dimecres, 19 de juny del 2013

Adéu Toni, company, amic

Vaig conèixer en Toni Lecha fa uns deu anys, en una assemblea com no podia ser d'una altra manera. El tema era antirepressiu, no recorde quin cas en concret, i ens trobàvem un munt de gent al pati del Casal Independentista de Sants. Vaig quedar parat de veure una persona de la seua edat en una assemblea de l'esquerra independentista. Aleshores jo militava a Maulets i, la veritat siga dita, mai havia compartit assemblea amb algú menor de 25 anys, a tot estirar. En Toni Lecha és una mena de fil conductor de l'esquerra independentista, aquella excepció que confirma la regla. A diferència de molts dels seus companys i companyes dels vuitanta, ell no va abandonar el vaixell, malgrat que aquest es va gairebé enfonsar en les gèlides aigües de la política catalana dels noranta.

Els darrers deu anys ha estat un company de militància, però també un amic. Amb en Toni hem compartit moltes hores de reunions, d'assemblees, d'actes, de manifestacions, d'accions. Cada Onze de setembre era l'encarregat de gestionar els permisos de manifestació i d'escriure el manifest de la diada a Girona. Ell era l'encarregat de gestionar els temes de caràcter laboral amb la resta de sindicats de la ciutat, sempre en nom de la COS. De fet, una de les últimes accions en què va participar va ser en la tancada que representants sindicals van fer en la subdelegació del govern espanyol de Girona ara farà un any. Ell, valent com era, es va tancar i, com en els vells temps, el va haver de traure la Guàrdia Civil de dins. Aquest últim any, però, ha estat més que mai entre Girona i Barcelona, el que no ha volgut dir que perdera el fil del dia a dia del moviment a Girona.

Ell era història viva de la política d'aquesta nació, però també era una mena d'home savi que podia parlar absolutament de qualsevol tema, més enllà de la política. Les seues opinions en les assemblees, deixant de costat si estaves o no d'acord, sempre partien de la reflexió i de l'experiència política, la qual cosa era molt d'agrair quan al cap i a la fi no deixaves de ser un jovenet que es trobava en la seua vintena d'anys i que tot just començava a involucrar-se en temes polítics. Sempre em quedarà el buit de no haver-lo entrevistat amb profunditat. N'havíem parlat moltes vegades de fer-ho i havíem mantingut alguna que altra llarga conversa que m'havia ajudat molt a aclarir conceptes respecte als meus estudis doctorals. Però aquestes converses només queden guardades dins meu, sense la possibilitat de ser enregistrades com realment caldria.

Dilluns va ser l'últim dia que vam estar junts i, com no podia ser d'una altra manera, va tornar a ser en una assemblea. Ens vam conèixer en una i ens acomiadem en una altra. Primer a Barcelona, després a Girona. Ens vam dir adéu a la plaça Sant Agustí (com a ell li agradava anomenar-la: “Això d'independència és d'espanyols!”). Aquesta vegada no et vaig fer de taxista, vas haver d'agafar un a Correus. Sigues on sigues mai t'oblidarem. Ens has donat molt com a company, com a militant, com a amic.


Salut Toni i espere que ens tornem a veure!

dimarts, 18 de juny del 2013

Mr. Marshall arriba en AVE a Alacant

4 hores i 47 minuts separen amb Euromed Alacant de Barcelona. 5 hores i 10 minuts ho fan amb AVE. I perquè hem de fer transbord a la madrilenya estació d'Atocha, sinó encara ens podríem plantar a Sants havent passat per Albacete, Madrid, Saragossa i Lleida en molt menys temps. Surrealista? Sí. Patètic? També. De fet, segurament, és més ràpid i tens més opcions d'horaris agafant el TAV a Alacant per a anar a València passant per Madrid que si ho pretens fer amb un tren convencional, Euromed o Talgo, evidentment, perquè això dels regionals o mitges distàncies no existeix de la línia Biar-Bussot en avall. 

