agrede o no, a dia d’avui gairebé som els únics que les defensem amb cara i ulls. I és més, la nostra situació de força actualment és, en certa manera, únicament culpa nostra pels afers als quals ens hem dedicat els darrers anys oblidant totalment que de vegades la societat va molt més avançada que els moviments polítics que la diuen representar i defensar. Una mica d’autocrítica de tant en tant no ens aniria malament i, si una cosa ha fet el referèndum d’Arenys, ha estat precisament obligar-nos com a moviment a deixar de mirar-nos el melic, haver d’abandonar els menesters interns de capelletes i purismes varis i posar-nos mans a l’obra en la consecució d’una de les parts del nostre ideari polític: la independència de la nació.

Tot i així, els defensors de les essències i la puresa ideològica ja ataquen a aquelles veus que reclamen, en certa manera, un canvi d’estratègia. Em referisc a les respostes i crítiques que articles com el del company Josep Nadal -cantant del grup valencià La Gossa Sorda- ha rebut. En Nadal, però, no és l’únic valencià membre de l’esquerra independentista que es fa les mateixes preguntes i que aposta pel mateix canvi d’estratègia. En el meu cas, precisament, ha estat l’estudi de l’obra de Joan Fuster i la repercussió que aquesta ha tingut en la societat valenciana en particular i dels Països Catalans en general, la que m’ha fet arribar a conclusions molt semblants a les que proposa en Nadal. La primera que cal remarcar és la necessitat que tenim els valencians conscients de ser-ho de valencianitzar la nostra proposta política. Una valencianització que passa inexorablement per l’obligació de posar èmfasi i potenciar aquelles “essències” estrictament valencianes que, val a dir, fins a temps molt recents hem abandonat deixant que caiguen en mans de l’espanyolisme i el blaverisme. Aquesta mena de propostes, però, són sovint qualificades com de neoblaverisme. Què farem! Com deia, els guardians de la puresa ideològica sembla que no tenen més feina a fer.

Per tant, cal que l’esquerra independentista aprofundisca en l’elaboració d’un discurs valencià i per als valencians, abandonant l’emmirallament principatí que molts cops hem patit. Un emmirallament que no és altra cosa que fruit de la visió tancadament fusteriana del país: el Principat és un model de desenvolupament nacional normal i bo, mentre que els valencians som un fracàs nacional de la història que ha esdevingut pur regionalisme que s’ha d’atacar i eliminar. D’acord que hem d’acabar amb el regionalisme, però no a costa de regalar el país, les tradicions, les festes, la gastronomia i fins i tot la bandera de la ciutat de València a l’enemic. Portem quaranta anys fent això i, sincerament, crec que no descubrisc res si afirme que l’estratègia no dóna per més. Això vol dir apuntar-nos a l’anomenada tercera via? No, ni molt menys. No cal que els guardians de les essències patisquen fins a aquest punt. No estic proposant això. El que estic proposant és precisament que fem allò que el catalanisme del Principat porta fent des de fa més de cent anys: agafar allò que és susceptible de ser regionalitzat per l’espanyolisme i convertir-ho en nacionalisme valencià. Un valencianisme que, al cap i a la fi, no deixa de ser la millor manera d’avançar des de terres valencianes cap al projecte polític comú dels Països Catalans. I aquesta és la principal diferència amb l’anomenada tercera via: la meta final no s’oblida, no es renuncia a res, simplement es canvia d’estratègia per a arribar-hi. Un altre cop no estic inventant res: aquestes coses ja les va idear Lenin fa molts i molts anys.

“Dir-nos valencians és la nostra manera de dir-nos catalans”. Evidentment. Jo no ho qüestione això. Jo qüestione la manera, la forma, l'estratègia que estem seguint els valencians conscients de ser-ho per a convéncer a tots eixos milers de valencians i valencianes que se senten plenament espanyols i valencians alhora i això no els hi suposa entrar en cap contradicció, més aviat tot el contrari. Per ells això és la normalitat. I de fet aquesta és la victòria de l'espanyolisme a casa nostra. Fuster creia que territoris com el País Valencià havien tingut una feble nacionalització espanyola. Tot el contrari. De fet, si una cosa ha estat l'espanyolisme és molt més llest que el catalanisme. Mentre aquest segon ha renegat durant molt de temps de molts dels trets identitaris estrictament valencians, l'espanyolisme se'ls ha fet seus i ha convertit aquells trets identitaris que ens identifiquen com a valencians, en pur regionalisme espanyol. I nosaltres, en lloc de dir no, en lloc de posar fre a aquesta tendència i rebel·lar-nos contra aquesta estratègia de l'enemic, hem caigut de ple en la trampa. Les falles: blavers. La paella: blavers. La barraca: blavers. Els moros i cristians: blavers. El València CF: blavers..... Collons, llavors que ens queda als valencians per a poder dir-nos valencians? Res, tot s'ho han quedat ells. Això, doncs, s'ha d'acabar. I de fet, sóc plenament conscient que ja s'està treballant en aquesta línia des de diferents àmbits del nacionalisme al País Valencià. Tot i així, però, hem d'aprofundir en aquesta feina.

I una altra gran pregunta: què passarà si el Principat s'independitza i la resta de territoris no? Això no ho sap ningú i tot el que puguem dir seran suposicions i futurologia. El que si que està clar és que, almenys, una part del país haurà avançat en el camí que tots desitgen i els ciutadans i ciutadanes del Principat podran viure plenament la seua identitat. La nova situació serà millor o pitjor per a la resta dels territoris? Això ho han de decidir els propis valencians, balears, ciutadans de la Franja o els catalans del nord de l'Albera. Ningú més crec que tinga potestat per a decidir per ells. Mai he cregut en els apadrinaments ni amb les tutoritzacions. Els ciutadans d'aquests territoris ja som majors d'edat per a decidir per nosaltres mateixos el què volem per la nostra terra. Altra cosa és que, evidentment, un estat català independent, comprenga els territoris que siga, sempre tindrà l'obligació moral d'ajudar de totes les maneres possibles la resta de països i regions amb que comparteix llengua i cultura. I, sincerament, em sembla que per la resta de territoris ens serà més fàcil avançar cap a la llibertat i el projecte comú si al darrere comptem amb l'ajuda, que no apadrinament, d'un Principat independent amb veu i vot en l'àmbit internacional i gaudint plenament de tots els seus recursos econòmics.

Però com deia, aquest darrer paràgraf no és més que política ficció. La realitat de moment és una altra i és contra això que hem d'idear i crear noves formes de lluita i resistència. Aquesta és l'obligació moral i política que tenim els valencians del segle XXI. Sense perdre la perspectiva del passat i tots aquells que ens han precedit. Tenint com a referents el primer valencianisme republicà dels anys 30, la gran aportació del fusterianisme al debat identitari valencià i totes les lluites populars que han protagonitzat els valencians i valencianes, hem d'avançar en la valencianització del nostre discurs. I la resta de territoris que no patisquen: estem obligats a trobar-nos en el futur i així serà.

dissabte, 26 de setembre del 2009

La doble moral del nacionalisme espanyol

Darrerament els diferents mitjans de comunicació espanyols s'han dedicat a parlar, més que mai, sobre la realitat catalana. Evidentment, des del seu punt de vista, una realitat que únicament fa referència a les coses que passen al Principat. El referèndum d'Arenys de Munt i les manifestacions públiques del president del Barça han donat peu a que la caverna mediàtica centre totes les seues fòbies i discursos en la realitat política i social que s'està vivint per a aquestes terres. Però anem per parts perquè hi ha diferents temes a analitzar.

