Franki Llibertat!!!

La CUP rebutja la detenció d’en Franki i dóna suport a les accions de protesta

dilluns, 28 abril de 2008

Dimecres dia 30 d'abril, a les 20h davant la subdelegació del govern espanyol a Girona CONCENTRACIÓ PER LA LLIBERTAT D'EN FRANKI DE TERRASSA Francesc Argemí, Franki, ha estat detingut pels Mossos d'Esquadra, condemnat el 2005 a dos anys i set mesos de presó per ultratjar la bandera espanyola i haver atemptat contra l’autoritat el 2002. La CUP vol mostrar el seu rebuig a aquesta detenció, en demana la seva absolució i expressa públicament el seu suport als actes que s’han convocat en solidaritat amb el jove de Terrassa. En concret, avui a les 6 de la tarda hi ha convocada una concentració davant la presó Model que és on l’han traslladat. Els col·lectius Alerta Solidària i Solidaritat Antirepressiva de Terrassa preparen diferents mobilitzacions entre les quals una manifestació pel proper 10 de maig, a les 6 de la tarda, a la plaça Universitat de Barcelona. Demà dimarts dia 29 hi ha convocada una concentració davant l’ajuntament de Terrassa. El Tribunal Suprem espanyol va denegar fa 15 dies que s’admetés a tràmit el recurs interposat el 2005 per la seva advocadessa, Montserrat Salvadó.Està previst presentar un recurs al Tribunal dels Drets Humans d'Estrasburg.

El volem a casa ja!!!!!!!

Qüestió de noms o de territori?

Diuen que “el nom fa la cosa” i normalment així és. L’any 1962 Fuster publicava el seu assaig “Qüestió de noms”, on teoritzava sobre el nom que havia de tenir la totalitat territorial de la nació catalana. Per a Fuster, la construcció nacional dels Països Catalans girava al voltant d’una essència immutable i perpetuada en el temps i el territori des de l’any 1238: la llengua catalana. Aquesta, doncs, es convertia en l’element que donava catalanitat a valencians i illencs. Fuster, malgrat tot, sempre va tenir present en la seua construcció nacional que no tot el territori dels Països Catalans havia estat catalanoparlant. L’interior del País Valencià i el Baix Segura es convertien així en un problema greu a solucionar. La idea de nació que defensava l’escriptor valencià passava inexorablement pel monolingüisme i el castellanisme d’algunes comarques històricament valencianes, no feia altra cosa que trencar la nació homogènia que somiava el de Sueca.

Som a l’any 2008 i els independentistes encara no hem sabut solucionar el “problema”. Parlem de Països Catalans en clau estrictament fusteriana –en la llengua ens va la vida, la identitat- i alhora seguim incloent en els nostres esquemes territorials i geogràfics, comarques que no parlen català. Els valencians d’Oriola, Requena, Asp, Monfort o Utiel, són també catalans? Fuster no en tenia dubtes: no ho són. Per a l’escriptor de la Ribera eren castellans i per tant s’havien d’incorporar tard o d’hora a la seua vertadera nació: Castella. Fins aquí hi puc estar d’acord amb Fuster. Ara bé, aquest raonament que ens pot semblar més que lògic xoca frontalment quan cerquem en la història els fonaments de tot plegat: els habitants d’aquestes comarques –uns abans que d’altres- van ser considerats valencians al mateix temps que els valencians de llengua catalana. Sent això així, on es posa el límit de què és i què no valencià? I català? Si els ciutadans d’aquests territoris volen ser catalans, els ho ha d’impedir una proposta nacional etno-lingüística? Personalment crec que no. Sobre nacionalisme s’ha escrit molt en els darrers anys –Hobsbwam, Horch, Gellner, Andreson...- i si una cosa ha quedat clara és que avui dia la principal raó per a que els habitants d’un territori concret es constituisquen en nació no és altra que la voluntat de ser-ho.

