divendres, 24 de maig del 2013

La llengua com a mantra per colar la LEC

El passat 9 de maig vam viure una jornada de vaga en el món de l’educació contra la LOMCE, també coneguda com a Llei Wert. Una reforma del món de l’educació que atempta frontalment contra els mínims que serveixen per garantir una educació pública i de qualitat. En el cas d’un territori com Catalunya –al País Valencià i les Illes ja se n’encarreguen els governs autòctons de destruir-ho- fins i tot atempta contra el model d’immersió lingüística i, per tant, la possibilitat que tot l’alumnat acabe la seua escolarització obligatòria amb un nivell òptim de llengua catalana i castellana.

Tot el professorat que vam fer vaga l’assenyalat dia teníem molt clar que, en el cas català, aquesta vaga també es feia per anar contra la LEC i les retallades que estem patint. Sembla ser que la senyora Irene Rigau i els mitjans de comunicació, públics i privats, que li riuen les gràcies, no. La notícia que TV3 va donar el mateix migdia sobre la vaga donava la sensació que gairebé era Rigau qui encapçalava la protesta contra la LOMCE, qui representava els mestres, professors i estudiants en lluita. La notícia era una barreja de surrealisme i propaganda a l’estil Goebbels però en versió “paambtomatera”. I sobretot era un insult a la intel·ligència de tots aquells que havíem decidit fer vaga i perquè patim dia rere dia la gestió de Rigau.

El tractament de la notícia de TV3, però, no era altra cosa que l’avantsala del relat que CiU i Rigau han intentat colar des que Wert es va inventar la LOMCE. Aquesta llei no és altra cosa que la traducció al castellà de la LEC, ni més ni menys. L’única diferència entre la LOMCE i la LEC és la llengua que es fa servir, tant per al articulat com per a fer classe a les aules. Rigau, però, no vol que això se sàpiga i utilitza només el mantra de la llengua com a únic fil conductor per anar contra el senyor Wert i el seu cop d’estat legislatiu en matèria d’educació. La privatització de l’escola pública és una tendència que tots els il·luminats pel neoliberalisme estan duent a terme allà on prenen el poder. Un enlluernament per les polítiques de privatització que es van iniciar amb el govern tripartit amb l’aval del PSC i ERC i que ha continuat CiU de manera apassionada.

Per què, doncs, Rigau només parla de llengua i amaga que la resta de l’articulat de la LOMCE és el seu model d’escola? És evident que encendre la flama de la identitat dóna vots darrerament a Catalunya com mai ho havia fet. Posar la llengua en la primera línia de foc és una bona forma d’aglutinar al teu voltant suports que d’altra manera no tindria. El mateix fa el PP en l’àmbit espanyol però a la inversa. Mentre parlem de llengua ens despisten i privatitzen la gestió dels centres públics, retallen plantilles, es carreguen els interins, ens colen la religió a l’escola com matèria avaluable –oi que CiU no hi diu res al respecte?-, tanquen escoles, etc. I no dic que l’atac frontal a la llengua catalana no s’haja de combatre. I tant que s’ha de fer. Ara bé, al mateix nivell que la resta d’improperis que representen tant la LEC com la LOMCE. L’escola en català, clar que sí, però també pública i de qualitat.

divendres, 17 de maig del 2013

1 de Maig de 1890

L’1 de Maig és conmemora el dia dels treballadors o del treball, depenent de qui invoque tant important data. El dia té el seu simbolisme: es recorda l’assassinat dels coneguts com a màrtirs de Chicago, un grup d’anarquistes que van ser condemnats injustament a mort i que poc després es va conèixer la seua inocència. Més enllà del fet que marca en vermell la data al calendari, la veritat és que la diada ha anat evolucionant al llarg del temps de la mateixa manera que ho ha fet el moviment obrer o la pròpia consciència obrera.

Als Països Catalans a finals del segle XIX ja comptàvem amb un moviment obrer organitzat al voltant de diferents sindicats i partits polítics. L’anarquisme fou, però, la ideologia predominant entre el proletariat català. El pensament llibertari es va convertir en el pal de paller d’uns obrers que a mesura que anaven prenent consciència actuaven en la defensa i millora de les seues condicions laborals i de vida. Jornades de sol a sol, malalties derivades de la feina, explotació infantil, inseguretat total, manca de prestacions sanitàries, de drets laborals i feines precàries, estaven a l’ordre del dia en les vides dels treballadors catalans. Un seguit d’elements, però, que malauradament cada vegada s’estan convertint en més i més actuals.

