diumenge, 22 de setembre del 2013

Un “fet diferencial” que surt de l'ostracisme oficial

El llibre de l'historiador Xavier Díez L'anarquisme, fet diferencial català. Influència i llegat de l'anarquisme en la història i la societat catalana contemporània, fa una aportació fonamental: trau de l'ostracisme oficial l'anarquisme català. Crec que aquest és el valor principal d'aquesta obra de poc més de cent pàgines. Els llibertaris han estat els grans oblidats de la historiografia contemporània als Països Catalans. Amb una influència i presència desigual al llarg del territori, el cert és que els estudis històrics de la nova historiografia apareguda a partir dels seixanta va oblidar el paper cabdal d'aquest sector ideològic en el moviment obrer autòcton. I això, que pot semblar greu des d'un punt vista acadèmic i científic, encara ho és més quan analitzes el pes real que l'anarquisme va tenir entre el nostre obrerisme: representava una àmplia majoria organitzada en determinats nuclis, ciutats o territoris.

El llibre de Díez és un diàleg/confrontació constant amb l'obra cabdal del paradigma nacionalista burgès: Notícia de Catalunya de Jaume Vicens Vives. De fet, compta amb tres capítols com el de Vicens, cosa que no sé si és casual o premeditada. Front a la societat perfecta, homogènia, sense conflicte social -que no nacional- que dissenya Vives, en Xavi Díez ens posa sobre la taula una altra Catalunya. Aquella que estava formada per uns obrers compromesos amb la llibertat individual i col·lectiva. La Catalunya rebel que enllaça les lluites del present amb les del passat que poc tenen a veure amb el pacte dissenyat per Vicens. Qui pacta històricament és la parasitària aristocràcia catalana i posteriorment les classes benestants aparegudes de la industrialització del XIX. Els agermanats, els segadors, els remences o els maulets lluitaren d'igual manera que ho feren els seus semblants a la resta de nacions europees del moment. Els anarquistes catalans, doncs, foren els hereus d'aquells que dugueren a terme el que el professor James C. Scott va anomenar “l'art de la resistència”. Així, la història és utilitzada per Díez com a fil conductor que ens ajuda a entendre el perquè dels anarquistes catalans, més enllà de les teories fonamentades en l'atzar de si un personatge determinat visità el lloc concret en el moment oportú, explicació aquesta, val a dir, poc satisfactòria intel·lectualment. La concepció de l'estat com a element d'opressió nacional o les característiques de l'industrialisme català seran fonamentals, segons Díez, per a poder entendre l'arrelament de d'una cultura política àcrata a Catalunya.

Permeteu-me, però, posar en “dubte” una de les majors: l'arrelament majoritari de l'anarquisme als altres països catalans. El cas de les Illes no el conec tan profundament i no faré, per tant, cap mena d'afirmació categòrica. El del País Valencià, però, sí. Si més no el de les comarques del sud d'aquest. En aquest sentit, com en tants d'altres, els valencians tornem a caure en la diversitat, la varietat, “ni carn ni peix” que diria Fuster. Així, podem afirmar que si bé és cert que l'anarquisme va tenir un pes molt important en localitats com Elda o sobretot Alcoi, pel que fa a d'altres nuclis com Alacant o Elx, autèntics centres econòmics del sud del país, l'arrelament no va ser tan gran, ans al contrari: el socialisme va ser predominant. La meua localitat, Novelda, centre important de creixement obrer a partir de la implantació de la indústria del marbre i les espècies -malgrat ser encara una societat fonamentalment agrícola- també serà predominantment socialista i vinculada al republicanisme “radical”. El cas de la ciutat de València fou també semblant. Per què fou així? Crec que ara entraré en un terreny pantanós perquè és un tema que em ronda pel cap en forma d'hipòtesi des de fa temps. El republicanisme blasquista havia estat la ideologia fonamental de la petita burgesia i les classes populars il·lustrades valencianes. El blasquisme, però, tot i partir dels fonaments ideològics federals, la veritat és que era una mena de republicanisme regionalista i espanyolista, diferent del propugnat per Pi i Maragall. I és clar, si l'obrerisme valencià i català entronquen directament amb el republicanisme, entra dins d'una certa lògica que la tendència majoritària catalana avançara cap a l'anarquisme i la valenciana cap al socialisme, una ideologia més centralitzadora i on l'individu es confon més fàcilment amb la massa. Però com dic, això és una hipòtesi que caldria estudiar de manera més acurada i seriosa, fora del que és estrictament una ressenya bibliogràfica.