És necessari, doncs, que reflexionem sobre la territorialitat que defensem i el model que volem construir. Crec que la millor solució passa per una via intermitja: reivindicar tot el territori valencià com a propi dels Països Catalans –per raons històriques- i a l’hora ser suficientment conscients de la no homogeneitat del mateix, permentent així l’exercici democràtic de la lliure determinació per aquells territoris lingüísticament no catalans. En el cas hipotètic que aquests territoris decidiren formar part d’una futura nació catalana independent, des del meu punt de vista hauríem de ser capaços de dissenyar un model dual per aquestes comarques concretes on no entrara en contradicció el fet de sentir-se valencians o catalans i ser lingüísticament castellans. Perquè si el nom fa a la cosa, al final pesa més la voluntat de ser cosa que el nom que li donem.

Publicat a la Directa nº 87, 2 d'abril de 2008

Aclariments per al·lusions

A partir d’un article que vaig publicar al diari L’Accent i a llibertat.cat, el company Joan Teran va matitzar algunes de les meues paraules o propostes expressades. Haig de dir que, per la part que em toca, estic molt content que el meu escrit provocara allò que buscava: la reflexió i l’anàlisi en el si de la militància de l’esquerra independentista. En línies generals estic força d’acord amb l’analisi que fa respecte a la realitat actual dels Països Catalans, sobretot en l’àmbit de la informació i la necessitat vital que té aquest país de dotar-se d’uns mitjans de comunicació propis i al seu servei.

Malgrat tot, m’agradaria aclarir algunes coses que potser no vaig saber expressar del tot bé en les meues línies. Així, per a Teran, la ideologia “no és sinó la codificació cultural d'unes determinades relacions socials, això és, la justificació d'una determinada situació d'opressió en funció d'uns determinats interessos de classe (opressora). Allò de que "la ideologia dominant d'una societat és la ideologia de la classe dominant". Personalment no compartisc aquesta visió del concepte i terme “ideologia” o, almenys, en la seua totalitat. Evidentment que la ideologia pot estar al servei de la classe dominant per a imposar-se a la minoria subjecta, de fet és el que avui passa en el capitalisme. Però també és el que passa a Cuba o Veneçuela. La majoria dominant en aquests dos països està creant (d’aquí el terme que jo feia servir a l’article) constantment ideologia amb unes bases sòlides: el materialisme històric i el socialisme. Per tant, des del meu punt de vista, la ideologia és mòbil en el temps, no és cap dogma de fe estàtic i perpetu. Tot el contrari. Si una cosa han demostrat en els darrers anys les ciències socials –des de la història a l’antropologia passant per la sociologia- és que no hi ha conceptes uniformes i perdurables en el temps. Per tant, tota idelogia per molt sòlida que siga la seua base, ha d’estar subjecta a la realitat en que es vol aplicar. El marxisme, com a eina d’anàlisi polític, econòmic i social no és diferent.

Per aclarir una mica més la meua proposta posaré dos exemples que crec que són força clars. L’esquerra independentista d’avui continua utilitzant un llenguatge en els seus textos polítics força influenciat pel socialisme d’altres èpoques. Des del meu punt de vista, en ple segle XXI, no es pot continuar parlant de “classe obrera” i el que hauríem de fer és parlar de “classe treballadora”. Dos conceptes que crec que són sinònims i que en el cas del segon és més adequat per a la realitat actual. Quan el marxisme clàssic va acunyar el terme “obrer” per a referir-se a la totalitat dels dominats, ho feia amb una premissa que avui dia s’ha vist superada: no hi pot haver revolució sense industrialització. Per als revolucionaris del present, crec, és possible crear una societat sense classes sense la necessitat prèvia de que una burgesia nacional cree un mercat dins d’un territori concret amb les seues fàbriques corresponents. El concepte “classe treballadora” abraça la totalitat dels dominats, dels treballdors i treballadores, siguen del gremi que siguen. Així, des dels operaris de fàbrica, passant pels mestres i els metges, tothom es pot sentir identificat amb el terme “treballador” perquè, al cap i a la fi, això és el que identifica avui dia, en la nostra societat, als dominats dels dominadors: el fet de treballar per a poder sobreviure.

