dimarts, 26 d’abril del 2011

Països Catalans i unitat popular


Des que a principis dels anys seixanta del segle passat Joan Fuster donara a la idea dels Països Catalans un contingut clarament polític, el moviment en favor del reconeixement d'aquesta nació mediterrània ha passat per diferents etapes. No entrarem ara a repassar-les, però. De fet, no és la intenció d'aquest article. El que sí que podem constatar és que, mentre en el terreny cultural la idea va acabar tenint una certa acceptació entre les capes més il·lustrades dels diferents territoris, en el terreny polític no va tenir la mateixa sort. Aquest fet, potser, ha arribat així fins a la darrera dècada. Des de fa uns anys, però, les noves generacions dels diferents territoris han anat prenent consciència d'una realitat que va de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, junt amb d'altres persones que en els vuitanta van estar vinculades a l'esquerra independentista d'aleshores, i han reprès la idea de construir aquesta nació catalana que supera de molt els límits dels Pirineus i l'Ebre. L'empresa, però, no és ni serà fàcil. Creure el contrari és ser un il·lús o, si ho voleu amb un to més romàntic, un somiador.

Un dels motius històrics de confrontació entre els diferents territoris ha estat el nom de la nació. El mot català ha estat vist per certs sectors, molts cops clarament espanyolistes i d'altres no tant, com una imposició forana. El dia d'avui, però, el nom de la llengua ja només comporta discussió entre aquells polítics que, tenint clar l'origen i l'abast d'aquesta, pretenen fer-la servir per crear confusió. Tot i així, els partits polítics que s'han presentat com a abanderats de la idea dels Països Catalans han pecat, també, històricament d'aquest mal de noms. Portar la paraula català o Catalunya al nom del partit no ha ajudat a fer entrar entre la població valenciana i mallorquina, per exemple, amb facilitat una proposta nacional que va més enllà d'un nacionalisme que, molts cops, es mostra més romàntic del que realment ha de ser. En aquest sentit, el nom del partit pel qual ha apostat l'esquerra independentista els darrers anys, Candidatura d'Unitat Popular, pot ajudar a superar les suspicàcies que certes nomenclatures han suscitat entre els ciutadans de l'Ebre avall i mar endins. Tenir clar el nom del conjunt territorial, partint de l'heterogeneïtat d'aquesta nació i la diversitat de realitats, i al mateix temps prioritzar en l'aposta política un concepte com el d'unitat popular, pot ajudar a superar un conflicte nominal que no ajuda a fer avançar el projecte i que ens fica en el mateix atzucac en què hem estat immersos des de la Transició. Les estratègies de maquillar el nom, com per exemple el cas d'ERPV (Esquerra Republicana del País Valencià), tampoc no han acabat de prendre i, segurament, fan més mal que bé. Perquè si volem realment construir una nació partint de la realitat de tots els territoris, cal que el partit que representa aquesta idea es diga igual a tot arreu.

L'arrelament del projecte independentista, però, només és possible, com deia, si té en compte la realitat de cada territori. I aquesta realitat no només ha de fer referència a la identitat o al sentiment de catalanitat, valencianitat o com li vulguem dir, sinó també als conflictes socials i lluites populars existents en cada poble, ciutat, comarca i país. Prioritzar la unitat popular com fa la CUP, no només en el seu nom sinó també en la seua praxi política diària, pot ajudar a fer arrelar el sentiment i la proposta independentistes entre sectors socials que, per multitud de raons, no farien seus els grans discursos identitaris. La lluita ecologista, en defensa dels drets socials, contra el racisme o la de l'alliberament feminista –entre moltes d'altres– ha de ser indestriable de la lluita per l'autodeterminació i la construcció d'una identitat cultural comuna per a tots els ciutadans dels Països Catalans. A més, aquestes lluites s'han de desenvolupar des de la base, des del municipi, creant un moviment assembleari que, partint de la realitat immediata del ciutadà com a essència organitzativa i de presa de decisions, acabe elevant la sobirania popular a l'àmbit nacional. Aquesta, per exemple, és la proposta de la CUP, i de fet la grandesa del seu projecte.

