divendres, 8 de febrer del 2013

Xerrada a Tarragona

D'aquí unes hores seré l'encarregat d'inaugurar les II Jornades sobre Anarquisme i Alliberament Nacional que organitza el col·lectiu Capdetrons a Tarragona. Per variar, parlaré de Fuster. Vos deixe el cartell i algun enllaç relacionat:

Bloc de Jordi Martí 

Notícia a Llibertat.cat


dimecres, 6 de febrer del 2013

Un frau anomenat Unió Europea


La confusió constant entre Europa/continent i la Unió Europa/projecte polític no és casual. De fet, utilitzar conceptes diferents sota un mateix paraigües interpretatiu, és una de les formes de tergiversació i engany més antigues. Apropiar-se de símbols de l’enemic que et poden ser útils també ho és. Recordeu com el feixisme va fer seus conceptes com “socialisme”, “sindicalisme” o diades com l’1 de Maig? En aquest cas, però, ha estat el liberalisme econòmic post Segona Guerra Mundial. Així, amb la intenció que alemanys i francesos deixaren de matar-se per qüestions nacionalistes, les elits econòmiques francoalemanyes amb el vistiplau dels EUA van veure amb bons ulls la creació d’una aliança del capitalisme internacional que superara definitivament els problemes nacionals i posés els interessos econòmics de l’oligarquia per davant. Perquè aquests són els orígens i finalitats d’una estructura política i econòmica que està al servei, exclusivament, del gran capital financer, coneguda com Unió Europea que constantment s’utilitza com a sinònim d’Europa.

El catalanisme majoritari va veure els anys vuitanta i noranta, sobretot, en la Unió Europea un bon aliat per combatre el centralisme hispànic. Així, partits com CiU o ERC es van mostrar favorables a la integració europea amb el discurs que crear Catalunya –que no els Països Catalans- des de l’”europeisme” seria útil per a afeblir els caducs estats-nació moderns i això significaria que les anomenades “regions” –Catalunya en seria una- començarien a tenir el protagonisme negat pels Estats. Així, una barreja de bona fe política i de defensa dels propis interessos de classe, van portar al relat catalanista dominant a creure cegament en la Unió Europea, discursivament sempre denominada com a Europa. El temps no els ha donat la raó, precisament. La Unió Europea s’ha acabat mostrant de manera clara i contundent només en l’àmbit per al que va ser creat: l’econòmic. I el paper que juga és el de ser una estructura culpable de la situació econòmica actual. Ni més ni menys. Una estructura al servei del gran capital que poc té a veure amb el paradigma que alguns ens volen vendre de paradís de la llibertat, superació dels estats caducs o el somni internacionalista que no han aconseguit les ideologies obreres.

El relat bondadós amb la Unió Europea que ha construït el catalanisme oficial, però, ha arribat a l’extrem de voler incorporar un projecte polític i econòmic concret a la possible pregunta d’un presumpte referèndum a la Catalunya de les quatre províncies. I en aquest sentit el frau és doble. Per una banda, ens podem trobar davant d’una pregunta que a part de demanar l’opinió a la ciutadania sobre el futur nacional del país, també incloga de retruc la integració d’aquest futur estat en un projecte polític i econòmic sobre el que s’hauria de pronunciar fruit d’un altre procés no precisament independentista. Per tant, sota la cortina de fum de l’alliberament nacional el que estarien fent les oligarquies catalanes és condemnant-nos al frau del neoliberalisme salvatge, la precarietat laboral, les retallades socials i la dictadura dels mercats que políticament encapçala Angela Merkel. Aquest, però, no seria l’únic frau. Què passaria en cas que un cop votat el referèndum de secessió la Unió Europea negara l’entrada de Catalunya en la seua estructura? Llavors ens trobaríem davant d’un dels fraus més grans de la història perquè, és clar, davant del dret internacional el resultat quedaria invalidat i la Catalunya de les quatre províncies hauria de tornar a la situació jurídica anterior, és a dir, dins d’Espanya fins que s’iniciara un nou procés amb una nova pregunta. Segurament Duran i Lleida i la gran patronal estarien encantats amb aquest segon escenari. És això el que està reclamant la gent? Em sembla que no i no cal ser cap gran analista polític per veure-ho.

