dilluns, 28 juliol de 2014

Els Països Catalans en la mateixa cruïlla que el 1977

Entre el 1977 i 1982, es va viure, segurament, el moment de màxim debat sobre la idea dels Països Catalans. Revistes com Nous Horitzons, Taula de Canvi o Serra d'Or, foren espais de debat on intel·lectuals independents o representants de les diferents cultures polítiques, posaren sobre la taula les seues propostes respecte d'un projecte que semblava possible. Els esdeveniments no van ajudar a consolidar-lo. Els protagonistes d'aleshores tampoc. I no per una qüestió de “traïcions” o “covardies”. Com a historiador aquesta explicació fonamentada en el binomi de bons i dolents no em satisfà. És massa simple i els processos històrics són més complexos i multifactorials. De fet, els culpables de la no consolidació d'un projecte com el dels Països Catalans ho van ser tots, començant pels mateixos defensors de la idea que no foren capaços -també per multitud de factors- de consolidar-la i convertir-la en central i atractiva per a la població a la que anava dirigida.

Què quedà d'un projecte que havia il·lusionat tanta gent i que es dissolgué en el fum polític de l'Espanya de les autonomies? La veritat és que a nivell pràctic poca cosa. La negativa a la federació d'autonomies deixava ben clar que els diferents territoris històrics de llengua catalana sota administració espanyola no es podrien coordinar en cap matèria, ni tan sols la cultural o lingüística. En cada país, el projecte es va reformular a partir dels interessos de la nova elit dirigent apareguda a nivell autonòmic. A Catalunya, la idea es quedà circumscrita a l'àmbit cultural i el mapa d'El Temps de TV3. A Mallorca, el nacionalisme majoritari sempre el va tenir, i el té, present, però d'una manera més retòrica que pràctica, sense gaires propostes d'acció concretes. I al País Valencià, segurament el territori on més èmfasi i força va tenir la idea entre el nacionalisme autòcton sorgit a la vera de Fuster, els Països Catalans es convertiren definitivament en “l'amenaça fantasma” usada quan convenia per la dreta més espanyolitzada de la història valenciana. I enmig d'aquest panorama, com diria Fuster, una sèrie d'almogàvers -”precipitats” uns i “possibilistes” altres- decidiren mantenir encesa la flama dels Països Catalans, però sense tenir un rumb clar de cap a on havia d'anar el projecte. Els “precipitats”, proclamant una nació que ja veien com a real i gairebé acabada en una societat que se'ls mirava amb ulls d'al·lucinació total davant les seues rotundes afirmacions sobre una nació que ningú veia enlloc. Els “possibilistes”, pensant en un primer moment que treballant en estructures partitocràtiques d'àmbit espanyol es podria defensar el projecte o, posteriorment, creant partits autòctons que amagaven la proposta, creient que així guanyarien quotes de poder polític i, per art de màgia, algun dia la proposta dels Països Catalans reeixiria.

Són molts els intel·lectuals i polítics que afirmen, des de fa mesos, que vivim un canvi de règim. Com totes les transformacions sistèmiques o estructurals, aquesta també representa, o almenys caldria, una oportunitat. Els Països Catalans haurien de ser un projecte central de l'agenda política dels diferents territoris. Evidentment que la seua defensa s'hauria de cenyir a la conjuntura política de cada país. De fet, aquesta fou una de les primeres errades comeses entre 1977 i 1982: no es va tenir en compte la realitat de cada territori. Pensar en un programa únic i igual per la societat catalana, valenciana, mallorquina o andorrana, és la primera mostra del no enteniment de què són els Països Catalans. Mateix projecte sí, però diferents fulls de ruta. El segon element que seria necessari de posar sobre la taula és la superació de la por a considerar els diversos països de llengua catalana com a subjectes polítics diferents i sobirans. Recuperar la base federativa del projecte és fonamental per a convertir-lo en real i, sobretot, allunyat d'essencialismes nacionalistes que poc ajuden a construir projectes polítics mínimament seriosos en el segle XXI. El tercer punt hauria de ser la construcció d'institucions i projectes comuns entre tots els territoris, partint de la realitat particular que ha d'avançar cap al tot. I, finalment, el darrer element és el que té un major paral·lelisme amb la praxi política dels anys de la transició. Ni podem ser “almogàvers precipitats” ni tampoc caure en el parany de creure que des d'estructures de partit d'àmbit espanyol construirem els Països Catalans. La proposta llançada des de Madrid per a organitzar internament Podemos ens mostra com de difícil, per no dir impossible, és fer entendre més enllà d'Almansa, què som i què volem ser. I personalment em sap greu veure que el debat que es pot produir en Podemos ens pot portar a retrocedir encara més en el reconeixement plurinacional de l'Estat. El poc que havíem aconseguit ara no es pot perdre sota el maquillatge d'una suposada nova forma de fer política que tendeix -quina casualitat!- cap a la centralització de les decisions.