El primer de tots és el concepte de “democràcia” que l'espanyolisme té. Per ells, democràcia és tot allò que entra dins dels seus tancats i quadrats esquemes mentals. Res més. Algú podria pensar que “democràcia” és el dret legítim que tenim els ciutadans d'un lloc concret de triar, d'elegir, tant als nostres governants com el fet de decidir quin vols que siga el teu futur. La democràcia, almenys des d'un punt de vista idealista, no hauria de tenir límits. Doncs bé, els espanyols, ells, tenen molt clar on està el límit de la democràcia: en la paraula divina que representa la seua Constitució. Al més pur estil dogmàtic típic de les branques més totalitàries de les religions majoritàries, l'espanyolisme ha trobat en la Constitució de 1978 la seua paraula de Déu., la seua Bíblia, el seu Alcorà, que marca els límits d'allò que és i no és acceptable. Evidentment, d'igual manera que fan els talibans islamistes o els membres de l'Opus Dei, l'espanyolisme interpreta el seu text sagrat de la manera que més li convé i sempre portant aquesta interpretació al terreny d'allò que el beneficia.

Així, per a l'espanyolisme, democràtic és tenir com a cap d'estat a un senyor que va ser col·locat a dit per un dictador feixista abans de morir i que a més representa la institució de govern més arcaica i antidemocràtica que pot existir: la monarquia. Contràriament, dins el concepte de “democràcia” de l'espanyolisme no pot entrar de cap de les maneres la possibilitat que un col·lectiu humà que s'autoreconeix com a nació puga tenir dret a decidir el seu futur mitjançant la fòrmula més democràtica que existeix: un referèndum. Per a l'espanyolisme, és totalment legítim i democràtic reconèixer com a legals a partits polítics que propugnen la supremacia de la “raça blanca” per sobre de la resta d'ètnies i que fan apologia de dictadures genocides com la de Franco o Hitler. Per altra banda, dins el concepte de democràcia espanyol és totalment normal il·legalitzar i perseguir partits polítics i organitzacions d'esquerres simplement perquè s'enfroten directament amb l'status quo imperant. Spain is diferent!

El segon gran tema ha estat la implicació del president del Barça Joan Laporta en temes polítics. Un altre cop, l'espanyolisme mostra la seua doble moral, les seues misèries intel·lectuals i la poca capacitat de construir un discurs que tinga una mínima coherència. “Si vol fer política que es fique en un partit polític, que es presente a les eleccions i que deixe d'embrutar el nom del Barça perquè està fent molt de mal al club”, Anchovero Mayor del Reyno dixit. El president de Cantàbria, de vegades anxover i d'altres bufó de la Cort, va dir aquestes paraules, potser no textuals, sobre l'aparició de Laporta en la manifestació de l'11 de setembre d'enguany. Està clar: no es pot barrejar política i esport. Molt bé, d'acord. Ara bé, aquests grans separadors de l'oci i la política on eren quan Xavi va dir allò de “Viva España” en la celebració de l'eurocopa? On eren quan Pau Gassol i Gemma Mengual van sortir en una revista de tirada estatal autoreconeixent-se com a “catalanes orgullosos de ser españoles”? On eren quan els jugadors del València CF van eixir al camp amb una pancarta demanant “agua para todos”? Etc, etc, etc..... Ah, clar! Això no és política per ells, això és la normalitat. Declarar-se públicament espanyol, cridar visques a Espanya o entrar en el joc polític del govern autonòmic de torn no és barrejar política amb esport. Ara bé, fer exactament el mateix però en sentit contrari està molt malament. El que dèiem: l'espanyolisme té una doble moral molt assumida i la poca vergonya de criticar dels demés allò que ells fan multiplicat per tres.

Des d'Unamuno i Ortega y Gasset, el discurs nacionalista espanyol ha anat perdent capacitat d'anàlisi i raó. I és que entre el senyor Miguel Ángel Revilla i Belén Esteban cada cop hi ha menys diferències intel·lectuals. Els modals i la manera de parlar poden ser diferents, ara bé, el simplisme discursiu és calcat.

dilluns, 14 de setembre del 2009

Crònica de l'onze de setembre de 2009: un abans i un després

El passat divendres vam tornar a viure un nou onze de setembre. Aquesta vegada, però, tinc la sensació d'haver participat en una jornada que pot marcar un abans i un després en la història dels Països Catalans. La quantitat de gent que s'ha manifestat i participat en els diferents actes reivindicatius durant tota la jornada ha estat molt superior a d'altres anys. La sensació de cansament de la societat catalana amb el projecte polític del regionalisme i el nacionalisme espanyol ha arribat a la seua punta més alta. En el cas de Girona i les comarques nordorientals del país, la inmensa majoria dels actes realitzats han estat encapçalats per l'esquerra independentista, el que mostra clarament com la proposta rupturista dels sectors més conscients del país està agafant força i està arribant, cada cop més, a les classes populars. La Candidatura d'Unitat Popular, l'organització juvenil Maulets, els casals i ateneus de comarques junt a les organitzacions estratègiques del moviment han dissenyat enguany una diada completa i carregada d'actes i accions que ha portat la proposta independentista i d'esquerres a diferents llocs on, malauradament, feia temps que no es feia gairebé res en aquesta línia de treball i lluita.

El primer acte que va servir per donar eixida a les accions i reivindicacions de la diada d'enguany va ser la iniciativa de pujar a diferents cims de comarques per fer onejar l'estelada com a símbol d'unitat i llibertat del poble català. El cim de Sant Miquel coronat per gent de Girona, Celrà i Bordils, el cim de les Agudes coronat per gent de Sant Hilari i Arbúcies o el castell del Montgrí realitzat per gent arribada de diferents punts del Baix Empordà van obrir, doncs, els actes de la diada. Durant la resta de la setmana s'han realitzat diferents actes a Girona, Figueres, Olot, Blanes, Celrà, Bordils, La Bisbal d'Empordà, Banyoles, Sant Hilari, etc... Una setmana que ha estat plenament marcada per la consulta popular del dia 13 a Arenys de Munt i la pudor de neftalina i espanyolisme ranci i cutre de les declaracions de la senyora Fernández de la Vega i la justícia espanyola sobre aquest tema. De fet, des del meu punt de vista, la manca de visió política i l'encegament nacionalista espanyol de personatges com de la Vega han ajudat a convertir l'onze de setembre de 2009 en la diada més reivindicativa i independentista dels darrers trenta anys.



