dimarts, 24 de desembre del 2013

Imatges de la presentació a Novelda

Vos deixe algunes imatges de la presentació de "No tots els mals vénen d'Almansa" a Novelda el 23 de desembre de 2013:








dimecres, 18 de desembre del 2013

Els Països Catalans no existeixen? "That is the question"

L'estudi de les nacions les darreres dècades és una mena de “that is the question” constant i gairebé perpetu. Fa uns dies, però, el Partit Popular de les Illes Balears ens ha il·luminat en aquesta travessia epistemològica tan complexa. L'últim gran descobriment: les nacions són entitats inventades, imaginades, creades pels humans. Totes? No, només els Països Catalans, és a dir, aquella nació que els hi fa nosa. Hauran llegit Anderson, Gellner o Hobsbwam? Tinc seriosos dubtes d'això. De fet, si els hagueren llegit, sabrien que totes les nacions comencen a “existir” des del plànol d'allò imperceptible i clarament fruit de la imaginació i arriben a la seua plenitud quan aconsegueixen passar a una mena de “realitat” tangible. El problema del Partit Popular i el nacionalisme espanyol que representa és que parteixen d'una veritat absoluta i inqüestionable anomenada Espanya (la qual és una estructura nacional tangible perquè té unes institucions que la trauen del plànol de la imaginació) i no són capaços d'entendre que més enllà d'aquesta (que segons el seu relat troba els orígens en Don Pelayo, Viriato o vés a saber si els dinosaures d'Atapuerca) la resta de comunitats nacionals també existeixen, o no, com la seua.

 El Partit Popular no és conscient del favor que li ha fet al projecte nacional dels Països Catalans. Una gran part del discurs nacionalista es sol construir a partir de la comparació, o la diferenciació, amb un altre. El clàssic binomi “nosaltres” i “ells” que tot nacionalisme necessita per a reafirmar-se en si mateix. En aquest sentit, allò que ha fet el PP és construir un “nosaltres” -balears que ens sentim espanyols- enfront d'un “altres” -els pancatalanistes que volen els Països Catalans-, i fent-ho han afirmat l'existència dels Països Catalans com a projecte de realització plausible.Al cap i a la fi el que han fet els Bauzà boys és mostrar el seu “nacionalisme banal”, com ho fa l'espanyolisme oficial allà on no es troba segur per l'existència d'un altre projecte nacional autòcton que el qüestiona. Perquè la idea d'Espanya no es pot viure de la mateixa manera a Burgos que a Palma, a Salamanca que a València. Als Països Catalans, l'espanyolisme parteix d'una certa inseguretat i per això s'ha de reafirmar constantment, sempre que pot, a partir de qualsevol símbol banal o mitjançant l'estrangerització del nacionalisme autòcton. Exemple: el blaverisme ha fonamentat el seu discurs sempre en convertir en forasters els valencianistes, en traïdors i venuts als catalans. La declaració del Parlament balear fa el mateix quan afirma que les Illes no “formen part de cap país català”. El fet de “formar part” et trau la possibilitat de “ser” que és molt diferent.

 Ara bé, els partidaris dels Països Catalans també ens equivocarem si pensem que el PP ataca la nostra proposta nacional perquè aquesta ja existeix, ja és una realitat feta i refeta com ho són la nació espanyola, francesa o alemanya. De la mateixa manera que el nacionalisme es construeix amb un “nosaltres” i un “ells”, també ho fa a partir d'un cert grau de particularisme que es projecta a allò universal. En un món de nacions tots volem ser nació. I aquest voler ser ens porta a afirmar que ja ho som i, de vegades, aquesta afirmació tan contundent ens pot allunyar de la realitat nacional que viu la població a la què li adjudiquem un gentilici nacional, una identitat que per a nosaltres està clara però per a ells no tant o si més no es veu amb matisos o fins i tot recels. La batalla en l'actualitat es troba en dos àmbits. Per un costat en la lluita per aconseguir que el fet diferencial valencià, català o de cada illa deixe de ser regionalment espanyol i passe a ser plenament nacional. Paral·lelament, l'altre àmbit d'actuació és el de dotar els Països Catalans d'una realitat tangible, és a dir, començar a construir estructures de treball conjunt que ajuden a visualitzar en un plànol de “nació real” el que fins ara no ha passat gairebé d'un projecte. I això darrer urgeix perquè a Catalunya l'anomenat “procés” segueix avançant mentre els Països Catalans continuen sense estar ni esperar-se. Els aconseguirem construir aquells que creiem en ells? That is the question.

dilluns, 18 de novembre del 2013

Les cinc “i” valencianes davant del procés

Pel que he xarrat el darrer any amb gent de diferents territoris del País Valencià, la visió que es té de l'anomenat “procés català” es podria resumir en 5 conceptes que, casualment, comencen per la lletra “i”: indiferència, incredulitat, incomoditat, interès i interpel·lació. Cada visió, però, si partim de la base que la realitat és canviant i dialèctica, varia a mesura que tot plegat es va desenvolupant.

Indiferència. La majoria de la societat valenciana manté certa indiferència respecte a tot el que passa a Catalunya. Això respon a diversos factors. Per una banda a una dinàmica pròpia del País Valencià: prous problemes hi ha com per a preocupar-se pel que fan els catalans. A més, la societat valenciana no se sent majoritàriament lligada a la catalana, si més no més lligada que a la murciana, manxega o gallega. Sociològicament i políticament, el País Valencià funciona com una regió espanyola més i, per tant, actua com a tal. I la societat espanyola -que no determinada classe política o el lobby periodístic que l'acompanya- no té entre les seues preocupacions el que passa o deixa de passar a Catalunya. Aquesta situació, però, a mesura que el “procés” avança canvia.

Incredulitat. És un sentiment compartit tant per sectors despolititzats com, també, d'altres que mantenen certa consciència de país. Aquest sentiment me l'he trobat parlant fins i tot amb professors d'universitat de solvència analítica contrastada. Es veu com a impossible que Catalunya puga no sols independitzar-se sinó simplement convocar cap referèndum. Espanya no ho deixarà fer, diuen. La incredulitat, però, crec que d'igual manera que la indiferència es comença a curar amb l'avanç dels mesos i els passos que es van fent.

Interès. I tots aquests indiferents i incrèduls entren en una fase d'interès. No vol dir tampoc que s'ho acaben de creure o veure clar, simplement és que la bola es va fent tan gran que comencen a entendre que alguna cosa passa Sénia amunt i cal estar-hi atents. Aquest interès, però, continua sent distant. El procés és català i els valencians no hi tenim res a pelar. No va amb nosaltres. Altres dels interessats que parteixen d'una identificació nacional valenciana o de Països Catalans veuen el “procés” com una oportunitat. Però els canvis també generen pors i aquestes també queden reflectides en part de les reflexions que he pogut compartir.

