divendres, 24 de desembre del 2010

Ja és al carrer l’Afers 67: Transició política i qüestió nacional al País Valencià

En aquest número d’Afers he publicat un article amb el títol Nació i transició. La transició valenciana vista des del Principat, on trace unes línies per a poder entendre com es va viure la transició valenciana des de les terres del nord. Adjunte el text de presentació del volum fet per Ferran Archilés, encarregat de coordinar aquest número d’Afers.



La naturalesa de mite fundacional de la democràcia espanyola de la denominada «Transició» va començar molt aviat en l’escenari polític i cultural espanyol. En realitat, era gairebé inevitable que fos així, atesa la naturalesa del procés polític que va engegar-se arran de la mort del general Franco. La construcció d’un sistema polític i amb un bastiment constitucional distint al de la dictadura necessitava una autolegitimació que, completades les primeres passes del procés, desdibuixés els orígens immediats en el franquisme. A més, el procés de democratització que va acompanyar el canvi polític, el qual no responia a totes les aspiracions de bona part dels sectors antifranquistes, va afegir-se a la voluntat d’incidir en el canvi de marc.

Des de fa un temps, la historiografia, en contrast amb altres disciplines com la sociologia o les ciències polítiques (que per molt de temps han tingut gairebé un monopoli en l’estudi de la «transitologia»), assenyala la càrrega semàntica associada a la noció de «Transició». En realitat, aquesta noció no fou emprada en els primers moments del procés (quan es parlava d’obertures, reformes o trencaments) sinó quan aquest ja havia pres un rumb concret. Des d’aquell moment, però, l’ús es generalitzà i sacralitzà, i tendí a interpretar-se com un període històric coherent (equiparable al franquisme o a la Segona República). No obstant això, els seus límits mai no han estat clars, i sovint s’empra una vaga cronologia que començaria el novembre del 1975, si no abans, i acabaria l’octubre del 1982. Aquest marc cronològic depèn de l’objecte d’estudi i no de la unitat temporal. Així, potser seria millor fer acabar la transició política estricta amb l’entrada en vigor de la Constitució, mentre que, pel que fa a la construcció del marc territorial i autonòmic, hauria d’estendre’s fins a l’aprovació almenys de la LOAPA.

No és la meua intenció discutir en aquesta presentació la legitimitat de l’ús del concepte «Transició», però sí advertir contra uns usos que n’han fet el que no és ni hauria de ser. El sentit modèlic o normatiu d’aquesta és ara mateix un objecte de discussió, i amb raó. Qualsevol intent de presentar el procés de canvi polític com una operació calculada (des del mateix franquisme dels anys cinquanta, si no abans!), on els riscos de la pressió social pogueren ser assumits i neutralitzats, resulta innecessàriament reductiu i esbiaixat. Així mateix, no deixa de resultar ben interessant que la idea d’una «Transició inacabada» (i per tant de la possibilitat d’una «segona» Transició) haja estat una cançoneta de fons a dreta i esquerra des d’aviat, encara que per raons oposades. En realitat, això no és sinó l’altra cara del mirall de la imatge idíl·lica del procés, una queixa activable cada cop que les urgències polítiques ho requeresquen.

Probablement, pocs àmbits deuen haver-hi tan adequats per a no incórrer en aquesta mena de perspectives com el de la qüestió «autonòmica» (i pocs territoris tan complexos com el de la qüestió nacional al País Valencià). Hi ha pocs dubtes que l’elaboració del nou marc territorial i la redefinició de la identitat nacional espanyola fou un dels problemes centrals que, a la mort del dictador, resultava indefugible. El lideratge en el marc espanyol del procés de constitució de les autonomies per part de la UCD va deixar com a resultat un llegat d’ambivalències calculades i no poques improvisacions. Així mateix, la contribució de l’oposició d’esquerres, lluny de les propostes d’un Estat federal com sovint havia defensat, va oscil·lar entre el pragmatisme resignat i un espanyolisme no sempre confés.
Pel que fa al País Valencià, sovint s’ha destacat el contrast entre les suposadament robustes aspiracions de les reivindicacions autonomistes al començament del període i els modestos resultats posteriors. Per exemple, el documental Del roig al blau produït l’any 2004 per la Universitat de València n’és un exemple magnífic, convertit en versió audiovisual canònica. Ara bé, són encara pocs els estudis de què disposem a propòsit del període i encara de la qüestió nacional. Certament, aquest fet no deixa de sorprendre ja que sens dubte, ja siga des dels sectors del nacionalisme valencià com des de la dreta local, tot passant per qualsevol dels colors de l’arc polític valencià, la Transició ha estat i és encara en gran manera la inevitable ficció fundacional de la política al País Valencià. La «Transició valenciana» és un passat que no pot passar, sembla, i els seus efectes (amb les batalles simbòliques, l’anticatalanisme, la insuficiència de finançament, i la (in)definició identitària continuen articulant, si més no, part dels discursos legitimadors de la política local.