Així, el primer acte de la jornada a Girona ha estat la ja clàssica Cantada dels Segadors a la plaça del Vi. La cantada d'enguany, però, ha començat una mica abans amb l'actuació sardanista de l'Esbardançaire Dolça Garrotxa d'Olot. Un acte que l'organitzen els dos col•lectius cívics i culturals més actius de la societat gironina: l'associació cultural ADAC i el Casal Independentista el Forn. Un acte que tot i comptar amb més de deu anys de trajectòria i compromís amb la necessitat d'unió dels diferents sectors sobiranistes de la societat gironina ha patit enguany una mena de boicot per part de dos partits amb noms i cognoms i els seus satèl•lits: CiU i ERC. Així, un parell de dies abans de la diada, els organitzadors de la tradicional cantada de la Plaça del Vi ens assabentàvem que aquests dos partits i tot un seguit de plataformes i organitzacions moltes d'elles fantasmes i sense cap mena d'arrelament i treball a la ciutat de Girona, havien organitzat una mena de cantada paral•lela en un altre punt de la ciutat: les escales de Sant Fèlix.



Com es va dir des de l'escenari de la Plaça del Vi: “Unitari vol dir participar dels actes que des de fa molts anys es realitzen a la ciutat i que tant ens ha costat consolidar”. Sembla ser, pel que hem sabut després, que CiU i ERC veuen la cantada organitzada per l'ADAC i el Forn com una mena d'acte totalment controlat per la CUP i Maulets i és clar, aquestes dues organitzacions són massa radicals per a una gent que només es penja el pin de l'estelada el dia de la diada i la resta de l'any es dedica a entregar les institucions catalanes a un partit com el PSOE que prohibeix consultes populars com la d'Arenys de Munt o envia a una vintena de gironins i gironines a l'Audiència Nacional espanyola per haver cremat una foto del rei. La història posa a tothom al seu lloc. Tornant a l'acte tradicional, d'igual manera que l'any passat, l'esquerra independentista va pujar al balcó de l'Ajuntament per dignificar una instittució dominada pel caciquisme del senyor Nadal i el servilisme d'ERC i IC penjant l'estelada, com ja vam dir que faríem la diada passada any rere any fins que tinguem uns representants dignes que facen bé la seua feina.Un cop acabada l'acció s'ha donat inici a una cercavila pels carrers del Barri Vell organitzada per l'esquerra independentista que ha aplegat a més de dues-centes persones i que ha acabat a la Plaça Catalunya amb el també ja clàssic dinar popular de l'onze. Enguany, el dinar ha estat coorganitzat per l'esquerra independensita i la gent de Salvem l'Empordà a la que estem molt agraïts i agraïdes per la feina feta.

Els actes de la vesprada han començat amb una actuació d'animació infantil que ha estat seguida per unes dues-centes persones entre pares, mares i nens i nenes que ha donat pas tot seguit al concert del grup de Sant Hilari Salsa de pastor. Un cop acabada la seua actuació ha començat l'acte polític en què, a banda dels parlaments polítics, han participat el grup de bastoners de Sant Hilari amb els seus balls i la Marta Rius amb la interpretació de L'Estaca, la Internacional i els Segadors. El primer dels parlaments ha estat el de la Plataforma No a la MAT on s'ha posat èmfasi en la necessitat d'aturar el projecte franco-espanyol i l'obligació moral que tots plegats tenim de buscar alternatives energètiques al model actual. El següent parlament ha estat realitzat per la Xarxa de Solidaritat amb Palestina on s'ha explicat la situació que aquest poble està patint i, finalment, el darrer parlament d'entitats convidadades ha estat el de l'Assemblea de Suport a Núria Pórtulas que explicat l'estat actual del cas de la Núria. Tot seguit, ha arribat el parlament de l'organització juvenil Maulets que ha aportat una forta dosi de reivindicació nacional i social a l'acte, explicant la gran feina que els joves organitzats estan realitzant a Girona i les comarques nordorientals.



Finalment, el darrer parlamen ha estat el de Marc Serra en nom de la CUP. Un parlament que ha destacat la gran expansió que la CUP ha tingut els darrers anys al nord del país així com a la resta de la nació, la necessitat de seguir treballant per expandir el projecte de la Unitat Popular i la proposta rupturista de l'esquerra independentista així com també la necessitat de què més tard que d'hora l'esquerra independentista faça el pas per entrar en institucions supramunicipals.





Un cop acabat l'acte s'ha donat inici a la manifestació. Sota el lema de FERMESA: per la independència i el socialisme, entre 3000 i 4000 persones s'han manifestat pels carrers de Girona en la que ha estat la manifestació més concurrida dels darrers anys.



La manifestació ha anat encapçalada per una gran estelada i la pancarta portada per regidors de la CUP i membres de les diferents assemblees locals de les comarques nordientals.



Al final de la manifestació hem pogut gaudir d'un concert amb els grups Stukats del Bolet, The Polska i el Belda i el conjunt Badegoc.



Què ha dit la premsa?
No realitzaré ara una anàlisi gaire profunda sobre el que la premsa gironina ha dit sobre els actes de l'11, simplement mostraré aquelles coses que m'han semblant més curioses i dignes de destacar. Una premsa que bàsicament es redueix a les cròniques del diari El Punt i el Diadi de Girona. Aquest darrer periòdic ha fet possiblement una de les cròniques més surrealistes i dignes d'estudi dels darrers anys. No és que m'haja sorprés gaire la veritat, però tot i així crec que s'hauria de portar de gira per les facultats de periodisme al senyor que signa la crònica: Albert Soler. Per començar, es comença el text parlant “d'una manifestació independentista” sense citar les organitzacions convocants amb un clar intent d'amagar aquesta informació. Tot seguit el senyor Soler ens fa gaudir d'una de les cròniques més nefastes que recorde sobre un acte polític: “(...) la sèrie de parlaments previs a la manifestació de l'11 de setembre: un orador va criticar la MAT (un orador? Era el portaveu de la plataforma No a la MAT!!!), una brigadista va condemnar el genocidi que duu a terme Israel a Palestina (una brigadista acabada d'arribar dels territoris ocupats a Palestina i que si el senyor Soler haguera mostrat una mica més d'interés i estima per la seua professió podria haver entrevistat i preguntat sobre el tema per a tenir una informació més completa sobre el tema), una noia va demanar l'alliberament de la Núria Pórtulas (...???), els Maulets van reivindicar un piló de lluites (supose que un discurs tan complet com el que van fer els joves de Maulets sobrepassa la capacitat de síntesi i comprensió del senyor Soler i per això ha hagut de fer un resum tan cutre del parlament d'aquesta organització), la CUP va vaticinar que entraria al Parlament “més tard que d'hora” (sic) (això sembla que si que ho va entendre) i una parella va interpretar Els Segadors a violí i acordió (abans, senyor Soler, va sonar la Internacional: busque-la a internet, se la baixa i escolta i així l'any vinent la podrà identificar i incloure en la seua crònica). Sobre el resum que fa de la manifestació m'estalviaré els comentaris perquè no us vull avorrir més.

Per altra banda està la crònica del diari el Punt. La foto de portada ja ens fa intuir una mica la línia que seguirà la crònica dels actes: una foto on es busca que el lector del diari no puga identificar qui organitzava la manifestació, on no apareix de manera visible cap bandera de la CUP ni de Maulets, ni la pancarta ni res de res. Cutre, molt cutre. I no serà perquè el fotògraf del Punt no va fer fotos bones, tot el contrari. La intenció és clara. A la crònica de l'interior més del mateix. S'obvia qui organitza la manifestació en tot moment ja que l'única referència a la CUP -de Maulets no es diu res de res- són les banderes que sembla ser de manera casual escortaven les persones que portaven la pancarta.

