Trobar en la història respostes al capitalisme actual

Publicat a Llibertat.cat

Sovint tendim a buscar respostes sobre els successos del present en el passat. De fet, la humanitat ho ha fet tota la vida, no és cap novetat. El problema de tal pràctica és encertar el període històric en el que hem de buscar i trobar les solucions. Davant les polítiques neoliberals actuals, també conegudes com a “retallades”, els diferents agents socials i moviments de protesta estan buscant respostes en períodes com els anys 50, 60 o 70, creient que l'anomenat “estat del benestar” aparegut just després de la segona guerra mundial als països capitalistes d'Europa occidental tornarà a rebrotar com a flor de primavera o com l'au Fènix de les seues cendres. Pensar això és no entendre ni la conjuntura actual, ni les polítiques dels diferents governs i agents del capitalisme internacional. Em sap greu però senyores i senyors: l'estat del benestar ha mort. I a no ser que et digues Llàtzer o Jesús, difícilment tornes a renàixer. 

De fet, la conjuntura actual no és altra cosa que el final del camí que el capitalisme va iniciar a partir de finals dels anys 70 i 80 quan dos elements com Ronald Reagan i Margaret Thatcher van decidir en els seus respectius països i en tots aquells que formaven part del bloc capitalista i que no corrien el perill de tenir la temptació de passar-se al bàndol soviètic -bé per tenir una classe treballadora totalment desmobilitzada com als EUA o Anglaterra, bé perquè ells ja s'encarregaven de muntar dictadures feixistes i militars per evitar-ho, com el cas de Sudamèrica- iniciar un procés de desmantellament d'allò que és públic a partir de la privatització salvatge de l'economia. I aquest és l'origen del que alguns anomenen crisi i d'altres simplement “normalitat capitalista”. Perquè com diu la Miren Etxezarreta: el capitalisme és això.

Per tant, si no és en els “feliços anys de la postguerra”, on hem de buscar respostes i solucions? Personalment crec que en el final del segle XIX i principis del XX. Algú pensarà que estic exagerant perquè m'estic anant molt lluny en el temps i la societat ha canviat molt als nostres països. Bé, possiblement tindrà una part de raó, però la veritat és que en línies generals estem més prop del moment de les primeres conquestes obreres que del moment en què l'american way of life es va inventar el concepte de “classe mitjana”. Concepte, per cert, nefast i culpable en gran mesura de la pèrdua de la consciència de classe treballadora. El model d'estat i d'economia cap a on anem es basa en prescindir de l'administració pública per a crear riquesa, per a gestionar l'economia i per a oferir a la societat una sèrie de serveis bàsics per a tenir una vida en dignitat. Cal recordar que les primeres lluites obreres, precisament, van anar en la direcció de reinvindicar tot allò que ara estem perdent. Davant la negativa per part del sistema, tant dels agents econòmics com dels polítics, de donar allò que es demanava, la lluita dels obrers es va realitzar en dues direccions: la reivindicació d'uns drets dins del sistema i la construcció de models que, tot i seguir estant dins del capitalisme, pretenien començar a construir un model de societat totalment diferent i revolucionària. Si l'estat no garantia els queviures de la població, els obrers van començar a muntar cooperatives d'alimentació. I aquest model cooperativista es va desenvolupar en altres àmbits com el dels medicaments, la gestió d'empreses o el mateix crèdit. Un model que va qüestionar el sistema i els seus valors: davant la competitivitat s'apostava per la cooperació i la solidaritat, davant la privatització i l'individualisme, per un model comunitari i de societat.

De la història podem aprendre moltes coses, fins i tot trobar solucions per al present. Només cal que busquem bé i que ens posem mans a l'obra. Ara bé, que ningú es pense que li regalaran res. Abandonar els esquemes mentals fonamentats en l'individualisme ha de ser un dels primers passos. Els obrers de finals del XIX i principis del XX ho tenien molt clar i per això van aconseguir gran part dels drets que ara ens volen prendre. En l'actualitat cal seguir amb aquella doble lluita: la de reivindicar uns drets per la nostra vida quotidiana en el capitalisme però alhora iniciar la construcció d'un model de societat diferent per a que el dia que siga possible aquest acabe substituint l'actual. Siguem conscients i aprenguem de la història, trobant respostes i solucions a uns problemes que no responen a cap crisi sinó que són crònics.

