divendres, 29 de juliol del 2011

Bildu a la catalana? SI, segur?

Avui ve a Girona la representant de Bildu Lorena Díaz de la Calle per fer una conferència. No sé si podré anar per d'altres compromisos. Ara bé, si que sé que pretenen els que la porten: explicar només una part del que representa Bildu i la seua experiència política i, sobretot, electoral. Des de la seua fundació, el partit/coalició/elquesiga Solidaritat (endavant SI) ha pretés mostrar-se com una fórmula unitària de l'independentisme català. Una unitat que els va durar molt poc ja que el seu gran líder, messies i guru fundador, Jan Laporta, va trigar escassos mesos en marxar per interessos propis, tal com alguns ja suposàvem que passaria des del mateix moment del naixement de l'experiment de Tena i companyia. Una experiència tan unitària que al final, en les darreres eleccions van ser els que més sols van anar i pitjors resultats van obtenir, si més no a Girona. Paradoxes de la vida.


Què Bildu és la unió de diferents sectors polítics d'Euskal Herria és més que obvi. Que aquests estan molt marcats políticament també. I aquí és on falla el producte que SI ens pretén vendre a la resta d'independentistes catalans, si més no als que ens considerem d'esquerres. El partit del senyor Uriel Bertran i Alfons López Tena (un teòricament socialdemòcrata i l'altre un neoliberal que s'arriba a qüestionar si el nou estat català ha de ser una monarquia o una república!) ha intentat vendre'ns la moto de la "unitat independentista", així, tal qual, sense contingut ideològic més enllà de l'independentisme, com a paradigma de modernitat i progrés en la lluita per la independència. Ara, ens porten a la gent de Bildu per a mostrar-los com al que no són. Bildu, tal com explica la seua parlamentaria Bakartxo Ruiz, és la unió electoral dels diferents partits i sectors socials i polítics que s'identifiquen amb l'independentisme i l'esquerra basca, és a dir, res a veure amb el producte "transversal", buit de contingut ideològic i poti-poti multicolor encapçalat per personatges provinents d'altres partits (ERC i CiU) on ja es van caracteritzar, si se'm permet, per "liar-la". Això no és Bidu.


I que pretén realment SI portant a Bildu per aquestes terres de gira? Doncs si ens atenem al fracàs total que van tenir en les darrers eleccions municipals, capgirar la situació i ressorgir de les cendres. El partit d'Uriel i Alfons va intentar fa uns mesos aturar l'avenç de la CUP en totes aquelles ciutats importants, frenar el creixement de l'independentisme d'esquerres (aquell, precisament, que més s'assembla a Bildu al nostre país). Un cop perpetuat el fracàs, què fer? Doncs intentar aprofitar-se de l'experiència basca i vendre's a la societat catalana com als representants polítics de l'èxit de Bildu a Catalunya. Trist. Molt trist. En l'acte d'avui participarà el desaparegut cap de llista de Girona Santi Niell. Qualificarà el senyor Niell també a la gent de Bildu com de "criptocomunistes" (minut 7, no té pèrdua), tal com va fer amb la CUP durant la campanya electoral? Criticarà públicament el senyor Niell, com va fer durant la campanya contra la CUP, el compromís internacionalista de Bildu amb Palestina? Segurament no, avui toca una altra cosa, avui toca enganyar en la mesura del possible el públic assistent.

En fi, està clar que els bascos (entre els quals tinc bons amics i companys de lluita) sempre miren per ells mateixos. I, segurament, bé que fan. Tot i així, de vegades acaben accedint a col·laborar o participant d'actes que no crec que els beneficien en res, si més no de cares a la gent que coneixem mínimament la realitat política d'Euskal Herria. Al cap i a la fi, res de nou en la llarga història de relacions entre l'independentisme català i basc.

diumenge, 24 de juliol del 2011

Dissabte 30 xerrada a Bordils


El proper dissabte 30 de juliol es presenta la nova assemblea de Maulets Llera del Ter i m'han convidat a xerrar sobre els Països Catalans. Esteu tots i totes convidades...