En fi, un altre onze més i ja en queden menys per celebrar perquè el dia de la independència cada cop està més prop.

divendres, 17 de juliol del 2009

Vaga i festes a Novelda

Després de mesos séncers sense actualitzar el bloc em dispose a fer-ho. Avui, però, la notícia que penjaré és trista i encoratjadora alhora. Obric el portal d'internet www.llibertat.cat i veig que parlen de Novelda. He quedat parat, la veritat. La notícia en concret parla sobre la crisi que el sector del marbre està vivint en la capital de les Valls del Vinalopó. Una crisi que ja prové de mesos enrere i que ha acabat amb el tancament de diferents fàbriques que treballen aquest producte, enviant a l'atur a centenars de treballadors que portaven molts anys deixant-se la pell i la vida en el seu treball. El capitalisme no perdona. La notícia, però, té un punt d'optimisme: el poble no s'ha quedat a casa trist i vençut.

Demà dissabte comencen les festes populars i de moros i cristians. Enguany, segurament, no seran com els darrers anys. La crisi, com deia, ha deixat molta gent sense feina o sense cobrar i en unes cirscumstàncies tan dures dubte molt que la gent tinga les mateixes ganes de festa que altres anys. Tot i així, el bloqueig valent que els treballadors de Levantina han fet en les pedreres de l'Alguenya ens mostren que encara queden treballadors que no renuncien a allò que per justícia els hi pertoca. Si Levantina vol marxar a la Xina que se'n vaja. Ara bé, la pedra es queda. Com diuen per aquí dalt: cornut i pagar el beure no ho vol ser ningú.

Us deixe l'enllaç de la notícia de llibertat.cat:

http://www.llibertat.cat/content/view/6013/1/

diumenge, 19 d’abril del 2009

“Classe política” i política de classe

Feia temps que em donava voltes pel cap escriure alguna cosa sobre un concepte que em té meravellat: “classe política”. El fet que els professionals de la política se senten una classe a part de la resta de classes existents en la societat actual és realment fascinant. Rellegint textos de Joan Fuster he pogut observar que a l’intel·lectual de Sueca li passava quelcom semblant a mi, però en el seu cas fa uns 30 anys, durant el període de l’anomenada Transició. Fuster, home irònic i lúcid com pocs ha tingut aquest nostre país mediterrani, va dedicar uns quants articles al tema. El juliol de 1980 a la revista Serra d’Or deia, en un article titulat precisament “La classe política”, que “això de “classe” resulta excessiu. El sentit marxià de “classe” ha penetrat tan a fons en les nostres rutines verbals i/o conceptuals que, tot i que acostumem a fer-ne usos incorrectes ben sovint, no encaixa en aquest cas. “Ells” no són una “classe”, en efecte. Una casta?(...) La “classe política” és un subproducte del duro, per més socialista o comunista que es diga. “Ells”, quan esdevenen “ells” –“classe política”- es distancien del “poble”. Són el “poder” actual o l’”alternativa de poder”: “ells”, uns individus que viuen de la “política”. Sembla inevitable que això siga així. Però convé tenir-ho en compte. La “classe política”, en les seues fraccions –o faccions- hostils, té un gràcil tendència a mancumunar-se. Sort en tenim, d’alguna excepció. Però la “classe política”, es una complicitat de parents, amics i coneguts... Que siguen de dretes o siguen d’esquerres és secundari”.

Efectivament, Fuster una altra volta la clava. Poques coses han canviat des d’aquell 1980. De fet, si alguna cosa ho ha fet és que part del sentiment de casta s’ha vist reforçat de mica en mica per les actuacions endogàmiques dels principals partits polítics i el joc que d’altres anomenats minoritaris els hi han fet. Que la dreta política se senta part o tot de la casta dominant, garant del pensament polític, econòmic i social imperant, té tota la lògica del món perquè, al cap i a la fi, aquest és el seu sistema. El trist, preocupant i perillós és que també ho faça l’autoproclamada esquerra oficial. Una esquerra –esquerreta diria Fuster- que amb les actuacions dels darrers anys el que ha vingut a demostrar és que la seua intenció no era treure la dreta del poder o limitar la capacitat ilimitada d’actuació del PSOE sinó agafar ells també una part del pastís. La poltrona, el sou i el cotxe oficial han acabat suplantant la política de classe per la defensa dels interessos de la “classe política”, del clan o casta endogàmica que en públic escenifica baralles i després comparteix taula i interessos.

Moltes ments bén pensants diran que estic exagerant i sent extremadament simplista en la meua anàlisi. Potser sí. Ara bé, quan els dirigents de partits com ERC o IC parlen de classe no en termes marxistes sinó gairebé hinduistes –el sistema de castes hindú fonamentat en la religió és la base de les desigualtats socials encara a dia d’avui a l’Índia!- vol dir que han oblidat que molta gent els va votar per a fer política de classe. De fet, aquesta ha de ser l’obligació de tot representant polític que ideològicament es diu d’esquerres. Fer el contrari és trair, “apoltronar-se”. La professionalització de la política no ha fet cap bé a la humanitat i menys a la classe treballadora. Per a què no se’m titlle de tremendista subratllaré també la frase de Fuster: Sort en tenim, d’alguna excepció.

Professionalització vs assemblearisme

Però, què vol dir professionalitzar-se en política? Simplement significa viure d’aquesta. Fa molts anys que el marxisme va descobrir que la dependència econòmica de l’individu és una de les principals conseqüències de la seua alienació i, per tant, de la seua manca de llibertat a l’hora de decidir que fa o no amb la seua vida. La pràctica política actual, des dels ajuntaments fins a les institucions autonòmiques, estatals o europees, està dissenyada per a l’aparició i perpetuació d’aquests monstres polítics que viuen únicament i exclusivament d’aquesta. Uns representants polítics que quan cobren el primer jornal abandonen la categoria de “representant” i passen immediatament a formar part de la categoria de “polític”, membre de la casta, defensor de la “classe”. Diuen que el gos no mossega la mà que li dóna de menjar. Això és el que passa, en certa manera, amb la professionalització política. Quan l’individu depén econòmicament d’una tasca concreta, la de fer de “polític”, immediatament inicia un procés d’abandó total de les idees polítiques que fins llavors defensava i que en la seua situació actual no li fan altra cosa que entrar en contradicció amb el modus vivendi que li dóna de menjar.

Lluitar contra una maquinària tan bén preparada és realment complicat. A més, els mecanismes establerts no ajuden a aquesta lloable tasca sinó tot el contrari: estan dissenyats per a perpetuar la situació actual. Vol dir això que hem d’abandonar la lluita institucional? Evidentment no. El que vol dir és que l’hem de saber analitzar, hem d’entendre que els mecanismes establerts no són els nostres sinó els de l’enemic polític. Ens agrede o no, en el joc de les institucions capitalistes juguem constantment en camp contrari. Partint d’aquesta premissa, doncs, no ens queda altra cosa que imaginar i dissenyar dues alternatives diferents: la del nostre model polític, econòmic i social i la que farem servir en la nostra praxis política dins de les institucions actuals.