En definitiva, aprenem de la història, deixem de perdre el temps afirmant romànticament nacions que a hores d'ara no són, posem-nos mans a l'obra per construir els Països Catalans i creem les eines necessàries, pròpies i autòctones, per a poder-los fer realitat. Aquests són els reptes si no volem tornar, altra vegada, al desencant de 1982.

Publicat a Llibertat.cat

dimarts, 1 juliol de 2014

Nous escenaris polítics: dubtes, preguntes i oportunitats

Avís: si algú pretén interpretar aquest article com un atac contra Podemos o Guanyem, ja el pot deixar de llegir perquè no és la intenció de qui l'escriu. És més, si s'entén així serà un fracàs del seu autor, més enllà de la mala fe d'alguns agosarats lectors. Demane perdó per l'extensió però són moltes coses a dir.

Ningú es pot sorprendre del fet que la política tal com l'havíem entès fins ara estiga canviant. El nou paradigma, però, fa anys que s'està gestant, si més no les condicions objectives i subjectives que l'han generat. Si alguna cosa ens demostra la història és que qualsevol procés polític de canvi real no parteix mai de l'espontaneïtat sinó que prèviament ha hagut tota una sèrie de moviments, de condicions, que l'han anat construint. La irrupció de la CUP al Parlament català en les darreres eleccions autonòmiques, el gran paper de Podemos en les eleccions europees o la proposta llançada a Barcelona sota el nom de Guanyem, no són altra cosa que la mostra més clara d'aquest canvi polític en la societat. Ara bé, tot plegat em genera dubtes, preguntes i oportunitats.

Una gran massa social emprenyada no és sinònim de canvi real La meua concepció de la política passa inexorablement per entendre aquesta no com una professió sinó com l'art de gestionar allò que és comú, des de la igualtat i la reciprocitat. No m'ha agradat mai la política de notables, aquella feta per una elit il·lustrada que interpreta en cada moment què vol i necessita el poble, però que ho fa des del seu pedestal sense tenir en compte a aquest poble. Des de l'esquerra s'ha fet això moltes vegades. Amb la pretesa responsabilitat històrica d'una avantguarda revolucionària s'han tirant avant projectes, partits o accions que el poble pretesament subjecte d'alliberament no era capaç d'entendre. El més difícil en política no és vèncer o guanyar, sinó convèncer. Aconseguir els vots d'una gran massa de la població que confia en tu per pura desesperació no és garantia de canvi. D'exemples en tenim un munt en la història i, segurament, el més important és el de la Revolució d'Octubre de 1917 i la posterior aparició de l'stalinisme. Com és possible que el país que va fer la primera revolució proletària de la història pocs anys després assumira com a bona una dictadura com la de Stalin? Per la senzilla raó que la revolució es va fer gràcies a la desesperació d'una població que, en realitat, no estava preparada per a construir res profundament nou. I és per això que els russos s'adaptaren des de 1924, d'una manera tan ràpida i fàcil, a l'stalinisme: no eren una societat de convençuts sinó de vençuts que amb Stalin, almenys, tenien pa, educació i un benestar que mai havien somiat amb els Tsars i això ja els estava bé. Per guanyar de veritat no n'hi ha prou amb una societat emprenyada amb l'establishment,sinó que aquesta també ha de ser conscient que cal un canvi radical i no sols de cares.

Liderar sense lideratges. Evidentment, la situació dels Països Catalans l'any 2014 poc té a veure amb la de Rússia el 1917. Ara bé, la necessitat de líders o lideresses, sembla que no ha canviat gens. Compte, crec que els referents personals són necessaris i fonamentals, però també cal que reflexionem sobre el paper que els hi atorguem. Aquest tema és complex i diferent depenent de si parlem de Podemos o de Guanyem. És evident que en les dues propostes la figura mediàtica juga un paper important. També ho és que mentre en el primer cas Pablo Iglesias era omnipresent (recordem les butlletes electorals!), en el segon l'Ada Colau no s'ha cansat d'explicar que ella és una més en el projecte. El discurs i la praxi probablement tinga una explicació en la feina important que tots dos han desenvolupat els darrers anys: en Pablo de caràcter intel·lectual i acadèmica des de l'individualisme o el petit comitè; l'Ada, des de la PAH i amb una lluita més col·lectiva. Però el problema, de fet, ja no són tant en Pablo Iglesias o l'Ada Colau (als quals tinc un respecte polític i intel·lectual enorme) sinó els que poden venir al darrere. En temps de reestructuració política els trepes sobrevolen allò que és nou i amb potencialitats. L'aparició de personatges pintorescos (a la CUP ja ens ha passat en molts municipis) que pretenen sumar-se al que en aquell moment sembla el cavall guanyador, pot tirar per terra qualsevol possibilitat de construir quelcom nou i diferent a les estructures partitocràtiques que hem tingut fins ara. Com s'impossibilita que aquests espècimens no tiren per terra la bona feina feta des de la base o se n'aprofiten d'aquesta tasca? Podemos i Guanyem ho haurien de definir i de moment encara no ho han fet.

