diumenge, 25 de desembre del 2011

El còctel d'UPyD a Novelda

La lectura del darrer article de Ricardo Moreno en el portal i periòdic www.noveldadigital.com és digne de ser comentat. El problema és que no sé per on començar perquè el pupurri de consignes i idees inconnexes és de jutjat de guàrdia. De fet, la primera pregunta que em ve al cap és: on vol arribar? Què pretén? Si alguna cosa tractem d'ensenyar a l'escola els docents és a entendre que qualsevol text ha de tenir un inici i un final, però sobretot un fil conductor lògic i coherent. L'article en qüestió ni se sap com comença ni sap com acaba i, menys encara, acabes de trobar cap fil de res. Siga com siga, no voldria entrar ara en una anàlisi gramatical i de forma sinó de caràcter polític i històric que és el que em pertoca.


La vomitada contra el PSOE


Que la socialdemocràcia hispànica va deixar fa molts anys el marxisme com a eina d'anàlisi i praxi ho sabem. De fet, aquest va ser el requeriment de Felipe González per a poder-se presentar com a cap de llista d'aquesta formació. Ara bé, què tenen a veure les polítiques de caràcter neoliberal que ha dut a terme el PSOE amb la descentralització de l'Estat? Per moltes voltes que li done no acabe d'entendre la relació. Una cosa és la política econòmica i social que els partits que han governat l'Estat espanyol han portat a terme els darrers anys a partir de les competències que la Sacrosanta Constitució de 1978 els ha atorgat i, una altra, el fet que el model autonòmic haja implicat una paulatina descentralització institucional de l'estat. I atenció, una descentralització que res té a veure amb el federalisme o confederalisme que alguns defensen, com per exemple des d'un punt de vista teòric partits com el socialista. Si el senyor Moreno el que vol, però, és justificar el seu nacionalisme centralista espanyol a partir de la pràctica política d'altres partits, el que està fent és trampa perquè una cosa no té res a veure amb l'altra.




















Nacionalisme, marxisme i el ranci espanyolisme de sempre


Tot i així la part més divertida del text i alhora la més delirant és la que dedica a analitzar els diferents tipus de nacionalisme -l'espanyol que és el seu ni el cita- existents a l'Estat. El contubernio ETA-Bloc-PNV-BG (aquests últims no sé qui són, supose que vol dir BNG) és un grup de gent sense ideologia ni ànima que es dedica a perseguir espanyols allà on els veu "por el hecho de serlo". Sort que existeixen personatges com els d'UPyD per a denunciar aquestes injustícies a dia de hui. Sort en tenim que els deixebles de Lerroux ens expliquen la situació dramàtica que els pobres "espanyols" estan vivint. Si el senyor Moreno em dóna un número de compte encara faré un ingrés i col·laboraré amb la seua campanya "Save a spanish man".


"Los pueblos no tienen derechos". El senyor Moreno, d'aquesta manera, qüestiona un dels drets universals: el dret a l'autodeterminació. Així, anant frontalment contra la comunitat internacional, UPyD es converteix amb aquestes afirmacions en un partit directament antidemocràtic -per si algú en tenia dubtes- i, alhora, en els més nacionalistes del món. Perquè de les seues paraules es dedueix una afirmació contundent: només el poble espanyol té dret a existir al món, la resta, a diferència del meu, són invencions. El senyor Moreno abans d'escriure hauria de llegir una mica més, la veritat, i així deixaria de dir barbaritats com les escrites. Perquè senyor Moreno: tots els pobles del món, totes les nacions, són entitats inventades pels humans. Totes, fins i tot la seua sacrosanta pàtria hispànica que, segons vostè, existeix "des de hace cientos de años". No hi ha pensament més nacionalista al món que aquell que nega el dret a existir als demés i al mateix temps pensa que la seua és la millor. Igualet que el nacionalisme que destil·lava el franquisme, el nacional-socialisme alemany o l'imperialisme anglès del XIX.


En definitiva, un text sense cap ni peus, amb idees contradictòries entre si i carregat d'odi contra el diferent. No hi ha postura més nacionalista que aquella que es creu superior als altres, cosa que, val a dir, només defensa l'espanyolisme actualment. La resta de nacionalismes o d'entitats culturals/nacionals de l'Estat prou en tenim amb defensar-nos de personatges com els d'UPyD. I, val a dir, és una faena pesada i poc gratificant.

divendres, 23 de desembre del 2011

La C i la U de CiU

Els darrers dies el partit per excel·lència de la dreta catalana ens ha anat demostrant des de diferents àmbits d'actuació què significa, realment, la C i la U de les seues sigles. Anirem per pams.

La C pot ser de COVARDIA?

L'atracament a mà armada que han fet els "senyors" convergents aquesta setmana contra professors, metges, administratius, infermers, educadors... no té nom. I no dic funcionaris perquè contra aquest concepte sembla que tot s'hi val. La premsa del "movimiento" convergent s'ha dedicat els darrers anys a criminalitzar salvatgement el col·lectiu de treballadors de l'administració pública, aplanant el terreny per a les polítiques actuals. "Privilegis" diuen que tenim, quan en realitat són drets laborals. Ara, però, com que es tracta de destruir l'estat del benestar i tot allò que tinga a veure amb el sector públic, en nom del sacrosant neoliberalisme, cal fins i tot utilitzar la mentida i l'engany. I és clar, com a bons trileros que són aquests convergents, calia robar una part important del sou dels treballadors públics. Són uns covards per la manera com ho han fet i uns covards perquè tot i saber que l'única sortida que té aquest país és la independència no tenen la valentia suficient per avançar en aquesta direcció.

La C pot ser de CARADURES?

Potser la C és més aviat de la caradura que alguns tenen. Alguns covergents-unionistes il·lustres, que tenen un sou més que digne pagat per tota la ciutadania gironina, s'han dedicat els darrers dies a criminalitzar la presència de membres de la CUP, regidors inclosos, en les mobilitzacions contra la presència del Molt Menyspreable Artur Mas a la UdG. Aquesta gent s'escandalitza de què un regidor es manifeste del costat d'estudiants i treballadors, però veuen normal que la policia entre a la universitat. El discurs del franquisme era exactament el mateix. Diuen que amb els nostres actes la CUP està "desprestigiant la institució de l'Ajuntament". Les institucions d'aquest país fa molts anys que no tenen cap mena de prestigi i no precisament per culpa d'aquells que som coherents amb el que diem i fem, sinó per part de tots aquells vividors que juguen al joc de les cadires, es col·loquen i recol·loquen a partir d'aritmètiques partidistes, mai compleixen amb els seus programes electorals, indulten bancs i banquers, menteixen, enganyen i ara fins i tot roben als treballadors. Això és el que desprestigia les institucions i no el fet de ser coherent amb els teus actes.

La U està clar que és d'UNIÓ.

Aquesta és la lletra que deixa més clara la idea que vol representar: la U vol dir unió amb Espanya sí o sí. Així ens ho han demostrat els súbdits de Duran i Lleida a Girona i Salt les darreres setmanes. El regionalisme que supura dels poros unionistes fa el mateix tuf que el que sortia de personatges com Cambó. Són els mateixos i no han canviat gens. Aquesta gent s'ha dedicat les darreres setmanes a frenar, precisament, una iniciativa que promou un alcalde del seu mateix partit: l'Associació de Municipis per la Independència. I a sobre, després, han tractat d'intoxicar amb declaracions i converses dignes de la barra d'un bar el paper que ha jugat la CUP en tot plegat que, únicament, ha estat el de fer allò perquè ens va votar molta gent: promoure iniciatives que avancen cap a la independència dels Països Catalans des del municipi.