El segon capítol del llibre, després del repàs històric que Díez fa servir per a justificar la tesi fonamental del seu relat, s'endinsa en l'anàlisi del que anomena “colors”, és a dir, la diversitat i varietat de formes que la ideologia anarquista ha pres i pren en la societat catalana. Blau, blanc i vermell és el cromatisme triat en clara referència als colors que inspiraren el bressol intel·lectual del republicanisme contemporani: l'Estat francès. Una gamma a la que podríem afegir colors com el lila o el verd, en referència a feminisme i l'ecologisme. És evident després de llegir aquest capítol que tots els moviments socials i polítics que d'una manera o altra qüestionen el sistema de valors imperant, en el cas català tenen en el seu fons elements provinents del moviment llibertari. L'esperit de no dominació individual o col·lectiva, la tendència a l'igualitarisme com a objectiu final de tota lluita social, l'antimilitarisme i el moviment pacifista o l'independentisme d'esquerres que des de finals dels seixanta ha lligat la llibertat nacional amb una concepció progressista i moderna de la societat, en són bons exemples d'aquest pòsit col·lectiu que representa l'anarquisme com a “fet diferencial” català.


Des de l'inici d'aquesta ressenya he dit que la proposta de Díez és un diàleg/confrontació amb els plantejaments del nacionalisme burgès. Doncs bé, com no podia ser d'una altra manera, el llibre acaba amb una clara provació a unes classes dirigents catalanes que han dissenyat i modelat el país a la seua imatge i semblança construint un relat social corporatiu que els ha anat molt bé per a perpetuar-se en el poder. “Catalunya serà llibertària o no serà”. Torres i Bages deu estar encara a hores d'ara donant-se colps contra un núvol o contra una de les calderes de Pere Botero, qui sap. Si per a la dreta catalana és impossible entendre la nació sense el pòsit del catolicisme, per a l'esquerra ha de ser impossible fer-ho sense el pòsit de rebel·lia realment existent en cada treballador nacionalment i socialment despert. Vol dir això que Xavi Díez ens posa sobre la taula una nova psicologia col·lectiva per als catalans emulant així el que tant ha criticat de Vicens Vives? Substituïm “pactisme i amor al treball” per “esperit rebel i cooperativisme”? Vaig plantejar-li aquest dubte a en Xavi quan presentàrem el llibre al Casal Independentista el Forn al mes de juny. Ara, després de llegir el text, el dubte em persisteix de manera més matisada. L'autor n'és conscient de l'atreviment que suposa el seu plantejament i per això també adverteix del perill al final del llibre: “Tot plegat semblen elements molt poc científics, fins i tot, que recorden un cert organicisme nacional molt passat. Tanmateix, si reflexionem sobre els trets que ens caracteritzen, si examinem aquesta capacitat que Vicens Vives destaca sobre la nostra tendència a la revolució i la nostra incomoditat respecte el Minotaure (al·legoria del poder), comprendrem la psicologia col·lectiva del nostre país” (pàg. 105). Resistència al Minotaure o al Leviathan, el que és evident, com demostra Díez, és que el pòsit llibertari té uns fonaments històrics. Altra cosa, però, és el grau de penetració que aquest té en la segona dècada del segle XXI en unes societats tan diverses com les dels Països Catalans. Això, però, ja no és feina d'un historiador sinó de sociòlegs i politòlegs. 