Per altra banda, l’altre aspecte en què ens quedat ancorats en el passat ha estat el de nació. Continuem fent servir els mateixos esquemes del socialisme clàssic i les seues definicions de la nació, especialment la staliniana. Així, la visió de la nació com a definidora del mercat interior d’un territori ha de ser superada per una anàlisi molt més antropològic on l’element definidor que acabe dient que és una nació, siga la voluntat d’un col·lectiu humà concret de voler ser-ho. D’igual manera també hem de començar a superar la nació com element exclussivament etnolingüístic. És clar que l’herència fusteriana del nostre discurs ens ha mantingut en uns paràmetres ideològics molt marcats i poc flexibles. De fet, tan inamovibles que no hem estat capaços de fer propostes clares per a superar la realitat lingüística dual que tenim a dins de casa nostra. Una realitat català-castellà que ve de lluny i que hem de començar a analitzar. Evidentment no m’estic referint al conflicte lingüístic que vol crear l’espanyolisme afincat a casa nostra, sinó a la realiat històrica d’algunes comarques del País Valencià.

Aquesta és la meua crítica –per dir-ho d’alguna manera- a l’esquerra indepedentista actual. Una crítica que personalitze em mi -només faltaria!- per la part que em toca després d’anys de militància. Espere haver aclarit la meua proposta i haver contribuït a començar a superar tot allò que línies abans expressava.

Aquí teniu l'article del company Joan Teran:

La comunicació popular en la construcció dels Països Catalans (I)

Per Joan Teran, militant d'Endavant-OSAN

En un article publicat recentment a L'Accent, el company Toni Rico parlava sobre l'obligació de crear ideologia. Deia n'Antoni que hem d'elaborar "propostes clares i realistes que siguen plenament aplicables als Països Catalans del segle XXI", i que cal fer-ho aplicant "els principis teòrics del socialisme" "abandonant certs dogmatismes gairebé arcaics, obsolets".

Dit així, no puc deixar d'estar d'acord amb les paraules esmentades. Però no puc evitar discrepar en això de que "hem de crear ideologia", justament des de la perspectiva que donen les eines del materialisme històric.

Crec que una ideologia no és sinó la codificació cultural d'unes determinades relacions socials, això és, la justificació d'una determinada situació d'opressió en funció d'uns determinats interessos de classe (opressora). Allò de que "la ideologia dominant d'una societat és la ideologia de la classe dominant".

Fem ideologia quan intentem disfressar les nostres mancances recorrent a la fraseologia, sigui marxista, sigui radical, sigui nacionalista. Fan ideologia els dirigents d'ICV o d'ERC, quan parlen de vies tranquil·les cap a la justícia social o la independència per justificar una pràctica política basada en el càrrec i en la cadira. En canvi, fem lluita ideològica quan analitzem críticament les contradiccions de la societat catalana, i quan actuem sobre aquestes incidint en la consciència de la gent. Dit d'una altra manera, la lluita ideològica no consisteix tant en l'elaboració de grans discursos, ni en l'edició de revistes amb grans continguts, com en el significat que som capaços i capaces de crear amb la nostra pràctica, en com la nostra pràctica és capaç de generar consciència.

Partint del fet que són les condicions materials d'existència i les relacions socials i econòmiques les que determinen la consciència, i no a la inversa, la teoria i la pràctica dirigides a subvertir l'ordre existent han de mantenir una relació dialèctica. No partim d'una teoria suprema i tancada que ens conduirà a la independència i al socialisme, sinó que la nostra teoria, el nostre programa de lluita, les nostres propostes, les haurem d'anar definint críticament (és a dir, incloent la possibilitat de reconèixer errors que haguem pogut cometre) en funció de les correlacions de forces socials i polítiques.