Recorde que fa uns anys quan vam muntar l'assemblea comarcal de Maulets a Novelda, una de les primeres accions que vam dur a terme fou una pancarta en contra de l'AVE. Els motius eren diversos. Per una banda, el de major pes, era el que fa referència al medi. La destrucció territorial que suposa una obra faraònica com aquesta no compensa amb l'impacte social que realment té. El segon motiu era de sentit comú: com pot ser que es tarde el mateix, pràcticament, en anar d'Alacant al Pinós que d'Alacant a Madrid? Com pot ser que mentre els ciutadans no tenim rodalies les elits econòmiques i polítiques tinguen un tren d'alta velocitat pagat per tots nosaltres? Finalment, el darrer argument era el nacional: en un País Valencià totalment desestructurat en tots els sentits, el que menys necessitem és ser el sudeste d'una Espanya caduca i que ens insulta diàriament. Val a dir que també hi havia un quart argument: la por que tot el poble de Novelda va tenir quan va vore a la televisió al llavors regidor Oriental Martínez amb una granera marcant per on passaria la via del TAV i veient com proposava perforar el Montagut i la Serreta. Afortunadament, Oriental no va passar de ser "estucador" i regidor de poble, sense tenir mai cap càrrec més enllà de la geografia que delimiten les nostres vinyes. 

Foto: Novelda en Imágenes


Ahir, finalment, va arribar el famós tren. I com si es tractara del clàssic de Berlanga, una part de la població el va anar a saludar al seu pas per Novelda. Mr. Marshall, però, va creuar el Vinalopó més ràpid que pel Villar del Rio que tant simpàticament va recrear el cineasta valencià. Hi ha moments en què tens la sensació que només canvia el color de la pantalla, però que la mentalitat es manté intacta en el seu rerefons més obscur i caspós. Afortunament, Alacant es va convertir en un punt de revolta i protesta. Entre el Corte Inglés i l'Avinguda d'Alfons el Savi, Mr. Marshall va ser rebut com es mereixia: amb indignació i dignitat alhora, amb denuncia i valentia. L'esperança, el futur, no es trobava a l'alçada de la Mola saludant sinó davant l'estació de RENFE protestant. Prenem nota si no volem fer més el ridícul, tal com li va passar a l'alcalde i la població de Villar del Rio el 1953. 


dimecres, 12 de juny del 2013

D’acord, primer la independència

Si hi ha una consigna que ha triomfat els darrers temps entre determinats sectors “sobiranistes” o “independentistes” ha estat la de “primer la independència”. La proclama, però, no està exempta d’intencionalitat política, malgrat el presumpte embolcall de neutralitat. Un servidor que és de la vella escola del “independència i socialisme” -perdó, revolució-, sempre s’ha mostrat perplex davant de l’èxit d’una idea de procés d’independència tan simple i enganyós. El temps, però, m’havia anat reafirmant en la idea de considerar els partidaris de l’anomenada transversalitat com una mena d’independentistes de dretes que l’única cosa que pretenien era col·locar els seus principis neoliberals a partir de la proclama “primer la independència”. Però el temps passa, el pensament muta i es transforma i, finalment, acabes arribant a la convicció que tal com estan les coses, sincerament, crec que és l’hora de dir tots junts “primer la independència”.

Per què? Molt senzill. La dreta independentista ha creat un relat del procés cap a la independència en què tots els catalans –bé, jo com que sóc valencià potser no entre en el Volk Quatreprovincià- hem d’anar junts i no barallar-nos entre nosaltres. Hem d’estar units per enfrontar-nos al nostre vertader enemic: Espanya i sobretot, repetiu amb mi, l’espoli fiscal. Paral·lelament, els think thanks filocovergents partidaris del “primer la independència”, han anat generant un altre relat d’inspiració neoliberal que venen com a inevitable i fins i tot buit de tota ideologia o proposta política: les retallades i privatitzacions. I és clar, jo em pregunte, potser ha arribat l’hora que l’esquerra d’aquest país, la independentista orgànica o no, ens plantegem recollir el guant dels nostres compatriotes del “Herbes de Montserrat Party” i ens hi sumem. Per què? Doncs perquè si realment primer és la independència i no les polítiques basades en postulats ideològics de classe, CiU i els seus aliats deixaran de privatitzar la sanitat, l’educació o l’aigua, no? Perquè totes les mesures que el govern del Parc de la Ciutadella pren cada dia són de caràcter ideològic i gens inocents, ans al contrari, són el millor exemple de la Catalunya independent que ens espera en el cas que siguen aquests senyors els qui continuen governant l’endemà del “dia D”.