divendres, 22 de juliol del 2011

Reportatge a l'Accent sobre el 10-J de 2010


Aquí teniu l'enllaç de l'article que ha sortit al darrer número de l'Accent on em van fer una sèrie de preguntes sobre la manifestació del 10-J de 2010

dimecres, 20 de juliol del 2011

Jean Valjean i Francisco Camps: escrivint sobre miserables



El proper 30 de setembre s'estrenarà el clàssic de Víctor Hugo "Els miserables" a Barcelona. No sóc amant dels musicals, però si de la literatura d'Hugo. I és que la vida de Jean Valjean no deixa de tenir certs paral·lismes amb la de l'expresident (per fi!) de la Generalitat Valenciana Francisco Camps. De fet, la gran diferència entre tots dos personatges (no sabria dir quin és més de ficció) es troba en què mentre Valjean és una víctima del sistema, Camps ho intenta ser. Escoltar hui les seues declaracions, el seu victimisme dialèctic, adobat amb paraules com sacrifi que venen acompanyades de grans arengues patriòtiques ("por la Comunidad Valenciana y por España"), no ens pot deixar indiferents. Valjean volia ser un home bo, però el sistema no li permet. Camps, però, interpreta el paper d'un home bo, afirma que ho és i el seu propi sistema, ara, el vol condemnar. Valjean va a la presó per robar un tros de pa, Francisco per acceptar uns vestidets de 14.000 euros com a regal. Segur que només per això? No, segur que no. La corrupció al País Valencià ha estat banyada els darrers anys per rius de cocaïna i ciment, per regals a polítics, requalificacions de terrenys, urbanisme salvatge i prevaricacions diverses.

Víctor Hugo, creador de Valjean, tenia la literatura com a mitjà de transmissió d'idees, d'eina d'expressió. Sempre va intentar mostrar en les seues novel·les la realitat francesa de l'època. Denunciar les injustícies d'un sistema que considerava, si més no, injust. El Partit Popular valencià té Canal 9 per a transmetre idees i ahir va fer el mateix que els darrers anys: amagar que el miserable de Francisco Camps havia dimitit. Evidentment, en la mesura de les seues possibilitats, perquè en l'era de la comunicació per molt "aborregat" que tingues al teu poble, hi ha eines com internet que no pots controlar. "Me voy con menos de con lo que llegué" diu el miserable. Igual que Valjean, Camps és pobre. Valjean econòmicament, Camps d'ètica i moralment. Hi ha dues opcions, o el senyor Camps no ha cobrat ni un euro per ser president o bé se'ls ha gastat igual que li han entrat. Pobre miserable.


Però amb la dimissió de Camps no s'acaba el problema. Allò del "muerto el perro..." no acaba de ser aplicable a la realitat valenciana. La neteja ha de ser molt més profunda i eficaç. La xarxa clientelar creada els darrers anys pel PP, les connexions entre banquers, constructors, polítics, presidents de clubs de futbol, de comparses de Moros i cristians o de racons fallers, és realment forta i resistent. El caciquisme del segle XXI. Com Jean Valjean, Camps ha jugat excessivament amb els diners i ha estat descobert. El caçador caçat. La partida de Monopoly per ell s'ha acabat de moment, però no per la resta d'amics i companys seus. I què fer? Segurament començar a plantejar-nos que cal trencar el tauler de joc. Tasca lloable però difícil per a la que cal la implicació de tots aquells que estan exclosos de la xarxa clientelar i que, si ens fixem en les dades de participació i vot de les darreres eleccions, giren al voltant del 70% de la població valenciana, que no és poc.


dimarts, 19 de juliol del 2011

La Llei Òmnibus, Francisco Camps i la poca dignitat que els queda

Cada volta estic més convençut que els polítics professionals són la nova aristocràcia. Com a l'Antic Règim, ells s'ho fan i desfan, sense retre comptes amb ningú i aprofitant-se de la ignorància de la majoria. Tinc la sensació que la convocatòria de plens als respectius parlaments autonòmics no és més que l'intent de mostrar a la població que el sistema és democràtic quan, en realitat, no és aquí on es decideix res sinó en els despatxos de banquers, constructors i partits. Han aprés bé la lliçó que va fer caure a Lluís XVI: sinó convoques els Estats Generals la gent s'enfada. Per tant, fes-ho de tant en tant, justifica el teu astronòmic sou i , sobretot, controla la dissidència.