Incomoditat. I la por ve provocada en part per la incomoditat que genera un “procés” que no és com molts ens l'havíem imaginat des de la nostra òptica nacional i política. La incomoditat la pateixen principalment els sectors nacionalment més conscients, des d'aquells que tenen com a objectiu la construcció del País Valencià, fins a aquells que van més enllà i imaginen els Països Catalans com a futur nacional plausible. Què fer? Posicionar-se en contra del que passa a Catalunya perquè no és tal com ho havíem imaginat és un suïcidi polític. Donar confiança al 100% tampoc satisfà ningú per la sensació que el projecte iniciat no contempla, si més no de manera més o menys clara, la construcció d'un futur compartit per catalans, andorrans, valencians i illencs. I bàsicament aquí és on rau el problema principal de tot plegat: no hi ha interpel·lació.

Interpel·lació. Des del minut 0 del “procés” el País Valencià no s'ha sentit interpel·lat. I segurament tampoc les Illes, la Catalunya Nord, la Franja o Andorra. Interpel·lats com a partícips de tot plegat, és clar. La participació dels altres països catalans ha vingut de la mà dels sectors polítics de cada territori que aposten per la construcció d'un futur compartit. I aquest és el gran drama, el problema al què hauríem de posar solució. La interpel·lació. Però no es tracta de dir “ei valencians, us apunteu?”. No és això. Ni ho demana en aquests termes la població valenciana ni és el que ara necessita el “procés” per a seguir avançant. Es tracta, doncs, de deixar de pintar el mapa i començar a construir-lo. La creació d'estructures de gestió comunes per als diferents territoris en determinats àmbits és el camí. En igualtat de condicions i partint de la base que tants països tants subjectes.

Tot plegat, però, només són sensacions. Potser m'equivoque i la realitat és diferent, amb unes visions més simples o complexes. Qui sap? Mentrestant, per aquí dalt tot avança. Cap a on? Ni idea, però avança i no podem ser mers espectadors.

dissabte, 9 de novembre del 2013

Debat a Ràdio Molins

Vos deixe l'enllaç de la gravació de la presentació/debat de "No tots els mals vénen d'Almansa" a l'Ateneu Mulei de Molins de Rei.

https://enacast.com/radiomolinsderei/podcast/20342/


diumenge, 3 de novembre del 2013

Crònica presentació a Mataró

Els Països Catalans a debat: ens cal una nació útil i plural


Dijous 24 d’octubre, al casal El Teler de Mataró, es va presentar el llibre “No tots els mals vénen d’Almansa”(Edicions El Jonc) amb la participació del seu autor, l’historiador Toni Rico.
El llibre recull  les aportacions històriques al voltant dels Països Catalans, un projecte que a finals del franquisme va prendre molta embranzida, però que després, amb l’excepció de l’esquerra independentista, la resta de sectors polítics i socials el van restringir a l’àmbit cultural.
Alhora, el llibre és una reflexió autocrítica per incitar el debat en el si de l’esquerra independentista. Ricoexplica que en les dues últimes dècades, d’ençà de l’aportació de Josep Guia amb “És molt senzill: digueu-li Catalunya”, no s’ha teoritzat ni concretat com s’havia de desplegar aquest projecte polític de construcció nacional. Precisament, per això, ha intentat donar una resposta d’urgència davant d’un context marcat per l’eclosió del sobiranisme a Catalunya i la possibilitat que aquest territori pugui accedir a la independència .
Rico defensa la viabilitat política dels Països Catalans i, per això, proposa el concepte de nació útil, fonamentada en la voluntat dels habitants dels seus territoris i en les seves necessitats i interessos compartits, en contraposició a l’immobilisme i als postulats essencialistes en què s’ha fonamentat la reivindicació de la nació completa.
En aquesta direcció assenyala la importància de les identitats immediates que configuren la realitat plural dels Països Catalans, les quals tenen també una base històrica. Qüestiona la idea de la feble nacionalització espanyola, perquè justament l’Estat espanyol ha estat capaç d’integrar algunes d’aquestes identitats en la categoria “regional”.
Toni Rico adverteix que, actualment, hi ha territoris com el País Valencià que no se senten interpel·lats pel procés d’independència de Catalunya. No obstant això, exposa la necessitat que l’esquerra independentista posi el Països Catalans damunt de la taula del procés que es viu a Catalunya, no pas com a un problema sinó com a una oportunitat. Això es tradueix en una proposta d’articulació confederal dels Països Catalans, que tingui en compte i com a qüestió prioritària les relacions i els interessos compartits amb les Illes i el País Valencià.
Finalment, les persones assistents a l’acte van participar d’un ric debat, que va girar entorn dels temes següents:
- Qüestions sobre el marc territorial: l’estatut de les terres no catalanoparlants del País Valencià i de l’Aran, i la consideració de Catalunya Nord i la Franja de Ponent com a parts integrants de Catalunya, segregades per la força militar i/o administrativa dels estats espanyol i francès.
- La importància de definir els interessos (culturals, socials, econòmics, etc.) comuns per introduir-los en el debat sobiranista de Catalunya i que ens serveixin per articular una nació política, exemple.
- El pes històric de l’absència d’una burgesia democràtica al País Valencià equivalent a la de Catalunya.
- La crisi sistèmica és o no és un element determinant per a la configuració del projecte dels Països Catalans i d’una identitat alternativa a l’espanyola / francesa.
- L’autocentrament dels continguts i l’abast nacional de la difusió dels mitjans de comunicació  (per exemple, TV3).
- La necessitat d’establir canals i espais de debat dins de l’esquerra independentista per definir l’estratègia de construcció nacional dels Països Catalans.

Entrevista a l'Ara Balears 2/11/2013

"El nostre principal error ha estat mitificar una nació catalana homogènia"