Davant de tot això, la diada de l’1 de maig va representar per als obrers de tot el món un dia de lluita i reivindicació. A Girona tenim constància que la primera vegada que es va celebrar fou el 1890. Això deia l’aleshores “Diario de Gerona” a les seues pàgines:

La prensa en general, viene llena de noticias referentes al movimiento social de los obreros, para el dia de hoy.

Difícil nos sería indicar las poblaciones de España, sobre todo las más importantes, que toman parte activa en la manifestación obrera, pero bastará que digamos que no existe población por pequeña que sea, en donde no se note algo de movimiento para secundar semejante manifestación. Asi resulta de las noticias de la prensa en general.

Lo que sí resulta cierto, es la inseguridad en que se está, respecto si la manifestación obedece única y esclusivamente, á manifestar á los poderes públicos, el deseo y las aspiraciones de la clase obrera, ó bien si el dia de hoy será el primer dia de una huelga general.

Hoy por hoy, nuestros lectores tendrán que contentarse en contemplar la  manifestación que debe recorrer las calles de nuestra ciudad, llevada á cabo por la mayor parte de los obreros gerundenses.

Repetimos, pues, lo dicho en otro lugar:


Obreros: no queráis que el buen nombre de Gerona, que tan alto habéis  puesto otras veces, sea vanamente mancillado con la mas pequeña indiscreción. Gerona os contemplará con alegría, si el orden y la paz guía vuestros pasos.

En definitiva, un discurs molt semblant a l’actual: manifesteu-vos sense fer soroll, que les classes benestants de la ciutat no sàpiguen que us esteu manifestant. Curiós el pas del temps que perpetua i congela determinats discursos. Potser és perquè, en el fons, el temps cronològic ens fa vells biològicament però no canvia tant la societat com pensàvem. 