L’assemblearisme és, sense cap mena de dubte, el model de pressa de decisions més democràtic que existeix. En aquest sentit, les diferents experiències que està portant a terme la CUP en aquells municipis on té presència són realment interessants i l’embrió de les dues alternatives que he comentat. L’assemblearisme ha de servir, precisament, per a reforçar aquesta idea de representant, de portaveu de l’assemblea, contra el model de polític professionalitzat que potencia el sistema actual. En un model no professional, les decisions polítiques es prenen entre tots els i les membres de l’assemblea, de l’organització. El messianisme polític només ha servit els darrers trenta anys per a crear desafecció, desengany i frustrar les il·lusions de molts ciutadans d’aquest país. Cal, doncs, una regeneració política total i eliminar del vocabulari el concepte de “classe política”. Si més no, que els representants de l’esquerra independentista mai en formen part.

Evidentment, els nostres respresentants polítics han de poder viure dígnament amb un sou que els hi permeta tenir totes les seues necessitats cobertes, sense que la seua activitat com a representants signifique un empijorament de la seua economia individual. Tot i així, el que també està clar és que els sous dels polítics s’han de començar a semblar més a l’establert en el salari mínim interprofessional per a tots els i les treballadores, que no pas al d’un directiu de multinacional. El president de la Diputació de Girona, Enric Vilert, cobra 7.000 euros bruts al mes, el que fa un total de 98.000 euros l’any. Segurament, si el sou d’aquest càrrec s’ajustara al que cobrem la resta dels mortals gironins per a poder viure, el senyor Vilert deixaria immediatament la política. El negoci està servit. Amb aquest sou és normal que el senyor Vilert siga un gran defensor de la seua casta, de la classe on se sent integrat, la “classe política”. La nòmina del senyor Vilert fa que tot i autoproclamar-se independentista i republicà (sí, és militant d’ERC), quan s’anuncia la creació de la fundació Príncep de Girona, ell ho veja molt bé i una bona oportunitat per a les comarques gironines. Surrealista? Doncs, no. Des de la seua òptica de classe és totalment lògic i legítim.

En la regeneració política que propose, per tant, cal començar a crear mecanismes de control més estrictes a l’hora d’analitzar el treball dels “nostres” representants polítics. Cal ajustar els sous d’aquests i evitar que l’economia personal de cap d’ells depenga únicament de la seua tasca política. Cal, també, flexibilitzar la presència individual dels representants polítics permetent, per exemple, que l’assemblea dels diferents partits polítics designen per a les reunions o comissions en les diferents institucions el seu representant, sense l’obligació de què aquest siga sempre el mateix pel fet d’haver estat escollit en unes eleccions: el representant polític defensa unes idees col·lectives i representa a una associació d’individus no, com passa amb el sistema actual, els seus propis interessos.

En definitiva, si hem de triar entre la “classe política” i la política de classe, ens hem de quedar amb la segona opció. La primera ens ha portat a que personatges com el senyor Vilert visquen uns quants anys a cos de rei a costa dels diners de tots i totes. Evitar això és obligació de tothom i, segurament, el primer pas ha de ser el de deixar de votar majoritariament a uns partits polítics que han demostrat en els darrers trenta anys que la seua tasca és la de retroalimentar la maquinària política actual i no buscar alternatives reals que apropen la política al poble i al poble a la política.

dilluns, 13 d’abril del 2009

Jornades republicanes en Novelda: reflexions i perplexitats


El regidor de joventut de l’Ajuntament de Novelda, Salvador Martínez, va presentar el passat 9 d’abril les I Jornades Republicanes de Novelda. Done per suposat que el fet de numerar-les vol dir que no seran les últimes. La notícia, des del punt de vista d’una persona que estima la llibertat i a qui li apassiona la història, és motiu d’alegria. Per tant, en primer lloc vull donar la meua enhorabona tant a la regidoria com al Consell de Joventut per la iniciativa. Les jornades, a més, no es queden sols en l’anàlisi de la II República espanyola sinó que, sembla ser a primer cop d’ull del programa, intenten analitzar els valors republicans i la viabilitat de la República com a sistema polític en ple segle XXI. De fet, el que és inviable per a una societat que es vol dir democràtica és seguir mantenint com a cap de l’estat a un personatge que no ha triat ningú per sufragi universal sinó per la voluntat d’un dictador colpista.

Analitzant una mica més profundament el contingut de les jornades, trobe molt encertat donar veu als investigadors locals. Aquesta ha de ser la feina d’un ajuntament que vol promocionar el seu poble, que potencia els seus valors locals. Ara bé, des la meua humil opinió, crec que hauria estat bé introduir en el programa alguna referència en forma de conferència sobre les particulatirats del País Valencià durant la II República espanyola. Recordem que aquest període és el moment en què comencen a aparèixer al nostre país els primers moviments de caire nacionalista, ja no sols regionalista, que promouen la redacció del que havia de ser el primer estatut d’autonomia valencià en consonància amb el el model que s’havia aprovat l’any 1931 per al Principat de Catalunya.

En l’apartat més polític i actual de les jornades done per suposat que el ponent Juan Iglesia Gutiérrez, encarregat de parlar sobre el model republicà com a alternativa a la monarquia actual, comentarà les diferents propostes republicanes existents. Si no ho fa ell, supose que ho farà part del públic assistent. Seria un error donar la imatge que l’únic republicanisme possible és a partir del marc estatal espanyol. De propostes republicanes hi ha diverses: República ibèrica, República espanyola, República dels Països Catalans,
República catalana dins del marc espanyol, República valenciana dins del marc espanyol, República valenciana dins el marc català, etc... Siga com siga, el que està clar és que en ple segle XXI és una clara falta de democràcia la presència d’un rei com a cap de l’estat.

Perplexitats

No voldria acabar aquest article sense mostrar com de perplex m’he quedat després de veure, o millor dit llegir, les reaccions d’alguns internautes noveldencs davant la realització d’aquestes jornades. Evidentment que era d’esperar, però no per això m’ha de deixar de sorprendre. La violència verbal dels sectors més dretans, espanyolistes i conservadors és digna d’enmarcar per a ser exposada en un museu dels horrors. Fins i tot, alguns d’aquests personatges pro-monàrquics d’atreveix a amenaçar a un dels participants del fòrum en anar a denunciar-lo al jutjat per “injúries al rei” davant les opinions que aquest exposa –opinions, per altra banda, contrastades i que han estat publicades en diferents formats, tant digitals com de paper.

No veure que actualment la monarquia és una institució anacrònica i nefasta per al desenvolupament democràtic de qualsevol societat és estar realment cec. Una ceguera, per altra banda, provocada per la desinformació que els mitjans de comunicació han promogut respecte a la figura del rei des dels anomenats Pactes de la Moncloa. El rei Juan Carlos I, l’intocable i no responsable dels seus actes, ha estat blindat totalment. Fins i tot és delicte cremar una fotocòpia amb la seua cara!!! Al senyor Juan Carlos I només li falta poder exercir l’anomenat “dret de pernada”. Un dret, que per cert, li hauríem de preguntar al domador de lleons Angel Cristo si té clar que mai va ser exercit contra la seua condició de súbdit.

