dijous, 17 abril de 2014

Al sud de la frontera... Biar-Busot

Oliver Stone ens va regalar fa un parell d'anys un gran documental sobre el que passa a Amèrica del Sud. El film portava per títol “Al sur de la frontera”. No vos parlaré de la frontera que inspira aquesta pel·lícula sinó d'una altra, o altres, que han condicionat la nacionalitat dels valencians. Fa uns mesos vaig escriure sobre la importància que té la “província” en la identitat valenciana del sud. Aquesta administració espanyola ha marcat, i marca, la manera d'entendre la pertinença individual i col·lectiva en el País Valencià. Allò de “tres províncias y una región”, continua tenint un pes important, i crec que la “província” guanya a la “región”. La partició de l'antic regne de València en tres porcions administratives amb una institució concretada en les diputacions, ha estat letal per a trencar la unitat de pertinença a la valencianitat col·lectiva en què ens hem reconegut des de temps medievals. Si la dissolució d'una consciència de catalanitat comuna s'inicià a partir del XV, la de la valencianitat és efecte directe de la divisió administrativa  de la contemporaneïtat. I malauradament, a dia d'avui, per sota de la línia traçada entre Biar i Busot continua existint la tendència a identificar-se com a “alacantí”. “Borratxo i fi”, diu la dita popular. 

La província ens ha fet molt de mal. Ens l'hem creguda i li hem acabat donant fins i tot un component d'identitat. És cert, però, que la línia provincial competeix encara a dia d'avui amb la històrica línia Biar-Busot. És difícil trobar algú d'Alcoi, Dénia o Cocentaina que s'identifique com a “alacantí”. O pitjor encara: “alicantino”. “Borracho y fino”, arriben a traduir. A Novelda, Monòver, Castalla o, fins i tot, la Vila, ja no costa tant. Ans al contrari: “l'alacantinitat” s'ha propagat com una mena de plaga bíblica que sobrevola els pobles del sud. És també cert que s'ha anat recuperant una certa valencianitat comuna que intenta superar la identificació provincial individual i col·lectiva. Elx se'n salva, però no perquè tinguen una consciència valenciana majoritària, sinó perquè la ciutat de les palmeres voldria ser ella la província. Trist, però. Tot i així, el Misteri, el palmerar i el fort sentiment il·licità de part de la seua població es contraposen amb aquest “provincianisme de segona onada”. 

I com ho combatem això? Crec que ens cal començar a pensar en una divisió administrativa per al País Valencià que supere el marc de la comarca i servisca per a trencar l'hegemonia de la província. D'experiències supracomarcals interessants en comencen a haver. En el cas de les terres del Vinalopó fa anys que funcionen entitats com el Centre d'Estudis del Vinalopó que realitza una feina acadèmica que transgredeix el relat provincial circumscrivint-se exclusivament a l'àmbit vinaloponenc. Potser caldria convocar una mena de trobada a nivell de país per parlar sobre una proposta ferma de divisió territorial. Crec que en el cas del sud el tema és urgent. La província no és inofensiva ni neutral i la línia Biar-Busot encara pesa molt, com una llosa, sobre els que som/vivim per sota. Ens cal trencar-la amb la mateixa urgència que la provincial. La sensació constant de ser uns valencians de segona tampoc ajuda a superar el refugi identitari que ha suposat per molts l'alacantinitat. Algú s'atreveix a transgredir amb una proposta? En les nostres mans està.


dilluns, 14 abril de 2014

Totes les cançons parlen de tu, de mi, de nosaltres

L'amic Xavi Sarrià, conegut per la seua tasca com a veu d'Obrint Pas, ha publicat el seu segon llibre. En aquest cas es tracta d'una novel·la inspirada en una història que se centra en la València dels anys noranta. El passat dimecres 9 d'abril vaig tenir l'oportunitat de presentar el llibre al Casal Independentista el Forn de Girona i, posats a aprofitar la feina, he decidit fer aquesta breu ressenya.