Sempre he cregut en l'existència de dues classes socials. Amb això sóc marxista, en d'altres aspectes també, però sobretot pel que fa a la creença de la divisió social en classes. Ni m'empasse el mite de la classe mitja ni tampoc el del final de la història del senyor Fukuyama. Ara bé, del que també comence a estar convençut és que l'autoproclamada "classe política" és una casta a part. I com a grup endogàmic, ells miren de defensar els seus interessos, més enllà d'ideologies i programes, de presumptes desavinències i teatralitats vàries. El suport rebut per part de PSC i PP a la Llei Òmnibus que ara ens intenta colar CiU n'és un bon exemple. Sembla ser que en Harvey veu més factible escanyar als catalans que proclamar la independència. Ja es veia venir que amb covards poca cosa hi havia a fer. Retallades de serveis públics, especialment en sanitat i educació, privatitzacions que acabaran en mans dels amics dels respectius partits, retrocessos en matèria mediambiental, entre d'altres glòries, ens ofereix el nou govern de CiU com a alternativa a iniciar un procés cap a la independència. El governant que prefereix escanyar el seu poble que treballar per la seua millora no em mereix cap respecte.



I què em dieu del circ de les Corts valencianes? Sembla ser que finalment han acabat caçant al molt honorable. Francisco Camps, conegut com el Giorgio Armani de l'Albufera, haurà de seure's a la banqueta dels acusats. Mira que ixen cars els vestits fets a mida, eh? Bé, ja vorem, perquè sembla ser que el corrupte del Cap i Casal s'està plantejant declarar-se culpable, pagar una multa (però si no tenia diners!!) i evitar així el juí. És tant patètic que si no fóra real faria gràcia i tot. Però no ens enganyem, les polítiques del PP valencià només tenen de diferents respecte a les de CiU les formes, maneres i excessos. El fons és el mateix. Perpetuació dels interessos de classe. Dels seus interessos de classe, de casta, de gremi, d'aristocràcia. És, doncs, una qüestió de formes. I aquest és el drama.

dimecres, 13 de juliol del 2011

Sobre plens, pactes i altres formes de fer política

Ahir vam viure a Girona el primer ple del mandat, evidentment sense comptar el d'investidura. Es votava el cartipàs municipal, és a dir, l'organigrama de funcionament que tindrà l'Ajuntament els propers 4 anys. Va ser un dia de bojos. Sobretot perquè costa acostumar-se a conviure amb la classe política, amb la nova aristocràcia, els nous privilegiats. Definitivament no som com ells. Ni ho volem ser. Mentides, informació oculta, repartiment de cromos a canvi de vots favorables, hipocresia, discursos buits i d'altres elements característics de l'establishment polític, ens van mostrar el camí per on transcorreran els plens dels propers anys a Girona.


El trist paper de Carles Puigdemont

Crec que el senyor alcalde va jugar el paper més trist de la nit. Veure's abocat a anar de la mà del PP per a poder governar ha de ser molt trist quan públicament et defineixes com a independentista. Però és clar, CiU no fa altra cosa que el de sempre: avantposar els interessos de classe als del país i, en aquest sentit, la dreta espanyola és un aliat més fàcil que qualsevol altre pacte possible, estable o puntual, amb la resta de forces polítiques del consistori. Tot i així, des del meu punt de vista, la tristor del paper de Puigdemont va augmentar quan va haver de mentir per a justificar els "tripijocs" que entre dilluns a la tarda i ahir al vespre es van succeir. La primera mentida ha estat l'ocultació d'informació a la CUP respecte al que estava pactant amb PP i PSC. Ara entenem perquè encara no hem rebut resposta a les demandes que fèiem per a valorar la nostra abstenció en el cartipàs o, fins i tot en algun cas, el vot afirmatiu si s'hagués produït algun canvi significatiu. Per què s'ha dedicat a fer-nos perdre el temps escenificant una situació inexistent? Per què no ens ha dit que per a poder aprovar el cartipàs estava disposat a pactar temes generals de govern per als propers anys? Això, Puigdemont, és mentir. La segona mentida, i aquesta és més grossa, és que va ser ell qui va oferir a la senyora Pia Bosch el nou càrrec de "cap de l'oposició". El nou alcalde deu tenir poders mentals, sap llegir el pensament de la gent. La cap del PSC, que no de l'oposició, reclama que se la reconega com a cap de l'oposició des del dia després de les eleccions. Ho va intentar pactar i consensuar amb els diferents partits . El senyor Puigdemont no en sabia res i ell li va oferir? Sí, segur que sí. Diu la mentida i se la creu i a sobre la justifica com un acte de "coherència" respecte al que ell havia reclamat l'anterior mandat.