En definitiva més del mateix i del de sempre. I la veritat és que ja cansen i avorreixen. Potser haurem de començar a dir als senyors convergents que quan comencen a ser un partit de valents i persones dignes ja ens trobarem. Mentres tant bon vent i barca nova com va dir l'Ovidi!

dimarts, 20 de desembre del 2011

Una lectura imprescindible: "Noves glòries a Espanya"


Ara mateix acabe de llegir l'última pàgina del llibre de Vicent Flor Noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana. Crec que és de lectura imprescindible si volem entendre el fenomen de l'anticatalanisme al País Valencià i les repercussions que aquest ha tingut en una societat com la nostra. Ara bé, no voldria, però, deixar de fer alguna apreciació al treball de Flor. La primera és sobre la limitació territorial de l'estudi. Tal com demostra l'autor, el blaverisme és un moviment que gairebé gira al voltant del que ell anomena el hinterland de la ciutat de València. Això és cert, però també ho és, tal com ell mateix afirma, que l'anticatalanisme no ho és. Per això, m'haguera agradat una anàlisi més profunda sobre com es viu aquest fenomen en les terres valencianes del sud i del nord. Un estudi del provincianisme alacantí més exhaustiu hauria donat una visió més global del fenomen en si. Tot i que Flor esmenta el llibre d'Emili Rodríguez Alacant contra València -el qual també dóna per parlar una bona estona-, una ullada als treballs del professor Francisco Moreno sobre els partits polítics alacantins en la Transició o l'obra del catedràtic novelder Brauli Montoya Alacant, la llengua interrompuda, podrien ser uns estudis interessants a tenir en compte. Sí és cert, però, que el fet d'identificar l'anticatalanisme sobretot amb el blaverisme, suposa centrar-se inexorablement en la política, societat i protagonistes del cap i casal, i això és veu molt clarament al llibre.


Una de les sensacions que em queda, també, és que el blaverisme és un moviment clarament creat a la contra. Però de qui? Doncs de la persona segurament més influent, per activa o per passiva, en la política identitària valenciana els darrers 50 anys d'història: Joan Fuster. El venerat, estimat o defenestrat escriptor de Sueca, es converteix des del meu punt de vista en l'element clau que justifica l'existència del blaverisme. Que el suecà siga el personatge no entrevistat per a l'estudi més citat del llibre -fins a 34 vegades- ho demostra. L'estudi de Flor em deixa la sensació que sense Fuster, el blaverisme no seria més que anticatalanisme , és a dir, el clàssic odi anticatalà que impregna l'espanyolisme des de finals del XIX -per no dir abans- i que ja va ser present -com demostra Ferran Archilés (2002)- en el mateix blasquisme. Fins i tot, dóna la sensació que l'antifusterianisme és el que converteix a ulls de diferents sectors de la societat valenciana el blaverisme en "valencianisme".

Finalment no voldria deixar de dir la meua pel que fa a l'aspecte que més controvèrsia ha suposat: la vinculació entre feixisme i blaverisme. En aquest sentit, haig de dir que coincidisc molt amb la crítica que ja va fer mesos enrere l'amic Jordi Muñoz. Flor, crec, trau excessiva importància a la relació existent, des dels mateixos orígens del blaverisme com a moviment, amb el feixisme. És més, crec que s'oblida bastant de les connexions actuals. I això no vol dir que tots els blavers siguen feixistes ni molt menys que el pensament blaver que ha acabat impregnant entre importants capes de la societat valenciana ho siguen. No. Però sí que és cert que la relació existent entre blavers i feixistes, la retroalimentació constant entre uns i altres i el fet que moltes voltes van de la mà, mereix donar al tema una importància major de la que li dóna Flor. Segurament, la interpretació que fa Vicent Flor -com la que puc fer jo- parteix també de la vivència personal i de com hem après, entès i incorporat la identitat valenciana al nostre ser. La diferent visió que es té del blaverisme a l'Horta respecte a la que podem tenir per terres del Vinalopó, la importància del moviment blaver mateix en cadascuna de les comarques valencianes o la nostra relació personal amb persones de discurs blaver, condiciona de ple tota anàlisi que fem sobre el tema. I crec, sincerament, que d'això aquest llibre tampoc se n'escapa.

Siga com siga, i amb això em reafirme, el llibre de Vicent Flor és d'obligada lectura per l'actualitat del tema que aborda i per la necessitat que té una anàlisi seriosa sobre un moviment que ha condicionat els darrers 30 anys d'història del País Valencià i les seues relacions amb la resta dels Països Catalans. Un llibre que han de llegir els valencians, però també els catalans per a deixar de caure en la clàssica postura de perplexitat que prenen quan els expliques que eres valencià i no els odies per aquest fet. Per tot això i molt més ja sabeu a què podeu dedicar les properes vacances de Nadal.

dimarts, 13 de desembre del 2011

Entre moció i moció sorpresa...

El plenari d'ahir a Girona és digne de ser analitzat des de diferents punts de vista. Per una banda va resultar paradigmàtic la mena de complot que PSC, PP i IC van desenvolupar contra la CUP durant el debat de les mocions. Una situació que, val a dir, ens va sorprendre i fins i tot podríem dir que no deixava de tenir un cert component surrealista i, en certs aspectes, patètic. Però anirem per parts.


La moció del Modern

Després de setmanes de reunions amb entitats veïnals, culturals, etc., vam veure la necessitat de presentar una moció sobre l'antic cinema Modern i el futur centre cívic del Barri Vell. Més encara quan vam comprovar que els senyors del PSC, altre cop, intentanven portar la discusió al ple amb una moció tancada que només pretenia, per pur partidisme, posar l'actual equip de govern contra les cordes amb aquest tema. La CUP, actuant per simple responsabilitat, va decidir presentar-ne una altra que recollira tots els punts de vista existents, tant la proposta del PSC com la de l'equip de govern municipal. En aquest sentit vam redactar una moció que vam explicar els dies previs al ple als diferents grups amb la intenció de fer-la el màxim d'assumible per tothom. Tant PSC com CiU van fer les corresponents esmenes i canvis i nosaltres, ingenus i novells, pensàvem que això suposaria el vot favorable de tothom. La moció simplement instava a totes les parts -partits i ciutadania- a seure en una taula i parlar, sense cap proposta tancada d'inici, tal com pretenia el PSC. Però sembla ser que a la senyora Bosch no li agrada deixar de sortir a la foto. I aquí és on va estar el problema ahir. Així, en lloc de votar una moció que expressava exactament tot allò que PSC, IC i PP van explicar durant el debat, totes tres forces polítiques es van aliar per combatre la CUP acusant-nos -ves per on!!- del que constantment fan ells en la seua praxi diària: oportunisme i pactes amb l'equip de govern. Surrealista i una mica freak. Per a la CUP és molt trist intentar arribar a consensos i veure com la resta només mira pels seus interessos personals. I més encara i molt més trist: el teatre patètic de dir una cosa en reunions prèvies al ple i després trobar-se davant de posicionaments partidistes i sectaris. Això és la política dels professionals, què l'hi farem.


Associació de Municipis per la Independència

Finalment s'ha pogut discutir i votar. I mira que el tema ha costat i ha estat possible després de reunions i reunions prèvies que ara no explicaré per no avorrir el personal. Ara bé, no deixa de ser còmic veure com PSC-PSOE i PP són una mena de matrimoni defensor de la sacrosanta unitat d'Espanya. Ahir ho vam tornar a veure a Girona. Sort de l'Àngel Quintana que almenys es va abstenir -supose que per no fer trontollar més els delicats ciments de la socialdemocràcia catalunyesa. La moció que es va acabar aprovant sense les esmenes partidistes d'en Duran i Lleida, vull dir d'Unió Democràtica... ehem, permet seguir avantçant en la llibertat d'aquest país. De moment no sabem encara que significarà aquesta nova iniciativa que en aquest cas és institucional -a diferència del que va dir ahir la portaveu d'IC quan la qualificava de popular i de la societat civil-, però el que està clar és que als sectors espanyolistes no els hi va fer gens de gràcia i, simplement per això, ja és un avenç més.


“Teatro y del bueno”

La cèlebre frase de Mourinho serveix a la perfecció per a resumir la gran actuació de la flamant diputada per Girona Concepció Veray. La portaveu del PP -que cada cop ens fa patir més per les inflamades dialèctiques que li acabaran suposant un problema de salut- ahir va voler desviar l'atenció del debat sobre l'Associació de Municipis per la Independència convertint un qualificatiu polític a la categoria d'insult. Quan els teus arguments són febles i patètics has de fer aquest tipus d'estratègies. El portaveu de la CUP simplement li va dir que el seu partit era des del seu punt de vista “antidemocràtic” pel fet de negar el dret a l'autodeterminació del poble català. I efectivament així ho és. Qui nega el dret a decidir al poble és antidemocràtic. Presentar-se a unes eleccions no és el que et fa més o menys demòcrata. En tot cas quan et presentes o formes part del sistema de partits, l'únic element que defenses és el teu dret a presentar-te, res més. Hitler també es va presentar a unes eleccions i a més les va guanyar. Algú pensa a dia d'avui que el Partit Nazional-Socialista era democràtic? I quede clar que no estic dient que el PP siga nazi. La meua opinió, però, és que el que si són és una mica feixistes. Posarem exemples: 1) El PP mai ha condemnat l'alçament feixista de 1936 contra el legítim govern de la II República; 2) El PP mai ha condemant l'assassinat del president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys; 3) El PP mai ha condemnat el règim franquista en la seua integritat; 4) El PP té com a president d'honor del partit al senyor Fraga Iribarne, exministre de Franco; 5) El PP ha subvencionat durant molts anys la Fundación Francisco Franco; 6) En les celebracions electorals del PP es veuen normalment banderes franquistes... Cal seguir? Recuperant un altre il·lustre poeta madridista: “No hase falta desir nada más”.