En resum, i tornant al motiu inicial de l'article, la lluita ideològica és fonamental en la lluita per la independència i el socialisme, i per fer-la en condicions és fonamental adonar-nos que la construcció d'uns mitjans de comunicació populars, crítics, autogestionats i autònoms de l'estat (i de la societat civil que viu de l'estat), són un element estratègic, vital.

A aquestes alçades és bastant clar que no podem esperar res dels mitjans de comunicació del sistema. Res que no sigui, com a molt, ser utilitzats com a arma llencívola en la lluita entre els partits del sistema. Durant la prolongada crisi d'ERC, per exemple, crisi que podríem dir que començà a aflorar amb els dubtes de la seva direcció davant la retallada de l'Estatut principatí, les CUP han estat utilitzades a tort i a dret per demostrar la crisi d'ERC, quan els mateixos mitjans les havien ignorat olímpicament durant tota la campanya electoral. No podem oblidar tampoc el menyspreu vergonyós que diaris de suposada filiació nacionalista dediquen any rere any als actes independentistes de l'Onze de Setembre d'arreu del país.

Per tant, és fonamental apostar pels instruments comunicatius que tant l'esquerra independentista, com nombrosos moviments socials, estan sent capaços d'impulsar arreu dels Països Catalans. Estic parlant, lògicament, de periòdics com L'Accent, que aquest any compleix el seu cinquè aniversari amb una nova ampliació de pàgines, i que cada 15 dies distribueix 5.000 exemplars de forma gratuïta a més de 200 casals, ateneus i locals socials d'arreu dels Països Catalans. També parlo de la Directa, o de L'Avanç, i de la multitud de publicacions d'àmbit local que, a l'Anoia, al Berguedà, als barris i viles de la plana de Barcelona, a Terrassa, a les comarques de Ponent, etc., difonen els Països Catalans irredempts, els que no es creuen aquest sistema econòmic, polític i social en el qual no tenim futur ni com a persones, ni com a treballadors ni com a poble.

Apostar per aquests mitjans, impulsar-los, vol dir: esciure-hi, difondre'ls, distribuir-los, subscriure-s'hi, subscriure-hi l'assemblea on es milita o el casal on es col·labora, donar-los a conèixer, criticar-los (constructivament, si us plau!), millorar-los, connectar-los, intercanviar-los, pensar-los, crear-los i, si cal, refundar-los!

Deia Bertold Brecht en el seu Galileo Galilei escrit durant el terror nazi, que la veritat no s'imposa mai per si sola, que la veritat només pot triomfar en la mesura que pugui ser imposada. Per molt evident que sigui la vergonya de l'explotació laboral, la infàmia de la repressió estatal i la manipulació informativa, o l'oprobi de l'especulació i el mercadeig amb els nostres drets i la nostra terra, si no tenim els mitjans per poder denunciar-la, seguirem ofegant-nos en l'Espanya del Chikilicuatre i del maleït futbol.

L’obligació de crear ideologia

Joan Fuster va dir que “tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”. Una premisa que, tot i ser molt absoluta, no deixa de ser certa. Doncs bé, jo dic que tota ideología que no creem nosaltres serà creada contra nosaltres. Perquè al cap i a la fi la ideología no deixa de ser altra cosa que la base, els fonaments de tota praxi política. Els catalans i catalanes ens trobem en ple segle XXI en una situació d’ocupació nacional que no ens deixa avançar com a país, tenir personalitat pròpia dins del món actual i poder decidir per nosaltres mateixos sense haver de passar el filtre de Madrid i París. Malgrat tot, si ens trobem en aquesta trista i patètica situació derivada d’un procés històric concret, també és cert que els propis catalans i catalanes del present som culpables què la nostra penúria s’allargue tant en el temps.