Carles Ribas o el portaveu que mai diu res


Ahir també es va estrenar un nou actor dins el circ polític gironí: Carles Ribas. No el coneixíem i amb un dia ja n'hem tingut prou. Patirem aquests anys, i molt. No perquè siga un gran orador, déu me'n guard, sinó per la seua agressivitat verbal i sobretot per la gran capacitat de no dir res o fer servir la demagògia. Com es pot contradir en un mateix discurs constantment d'una manera tan clara? "Senyor Navarro, no existeixen noves formes de fer política", eh? I tot seguit diu "nosaltres volem representar una nova forma de fer política". I tot això adornat per una mena d'arenga unitarista, "tots hem d'estar junts per tirar endavant aquesta ciutat, el més important és Girona, etc. i bla, bla, bla..." Buidor i tristor. Tranquil, senyor Ribas, durant aquest mandat la CUP li ensenyarà què entenem per noves formes de fer política. Sabrà de primera mà que més enllà dels tripijocs, els canvis de cromos als que vostè i el seu partit deuen estar acostumats, hi ha gent que creiem que la política ha de ser participació ciutadana, democràcia real, diàleg sense segones intencions i implicació de tothom. Però com li dic, tindrà temps per aprendre sobre això que ahir va dir que no sabia. Temps al temps.

Pia Bosch o com aprovar un cartipàs a partir d'enxufar la meua gent


El pacte entre el PSC i CiU pel cartipàs és el més escandalós de tots. No perquè fóra el que menys s'ajustara al debat d'ahir sinó per la manera, les formes i la finalitat del mateix. Bàsicament, la senyora Pia Bosch ha aconseguit el que venia reclamant per activa i per passiva, en reunions bilaterals o directament amb l'alcalde, des del dia després de les eleccions. I és que el PSC té molta gent per enxufar. Trenta-dos anys controlant un Ajuntament és temps suficient per crear molts llocs de treball. I és clar, quan perds el poder l'ERO que cau a sobre de la teua gent és tan gran que necessites replantejar la situació. I així es va fer: a canvi del reconeixement de cap de l'oposició per part del govern municipal -ves per on quina paradoxa-, d'un càrrec interurbà que encara s'ha de crear i d'enxufar com a tècnic administratiu la persona que els hi quedava penjada, el PSC aprova el cartipàs sobre el que deia estar en contra fa uns dies. Fins i tot ahir es va mostrar contrari i després hi va votar a favor! Escandalós, sincerament. I és més: a CiU no li ha suposat res aquest intercanvi de cromos perquè el càrrec de la senyora Pía és un problema per l'oposició i la persona enxufada cobra de l'Ajuntament. Fantàstic i amb il·lusió.

Concepció Veray o les ànsies per sortir a la foto


Des del primer moment la cap del PP sempre ha mostrat la seua predisposició a facilitar el govern de CiU. I finalment ha aconseguit sortir a la foto. No de la manera desitjada però tenint en compte que el PP sempre ha estat una força marginal i marginada a la ciutat de Girona, la senyora Veray pot estar més que agraïda al senyor Puigdemont per l'empenta cap a la normalització del seu partit en el panorama polític gironí. Gràcies senyor Puigdemont per normalitzar la dreta espanyolista. Supose que deu ser una clara mostra del seu independentisme. Les justificacions del pacte van ser les mateixes que estem sentint els darrers mesos en d'altres àmbits: es pot pactar amb tothom, tots els partits són igual de legítims, la responsabilitat política -concepte que ho deu justificar tot es veu- està per sobre del partidisme, etc... Perfecte, cap problema, ja sabem que CiU a Girona i en concret el nou alcalde no tenen escrúpols per pactar amb aquells que promouen el genocidi cultural de la llengua catalana al País Valencià -nega senyora Veray formar part del mateix partit que elimina línies en valencià, retola en castellà tota Elx i posa noms de franquistes il·lustres en la mateixa ciutat?-, qui promou la catalanofòbia arreu de l'Estat -nega senyora Veray que forma part del mateix partit que va recollir milers de signatures contra l'estatut d'autonomia o promou campanyes de boicot al cava català?- o, directament, no condemna la dictadura franquista - això no ho pot negar senyora Veray per simple currículum familiar. "Senyor Navarro no vingui a embrutar la política gironina parlant de sobiranisme". Simplement brutal. Que una persona amb el seu currículum polític parli d'embrutar, és digne del més gran dels cinismes. Ara bé, el més delirant va ser quan gairebé va reclamar que ERC tornés a l'Ajuntament! És clar, amb un independentisme dòcil i tecnòcrata ho tenia més fàcil, no? Doncs senyora Veray li queden, com a mínim, quatre anys per a aguantar-nos.