El paper d'Iniciativa per Catalunya

Ahir vam viure com per enèssima vegada IC tornava a dur a terme una política basada en la idea d'intentar sortir a la foto més a l'esquerra que la CUP. Realment el posicionament no deixa de ser incòmode per a un partit que es creia fins fa uns mesos únic garant del discurs d'esquerres a les institucions. Reconec que per a IC ha de ser molt dur acceptar que algú altre els ha avançat per l'esquerra i sense posar l'intermitent. I en aquest sentit no deixe d'estar d'acord amb els retrets que constantment li fan els antics grups de l'oposició, CiU i PP, quan recorden al senyor Olóriz que més enllà de les arengues dialèctiques actuals, no es pot oblidar que tot allò que ara proclamen no van ser capaços de portar-ho a terme en vuit anys de govern.


Regidors que dormen i públic que s'emociona

L'anècdota còmica del dia la va protagonitzar la senyora Cuca Mascort. La regidora del PP va retreure al públic que omplia la sala de gom a gom que no es comportés tal com a ella li agradaria. La resposta de l'alcalde, però, va ser digna d'un "zas en toda la boca" de Peter Griffin: "de vegades hi ha regidors que s'adormen al ple". Els assistents al ple ja sabem perfectament qui són, o millor dit, qui és aquest/a regidor/a que pateix somnolència aguda. De fet, de vegades només li falta el got de llet i les sabates d'estar per casa. Perquè un ple ha de ser molt avorrit quan acabes sent regidor simplement perquè vas decidir anar en unes llistes amb la intenció de poder matenir els teus negocis personals intactes.

divendres, 2 de desembre del 2011

Els noucentistes del segle XXI

L'agost de 2005 va començar a fer fortuna a l'estat espanyol el terme "mileurista" després d'aparèixer en una carta al diari "El País" que, sota el títol de Yo soy 'mileurista', signava Carolina Alguacil. Fins els darrers mesos, ser mileurista es veia com una situació no del tot desitjada però que, si més no, ajudava a entendre l'estat econòmic en què es trobaven els joves "espanyols". Ara, però, difícilment podem ja parlar de "mileuristes". Les darreres retallades estan començant a deixar a aquells que encara mantenen la feina, en molts casos, en una situació econòmica per sota dels 1.000 euros que tanta fortuna van tenir terminològicament. Ara, de fet, molts d'aquests joves amb feines precàries i hores laborals abundants, amb sort superen els nou-cents euros mensuals. La retallada en els sous es comença a notar i molt.

En el trànsit del XIX al XX, la burgesia catalana va protagonitzar el moviment cultural i literari conegut com el Noucentisme. Doncs bé, sembla ser que els hereus d'aquests mateixos il·lustres burgesos, ara volen crear un nou noucentisme, però en aquest cas de caràcter econòmic. I és que, tots aquells que gaudeixen encara a dia d'avui d'un sou que supera la xifra de 900 euros mensuals, són uns "afortunats". No deixa de ser curiós com de fàcil pot arribar a ser lligar conceptes d'una i altra època. El noucentisme del segle passat va estar protagonitzat per una classe social concreta, la burgesa; per la construcció de molts edificis impregnats de l'estil modernista; per uns pensadors que apostaven per enfortir Catalunya, com Prat de la Riba; i per un projecte per al país que no passava de la reforma d'Espanya, la Mancomunitat de Catalunya.

Doncs bé, ves per on, elements i actors semblants es tornen a trobar cent anys després. Una altra vegada, el noucentisme està protagonitzat per la burgesia catalana que a cop de tisora pretén acabar amb l'estat del benestar i els avenços que la classe treballadora havia aconseguit els darrers 50 anys d'història. Mira per on, la construcció i l'arquitectura -en aquest cas res a veure amb el modernisme- ha tornat a jugar un paper important en la configuració del noucentisme actual: ha estat precisament la bombolla immobiliària la que ha fet esclatar la crisi econòmica que patim. I què em dieu dels pensadors? No arriben a l'alçada de Prat de la Riba, però realment tot el sèquit de tertulians i opinadors matiners -que són sempre gairebé els mateixos, el pilarraholisme radiofònic- es dediquen a dotar de contingut i discurs les polítiques noucentistes. I, finalment, el projecte per Catalunya: altra vegada ens volen fer creure que Espanya és reformable. Pacte fiscal en diuen ara.

En definitiva, més del mateix. I el problema no és la burgesia catalana en si, és el poble que no acaba de despertar o ho fa molt a poc a poc. Potser el dia que desperte ja serà tan tard que ja no quedarà país per salvar ni serveis públics per mantenir. Tenim l'obligació d'evitar-ho, perquè sinó potser acabarem passant del noucentisme al primitivisme, per no parlar del surrealisme de tot plegat.

Publicat a www.llibertat.cat

divendres, 25 de novembre del 2011

Valors? Quins? En defensa del materialisme



Fa uns dies vaig poder gaudir d'una xerrada del professor i antropòleg Manel Delgado sota el títol "Educar en valors". Delgado, polèmic i clar com sempre, va criticar això que anomenem educar en valors perquè, tot i que no posava en dubte l'existència d'aquests, si que qüestionava el fet que estiguen reglats i dins d'un currículum acadèmic. Haig de dir que estic totalment d'acord. El seu qüestionament, però, partia d'una anàlisi molt clàssica del debat en si que, sembla ser, mica en mica s'ha anat perdent: l'enfrontament entre idealisme i materialisme. Què ha de centrar la nostra anàlisi de la realitat, les grans idees basades en criteris eteris i no gaire terrenals o l'estudi de les relacions materials entre els humans, l'infraestructura que deien Marx i Engels. Personalment em decante per la segona. Sense materialisme no hi ha anàlisi científic de la realitat. Ho sent molt, però és així. Podem fingir ser molt postmoderns, però l'economia, el tenir o no bens de producció, bens materials, continua sent la base de les relacions humanes.


"Fins ara els filòsofs s'han dedicat a interpretar el món, ara, però, ens hem de dedicar a transformar-lo". Aquesta voluntat transformadora expressada en la clàssica frase de Marx és fonamental per a entendre la diferència entre idealisme i materialisme. I és que, per a ser idealista has de tenir molt de temps lliure per a crear un món paral·lel al que vius. Plató, Aristòtil o els escolàstics en tenien molt, de temps i de bens materials també, cosa que precisament els permetia poder crear el "món de les idees" o aquell habitat per un senyor que van anomenar Déu. Els pobres, però, només han tingut temps al llarg de la història per a treballar i guanyar-se el pa que els fa agafar forces per a tornar al tall. Són o no importants les condicions econòmiques de l'individu? De fet, són aquestes les que acaben determinant el seu destí. Plató parlava del "mite de la caverna" i els obrers del XIX i part del XX van caure en el de "la taverna", víctimes de l'alcoholisme al quan es veien abocats per les seues condicions de vida miserables.

Valors com la "pau", la "solidaritat" i tot el bonrotllisme que se'ns ha estat inculcant des de les diferents instàncies del sistema capitalista, només han servit per a augmentar els graus d'alienació d'una classe treballadora que es creu "classe mitjana". Pot tenir la mateixa idea de pau un fill d'obrer que el d'un gran banquer? Pot entendre la solidaritat de la mateixa manera un treballador sindicat d'una fàbrica que el propietari d'una multinacional? Què ens hem tornat bojos? Pot ser. De fet, simplement ens han inculcat uns valors falsos, buits de contingut real i que només han servit per a portar a la inacció dels explotats, dels desheretats, dels que només tenen la seua força de treball per a poder sobreviure en aquest món. Els valors no s'inculquen ni s'ensenyen, s'aprenen fruit de la vida i al llarg d'aquesta. Per a un ric la pau és que el pobre el deixe gaudir de la seua riquesa. Per a un pobre la pau és que no hi haja diferències de classe. Parlem de pau en tots dos casos, però una pau antagònica i contradictòria. Valors sí, però quins i per a què?

