dilluns, 25 de maig del 2015

Apunts sobre el nou panorama polític gironí

Ahir es van viure unes eleccions municipals realment apassionants perquè hi havia moltes incògnites. Després d'una legislatura carregada de canvis en el panorama municipal degut a la feblesa de CiU i el transfuguisme, el cert és que saber què podria passar era realment difícil de predir. En general el nou Ajuntament ha quedat marcat per dos elements importants: CiU està estancada i aquelles forces que juguen a l'ambigüitat en el tema del procés no tenen marge de supervivència. Però anem per parts.

Els estables



En primer lloc cal dir que el resultat de CiU ahir, a diferència del que diu el senyor Carles Puigdemont, és un autèntic fracàs si tenim en compte les expectatives generades, i tingudes, per la federació nacionalista. Cal recordar que malgrat que la dreta catalanista ha tingut al voltant d'un miler més de vots, aquesta vegada no es presentava des de l'oposició sinó des de l'alcaldia i, a més, ho feia incorporant les sigles d'Avancem i Reagrupament al seu projecte com a premi per la mostra de fidelitat donada mitjançant el transfuguisme. Carles Bonaventura es presentava com a número 13 de la llista perquè era la xifra simbòlica que representava la majoria absoluta. Doncs bé, ha quedat fora i molt lluny de poder tornar a ser regidor. Hom pot dir que CiU i Reagrupament eren plenament conscients que la possibilitat de què el trànsfuga tornara a ser regidor era remota. Segurament sí, però el cert és que el discurs de campanya i les expectatives inicials apuntaven en la direcció de la creença que això seria possible. Al cap i a la fi CiU ha demostrat que mai podrà tenir una majoria absoluta a Girona perquè a diferència de Nadal i el PSC, sempre serà incapaç d'aconseguir vots en el centre i en la perifèria: el seu model radial i centralista de ciutat margina els barris, cosa que no permet mantenir un equilibri de vots generalitzat i més o menys semblant a tot arreu.

En segon lloc tenim la tornada d'ERC a l'Ajuntament. Els republicans van quedar fora en 2011 per un sol vot de diferència. En aquestes eleccions ERC tenia moltes esperances de tornar fort al ple municipal. Fa un any les expectatives eren molt altes i a mesura que han anat passant els mesos el suflé republicà s'ha anat desinflant. Finalment han aconseguit ser segona força però amb un marge de només 88 vots respecte la CUP que és actualment el tercer grup de l'Ajuntament. Quan es diu que ERC ha passat de 0 a 4, si bé és cert en números reals, no ho és tant en termes polítics. ERC hauria d'haver tingut un regidor durant tot el mandat ja que quedar-se a un sol vot per aconseguir-ho és simplement una situació totalment derivada de l'estadística de la llei d'Hondt i la barrera del 5% arrebossada amb una alta dosi de mala sort. Si partim d'aquesta premissa, ERC hauria passat d'1 regidor a 4, augmentant així 3 respecte el mandat 2011-2015. Ara bé, si tenim en compte que ERC va arribar a tenir 4 regidors en l'anterior mandat, el cert és que els republicans simplement s'haurien mantingut en el mateix punt d'abans de caure en picat.

Els fracassats

Supose que ningú té cap mena de dubte que els tres fracassos més sonats són els del PSC, PP i ICV-EUiA. Els motius i conseqüències, però són diferents. En el cas dels socialistes s'ha demostrat que Paneque ha sabut mantenir el vot en els barris més espanyolitzats i on el PSC sempre havia tingut una borsa de vots, en molts casos clientelars. Ara bé, ha fracassat estrepitosament en el centre i els barris més catalanistes. En la línia del que dèiem abans respecte CiU i la perifèria, al PSC actual no se li reconeix l'herència nadalista i l'equilibri entre les diferents Girones existents. I és més: difícilment el partit heretat per Paneque tornarà a ser l'hegemònic i omnipresent PSC de Nadal perquè els sectors catalanistes i progressistes gironins ja li han donat totalment l'esquena. En aquest sentit el PSC està condemnat a seguir perdent vots en les properes eleccions i fins i tot a quedar com una força minoritària en el ple.