L'historiador Antoni Rico (Alacant, 1979) acaba de publicar No tots els mals vénen d'Almansa (Edicions El Jonc), en què proposa "una revisió crítica de la construcció dels Països Catalans"
L'historiador Antoni Rico defensa la pervivència del projecte comú dels Països Catalans. L'historiador Antoni Rico defensa la pervivència del projecte comú dels Països Catalans. DAVID BORRAT
El Grup Popular, majoritari al Parlament de les Illes Balears, va registrar recentment que es tramiti d'urgència la seva iniciativa per denunciar la "ingerència" del Parlament català i sentenciar que els Països Catalans "no existeixen".
"El Parlament de les Illes Balears manifesta que els 'Països Catalans' no existeixen i que les Illes Balears no formen part de cap 'País Català", diu, literalment, la proposició no de llei que els populars registraren a la Cambra i que, a més, sol·licitaren que es tramitàs pel "procediment d'urgència".
Mentre això succeeix en el debat polític, l'historiador Antoni Rico (Alacant, 1979) acaba de publicar No tots els mals vénen d'Almansa (Edicions El Jonc), en què proposa, segons explica el subtítol del llibre, "una revisió crítica de la construcció dels Països Catalans".
L'autor ha parlat amb l'ARA Balears sobre els Països Catalans i sobre els diferents models de projecte nacional comú que hi ha segons el seu parer.
Per què considerau que és necessària fer ara aquesta "revisió crítica" de la construcció dels Països Catalans?
La construcció nacional dels Països Catalans com a projecte polític havia quedat en stand by des de la transició postfranquista. De fet, els únics que havien tractat el tema eren intel·lectuals com Joan Francesc Mira o Damià Pons, que apostaven, un des del valencianisme i l'altre des del mallorquinisme, per donar als Països Catalans la categoria de "nació cultural" però no política.
Per la seua banda, els partidaris de la idea política tenien com a darrer referent teòric el llibre de Josep Guia, És molt senzill: digueu-li Catalunya . La meua impressió és que calia reflotar el debat i, partint d'una renovació acadèmica i intel·lectual, reprendre el diàleg entre els diferents territoris que han de formar els Països Catalans.
Deis que no es pot renunciar als Països Catalans però que tampoc no es pot ser maximalista. Què proposau?
És fonamental que deixem d'entendre els Països Catalans com un projecte de Gran Catalunya, tal com ha fet l'independentisme clàssic de manera majoritària. També és important que el valencianisme, el mallorquinisme o el catalanisme històric tornin a apostar pels Països Catalans com a projecte comú per aconseguir un futur millor per a tots els territoris.
Apostau perquè els Països Catalans es construeixin des del pluralisme per intentar fugir de la imitació del model centralista com els casos francès i espanyol.
La diversitat és la potencialitat principal que tenen els Països Catalans com a projecte nacional. Hi ha dues maneres d'entendre la nació política: la jacobina, centralista i homogeneïtzadora. O bé la con/federalista, inclusiva i heterogènia. Aquesta segona crec que és la que millor s'adapta tant a la història com a la mateixa realitat política i social dels països de llengua catalana que han de formar els Països Catalans entesos com a nació política. A més, la nostra proposta nacional no pot ser igual que la que critiquem i de la qual ens volem separar.
Fer de la catalanitat una mena d'espanyolitat o francesitat no és la solució i, a més, és poc atractiu per a valencians i mallorquins. El "pluralisme" és la millor manera de combatre el discurs de la por que l'espanyolisme ha potenciat en terres valencianes o a les Illes, el clàssic "ens volen fer catalans". Doncs no, senyors: som valencians o som mallorquins (o menorquins, o eivissencs), tenim el nostre propi país i alhora compartim amb els catalans un projecte federal de nació que anomenem Països Catalans.
Afirmau que "la idea dels Països Catalans és avui molt fràgil". Quines en podríem dir que són les principals causes?
És fràgil per causes externes i internes. Les externes són òbvies. La transició va tancar el debat en fals generant unes elits polítiques als diferents territoris contràries als Països Catalans. I a més hi ha l'article de la Constitució espanyola que prohibeix expressament la federació de comunitats autònomes. Ara bé, les causes internes també hi són i en part són les que motiven el llibre. Alguna culpa tindrem els defensors dels Països Catalans si no hem estat capaços de convèncer la gran majoria dels nostres conciutadans, o no?! El nostre principal error ha estat no tenir en compte la diversitat i haver mitificat una nació catalana homogènia.
Quins són els elements que uneixen actualment els territoris que formen els Països Catalans?
La llengua continua sent l'element que dóna consistència i unitat a tots els territoris. Per això és l'element més atacat per l'espanyolisme. Ara bé, la llengua no pot ser l'únic element d'unió perquè això faria trontollar el projecte en aquells territoris del País Valencià que són valencians però no parlen català per motius històrics.
Cal potenciar altres elements que no s'han de fonamentar en criteris ètnics o històrics, sinó que han de servir per construir el que en el llibre anomene la "nació útil". Els Països Catalans han de ser atractius per a aquells que han de viure-hi.
Quins són aquests elements que es poden considerar útils?
Tenim interessos comuns en economia, en infraestructures, en cultura. Hi ha més coses que ens uneixen que no que ens separen i, sempre partint de les identitats particulars, cal posar-les en valor per construir una nació al servei de la gent que hi viu.

divendres, 18 d’octubre del 2013

Transgredir la democràcia de súbdits i consumidors

Arran d'una reflexió compartida amb els meus alumnes a classe l'altre dia vaig llançar una piulada al respecte: “Qui governa només dóna l'opció de triar "qui" decideix, però mai "què" es decideix. Aquesta és la tragicomèdia de la democràcia actual”. El paradigma democràtic sorgit de la modernitat no permet la realització efectiva del paper que, en teoria, se'ns reserva com a ciutadans: la participació. El binomi ciutadà/consumidor es bascula clarament cap al segon subjecte. La teoria explica que des de la Il·lustració, l'intent constant de les diferents ideologies hereves de les llums pretenien convertir els súbdits en ciutadans, és a dir, en subjectes individuals conscients d'ells mateixos i també del fet de viure en societat. El ciutadà es veu obligat a implicar-se en la seua comunitat des del municipi a la nació. Allò que passa li importa i, així, pren partit, pretén intervenir.

L'American way of life, però, ens ha convertit en una mena d'homo consumat que fonamenta la seua felicitat no en el coneixement i la raó sinó en l'adquisició de béns de consum, útils o no, que satisfan les nostres necessitats. Això ens omple, ens converteix en consumidors i ens lleva contingut ciutadà. Aquesthomo consumat es creu amb dret a exigir però no amb dret a participar. Actua políticament com ho fa en una botiga: compra un producte (un partit polític), durant quatre anys creu que el producte ha de complir amb les funcions que el venedor li atorgava al producte (es queixa d'allò que no li agrada de l'obra de govern), si el producte no el satisfà plenament, pot canviar-lo per un altre (canvi de vot per un altre partit). I en tota aquesta operació clientelar el paper de l'individu no es basa en la participació sinó en l'exigència.

Els pocs avanços que s'han aconseguit en matèria de participació ciutadana han vingut, precisament, de la mà de propostes d'aquells que al cap i a la fi el que volem i pretenem és canviar el sistema de dalt a baix i no com a simple operació de maquillatge al vell estil de canviar quelcom perquè no canvie res. Els guardians, però, del model actual no fan res per a evitar l'enfonsament del seu sistema polític que fins ara funcionava prou bé dins dels seus paràmetres d'acció. La dinàmica no és gaire diferent de les d'altres civilitzacions i models: el pa i el circ dels romans, l'analfabetisme i sotmetiment mitjançant la por de l'època feudal i l'Antic Règim, etc... Empíricament, aquests models són caducs per les mateixes contradiccions que generen.