Presentació a Girona

El passat dijous 19 de setembre vam presentar "No tots els mals vénen d'Almansa" al centre cultural La Mercè de Girona. L'acte, organitzat pel Casal Independentista el Forn i Edicions el Jonc, va comptar amb la presència de Ramon Usall en nom de l'Editorial, la professora de Perpinyà Marta Serra, el periodista i historiador mallorquí Toni Trobat i l'historiador Xavier Díez. Tots els participants van donar la seua opinió sobre el llibre i finalment vaig explicar diversos aspectes relacionats amb el text. Properament anirem anunciant les presentacions que estem concretant al llarg dels Països Catalans fins a final d'any i el primer trimestre de 2014. Estigueu atents. Mentre tant us deixem una imatge de dijous i la notícia de l'endemà al Diari de Girona. Bona lectura.

Notícia Diari de Girona


dijous, 12 de setembre del 2013

“Els Països Catalans seran si els seus habitants volen construir-los”

Entrevista publicada a La veu del País Valencià el dimarts 10 de setembre de 2013:



Antoni Rico és un professor i escriptor que acaba de publicar el llibre ‘No tots els mals vénen d’Almansa’. L’autor del llibre pretén analitzar l’evolució històrica de la idea dels Països Catalans, els elements que ens porten a afirmar que són una sola o diverses nacions i la viabilitat de crear un mateix  projecte polític des de la diversitat, l’heterogeneïtat i el realisme que els tempos polítics dels diferents territoris marquen. En aquesta entrevista també fa un recorregut per la situació política i social als Països Catalans.

Xavier Pérez / Girona

-Qui és Antoni Rico?
Sóc un ja no tan jove (34 anys) professor de Secundària d'Història. Sóc de Novelda (Vinalopó Mitjà/Valls del Vinalopó, ho hauríem de discutir), però actualment visc a Girona, on treballe. Llicenciat en Història Contemporània per la Universitat d'Alacant i en Antropologia Social i Cultural per la de Barcelona, estic fent la meua tesi doctoral a la Universitat de Girona sobre la influència de Joan Fuster en les diferents cultures polítiques, que espere tenir llesta en un parell d'anys.

-Vosté va nàixer a Novelda, com veu el procés de castellanització del seu poble natal i els voltants?
Novelda es troba en una zona del País Valencià d'especial interès per la seua complexitat social i geogràfica. Terra de frontera amb Castella i Múrcia, amb una ciutat important com Alacant on el procés de castellanització és molt avançat i amb nuclis castellanoparlants propers com Asp, Monfort o Elda. Tot i així sóc optimista en el sentit que pense que la substitució lingüística no depén tant de fenòmens externs sinó interns. Som els valencians, i en aquest cas els novelders, els qui hem de tenir clar quina és la nostra llengua i comunitat cultural. Ací és on rau el problema: encara no tenim a dia d'avui ni consciència de país ni menys encara de pertànyer a una realitat com la dels Països Catalans. Cal incidir i treballar en aquesta direcció.

-I com veu vosté el País Valencià des de la vessant política, econòmica, cultural i social?
L'any 1966 en una entrevista per al ‘Pensamiento Navarro’, li feien la següent pregunta a Joan Fuster: “¿Tiene confianza en el pueblo valenciano? ¿Cree en milagros?” I ell donava la següent resposta: “Sí, tengo confianza en el pueblo valenciano. Hay que tener confianza en el pueblo. En el fondo, todo es un problema de “toma de conciencia”, por decirlo así”.És evident que la situació del País Valencià no és la desitjada per tots aquells que ens agradaria un país lliure i amb un model social i econòmic realment just. En determinats aspectes la sensació és que hem anat a pitjor. Tot i així, torne a ser optimista: mai havíem tingut moviments socials com Escola Valenciana, grups de música com Obrint Pas, la Gossa Sorda o Orxata Sound System, casals i ateneus populars de marcat caràcter valencianista, editorials de renom com Afers, etc. I tot això fet des del País Valencià i per valencians. La imatge que el País Valencià és el PP és totalment errònia i a més insultant per tots aquells que dia a dia lluiten, construeixen un país diferent al caciquisme espanyolista dissenyat per la dreta valenciana. 