dilluns, 13 de maig del 2013

(Re)pensar e(n)l Vinalopó


Construir els Països Catalans passa inexorablement per conèixer-los. Una tasca que no s’ha desenvolupat tant com hauria tocat. I menys encara pel que fa als extrems geogràficament més meridionals de la nació. Això, però, no sols es pot dir dels partidaris de l’eslògan “de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó”, sinó també d’aquells que només s’autoreconeixen com a valencians, delimitant la seua realitat nacional entre el Sénia i el Segura. Un Segura que pateix un abandó identitari del mateix nivell que el mediambiental. Eslògans i rius de poc cabal al marge, vos voldria parlar sobre una realitat cultural, territorial i identitària molt concreta existent al sud valencià: les comarques del Vinalopó.
Les terres del Vinalopó són un territori complex i amb una identitat singular dins el País Valencià, per no dir en el conjunt dels Països Catalans. La identificació dels seus habitants al llarg de la història amb el riu que li dóna nom, ja ens mostra unes terres on la formació d’una identitat comuna ha estat complicada i poc homogènia. De temps medievals coneixem disputes per l’ús de l’aigua del Vinalopó entre els habitants de municipis com Novelda i Elx, fet lògic si tenim en compte la manca hídrica d’aquestes comarques i, a més a més, la salubritat i mala qualitat del preuat líquid. És el riu, però, qui ha donat forma a un territori i ha determinat una relació molt concreta entre els seus habitants i la terra que treballen i habiten. I és el riu qui uneix un territori extens que passa per pobles i ciutats tan diverses com Villena, Elda, Petrer, Novelda o Elx.
La divisió comarcal del curs del Vinalopó ja és complicada. Som tres o quatre comarques? Depenent del mapa que consultem, podem observar com mentre sí que hi ha un cert acord en els límits de l’Alt i el Baix Vinalopó, no passa el mateix amb els del Vinalopó Mitjà. Aquesta darrera comarca en alguns mapes queda circumscrita únicament a les localitats de Monfort i Asp, i trenca així la unitat que suposa geogràficament i econòmica la vall de Novelda únicament per motius lingüístics. En aquests mapes, doncs, Novelda passa a ser capital d’una comarca anomenada les Valls del Vinalopó que s’endinsa territori endins arribant fins a la Serra del Carxe i els indrets murcians que durant el XIX foren ocupats per llauradors de la comarca valenciana. Primer debat que hauríem de tenir: volem unes comarques basades en criteris lingüístics o aquestes s’han de basar també en elements com la cohesió territorial, geografia, economia, etc.?
La identificació nacional dels pobles i ciutats del Vinalopó són un altre element que atorguen a aquestes terres una important complexitat. Municipis com Elda, Asp o Monfort són de llengua castellana des de fa segles, tot i formar part del País Valencià des que Jaume II eliminà la frontera Biar-Busot –la qual psicològicament continua molt present per a molts valencians del nord de l’ultra Sexonam. D’altres com Villena o Sax en formen part des de les modificacions provincials del segle XIX. I com ho gestionem això? Fins ara, bàsicament, s’han dut a terme tres tipus de gestió. La primera, que podríem qualificar com a “oficial”, és la que ha volgut impulsar el nacionalisme espanyol: fer creure que el valencià és una llengua inferior i com que “todos hablamos castellano”, aquestes poblacions poden conviure perfectament amb les catalanoparlants perquè parteixen d’un estatus de superioritat. La segona, que podríem qualificar com de “popular”, és la que s’ha desenvolupat al llarg dels anys pels habitants dels nostres pobles i viles. Així, amb una barreja d’indiferència, i de vegades cert menyspreu, les gents de les diferents viles i ciutats han vist els seus veïns comarcals com uns individus estranys i propers alhora que, simplement, parlen un altra llengua sense preguntar-se el perquè. I la indiferència és recíproca. A Novelda trobem “normal” que a Asp i Monfort parlen castellà “perquè són així” i el mateix passa a la inversa, sense gaire reflexió més. La tercera forma de gestió és la que aposta per començar a crear una identitat comarcal que té el curs del Vinalopó com a marc de referència i que no parteix d’apriorismes lingüístics sinó de l’entensa i comprensió de l’altre. És una forma d’entendre la identitat vinalopenca que parteix de la construcció que hem anomenat com a “popular” però que arriba a la conclusió que no ens hem de donar l’esquena sinó entendre’ns i col·laborar des del respecte als trets identitaris i lingüístics particulars. Un bon exemple d’aquesta tasca és la que desenvolupa fa anys el Centre d’Estudis del Vinalopó.
En definitiva, ens trobem davant d’unes terres complicades en molts aspectes. Unes terres valencianes que contenen elements nacionals diversos i que representen, en certa manera, la insalvable dualitat valenciana que Fuster denuncià ja fa molts anys. Els vinalopencs, però, treballen per superar la dualitat i construir una certa identitat que des de l’heterogeneïtat puga servir per homogeneïtzar una mica més un territori que molts valencians es miren amb llunyania. Una tasca lloable i difícil que necessitaria més atenció tant per part de la resta de valencians com, també, dels mateixos habitants del Vinalopó.

dissabte, 4 de maig del 2013

L’Apocalipsi segons Josep Manel Busqueta


Apocalipsi 12:9 I va ser llançat el gran drac, la serp antiga que es diu el diable i Satanàs, el qual enganya al món sencer; va ser llançat a la terra i els seus àngels van ser llançats amb ell.

Com de lectura obligatòria podem considerar el darrer llibre publicat per l’economista Josep Manel Busqueta L’hora dels voltors. La crisi explicada a una ciutadania estafada (Ed. El Jonc, 2013). La visió que han donat sobre el Capitalisme els economistes, sociòlegs, antropòlegs o historiadors enquadrats de manera àmplia en l’espectre ideològic de l’esquerra, ha estat sempre “apocalíptica”. I ho ha estat així des dels estudis de Marx i Engles fins a l’actualitat. La primera qüestió que hem de plantejar és: es pot donar una imatge no apocalíptica d’un sistema que, com afirma Busqueta, necessita per sobreviure tenir a la meitat de la població, 3.000 milions de persones, en la pobresa extrema? No és apocalíptic un sistema que es reprodueix a partir de la destrucció del medi que l’alimenta? I en aquest sentit, Busqueta no s’allunya de la clàssica idea marxista que defineix el Capitalisme com un sistema contradictori, abocat a la seua autodestrucció, sinó és que abans no provoca directament l’extinció de l’espècie humana.

