dimecres, 28 de setembre del 2011

Entre brokers i polítics covards

Els darrers dies podem observar com estem en mans -alguns encara es sorprenen- de persones sense escrúpols i polítics covards. El broker anglès que ha explicat la realitat del sistema capitalista, la veritat de la seua activitat "laboral", ha posat en guàrdia a la societat en general i als polítics professionals en particular. Ràpidament han aparegut ministres -la d'economia espanyola per exemple- criticant l'il·luminat anglès i qualificant-lo d'immoral. Per mi, però, la immoral és ella que tot i saber que la borsa i el capitalisme funcionen així no només no fa res per evitar-ho sinó que, a sobre, es fa l'ofesa per l'atac de sinceritat del broker. Tant de temps en la política i la senyora Salgado no s'ha assabentat de com funciona el sistema? De quin és el paper de la banca, el capital i les grans empreses? Tant curta, amb tots els respectes, és aquesta dona? En mans de qui estem? Fa por realment. En mans de tarats com el broker i caradures com la Salgado.

I què dir del senyor Artur Mas. Ara ens vol fer creure que l'Estat espanyol acceptarà la història del concert econòmic. Tres-cents anys d'espoli i ara els espanyols decidiran lliure i democràticament deixar d'espoliar els Països Catalans, així, d'un dia per un altre. Dels governs valencians i illencs no n'espere res perquè ja sabem en mans de qui estan, però del del Principat, si més no, esperava una mica més de dignitat. Innocent que sóc. De fet, estic mentint, perquè en realitat ja sabia que passaria el que està passant: la covardia de CiU no té límits i, sembla ser, que has d'estar jubilat per a poder dir les coses tal com les sents. Per això deuen tenir a en Pujol, per portar-lo de gira i anar dient tot allò que el covard d'en Mas no diu.

Perquè sí, el govern de Mas està format per covards. No trobe cap altre adjectiu per qualificar una gent que prefereix que la seua població tinga menys metges, professors, que tanque centres d'assistència a persones amb discapacitat, que no pague nòmines, que perpetue l'escany dels peatges i les autopistes, abans de fer el que realment sap perfectament és l'única solució: començar a traçar el full de ruta cap a la independència. L'espoli fiscal només s'acabarà així. No hi ha cap altra recepta. Vendre la moto que se'ns vol vendre és ser un mentider, i posar-se en un nivell més baix que el del broker anglès que, almenys, va tenir la (in)dignitat de dir la veritat.

diumenge, 25 de setembre del 2011

Efectivament, cal parlar de mapes


He rebut amb molta alegria el recent article de Sergi Pigrau ja que posa sobre la taula un debat que jo mateix he intentat llaçar en diverses ocasions i que, malauradament, ha passat desapercebut entre la militància de l'esquerra independentista en particular i el catalanisme que aposta pels Països Catalans en general. I dic que és d'agrair perquè el debat és necessari i fonamental si volem que la proposta de construcció d'una nació catalana de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó siga presa amb seriositat. Com es pot defensar un projecte quan no som capaços ni de definir el subjecte polític sobre el qual parlem? Com es pot apostar per un marc nacional basat principalment en la llengua i després incloure en el marc territorial comarques i territoris que no tenen, precisament, el català com a llengua pròpia?

Els Països Catalans són una nació basada en diferents realitats territorials i jurídiques que han acabat esdevenint, també, importants diferències identitàries. I això que de vegades sembla ser és una situació gairebé insuportable per part d'alguns, com diria Fuster, "almogàvers precipitats", no deixa de ser una riquesa que ens converteix en una nació diferent, si més no, a les que a dia de hui ens ocupen i envolten: les centralistes Espanya i França. La identitat catalana, entesa com aquella que hem de compartir els habitants dels diferents territoris de llengua i cultura catalana, no pot ser quelcom basat en una sèrie d'elements estereotipats i enllaunats, tal com ha fet el nacionalisme burgès històricament, sinó que ha de ser heterogènia i mòbil, diversa i canviant. Les particularitats de cada comarca i país s'han de poder i saber complementar i, sobretot, reconèixer com a pròpies, com als elements que ens diferencien i alhora ens uneixen.