A Conxita, però, li han robat la cartera. Deu ser molt dur que un exregidor teu es presente com a model de renovació política i tinga més representació que tu. Això és el que li ha passat al PP de Concepció Veray en aquestes municipals. Els casos de corrupció política del seu partit a Catalunya i la resta de l'Estat han acabat per donar-li la puntilla. De poc no entra ni ella, el que sí que hauria estat una autèntica catàstrofe per a la dreta espanyolista gironina. Amb un sol regidor, el PP ha deixat de ser decisiu a l'Ajuntament de Girona i no podrà repetir el seu idil·li polític amb la dreta catalanista quatre anys més. En aquest moment el PP a Girona deixa de tenir cap mena de capacitat de decisió: no serveix ni com a crossa de la dreta majoritària de la ciutat. Veurem com gestiona a partir d'ara el paper de regidora i diputada la senyora Veray.

La tercera gran perdedora de la nit ha estat ICV-EUiA. Feia temps que ICV es desinflava però ells no ho volien veure. Durant molts anys van creure que recollint elecció rere elecció els vots que deixava anar el PSC seria suficient per a mantenir sempre el tipus. Fins que l'estratègia no ha donat per més. De fet els ecosocialistes ja ho sabien això i d'aquí l'estratègia d'intentar crear plataformes “unitàries” que amb el nom de Guanyem o En Comú els ajudaren a salvar-se de l'enfonsament que els venia a sobre. I és només per l'efecte Ada Colau i alguna que altra plataforma d'aquestes que han aconseguit mantenir uns resultats encara dignes a nivell de Catalunya. En aquest sentit no deixa de ser paradigmàtic que Joan Olòriz en lloc de fer una anàlisi en clau crítica del que han fet i com ho han fet, encara avui mateix al matí es dedique a explicar el seu fracàs com a conseqüència de la falta de valentia de la CUP per a fer res amb ells. No hi ha més cec que el que no hi vol veure i crec que en Joan és molt millor analista polític que aquesta seua i apressada crònica matinal. ICV de Girona hauria de pensar què vol ser i a què aspira i en aquest sentit crec que no els ajuda gens la falta d'autocrítica respecte els seus anys en el govern municipal com tampoc pretendre ser una mena de segona versió assenyada de la CUP, tal com han jugat a ser els darrers quatre anys. L'ambigüitat d'Herrera i companyia en el tema del procés han fet la resta.

Els vencedors

La primera vencedora de la nit és la CUP. I no perquè ho escriga jo sinó perquè una mínima anàlisi rigorosa així ho demostra. En 2011 va ser la gran sorpresa de la nit electoral perquè va aconseguir 3 regidors amb uns 2981 vots. El tercer representant, com he dit, va venir d'un sol vot i en realitat, si deixem la llei d'Hondt de costat, hauria hagut de ser per a ERC. Per tant, el meu relat parteix del fet que, més enllà del transfuguisme de Carles Bonaventura, la CUP sortia de meta en aquestes eleccions amb 2 regidors reals. En aquest sentit la CUP hauria doblat els resultats obtenint-ne 4 en total amb uns 5425 vots. El resultat ha consolidat una força independentista i anticapitalista com a tercer partit de la ciutat, havent aconseguit ser la més votada en el Barri Vell, Sant Daniel o Sant Ponç i segona i tercera en gairebé la resta de la ciutat. A més, per primera vegada la CUP té uns bons resultats en barris que alguns interpretaven com a hostils per a l'independentisme i que han estat capaços d'entendre que el projecte de la CUP va més enllà del discurs centrat en la nació. De fet a Girona fa anys que aquest eix de treball n'és un més i en cap cas el prioritari del nostre dia a dia. En definitiva la CUP es revalida i supera a ella mateixa convertint-se en la millor representant d'una altra manera d'entendre Girona.


Els segons vencedors de la nit són Ciutadans que per primera vegada entren al ple municipal. Amb un discurs fonamentat en la demagògia i una buidor total de continguts, un exregidor del PP ha sabut vendre's com a renovació política, la qual cosa no deixa de ser una mena d'acudit de mal gust. D'aquesta manera el vot dretà estrictament espanyolista ha continuat tenint al ple 3 regidors però aquesta vegada dividits en dos partits.