Canviar l’status quo imperant és difícil i complexe. Dubte molt que ningú tinga cap fórmula màgica o matemàtica exacta que assegure l’èxit del canvi que necessitem. Ara bé, no tenir aquesta fórmula no ha de voler dir ressignar-nos, abandonar la lluita i l’esperança d’avançar. No és això. Des d’un punt de vista revolucionari les adversitats no són altra cosa que petits obstacles a superar en el llarg camí cap a la llibertat. I per fer aquesta llarga i tortuosa cursa ens cal crear ideologia. Cal que des de l’Esquerra Independentista siguem capaços de generar discurs. Segurament molts direu que això ja ho estem fent diàriament amb la nostra pròpia dinàmica, amb les propostes que els nostres regidors fan als diferents plenaris, amb la participació en plataformes ecologistes, de defensa del territori, en defensa dels drets de les persones i en la nostra tasca de col·laboració i participació amb els moviments socials d’aquest país. D’acord, això és així. Malgrat tot, ens cal més.

Aprofundir d’una manera clara en aquells aspectes del dia a dia que ens afecten com a catalanes i treballadores i saber analitza-los en clau ideològica, ha d’ajudar a crear aquesta idelogia que reclame. Saber aplicar els principis teòrics del socialisme a la realitat diària d’aquest país ha de ser la nostra obligació. Això, en certa manera, ha de significar abandonar certs dogmatismes gairebé arcaics, obsolets. Som a l’any 2008 i els comunistes dels Països Catalans no podem seguir repetint discursos i dogmes de fa cent anys. Analitzar el passat ha de servir-nos per a entendre el present i construir el futur. Aquesta és la veritable utilitat de la història. Construir un socialisme propi, allunyat de dogmes i arrelat a les necessitats de les classes populars dels Països Catalans, és tant una necessitat per l’Esquerra Independentista com per la nació que volem alliberar. Els referents del passat s’han de llegir i analitzar, sempre amb la perspectiva històrica del seu context social. Si no ho fem així, caurem en un cercle viciós del que difícilment sabrem eixir.

Creem ideologia, doncs, i elaborem propostes clares i realistes que siguen plenament aplicables a la societat catalana del segle XXI. Això és el que reclamen a dia d’avui molts catalans i catalanes orfes de referents polítics i ideològics. Socialisme, República, Països Catalans, Llibertat o Independència han de ser conceptes plens de contingut i realitat. Han de ser propostes útils per al poble català. Passar de la pintada al discurs és, a dia d’avui, una obligació per als independentistes dels Països Catalans. És, possiblement, la millor aportació que l’Esquerra Independentista li pot fer a aquest país.

Publicat al diari L'Accent.

El dia 14 també faré vaga

El proper 14 de febrer pot marcar un abans i un després per al món de l’educació al Principat de Catalunya. L’anomenada LEC que el govern Tripartit vol tirar endavant s’ha convertit en la darrera agressió contra el sistema públic d’educació. Una llei fonamentada clarament en el model anglossaxó, impulsat als anys 80 per personatges com Ronald Reegan i Margaret Thacher, i arrodonit pel laborisme anglès dels noranta. Un model que ha estat ineficaç i privatitzador i que ara la progressia que ens governa ens vol vendre com la modernització del sistema català d’educació, l’antídot màgic contra els nostres mals.

La desinformació general que ha existit sobre la LEC ha propiciat un clima estrany al voltant de les reivindicacions dels sindicats de professors i mestres. Una desinformació que no ha buscat altra cosa que donar una imatge distorsionada i falsa dels nostres ensenyants. Una imatge que intel·lectuals –propagandistes diria jo- del govern Tripartit s’han encarregat d’arrodonir a cop d’article i informe, amb la clara intenció d’allunyar les nostres reivindicacions de la resta de la societat. La vaga del proper dia 14 no és cap emprenyada gremial ni quelcom semblant, és la necessitat de posar sobre la taula el perill que corre l’escola pública davant les polítiques neoliberals que el govern Montilla vol imposar. I dic imposar perquè en cap moment s’ha consultat als sindicats i AMPES per fer aquesta llei: han tirat pel dret com ja ens tenen acostumats.