Són ja molts els autors que parlen de fi de règim. Efectivament, això s'acaba. O almenys ho sembla. El dubte és si algú estarà preparat per a agafar el relleu. Quins referents organitzatius té ara mateix la població per a construir quelcom nou? Pocs, i molts cops buits de contingut en un fons més fonamentat en la ideologia que en la pràctica. Deia Gramsci que les idees no viuen sense organització. Hi estic d'acord. Ara bé: quin tipus d'organització ens cal? Els partits i col·lectius que es proclamen marxistes en l'actualitat, any 2013, tant en l'àmbit dels Països Catalans com en la resta d'Occident, reprodueixen dramàticament els mateixos plantejaments erronis dels seus homòlegs del passat. Només cal llegir i analitzar el paper de totes aquestes forces polítiques en el període de la “transició” per a entendre que allò que van fer a partir de la seua manera d'entendre la dialèctica política del moment, sols va servir per a cavar la seua tomba política. El moviment llibertari tampoc acaba de donar una resposta organitzativa satisfactòria. Estem més a prop del socialisme o de la barbàrie? Si ens posem pessimistes, la sensació provocada per l'apatia social generalitzada fora dels àmbits més militants, ens portaria a veure més pròxim el segon horitzó. Malgrat tot, petites escletxes de llum com la recent victòria de la PAH al Bloc Salt ens poden apropar al primer. Qui sap?

El que és evident és que ens cal construir eines d'incidència social que han d'anar més enllà de la simple coordinació d'aquells que ja estem més que convençuts. Transgredir aquesta democràcia de súbdits i consumidors només és possible si superem també les estructures de poder establertes. La tasca no és fàcil i requereix la simbiosi reflexió/acció d'una manera molt coordinada i equilibrada. I tornem a l'exemple del Bloc Salt. Experiències de transgressió del sistema com aquestes ens poden ser molt útils com a model. Pensem-hi.

dijous, 17 d’octubre del 2013

Properes presentacions i ressenyes

El proper 24 d'octubre presentarem "No tots els mals vénen d'Almansa" a El Teler de Mataró, convidat per la CUP. L'acte començarà a les 19.30h. Per altra banda vos deixe l'enllaç de dues ressenyes aparegudes. Una del professor de la URV Xavier Ferré i Trill i l'altra de l'amic i periodista Lluc Salellas publicada al portar de El Rogle.

Ressenya de Xavier Ferré

Ressenya de Lluc Salellas

dimecres, 9 d’octubre del 2013

13 d'octubre presentació a Mallorca

El proper 13 d'octubre presentarem "No tots els mals vénen d'Almansa" a Lluc (Mallorca). La presentació està inclosa dins els actes que s'organitzen des del Grup Blanquerna en les seues Jornades anuals de debat i pensament nacionalista.

http://www.grupblanquerna.cat/

dissabte, 5 d’octubre del 2013

Ressenya de Xavi Díez sobre "No tots els mals vénen d'Almansa" a la Directa 332

Vos deixe la ressenya que ha fet l'amic Xavi Díez sobre No tots els mals vénen d'Almansa i que ha estat publicada al setmanari La Directa. També l'enllaç del bloc del Xavi on la podreu llegir millor.


diumenge, 22 de setembre del 2013

Un “fet diferencial” que surt de l'ostracisme oficial

El llibre de l'historiador Xavier Díez L'anarquisme, fet diferencial català. Influència i llegat de l'anarquisme en la història i la societat catalana contemporània, fa una aportació fonamental: trau de l'ostracisme oficial l'anarquisme català. Crec que aquest és el valor principal d'aquesta obra de poc més de cent pàgines. Els llibertaris han estat els grans oblidats de la historiografia contemporània als Països Catalans. Amb una influència i presència desigual al llarg del territori, el cert és que els estudis històrics de la nova historiografia apareguda a partir dels seixanta va oblidar el paper cabdal d'aquest sector ideològic en el moviment obrer autòcton. I això, que pot semblar greu des d'un punt vista acadèmic i científic, encara ho és més quan analitzes el pes real que l'anarquisme va tenir entre el nostre obrerisme: representava una àmplia majoria organitzada en determinats nuclis, ciutats o territoris.

El llibre de Díez és un diàleg/confrontació constant amb l'obra cabdal del paradigma nacionalista burgès: Notícia de Catalunya de Jaume Vicens Vives. De fet, compta amb tres capítols com el de Vicens, cosa que no sé si és casual o premeditada. Front a la societat perfecta, homogènia, sense conflicte social -que no nacional- que dissenya Vives, en Xavi Díez ens posa sobre la taula una altra Catalunya. Aquella que estava formada per uns obrers compromesos amb la llibertat individual i col·lectiva. La Catalunya rebel que enllaça les lluites del present amb les del passat que poc tenen a veure amb el pacte dissenyat per Vicens. Qui pacta històricament és la parasitària aristocràcia catalana i posteriorment les classes benestants aparegudes de la industrialització del XIX. Els agermanats, els segadors, els remences o els maulets lluitaren d'igual manera que ho feren els seus semblants a la resta de nacions europees del moment. Els anarquistes catalans, doncs, foren els hereus d'aquells que dugueren a terme el que el professor James C. Scott va anomenar “l'art de la resistència”. Així, la història és utilitzada per Díez com a fil conductor que ens ajuda a entendre el perquè dels anarquistes catalans, més enllà de les teories fonamentades en l'atzar de si un personatge determinat visità el lloc concret en el moment oportú, explicació aquesta, val a dir, poc satisfactòria intel·lectualment. La concepció de l'estat com a element d'opressió nacional o les característiques de l'industrialisme català seran fonamentals, segons Díez, per a poder entendre l'arrelament de d'una cultura política àcrata a Catalunya.