Article de Manuel Delgado on exposa el seu pensament sobre l'"Educació en valors"

"La ideologia alemanya" de Karl Marx on parla sobre les diferències entre idealisme i materialisme

dimarts, 22 de novembre del 2011

Neoliberalisme de pa amb tomata

Menys de 48 hores després de les eleccions espanyoles, el “Molt honorable” president de la Generalitat d’aquí dalt ha anunciat noves mesures, d’aquelles que ells anomenen anticrisi i jo neoliberals. És, lamentablement, una pràctica habitual en els temps que corren. La covardia del senyor Mas no té límits. Quan va muntar el seu govern el va qualificar com “el Govern dels millors”. Si això és el millor que tenen aquest país té un problema, i greu. Com es pot ser tan cínic, hipòcrita i covard per a esperar que passaren les eleccions per fer les noves retallades? Aquesta és la política que ha provocat les dades d’abstenció de diumenge, l’augment del vot nul, en blanc o la candidatura d’escons en blanc, que ve a ser simbòlicament el mateix. Una política basada en el cinisme extrem, en l’allunyament constant entre governant i governat. En definitiva, una manera de fer totalment contrària a com hauria de funcionar un autèntic sistema democràtic.

La política de Mas, com la que farà Rajoy, o la que fan Camps i Bauzá, però, no és conseqüència de la crisi. No ens enganyem i que no ens preguen el pèl. Les seues polítiques són fruit del seu pensament neoliberal en termes econòmics. Un pensament inspirat en els principis dels clàssics del XVIII i XIX, però sobretot en les teories de l’Escola de Chicago i el seu màxim gurú Milton Freadman. Un pensament que proposa acabar amb l’anomenat Estat del benestar que tanta sang, suor i llàgrimes va costar aconseguir als treballadors del bloc occidental en els anys de la Guerra Freda. Un pensament que té com a base argumentativa la creença en la desaparició del sector públic, la privatització de tot tipus d’empresa i l’enriquiment, així, d’uns empresaris i banquers amb clares connexions polítiques. Quan el senyor Boi Ruiz recomana als catalans que es facen d’una mútua, ho fa perquè la seua tasca de govern va en la direcció de fer desaparèixer la sanitat pública. Quan la senyora Rigau signa acords amb la fundació “Empieza por Educar” que està presidida per Patrícia Botín -us sona el cognom?- i avalada pel Banco Santander i La Caixa, ens indica que allò que dèiem els mestres i professors que passaria amb la LEC –privatització de l’educació pública- és el que acabarà passant. Neoliberalisme de pa amb tomata, sí, però neoliberalisme al cap i a la fi.

Hi ha molta gent que es pensa que CiU no són tan dolents com el PP. Innocents. A hores d’ara, la democràcia cristiana catalana no ens és útil ni tan sols per a avançar en l’alliberament dels Països Catalans ja que la seua covardia històrica, per una banda, i el seu component regionalista representat per personatges com Duran i Lleida, per una altra, no ho fan possible. En termes econòmics, doncs, no hi ha absolutament cap diferència. Però cap ni una. I tot plegat ens mostra un panorama que ens fa evolucionar cada vegada més de l’estat del benestar al del malestar. Temps al temps.

dilluns, 14 de novembre del 2011

De la sobirania nacional a la de les multinacionals

Els darrers esdeveniments ocorreguts a Itàlia i Grècia han trencat definitivament amb l'herència de la Il·lustració i el pensament liberal burgès iniciat a Europa amb la Revolució francesa. Un fet que, val a dir, ja s'havia produït en diverses ocasions però sempre amb un actor polític que servia per a difuminar la realitat: el feixisme. M'explique. Amb la revolta francesa i les successives dels anys 1820, 1830 i 1848, el liberalisme polític inspirat en les idees de Montesquieu, Rosseau, i tants d'altres, es va anar implantant en els principals estats de l'Europa occidental sota una premissa clara: la sobirania nacional és la base, el fonament de tot poder o govern estatal. Així, aquest model liberal-burgès només ha estat interromput per colps d'estat protagonitzats per militars o polítics inspirats en les idees feixistes o nazis, o bé per revolucions obreres. Mai, però, per governs estrangers assessorats per grans empreses multinacionals de l'especulació.

Com es pot imaginar no sóc cap seguidor de polítics com Papandreu (representant de la socialdemocràcia neoliberal grega) o cabdills com Berlusconi (infàmia màxima del concepte de "polític" els darrers anys a Itàlia), però si que ho sóc del dret dels governats a poder triar els seus governants. Bàsicament a això se li diu democràcia i, fins ara, semblava ser era l'eina bàsica per a poder mantenir l'equilibri polític en els diferents països europeus. Ara ja no. Això s'ha trencat definitivament. Sarkozy, Merkel i, evidentment, les multinacionals que tenen noms i cognoms però que tothom anomena "els mercats", són les encarregades de decidir qui governa cada país, qui ho fa bé o malament i, al cap i a la fi, quin és el grau de "democràcia" al que tenim dret. De fet, permeteu-me dir una obvietat: si Zapatero no hagués avançat les eleccions espanyoles, aquesta setmana hauria estat el tercer president europeu en caure per la gràcia de Déu -ah no dels mercats!

Diumenge hi ha eleccions al parlament espanyol. Tenen sentit? Jo crec que no. Ja ho pensava abans perquè fa temps que sabem que la tendència ens abocava a caure en mans de la dreta més rància i neoliberal -en termes econòmics, evidentment, perquè a nivell social són igual de conservadors que el franquisme més pur. Ara ja queda definitivament clar que són unes eleccions que no calen ja que les polítiques que es duran a terme els propers anys no es faran des de Madrid, sinó des de despatxos de multinacionals, Brussel·les, París i Berlín. I això és democràcia? Tinc seriosos dubtes si prenc la definició del diccionari com a certa. De fet les preguntes que ens hem de començar a fer són: la democràcia i el capitalisme són conceptes complementaris? És possible tenir democràcia en un món on són bancs i multinacionals els qui manen? Els fets us respondran.

dissabte, 5 de novembre del 2011

Personal de l’Ajuntament de València arranca els cartells que senyalitzaven les fosses comunes

M'ha arribat al mail aquesta notícia que s'ha de denunicar i difondre. Transició? Potser sí, però cap a la perpetuació en el poder del bàdol vencedor el 1939...

Comunicat del Fòrum per la Memòria del País Valencià en relació amb la senyalització de les fosses comunes del Cementeri General de València el dia 1 de novembre de 2011.

Més d’un centenar de persones es reuniren dimarts 1 de noviembre, convocades pel Fòrum per la Memòria del País Valencià, per tal de retre homenatge a les víctimes del genocidi franquista soterrades en les fosses comunes del Cementeri General de València. Familiars de represaliats, membres del Fòrum i ciutadans que, simplement, volien denunciar una vegada més l’existència de les considerades com les majors fosses de tota Europa han senyalitzat amb cartells informatius les distintas seccions, algunes d’elles ja perdudes de manera irreparable per la construcció de nínxols, que la dictadura va utilitzar per llençar els cadàvers de la sagnant repressió que continuà després de la victòria feixista l’1 d’abril de 1939.

Els diferents cartells contenien la superfície total de cadascuna de les fosses, el nombre de víctimes registrades en elles i, en algun cas, una representació dels noms de les personas soterrades al lloc. Però, segons sembla, a aquesta ciutat és imposible informar, recordar, fer ús lliure i respectuós de la llibertat d’expresió segons en quins casos. I és que gran part del recorregut estiguéamenitzatpels altaveus de la capella del Cementeri, la qual i des d’el bell mig del mateix, sembla tenir el monopoli de la paraula en aquest Estat suposadament aconfesional i que les nostres autoritats municipals semblen també entendre com a excloent.

Per contra, els cartells informatius van ser arrencats per operaris del Cementeri, en una persecució més pròpia de règims dictatorials, conculcant-se, de nou, per part dels responsables municipales, un exercici bàsic d’alguns drets elementals: la informació, l’expressió i, en aquest cas, el record i l’homenatge a les víctimes d’una repressió que continua sent negada, deliberadament condemnada a l’oblit i a la intrascendència. A tot açò es va unir també la prohibició, per part de la Policia Local, de continuar amb la tasca informativa que representaven els cartells, apel·lant a certes Ordenances que, en cap cas, prohíbeixen senyalitzar respectuosament i pacífica llocs, a més en aquest cas, tan simbòlicament definidors de la realitat d’aquest Cementeri.