Amb la LEC, doncs, ens hi juguem molt. En primer lloc ens hi juguem –el que per a mi és el més important de tot- la continuitat del sistema públic educatiu. La llei no el millora, el liquida. Proposar que la direcció d’un centre escolar puga estar controlada per persones no vinculades al món de l’ensenyament, convertint així els nostres centres públics en empreses educatives de gestió privada, només farà una cosa: crear escoles de primera, segona i, fins i tot, quarta categoría. S’obri, per tant, la porta a la segregació social en el món educatiu. Aquests equips directius de funcionament empresarial podran gestionar com ells vullguen l’escola i, per tant, decidir quins alumnes poden o no ser escolaritzats en el seu centre. Però no només els alumnes, també decidiran sobre quins professors poden o no treballar-hi. Una situació que apropa als educadors al món de la precarietat laboral del capitalisme salvatge actual.

Els motius que em porten a fer vaga el proper 14 de febrer són molts més però necessitaría moltes planes –de les que no dispose- per explicar-los. Crec que amb aquesta proposta de llei el govern Tripartit ha fet un pas més en la retallada de drets individuals i col·lectius. Individuals per la precarietat laboral que comporta la privatització dels centres. Col·lectius per l’aposta clara d’avançar cap a una societat segregada, sense cohesió social i on l’educació dels nostres fills estiga totalment lligada a la nostra capacitat econòmica. Això, senyor Ernest Margall, no és cap llei de país, és posar l’educació pública a cotitzar en borsa. Cal doncs que ens mobilitzem el proper 14, que reivindiquem els nostres drets com a societat, com a nació en construcció, que el que necessita és una llei pròpia realment de país –entenent per aquest, evidentment, els Països Catalans- que garantisca una educació totalment pública, de qualitat, popular i catalana.

El Senat de Joves gironí fa plufff

Era de preveure que tot plegat acabaria així. Encara recorde que en Dani Cornellà i un servidor (quan encara érem joves Maulets) vam assistir a la primera sessió d'aquest invent pseudoparticipatiu de l'Ajuntament de Girona. Una sessió marcada per les picabaralles dels aprenents a polític professional de CiU, ERC, PSOE i IC que es van dedicar a avorrir la resta del personal i a tirar-se els plats per sobre (com ho fan els seus correlegionaris grans la qual cosa vol dir que aprenen ràpid). La senyora alcaldessa, Anna Pagans, hereva directa del nadalisme i en el càrrec gràcies al pacte amb ERC i IC-V (així volen acabar aquesta gent amb la crosta nadalista de la que tan es queixen en privat!) ho va deixar tot bén clar quan els representants de Maulets vam expressar la nostra visió de tot plegat. Per a Pagans, allò que encara no s'havia començat a crear i que, teòricament, havíem de perfilar els i les joves de la ciutat, tenia una funció molt clara: havia d'estar plenament controlat per l'Ajuntament. Pel seu Ajuntament. I efectivament, així ha anat tot. Quan han vist que el Senat es podia convertir en un mostre i que es podia descontrolar, l'han deixat morir sense avisar, sense cap mena d'explicació prèvia ni als propis "senadors". En fi, així funciona aquesta ciutat. De tota manera tot això ho sap millor que jo Biel de Montserrat que ha estat el representant de Maulets al Senat de Joves i que avui ho explicava tot molt bé al diari El Punt. Us deixe el seu article:

I ara el consell local de joventut
opinió

Exmembre del Senat dels Joves i militant de l'assemblea de Maulets de Girona

BIEL DE MONTSERRAT I VALLS..