Seria completament injust, però, no esmentar alguns treballs que s’han convertit en fites en l’estudi d’aquest passat recent nostre. Per exemple, cal destacar el que, segons la meua opinió, continua sent el millor treball introductori a tot el procés polític que conduí a l’aprovació del primer Estatut d’Autonomia. Es tracta del treball de Jesús Sanz La cara secreta de la política valenciana: de la predemocracia al estatuto de Benicásim (1982). Tres anys més tard, el 1985, es publicava el primer treball monogràficament dedicat (i el primer treball de caire acadèmic) a l’estudi del procés de resolució de la qüestió autonòmica valenciana, que fou el llibre de Manuel Alcaraz Cuestión nacional y autonomía valenciana. Una dècada més tard veié la llum un dossier coordinat per Manuel Martí publicat per la revista L’Avenç, on, amb el to divulgatiu característic de la revista, es feia un balanç de problemes i bibliografies. Finalment, cal destacar el llibre que l’any 2002 signava Alfons Cucó, Roig i blau, que és a hores d’ara la monografia més extensa dedicada a l’estudi del procés autonòmic valencià.

Certament, aquests no són els únics treballs dedicats a l’estudi de la transició al País Valencià (o a recollir alguns testimonis) ni, en conjunt, al procés autonòmic o estatutari. Tampoc no són els únics que han abordat aspectes concrets institucionals (per exemple, d’una o altra força política) o del conflicte identitari. Fet i fet, el lector trobarà en els diversos articles que formen aquest dossier referències a aquests treballs. Tot plegat, però, no resulta un volum excessiu d’estudis si tenim en compte la rellevància dels problemes implicats.

L’objectiu del dossier «Transició política i qüestió nacional al País Valencià» que la revista Afers publica en aquest número no té l’ambició d’omplir tots els buits historiogràfics fàcilment detectables. Tampoc no s’hi pretén oferir una interpretació integrada del procés polític de la Transició. De fet, les perspectives, i encara cronologies, adoptades pels autors varien segons els plantejaments d’estudi i les interpretacions de cada autor. Però els vuit estudis que formen aquest dossier, tot agafant com a eix el de la història política i els seus discursos, sí que aspiren a oferir una reinterpretació d’alguns aspectes clau que, sovint, han estat resolts de manera sumària i sense una anàlisi profunda. En efecte, el trànsit «del roig al blau» sembla explicar la trajectòria seguida pel procés de construcció identitària valenciana en els anys de la Transició. Ara bé, sense discutir allò que és una evidència constatable, segueix sent necessari l’estudi de les posicions, i discursos i estratègies concretes, verificables adoptades en cada moment i per cada actor. Els relats de la Transició valenciana (ja siga el del fracàs i frustració nacional o el de la modèlica pacificació regional) requereixen no només una anàlisi ideològica (que sovint els actors estan ben disposats a oferir) sinó també un esforç d’aclariment teòric i estudi.
El dossier d’Afers respon a dues característiques que aquesta revista i editorial sempre han sostingut: l’interès per les reflexions sobre la qüestió nacional i els nacionalismes i el suport als joves investigadors. Probablement siga innecessari insistir en el primer aspecte, ja que la més elemental de les consultes als índexs de la revista i de les publicacions de l’editorial així ho mostren. Potser no menys innecessari és insistir en el segon, perquè la llista d’autors que han vetllat les armes en un o altre moment de la seua trajectòria professional a Afers és simplement impressionant. Un suport als joves que es combina amb la presència a les seues pàgines dels autors ja consagrats o que han acabat per ser-ho, tot barrejant l’experiència i la renovació. És en aquest esperit que el present dossier ha tractat d’incorporar la perspectiva d’un grapat d’autors que, entre els vint-i-pocs i la trentena llarga, no han «viscut» la Transició, però l’han convertida en objecte de la seua recerca investigadora. També hi comptem amb un autor com Lluís Aguiló, que aporta una perspectiva entre l’experiència personal i el balanç. Entre els autors més joves, els articles es reparteixen en l’estudi d’algunes de les forces polítiques més rellevants com el PSPV (Joan Martí), la UDPV (Lluís B. Prats), la UCD-València (Patrícia Gascó) o els partits de l’esquerra extraparlamentària (Vega Rodríguez-Flores), i en l’estudi dels discursos del blaverisme (Vicent Flor) i la visió de la Transició valenciana al Principat (Antoni Rico). L’autor d’aquestes línies, a més, ha abordat una aproximació a la figura de Joan Fuster. Cal destacar, en definitiva, el renovat interès que els historiadors valencians de les darreres fornades mostren per aquestes perspectives d’estudi, de les quals aquest dossier és una mostra. No estan tots els temes possibles, ni de bon tros (jo mateix confesse haver-me deixat a mig fer un treball, que haurà d’esperar una altra ocasió, sobre els comunistes valencians), però els que hi estan obren vies de reflexió que a partir d’ara caldrà seguir. En aquest sentit, potser la més important de les conclusions és la constatació de la complexitat d’un procés en què ni les posicions de l’esquerra ni les de la dreta valencianes responen a etiquetes senzilles ni predeterminades, i on el lloc de les forces nacionalistes requereix encara una revisió. La qüestió nacional al País Valencià en els anys de la Transició no és un tema d’estudi tancat, com aquest dossier demostra, i resta encara molt per pensar sobre com van anar les coses. No donar-lo per amortitzat ni per a la condemna global ni per a la glorificació autosatisfeta seria, segurament, una opció d’estudi prudent.