Als ciutadans i ciutadanes de València se’ns condemna a seguir fidelment les pautes establertes pel poder municipal. Un poder obstinat en perseguir qualsevol manifestació que resalte l’aportació de tots els morts de les fosses a la dignitat democràtica. Doncs no és pas altra cosa el que representen els ciutadans i ciutadanes allí dipositats: la conciència d’una societat lliure i l’extermini d’uns valors democràtics que, ara, també diu representar l’Ajuntament de València. Però que són negats per la força, l’arbitrarietat i l’autoritarisme més condemnables.

Hem de denunciar públicament l’acaçament, la persecució, la interpretació restrictiva i paralitzant d’unes normes només per a uns casos determinatssempre per als mateixos casos- i l’específica repressió que sempre recau contra els mateixos ciutadans i ciutadanes, units amb la resta de persones que visitaven els seus familiars morts el dia 1 de novembre. I açò, amb independència de les accions legals que puguen derivar-se davant d’aquest abús d’autoritat, el qual palesa el tarannà antidemocràtic dels seus últims responsables.

dilluns, 31 d’octubre del 2011

Barraques de Girona: alcohol, menors i doble moral



Aquestes fires, altra volta, s'està posant sobre la taula constanment el presumpte alcoholisme de la joventut gironina i, en concret, la venda d'alcohol a menors a les barraques. Vivim en una societat que constantment no admet responsabilitats i que busca un tercer a qui passar-li el problema, la culpabilitat d'una actitud pròpia inadequada. És més fàcil dir que la culpa és d'un altre que qüestionar-se si allò que un ha fet està bé o malament i quin és el seu grau de responsabilitat quan va decidir fer-ho. Amb el tema de la suposada venda d'alcohol a menors en les barraques de Girona està passant exactament això amb un rerefons estrany que només serveix per a qüestionar un model de festa que, al cap i a la fi, suposa un problema per al govern municipal: se'ls escapa de les mans.

L'alcohol sempre ha estat present al llarg de la nostra història en les celebracions i festes. Això és evident i no cal ser un expert en enologia per afirmar-ho. I el consum indiscriminat de l'alcohol també ha estat sempre un problema, no només pel que fa als menors d'edat, sinó de manera general en tant en quant estem parlant d'una droga que crea addicció. Però qui és el culpable d'una borratxera? Qui decideix prendre més alcohol del que el seu cos pot admetre o qui subministra aquest alcohol? Si prenem el discurs de l'stablishment gironí com a bo ens faran arribar a la conclusió que el culpable de l'alcoholisme entre el jovent de la ciutat són les barraques. Si fem una anàlisi minimament rigorosa i seriosa del tema veurem com en aquest tema les barraques no hi pinten res, ans al contrari, s'estan convertint en l'autèntica víctima d'uns polítics que per guanyar quatre vots amb un discurs populista i fàcil tenen com a missió eliminar un espai social i festiu que se'ls escapa de les mans.

Els mateixos joves que són acusats de borratxos en època de barraques també prenen alcohol la resta de l'any en bars, discoteques o locals on, teòricament, haurien de tenir l'entrada prohibida. I que fan els polítics per a evitar-ho? Res. Aquests locals que fomenten un oci individualista, mediocre i, permeteu-me dir-ho, cutre en molts aspectes, són útils per al sistema perquè o bé els seus propietaris mantenen relacions cordials amb els polítics de torn o bé, com que paguen els seus impostos religiosament, no suposen cap molèstia. Doble moral i hipocresia portada a l'extrem va ser el comunicat que alguns propietaris de bars i discoteques gironines van llançar l'any passat en la direcció que les barraques suposaven una competència deslleial per als seus negocis. Estaria bé saber el carnet polític de més d'un d'aquests empresaris de l'oci nocturn. Si més no, seria interessant.

Per altra banda, la criminalització de les barraques ens està portant als que participem d'alguna d'aquestes a cometre una irregularitat molt gran: identificar ciutadans lliures per a poder-los vendre alcohol. Cap persona que no sigui un policia té dret a identificar un altre demanant la seua documentació i actualment els polítics i els Mossos d'Esquadra ens estan obligant a fer-ho. I estem arribant a l'absurd d'identificar persones majors d'edat simplement perquè ens poden semblar més joves del que en realitat són. Però no només nosaltres: la cacera de bruixes que els Mossos estan duent a terme enguany els va portar a identificar a la barraca de Maulets un major d'edat que s'acabava de demanar un "cubata" en aquesta amb la intenció d'agafar infraganti a la barraca dels joves independentistes gironins incomplint la llei. Esquizofrènic, paranoic i patètic. No tenen altra feina els Mossos a fer que perseguir gent que està de festa, ciutadans lliures que trien com divertir-se, sense molestar ningú i sempre dins dels límits de la legalitat? Sembla ser que no.

En definitiva, quan acaben aquestes fires tornarem a tenir sobre la taula el debat del model de barraques, del que es fa al recinte de la Copa, entre d'altres. No ens despistem de l'autèntic debat de fons. L'alcoholisme juvenil aquí no hi pinta res i, en tot cas, aquest no és un debat que incumbeix a les barraques i les associacions de la ciutat que suen la gota grossa per tirar endavant l'associacionisme gironí. Aquest debat és familiar, de pares i fills i de com estem educant el jovent. El debat real serà com controlar les barraques i un espai que a hores d'ara representa un àmbit de llibertat i col·laboració. Estiguem atents i que no ens despisten.

dijous, 27 d’octubre del 2011

Lliçons de transparència i austeritat


Aquestes dues consignes eren les banderes dialèctiques de la campanya electoral de CiU a Girona, però també les demandes que portaven fent des de feia molts anys quan estaven immersos en l'espessa boira de l'oposició. Doncs bé, ja hem començat a tastar i saber quin és el grau de transparència i austeritat de convergents i unionistes: molt semblant al de l'equip de govern anterior. El passat ple, davant la perplexitat de tots els presents, CiU va desembarcar amb la proposta de fer una ampliació del pressupost de 2011 per dos motius diferents: per una banda, fer front a una despesa derivada del manteniment dels centres educatius gironins i, per una altra, destinar uns diners (315.000 euros, que es diuen ràpid però que costen molt de guanyar) a la promoció de la ciutat. Sobre el primer apartat res a dir i per això la CUP va votar-hi a favor. Sobre el segon, però, ningú va entendre d'on baixava res fins que les diferents regidores van intervenir, i entre frases i conceptes poc intel·ligibles vam acabar entenent de què es tractava la jugada: pagar favors o promeses. Proves, cap. Evidències, totes. A la sala de plens hi eren presents diferents representants del comerç gironí i de la Fira de Girona. Tots es van fer fotos i abraçades amb els representants de CiU i el PP abans de començar el ple. I tots van marxar molt contents després de l'aprovació de l'increment pressupostari.

En principi, tal com vam poder entendre de les paraules de la senyora Coral·lí Cunyat, la major part dels diners es destinarien a l'enllumenat de Nadal per potenciar el comerç i a diversos esdeveniments i fires de caràcter turístic per fomentar la ciutat. On és la clau de tot? En les formes, la urgència i sobretot la nocturnitat i traïdoria amb què es va fer la jugada. Primer de tot, els grups de l'oposició (a excepció del PP, que sembla que governa més que CiU a Girona!!) no tenien ni la meitat de la informació que allà al ple es va acabar donant (que no aclarint) i, en segon lloc, es va intentar colar aquest augment del pressupost destinat a coses prescindibles amb un mateix document on sí que es demanaven uns diners realment importants per les escoles municipals. Canvien les cares però no les formes.

Sopars i dinars de Fires

La falta d'austeritat, però, no només ha brillat per la seua absència en partides pressupostàries com la comentada sinó que tampoc pel que fa als àpats als quals, sembla ser, els polítics gironins estaven acostumats per Fires. Avui el senyor alcalde ha convidat amb els diners de tothom a dinar a la resta d'alcaldes gironins. Personalment no sé fins on arriba l'àmbit territorial d'allò que anomenem "alcaldes gironins" i la veritat no m'importa perquè el que s'ha de denunciar és el fet en si mateix. I no vull ser mal pensat, però l'alcalde de Celrà, Dani Cornellà, que és de la CUP ha estat convidat a l'esdeveniment avui mateix al matí, cosa extranya si tenim en compte que l'agenda d'un alcalde normalment va força plena. La resta d'alcaldes també han estat convidats avui mateix o només el de la CUP per intentar que la mosca collonera de l'Ajuntament se n'assabentès quan més tard millor?