Fins a l'època contemporània, totes les cròniques de l'actualitat que ens han arribat han estat sempre al servei de la narració oficial d'uns fets. Descripcions socials totalment basculades als interessos del poder i poques vegades trobem relats que ens mostren clarament com era la societat. Amb l'arribada de l'època contemporània el paper de cronista s'amplifica més enllà d'aquells escriptors o pintors propers a l'aristocràcia, l'Església o directament la corresponent casa reial. Segurament, un d'aquests primers cronistes del “allò real” fou Goya. El pintor aragonès va ser capaç de mostrar la desgràcia, misèria humana i catàstrofe social que suposa la guerra. Les seues pintures negres, el realisme tràgic dels llenços sobre la guerra del Francès o les darreres obres de l'etapa de Bordeus, ens mostren com era la societat que li va tocar viure. Aquest paper de cronista dels “nadie”, que diria Galeano, el jugaran durant el XIX els pintors i literats del naturalisme i el realisme francès. Els vagons de tercera de Daumier, els pagesos de Millet i el compromís social de Gustave Courbet ens aporten un retrat, des de la subjectivitat del compromís individual, de crítica objectiva de la societat industrial. Aquella societat que la burgesia, la nova aristocràcia del capitalisme, no volia veure. Per no parlar de l'obra de Víctor Hugo i, com no, d'Emile Zola que ens mostra com més enllà del capitalisme i la misèria que li va associada, algun dia germinaria una nova societat.

En el cas valencià, l'obra de Xavi Sarrià enllaça amb els nostres propis novel·listes del realisme social valencià. El primer és evident qui és: Vicent Blasco Ibáñez. El patriarca del republicanisme valencià, al qual li podem retraure moltes coses, és el gran cronista del canvi de segle. El relat sobre la societat valenciana, el paper que juguen els llauradors de l'Horta, les seues relacions i el canvi social que es produeix en aquells anys, són el puntal fonamental de clàssics com La Barraca o Cañas y barro, imprescindibles per a conèixer el nostre passat. I en certa manera, la literatura de Blasco enllaça amb el nostre novel·lista més reeixit de la darreria del segle XX: Ferran Torrent. L'obra de Torrent s'ha convertit en la crònica dels vint anys de “neodesarrollisme zaplanista”. El realisme amb que ens descriu l'aristocràcia provinciana valenciana és digne, o indigne, de ser emmarcat. Tot i així, crec que la novel·la de Xavi Sarrià, malgrat els nexes d'unió que pot tenir amb llibres com Societat Limitada pel període cronològic amb que enllaça, des del punt de vista de la temàtica encaixa perfectament amb el relat de les classes populars valencianes iniciat per Torrent a Gràcies per la propina. En aquest sentit, i sense gaires pretensions perquè no és el meu terreny d'estudi, crec que l'obra de Sarrià es podria emmarcar dins d'un moviment que podem qualificar com de hiperrealisme social de la postmodernitat.

Totes les cançons parlen de tu és una mena de biografia no autoritzada, o sí, d'una generació molt concreta. Quina? La dels fills del postfranquisme, els damnificats de la transició espanyola. Xavi en forma part i, per tant, no li calia permís de ningú per a escriure aquesta biografia. Una generació que ve marcada per les frustracions polítiques de molts dels seus pares. Una generació que estudia en les primeres línies en la llengua pròpia o l'assignatura de valencià. Una generació que va de punk quan el moviment punk ja començava a desaparèixer a la resta d'Europa. Una generació que comença la seua militància política sense referents adults clars. I tota aquesta crònica social es fa a partir de la música. Sarrià ens retroba amb Maniàtica, La Polla Records, Extremoduro. Posa sobre la taula un dels grans debats metafísics del moment: Kortatu o Negu Gorriak? Public Enemy, Ramones, The Clash, Bob Marley, Nirvana, NOFX, Bad Religion, entre molts d'altres, que acaben enllaçant amb els referents dels nostres pares i mares: Al Tall, Llach i, com no, el gran Ovidi.