Permeteu-me, però, posar en “dubte” una de les majors: l'arrelament majoritari de l'anarquisme als altres països catalans. El cas de les Illes no el conec tan profundament i no faré, per tant, cap mena d'afirmació categòrica. El del País Valencià, però, sí. Si més no el de les comarques del sud d'aquest. En aquest sentit, com en tants d'altres, els valencians tornem a caure en la diversitat, la varietat, “ni carn ni peix” que diria Fuster. Així, podem afirmar que si bé és cert que l'anarquisme va tenir un pes molt important en localitats com Elda o sobretot Alcoi, pel que fa a d'altres nuclis com Alacant o Elx, autèntics centres econòmics del sud del país, l'arrelament no va ser tan gran, ans al contrari: el socialisme va ser predominant. La meua localitat, Novelda, centre important de creixement obrer a partir de la implantació de la indústria del marbre i les espècies -malgrat ser encara una societat fonamentalment agrícola- també serà predominantment socialista i vinculada al republicanisme “radical”. El cas de la ciutat de València fou també semblant. Per què fou així? Crec que ara entraré en un terreny pantanós perquè és un tema que em ronda pel cap en forma d'hipòtesi des de fa temps. El republicanisme blasquista havia estat la ideologia fonamental de la petita burgesia i les classes populars il·lustrades valencianes. El blasquisme, però, tot i partir dels fonaments ideològics federals, la veritat és que era una mena de republicanisme regionalista i espanyolista, diferent del propugnat per Pi i Maragall. I és clar, si l'obrerisme valencià i català entronquen directament amb el republicanisme, entra dins d'una certa lògica que la tendència majoritària catalana avançara cap a l'anarquisme i la valenciana cap al socialisme, una ideologia més centralitzadora i on l'individu es confon més fàcilment amb la massa. Però com dic, això és una hipòtesi que caldria estudiar de manera més acurada i seriosa, fora del que és estrictament una ressenya bibliogràfica.

El segon capítol del llibre, després del repàs històric que Díez fa servir per a justificar la tesi fonamental del seu relat, s'endinsa en l'anàlisi del que anomena “colors”, és a dir, la diversitat i varietat de formes que la ideologia anarquista ha pres i pren en la societat catalana. Blau, blanc i vermell és el cromatisme triat en clara referència als colors que inspiraren el bressol intel·lectual del republicanisme contemporani: l'Estat francès. Una gamma a la que podríem afegir colors com el lila o el verd, en referència a feminisme i l'ecologisme. És evident després de llegir aquest capítol que tots els moviments socials i polítics que d'una manera o altra qüestionen el sistema de valors imperant, en el cas català tenen en el seu fons elements provinents del moviment llibertari. L'esperit de no dominació individual o col·lectiva, la tendència a l'igualitarisme com a objectiu final de tota lluita social, l'antimilitarisme i el moviment pacifista o l'independentisme d'esquerres que des de finals dels seixanta ha lligat la llibertat nacional amb una concepció progressista i moderna de la societat, en són bons exemples d'aquest pòsit col·lectiu que representa l'anarquisme com a “fet diferencial” català.


Des de l'inici d'aquesta ressenya he dit que la proposta de Díez és un diàleg/confrontació amb els plantejaments del nacionalisme burgès. Doncs bé, com no podia ser d'una altra manera, el llibre acaba amb una clara provació a unes classes dirigents catalanes que han dissenyat i modelat el país a la seua imatge i semblança construint un relat social corporatiu que els ha anat molt bé per a perpetuar-se en el poder. “Catalunya serà llibertària o no serà”. Torres i Bages deu estar encara a hores d'ara donant-se colps contra un núvol o contra una de les calderes de Pere Botero, qui sap. Si per a la dreta catalana és impossible entendre la nació sense el pòsit del catolicisme, per a l'esquerra ha de ser impossible fer-ho sense el pòsit de rebel·lia realment existent en cada treballador nacionalment i socialment despert. Vol dir això que Xavi Díez ens posa sobre la taula una nova psicologia col·lectiva per als catalans emulant així el que tant ha criticat de Vicens Vives? Substituïm “pactisme i amor al treball” per “esperit rebel i cooperativisme”? Vaig plantejar-li aquest dubte a en Xavi quan presentàrem el llibre al Casal Independentista el Forn al mes de juny. Ara, després de llegir el text, el dubte em persisteix de manera més matisada. L'autor n'és conscient de l'atreviment que suposa el seu plantejament i per això també adverteix del perill al final del llibre: “Tot plegat semblen elements molt poc científics, fins i tot, que recorden un cert organicisme nacional molt passat. Tanmateix, si reflexionem sobre els trets que ens caracteritzen, si examinem aquesta capacitat que Vicens Vives destaca sobre la nostra tendència a la revolució i la nostra incomoditat respecte el Minotaure (al·legoria del poder), comprendrem la psicologia col·lectiva del nostre país” (pàg. 105). Resistència al Minotaure o al Leviathan, el que és evident, com demostra Díez, és que el pòsit llibertari té uns fonaments històrics. Altra cosa, però, és el grau de penetració que aquest té en la segona dècada del segle XXI en unes societats tan diverses com les dels Països Catalans. Això, però, ja no és feina d'un historiador sinó de sociòlegs i politòlegs. 

Presentació a Girona

El passat dijous 19 de setembre vam presentar "No tots els mals vénen d'Almansa" al centre cultural La Mercè de Girona. L'acte, organitzat pel Casal Independentista el Forn i Edicions el Jonc, va comptar amb la presència de Ramon Usall en nom de l'Editorial, la professora de Perpinyà Marta Serra, el periodista i historiador mallorquí Toni Trobat i l'historiador Xavier Díez. Tots els participants van donar la seua opinió sobre el llibre i finalment vaig explicar diversos aspectes relacionats amb el text. Properament anirem anunciant les presentacions que estem concretant al llarg dels Països Catalans fins a final d'any i el primer trimestre de 2014. Estigueu atents. Mentre tant us deixem una imatge de dijous i la notícia de l'endemà al Diari de Girona. Bona lectura.

Notícia Diari de Girona


dijous, 12 de setembre del 2013

“Els Països Catalans seran si els seus habitants volen construir-los”

Entrevista publicada a La veu del País Valencià el dimarts 10 de setembre de 2013:



Antoni Rico és un professor i escriptor que acaba de publicar el llibre ‘No tots els mals vénen d’Almansa’. L’autor del llibre pretén analitzar l’evolució històrica de la idea dels Països Catalans, els elements que ens porten a afirmar que són una sola o diverses nacions i la viabilitat de crear un mateix  projecte polític des de la diversitat, l’heterogeneïtat i el realisme que els tempos polítics dels diferents territoris marquen. En aquesta entrevista també fa un recorregut per la situació política i social als Països Catalans.

Xavier Pérez / Girona

-Qui és Antoni Rico?
Sóc un ja no tan jove (34 anys) professor de Secundària d'Història. Sóc de Novelda (Vinalopó Mitjà/Valls del Vinalopó, ho hauríem de discutir), però actualment visc a Girona, on treballe. Llicenciat en Història Contemporània per la Universitat d'Alacant i en Antropologia Social i Cultural per la de Barcelona, estic fent la meua tesi doctoral a la Universitat de Girona sobre la influència de Joan Fuster en les diferents cultures polítiques, que espere tenir llesta en un parell d'anys.