Publicat al Punt diari el 27 d'abril de 2011

http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/402432-paisos-catalans-i-unitat-popular.html

diumenge, 24 d’abril del 2011

25 anys sense Simone de Beauvoir


El passat 14 d'abril, dia de grat record per la proclamació de la II República espanyola i la I República Catalana, va ser un dia també de trist record: feia 25 anys de la mort de Simone de Beauvoir. Feminista i dona lluitadora, Beauvoir es va convertir en tot un referent polític i intel·lectual durant la segona meitat del segle XX. Membre d'una família benestant francesa, Simone sempre va tenir present la lluita pels drets dels més desafavorits, pels "nadie" que diria Galeano. Una lluita que sobretot va quedar reflectida en la defensa dels drets de les dones, fet que va convertir Beauvoir en una de les teòriques més importants del feminisme.

L'obra de Beauvoir, doncs, barreja literatura i teoria política. Una obra clarament marcada per la seua capacitat filosòfica, cosa que la va portar a exercir com a professora de filosofia durant bastants anys. La seua relació amb Jean Paul Sartre, no només política sinó també sentimental, junt a d'altres intel·lectuals de l'esquerra mundial com Raymon Aaron, la va portar a conèixer i relacionar-se amb els principals líders revolucionaris d'aleshores: Fidel, el Che o Mao foren alguns exemples.

Des del meu punt de vista, Beauvoir fou el tipus d'intel·lectual compromesa que a dia de hui ens falta, la persona valenta que diguen el que diguen d'ella posa els seus principis polítics, ètics i morals per davant, sense importar-li si això li suposarà crítiques per part de l'stablishment polític del moment. Els tristos i mediocres dies que vivim des del punt de vista del pensament et porta a creure de vegades en aquella expressió que tan poc m'agrada de "temps passats foren millors". Però és que, certament, el nivell tan baix a què ha arribat la nostra societat, el patetisme il·lustrat al que ja ens hem acostumat amb la lectura del diari o escoltant tertúlies "polítiques" a la ràdio cada matí, em porta a creure que ens calen més Simons de Beauvoir que mai. Simon, allà on estigues, gràcies per tot el que ens vas deixar ja que, encara que et semble increïble, tot el que vas dir i escriure és més vigent que mai. Salut companya!

divendres, 22 d’abril del 2011

"Història de Novelda. El passat d'un poble": ja el tenim aquí

El passat dimarts vaig presentar a la Casa Museu Modernista el meu primer llibre Història de Novelda. El passat d'un poble. La presentació, valga la modèstia, va ser tot un èxit ja que la sala que la CAM va habilitar va quedar petita. Molts amics, familiars i coneguts, a més de gent interessada, em van acompanyar en un dia tan especial. La presentació, que a banda de la presència del regidor de cultura Víctor Cremades i la responsable de la CAM Covadonga Belló, va anar a càrrec del cronista novelder Pau Herrero, va servir per a traçar unes pinzellades sobre el que els novelders es trobaran al llarg de les gairebé 400 pàgines del llibre.


Tal com vaig explicar, el llibre l'he escrit per la necessitat que tenia de llegir-lo. A dia de hui encara no existia una obra d'aquestes característiques i crec que Novelda s'ho mereixia. No sé si ho he fet molt bé o molt malament, els novelders jutjaran, però el que si que puc dir és que ha estat una faena que m'ha omplert molt intel·lectual i sentimentalment els darrers 3 anys i, només per això, ja n'estic molt satisfet. En defintiva, espere que la gent el gaudisca d'igual manera que l'he gaudit jo escrivint-lo. Espere que servisca per a que la gent del nostre poble conega millor Novelda, la senta més i, sobretot, siga conscient de què tenim una identitat fonamentada en una història i que això continue sent així només depén de nosaltres.

divendres, 15 d’abril del 2011

Capitalisme i justícia social: antagonisme en estat pur

Ens trobem en un moment de la història que recorda molt a aquella simpàtica pel·lícula de Bill Murray que narra uns mateixos fets de manera repetitiva a partir de l'anomenat "Dia de la marmota". Perquè això de les crisis sistèmiques és quelcom que Marx ja va predir fa molt de temps en les seues reflexions al voltant del Capitalisme i la perpetuació d'aquest sistema. La crisi és per al sistema econòmic actual fonamental per a subsistir. De crisis n'hi han hagut moltes i sempre han acabat resolent-se de la mateixa manera: especulació, inflada de la borsa, economia no planificada i sense sentit, esclat econòmic que paguen els de sempre, excusa perfecta per a retallar i empobrir als treballadors i torna a començar. I, evidentment, com si fóra el Monopoly: sempre guanya la Banca.