En definitiva, la novel·la de Xavi Sarrià és un llibre que s'ha de llegir. De lectura fàcil perquè l'escriptura és àgil, ens situa a molts de nosaltres en la nostra joventut. La història es desenvolupa a València, però podria haver estat a Elx, Castelló, Palma, Barcelona o, és clar, Novelda. És més, segurament, la història podria haver transcorregut, fins i tot, en qualsevol punt de l'Estat espanyol. Perquè, efectivament, totes les cançons parlen de tu, de mi, de nosaltres. Som el que som perquè som el que escoltem, però també cal que comencem a ser el que som perquè som el que llegim.  

dijous, 10 abril de 2014

Darreres i properes presentacions

La propera presentació de "No tots els mals vénen d'Almansa" serà el 15 d'abril a Petrer, les Valls del Vinalopó, País Valencià. Vos deixe també algunes imatges de les darreres presentacions fetes a Castelló, Balaguer, Banyoles.









diumenge, 23 març de 2014

Mites i fantasmes dels Països Catalans

Darrerament hem tornat a viure un d'aquells moments de debat nacionalista estúpid. La discussió girava al voltant de la història i l'antiguitat de les nacions. Els protagonistes, com sempre, uns polítics que des del seu nacionalisme banal acaben projectant un essencialisme atemporal i, val a dir, també d'un nivell intel·lectual molt baix. No cal ser gaire espavilat per a entendre que tot nacionalisme crea els seus mites i fantasmes. Aquell que pretén construir els Països Catalans com a realitat nacional plausible no n'és menys. És per això que, més enllà de la dialèctica nacionalista interpretada per dos personatges dretans com Mas i Rajoy, cal que fem un exercici introspectiu i analitzem com la idea dels Països Catalans també s'ha construït a partir de la repetició, generació rere generació, d'una sèrie de mites i fantasmes que, com a mantra elemental, han arribat a l'any 2014 i s'han trobat amb una realitat que els qüestiona i no els assimila ni socialment, ni històricament, ni molt menys políticament.

El mite de la catalanitat comuna

El primer mite a patir del qual s'ha construït la idea dels Països Catalans, ha estat el de la catalanitat comuna. A partir de la llengua, hem fet la translació cartesiana, per tant certa, de llengua és igual a nació. Aquesta equació herderiana semblava que no havia de fallar. Ara bé, si analitzem la història de les nacions i els moviments nacionalistes, podem observar com això no és així. Si més no sempre i de manera inevitable. Els austríacs parlen alemany però políticament, per tant nacionalment, no se'n senten ni ho volen ser. Una part de Suïssa parla francès, però en cap cas els habitants de Ginebra o Jura pretenen passar a formar part de l'estat gal. La llengua, per tant, uneix els Països Catalans culturalment i lingüísticament, però no políticament. Compartir llengua no vol dir compartir nació, perquè la formació de la identitat d'aquesta va més enllà del fet lingüístic, es troba estrictament en el plànol polític i sobretot voluntarista dels seus habitants.

La mitificació de la història

Algú podria dir: d'acord, la llengua no fa la nació, però i la història? Si alguna disciplina acadèmica ha tendit a la creació de mites ha estat la història. Sobretot una història presonera de la política i no de l'acadèmia. Tota nació necessita d'un relat històric més o menys sòlid que la justifique. Els Països Catalans tornen a no ser menys. El nostre relat ha anat a cavall entre el romanticisme del primer catalanisme que considerava el País Valencià i les Illes com una mena de prolongació de la catalanitat, i la selecció d'una història a la carta al servei d'un llinatge que es va expandir i consolidar en temps medievals. Hem desenvolupat una narració on la conquesta jaumina juga un paper fonamental; els mariners valencians i mallorquins, malgrat el particularisme del XV, s'identifiquen com a catalans pels Consolats del mar; i que obvia, per incòmodes, els segles XVI i XVII, arribant així a la gloriosa resistència d'Almansa i l'Onze de setembre de 1714. La memòria històrica és selectiva i la que serveix per a justificar una nació encara ho és més.