-Vosté va nàixer a Novelda, com veu el procés de castellanització del seu poble natal i els voltants?
Novelda es troba en una zona del País Valencià d'especial interès per la seua complexitat social i geogràfica. Terra de frontera amb Castella i Múrcia, amb una ciutat important com Alacant on el procés de castellanització és molt avançat i amb nuclis castellanoparlants propers com Asp, Monfort o Elda. Tot i així sóc optimista en el sentit que pense que la substitució lingüística no depén tant de fenòmens externs sinó interns. Som els valencians, i en aquest cas els novelders, els qui hem de tenir clar quina és la nostra llengua i comunitat cultural. Ací és on rau el problema: encara no tenim a dia d'avui ni consciència de país ni menys encara de pertànyer a una realitat com la dels Països Catalans. Cal incidir i treballar en aquesta direcció.

-I com veu vosté el País Valencià des de la vessant política, econòmica, cultural i social?
L'any 1966 en una entrevista per al ‘Pensamiento Navarro’, li feien la següent pregunta a Joan Fuster: “¿Tiene confianza en el pueblo valenciano? ¿Cree en milagros?” I ell donava la següent resposta: “Sí, tengo confianza en el pueblo valenciano. Hay que tener confianza en el pueblo. En el fondo, todo es un problema de “toma de conciencia”, por decirlo así”.És evident que la situació del País Valencià no és la desitjada per tots aquells que ens agradaria un país lliure i amb un model social i econòmic realment just. En determinats aspectes la sensació és que hem anat a pitjor. Tot i així, torne a ser optimista: mai havíem tingut moviments socials com Escola Valenciana, grups de música com Obrint Pas, la Gossa Sorda o Orxata Sound System, casals i ateneus populars de marcat caràcter valencianista, editorials de renom com Afers, etc. I tot això fet des del País Valencià i per valencians. La imatge que el País Valencià és el PP és totalment errònia i a més insultant per tots aquells que dia a dia lluiten, construeixen un país diferent al caciquisme espanyolista dissenyat per la dreta valenciana. 

-Parlem del seu llibre ‘No tots els mals vénen d’Almansa’. Què vol transmetre al lector?
Doncs que els Països Catalans són possible però que els hem de començar a pensar i construir de manera diferent a com ho hem fet els darrers cinquanta anys. En certa manera, el llibre és el fruit de la reflexió que he hagut de fer els darrers temps a partir de les lectures i treballs al voltant de la tesi doctoral i, per altre costat, també de la meua praxi política com a militant de l'esquerra independentista. Em considere un fusterià crític que creu que entre l'anomenada “tercera via” que nega la possibilitat de construir els Països Catalans i el catalanisme més ortodox que tracta el País Valencià com una regió, com una part de la catalanitat, hi ha un terme mig que en realitat és el que més ens convé. I tot això fet des de l'autocrítica i el qüestionament d'un mateix. Si la gent fins ara no ha “comprés” el discurs dels Països Catalans, o ni tan sols seriosament el de País Valencià, no és perquè tinguem un país d'idiotes que encara han d'obrir els ulls. Alguna cosa haurem fet malament, no?

-En el seu llibre vosté analitza l’evolució dels Països Catalans. Per què creu que al País Valencià eixa paraula és maleïda. El famós “no ens faran catalans” de la dreta?
Francesc de P. Burguera parla de tres oportunitats perdudes: Renaixença, II República i Transició. Bé, sí i no. Hi ha una mica de tot. Per una banda, els partidaris dels Països Catalans en els anys setanta, que és quan va haver el debat més profund sobre el tema, es pensaven que en realitat n'eren més dels que en el fons eren. La dreta va saber jugar molt bé les seues cartes perquè estaven ben marcades i certament la manipulació de la ignorància de determinats sectors populars va ser molt gran. A més, com diria Lluís Maria Xirinacs, la traïció dels líders també va ser considerable. Ara bé: tota la culpa és de tercers? No m'agraden les teories que només veuen enemics i culpables fora de les files dels “bons de la pel·lícula”. Pensar que la culpa és només dels contraris als Països Catalans és massa simple i no ens dóna una resposta satisfactòria, si més no des d'un punt de vista intel·lectual i històric. Potser polític sí: satisfà determinat microcosmos del nacionalisme valencià. Crec que la clau està que els Països Catalans es comencen a veure com un projecte útil per a la societat que vol incloure, més enllà dels elements lingüístics o històrics que ens poden ajudar a justificar aquesta construcció nacional. És el que anomene en el llibre i en algun article la “nació útil”. Al cap i a la fi, si els valencians es troben bé sent espanyols és perquè identifiquen aquesta estructura nacional, per molt que ens sobte, com a útil per als seus interessos.

-En un futur veu un projecte de nació amb tots el territoris dels Països Catalans?
Rotundament sí. Per això dedique part de la meua vida al projecte. A ningú li agrada perdre el temps i si milite on milite (la CUP), escric el que escric, etc. és perquè crec que té futur i que podem guanyar. Ara bé, depén de nosaltres, que sapiguem interpretar bé com han de ser aquests Països Catalans, les seues realitats diverses, les diferents evolucions històriques de cada país que el conformen, etc. Si la proposta passa per l'heterogeneïtat, el confederalisme/federalisme, el respecte a la realitat territorial, el fet d'entendre que a hores d'ara els Països Catalans no són un sol subjecte polític sinó tants com països els han de conformar, el projecte té futur. Però sobretot cal convertir-los en creïbles, cal traure'ls de l'estat d’entelèquia metafísica en què fa tants anys que es troben. I evidentment, per a fer Països Catalans des del País Valencià primer cal fer sentir a tots habitants d'entre el Sénia i el Segura membres d'una mateixa comunitat humana, superar el provincianisme tan arrelat encara. Això però, ha de ser paral·lel al projecte dels Països Catalans i no s'ha de veure com a contrari a aquest.

-Queda un dia per a la diada de Catalunya. Creu que els espanyols i més concretament el PP estan preocupats per la repercussió internacional de la cadena humana?
Sincerament estic desconcertat perquè no els veig gaire amoïnats. Tant el PP com la societat espanyola pensa que tot això és mentida, que no va de veres. Estan totalment confiats que això als catalans ja els passarà. L'ambient, si més no a les comarques gironines és de convenciment total que Catalunya serà independent en breu. Porte uns deu anys vivint aquí dalt i mai havia vist una efervescència independentista tan gran i forta com la dels darrers dos anys. El creixement del sobiranisme en tots els sectors socials, polítics, econòmics, intel·lectuals ha estat espectacular i algun dia s'hauria d'estudiar perquè el tema dóna per molt.

-Em podria donar una data per la independència de Catalunya?
Buf, no. Faig història, no futurologia. I la veritat és que seria una predicció massa atrevida.