Xerrada a Mataró divendres 27 d'abril

Demà un servidor parlarà sobre Joan Fuster a Mataró. Si correu pel Maresme i no teniu res millor a fer em podeu venir a escoltar.

Homenatge a Joan Fuster a Barcelona

Demà participarem a l'homenatge a Joan Fuster que els Maulets fan a Barcelona al Casal Independentista de l'Eixample La Cruïlla. Vesprada d'homenatges i trobades amb amics. L'acte consistirà en una taula rodona amb l'amic Jordi Muñoz on analitzarem els principals de la vida i pensament d'una figura que ha marcat el pensament polític del catalanisme i el valencianisme.

Les coses de la CUP

Amb aquesta gran reflexió va despatxar el portaveu de CiU a l'Ajuntament de Girona la moció que la CUP presentava en favor de la República dels Països Catalans. Fer una ponderació del sou que cobra d'uns 1600 euros per la regidoria i la portavocia amb el nivell intel·lectual de la frase fa que t'indignes. I no perquè et provoque cap mena de sorpresa una reflexió tan profunda, sinó pel valor econòmic que es percep per ella. La moció era incòmoda per als súbdits del Borbó. Tant per a aquells que el legitimen des de l'obediència cega (PP), per aquells que han desenvolupat la tasca de dignificar-lo durant més de trenta anys (PSC) com, també, per a aquells que un dia s'alcen del llit independentistes, altre sobiranistes, altre autonomistes i sempre possibilistes amb un "fem país" que ja no cola.

Però diguem-ho clar: CiU va votar que no a la moció perquè l'alcalde Carles Puigdemont no volia tornar a sortir al telenotícies de Telecinco, Antena 3 i TVE1. És la doble moral de la covardia històrica de la dreta catalana. Jugar a la "puta i lla ramoneta" és tot un clàssic que els ha anat eixint meridianament bé i es resisteixen a deixar de fer-ho. Com es pot ser independentista i votar en contra de traure la foto del saló de plens del màxim representant de l'estat que no et permet ser lliure? Ni s'entén ni es pot respectar. En moments com l'actual l'ambigüitat no té cabuda. Cal anar a l'arrel dels problemes si realment els volem solucionar i dir un dia "a" i a l'endemà "e" no ajuda ni a avançar com a país ni a que la població, cansada fins la sacietat d'aquest tipus de joc, recupere la creença en la política com a eina de transformació i equilibri social. Ans al contrari, les postures covardes només serveixen per a aprofundir en la crisi de valors que vivim.

El paper del PSC (PSOE millor, no?) és digne de la més gran de les vergonyes. El reguitzell d'arguments buits expressats pel seu portaveu aquell dia va ser digne de ser recollit per la posteritat. "Som un partit de tradició republicana i federal"... i per això voten en contra? Un servidor prové de família socialista que mica en mica s'ha anat desenganyant d'un partit que cada vegada enganya a menys gent. Personalment em fa vergonya que algú que parla en nom d'un partit que va defensar la República contra el feixisme en els anys trenta avui dia tinga la indecència de votar en contra de prendre una sèrie de mesures que avancen per retornar a un autèntic règim de llibertat i democràcia. No s'hi val dir que durant molts anys s'han fet coses per recordar la República com si aquesta només fóra un període històric, una peça de museu, una mena d'arxiu ple de pols i molsa que de tant en tant traiem per mostrar-lo públicament i ràpidament guardem. El republicanisme és una manera d'entendre el país del present i del futur, no una quelcom del passat. Creure en els valors republicans és treballar per avançar per la seua consecució, no penjar una bandereta republicana espanyola, fer una exposició i després anar a sopar amb els reis durant els actes de la Fundación Príncipe de Gerona. A banda deixe la insinuació que es va fer sobre quins temes s'han de portar o no al ple perquè d'altres ja n'han parlat i no vull donar més joc als posicionaments inquisitorials expressats aquell dia. Si voldria, però, recordar que la República del 1931 va arribar gràcies a unes eleccions municipals, és a dir, que res tenien a veure amb un plebiscit oficial sobre el tema ni amb les institucions que haurien de prendre decisions sobre el model d'estat. Ho dic perquè cansa molt argumentar les teues abstencions dient que el tema no és competència municipal. És una excusa de molt mal pagador.