El 29 de novembre del 2006 uns vint-i-cinc joves gironins vam assistir, alguns més convençuts que d'altres, al plenari inaugural del Senat dels Joves de Girona. No ens enganyem, coneixent les pràctiques i el tarannà als quals ens té acostumats l'Ajuntament de Girona, que l'equip de govern obrís les portes a la participació i implicació del jovent de la ciutat en l'acció municipal tan generosament no generava gaire confiança, precisament. I, de fet, el reglament que finalment es va aprovar per al Senat, amb diverses modificacions respecte a allò que havia sorgit del procés participatiu previ, ja va ser indicatiu del control que l'Ajuntament pretenia exercir sobre l'òrgan.

Així, des de la primera sessió veiérem com l'alcaldessa va intentar manipular la dinàmica del Senat i en va vetar decisions. Ho van exemplificar els intents d'evitar que s'aprovessin mocions con tra l'ampliació d'Hipercor o en solidaritat amb la Núria Pòrtulas. Al mateix temps, la manca d'interès per oferir el suport tècnic, logístic i econòmic adequat a l'òrgan ens va fer notar la poca voluntat política que hi havia perquè el Senat avancés en el sentit que volíem el jovent gironí. Tot plegat va desincentivar l'activitat dels senadors i el Senat va anar perdent empenta fins que va acabar desapareixent. Avui, vist amb perspectiva, podem dir que l'Ajuntament va deixar morir el Senat dels Joves davant la incomoditat que representava tenir dins l'estructura municipal veus discrepants amb la política de l'equip de govern, així com per la seva nul·la voluntat política de promoure experiències participatives que permetin avançar Girona cap a una democràcia real.

Ara, en el pla de mandat que va aprovar l'equip de govern el desembre passat apareix el projecte de crear un consell local de joventut lligat, segurament, a l'estructura del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya com a substitut del Senat. Alguns defensen la creació d'aquest consell local perquè, diuen, pot proporcionar l'autonomia que no tenia el Senat dels Joves i estableix, en certa manera, via lliure a l'hora de redactar-ne el reglament, bàsicament perquè no s'integrarà dins l'estructura estrictament municipal. Però no formar part de l'estructura municipal deixarà en mans de l'Ajuntament la capacitat d'influència real d'aquest consell en la política municipal, ja que serà l'equip de govern qui decidirà si obre o no les portes a les decisions i propostes d'aquest òrgan. I aquest fet, en el marc d'un ajuntament com el de Girona, amb unes dinàmiques de presa de decisions rígides i poc obertes a la participació popular, significa que aquest òrgan esdevindrà, probablement, ineficaç. Almenys per als qui creiem que els ajuntaments han d'esdevenir, inevitablement, espais comunitaris i participatius per a la presa de decisions i l'organització de la vida social.

Per això és moment de dir a l'Ajuntament que deixi d'impulsar estructures participatives per al jovent mentre no tingui una voluntat política real de dedicar-hi prou esforços i cedir-nos el protagonisme. I és que perquè una cultura política més participativa s'instal·li en la mentalitat del jovent de Girona, que és necessari, i per poder assolir dinàmiques realment democràtiques és important tenir clar que cal cedir. Si no, es generen frustracions, desafecció respecte al concepte de participació i desconfiança cap a la política municipal. Això és el que ha passat amb el Senat dels Joves. Per tant, pensin-s'ho dues vegades abans de tornar-hi. Construir un model democràtic local vertaderament participatiu i d'arrel popular és complex, però és impossible si els ajuntaments no aposten fort per assolir-lo i es doten d'eines que permetin avançar en aquest sentit.

a

Sempre amb la discriminació lingüística

Fa uns dies es va donar el darrer cas de discriminació lingüística als Països Catalans -almenys conegut, clar. Aquesta vegada tot passava dins de les instal·lacions d'un dels cossos polials espanyols al nostre país. Sense més us deixe el document d'audio que molt encertament va enregistrar la persona agredida per aquest gos de l'estat.