El fantasma de la particularitat

Si alguna cosa ens demostren els dos segles “oblidats” de l'època moderna, i sobretot la història contemporània de cada territori, és que l'aprofundiment en la particularitat no ha estat cap invent del “malèfic” nacionalisme espanyol, sinó la construcció lògica d'una identitat particular per a uns territoris que de manera autònoma, i des del minut zero de la seua existència, s'han construït a ells mateixos. Un procés que, val a dir, no ha comptat amb cap resistència per part dels seus habitants, fet que ja ens indica que la particularitat territorial ha estat un element volgut i no imposat. Podem buscar en la història, que no trobarem, cap proclama des dels diferents territoris en favor d'eliminar l'autonomia, i per tant independència política, de cada país. És més, el primer catalanisme, valencianisme o mallorquinisme contemporani -com no podia ser d'altra manera- planteja la idea de la nacionalitat compartida des de la diversitat. Això és lògic: són moviments hereus del republicanisme federal de finals del XIX. Tret de la idea de la Greater Catalonia defensada per la dreta catalana, cap moviment progressista o esquerrà amb una sensibilitat favorable a la construcció nacional comuna per a valencians, catalans o mallorquins, va pretendre mai eliminar la particularitat en favor d'un centralisme que, precisament, s'identificava com a enemic de la llibertat i el progrés. Quan canviem, doncs, el plantejament federal dels Països Catalans per un fonamentat en el binomi centre/perifèria?

La transició com mal de tots els mals

Des del meu punt de vista tot plegat acaba sent fruit d'una interpretació errònia de la proposta fusteriana i, sobretot, del paper autodefensiu que els partidaris del projecte prengueren davant del canvi de règim polític. Fuster no va concretar mai com havien de ser els Països Catalans que imaginava. Al cap i a la fi, la definició del projecte passava del marc teòric i intel·lectual, si es vol filosòfic, a l'estrictament polític. No és qüestió d'excusar Fuster, sinó de no culpar-lo d'allò que altres tampoc foren capaços de fer. Perquè el de Sueca no va ser Déu, però tampoc el dimoni. Va ser la transició una “traïció” al projecte dels Països Catalans? Relativament. I m'explique. El pas de la dictadura a la monarquia parlamentària fou un moment traumàtic per a les diferents cultures polítiques, especialment per a aquelles que havien estat protagonistes de l'oposició al règim. No va haver la ruptura imaginada sinó el pacte d'elits. Els plantejaments considerats com a “maximalistes” foren abandonats amb una facilitat que anys enrere hauria semblat increïble. Així, de la mateixa manera que la proposta republicana fou eliminada del programa del PCE, l'embrionària idea política dels Països Catalans va quedar també en el calaix dels records de l'antifranquisme. Perquè els Països Catalans encara no estaven consolidats el 1975 com a projecte comú ni tan sols per a les cultures “nacionalistes” dels diferents territoris. Per tant, la ciutadania en general encara tenia menys assumida aquesta nova proposta nacional. Si exceptuem el nou independentisme, la resta tot just començaven a acceptar la idea dels Països Catalans amb molts matisos i elements de discussió. Per què? Doncs per la simple raó que aquesta nació de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó mai havia estat en el seu imaginari polític, ni com a programa ni molt menys com a realitat nacional plausible. Per una qüestió de traïció? De botiflerisme? Explicació simple i a més falsa. No ho estava perquè en els diferents territoris la identitat nacional diferent de l'espanyola que s'havia construït només contemplava el territori immediat, i anar més enllà de les pròpies fronteres assumides com a “nacionals” només es tenia present en termes estrictament culturals i lingüístics. És per això que el resultat de la transició fou el que fou més enllà de les prohibicions de federació per part de l'Estat espanyol, el soroll de sabres o les “renúncies” d'una naixent classe política amb més tics de l'antic règim del que ells mateixos pensaven.

I més enllà del nacionalisme... què i com?