Una governabilitat més difícil que l'anterior

En definitiva una jornada apassionant la que vam viure ahir. Ara caldrà veure com Carles Puigdemont aconsegueix sumar majories ja que ho tindrà molt més difícil que en l'anterior mandat. Amb el PP de Veray no ho podrà continuar fent perquè no els serveix de res: no sumen. Amb Ciutadans es dóna per suposat que poca cosa podran fer perquè els deixebles d'Albert Rivera a Girona es venen a ells mateixos com alternativa al nacionalisme de CiU i difícilment es podria entendre que ara, a les primeres de canvi, comencessin a donar suport a les polítiques d'un alcalde que s'autoproclama com a independentista. Amb el PSC de Paneque també ho té difícil perquè la socialista ha fonamentat la seua campanya electoral en criticar el model CiU i pactar amb aquests ara li suposaria perdre la poca credibilitat que li queda als socialistes. Finalment cal saber que pensa fer ERC. De ben segur que des de CiU ja s'està trucant a Can Junqueras amb la intenció de pactar de manera estable a la ciutat. La cantarella de “no es pot posar en perill el procés” o les eleccions del 27 de setembre comença a convertir-se en una llosa sobre el cap d'una ERC que necessita temps per a resituar-se en un plenari municipal del que va desaparèixer. I temps és, precisament, el que no tenen. CiU sap perfectament que no podrà governar aquest mandant pactant amb uns i altres sense rebaixar el seu programa de màxims. Qui voldrà pactar amb ells serà una altra història.


Voldria acabar aquestes línies amb una satisfacció i un desig. La satisfacció és saber que de tots els trànsfugues de l'anterior mandant només una tornarà a ser regidora. El desig és que durant aquests quatre anys tots els regidors i regidores siguen fidels a la llista i el programa amb que s'han presentat.

Les imatges tenen com a Font el Punt diari, ICV-EUiA i la CUP de Girona 

Per què no vaig a la llista de la CUP de Girona

Aquests dies he llegit bastants articles de gent que explica per què ha decidit anar en una llista de la CUP. Gent valenta que ha decidit fer un pas endavant en el seu compromís per construir un país i una societat més lliure. La veritat és que tot plegat fa molt de goig i és garantia de solidesa i consolidació del projecte. Quan portes tants anys treballant per unes idees, unes maneres de fer, a contra corrent, i finalment veus que tanta gent ha decidit sumar i engrandir la utopia, el grau de satisfacció és inexplicable. Amics, companys de feina o coneguts em pregunten: en quin número de la llista vas? Sortiràs regidor aquesta vegada tu? I la meua resposta és: no hi vaig. La primera reacció és de sorpresa, gairebé de cert desconcert. I com és això?  Doncs perquè a la CUP tothom és necessari però també prescindible.

Encara no he conegut cap company o companya que estiga a la CUP per anar a una llista. Tenir càrrecs, poltrona, seient, minuts de televisió o ràdio, no és precisament el que motiva la militància en la CUP. Ans al contrari, moltes vegades els que hem hagut de fer de portaveus, de primers en una llista, de regidors o, ara, també de diputades, ho hem fet per compromís amb el projecte contra els nostres propis interessos personals. Perquè en la CUP és tan important la feina que fa qui dóna la cara com la de qui enganxa cartells, la de qui és entrevistat com la de qui difon l'entrevista per les xarxes socials, la de qui fa un míting com la de qui munta les taules d'un dinar popular. En la CUP tothom suma perquè les nostres mans són el nostre capital.

Aquesta campanya la passaré enganxant cartells, fent parades, obrint el local de campanya, preparant una arrossada i assistint a tants actes com la meua paternitat ho permeta. M'estalviaré, però, la pressió d'haver de parlar en públic, que no és poc. Aquestes dues setmanes la meua aportació al projecte de la CUP serà una altra diferent respecte d'altres campanyes. El resultat el coneixerem el 24 de maig a la nit i, de ben segur, que augmentarà el grau de satisfacció personal i col·lectiva que la CUP ens ha donat els darrers anys.