En fi. El de sempre protagonitzat pels de sempre. El que està clar és que les "coses de la CUP" estan posant en evidència a molts que fins ara vivien còmodament barallant-se de cara a la galeria amb discussions buides i que quan sortien del ple compartien la cassola i el porró. Hi ha altra manera de fer política i les "coses de la CUP" ho estan demostrant.

La incòmoda entelèquia dels Països Catalans

Els darrers dies, setmanes i mesos, s'ha escrit força sobre això que anomenem “Països Catalans”. Segons el diccionari de l'IEC, una entelèquia és una “persona, cosa, etc., que només existeix en la ment, que no té realitat objectiva”. I aquesta és moltes voltes la sensació que tenim aquells que creiem en el projecte dels Països Catalans. Una percepció, però, que no sols ens ve donada per part de l'acció dels que s'oposen a la idea, sinó també per la d'aquells que la defensen i professen moltes vegades gairebé com a quelcom religiós i immortal. Els Països Catalans existiran en la mesura que els ciutadans que habiten aquest territori així ho desitgen i, sobretot, ho vegen útil. Perquè una nació només serveix si està al servei dels ciutadans. La resta, com diria el mateix Joan Fuster, no m'interessa. I aquest, crec, ha estat una de les principals errades que hem comès a l'hora de defensar el projecte dels Països Catalans: l'hem venut com una cosa per se, inqüestionable no per ser el millor per al futur de la gent, sinó perquè és així i punt. I, de fet, una de les victòries d'Espanya i França en aquest sentit és que porten més de tres segles construint una nació que d'una manera o altra és útil per a les persones que l'habiten, més enllà de llengües, cultures i històries milenàries.

Fa uns dies vaig participar en un acte a Berga per parlar, precisament, dels Països Catalans. Vaig començar amb una pregunta que, al final de dues hores de tertúlia, va quedar sense ser resposta: “què volem que siguen els Països Catalans el dia després que aconseguim la independència? Com s'organitzaran, com seran? Un estat federal? Confederal? Centralista?” Símptomàtic que ni nosaltres mateixos, els convençuts de la idea, puguem donar resposta. I aquest és un dels aspectes que ens cal respondre si volem que tots aquells que encara no hi creuen ho comencen a fer. Nació al servei del ciutadà o ciutadà al servei de la nació? Sense voler-ho crec que estem donant la sensació que apostem per la segona, fet que no ajuda a creure en el projecte. La nació ha de ser útil i no un maldecap més.

I parlant de maldecaps, el més important de tots és el que han suposat els Països Catalans per als catalans estrictes des que un senyor de Sueca es dediqués a promoure la idea allà pels anys cinquanta i seixanta del segle passat. El catalanisme majoritari mai ha cregut en una nació política que va més enllà de l'Ebre o mar endins i, el més trist de tot, que supera la frontera estatal de l'Albera. El fet que la unitat cultural i lingüística catalana no haja format mai una de política, ha servit al nacionalisme català com a coartada per a no reivindicar una realitat nacional plural i incòmoda. El catalanisme construït des dels anys de la transició que té com a base ideològica el pensament de Vicens Vives i la praxi de Jordi Pujol, ha vist en els Països Catalans no sols una entelèquia sinó també un problema per al seu projecte del “Fem país” que, al cap i a la fi, no és altra cosa que gestionar quatre províncies que anomenen “Catalunya”, tot i que deixen de banda les comarques ocupades pels francesos i les annexionades a l'Aragó. Això del País Valencià ho solucionem donant diners a l'Eliseu i el tema de les Illes anant de vacances cada estiu. I arreglat.