El gatpardisme dels partits del sistema. És evident que un partit com IC-V ha vist amb moltes alegries i il·lusions propostes com les de Guanyem. Personalment no veig tot plegat com una jugada de ningú per salvar IC-V, ni molt menys, però sí crec que IC-V, de manera molt hàbil, ha vist en la proposta una via de salvació de l'estacament i el descrèdit a què havia arribat el partit entre els sectors socials més compromesos i rupturistes. I més enllà de la bona gent que hi ha a IC-V, militants treballadors i gent honrada des d'un punt de vista polític, aquest partit no deixa de ser una peça més d'allò que s'anomena “la vella política”. Sí, IC-V ha governat molts i molts anys l'Ajuntament de Barcelona, de Girona o d'altres i durant dues legislatures la Generalitat de Catalunya. IC-V és un partit que té un deute amb La Caixa, en dades de 2011, de més de 14 milions d'euros. Amb iniciativa al davant de la Conselleria d'Interior ens van enviar a l'Audiència Nacional espanyola per cremar fotos del rei o empresonaren la Núria Pórtulas. Seriosament: algú pensa que amb aquest currículum un nou subjecte polític que incloga IC-V (compte, de manera orgànica, no els seus militants de base) pot representar alguna mena de nova política? I és més: a comarques gironines Joan Boada fou un dels personatges que encapçalà aquesta política repressora i just fa una setmana era Boada qui apareixia en una foto de diari en una reunió d'IC-V per preparar les municipals de 2015. El portaveu d'IC-V a Girona es pregunta qui té por d'Ada Colau en un article. La por no és cap a l'Ada Colau, el pànic és cap al paper d'IC-V. La confiança perduda en aquest partit passa inexorablement per canviar les cares que l'encapçalen en primer terme i fer autocrítica del seu passat recent, cosa que com recordava fa uns dies Manuel Delgado encara no han fet.

El fals debat esquerra independentista vs esquerra anticapitalista. La tendència històrica de la política de la modernitat ha estar la de crear identitats polítiques. Unes identitats que ens encarcaren, ens limiten a l'hora d'analitzar noves propostes. Crec que l'esquerra independentista no ha sabut analitzar correctament ni el paper de Podemos ni tampoc la proposta de Guanyem. Tant un cas com l'altre s'han rebut com un atac al “nostre” espai polític. Ara bé, el problema principal parteix de la pròpia concepció identitària que s'ha creat els darrers anys. Separar una esquerra que és independentista (per tant nacionalment catalana) d'una altra que és proclama anticapitalista (per tant nacionalment... què?) és un fals debat que només serveix per a dividir la societat catalana en els termes que volia Lerroux en els anys vint i trenta o Solé Tura en els seixanta. No conec el cas de cap nació del món on l'esquerra no siga independentista. Perquè el contrari és voler la “dependència” d'un altre o simplement ser un essencialista espanyolista al qual ja li està bé el marc estatal actual, fet poc emancipador la veritat. Entenc que el conflicte de Catalunya amb Espanya és molt més complex que el de qualsevol binomi colònia vs metròpoli. Sí, d'acord, però fins i tot en el cas que el projecte nacional per a Catalunya passe pel federalisme amb els altres territoris de l'Estat, la primera fase per a poder arribar a aquest escenari passa sempre pel de la independència o, si més no, el d'exercir el dret a l'autodeterminació. I és en aquest sentit que no entenc els dubtes, o pors, de Podemos i Guanyem a mostrar-se clarament com a independentistes. L'esquerra anticapitalista, transformadora, rupturista o com li vulguem dir, també té nació o n'hauria de tenir. I aquí cal que ens mullem totes, no sols els independentistes, també els unionistes, més enllà de la retòrica de proclamar el dret a decidir dels catalans. És que només faltaria que una esquerra que es diu de transformació no reconeguera aquest dret, no?

El 9N i la ruptura democràtica. Per tant, més enllà de si el projecte per a la nació catalana passa per una Catalunya independent, per la federació d'aquesta amb altres països del seu àmbit geogràfic més proper, per la construcció dels Països Catalans, o qualsevol altra proposta, cal que tothom tinga els ulls posats en el 9N. La consulta/referèndum que s'ha fixat en el calendari per a la tardor pot ser un element fonamental per a la transformació i l'inici d'un procés constituent en els termes que tant proclamem des de l'esquerra. No veure-ho és un acte de ceguesa política extrema de qui ja se sent còmode amb el marc institucional establert. I jo també tinc dubtes sobre el paper de la burgesia catalana en tot plegat, però aquests no em preocupen. El que m'angoixa és veure que els meus, l'esquerra, tota i completa, no siga capaç d'entendre les potencialitats de canvi que el 9N pot suposar.