Pel que fa al cas del País Valencià, deia el de Sueca que "ser valencians és la nostra manera de ser catalans" i, efectivament, em sembla que no hi pot haver discussió sobre aquest aspecte. Tot i així, al segle XXI la llengua no pot convertir-se únicament en l'element essencial que defineix una nació. Està clar que en el nostre cas, segurament, és el més important, però no pot ser l'únic. I més encara si tenim en compte la diversitat lingüística del territori, tal com comenta Sergi, i la seua complexitat. Haig de dir, però, que Pigrau s'equivoca quan afirma que

"respecte la resta de comarques castellanoparlants, van pertànyer des del principi al Regne de València i s’hi va parlar català, però l’expulsió dels moriscos l’any 1609 va fer que hi hagués una repoblació de gent castellanoparlant, arraconant la llengua catalana fins la seva desaparició. Altres zones van ser repoblades majoritàriament per aragonesos".

La repoblació del País Valencià en temps medievals, tot i el predomini català, és diversa des de l'inici tal com estan demostrant els historiadors actualment -la gran feina d'Enric Guinot és un bon exemple. De fet, aquestes comarques castellanoparlants ho són des de bon principi, tot i que la llengua oficial era la catalana ja que aquesta era la que feia servir la corona i l'església. Tal com afirma el professor Antoni Furió en la seua Història del País Valencià (2001):

"amb independència de l'origen dels repobladors, el català, la llengua dels mercaders i de l'administració, acabaria imposant-se a tot arreu del país. Però l'aragonés es mantindria viu en l'entorn domèstic d'una part de la noblesa, que continuaria usant-lo en els seus tractes amb el rei i en les seues intervencions en corts, i en algunes poblacions interiors, situades en l'accés del país des d'Aragó, on tant el senyor com la majoria dels vassalls eren d'ascendència aragonesa. En altres casos, la llengua local era el castellà, com a Aiora, que Pere el Gran havia pres a Castella el 1281, de la mateixa manera que el català penetrava en el regne de Múrcia amb els colons instal·lats per Jaume I i Jaume II".

Tot i això, sí que és cert que la repoblació posterior a l'expulsió dels moriscos va acabar de castellanitzar aquests territoris i, sobretot, ho va fer en d'altres que havien estat catalanoparlants -minoritàriament per la gran quantitat de moriscos habitants- com Monfort i Asp a les terres del Vinalopó. I pel que fa a Villena i Saix haig de dir que són Castella profunda ja que aquestes dues localitats que actualment formen part de l'Alt Vinalopó s'incorporen el 1836, després de la reforma liberal de les províncies. Per tant, tot i que el fet de ser territori de frontera les ha portat en diverses ocasions a formar part del territori valencià, aquest fet mai ha comportat una valencianització de tots dos municipis. Finalment dir que el Carxe és un territori catalanoparlant des de fa poc temps ja que van ser diverses ocupacions de terres per part de llauradors del Vinalopó les que van portar la llengua catalana a aquest indret històricament murcià.

Fetes aquestes puntualitzacions, estic plenament d'acord amb en Sergi en què cal posar sobre la taula el debat territorial i començar a deixar clar d'on a on abasta el nostre projecte, la nostra construcció nacional. Sense això, tota proposta que fem serà irreal i fins i tot poc seriosa. Ara bé, de la mateixa manera que hem de reconèixer l'existència d'identitats diferents a la catalana en l'actual territori dels Països Catalans, no hem d'oblidar tampoc que en allò que identifiquem com a catalanitat també existeixen diferents maneres d'entendre-la i que algunes d'aquestes tenen unes arrels i uns fonaments també històrics que no podem passar per alt. "Ser valencià és la nostra manera de ser catalans", efectivament, i això ho hem de potenciar no amagar com durant molt de temps hem fet. Treballar la particularitat ens pot ajudar a arribar a la totalitat. Amagar-la, rebutjar-la o oblidar-la, però, només ens pot portar al fracàs i, parafrasejant a Otegui, l'esquerra independentista d'aquest nostre país ha vingut a guanyar.

dissabte, 17 de setembre del 2011

Cap de setmana de xerrades i actes
























El proper cap de setmana, 23 i 24 de setembre, un servidor ha estat convidat a xarrar en diferents actes a la Bisbal d'Empordà i Olot. En el primer cas, l'acte s'enmarca en la celebració del Correllengua a la capital del Baix Empordà i pel que fa a la xarrada d'Olot m'han convidat els companys i amics de Maulets de la Garrotxa.