dilluns, 4 de febrer del 2013

Millor dit: debats que no es volen tenir

Val a dir que no em sorprèn gaire haver rebut resposta a un dels darrers articles publicats a Llibertat.cat. D'igual manera tampoc em sorprèn en excés ni el que es diu ni el nivell de tergiversació que es fa. La "resposta" ha vingut de la mà de Jordi Aldeguer i el seu article "Falsos" debats, publicat també al portal de l'esquerra independentista. A hores d'ara encara estic pensant en les cometes del títol: qui és el fals? Com que pressuposem bona fe, creurem que es refereix als suposats debats que, després de llegir l'article, em dóna la sensació que alguns com el senyor Aldeguer no voldria que es tingueren. El text d'Aldeguer és molt atrevit ja que intenta incloure en un mateix sac tres reflexions fetes per persones que amb moltes feines es coneixen i, amb moltes més encara, pretenien, si més no per la part que em toca, traçar una mateixa línia argumental. Aldeguer, però, no ho fa inconscientment, tot el contrari, la seua intenció és molt clara: tothom que no pensa com ell forma part d'un mateix, i presumpte, bloc de pensament. Allò dels naps i les cols en estat pur o del "Pisuerga" i Valladolid que diuen els castellans. I ho comença a fer amb el típic i tòpic recurs de l'acusació en l'aire: "tu difama que alguna cosa queda". 

"(...) el debat es focalitza en què ha fet, fa o farà la CUP al Parlament de la CAC. Podria advertir-se en aquest fet que la lluita dins el Parlament centra més debats tàctic-estratègics en detriment d'altres vessants i/o sectorials de la lluita com el juvenil, l'estudiantil o el laboral? Deixe en l'aire la pregunta..."

Així, s'entén que tot i que el senyor Aldeguer, precisament ell, s'havia dedicat a escriure sobre aquests mateixos temes abans que ningú, són els que venen al darrere els que s'ofusquen amb els debats del Parlament. Grotesc o còmic si més no. I és que revisant el que vaig escriure, em costa de veure on està la dosi de parlamentarisme del text. Precisament, el mateix Aldeguer fa caure la seua acusació contra el meu article quan afirma que ens hauríem de centrar més en el paradigma tàctico-estratègic i no tant en l'ontològic. Bé, és probable que això ho hagen de fer les organitzacions polítiques, però si un servidor no ho fa al seu text és perquè aquesta no era la intenció de l'article. És més, fer servir la situació política actual en el meu cas, no és més que un recurs per a poder plantejar el vertader debat que hem de tenir si volem que ens prenguen seriosament. Què són els Països Catalans? Per què Països Catalans i no altres formes nacionals igual de vàlides en el segle XXI? És el País Valencià un subjecte polític? Si ho són els valencians perquè no ho poden ser els catalans que habiten l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya? Aquests debats, primer amb l'acusació de "bizantíns" i posteriorment amb un parell de dosis essencialistes -parlar de "consciència" i "sentiment" per justificar un projecte nacional em remet bastant més a Torres i Bages que a Benedict Anderson, més enllà de les parrafades que puguem fer per demostrar que ens l'hem llegit- s'evita, com sempre. No es pot dir que la teua idea de nació posa la voluntat del poble per davant de tot i després,precisament, justificar la nació amb conceptes tan romanticoides com "consciència" i "sentiment", paradigma de la modernitat més antiquada, precisament. 

I per què el senyor Aldeguer evita anar al fons de les qüestions que vaig plantejar? Doncs per la senzilla raó que suposa reflexió més enllà de la consigna, haver-se de mullar més enllà de la nació "revelada". Suposa, fins i tot, fer una cosa tan sana i revolucionària com qüestionar-se a un mateix, el seu pensament, les seues creences. Contràriament, tot i començar les seues línies intentant fer creure el lector que algú s'ha dedicat a acusar-lo a ell i els que pensen com ell -per a la seua tranquil·litat ja li expresse que el meu pensament polític i historiogràfic supera el marc de l'"aldeguerisme"- l'altre argument de pes que fa servir és, precisament, la mentida convertida, altre cop, en difamació quan s'afirma constantment que els que no pensem com ell "defensem l'actual procés de sobirania" tal com està anant, a diferència d'ell, és clar, que manté una posició crítica. Si no és perquè l'acusació és mentida i feta amb una clara intencionalitat política em posaria a riure. Contràriament, dona ganes de plorar pel nivell. On es diu en algun dels meus articles que estic d'acord amb el procés actual de sobirania de la CAC tal com s'està desenvolupant? Podem estar parlant, doncs, de "teatro y del bueno"? Sí, i a més bastant pròxim al drama. 

En definitiva, més del mateix. Evitar el debat real i profund sobre quina és la proposta política de Països Catalans de l'esquerra independentista. Un debat incòmode que si s'entra a fons et fa plantejar-te moltes coses, però que si es vol evitar et manté en un fàcil posicionament metafísic i de puresa ideològica.