En plena crisi econòmica, amb unes Fires retallades en què diferents actes populars s'han deixat de fer, en què determinats grups de música no han vingut per no pagar catxés excessivament cars, el nostre Ajuntament es permet amb els diners de tothom pagar un dinar de Fires a la resta d'alcaldes. Ens hem begut l'enteniment o és que tenim més cara que esquena? No em féu respondre a la pregunta, per favor.

Notícia a Catalunya Ràdio

dimarts, 18 d’octubre del 2011

Ningú estima els banquers però sí a la Guàrdia Civil

Deia Garcia Màrquez que el coronel no tenia qui l'escriguera. A Girona, però, la Guàrdia Civil si que té qui l'estima: el nostre benvolgut alcalde. Efectivament, la declaració d'amor que ahir va dedicar Carles Puigdemont a la “benemérita” va ser apassionant, surrealista i, fins i tot, amb un to freak. Vam quedar tots glaçats i no és per menys. El regidor de la CUP i membre de Reagrupament Carles Bonaventura va preguntar al senyor alcalde com explicava la seua presència en els actes del passat 12 d'octubre a la caserna del cos policíac espanyol. Bonaventura va ser un dels repressaliats, precisament, per aquest cos en l'anomenada “operación Garzón” que, amb l'excusa d'acabar amb Terra Lliure, va comportar la detenció i tortura de més de seixanta ciutadans d'aquest nostre país l'any 1992. Potser, el senyor Puigdemont això no ho sap. És més, costaria d'entendre que sabent això tinguera valor per a dir al regidor de la CUP que “si es dediquès a trepitjar el territori veuria que el cos de la Guàrdia Civil és una institució molt ben valorada per la seva gran tasca en matèria de seguretat a Catalunya”. Amén. Clar, dir això a qui ha estat torturat per aquesta magnànima institució és, si més no, grotesc. Ara bé, el molt honorable independentista gironí va arribar a afirmar que sempre hi havia assistit a tant democràtica celebració hispànica i que ho continuaria fent. Una gran mostra de coherència nacional: vull la independència i alhora vaig als actes que celebra el cos policíaco-militar que serà l'encarregat mitjançant la força de frenar qualsevol mena d'intent secessionista. Tot i així, el toc freak que l'alcalde va acabar donant a tota l'explicació no té pèrdua: “la mare de Déu del Pilar també és la patrona d'un barri gironí”. Simplement brutal i digne de l'APM.

Al ple, però, també vam poder comprovar que els banquers són a hores d'ara els més apestats de tots els ciutadans. Ni PP ni CiU es van atrevir a defensar-los davant la moció de la CUP sobre els desnonaments i els abusos que aquests paràsits borsaris han tingut. Supose que la vergonya pesa més que els interessos de classe. Tot i així, no deixa de ser paradigmàtic que el partit que més èmfasi va posar en no fer mal a la banca fou el PSC. Adam Smith n'estaria orgullós i no és per menys perquè aconseguir que una gent que es diu "socialista" acabe defensant els interessos d'especuladors i banquers pel simple fet de "no fer trontollar el sistema capitalista" no deixa de ser paradigmàtic. I és que ha de ser molt dur ser banquer: fins i tot la Guàrdia Civil té més defensors que ells. Pobra gent.

diumenge, 16 d’octubre del 2011

Reflexions sobre la crisi capitalista i el que vindrà després

Que el Capitalisme és un sistema que cíclicament es troba immers en una crisi profunda no és res de nou: ja ho van predir Marx i Engels als seus escrits fa cent-cinquanta anys. Ara bé, històricament sempre s'havia pensat que arran d'una crisi del sistema apareixeria un de nou basat en els principis del socialisme, el comunisme o l'anarquisme. Les ideologies clàssiques de l'anticapitalisme així ho van creure sempre i, malgrat que eren milions els treballadors que així ho veien també, la veritat és que el sistema es va saber adaptar a la nova situació, es va reinventar. Ara ens pot passar el mateix si no estem preparats.



Des de la caiguda del mur de Berlín, els anomenats neoliberals han jugat a desmantellar l'estat del benestar, és a dir, el sistema que va sorgir en terres capitalistes després de la II Guerra Mundial amb la intenció d'aturar qualsevol mena de revolució socialista. L'aparició de la que s'ha conegut com a "classe mitjana" ha estat un factor decisiu per a tenir a les masses de treballadores calmades i tranquil·les, passives i contràries a qualsevol mena de moviment revolucionari. En terres "occidentals", la fórmula de donar uns mínims de supervivència a la gran massa de ciutadans amb la intenció que la minoria de privilegiats poguera mantenir-se en el poder i els exclosos també foren una minoria, ha estat una estratègia vàlida per a un neoliberalisme que un cop ha perdut de vista l'amenaça soviètica ha decidit que el seu augment de guanys havia de ser superior i que ho podia ser perquè ja no tenia res que l'amenaçara. La privatització de les empreses públiques de sectors claus i estratègics (contradient així fins i tot als clàssics del liberalisme econòmic en molts aspectes), l'actual desmantellament de l'educació i la sanitat públiques en benefici de l'àmbit privat, els privilegis de la banca que s'han convertit en les úniques empreses que tot i provocar la crisi econòmica pels seus moviments especulatius han estat "salvades" constantment amb diners de tothom per part dels estats, han estat els darrers moviments d'un capitalisme que comença a llaurar-se un camí incert i arriscat. Però que vindrà després? Tenim una alternativa al sistema?


Si no volem que el sistema es reinvente hem de construir una alternativa. I aquesta ja no passa exclusivament per llegir Marx, Lenin o Bakunin. Els clàssics s'han de tenir presents, però sobretot són útils si es poden adaptar al món actual. La protesta que vam viure ahir 15 d'octubre de 2011 va ser històrica, no només per la gent que es va arribar a moure sinó pel fet que va ser mundial. Que ciutadans de vuitanta ciutats del món es mobilitzen al carrer per una mateixa idea, "no ens agrada aquest sistema", és un fet històric i cabdal per al canvi sistèmic. Ara bé, cal construir una alternativa solvent que abrace des de l'àmbit polític (reformulació de la idea de democràcia; avanç cap a un model de democràcia participativa, directa i assembleària) a l'econòmic (creació d'un model econòmic on els sectors claus estiguen controlats per l'estat o per una estructura d'àmbit mundial que garantisca a tota la humanitat el poder a arribar a gaudir dels mínims exigibles per a una vida digna; creació d'un model empresarial i de gestió de la terra basat en les cooperatives de treballadors; creació d'una banca ètica de caràcter públic controlada per mecanismes democràtics i prohibició de qualsevol mena de banc/caixa privat) que sense perdre de vista els principis de les ideologies clàssiques s'adeqüe als nous temps, als nous sistemes de relacions econòmiques i humanes, al paradigma de les telecomunicacions i, en definitiva, al món del segle XXI. Perquè si no ens posem mans a l'obra en aquesta direcció de treball el Capitalisme es tornarà a readaptar als temps i serà capaç, com l'au fènix, de ressorgir de les seues pròpies cendres.

dimecres, 28 de setembre del 2011

Entre brokers i polítics covards

Els darrers dies podem observar com estem en mans -alguns encara es sorprenen- de persones sense escrúpols i polítics covards. El broker anglès que ha explicat la realitat del sistema capitalista, la veritat de la seua activitat "laboral", ha posat en guàrdia a la societat en general i als polítics professionals en particular. Ràpidament han aparegut ministres -la d'economia espanyola per exemple- criticant l'il·luminat anglès i qualificant-lo d'immoral. Per mi, però, la immoral és ella que tot i saber que la borsa i el capitalisme funcionen així no només no fa res per evitar-ho sinó que, a sobre, es fa l'ofesa per l'atac de sinceritat del broker. Tant de temps en la política i la senyora Salgado no s'ha assabentat de com funciona el sistema? De quin és el paper de la banca, el capital i les grans empreses? Tant curta, amb tots els respectes, és aquesta dona? En mans de qui estem? Fa por realment. En mans de tarats com el broker i caradures com la Salgado.