En definitiva, felicitats per la iniciativa del regidor i del Consell de la Joventut. Esperem que no siguen les últimes jornades que es fan sobre aquest tema perquè propostes com aquestes mostren que a Novelda encara queda vida intel·ligent, gent que lluita per un món millor i per una societat realment justa.

dimecres, 18 de març del 2009

La fal•làcia dels serveis mínims


Demà els i les mestres, professors i professores del Principat de Catalunya fem vaga. Avui, segurament, els mitjans de comunicació subvencionats pel govern tripartit intentaren com en les darreres convocatòries donar la imatge que la convocatòria de demà és estrictament coorporativista i fruït de l’egoisme gremial d’un sector dels treballadors d’aquest país que sols mira pels seus propis interessos. Res més lluny de la realitat, però lluitar contra la maquinària dels mass mèdia dels amics del senyor Ernest Maragall és realment difícil. Tot i així, tinc la sensació que cada cop hi ha més consciència per part de la societat sobre les reivindicacions dels docents principatins. La vaga, la tercera en un any, no és altra cosa que un clam per una educació de qualitat, pública, laïca, catalana i amb els recursos necessaris per a poder superar la “dolenta” situació que les nostres escoles avui viuen.

Com sempre, el departament d’educació ha intentat aturar la vaga per tots els mitjans. Primer ens envia una carta als mestres explicant-nos com som de bons (fa uns mesos érem els culpables de tot, els jinets de l’apocalipsi escolar català!!), després diuen congelar la vergonyant proposta d’hores extres (congelar si, fins que passe la tempesta: tots sabem que a l’estiu se sol descongelar la nevera de totes les llargs quan marxem de vacances i en aquest país no queda ningú) i, finalment, el darrer intent és garantir la nul•la incidència de la vaga apostant per perpetuar el sistema de “guarderies” que molts pares i mares necessiten per la no possibilitat de deixar els seus fills i filles un dia laboral normal i corrent. Els “serveis mínims són d’un mestre per cada quatre cursos, és a dir, un docent per cicle de primària. Sempre he estat en contra dels serveis mínims perquè no són altra cosa que la gran fal•làcia que el sistema s’ha inventat per aturar l’efecte que tota vaga vol tenir en la societat: fer notar una reivindicació justa, afectar la societat en la seua normalitat diària.

En fi, jo demà faré vaga una altra vegada. De moment ningú m’ha dit que haig de fer serveis mínims. Ara bé, si em tocara tinc molt clar que no els faré perquè per sobre del dret del senyor Maragall de callar les veus de milers de docents està el meu dret a fer vaga. Davant una reivindicació justa no s’hi poden interposar els interessos d’un conseller que ha demostrat una imcompetència total en la seua feina. La política de “dictablanda” que el “tete” Maragall està duent a terme ens portarà a una situació insostenible en l’educació que acabarà afectant a la societat en general. Per això demà cridaré ben fort: Ernest Maragall dimissió!!

diumenge, 8 de març del 2009

5 d'octubre de 1868: la Junta Revolucionària de Novelda



Amb la revolució de 1868, els ajuntaments iniciaran un procés de canvis revolucionaris impulsats perls nous governs municipals anomenats pel nou sistema progressites com a Juntes Revolucionàries. Doncs bé, Novelda va tenir la seua pròpia junta també i el 5 d'octubre de 1868 va fer públic aquest bando adreçat a tota la població noveldenca explicant tots els esdeveniments que s'havien anat succeïnt fins aleshores i la convocatòria immediata d'eleccions. Un document curiós i digne d'estudi, sobretot en l'aspecte més discursiu i polític on podem observar un fort arrelament del nacionalisme i patriotisme espanyol, entés com a signe de progressisme i democràcia, un fet que no deixa de ser curiós si analitzem el discurs nacionalista espanyol de l'actualitat. El text es troba en el llibre recentment publicat pel Centre d'Estudis Locals del Vinalopó que té com a autor a Miguel Ángel González Hernández i que porta per títol "El grito del pueblo. Republicanos y carlistas en el Vinalopó (1868-1874):

“Noveldenses. En momentos supremos como los que atresamos, no puede menos esta Junta provisional Revolucionaria de dirigiros su voz amiga para que contribuyais con vuestra cordura y patriotismo á cuanto pueda conducir á sostener el nuevo órden de cosas, estableciendo por la mas santa revolución, que hecha con el órden mas admirable, sin el derramamiento de sangre que de ordinario suele acompañar á las grandes sacudidas socials, ha tenido por objeto estableceer el reinado de la Judsticia tan profundamente conmovido por un gobierno infando, que ha huido cobardemente á esconder u ignominioso lema de opresión y tiranía en los oscuros antros del despotismo que todavía pesa, por desgracia, sobre algunas naciones de la cansada Europa. Vais á ejercer el mas sagrado derecho de los pueblos libres. El sufragio universal, esa prerogativa que aterra á los gobiernos opresores, y que es la mas legítima aspiración de la libertad de las naciones, se ha proclamado, con júbilo indescriptible, por la Soberanía Nacional, y es el que ha de conducir á puerto de salvación nuestra valerosa nave, tan rudamente combatida por el terrible huracan del tenebroso absolutismo.

Para lograr tan santo fin, preciso es que á vustros actos presida la prudencia, la sensatez y el mas desinteresado deseo del acierto. Juzgad á los hombres como merezcan sus antecedentes, desechad las pérfidas sugestiones de hombres malévolos, cuyo único propósito es medrar en las revueltas; y depositad en las urnas electorales los nombres de los patricios que os inspiren una justa confianza. El domingo inmediato once de los corrientes desde las ocho de la mañana hasta las tres de la tarde, tendrá lugar la elección de la Junta Revolucionaria que ha de estar al frente de nuestra administración local hasta que el Gobierno supremo que se constituye disponga lo conveniente. Acudid á las urnas con patriótico entusiasmo: acudid sin temor de presión alguna, poseidos únicamente del deseo del mejor acierto. Con tiempo se designaran los locales en que haya detener efecto acto tan grandioso; y esta Junta espera de vuestra acreditada lealtad que se verificará con el órden mas perfecto, y con la cordura propia de hombres libres que prefieren el bien de su patria, aun á sus mas caros intereses privados.

Noveldenses: ¡Viva la heróica nación española! ¡Viva la libertad! ¡Viva la soberanía nacional sujeta á Cortes constituyentes! ¡Viva nuestros heróicos Generales que han contribuido á nuestro glorioso triunfo! ¡Viva la Marina y el Ejército leal!.
Novelda 5 de Octubre de 1868. Gregorio Rizo, Presidente; José Ruíz, Vocal; José Coronel, Vocal; Pascual María Cantó, Vocal; Francisco Mira, Vocal y Trinitario Mira, Secretario”.

diumenge, 15 de febrer del 2009

Els mitjans espanyols i la kale borroka galega

Fa una setmana tots els telenotícies i mitjans de comunicació espanyols obrien amb la notícia que en Galiza estava havent-hi com una mena de brot de kale borroka: com si aquest terme designara una mena de malaltia que contagia totes aquelles nacions sense estat que estan sota l'opressió espanyola. Des dels progres de La Sexta passant per Antena 3 i fins i tot TV3, se'ns va vendre la moto que a Galiza s'havia produit una mena d'agressió sense precedents, que els independentistes gallecs havien atacat amb pedres i vidres a la pacífica, democràtica i tolerant manifestació de l'espanyolisme ranci local que demana, com si la societat galega avui dia no ho fóra ja en certa manera, el bilingüisme. Una falàcia que només cal tenir dos dits de front per a saber que al darrere d'aquest discurs l'única cosa que s'amaga és un nacionalisme espanyol que busca sols aniquilar qualsevol llengua i cultura que no siga la seua.