-Parlem del seu llibre ‘No tots els mals vénen d’Almansa’. Què vol transmetre al lector?
Doncs que els Països Catalans són possible però que els hem de començar a pensar i construir de manera diferent a com ho hem fet els darrers cinquanta anys. En certa manera, el llibre és el fruit de la reflexió que he hagut de fer els darrers temps a partir de les lectures i treballs al voltant de la tesi doctoral i, per altre costat, també de la meua praxi política com a militant de l'esquerra independentista. Em considere un fusterià crític que creu que entre l'anomenada “tercera via” que nega la possibilitat de construir els Països Catalans i el catalanisme més ortodox que tracta el País Valencià com una regió, com una part de la catalanitat, hi ha un terme mig que en realitat és el que més ens convé. I tot això fet des de l'autocrítica i el qüestionament d'un mateix. Si la gent fins ara no ha “comprés” el discurs dels Països Catalans, o ni tan sols seriosament el de País Valencià, no és perquè tinguem un país d'idiotes que encara han d'obrir els ulls. Alguna cosa haurem fet malament, no?

-En el seu llibre vosté analitza l’evolució dels Països Catalans. Per què creu que al País Valencià eixa paraula és maleïda. El famós “no ens faran catalans” de la dreta?
Francesc de P. Burguera parla de tres oportunitats perdudes: Renaixença, II República i Transició. Bé, sí i no. Hi ha una mica de tot. Per una banda, els partidaris dels Països Catalans en els anys setanta, que és quan va haver el debat més profund sobre el tema, es pensaven que en realitat n'eren més dels que en el fons eren. La dreta va saber jugar molt bé les seues cartes perquè estaven ben marcades i certament la manipulació de la ignorància de determinats sectors populars va ser molt gran. A més, com diria Lluís Maria Xirinacs, la traïció dels líders també va ser considerable. Ara bé: tota la culpa és de tercers? No m'agraden les teories que només veuen enemics i culpables fora de les files dels “bons de la pel·lícula”. Pensar que la culpa és només dels contraris als Països Catalans és massa simple i no ens dóna una resposta satisfactòria, si més no des d'un punt de vista intel·lectual i històric. Potser polític sí: satisfà determinat microcosmos del nacionalisme valencià. Crec que la clau està que els Països Catalans es comencen a veure com un projecte útil per a la societat que vol incloure, més enllà dels elements lingüístics o històrics que ens poden ajudar a justificar aquesta construcció nacional. És el que anomene en el llibre i en algun article la “nació útil”. Al cap i a la fi, si els valencians es troben bé sent espanyols és perquè identifiquen aquesta estructura nacional, per molt que ens sobte, com a útil per als seus interessos.

-En un futur veu un projecte de nació amb tots el territoris dels Països Catalans?
Rotundament sí. Per això dedique part de la meua vida al projecte. A ningú li agrada perdre el temps i si milite on milite (la CUP), escric el que escric, etc. és perquè crec que té futur i que podem guanyar. Ara bé, depén de nosaltres, que sapiguem interpretar bé com han de ser aquests Països Catalans, les seues realitats diverses, les diferents evolucions històriques de cada país que el conformen, etc. Si la proposta passa per l'heterogeneïtat, el confederalisme/federalisme, el respecte a la realitat territorial, el fet d'entendre que a hores d'ara els Països Catalans no són un sol subjecte polític sinó tants com països els han de conformar, el projecte té futur. Però sobretot cal convertir-los en creïbles, cal traure'ls de l'estat d’entelèquia metafísica en què fa tants anys que es troben. I evidentment, per a fer Països Catalans des del País Valencià primer cal fer sentir a tots habitants d'entre el Sénia i el Segura membres d'una mateixa comunitat humana, superar el provincianisme tan arrelat encara. Això però, ha de ser paral·lel al projecte dels Països Catalans i no s'ha de veure com a contrari a aquest.