Ferran Archilés
Afers, XXV:67 (2010), pp. 561-564


Afers. Fulls de recerca i pensament
XXV:67 (2010)

Transició política i qüestió nacional al País Valencià

Índex

Ferran Archilés
Transició política i qüestió nacional al País Valencià

Ferran Archilés
L’inevitable desencís.
Joan Fuster i la Transició democràtica (1976-1982)

Joan Martí Castelló
Valencianistes socialistes i socialistes valencianistes.
Els camins del PSPV

Lluís Bernat Prats Mahiques
Nació, Transició i democràcia cristiana.
La UDPV entre els anys 1974 i 1978

Patrícia Gascó Escudero
Els discursos identitaris a la UCD-València (1977-1982)

Vega Rodríguez-Flores Parra
Nació i classe.
L’esquerra radical en la Transició valenciana

Vicent Flor
El «capgirament».
La irrupció del blaverisme

Lluís Aguiló i Lúcia
Els entrebancs jurídics de la Transició valenciana

Antoni Rico i Garcia
Nació i transició.
El cas valencià vist des del Principat

Postscriptum

Thomas F. Glick
«Eldorado» a València.
Reflexions sobre mig segle de reconeixement

Albert Toldrà i Vilardell
Inquisidors i austriacistes.
Alguns documents del tribunal de la Inquisició de València
sobre la Guerra de Successió

Recensions

Josep Aguado, Maximiliano Fuentes Codera,
Salvador Vendrell, Ricard Camil Torres Fabra,
Francesc Tomàs M. Sanchis,
Joan Peytaví Deixona, Neus Ballvé Sans

dimecres, 22 de desembre del 2010

Insubmissió professional: mai faré classe en castellà

El Tribunal Suprem espanyol ha emès avui tres sentències per les quals vol obligar als professors catalans a fer servir el castellà com a llengua vehicular. Com a professor de secundària en condició de funcionari ja els hi dic, ara mateix, que no cal que s’esforcen amb mi: em declare insubmís a les seues lleis i ordenances. De cap de les maneres pense fer servir una llengua estrangera en el meu país, i menys encara en el meu àmbit professional i laboral. Mentre al País Valencià encara hi ha uns 40.000 alumnes que no poden estudiar en la seua llengua, el valencià, perquè el govern del senyor Francisco Camps no inverteix suficientment, a l’altra banda de l’Ebre el govern colonial de Madrid pretén fer retrocedir els avanços socials i educatius que s’han aconseguit per a la mateixa llengua. No senyors, no. El que no vau aconseguir amb els Decrets de Nova Planta, amb el reguitzell de lleis i ordenances del segle XIX i amb una dictadura genocida de quaranta anys, tampoc ho aconseguireu amb unes lleis promogudes per tribunals pseudodemocràtics que continuen estant controlats pels mateixos personatges sinistres d’abans de l’any 1975.

En nom de la llibertat individual –que els pares trien la llengua per a l’educació dels seus fills- s’intenta acabar amb els drets col·lectius i nacionals dels catalans. La cantarella “democraticoide” de partits com Ciudadanos, Partit Popular i d’altres elements d’extremadreta del mateix nivell intel·lectual, no pot servir de coartada per al retrocés de la que hauria de ser, si fórem un país normal, l’única llengua oficial als Països Catalans. Defensaran aquests mateixos nacionalistes espanyols el dret a què els pares d’origen xinès, magrebí, romanès, polonès, pakistanès o indi també tinguen dret a decidir la llengua en la què han d’estudiar els seus fills en un país que no és el seu? Perquè en realitat aquí és un rau la qüestió: en la territorialitat d’allò que els senyors del Tribunal Suprem consideren que és el seu país. I aquí és un cal que ens comencem a posar forts, d’una vegada per totes, els ciutadans d’aquesta nació: senyors i senyores això no és ni França ni Espanya i, per tant, les seues lleis no tenen cap mena de validesa sobre nosaltres.