Primer la independència? D’acord, parem aquí. Deixeu de privatitzar en nom de Catalunya. Deixeu de vendre l’aigua al millor postor amb l’excusa que la Generalitat no té diners per culpa de Madrid. Deixeu d’aplicar la LEC –llei, per cert, que ha servit d’exemple per redactar la LOMCE- i no tireu endavant el decret de plantilles 2013/14. Deixeu de privatitzar serveis públics relacionats amb la sanitat. Deixeu d’allargar les concessions i privilegis feudals de pas als vostres amics d’Abertis. Deixeu de retallar en TV3 i Catalunya Ràdio en favor dels vostres mitjans afins del Grup Godó. En definitiva, deixeu de mentir i carregar-vos el poc que havíem aconseguit. Deixeu, doncs, de destruir el país i cridem tots junts “primer la independència”. Amén. 

Publicat al setmanari La Directa 320, 5 de juny de 2013

divendres, 7 de juny del 2013

Manel Fuentes, Pilar Rahola i els Països Catalans

Quan vaig arribar a Catalunya a viure als matins a la ràdio parlava un senyor que es deia Antoni Basses que, cada dia, m’explicava la temperatura que feia a Perpinyà, Fraga i alguna ciutat important de les Illes i el País Valencià. No és molt, ho sé, però és evident que el simple esment d’aquestes coordenades geogràfiques, dia rere dia, ajudava a mantenir una certa territorialitat més enllà de projectes polítics o culturals. La seua marxa i l’arribada de Manel Fuentes –amb tots els fracassos radiofònics que hi va haver entremig-, però, va canviar els límits geogràfics: “el sol ha sortit per Cadaqués a les tal i es pondrà per la Sénia a les tal”. El missatge que pretenia mantenir viu un cert mapa, si més no lingüístic, es va diluir entre les notícies del matí i els elogis cap a Bruce Springsteen. Ara el senyor Fuentes plega. Haig de dir que me n’alegre perquè tinc l’esperança que qui arribe recupere aquell costum del senyor Basses. També voldria que qui agafe el micro cobre molt menys, però això potser és més il·lús.

Els Països Catalans molesten. I des de fa molts anys. I no precisament als nacionalistes valencians –a no tots si més no- o mallorquins, sinó al catalanisme històric. Un catalanisme que els va fer seus amb molts matisos durant els anys seixanta i sobretot setanta. Ara bé, els matisos van pesar més que les il·lusions en uns temps en què el que calia era guanyar unes eleccions i l’hegemonia política del país més que imaginar nacions que mai havien estat una realitat en el passat. I va arribar Pujol i la idea dels “Països Catalans/projecte cultural”va passar a ser consigna al nord i subvenció al sud. I poc a poc els Països Catalans/cultura es van convertir en els Països Catalans/problema. Rahola parla de “mites” en un recent article a La Vanguàrdia, però ella sap perfectament que no és en el mite un rau la qüestió sinó en el problema. Rahola fa afirmacions del tipus “Catalunya no pot ser la salvadora de ningú, i menys de gent que no vol ser salvada”. Bé, la dreta catalanista comença a entendre que la solució no és fer de missioner Sénia avall. Ara, però, caldria que entengueren que del que es tracta és de construir quelcom junts, d’igual a igual i parlant de tu a tu. I llavors Rahola, que jo pensava que era una persona més preparada intel·lectualment, llaça el mantra del panxacontentisme català: “Què hi hem de fer amb uns territoris que voten massivament i reiterada les Barberá, els Fabra i els Bauzà?” Tu no n’has de fer res Rahola, però res de res. En tot cas seran els valencians i mallorquins els qui han solucionar les seues coses. Això no vol dir, però, que el catalanisme es rente les mans a l’estil Ponç Pilat com si els atacs a la llengua catalana, per exemple, no vagen amb ells. Això no vol dir que paral·lelament al que voten els valencians i els mallorquins –de manera majoritària que no hegemònica-, el catalanisme no puga establir punts de diàleg amb el nacionalisme valencià i mallorquí i construir, imaginar si es vol, un nació futura conjunta. Una cosa no trau l’altra a no ser que busques una excusa perfecta per deslliurar-te del llast dels Països Catalans. Si és així, cap problema, tots els projectes són legítims, però per favor, no fem trampes al solitari.