-Queda un dia per a la diada de Catalunya. Creu que els espanyols i més concretament el PP estan preocupats per la repercussió internacional de la cadena humana?
Sincerament estic desconcertat perquè no els veig gaire amoïnats. Tant el PP com la societat espanyola pensa que tot això és mentida, que no va de veres. Estan totalment confiats que això als catalans ja els passarà. L'ambient, si més no a les comarques gironines és de convenciment total que Catalunya serà independent en breu. Porte uns deu anys vivint aquí dalt i mai havia vist una efervescència independentista tan gran i forta com la dels darrers dos anys. El creixement del sobiranisme en tots els sectors socials, polítics, econòmics, intel·lectuals ha estat espectacular i algun dia s'hauria d'estudiar perquè el tema dóna per molt.

-Em podria donar una data per la independència de Catalunya?
Buf, no. Faig història, no futurologia. I la veritat és que seria una predicció massa atrevida.

-Una curiositat. Juga net CIU en aquest procés?
CiU s'ha vist desbordat per un procés que és més social que polític. Allò de “la puta i la Ramoneta” és l'essència de la cultura política de CiU, però ara saben que si ho posen en pràctica ERC els menjarà el terreny, com de fet ja està fent. Tant la crisi, la deriva neoliberal de CiU com el procés d'independència està ajudant a clarificar els diferents espais polítics realment existents a Catalunya. Jo no me’ls creuré fins que veja que convoquen un referèndum real i no de pandereta. I menys encara després de les darreres declaracions dilacionistes del president Mas parlant de plebiscitàries per al 2016. Crec que no han abandonat la idea de pactar amb el govern espanyol un finançament millor i vendre-ho com una gran victòria.

-I què li sembla l’actitud del PSC?
Aquí sí que em veig amb cor de fer una predicció: veurem la desaparició del PSC en breu. De fet, ja fa mesos que s'està desintegrant. En una situació política que demana respostes no pots jugar a voler representar un terme mig que a hores d'ara no existeix. No es pot ser federalista si ningú es vol federar amb tu. És estúpid, tant políticament com intel·lectualment. A més, tot el que fa el seu líder Pere Navarro no té ni cap ni peus, ni estratègia ni tàctica. Com es pot dir d'esquerres i voler privatitzar el dret a manifestació obligant els ciutadans que vulguen exercir aquest dret a pagar els costos de seguretat? Doncs això, ni cap ni peus.

-Tornant al País Valencià. És optimista de cara a un canvi social i polític en les properes eleccions autonòmiques i locals?
Sóc optimista en el sentit que crec que el PP perdrà la majoria absoluta i pel que sembla ho tindrà difícil per sumar amb forces nacionalistes espanyoles com UPyD. Ara bé, no sóc tan optimista amb l'alternativa. Si aquesta és el PSPV-PSOE ja sabem que ens espera. I si Compromís i Esquerra Unida (formacions on tinc bons amics i gent amb la que puc confiar políticament) entren en el joc d'un possible tripartit amb els socialistes, hauran d'anar amb molt de compte per a no repetir les errades del nord del Sénia. Tot dependrà, evidentment, de la correlació de forces. Crec, però, que ha arribat el moment d'entendre la política d'una manera totalment diferent a com s'ha fet els darrers trenta anys. La política de partit i entre partits està caduca i la societat la veu inútil. És el moment de construir veritables alternatives de poder al sistema, des de la base, des dels moviments socials, els casals i ateneus, aquesta ha de ser la clau per a una alternativa política per al País Valencià en el segle XXI. S'hauria d'analitzar també si el país té aquests condicionants per al canvi de paradigma polític. La resta només servirà perquè el PP torne altra volta al poder algun dia perquè l'alternança és l'essència d'aquesta societat de vençuts i no de convençuts.