divendres, 16 de setembre del 2011

Xavi, Valentín i Mila o la versió noveldera del "Bueno, el Feo i la Mala"

S'ha lluït. Sincerament, aquesta vegada la nostra alcaldessa s'ha posat a l'alçada de personatges com Torquemada o el grup de censors del franquisme, que encapçalats per Camilo José Cela, durant tants anys van sumir aquest nostre país en la ignorància i la incultura. Potser Xavi Castillo i la seua proposta teatral és excessivament transgressora per a la màxima autoritat noveldera. El discurs del Capità Moro d'Alcoi és trencador i avantguardista, d'un nivell excessiu per a unes ments tan brillants com les dels nostres representants polítics. Deu ser això Xavi: Milagrosa i els onze apòstols -a Novelda som diferents fins i tot en això- que l'acompanyen no entenen la teua obra. Eres un incomprès i ells unes bellíssimes persones que no han estat educades per a poder entendre el teatre del segle XXI. Per la llengua no et preocupes perquè els censors d'obres en valencià a Novelda tots parlen en valencià. Té collons la cosa, eh? I no és bonic això: aquesta mostra d'esquizofrènia maniàtica compulsiva digna d'altres èpoques? Espera, un moment, no serà que Milagrosa està enfadada amb Xavi Castillo perquè l'actor d'Alcoi no la convertit encara en personatge de cap de les seues obres? Rita Barberà, Francisco Camps, Carlos Fabra, Ripoll, Zaplana... On està la perla d'Orient en tota aquesta col·lecció?

En el fons Milagrosa i la seua Cort -de vegades les corts són reials i d'altres de porcs- el que volen és el millor pels novelders i per això han decidit que el Rogle no es gaste diners de la gent del poble pagant a un foraster com tu. Un foraster que, val a dir, entra en la categoria de "rojo, catalanista y separatista". Què volies amb unes credencials com aquestes? És més, són tan bones persones que han decidit que la gent que voluntàriament es volia gastar els diners anant a veure't al teatre, no ho facen pel bé de la seua economia! Els arguments són de nivell i, el més trist, és que no són creació meua per a ridiculitzar a la senyora alcaldessa i la seua tropa, sinó que són part l'argumentari que el nostrat regidor de cultura va expressar per a justificar la no cessió del Centre Cívic al Rogle.

Deixant-nos de conyetes, el que ha passat a Novelda és escandalós i digne de ser denunciat. No sé davant de qui i per això ho faig amb un article. Censurar una obra de teatre en ple segle XXI és delirant, patètic i ho diu tot del polític que ho fa. Milagrosa ha passat una ratlla molt perillosa: la de la llibertat d'expressió. Si el poble no li recrimina voldrà dir que, efectivament, ens trobem en uns nivells de perillositat màxima. En una situació que ens allunya de la societat democràtica i lliure en què teòricament vivim i ens comencem a apropar a una mena de dictadura caciquil que, per a més inri, és molt cutre. El Capità Moro diu que "això ho paga ell". Pot ser ha arribat el moment de recordar-li a Milagrosa que el Centre Cívic el paga la gent de Novelda: sí Mila, sí, la gent que t'ha demanat que envies on conserge per a obrir la porta i fer una activitat cultural. Els quatre anys que venen seran així? Que el senyor ens agafe confessats perquè més d'un anirem a parar a l'infern de cap...

dimecres, 14 de setembre del 2011

Jorge Juan i el "Triunfante": una història de pel·lícula

L'Enric Saurí i el Martín Gonzàlez estan impulsant un documental i una pel·lícula molt interessant sobre el mariner novelder Jorge Juan (potser aviat haurem de parlar de Jorge Joan, qui sap?). El nostre veí va ser una mena de 007 valencià en època moderna. S'ha escrit molt sobre ell i no descobriré ara jo res de nou, però si que potser que aquest documental i pel·lícula ens acaben aportant noves dades sobre el personatge en si. Esperem que el projecte es puga acabar realitzant. Aquí teniu, de moment i com un tastet sobre el tema, el reportatge que ha publicat el Presència sobre el tema on l'amic Oriol Mas cita el meu llibre Història de Novelda. El passat d'un poble...












divendres, 2 de setembre del 2011

Els aclariments corresponents d'El Rogle

Doncs el que dèiem.. Ànims companys i amics!