Doncs bé, he trobat al bloc de l'amic Juli Cuéllar dos vídeos que mostren el que realment va passar aquell dia i que demostren que, si bé és cert que els gallecs van acabar llançant objectes contra la policia, també ho és que no ho van fer pas amb les motivacions i raons que la premsa espanyola ens va intentar vendre. I és que quan en nom de la democràcia no et deixen protestar només et queda una via per fer-ho, per queixar-te. I, per cert, els periodistes espanyols haurien de saber que llançar objectes en una manifestació contra la policia no ha estat un invent dels bascos. Si sapigueren una mica d'història veurien que al Maig del 68 no hi havia militants de Jarrai organitzant als estudiants francesos.

Us deixe l'enllaç de l'article de Juli Cuéllar on podeu trobar els dos vídeos que mostren la realitat d'aquell dia:

http://julicuellar.blogspot.com/2009/02/la-ironia-es-una-arma-dels-pobles.html

divendres, 13 de febrer del 2009

La CUP: una alternativa de país

En la darrera Assemblea Nacional de la Candidatura d'Unitat Popular, la nostra organització va aprovar una ponència estratègica en què, sense deixar d'aprofundir en la praxi política de caràcter municipalista, ens reconvertíem definitivament en una organització d'abast i voluntat nacional. Quede clar per avançat que quan fem servir el terme nacional per referir-nos a la territorialitat que volem abastar, ens referim sempre i en tot moment al conjunt de la nació catalana: els Països Catalans. Aquesta, possiblement, és la primera característica que ens diferencia de la resta de partits polítics del país. Per tant, a partir d'aquest moment, per a la CUP passa a ser una prioritat l'expansió per tot el territori català amb la intenció d'esdevenir l'alternativa política que aquest país necessita.

L'esquerra independentista, com a moviment polític, fa molts anys que treballa en els diferents territoris de parla catalana. Fruit d'aquesta feina intensa i constant, la CUP ha anat creixent per convertir-se en el referent institucional d'aquest ampli moviment en l'àmbit municipal. Ara ens marquem com a meta esdevenir el referent nacional. Tot i així, la CUP no té la intenció de convertir-se en un partit polític clàssic. Tot al contrari. La CUP pretén oferir a la societat catalana una alternativa política diferent de la resta dels partits, allunyada de dirigismes messiànics que només s'aprofiten de les diferents conjuntures polítiques per enfortir les estructures del partit i els comptes corrents dels seus dirigents. Nosaltres no pretenem aprofitar-nos de la feina dels moviments socials, sinó que allò que demanem és que aquests moviments veïnals, sindicals, culturals o ecologistes s'aprofiten de la nostra estructura, dels nostres representants i dels nostres portaveus. Així, la CUP no només vol ser la veu de l'esquerra independentista sinó també la dels moviments socials dels Països Catalans. Moviments amb els quals treballem i que han de tenir en la CUP l'eina que porte les seues demandes a les diferents institucions del país.

Fulls de ruta

Arribats a aquest punt, cal que la CUP comence a treballar en dos fulls de ruta diferents. Per una banda, cal que l'organització s'assente per tot el territori arribant a la gran majoria de municipis dels Països Catalans. La creació, però, d'assemblees locals de la CUP no s'ha de fer amb presses i desordenadament. Ha de ser fruit del treball de base de l'esquerra independentista amb els moviments socials locals i comarcals, tenint sempre en compte les diferents realitats del país. Aquest procés, segurament lent, ha de portar la CUP a esdevenir en l'àmbit municipal l'organització de referència.

Per altra banda, cal que la CUP comence a generar discurs en temes de caràcter nacional que, al cap i a la fi, afecten també el dia a dia dels nostres municipis.
Convertir-se en organització de referència de l'esquerra transformadora catalana no vol dir començar a fer discursos grandiloqüents, sinó continuar anant a l'arrel dels problemes des d'un àmbit més general. El projecte de l'esquerra independentista és nacional, no només local, i per això cal que comencem a donar des d'aquest àmbit respostes a les necessitats de les classes populars catalanes. Cal, doncs, començar a crear aquell full de ruta que ens ha de portar a la construcció d'uns Països Catalans lliures en un món de pobles lliures. Aquesta ha de ser l'aportació de l'esquerra independentista i del poble català a la creació d'un món socialment just.

Article publicat al Diari el Punt, secció Comarques gironines, el 13 de febrer de 2009

divendres, 30 de gener del 2009

Tresserras "el cojo"?

Obric el mail i trobe un correu d'un amic que m'informa de la darrera gran notícia que ens ha donat el Tripartit que governa el Principat: "A partir del proper 1 de Febrer, l'empresa Levantina de Seguridad passarà a tenir la concessió del control d'accés i la vigilància de tres monuments de les comarques del Camp de Tarragona i les Terres de l'Ebre que formen part del Museu d'Història de Catalunya, com són el Castell d'Escornalbou (Baix Camp), el Castell de Miravet (Ribera d'Ebre) i la Cartoixa d'Escaladei(Priorat)".

Com molta gent sap, les empreses de segureta privada solen estar en mans dels individus més mafiosos de la societat. Levantina de Seguridad també. Però aquesta empresa, a més, té l'agreujant d'estar en mans d'un personatge anomenat José Luis Roberto alies "el Cojo" que és el president del partit d'extrema dreta, espanyolista i neonazi España 2000. Aquesta secta neofeixista ha estat la responsable els darrers anys de les amenaces i agressions de tot ésser vivent demòcrata al País Valencià. A més, aquesta mena de hitleriet de tercera regional forma part de la junta directiva d'ANELA ( Asociación Nacional de Empresarios de Locales de Alterne), que reuneix propietaris dels establiments on es mercadeja amb el cos de les dones i se les explota mitjançant la prostitució.

Senyor Tresserras, em sembla que és un bon moment per a fer allò que diuen que fan els savis: rectificar. És intolerable que amb els nostres impostos es pague una empresa que té aquest currículum. És lamentable que aquesta màfia siga l'encarregada de guardar la seguretat dels monuments culturals que persegueix i menysprea amb la seua pràctica política i apologia de la violència.

Aquí teniu la carta que se li pot enviar al senyor conseller de cultura per a demanar-li la rectificació immediata. Jo ja ho he fet.

"A l'atenció del Honorable Sr. Joan Manuel Tresserras i Gaju,

Em remeto a aquest correu per mostrar la meva disconformitat envers a la
concessió del del control d'accés i la vigilància de tres monuments de les
comarques del Camp de Tarragona i les Terres de l'Ebre a l'empresa
"Levantina de Seguridad S.L.". Aquests tres indrets, que formen part del
Museu d'Història de Catalunya, són el Castell d'Escornalbou (Baix Camp), el
Castell de Miravet (Ribera d'Ebre) i la Cartoixa d'Escaladei (Priorat).

Aquesta empresa, propietat de l'empresari valencià Jose Luis Roberto, està
lligada a diferents moviments d'extrema dreta, així com a diferents
incidents violents tant al País Valencià com a Catalunya.