I què dir del senyor Artur Mas. Ara ens vol fer creure que l'Estat espanyol acceptarà la història del concert econòmic. Tres-cents anys d'espoli i ara els espanyols decidiran lliure i democràticament deixar d'espoliar els Països Catalans, així, d'un dia per un altre. Dels governs valencians i illencs no n'espere res perquè ja sabem en mans de qui estan, però del del Principat, si més no, esperava una mica més de dignitat. Innocent que sóc. De fet, estic mentint, perquè en realitat ja sabia que passaria el que està passant: la covardia de CiU no té límits i, sembla ser, que has d'estar jubilat per a poder dir les coses tal com les sents. Per això deuen tenir a en Pujol, per portar-lo de gira i anar dient tot allò que el covard d'en Mas no diu.

Perquè sí, el govern de Mas està format per covards. No trobe cap altre adjectiu per qualificar una gent que prefereix que la seua població tinga menys metges, professors, que tanque centres d'assistència a persones amb discapacitat, que no pague nòmines, que perpetue l'escany dels peatges i les autopistes, abans de fer el que realment sap perfectament és l'única solució: començar a traçar el full de ruta cap a la independència. L'espoli fiscal només s'acabarà així. No hi ha cap altra recepta. Vendre la moto que se'ns vol vendre és ser un mentider, i posar-se en un nivell més baix que el del broker anglès que, almenys, va tenir la (in)dignitat de dir la veritat.

diumenge, 25 de setembre del 2011

Efectivament, cal parlar de mapes


He rebut amb molta alegria el recent article de Sergi Pigrau ja que posa sobre la taula un debat que jo mateix he intentat llaçar en diverses ocasions i que, malauradament, ha passat desapercebut entre la militància de l'esquerra independentista en particular i el catalanisme que aposta pels Països Catalans en general. I dic que és d'agrair perquè el debat és necessari i fonamental si volem que la proposta de construcció d'una nació catalana de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó siga presa amb seriositat. Com es pot defensar un projecte quan no som capaços ni de definir el subjecte polític sobre el qual parlem? Com es pot apostar per un marc nacional basat principalment en la llengua i després incloure en el marc territorial comarques i territoris que no tenen, precisament, el català com a llengua pròpia?

Els Països Catalans són una nació basada en diferents realitats territorials i jurídiques que han acabat esdevenint, també, importants diferències identitàries. I això que de vegades sembla ser és una situació gairebé insuportable per part d'alguns, com diria Fuster, "almogàvers precipitats", no deixa de ser una riquesa que ens converteix en una nació diferent, si més no, a les que a dia de hui ens ocupen i envolten: les centralistes Espanya i França. La identitat catalana, entesa com aquella que hem de compartir els habitants dels diferents territoris de llengua i cultura catalana, no pot ser quelcom basat en una sèrie d'elements estereotipats i enllaunats, tal com ha fet el nacionalisme burgès històricament, sinó que ha de ser heterogènia i mòbil, diversa i canviant. Les particularitats de cada comarca i país s'han de poder i saber complementar i, sobretot, reconèixer com a pròpies, com als elements que ens diferencien i alhora ens uneixen.

Pel que fa al cas del País Valencià, deia el de Sueca que "ser valencians és la nostra manera de ser catalans" i, efectivament, em sembla que no hi pot haver discussió sobre aquest aspecte. Tot i així, al segle XXI la llengua no pot convertir-se únicament en l'element essencial que defineix una nació. Està clar que en el nostre cas, segurament, és el més important, però no pot ser l'únic. I més encara si tenim en compte la diversitat lingüística del territori, tal com comenta Sergi, i la seua complexitat. Haig de dir, però, que Pigrau s'equivoca quan afirma que

"respecte la resta de comarques castellanoparlants, van pertànyer des del principi al Regne de València i s’hi va parlar català, però l’expulsió dels moriscos l’any 1609 va fer que hi hagués una repoblació de gent castellanoparlant, arraconant la llengua catalana fins la seva desaparició. Altres zones van ser repoblades majoritàriament per aragonesos".

La repoblació del País Valencià en temps medievals, tot i el predomini català, és diversa des de l'inici tal com estan demostrant els historiadors actualment -la gran feina d'Enric Guinot és un bon exemple. De fet, aquestes comarques castellanoparlants ho són des de bon principi, tot i que la llengua oficial era la catalana ja que aquesta era la que feia servir la corona i l'església. Tal com afirma el professor Antoni Furió en la seua Història del País Valencià (2001):

"amb independència de l'origen dels repobladors, el català, la llengua dels mercaders i de l'administració, acabaria imposant-se a tot arreu del país. Però l'aragonés es mantindria viu en l'entorn domèstic d'una part de la noblesa, que continuaria usant-lo en els seus tractes amb el rei i en les seues intervencions en corts, i en algunes poblacions interiors, situades en l'accés del país des d'Aragó, on tant el senyor com la majoria dels vassalls eren d'ascendència aragonesa. En altres casos, la llengua local era el castellà, com a Aiora, que Pere el Gran havia pres a Castella el 1281, de la mateixa manera que el català penetrava en el regne de Múrcia amb els colons instal·lats per Jaume I i Jaume II".

Tot i això, sí que és cert que la repoblació posterior a l'expulsió dels moriscos va acabar de castellanitzar aquests territoris i, sobretot, ho va fer en d'altres que havien estat catalanoparlants -minoritàriament per la gran quantitat de moriscos habitants- com Monfort i Asp a les terres del Vinalopó. I pel que fa a Villena i Saix haig de dir que són Castella profunda ja que aquestes dues localitats que actualment formen part de l'Alt Vinalopó s'incorporen el 1836, després de la reforma liberal de les províncies. Per tant, tot i que el fet de ser territori de frontera les ha portat en diverses ocasions a formar part del territori valencià, aquest fet mai ha comportat una valencianització de tots dos municipis. Finalment dir que el Carxe és un territori catalanoparlant des de fa poc temps ja que van ser diverses ocupacions de terres per part de llauradors del Vinalopó les que van portar la llengua catalana a aquest indret històricament murcià.

Fetes aquestes puntualitzacions, estic plenament d'acord amb en Sergi en què cal posar sobre la taula el debat territorial i començar a deixar clar d'on a on abasta el nostre projecte, la nostra construcció nacional. Sense això, tota proposta que fem serà irreal i fins i tot poc seriosa. Ara bé, de la mateixa manera que hem de reconèixer l'existència d'identitats diferents a la catalana en l'actual territori dels Països Catalans, no hem d'oblidar tampoc que en allò que identifiquem com a catalanitat també existeixen diferents maneres d'entendre-la i que algunes d'aquestes tenen unes arrels i uns fonaments també històrics que no podem passar per alt. "Ser valencià és la nostra manera de ser catalans", efectivament, i això ho hem de potenciar no amagar com durant molt de temps hem fet. Treballar la particularitat ens pot ajudar a arribar a la totalitat. Amagar-la, rebutjar-la o oblidar-la, però, només ens pot portar al fracàs i, parafrasejant a Otegui, l'esquerra independentista d'aquest nostre país ha vingut a guanyar.

dissabte, 17 de setembre del 2011

Cap de setmana de xerrades i actes
























El proper cap de setmana, 23 i 24 de setembre, un servidor ha estat convidat a xarrar en diferents actes a la Bisbal d'Empordà i Olot. En el primer cas, l'acte s'enmarca en la celebració del Correllengua a la capital del Baix Empordà i pel que fa a la xarrada d'Olot m'han convidat els companys i amics de Maulets de la Garrotxa.

divendres, 16 de setembre del 2011

Xavi, Valentín i Mila o la versió noveldera del "Bueno, el Feo i la Mala"

S'ha lluït. Sincerament, aquesta vegada la nostra alcaldessa s'ha posat a l'alçada de personatges com Torquemada o el grup de censors del franquisme, que encapçalats per Camilo José Cela, durant tants anys van sumir aquest nostre país en la ignorància i la incultura. Potser Xavi Castillo i la seua proposta teatral és excessivament transgressora per a la màxima autoritat noveldera. El discurs del Capità Moro d'Alcoi és trencador i avantguardista, d'un nivell excessiu per a unes ments tan brillants com les dels nostres representants polítics. Deu ser això Xavi: Milagrosa i els onze apòstols -a Novelda som diferents fins i tot en això- que l'acompanyen no entenen la teua obra. Eres un incomprès i ells unes bellíssimes persones que no han estat educades per a poder entendre el teatre del segle XXI. Per la llengua no et preocupes perquè els censors d'obres en valencià a Novelda tots parlen en valencià. Té collons la cosa, eh? I no és bonic això: aquesta mostra d'esquizofrènia maniàtica compulsiva digna d'altres èpoques? Espera, un moment, no serà que Milagrosa està enfadada amb Xavi Castillo perquè l'actor d'Alcoi no la convertit encara en personatge de cap de les seues obres? Rita Barberà, Francisco Camps, Carlos Fabra, Ripoll, Zaplana... On està la perla d'Orient en tota aquesta col·lecció?