Joan Olóriz, entre el discurs intel·ligent i la metàfora sobrant


IC va ser el partit, després de la CUP, més sorprès per l'esdevenir del ple d'ahir. Una perplexitat que el senyor Olóriz va mostrar durant el seu discurs, carregat de bons arguments, però que alhora va voler combinar amb certes metàfores sobrants i amb una considerable dosi de "bonrotllisme" que, des del meu punt de vista, no calia. Però és que fa molts anys que Olóriz forma part del consistori gironí i, és clar, vulga o no vulga també forma part, a la seua manera, de l'aristocràcia política local. Ahir tots els portaveus, a excepció d'en Jordi Navarro, van acabar declarant-se una mena d'amor platònic bastant infumable. Una d'aquelles escenificacions que tan poc agraden a la gent normal del carrer, a aquells que critiquen la política en general perquè la identifiquen, precisament, amb aquestes xorrades i banalitats.

Jordi Navarro, la CUP o el paper dels nouvinguts


Tant pel que fa a la intervenció de la CUP com per les crítiques que vam rebre, ahir vam poder comprovar que nosaltres estem fets d'una altra pasta. Ni entrem en el "bonrotllisme" patètic que abans descrivia, ni pretenem fer cap mena d'intercanvi de cromos quan algun tema no ens agrada, ni volem enxufar gent, ni ens agrada sortir en la foto a qualsevol preu. Com deia en Raimon "nosaltres no som d'eixe món". Això sembla que no li va agradar a cap dels portaveus de la resta dels partits. Tots, a excepció d'Olóriz, van centrar bona part de les seues crítiques en atacar la CUP. Realment no ens volen veure ni en pintura. I això és bo. Molt bo. Ahir vam poder comprovar que el paper d'una força com la CUP en aquest Ajuntament és realment molt important. Fins ara ningú els hi deia les coses tal com són i, és clar, això els donava un escenari còmode, on l'enfrontament dialèctic era una simple teatralització buida de contingut i molt poc sincera. Això s'ha acabat. La pedra a la sabata ha vingut per quedar-se i, tot i que ens queda moltíssim per aprendre, tinc la sensació que durant aquesta legislatura ens ho passarem molt bé a Girona.

dilluns, 11 de juliol del 2011

Girona temps de crisi?

72.000 és la xifra màgica. Aquests són els euros que s'emportarà en forma de nòmina el nou gerent de l'Ajuntament cada any. Uns 5.142 euros mensuals. Està bé, no? En temps de crisi cal estar preparat per si puja l'euribor. Ah, però el senyor Puigdemont diu que ell renuncia al seu sou com a alcalde i manté el de diputat. Segur? Bàsicament el que passa és que mantenir tots dos sous és incompatible. Una retribució, per cert, que tampoc és gens menyspreable: uns 40.201,96€ per ser diputat als que se li ha de sumar 30.156,56€ per viure a més de 81 km. de Barcelona. I és més, com que no es vol dedicar a la ciutat les 24h. del dia perquè desitja continuar anant a votar lleis al parc de la Ciutadella, ara els ciutadans de Girona hem de pagar un gerent que cobra molt més que un alcalde per a que faça la seua feina diària. Molt bé, perfecte, fabulós, un gran canvi respecte a les etapes anteriors. Ara l'administració pública, la local o l'autonòmica, pagarà amb els diners de tothom dos alcaldes a Girona: un a partir d'una partida del Parlament i l'altre a partir d'una de l'Ajuntament.


I per què hem de pagar dos alcaldes? Doncs molt senzill, perquè com que CiU sempre ha confós al país amb el partit, ara fa el mateix i confon la ciutat amb el partit. La persona que farà de gerent, l'exregidor Albert Riera, va ser exclòs per motius polítics de la llista convergent en les darreres eleccions. Sembla ser que al senyor Duran i Lleida no li agradava gaire l'independentisme que Riera professa. Fins aquí normal: les típiques i tòpiques lluites internes. Però, és clar, excloure Riera i d'altres militants que durant el mandat anterior havien estat regidors, va suposar deixar fora gent amb experiència. De fet, els únics dins de CiU a Girona amb una mica d'experiència i, val a dir també, mínima capacitat de treball dins un ajuntament. Així, després del 22-M, el senyor Puigdemont es va trobar amb l'ansiat govern municipal i amb un equip al seu voltant, val a dir, políticament i tècnicament bastant mediocre. Què fer? Doncs recuperar a aquells que realment haurien d'haver format part de la llista i enxufar-los com a càrrecs de confiança, ja siga com a gerent o bé com a caps d'àrea. I màgia: el nou alcalde té així el partit tranquil internament i un equip acceptable al seu voltant per a poder gestionar l'Ajuntament. I qui ho paga això? Doncs si això fóra Alcoi el capità moro diria que "això ho pague jo", però com que és Girona això ho paguem els de sempre: els ciutadans, els treballadors.