El dia a dia demostra cada vegada més clarament que l’única sortida per a aquest país mediterrani, si és que vol sobreviure realment, passa per la independència. Sense això no hi ha res a fer. La política de “peix al cove” de Convergència i Unió, les polítiques antivalencianes del PP i la manca d’oposició amb cara i ulls o la connivència amb les institucions espanyoles del govern de les Illes són el càncer que ens pot matar com a poble. Cal despertar i reaccionar ja. La insubmissió a les seues lleis ha de ser un primer pas en aquest procés cap a la llibertat plena de la nació catalana. Jo ho tinc clar i ho torne a repetir: no acataré cap mena d’imposició lingüística espanyola en la meua feina diària. Senyors del Tribunal Suprem ja poden enviar la Guàrdia Civil a l’institut on treballe.

dimecres, 15 de desembre del 2010

dimecres, 8 de desembre del 2010

“Democracias payasas y nacionalismos excluyentes”


Aquests són els qualificatius que va utilitzar el flamant premi Nobel de literatura Vargas Llosa per a referir-se durant el seu discurs d'ahir a les democràcies sudamericanes que no li agraden (Veneçuela, Bolívia o Nicaragua) i, també, per a atacar aquells nacionalismes diferents de l'espanyol que, a disgust de Vargas, encara existeixen. L'escriptor peruà, conegut per les seues tendències nacionalistes hispàniques i el seu odi visceral cap a tot allò que signifique progrés i avanços socials a Sudamèrica, va aprofitar el discurs d'ahir per a tornar a recordar-nos que els premis nobels no són altra cosa que un “yo me lo guiso, yo me lo como”. Si partim de la base que l'any 1973 se li va donar el nobel de la pau a un personatge com Henry Alfred Kissinger, al mateix temps que planejava amb Augusto Pinochet l'operació Cóndor i el colp d'estat contra Allende, moltes coses s'entenen.


Vargas Llosa és un personatge que ha seguit una evolució ideològica d'aquelles que fan realment por. Ell mateix reconeix que ha evolucionat des del marxisme en la seua joventut fins a posicionaments neoliberals que gairebé freguen el neofeixisme conservador dels falcons nordamericans. A més, ha passat també de ser un apassionat de la literatura catalana i del seu clàssic Tirant lo Blanch, a alinear-se amb el nacionalisme espanyol més caspós i ranci a casa nostra representat per personatges obscurs i sinistres com Rosa Díez. Evidentment, al llarg de la vida tothom canvia de posicionaments, de postures polítiques, no tant depenent de l'edat (com alguns intenten constantment justificar els seus girs ideològics) sinó del context històric i social en què es viu. Però és clar, la metamorfosi kafkiana de Vargas Llosa és digna d'estudi per part dels psicòlegs. A més, un senyor que és del Perú, un dels països sudamericans més corruptes i on majors barbaritats s'han fet contra la dissidència política (recordem el govern del senyor Fujimori i com va solucionar el “problema” de la guerrilla Tupak Amaru), un país on la pobresa extrema és una constant i on la política oficial no fa res per solucionar-ho, es permet el luxe de qualificar com a “democracias payasas” aquells països on els seus governants, elegits democràticament per majories absolutes en molts casos, estan posant fre a la pobresa, l'analfabetisme, les mancances sanitàries, entre d'altres elements bàsics per a la vida digna dels seus ciutadans.

“Nacionalismos excluyentes” diu el nou messies de l'espanyolisme internacional. I a més també deia alguna cosa sobre el suposat racisme de les polítiques lingüístiques que s'estan duent a terme al Principat de Catalunya. Denigrant i lamentable. Algú li hauria de passar el darrer estudi sobre l'ús del català al País Valencià a aquest defensor de la llibertat lingüística per a que sàpiga de primera mà (de fet ja ho sap perfectament) l'extermini cultural i lingüístic que els seus amics nacionalistes espanyols del PP estan duent a terme en terres valencianes. El discurs nacionalista espanyol actual és també de psicòleg, és gairebé esquizofrènic, perquè qualifiquen amb adjectius com “excloent, racista, etc..” tot aquell nacionalisme que no és el seu, quan a la pràctica són ells els qui actuen així.



L'actitud de Vargas Llosa és indigna del que hauria de ser un representant de la cultura i la intel·lectualitat. Però és clar, qui paga mana, i les relacions econòmiques que Vargas Llosa té amb els sectors econòmics i polítics de dreta tant als EUA com a Espanya són més potents que la veritat i el mínim de vergonya i decència que se li pot exigir a un escriptor. Senyor Llosa (cognom català per cert) jo, que no sóc com vostè, però, el continuaré llegint. Això sí, agafaré els seus llibres de la biblioteca a partir d'ara perquè no em pense gastar ni un euro més en la seua literatura.

dijous, 2 de desembre del 2010