Fa un temps vaig llegir un llibre que recomane perquè, realment, és molt aclaridor: "La doctrina del xoc" de la Naomi Kleim. En aquesta obra, Kleim ens mostra i demostra com el sistema Capitalista se n'aprofita de grans catàstrofes, de grans xocs, en territoris concrets per a poder implantar-se i consolidar-se amb més força. És més, en la majoria d'ocasions és el mateix sistema amb els seus agents político-econòmico-militars qui provoca l'impacte a través de guerres o colps d'estat. D'aquesta manera, amb l'excusa de la recuperació, el neoliberalisme s'ha anat implantant arreu del món els darrers quaranta anys. Un procés que va seguir una direcció fins l'any 1990 i que es va agreujar amb la caiguda de la URSS, un cop el Capitalisme es va veure lliure i sense rivals. Ara, any 2011, paguem la política econòmica de la dècada dels noranta i principis del segle XXI. Perquè allò de l'"España va bién", molta gent s'ho va creure en excés sense entendre que el que anava bé era el procés d'engreixament de les butxaques dels banquers de sempre, dels empresaris que es van apropiar de les empreses públiques i dels polítics que amb les seues mesures s'anaven llaurant un futur còmode per a ells i les seues famílies.

Ara, un cop creada la crisi, els mateixos que l'han generada volen ser els encarregats de resoldre-la. El llop que cuida les ovelles. Antagonisme en estat pur, surrealisme maquiàvelic de molt mal gust. Perquè així són els partidaris del neoliberalisme salvatge, hipòcrites com ells sols, farsants com els "trileros" que et maregen amb la creïlla i la boleta mentre un company seu et roba la cartera pel darrere i un altre t'estafa fent-te creure que apostant podràs guanyar. I és que la metàfora del "on està la piloteta" els ha funcionat durant tots aquests anys. Bancs, empresaris i polítics han generat una situació ideal per a poder ara justificar les retallades socials que ens venen a sobre, la privatització de la sanitat i l'educació i, en definitiva, el desmantellament de l'anomenat estat del benestar, aquelles engrunes que ens va donar el Pla Marshall fa uns anys i que, a dia d'avui, els poders fàctics no necessiten perquè a hores d'ara no tenen ningú que els puga plantejar una alternativa amb cara i ulls al seu podrit sistema. Trist i real com la vida mateixa.

I arribats a aquest punt, què fer? Jo crec que la resposta és clara: plantar cara i plantejar alternatives. Sempre m'ha fet gràcia escoltar sentències i frases lapidàries del tipus "això del comunisme és molt bonic, però és una utopia". Sincerament no sé a hores d'ara si el sistema que hem de crear s'ha d'anomenar comunisme, la veritat, però el que si que crec és que de cap manera ha de servir per a perpetuar el Capitalisme. Perquè la vertadera utopia és creure que amb el neoliberalisme i el Capitalisme algun dia podrà existir un estat del benestar real per a tota la població mundial. La utopia és creure que els capitalistes permetran que la societat avance cap a un sistema realment just i on la riquesa siga repartida per igual, depenent de les teues necessitats. Això si que és utòpic. Construir una alternativa inspirada en els principis del socialisme i el comunisme, adaptant-la als temps actuals i que permeta a la humanitat accedir a viure amb dignitat no és una utopia, és una necessitat.

Amb l'experiència de la URSS vam poder comprovar que de vegades el nom no fa la cosa. De fet, aquesta experiència malmesa no pot servir com a excusa per a justificar el Capitalisme com a mal menor, rentar-nos les mans i, al cap i a la fi, fer el joc als que manen. Cal, doncs, replantejar termes com comunisme, socialisme o anarquisme, refer-los i adaptar-los als nous temps sense caure en romanticismes estèrils, en enyorances del que podia haver estat i no va ser i posar-nos mans a l'obra perquè la resposta a la crisi per part dels partidaris del sistema ja la coneixem: privatitzacions, retallades socials, atur i empobriment dels treballadors.

dimecres, 13 d’abril del 2011

Els palmeros de CiU i la defensa dels drets socials


Fa unes setmanes ja vaig publicar un post al bloc parlant sobre les retallades que el nou govern neoliberal de CiU pretenia aplicar en el Principat de Catalunya. Cada vegada sembla més clar que educació i sanitat, dos àmbits que mai han estat una prioritat per a la dreta a no ser que en puga traure profit econòmic, seran els principals camps de batalla. Avui, però, no vull parlar sobre les mesures preses pel govern d'Artur Mas sinó de la col·lecció de "palmeros" que treballen en les tertúlies i mitjans de comunicació catalans.