I malgrat tot: només veig oportunitats. Perquè el futur és esperançador. I tant. La política de “moviment” que tant agrada esmentar a l'amic Raimundo Viejo està transgredint les estructures de l'Estat a un ritme frenètic. És moment de canvi, d'emancipació, de construir ponts, de diàleg, de compartir experiències des de la sinceritat i la confiança mútua. Cal, però, saber a què juguem, que pretenem, què volem. Jo també vull guanyar. I tant. És més: estic convençut de què podem. Però més enllà de les proclames, de plataformes, de manifestos i personatges mediàtics -que també ens calen!- necessitem tenir clar què volem fer amb la victòria i fins on volem arribar. Di-li programa, di-li full de ruta. I això no passa només per traçar uns punts de mínims entre els quals s'eliminen aquells elements que ens semblen incòmodes i tots tan contents. El tema és més complex i sobretot dialèctic. Parlem, dialoguem, lluitem, compartim, proposem. Amb el 9N per davant, tenim un any fins a les municipals. Per tant tenim temps per a seguir construint ponts de confiança mútua des de la diversitat i sense apriorismes estèrils. El resultat? Ja veurem, però segur que és positiu.

Publicat a Llibertat.cat

diumenge, 1 juny de 2014

Podemos: tesi, antítesi i síntesi d'un nou nacionalisme espanyol?

Podemos ha estat la gran sorpresa de les passades eleccions europees. Bé, sorpresa per a l'stablishment que es pensava a si mateix com a intocable i representant d'un sistema impenetrable per ningú que no foren ells, els garants del bipartidisme. Per als que xafem carrer la sorpresa es deriva en tot cas del nombre de diputats i no tant del fet d'haver tingut uns molt bons resultats. És evident que alguna cosa es mou des de fa anys i tots els inputs polítics que ens envolten així ho demostren. Podemos, doncs, és una bufada d'aire fresc necessària en el panorama polític espanyol, especialment aquell que parteix d'una idea de nació espanyola de matriu castellanocèntrica.

Aquestes línies, però, no pretenen analitzar ni el bon resultat electoral de Podemos, ni el programa social del partit, ni la ideologia política (si és que la té en els paràmetres de la modernitat!), ni tan sols si el partit de Pablo Iglesias és realment un competidor per a la CUP. Això ja ho estan fent altres i molt millor que jo. El que vull és analitzar el paper de Podemos en el nacionalisme espanyol i la seua capacitat per reformular l'espanyolisme, si és que això és possible.

El regeneracionisme com a tesi

Tal com explica Ismael Saz, el nacionalisme espanyol sempre ha tendit a no identificar-se com a “nacionalisme”. Això ho deixen per a uns altres, els de la “perifèria”. Els Unamunos i Ortegas sempre van preferir distanciar-se d'una paraula que els incomodava perquè la identificaven ja no com a un concepte revolucionari i liberal -tal com ho havia estat durant la primera part del XIX- sinó amb la tradició i la reacció. I aquestes idees van mutar durant els anys republicans en aquella mena d'identitat simbiòtica que identificava mitjançant la República allò universal amb allò particular, creant així un nacionalisme que no es reconeixia com a nacionalista. D'aquesta manera el nacionalisme espanyol passava a convertir-se en el primer nacionalisme no nacionalista de la història. És a dir, en un moviment que tot i defensar una bandera, una llengua, unes fronteres, unes tradicions, un projecte nacional, deia fer-ho des d'uns paràmetres diferents dels del nacionalisme. Quins eren aquests? Doncs fonamentalment estem parlant de l'ús del concepte “pàtria” com a substitutiu.