-Una curiositat. Juga net CIU en aquest procés?
CiU s'ha vist desbordat per un procés que és més social que polític. Allò de “la puta i la Ramoneta” és l'essència de la cultura política de CiU, però ara saben que si ho posen en pràctica ERC els menjarà el terreny, com de fet ja està fent. Tant la crisi, la deriva neoliberal de CiU com el procés d'independència està ajudant a clarificar els diferents espais polítics realment existents a Catalunya. Jo no me’ls creuré fins que veja que convoquen un referèndum real i no de pandereta. I menys encara després de les darreres declaracions dilacionistes del president Mas parlant de plebiscitàries per al 2016. Crec que no han abandonat la idea de pactar amb el govern espanyol un finançament millor i vendre-ho com una gran victòria.

-I què li sembla l’actitud del PSC?
Aquí sí que em veig amb cor de fer una predicció: veurem la desaparició del PSC en breu. De fet, ja fa mesos que s'està desintegrant. En una situació política que demana respostes no pots jugar a voler representar un terme mig que a hores d'ara no existeix. No es pot ser federalista si ningú es vol federar amb tu. És estúpid, tant políticament com intel·lectualment. A més, tot el que fa el seu líder Pere Navarro no té ni cap ni peus, ni estratègia ni tàctica. Com es pot dir d'esquerres i voler privatitzar el dret a manifestació obligant els ciutadans que vulguen exercir aquest dret a pagar els costos de seguretat? Doncs això, ni cap ni peus.

-Tornant al País Valencià. És optimista de cara a un canvi social i polític en les properes eleccions autonòmiques i locals?
Sóc optimista en el sentit que crec que el PP perdrà la majoria absoluta i pel que sembla ho tindrà difícil per sumar amb forces nacionalistes espanyoles com UPyD. Ara bé, no sóc tan optimista amb l'alternativa. Si aquesta és el PSPV-PSOE ja sabem que ens espera. I si Compromís i Esquerra Unida (formacions on tinc bons amics i gent amb la que puc confiar políticament) entren en el joc d'un possible tripartit amb els socialistes, hauran d'anar amb molt de compte per a no repetir les errades del nord del Sénia. Tot dependrà, evidentment, de la correlació de forces. Crec, però, que ha arribat el moment d'entendre la política d'una manera totalment diferent a com s'ha fet els darrers trenta anys. La política de partit i entre partits està caduca i la societat la veu inútil. És el moment de construir veritables alternatives de poder al sistema, des de la base, des dels moviments socials, els casals i ateneus, aquesta ha de ser la clau per a una alternativa política per al País Valencià en el segle XXI. S'hauria d'analitzar també si el país té aquests condicionants per al canvi de paradigma polític. La resta només servirà perquè el PP torne altra volta al poder algun dia perquè l'alternança és l'essència d'aquesta societat de vençuts i no de convençuts.

-Com qualificaria el nacionalisme valencià
Com a heterogeni, ampli i en constant evolució. Crec però, que hem de començar a abandonar el terme “nacionalisme”, més propi del paradigma de la modernitat que de l'escenari polític del segle XXI. A mi m'agrada dir que sóc independentista i valencià, prescindint del mot “nacionalista”. I és fonamental que comencem tots plegats, des de l'esquerra independentista, ERPV i els sectors d'Esquerra Unida i Compromís favorables als Països Catalans, a construir un relat unitari i de projecte comú per als valencians. Compte: no parle ni de coalicions electorals, ni de pactes de cap mena. Parle que ens posem d'acord sobre quin és el nostre país i la nostra nació i cadascú, des de la seua ideologia i projecte polític, comencem a avançar en una mateixa direcció de construcció nacional. ¿Tan difícil és arribar a l'acord que ens cal construir el País Valencià en primer terme i que aquest pot formar part d'un projecte comú amb catalans i mallorquins? ¿Qui té por als Països Catalans? Els únics que n'haurien de tenir són els estats espanyol i francès.

-Per últim, quina idea fonamental vol que el lector tinga del seu llibre, en poques paraules?
Que les nacions no són sinó que es fan, es construeixen. Els Països Catalans seran si els seus habitants volen construir-los i per tant només depén de nosaltres, de ningú més.

dijous, 5 de setembre del 2013

19 de setembre: presentació de "No tots els mals vénen d'Almansa" a Girona

El proper dijous 19 de setembre presentarem oficialment No tots els mals vénen d'Almansa. Una revisió crítica de la construcció dels Països Catalans. L'acte l'organitzarà el Casal Independentista El Forn i Edicions El Jonc. Estic molt content que puguem comptar amb la presència de Ramon Usall en nom de l'editorial i dels amics i amiga Marta SerraAntoni Lluís Trobat Alemany i Xavier Diez. L'acte es farà al Centre Cultural La Mercè de Girona a les 19.30h i espere comptar amb tots els que pugueu i vos vinga de gust venir.

dimarts, 3 de setembre del 2013

No tots els mals vénen d'Almansa. Una revisió crítica de la construcció dels Països Catalans

Vos presente el meu nou llibre (el segon): No tots els mals vénen d'Almansa. Una revisió crítica de la construcció dels Països Catalans, Edicions el Jonc, 2013, amb un fantàstic pròleg de l'amic i professor de Ciències Polítiques Jordi Muñoz. En breu anirem informant de les presentacions que es faran. Per anar obrint boca vos deixe el text de la contraportada:

Els Països Catalans com a projecte nacional han tingut al llarg de la història moments de major i menor efervescència per a les diferents cultures polítiques nacionalistes. En ple procés sobiranista obert a Catalunya, conceptes com territorialitat, nació, ritmes, subjecte polític, confederació i federalisme, entre d’altres, estan a l’ordre del dia en el discurs independentista tradicional i nouvingut.

En aquest sentit, l’autor del llibre pretén analitzar l’evolució històrica de la idea dels Països Catalans, els elements que ens porten a afirmar que són una sola o diverses nacions i la viabilitat de crear un mateix projecte polític des de la diversitat, l’heterogeneïtat i el realisme que els tempos polítics dels diferents territoris marquen.

En definitiva, No tots els mals vénen d’Almansa pretén mantenir viu el debat sobre els Països Catalans, des d’una visió oberta i crítica, per donar eines als defensors del projecte davant d’un creixent independentisme i nacionalisme als diferents territoris que, d’una manera o altra, no contempla la construcció nacional de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.

divendres, 16 d’agost del 2013

Un inici de curs calent



Els ànims estan encesos en la comunitat educativa dels Països Catalans. Depenent del territori, els motius són diversos i de major o “menor” gravetat. Al País Valencià tornarem a començar sense garantir el dret a l'escolarització en la llengua pròpia, el valencià, el nostre català, a tots aquells que ho vulguen. Segons dades d'Escola Valenciana, enguany uns 14.000 xiquets i xiquetes valencianes no podran ser educats en la llengua autòctona. L'administració no fa res. Bé, sí que fa: és la culpable de la situació, és qui no mou un dit per a evitar-ho i si fa alguna cosa és retallar places en línia en valencià. Les dades ens diuen que aquells que són escolaritzats en el sistema d'immersió lingüística tenen millors resultats acadèmics en totes les matèries i acaben dominant perfectament les dues llengües, català i castellà. Potser, a banda de l'extermini lingüístic i cultural, també hem de buscar en el fet que al poder no li interessa un poble instruït, format intel·lectualment i sobretot crític, lliurepensador.