Per començar, el senyor Roberto és el fundador del partit d'extrema dreta
España 2000, relacionat amb moltes agressions de caire feixista i xenòfob
arreu del territori. A part d'això, també forma part de la junta directiva
d'ANELA ( Asociación Nacional de Empresarios de Locales de Alterne), que
reuneix propietaris de locals on s'exerceix la prostitució.

Per tots aquests motius, se'ns fa estrany que un organisme depenent de
l'actual govern de la Generalitat de Catalunya, definit com a "catalanista i
d'esquerres" pot permetre que a una empresa amb aquests antecedents i un
entorn poc clar, li sigui adjudicada la vigilància del patrimoni històric
del sud del Principat. Com podeu comprendre, els antecedents violents que té
l'empresa "Levantina de Seguridad S.L." no són compatibles amb els valors
que és volen transmetre tan en els indrets ja citats com també des del
mateix Govern.

I és per tot això que li demanem que reconsiderin la concessió del Castell
d'Escornalbou, el Castell de Miravet i la Cartoixa d'Escaladei a la citada
empresa, així com qualsevol futura adjudicació per part de qualsevol
departament de la Generalitat de Catalunya a aquesta empresa de seguretat.

Esperem que tinguin en compte aquesta carta, i que prenguin les mesures
corresponents i actuïn consequentment."

consellertresserras@gencat.cat

dissabte, 24 de gener del 2009

Repensar Novelda

Ja fa temps que em ronda pel cap la idea que Novelda necessita un replantejament total o parcial. Tinc la sensació que de mica en mica, el nostre poble ha anat perdent la potencialitat que tenia fa un temps. És com si el pas dels anys ens hagueren passat factura i no haguérem sabut adaptar-nos als nous temps. Sempre he sentit dir que “en Novelda, el més tonto fa rellotges”. Doncs bé, crec que ha arribat el moment de demostrar-ho. En la història, les crisis sempre han estat moments especialment creatius, etapes en què la gent ha hagut de pensar i repensar els vells conceptes i projectar-los cap al futur. Aquesta és, des del meu punt de vista, la tasca més important que té el nostre poble a fer, vilatans i governants, per als pròxims anys.



Quan viatges per altres pobles i ciutats del país observes com s’intenta en tots ells potenciar una mena d’eix comercial local que done vida al seu centre urbà històric. Aquesta és una de les principals mancances que hui dia té Novelda. El nostre poble ho té fàcil perquè el carrer comercial per excel·lència ja el tenim: el carrer Sant Roc. El problema és que aquest és obert al tràfic de cotxes i no peatonal. Possiblement, reconvertint el carrer Sant Roc en una mena de rambla o passeig per on els ciutadans pogueren caminar sense el perill de ser atropellats, el comerç local establert en aquesta zona i els carrers paral·lels guanyarien molt, així com també es guanyaria en vitalitat. D’igual manera, crec que guanyaríem molt com a poble si férem el que ja han fet moltes altres ciutats: potenciar el seu barri vell. La xarxa de carrers de la Novelda històrica, amb les seues replacetes i carrerons, és realment bonica. Si de mica en mica es féra el mateix que fa uns anys es va fer al carrer Major, lloc que deixa meravellats als nostres visitants, aconseguiríem tenir un barri vell digne de les millors rutes turístiques.



Un comerç local fort i viu és una peça clau per a potenciar el nostre poble i convertir-lo en un atractiu tant per a forasters com per a natius. Ara bé, si tenim clar que això és el que volem, és necessari que ens posem mans a l’obra i que Ajuntament i comerciants treballen en la línia de convertir la zona comercial local en una xarxa de carrers per on done gust passejar, bonica i amb una estètica no basada en experiments com el de la Glorieta, sinó en l’estilisme novelder per excel·lència: el modernisme. I torne a repetir per acabar: el carrer Major és bon exemple a partir del qual començar a treballar.

Publicat al Butlletí d'Informació Municipal de Novelda del mes de gener

dilluns, 19 de gener del 2009

1878: Novelda segons Pascual Orozco Sánchez


L’any 1878, Pascual Orozco Sánchez va publicar el seu Manual Geográfico-Estadístico de la província de Alicante”on feia la següent descripció de la Novelda de finals del déneu. El document el podeu trobar a la Revista Betània de l'any 1978 en JOVER, M.J., Novelda, hace cien años, dins Betània nº 26, Novelda, 1978:

“Esta población por muchas razones noble e hidalga; por su sitio, apacible; por su posición hermosa; por sus edificios, ilustre; villa que para ciudad sólo le falta el nombre, descúbrese asentada en la margen derecha del rio Vinalopó, cuyas apacibles aguas fertilizan agradables huertos, cubiertos de frutales y esmaltados de flores. Dista de la capital 22 kilómetros, y limita con Monóvar, Elda, Petrel, Agost, Monforte y Aspe. Componen la población 1.222 edificios, formando 34 calles anchas y espaciosas, cuatro plazuelas, y la mayor de forma rectangular: en ella se hallan las Casas Consistoriales, la iglesia dedicada a San Pedro Apóstol, con cura, un coadjutor, tres vicarios y tres beneficiados; la audiencia del partido; las cárceles; varias tiendas y cafés y, en el centro, un pequeño paseo con una fuente monumental de bonitos surtidores.

Esta villa cuenta 8.797 habitantes, puesto de capitán y diez guardias civiles; Registro de la Propiedad, un palacio del marqués de la Romana, hospital de caridad, las ayudas de parroquia de San Roque y de la Romana; cuatro ermitas dedicadas a San Felipe, a Nuestra Señora de los Dolores, al Santo Cristo, y a Santa María Magdalena, situada ésta en el Castillo de la Mola, o de Luna, así llamado por una tradición de qué en él estuvo preso don Alvaro de Luna. La instrucción pública cuenta con los dignísimos profesores, don Manuel Segura, que tiene 102 discípulos, don Manuel Pastor 106, don Pascual Maestre 28, doña Cayetana Busutil 114, y doña María Santacreu 95, y además un colegio de segunda enseñanza. El término, que se cultiva esmeradamente, contiene 4.807 hectáreas de campo, 1.850 de huerta, y produce trigo, maíz, cebada, avena, almendras, seda, vino, aceite, higos, anís, alfalfa, hortalizas y frutas, especialmente albaricoques. Ofrece la industria varias fábricas de aguardiente, entre ellas la del señor Alenda, cuyos productos han sido premiados en las exposiciones de Madrid, París y Viena. También cuenta varias de cal hidráulica, molinos harineros y de aceite, de yeso, y minas de azufre; las mujeres se ocupan de confeccionar preciosas “randas”. Distante cinco kilómetros de la población se halla un establecimiento balneario, cuyas sulfurosas aguas son muy recomendadas para las enfermedades de la piel. Las vías de comunicación consisten en el ferrocarril, que dista unos 2 kilómetros de la población, y las carreteras de Monóvar, a Elche, a Orihuela y la que pasa por el término de Novelda que va de Madrid hacia Alicante. Se pagan al Estado 77.748, 10 pesetas, y al municipio 109.171,63 pesetas, de las cuales 7.608,43 corresponden a la instrucción primaria”