El franquisme com antítesi

L'apropiació que el franquisme va fer de la idea d'Espanya provocà que totes aquelles maneres d'entendre Espanya que no encaixaven amb els esquemes del nacionalcatolicisme foren enteses com una antítesi de la nació espanyola. I realment l'oposició al règim s'ho va creure. De fet, difícilment trobem partits d'esquerres i opositors al franquisme que feren bandera de l'espanyolitat, ni des del concepte "nacionalista" ni tampoc des del de "pàtria". És més, autors com Núñez Seixas han identificat, crec que de forma sobredimensionada, en els partits espanyols d'esquerres una mena d'assumpció del programa polític dels nacionalismes “perifèrics” durant els anys 70. En aquest sentit, si bé és cert que l'al·lèrgia de l'esquerra respecte el nacionalisme franquista va portar a assumir elements de reivindicació nacional en territoris com Catalunya, el País Basc, Galícia o el País Valencià diferents del paradigma nacional espanyol, també ho és que no ho hem d'exagerar. El politòleg valencià Jordi Muñoz ho demostra en el seu llibre La construcción política de la identidad española: ¿del nacionalcatolicismo al patriotismo constitucional? on, també, d'una manera molt interessant acaba arribant a la conclusió que el nacionalisme de l'esquerra espanyola en el fons no està tan allunyat del de la dreta. Perquè els programes polítics d'aquesta esquerra, en realitat, estava més a prop de la retòrica per l'efecte de la força que té el catalanisme o el basquisme més que no pas per la creença real d'una altra manera radicalment diferent d'entendre Espanya. Podemos faria bé en analitzar el paper que va jugar aquesta esquerra espanyola de la transició que, al cap i a la fi, no va ser capaç d'encapçalar un projecte identitari espanyol de matriu progressista.

Podemos pot representar la síntesi?

Abans de donar resposta a si Podemos pot representar la síntesi entre la tesi i l'antítesi del nacionalisme espanyol, cal advertir el lector que aquesta síntesi ja s'ha intentat donar. Ha estat el que inspirant-se en el pensament de l'alemany Habermas, s'ha vingut a conèixer com a “patriotisme constitucional”. La fórmula ha intentat en certa manera recuperar el regeneracionisme del segle passat barrejant-lo amb una defensa cega de la Constitució de 1978. En realitat no ha pogut escapar del paradigma nacionalista espanyol més clàssic, de forta matriu castellanocèntrica i poc comprensiu amb qualsevol idea nacional que no siga la que es projecta des de la “ancha meseta”. Per tant, la síntesi ha fracassat totalment i un bon exemple d'això és l'anomenat “procés català”. Perquè en Catalunya estan canviant moltes coses i d'una manera connectada i alhora diferent amb els canvis que es donen a nivell espanyol. Seria estúpid creure que Catalunya viu totalment al marge del que passa a la resta de l'Estat. També ho és creure que tot el que passa aquí no parteix d'una realitat pròpia que no es pot analitzar en els mateixos termes del que passa a Madrid, Sevilla o, mirant a casa nostra, el País Valencià per exemple.

Andreu Mayayo va qualificar fa uns anys la transició catalana com a “la ruptura catalana”. Perquè, efectivament, les eleccions de 1977 a Catalunya, com l'antifranquisme i el mateix procés de transició català, fou molt diferent de la resta de l'Estat. Catalunya té una dinàmica pròpia des de fa molts anys i això els darrers anys s'ha aguditzat. La pregunta és: Podemos està en condicions d'analitzar en els paràmetres correctes la particularitat catalana? Voldria pensar que sí, però la veritat és que tinc dubtes. Amb una recerca ràpida pel programa electoral de Podemos observem que la paraula “nació” no apareix ni una sola vegada. “País” ho fa sis vegades però sempre d'una manera poc concreta, sense deixar clar què entén Podemos pel seu país. Algú dirà que això és així perquè Podemos no és una força nacionalista i per tant no li cal anar reafirmant un projecte nacional concret. D'acord, però no ho compre. Pablo Iglesias i d'altres membres destacats del partit estan desenvolupant una mena de discurs patriòtic en clau espanyola molt potent. És el que podríem anomenar el “regeneracionisme social”, és a dir, un nacionalisme que no entén la nació com ho fa el nacionalisme clàssic sinó com a una estructura que ha d'estar al servei dels ciutadans lliures que la conformen. Al cap i a la fi és el mateix discurs que fa la CUP en l'actualitat per al cas català. Però, és clar, la CUP deixa clar quin és el seu projecte nacional, el seu subjecte polític, perquè aquest es troba en construcció -nation building- i Podemos no ho fa. Si més no, evita fer-ho clarament. La paraula “Espanya”, per exemple, que serviria per a identificar el marc nacional en el que es mou Podemos, només apareix dues vegades i en només un dels casos s'utilitza com a subjecte polític amb capacitat de decisió (en aquest cas per a sortir de l'OTAN). Per tant, el que fan és una reafirmació nacionalista a partir de la nació que ja existeix, l'espanyola, que en cap moment es qüestiona sinó que es reafirma, per activa o per passiva, actualitzant la dialèctica patriòtica. 