En el fons Milagrosa i la seua Cort -de vegades les corts són reials i d'altres de porcs- el que volen és el millor pels novelders i per això han decidit que el Rogle no es gaste diners de la gent del poble pagant a un foraster com tu. Un foraster que, val a dir, entra en la categoria de "rojo, catalanista y separatista". Què volies amb unes credencials com aquestes? És més, són tan bones persones que han decidit que la gent que voluntàriament es volia gastar els diners anant a veure't al teatre, no ho facen pel bé de la seua economia! Els arguments són de nivell i, el més trist, és que no són creació meua per a ridiculitzar a la senyora alcaldessa i la seua tropa, sinó que són part l'argumentari que el nostrat regidor de cultura va expressar per a justificar la no cessió del Centre Cívic al Rogle.

Deixant-nos de conyetes, el que ha passat a Novelda és escandalós i digne de ser denunciat. No sé davant de qui i per això ho faig amb un article. Censurar una obra de teatre en ple segle XXI és delirant, patètic i ho diu tot del polític que ho fa. Milagrosa ha passat una ratlla molt perillosa: la de la llibertat d'expressió. Si el poble no li recrimina voldrà dir que, efectivament, ens trobem en uns nivells de perillositat màxima. En una situació que ens allunya de la societat democràtica i lliure en què teòricament vivim i ens comencem a apropar a una mena de dictadura caciquil que, per a més inri, és molt cutre. El Capità Moro diu que "això ho paga ell". Pot ser ha arribat el moment de recordar-li a Milagrosa que el Centre Cívic el paga la gent de Novelda: sí Mila, sí, la gent que t'ha demanat que envies on conserge per a obrir la porta i fer una activitat cultural. Els quatre anys que venen seran així? Que el senyor ens agafe confessats perquè més d'un anirem a parar a l'infern de cap...

dimecres, 14 de setembre del 2011

Jorge Juan i el "Triunfante": una història de pel·lícula

L'Enric Saurí i el Martín Gonzàlez estan impulsant un documental i una pel·lícula molt interessant sobre el mariner novelder Jorge Juan (potser aviat haurem de parlar de Jorge Joan, qui sap?). El nostre veí va ser una mena de 007 valencià en època moderna. S'ha escrit molt sobre ell i no descobriré ara jo res de nou, però si que potser que aquest documental i pel·lícula ens acaben aportant noves dades sobre el personatge en si. Esperem que el projecte es puga acabar realitzant. Aquí teniu, de moment i com un tastet sobre el tema, el reportatge que ha publicat el Presència sobre el tema on l'amic Oriol Mas cita el meu llibre Història de Novelda. El passat d'un poble...












divendres, 2 de setembre del 2011

Els aclariments corresponents d'El Rogle

Doncs el que dèiem.. Ànims companys i amics!


dimecres, 31 d’agost del 2011

El Partit Popular de Novelda o el retorn de la censura

Després de veure la roda de premsa del regidor de cultura de Novelda Valentín Martínez m'han assaltat tota una sèrie de dubtes i, val a dir també, pors. Molta por. La intervenció, que no té pèrdua per cert -provoca una mica de son ja vos ho dic-, comença amb la vella consigna de convertir la víctima en culpable. I és que no estan acostumats a que algú els plante cara: per fer un comunicat explicant la situació de censura que estan patint - i que no és la primera per part del PP, partit del senyor Valentín-, això per a ell és una pressió, una coacció contra l'"Ajuntament democràticament elegit-per cert, la ciutadania no tria l'Ajuntament perquè la institució ja existeix prèviament al procés electoral: en unes eleccions es trien els representants i aquests l'equip de regidors i l'alcalde que governarà l'Ajuntament. No es pot fer una acusació tan greu i després no explicar-la fins que t'ho pregunta un periodista. Això se li diu llançar la pedra i amagar la mà, una pràctica molt lamentable i més encara si la fa un representant polític. Però el millor de l'inici és quan es posa al capdavant de totes les persones de Novelda que ho estan passant malament. Què té a veure la utilització d'un espai cultural per a un acte cultural amb el fet de què a Novelda hi hagen 3000 persones a l'atur? "Churras con merinas" diuen els castellans.

"Horripilante y abismal"! Atenció que arriba l'Apocal·lipsi de Sant Joan en forma de gestió per part de l'antic equip de govern. I això que té a veure amb Pot de Plom? Doncs res, però altra volta allò de "las churras" i "las merinas". I llavors arribem a la política d'austeritat que, segons Valentín, estan aplicant des del primer moment a totes les àrees... A totes? Si? Segur? Ah no, menys a la dels seus sous: al compte corrent de Milagrosa i companyia no li afecta la crisi! I què em dieu de la mala llet de fer demagògia amb el que cobrarà el grup de teatre per la seua actuació? Què el senyor Valentín no sap que al darrere d'una obra de teatre, d'un concert de música o de qualsevol altra activitat artística hi ha hores i hores d'assaig? Tant limitat és el nostre regidor de cultura o tanta mala llet té? A quant li ix l'hora a Milagrosa per ser alcaldessa? Millor que no ho sàpiguen els 3000 aturats que tenim al poble, no? I damunt diu, amb la mateixa mala llet, que a la Creu Roja se li volia donar "lo que sobrase de pagar esa actuación". De quina altra manera es fa una donació? Que me la explique perquè no la conec. O que se la explique al Rogle que estaran molt contents de trobar una fórmula millor per a fer actes solidaris on tot el benefici va íntegrament per a la causa perquè es fa.

Tot i així, el més greu, a banda de la demagògia, és la utilització de la mentida i el fet d'explicar les coses a mitges, guardant-se la informació que no li interessa que la gent sàpiga. Diu que no pot ser perquè el Centre Cívic és un "espacio público, pagado por todos los ciudadanos": però si el Rogle volia pagar el cost del local! I amb tot això, altra volta torna al tema dels diners que acaba adornant amb un populisme fastigós i digne d'un indigne: si en moltes cases no arriba un sou de mil euros és per culpa del sistema econòmic que vostè, senyor Valentín, i el seu partit defensen, no perquè un grup de teatre es guanye mínimament la vida. I per cert, els diners que aquest grup cobra per l'actuació provenen de les persones que lliurement decideixen pagar una entrada. D'on provenen els molt més de 2000 euros que cobra Milagrosa i part de l'equip de govern del qual vostè forma part? Ah sí, eixos si que són diners del poble de Novelda, d'aquella pobra gent mil·leurista o que es troba a l'atur i que sembla ser tant preocupen a vostè quan li convé.

I la defensa de l'oferta del Parc de l'Oest? Brutal. No sap el senyor Valentín que fer l'actuació suposa en primer lloc un increment del preu perquè es necessita un equip de so (al centre cívic ja n'hi ha un d'instal·lat), un lloguer de cadires (al centre cívic ja hi ha la zona de butaques), un lloguer de llums (vol que ho facen a les 12 del migdia??) i, sobretot, el perill que l'actuació es puga suspendre per culpa del temps. Tot això no ho sap el senyor Valentín? En mans de qui estem? Veieu com és per a tenir por.

Per acabar només em queden dues preguntes per fer: deixarà l'equip de govern que el Col·legi privat i religiós Padre Dehon faça l'acte que té previst per dues setmanes després en el mateix lloc, al Centre Cívic? I, finalment, quina cultura ens espera a Novelda els propers anys? Aquesta ja vos la puc respondre ara mateix: processons, misses i xerrades del revisionista Stanley Payne que els deu venir gratis per a poder evangelitzar el que històricament ha estat un poble de "rojos".

Vos deixe dos vídeos: el de la roda de premsa -que també fa riure, per no plorar- i la imitació que Xavi Castillo fa de Francisco Camps, així també entendreu perquè molesta tant al PP la seua presència al nostre poble.