Per tot això, saber analitzar el passat i no repetir mantres que històricament no són del tot certs, ha de ser el primer element a tenir en compte en la construcció dels Països Catalans. Per a entendre la realitat present cal entendre també el passat. La mitificació de la història, per a bé o per a mal, només serveix per a encallar el projecte dels Països Catalans en batalletes de bons i dolents, traïdors i almogàvers conscients, i d'altres glòries de la dialèctica política més bàsica de tot nacionalisme. Com deia recentment el periodista Antonio Baños “no som folklore, som política”. I aquesta reflexió és clau per a reconvertir els Països Catalans en un projecte atractiu, de canvi polític, i que abandone el tuf essencialista que en determinats moments ha semblat transmetre. Ens cal, doncs, política, programa, alternativa, poder dels comuns, per sobre de mites i fantasmes. El repte és aconseguir-ho, i voler és poder.

Som molts, fills de la transició i el postfranquisme, que ens hem criat políticament agafats de la mà dels Obrint pas. El Xavi, el Robert, els dos Miquels i la resta de components del grup que han anat passant al seu costat els darrers vint anys, ens han acompanyat en festes, concerts, xarrades o manifestacions. I no només això: hem estat en determinats moments, també, companys de militància política. Organitzacions com Maulets, l'AEN o la CEPC, sempre estaran lligades a la nostra joventut. Podríem dir que hem crescut junts en molts aspectes de la vida. És el que en alguna ocasió he anomenat "la generació Obrint pas". Sense tutors, com una mena d'autodidactes de la política, aquells xiquets i xiquetes que vam nàixer a finals dels setanta i principis dels vuitanta, hem acabat sent músics, professors, poetes, escriptors, pintors (de brotxa grossa o fina) i tantes altres coses. Però el més important: ens hem mantingut fidels a unes idees polítiques, a uns projectes nacionals i socials que han anat creixent en adhesió. I Obrint pas ha jugat un paper fonamental, convertint-se en un dels grups musicals de referència.

El País Valencià de fa vint anys no és el mateix que l'actual. De vegades el pessimisme ens porta a creure que és pitjor. Això no és així. Ni en terres valencianes, ni a Catalunya o les Illes, hem retrocedit. Tot el contrari: sempre hem avançat. I ho hem fet al ritme de les melodies de la dolçaina d'en Gironès. Ho hem fet cantant les lletres de cançons plenes de contingut polític, de sentiments i de raons. Moviments com Escola Valenciana, l'expansió del discurs de l'esquerra independentista, la socialització de la idea dels Països Catalans, el creixent sentiment de valencianitat, entre d'altres, no s'entendrien sense la banda sonora que els ha acompanyat. Perquè no és possible una revolució sense música. Algú pensa que a dia d'avui tindríem tants grups de música en valencià si no hagueren existit els Obrint pas? Jo n'estic segur que no. I tot sempre avançant contracorrent.

Sempre recordaré el dia que Obrint pas va actuar a Novelda per festes. Fou el concert inaugural, el 18 de juliol de 2008. Això, que per a molts pot semblar un fet banal, va tenir una gran importància per a tots aquells novelders o valencians del Vinalopó que des de fa anys i panys hem treballat per dignificar valencianament el nostre poble i comarques. A molts companys vaig comentar: “això ve a ser com la gran victòria de l'assemblea de Maulets que anys enrere vam muntar a la comarca”. L'extrem sud del País Valencià és complicat i de vegades sembla que es troba massa allunyat de la resta del país. Un dia parlant amb l'amic Xavi Sarrià em deia “és que Novelda està lluny de València”. Aquella nit d'estiu, vosaltres ens vau ajudar a apropar-nos una mica més a la resta del país. Molts vos ho vam agrair i ho seguim fent.

El passat dijous 6 de març va tenir lloc l'últim concert d'Obrint pas a Barcelona. Si res canvia, també ha estat la darrera vegada que qui vos escriu ha pogut gaudir de la vostra música en directe. I ara que baixeu dels escenaris, i per tant ens haurem de trobar en altres hàbitats, només puc que agrair-vos tot el que heu fet pel país de l'olivera, per aquella terra que dia rere dia sembla que renaix de les cendres. Gràcies per ser la nostra banda sonora i per dignificar un país que altres han volgut indigne. Dels canvis que s'albiren  en l'horitzó en teniu una part de culpa. Del futur de llibertat que ens espera també. Gràcies per tot Obrint pas.