En diverses ocasions Pablo Iglesias s'ha mostrat partidari de l'anomenat “dret a decidir” dels catalans. En aquest sentit, el plantejament de Podemos, deixant a banda l'afer Jiménez Villarejo, és impecable. El dubte, però, és el següent: més enllà del dret dels catalans a autodeterminar-se, què ofereix Podemos a Catalunya? I als Països Catalans? Crec que aquí és on es troba la qüestió central respecte del marc identitari en què es mou Podemos i que té molt poc definit, no sé si per falta d'interès o per la incomoditat que el tema suposa fora de les anomenades “nacionalitats històriques”. Perquè Podemos té una nació que és Espanya i un projecte identitari que parteix del marc nacional espanyol. No s'hi val fer com Renan a finals del XIX que per a justificar França front a Alemanya ens parlava d'una nació voluntària de plebiscit diari oblidant que el marc nacional del qual partia era una rèmora de l'Antic Règim i la concepció centralista de l'Absolutisme. I és clar, l'altra pregunta és: que estan els catalans disposats a rebre del que podria ser una nova proposta nacional espanyola? En aquest sentit crec que tot plegat està més definit: un tracte d'igual a igual, entre dos subjectes nacionals diferents i diferenciats. I amb això no veig marxa enrere, si més no a nivell de majories socials. 

Com entén Podemos Espanya? Què ofereix Podemos a territoris com Catalunya, el País Valencià, les Illes, Euskal Herria o Galícia? Pot Podemos construir-se al marge dels processos d'identitat nacional existents en aquests territoris? Fins quan? Esperem que el procés de construcció de Podemos vaja aclarint aquests dubtes els pròxims mesos que de ben segur ens deparen un debat apassionant. 

diumenge, 18 maig de 2014

Ocho apellidos... hispánicos

Partisc de la base que res és neutral en aquest món, començant per aquest article i qui l'escriu. Mai ho he pretès i no començaré a ser-ho ara. Tampoc és neutral la darrera pel·lícula espanyola que ha obtingut èxit al cinema: Ocho apellidos vascos. I si els directors i productors ens ho volen fer creure, en realitat el que fan és prendre'ns per idiotes. La pel·lícula parteix d'un plantejament nacional, i per tant nacionalista, molt clar: “españoles todos”. A partir d'aquí el que cal és justificar l'espanyolitat comuna, entendre-la com un conjunt d'identitats regionals que viuen d'esquenes però que en el fons, si tots plegats férem l'esforç de conèixer-nos millor, seríem capaços d'arribar a identificar-nos. Fins i tot els terribles independentistes. I això és així més enllà que la pel·lícula puga fer riure en algun moment. Val a dir que menys del que m'esperava, però això ja és una qüestió personal i de maneres d'entendre l'humor.

Els independentistes parteixen normalment d'un plantejament políticament erroni: el projecte nacional espanyol és el mateix per a dreta i esquerra. Això no és així i és un tòpic que es desmunta ràpid: Unamuno i Azaña no eren Sánchez Mazas i Franco. I evidentment els seus hereus ideològics i la concepció nacional que traspuen tampoc. Algú dirà que fins i tot Josep Pla reconeixia que no hi havia res més semblant a un espanyol de dretes que un d'esquerres. Sí i no, perquè si gratem una mica és quan comencem a trobar els matisos. Ocho apellidos vascos és una barreja entre el “sano regionalismo bién entendidoi la tragicomèdia federal que vol protagonitzar el PSOE com a darrer intent de salvar el projecte nacional espanyol tal com l'hem entès des de la pèrdua de Cuba, Filipinas i Puerto Rico. A ningú se li escapa que Espanya està en crisi i no sols econòmica. El projecte nacional espanyol no acaba de trobar un rumb clar com a proposta nacional de futur atractiva per al conjunt i especialment en aquells territoris com Catalunya o el País Basc. Més enllà d'eurocopes i mundials, ser espanyol continua sent una llosa nacional poc estimulant. I d'això en són conscients els partidaris d'una nació espanyola més escorada cap a la diversitat territorial i uns plantejaments políticament “progressistes”.

Ocho apellidos vascos es posiciona en una mena de centralitat nacional que pretén allunyar-se tant del “España una y no cincuenta y una” com també dels que la volen “trencar”. Hàbilment i sense que l'espectador se n'adone, el relat de la pel·lícula posa en un mateix estadi de reivindicació territorial o identitària la Feria de Abril sevillana -que de ben segur és molt maca i divertida!- amb una manifestació de l'esquerra abertzale. I mentre riem de la banalització que suposa posar en nivells iguals una copa de finito d'uns còctels molotov, no som conscients del vertader missatge: la folclorització i regionalització de les identitats andalusa i basca. Abans de dir-me exagerat i posar-vos les mans al cap, reflexioneu sobre el tractament que es fa al film del tema. Sembla com si les reivindicacions nacionals basques siguen un capritx entre irracional i folclòric produït per la manca d'autoconeixement que “tenim els espanyols”. Doncs això: “españoles todos” que deia Suso del Toro. De segur que a molts andalusos que se senten espanyols els han entrat unes ganes enormes d'anar a visitar “las vascongadas”. A la inversa ho dubte molt, tot i que és la protagonista abertzale la que acaba marxant a Sevilla per amor. I crec que la intencionalitat política de la pel·lícula acaba fent més mal a la imatge que es té d'Andalusia fora d'aquest territori que la d'Euskal Herria o la mateixa esquerra abertzale que ho tenen tot bastant definit en el tema de la identitat.