Per a la construcció del seu relat, Busqueta fa servir de manera considerable tres referents intel·lectuals: D. Harvey, J. Fontana i, com no, Miren Etxezarreta. Aquesta, a més, és l’encarregada de fer el pròleg. El pensament i treballs de tots tres es veuen perfectament reflectits en el llibre, fet que dóna un suport acadèmic important a una obra que pretén, en la mesura del possible, tenir un caràcter divulgatiu i de fàcil enteniment. Val a dir que en algun moment no ho aconsegueix, no tant perquè l’autor no ho intente sinó perquè el tema és suficientment complex com per a simplificar encara més el contingut. Certa terminologia acadèmica, sobretot pel que fa l’explicació de les teories economicistes que proposa el marxisme més ortodox, poden escapar-se de l’abast d’un públic poc acostumat a segons quins conceptes. El llibre, doncs, no s’escapa de l’etern debat de l’intel·lectualitat esquerrana: com parlar a un públic que va més enllà de la militància activa o l’academicisme. Els episodis que poden provocar una possible incomprensió, però, són pocs i, al cap i a la fi, no crec que faça cap mal al lector que estiga poc acostumat a llegir obres d’aquestes característiques, conèixer nous conceptes i integrar-los al seu vocabulari. 

El panorama apocalíptic que ens presenta Busqueta fa un recorregut per la història fins arribar a l’actualitat. Aquest viatge per la història del Capitalisme serveix l’autor per a demostrar la màxima que vol defensar: el Capitalisme en si mateix és crisi i, per tant, no vivim un moment excepcional sinó una agudització dels principis del Capitalisme en un territori que els darrers anys havia viscut autoenganyant-se. Un cop fet el repàs històric, l’autor analitza magistralment el moment econòmic patit pels Països Catalans i l’Estat espanyol entre 2007-2013, incidint en els aspectes més característics del nostre apocalipsi particular: les reformes que es van iniciar amb el desarrolisme franquista, la crisi dels setanta en el canvi de règim, els governs de PSOE i PP durant els vuitanta, noranta i principis del segle XXI, l’entrada a la CEE i l’euro, les privatitzacions i desmantellament de les empreses públiques, entre d’altres. En definitiva, la “doctrina del shock hispànica” en tot el seu esplendor. Doctrina, per cert, sobre la que he trobat a faltar alguna referència –també a la seua creadora, la Naomi Klein- i que, en certa manera, ha marcat els darrers anys un bon punt d’inici per a molts dels estudis que s’han fet sobre el sistema en tots els seus aspectes.

L’Apocalipsi de Busqueta, però, no acaba com el bíblic amb l’aparició d’un salvador redemptor. Afortunadament, l’esquerra fa temps que ha començat a abandonar les idees d’avantguarda, de clara influència messiànica, per a passar a construir un relat transformador basat en la idea de comunitat i multitud. “La revolució de tots i no d’una minoria selecta” podria ser un bon resum del darrer capítol del llibre. Hi ha alternativa a la barbàrie? I tant. Ara bé, la seua construcció és responsabilitat de tothom i comença per la creació d’alternatives ara i ja, abans de pensar en revolucions miraculoses que ens portaran al regne dels cels. La creació de cooperatives, d’una banca al servei de les persones i no dels “voltors”, d’experiències comunitàries on la presa de decisions no estiga en mans d’un petit grup triat per la vareta màgica del purisme ideològic, entre d’altres, són els elements que es desprèn vol transmetre Busqueta en unes darreres línies d’esperança i futur.

En definitiva, ens trobem davant d’un llibre fonamental per a qui vol estar ben informat sobre el que en realitat estem vivint. Un relat que provoca indignació, que tomba els discursos dels defensors quotidians del sistema i que ens mostra amb tota la seua cruesa apocalíptica el món en què vivim. Potser algú creu que és millor viure en la ignorància, que ser un esclau és més fàcil. Busqueta vol trencar amb això i donar-nos eines que ens convertisquen en persones lliures i, simplement per això, ja li hem d’estar agraïts.