En una carta datada el 24 de novembre de 1990, Max Cahner deia el següent al seu amic Joan Fuster: “Si és que et va bé, tal com vàrem parlar, podries aprofitar el viatge per conèixer la nostra filla i tornar a veure el petit Max. I de passada, fer un discret sopar amb els joves d’Acta (Rahola, Culla, Cardús, Villatoro)”. Us sonen els noms? En realitat no es va fer un sopar sinó un dinar. Sembla ser, però, que a tots els noms que van assistir els va servir de ben poca cosa, començant per la senyora Rahola.

El tercer setge de Girona

La Guerra del francès o d’independència, depenent de l’escola historiogràfica, té els seus inicis en el Tractat de Fontainebleau de 1807 i la pretensió francoespanyola de repartir-se Portugal. Bàsicament, Godoy i Carles IV van caure en la trampa de Napoleó Bonapart. La Guerra dóna inici a la història contemporània catalana i espanyola. Catalunya, territori de frontera i per tant estratègic, jugarà un paper molt important durant tot l’enfrontament bèl·lic. I en aquest sentit, la ciutat de Girona fou fonamental. De fet, una part de la identitat gironina actual s’ha construït a partir dels esdeveniments, reals o mitificats, que es van succeir durant els dies de guerra. El conegut parc de la Devesa i la pressumpta plantació de plataners per part de les tropes de Napoleó en són un bon exemple.

La coneguda proclama de “Girona tres vegades inmortal” té el seu origen en els fets que es van donar durant  els anys 1808 i 1809. Girona es va convertir en el centre organitzatiu de l’exèrcit de resistència als francesos a Catalunya i, a més, s’hi trobava la Junta General del Principat. És per això que el 20 de juny de 1808 fou encerclada i patí el primer dels setges. 5.000 soldats comandats pel general Duhesme sitiaren Girona que fou defensada pels 300 soldats del regiment Ultònia i la població civil. La resistència va obligar els francesos a marxar cap a Barcelona a l’endemà. El segon setge es va dur a terme el 22 de juliol de 1808 amb uns 11.000 homes comandats, altra vegada, per Duhesme. Aquest segon setge va durar fins el 6 d’agost del mateix any, moment en què les tropes franceses es van retirar degut a la destrucció del seu armament per part de les tropes resistents. El darrer setge es va produir el maig de 1809 quan Saint-Cyr va assetjar la ciutat amb 22.000 homes. Aquest, però, no va acabar amb la marxa dels francesos sinó amb la capitulació dels gironins l’11 de desembre del mateix any.


Algunes dades per a entendre la magnitud de tots tres setges. Mentre en el primer hi van morir unes 7 persones i unes 27 van quedar ferides, en el tercer foren entre 5.000 i 8.000 les víctimes. Unes xifres realment representatives del que va significar el darrer setge de la ciutat iniciat un mes de maig 204 anys enrere. I no deixa de ser curiós la manera com es recorda per part dels gironins a diferència de com ho fan els madrilenys per als fets esdevinguts durant la guerra contra Napoleó. Mentre al centre de Castella les conmemoracions tenen un clar rerefons nacionalista espanyol, en el cas de Girona mai he tingut la sensació que la gent que participa d’actes i representacions tinga present que allò que s’està recordant és l’inici de l’Espanya contemporània. Les identitats, des de les individuals a les col·lectives, tenen múltiples representacions i interpretacions i els setges de Girona en són un bon exemple.