Més enllà d'Enseinstein o la maquinària de Hollywood, el cinema espanyol tampoc és neutral ni inofensiu. Com tota activitat humana, per activa o per passiva, de manera conscient i inconscient, al darrere d'Ocho apellidos vascos i la possible sèrie de pel·lícules que ja han avisat que la seguiran en la mateixa direcció argumental sobre catalans, per exemple, s'amaga l'últim intent per salvar l'Espanya regional, que revestida de la diversitat autonòmica sorgida del postfranquisme, tot i que ho intenta i manté alguns elements que la diferencien, no acaba de presentar un model totalment alternatiu al centralisme històric. Què això és legítim? I tant, però no és neutral i crec que s'ha de dir.

Publicat a Llibertat.cat

dijous, 17 abril de 2014

Al sud de la frontera... Biar-Busot

Oliver Stone ens va regalar fa un parell d'anys un gran documental sobre el que passa a Amèrica del Sud. El film portava per títol “Al sur de la frontera”. No vos parlaré de la frontera que inspira aquesta pel·lícula sinó d'una altra, o altres, que han condicionat la nacionalitat dels valencians. Fa uns mesos vaig escriure sobre la importància que té la “província” en la identitat valenciana del sud. Aquesta administració espanyola ha marcat, i marca, la manera d'entendre la pertinença individual i col·lectiva en el País Valencià. Allò de “tres províncias y una región”, continua tenint un pes important, i crec que la “província” guanya a la “región”. La partició de l'antic regne de València en tres porcions administratives amb una institució concretada en les diputacions, ha estat letal per a trencar la unitat de pertinença a la valencianitat col·lectiva en què ens hem reconegut des de temps medievals. Si la dissolució d'una consciència de catalanitat comuna s'inicià a partir del XV, la de la valencianitat és efecte directe de la divisió administrativa  de la contemporaneïtat. I malauradament, a dia d'avui, per sota de la línia traçada entre Biar i Busot continua existint la tendència a identificar-se com a “alacantí”. “Borratxo i fi”, diu la dita popular. 

La província ens ha fet molt de mal. Ens l'hem creguda i li hem acabat donant fins i tot un component d'identitat. És cert, però, que la línia provincial competeix encara a dia d'avui amb la històrica línia Biar-Busot. És difícil trobar algú d'Alcoi, Dénia o Cocentaina que s'identifique com a “alacantí”. O pitjor encara: “alicantino”. “Borracho y fino”, arriben a traduir. A Novelda, Monòver, Castalla o, fins i tot, la Vila, ja no costa tant. Ans al contrari: “l'alacantinitat” s'ha propagat com una mena de plaga bíblica que sobrevola els pobles del sud. És també cert que s'ha anat recuperant una certa valencianitat comuna que intenta superar la identificació provincial individual i col·lectiva. Elx se'n salva, però no perquè tinguen una consciència valenciana majoritària, sinó perquè la ciutat de les palmeres voldria ser ella la província. Trist, però. Tot i així, el Misteri, el palmerar i el fort sentiment il·licità de part de la seua població es contraposen amb aquest “provincianisme de segona onada”. 

I com ho combatem això? Crec que ens cal començar a pensar en una divisió administrativa per al País Valencià que supere el marc de la comarca i servisca per a trencar l'hegemonia de la província. D'experiències supracomarcals interessants en comencen a haver. En el cas de les terres del Vinalopó fa anys que funcionen entitats com el Centre d'Estudis del Vinalopó que realitza una feina acadèmica que transgredeix el relat provincial circumscrivint-se exclusivament a l'àmbit vinaloponenc. Potser caldria convocar una mena de trobada a nivell de país per parlar sobre una proposta ferma de divisió territorial. Crec que en el cas del sud el tema és urgent. La província no és inofensiva ni neutral i la línia Biar-Busot encara pesa molt, com una llosa, sobre els que som/vivim per sota. Ens cal trencar-la amb la mateixa urgència que la provincial. La sensació constant de ser uns valencians de segona tampoc ajuda a superar el refugi identitari que ha suposat per molts l'alacantinitat. Algú s'atreveix a transgredir amb una proposta? En les nostres mans està.


dilluns, 14 abril de 2014

Totes les cançons parlen de tu, de mi, de nosaltres

L'amic Xavi Sarrià, conegut per la seua tasca com a veu d'Obrint Pas, ha publicat el seu segon llibre. En aquest cas es tracta d'una novel·la inspirada en una història que se centra en la València dels anys noranta. El passat dimecres 9 d'abril vaig tenir l'oportunitat de presentar el llibre al Casal Independentista el Forn de Girona i, posats a aprofitar la feina, he decidit fer aquesta breu ressenya.