Definitivament l'era digital s'ha acabat d'implantar a Girona. Els càrrecs posats a dit en l'organigrama municipal que avui s'aprovarà doblen en pressupost als de l'anterior govern local. Amb il·lusió, clar que sí. Si en l'època del tripartit es van col·locar per la gràcia divina dels respectius partits a una sèrie de persones de confiança que ens costaven al voltant d'uns 8.000 euros mensuals, ara la burgesia històrica doblarà la xifra i arribarà a superar en sous de confiança els 16.000. I és que tothom té dret a tenir un sou digne i més encara en uns temps tan durs com els actuals. Ara bé, el senyor alcalde dirà que tot i així les quantitats totals estan molt per sota del que gastava l'anterior tripartit. És clar, només faltaria, si abans hi havia tres partits i dèsset regidors que s'havien de repartir el pastís i ara és un del sol amb deu regidors, ja seria la repera que la meitat de personal ens costés més. I és que els temps estan canviant però els polítics professionals no varien ni un mínim les polítiques que han portat a la desafecció política més gran de la història de la nostra nació. Ja s'ho faran.

dissabte, 2 de juliol del 2011

Alguns pensaven que no érem diferents

Ahir es va poder demostrar que la CUP és diferent de qualsevol altra força política catalana. Alguns, sembla ser per algunes cròniques que hem pogut llegir avui, es pensaven que tot el discurs que hem anat construint durant els darrers anys, quan arribara el moment de la veritat, no ens atreviríem a portar-lo a terme. Què pensaven, que prometrien la Constitució i ens quedaríem contents dient una mentida de cara a la galeria? Potser fins ara estaven acostumats a que aquells que s'anomenaven independentistes, republicans, d'esquerres, ecologistes, etc.. i que tenien representació a l'Ajuntament no es dedicaven a portar a la pràctica allò que teòricament predicaven. Nosaltres no som així. Allò que és políticament correcte no va ni amb el nostre estil ni tampoc crec que, precisament, siga per a seguir fent això que ens hagen votat gairebé tres mil persones. De fet, com ja he comentat en més d'un article un dels trets que ens diferencia de la resta de forces polítiques és que nosaltres no creiem en la classe política sinó en la política de classe, que és quelcom molt diferent. El vomitiu costum de tapar-se les vergonyes quan arriba el moment de la veritat, de mostrar cara a la galeria un cert discurs d'enfrontament mentre després, com deien els Brams fa uns anys, "comparteixen la cassola i el porró" no va amb nosaltres i, de fet, una de les nostres tasques durant aquesta legislatura serà acabar amb aquest tipus de pràctiques.

Durant la legislatura se'ns acusarà en multitud d'ocasions de no tenir lleialtat institucional. Evidentment que no la tenim. El nostre compromís és amb la gent, amb el poble, amb la ciutadania, amb tots aquells que cada matí s'alcen per anar a treballar i a estudiar i els costa arribar a final de mes. Les institucions estan per a servir al ciutadà i si la dinàmica que emprèn l'Ajuntament i l'equip de govern actual és la de seguir utilitzant la institució en benefici dels interessos de "la classe política", de la nova aristocràcia com ja advertia Robespierre fa uns quants anys, que no ens esperen i si ho fan els hi vindrem de cara. Una de les finalitats de la CUP, doncs, serà acabar amb la partitocràcia, amb el corporativisme d'un gremi que cada vegada està més lluny de la realitat i dels seus administrats. Hem de retornar la política al poble, l'únic dipositari de sobirania i lleialtat. Senyors professionals de la política: la festa s'ha acabat. La seua festa, evidentment, perquè ara en comença una altra, la nostra, la de la gent del carrer, la del ciutadà ras que no admet que se l'enganye més i menys encara en nom d'una pretesa lleialtat institucional.