Aquest matí, he estat escoltant atentament la tertúlia de Catalunya Ràdio, dirigida per Manel Fuentes. De vegades faig el mateix amb la de RAC 1, grup Godó no ho oblidem, que encapçala Jordi Basté. El cas és que se n'ha parlat d'això de les retallades. Entre els tertulians hi havia el senyor Salvador Cardús, sociòleg i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, que actualment té un càrrec de degà en aquesta universitat si no vaig errat. El senyor Cardús es queixava de què ahir mentre ell, la rectora de la UAB i altres càrrecs programaven la retallada econòmica a la universitat i, per tant, enviar a l'atur a uns quants treballadors de tant il·lustre institució, un grup de sindicalistes, ha dit ell, van interrompre tan digna reunió i no els van permetre seguir amb el seu projecte de "liberalització universitària". A més, Cardús ha dit que els sindicalistes eren uns demagogs per demanar a la senyora rectora que renunciés al seu cotxe oficial. Com s'atreveixen!! Estan a punt de quedar-se en el carrer i amb una hipoteca que pagar i encara demanen això a la rectora.

Clar, el senyor Cardús no deu tenir problemes econòmics i per això s'ha permés el luxe de dir en la tertúlia que "a la UAB es podria retallar més d'un 10% i encara la institució podria funcionar al 100%". Increïble però cert. Lògicament el senyor Cardús en aquest 10% no inclou feines com la seua, totalment necessària per al funcionament de la universitat. El senyor Cardús que deu tenir un sou molt digne amb el qual, segurament, es podria pagar la nòmina de molts treballadors que quedaran al carrer els propers mesos per les retallades que tan defensa, no només cobra per la feina a la UAB sinó també per la seua participació en tertúlies en mitjans públics. Potser, la primera retallada que hauríem de fer és prescindir d'aquests tertulians, més aviat "palmeros del sistema", que l'única funció que tenen és la ensabonar els governants i lloar mesures tant antisocials com les retallades proposades per CiU. Clar, el senyor Cardús segur que té una mútua privada i porta els xiquets a una escola privada. Per això no li afecta.

L'exemple de Salvador Cardús no és més que un d'entre molts. Cada dia quan escoltes les tertúlies de la ràdio o de la televisió sents vergonya aliena del que s'arriba a dir. "La veu del seu amo", diuen alguns. El dia que coneguem d'on prové el xec que cobren aquests grans tertulians radiofònics a final de mes, llavors entendrem perquè diuen el que diuen i pensen el que pensen. Alguns, però, no ens deixem enganyar.


La CUP de les comarques gironines critica les retallades sanitàries del Govern

Anuncia fermesa en la defensa dels serveis públics, i dóna suport a la convocatòria del pròxim 28 d’abril a Girona

El govern conservador de Convergència i Unió (CiU) ha començat la seva croada contra els serveis públics anunciant múltiples retallades socials. Tot i que des del Govern s'afirma que aquestes mesures no afectaran els ciutadans, els sindicats i alguns col·legis professionals han advertit que les polítiques anunciades per l'executiu d'Artur Mas tindran efectes negatius en el dia a dia dels ciutadans catalans ja que malmetran considerablement els serveis bàsics del nostre suposat Estat del Benestar.

A més, l'executiu s'ha premès el luxe de treure l'impost de successions per beneficiar únicament les grans fortunes del país i tenir un argument més desmantellar encara més el sistema de serveis públics. En aquest sentit, les assemblees de la Candidatura d'Unitat Popular (CUP) a les comarques gironines han expressat el més ferm rebuig a les retallades socials del Govern i, en especial, les fetes públiques els darrers dies que comportaran el desmantellament parcial d'un servei sanitari públic que és conegut arreu d'Europa pel seu caràcter garantista i per la seva qualitat.

En el marc d'una crisi econòmica del sistema capitalista com la que està vivint el país, la CUP considera que cal garantir més que mai els serveis públics i les polítiques que garanteixin els drets d'aquells qui més pateixen la situació actual. Respecte a això, les assemblees de la CUP han incorporat en el programa per a les properes eleccions municipals mesures per fer front a la crisi i defensar els drets de les classes populars del país, i per això fan públic el suport a les mobilitzacions que es duran a terme en contra les retallades socials.