Fins a l'època contemporània, totes les cròniques de l'actualitat que ens han arribat han estat sempre al servei de la narració oficial d'uns fets. Descripcions socials totalment basculades als interessos del poder i poques vegades trobem relats que ens mostren clarament com era la societat. Amb l'arribada de l'època contemporània el paper de cronista s'amplifica més enllà d'aquells escriptors o pintors propers a l'aristocràcia, l'Església o directament la corresponent casa reial. Segurament, un d'aquests primers cronistes del “allò real” fou Goya. El pintor aragonès va ser capaç de mostrar la desgràcia, misèria humana i catàstrofe social que suposa la guerra. Les seues pintures negres, el realisme tràgic dels llenços sobre la guerra del Francès o les darreres obres de l'etapa de Bordeus, ens mostren com era la societat que li va tocar viure. Aquest paper de cronista dels “nadie”, que diria Galeano, el jugaran durant el XIX els pintors i literats del naturalisme i el realisme francès. Els vagons de tercera de Daumier, els pagesos de Millet i el compromís social de Gustave Courbet ens aporten un retrat, des de la subjectivitat del compromís individual, de crítica objectiva de la societat industrial. Aquella societat que la burgesia, la nova aristocràcia del capitalisme, no volia veure. Per no parlar de l'obra de Víctor Hugo i, com no, d'Emile Zola que ens mostra com més enllà del capitalisme i la misèria que li va associada, algun dia germinaria una nova societat.

En el cas valencià, l'obra de Xavi Sarrià enllaça amb els nostres propis novel·listes del realisme social valencià. El primer és evident qui és: Vicent Blasco Ibáñez. El patriarca del republicanisme valencià, al qual li podem retraure moltes coses, és el gran cronista del canvi de segle. El relat sobre la societat valenciana, el paper que juguen els llauradors de l'Horta, les seues relacions i el canvi social que es produeix en aquells anys, són el puntal fonamental de clàssics com La Barraca o Cañas y barro, imprescindibles per a conèixer el nostre passat. I en certa manera, la literatura de Blasco enllaça amb el nostre novel·lista més reeixit de la darreria del segle XX: Ferran Torrent. L'obra de Torrent s'ha convertit en la crònica dels vint anys de “neodesarrollisme zaplanista”. El realisme amb que ens descriu l'aristocràcia provinciana valenciana és digne, o indigne, de ser emmarcat. Tot i així, crec que la novel·la de Xavi Sarrià, malgrat els nexes d'unió que pot tenir amb llibres com Societat Limitada pel període cronològic amb que enllaça, des del punt de vista de la temàtica encaixa perfectament amb el relat de les classes populars valencianes iniciat per Torrent a Gràcies per la propina. En aquest sentit, i sense gaires pretensions perquè no és el meu terreny d'estudi, crec que l'obra de Sarrià es podria emmarcar dins d'un moviment que podem qualificar com de hiperrealisme social de la postmodernitat.

Totes les cançons parlen de tu és una mena de biografia no autoritzada, o sí, d'una generació molt concreta. Quina? La dels fills del postfranquisme, els damnificats de la transició espanyola. Xavi en forma part i, per tant, no li calia permís de ningú per a escriure aquesta biografia. Una generació que ve marcada per les frustracions polítiques de molts dels seus pares. Una generació que estudia en les primeres línies en la llengua pròpia o l'assignatura de valencià. Una generació que va de punk quan el moviment punk ja començava a desaparèixer a la resta d'Europa. Una generació que comença la seua militància política sense referents adults clars. I tota aquesta crònica social es fa a partir de la música. Sarrià ens retroba amb Maniàtica, La Polla Records, Extremoduro. Posa sobre la taula un dels grans debats metafísics del moment: Kortatu o Negu Gorriak? Public Enemy, Ramones, The Clash, Bob Marley, Nirvana, NOFX, Bad Religion, entre molts d'altres, que acaben enllaçant amb els referents dels nostres pares i mares: Al Tall, Llach i, com no, el gran Ovidi.


En definitiva, la novel·la de Xavi Sarrià és un llibre que s'ha de llegir. De lectura fàcil perquè l'escriptura és àgil, ens situa a molts de nosaltres en la nostra joventut. La història es desenvolupa a València, però podria haver estat a Elx, Castelló, Palma, Barcelona o, és clar, Novelda. És més, segurament, la història podria haver transcorregut, fins i tot, en qualsevol punt de l'Estat espanyol. Perquè, efectivament, totes les cançons parlen de tu, de mi, de nosaltres. Som el que som perquè som el que escoltem, però també cal que comencem a ser el que som perquè som el que llegim.