-Com qualificaria el nacionalisme valencià
Com a heterogeni, ampli i en constant evolució. Crec però, que hem de començar a abandonar el terme “nacionalisme”, més propi del paradigma de la modernitat que de l'escenari polític del segle XXI. A mi m'agrada dir que sóc independentista i valencià, prescindint del mot “nacionalista”. I és fonamental que comencem tots plegats, des de l'esquerra independentista, ERPV i els sectors d'Esquerra Unida i Compromís favorables als Països Catalans, a construir un relat unitari i de projecte comú per als valencians. Compte: no parle ni de coalicions electorals, ni de pactes de cap mena. Parle que ens posem d'acord sobre quin és el nostre país i la nostra nació i cadascú, des de la seua ideologia i projecte polític, comencem a avançar en una mateixa direcció de construcció nacional. ¿Tan difícil és arribar a l'acord que ens cal construir el País Valencià en primer terme i que aquest pot formar part d'un projecte comú amb catalans i mallorquins? ¿Qui té por als Països Catalans? Els únics que n'haurien de tenir són els estats espanyol i francès.

-Per últim, quina idea fonamental vol que el lector tinga del seu llibre, en poques paraules?
Que les nacions no són sinó que es fan, es construeixen. Els Països Catalans seran si els seus habitants volen construir-los i per tant només depén de nosaltres, de ningú més.

dijous, 5 de setembre del 2013

19 de setembre: presentació de "No tots els mals vénen d'Almansa" a Girona

El proper dijous 19 de setembre presentarem oficialment No tots els mals vénen d'Almansa. Una revisió crítica de la construcció dels Països Catalans. L'acte l'organitzarà el Casal Independentista El Forn i Edicions El Jonc. Estic molt content que puguem comptar amb la presència de Ramon Usall en nom de l'editorial i dels amics i amiga Marta SerraAntoni Lluís Trobat Alemany i Xavier Diez. L'acte es farà al Centre Cultural La Mercè de Girona a les 19.30h i espere comptar amb tots els que pugueu i vos vinga de gust venir.

dimarts, 3 de setembre del 2013

No tots els mals vénen d'Almansa. Una revisió crítica de la construcció dels Països Catalans

Vos presente el meu nou llibre (el segon): No tots els mals vénen d'Almansa. Una revisió crítica de la construcció dels Països Catalans, Edicions el Jonc, 2013, amb un fantàstic pròleg de l'amic i professor de Ciències Polítiques Jordi Muñoz. En breu anirem informant de les presentacions que es faran. Per anar obrint boca vos deixe el text de la contraportada:

Els Països Catalans com a projecte nacional han tingut al llarg de la història moments de major i menor efervescència per a les diferents cultures polítiques nacionalistes. En ple procés sobiranista obert a Catalunya, conceptes com territorialitat, nació, ritmes, subjecte polític, confederació i federalisme, entre d’altres, estan a l’ordre del dia en el discurs independentista tradicional i nouvingut.

En aquest sentit, l’autor del llibre pretén analitzar l’evolució històrica de la idea dels Països Catalans, els elements que ens porten a afirmar que són una sola o diverses nacions i la viabilitat de crear un mateix projecte polític des de la diversitat, l’heterogeneïtat i el realisme que els tempos polítics dels diferents territoris marquen.

En definitiva, No tots els mals vénen d’Almansa pretén mantenir viu el debat sobre els Països Catalans, des d’una visió oberta i crítica, per donar eines als defensors del projecte davant d’un creixent independentisme i nacionalisme als diferents territoris que, d’una manera o altra, no contempla la construcció nacional de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.