A les Illes la situació encara és més greu. Les escoles i instituts no saben en quina llengua hauran d'impartir les classes. La dictadura Bauzà, aquesta mena de règim de “senyorito hispànic” cutre i gomina barata, està imposant mesures que no es donaven des del franquisme. La destitució, amb exclusió de sou i feina, de tres directors a Menorca, la no admissió de projectes educatius de 150 centres per no “adequar-se a la llei” i les retallades que pateixen els professors i professores dels seus drets laborals, estan portant a plantejar la possibilitat de començar amb una vaga indefinida del sector. Les persones valentes lluiten i els educadors “illencs” estan demostrant ser-ho.

 I la fabulosa Catalunya que avança camí de la independència i el somni de no dependre de la “ancha Meseta”, què? Pel que fa a la llengua, és evident que la situació és molt diferent i que, per tant, els intents del sinistre Wert no aconseguiran els seus objectius als nostres centres. Ara bé, el somni del liberalisme salvatge, de la privatització de l'escola pública sí que avança, “progresa adecuádamente”. El decret de plantilles aprovat per la Conselleria de Rigau, amb el suport o silenci de PSC i ERC, així ho avala. Menys professors als centres, pitjors condicions laborals, més alumnes per aula, menys baixes cobertes, direccions que tendeixen a convertir-se en petits feus despòtics en mans de directors formats a ESADE i no en la facultat de pedagogia, són la recepta, el camí marcat pels Chicago boys de pa amb tomata.

 Sembla, doncs, que la tardor serà més calenta que aquest estiu de pluges i temperatures templades. USTEC, STEPV, STEI, CGT-ensenyament, COS, Intersindical i els estudiants de la SEPC així com les assemblees de professors i mestres que s'han format en els diferents territoris, tenim l'obligació de lluitar, de plantar cara a aquells que s'ho volen carregar tot, literalment. De nosaltres dependrà que continuem tenint una escola pública, de qualitat i en català els propers anys. Perquè si el present és lluita el futur és nostre.

divendres, 26 de juliol del 2013

Alacant, Alacants o la província perfecta

El 1966, un alacantí nascut a Jumella escrivia, per encàrrec de Joan Fuster, un llibre que pretenia explicar-nos la mena de psicologia col·lectiva que envaeix el cap dels “alacantins”. Josevicente Mateo “ens” definia com una gent de:


“un esperit pràctic i positiu. Un aire liberal i tolerant, de negociants i mercaders, si el qualificatiu no ha de molestar. Un sentit agudíssim de la conjuntura immediata, previngut sempre per a estar al dia, àvid de tot allò que reporte millorament i comoditat materials. Un resolt individualisme, públicament i privadament insolidari. Apoliticisme i una marcada repugnància pels assumptes de caràcter general. Pobresa d'intimitat, afectes i simpaties profundes, amb notòria propensió a manifestar-se amb esclafits sobtats i passatgers. Versatilitat i inconseqüència. Indiferència medul·lar, que se sol xifrar amb un gir vernacle: menfotisme”.

I, tristament, la clavava. Les cometes que faig servir no són casuals: jo no em sent alacantí sinó novelder i valencià. El 90% dels habitants de la província d'Alacant, però, no s'identifiquen amb aquest binomi sinó amb el de municipi/província. El 1986 Tres i Quatre reeditava el llibre amb una sèrie de notes a peu de pàgina que milloraven el text i el mantenien viu. A dia d'avui, si haguera de recomanar un llibre per conèixer “com som” els valencians del sud, sincerament, recomanaria el de Mateo. No vol dir que haguem d'estar d'acord amb totes les afirmacions que fa, ni molt menys, però és evident que, a part de ser l'únic text que ens ha intentat descriure, analitzar i conèixer, diu veritats a cabassos.

Els valencians portem dos-cents anys identificant-nos, creant la nostra identitat, a partir de les estructures provincials. La província ha estat l'espai territorial que ens ha ajudat a reconèixer-nos com a membres d'una comunitat superior a la del nostre municipi. I això fa molt de mal a l'hora de voler construir un país. La conjunció província/Alacant i nació/Espanya es troba molt interioritzada a dins dels valencians del sud. Són molts anys mirant cap a Madrid i no cap a València, ni molt menys cap a Barcelona! Els madrilenys, eixes persones que considerem estranyes entre nosaltres, forasters, no deixen de ser els nostres referents conciutadans. Patim un cas semblant al dels gironins amb els barcelonins: no els poden ni veure però, alhora, són el seu referent cosmopolita, capitalí, punta de llança de la nació que els representa. I com es pot imaginar, si vols construir una nació diferent de l'espanyola, és molt distint tenir com a referencialitat Madrid que Barcelona.

Alacant no mira cap a València. Ni tampoc ho fa Elx, ni Novelda, ni Monòver, ni Agost, ni molt menys Oriola. Ho fan, potser, Alcoi o Dénia? Sóc del parer que la línia Biar-Bussot és un dels pocs elements que han quedat en el nostre imaginari col·lectiu des de temps immemorials. I afegisc: malauradament. D'aquesta línia cap al sud som considerats com una mena de valencians sobrevinguts. Possiblement aquest element, junt a d'altres més vinculats a la demagògia i als interessos de les classes benestants alacantines, ha ajudat a la creació d'una alacantinitat que supera de llarg la identificació clarament valenciana de les nostres comarques.

Els darrers trenta anys d'autonomia -quan hem passat de ser país a ser comunitat- ha estat el període de la nostra història en els darrers 300 anys, que es diuen ràpid i es fan molt llargs, en què major cohesió interna ha tingut el País Valencià. Té nassos que una autonomia tan limitada com la valenciana haja representat això i simbolitze una certa superació de la província. Tot i així, la superació no ha estat total. Canviar dinàmiques econòmiques, polítiques i socials de dècades i dècades costa molt. Si aquestes, a més, impliquen identitat i identificació nacional, encara molt més.

En definitiva, “Alacant província” en general i Alacant ciutat en particular continuen sent un món a part, ja no dins dels Països Catalans, sinó dins del mateix País Valencià. Només veig una manera de superar la situació: amb la comarcalització. Construir estructures territorials més xicotetes i pròximes a la gent pot ajudar a canviar la identificació gràcies a l'aparició de noves formes d'entendre la identitat i la vinculació amb aquesta. Això, però, només depèn de voluntat política i, a hores d'ara, en les nostres comarques aquesta sí que “no está ni se la espera”.