Així mateix, la CUP anima tota la seva militància a assistir a les concentracions que se celebrin properament i, en aquest sentit, anuncia que l’organització secundarà la concentració del proper 28 d'abril que els treballadors de la sanitat gironina han convocat davant de l'edifici de la Generalitat. D'aquesta manera la CUP mantindrà una actitud ferma per defensar els drets de les classes populars catalanes des del carrer però també des de les institucions, fent propostes reals i concretes que serveixin per acabar amb la crisi sense haver de desmantellar els serveis públics.

dimarts, 12 d’abril del 2011

Presentació d'"Història de Novelda. El passat d'un poble"

El proper dimarts 19 d'abril presentarem a la Casa Museu Modernista de Novelda el meu primer llibre "Història de Novelda. El passat d'un poble". Espere comptar amb la presència de molts amics i amigues...

dimarts, 5 d’abril del 2011

Nosaltres no som professionals de la política

La política, tal com s'entén amb lletres majúscules, està controlada a dia d'avui per persones que, sense que ningú els hi donés cap titulació acadèmica, s'han autoproclamat com a “polítics” de professió. Sempre he pensat que això és nefast. La política (del grec πολιτική "política", i aquest de πόλις "ciutat") comporta per essència terminològica una acció de grup i no individual. Actualment, però, aquesta premissa bàsica s'ha perdut totalment, no per la voluntat del conjunt sinó precisament pel desig individual d'aquell grup selecte de gestors i buròcrates coneguts com a “classe política”. Retornar la política, amb majúscules, al grup, a la societat, al poble, és una de les feines més importants que propostes com la CUP defensen. Allò que anomenem “democràcia participativa” o “democràcia directa” no és altra cosa que això: assemblearisme en estat pur, decisió col·lectiva i conscient front a la legislació gremial d'uns polítics professionals que cada vegada representen menys gent. Cal, doncs, que el poble recupere la política, la seua capacitat de decidir i comencem a avançar cap a un model de democràcia radical on la representativitat siga l'anècdota i no la l'essència del sistema.

L'any 399 aC, el filòsof grec Sòcrates va ser acusat “de no creure en els déus grecs i de corrompre a la joventut”. Avui dia, els qui creiem que un altre món és possible som constantment acusats de coses semblants, redactades amb d'altres termes, però amb un mateix rerefons ideològic. Perquè anar contra el sistema establert ha estat sempre una pràctica mal vista per l'stablishment polític, ja siga per l'esclavista democràcia grega o per la corrupta democràcia actual. La professionalització de la política, a més, comporta que aquells que hi viuen d'ella es convertisquen en autèntiques feres a l'hora de defensar la seua cadira, el seu modus vivendi. Quan et va el pa ja es sap. I precisament per això cal que la política es desprofessionalitze i les decisions fonamentals i importants estiguen en mans de la majoria i no d'una minoria que hi viu d'aprovar lleis, requalificar terrenys, subcontractar i privatitzar empreses públiques o, simplement, de repartir-se sota mànega els beneficis no declarables de les grans sucursals bancàries. Mentre no acabem amb aquestes pràctiques la política continuarà en mans de qui està.

La meua confiança en el sistema democràtic que s'ha inventat el capitalisme no és excessivament gran, la veritat. Un sistema que es resumeix moltes voltes en la premissa castellana de “hecha la ley, hecha la trampa”. Tot i així, a dia d'avui és el que hi ha i els treballadors tenim l'obligació d'aprofitar totes les escletxes que el sistema té i que ens permeten lluitar per canviar-lo. En aquest sentit, colar als nostres ajuntaments regidors i regidores de la CUP és garantia de canvi. Si més no, ens assegurem que durant 4 anys, aquells que s'han apropiat de la política sense que ningú els hi haja demanat, hauran d'escoltar la fiscalització dels representants de la democràcia directa, del radicalisme democràtic en estat pur. Perquè si alguna cosa pot garantir la CUP és feina. Perquè nosaltres no som professionals, però si volem ser ciutadans de ple dret. La capacitat de decidir el teu dia a dia és el que et fa lliure i, en aquest sentit, si alguna cosa vol ser la CUP és l'eina que allibere a aquest nostre poble.