Cal, doncs, fixar una sèrie d'elements claus si volem que els Països Catalans superen la fase d'entelèquia en què es troben des de fa temps. El catalanisme, el valencianisme i el mallorquinisme, com a moviments nacionals autòctons de cada un dels territoris, han de començar a dissenyar un projecte comú de nació política, d'igual a igual, més enllà dels elements estríctament culturals. Superar la fase culturalista (i partenalista/infantilista en molts aspectes) és necessari si realment creiem en el projecte. Quan els ciutadans d'aquesta nació mediterrània identifiquen Espanya i França com a entelèquies i maldecaps i els Països Catalans com a solució voldrà dir que estem guanyant. Sinó avancem cap aquí, però, seguirem sent una quimera que no acaba de passar de la potència a l'acte.

Publicat a Llibertat.cat

Valencianistes en la postguerra: entre la gratitud i la tristor

Contradicció entre la gratitud i la tristor. Aquesta és, en certa manera, la sensació que em queda després de llegir el llibre de Faust Ripoll Valencianistes en la postguerra. Estratègies de supervivència i de reproducció cultural (1939-1951). L'obra de Ripoll està feta, sobretot, a partir de l'estudi de la correspondència entre els protagonistes valencians, catalans i mallorquins de la nostra cultura en els anys immediats a la guerra d'Espanya. Noms com el de Xavier Casp, Miquel Adlert, Carles Salvador, Almela i Vives, Casacuberta, Aramon, Sanchis Guarner i Joan Fuster, són claus per a entendre, com demostra Ripoll, el desenvolupament de la nostra cultura i els passos en favor de la llengua catalana que es van fer durant la dictadura. Noms, però, que com també es pot extraure del llibre, van estar al darrere de les picabaralles i tensions entre els diferents grups valencianistes tant durant la dècada dels quaranta com posteriorment. I aquesta és la tristor que et queda després de llegir el llibre.

Tot i que Ripoll al principi de l'obra indica que mai s'ha valorat suficientment el paper en favor de la llengua i la cultura catalana de personatges com Xavier Casp i Miquel Adlert per la seua trajectòria posterior -crítica, val a dir, amb la que estic totalment d'acord-, el cert és que després del seu treball, personalment, encara em queda més rancúnia contra tots dos. El seu egocentrisme militant supera de llarg les diferències ideològiques que tots dos podien tenir amb altres escriptors i intel·lectuals contemporanis seus. Tinc la sensació -per no dir certesa- que el seu pas cap al blaverisme durant la transició no és altra cosa que el rebot d'aquells que no han estat capaços d'encapçalar allò que ells mateixos creien que estaven predestinats a encapçalar i, davant de la impotència, com dirien els castellans "a falta de pan comeremos tortas". Perquè si alguna cosa està clara és que Alà i Mahoma -tal com Joan Fuster el va anomenar irònicament en una carta a Sanchis Guarner el 27 de gener de 1956- van mantenir sempre una postura -i no dic que la gent del Rat Penant no féu el mateix- de "estàs amb mi o contra mi". I, és clar, posicionaments així no ajuden precisament a construir res junts, tot i que com Ripoll afirma en algun moment, en línies generals el grup Torre i el dels vells valencianistes no van mantenir projectes de tant difícil complementació com ells explicaven i deien als seus interlocutors catalans.

Per altra banda m'ha semblat curiós el paper que juga Carles Salvador en tot l'afer. De fet, si a algú critica Ripoll en el seu llibre -no salvatgement però si obertament- és al vell poeta valencià. Ripoll li trau part de la bondat que se li ha volgut donar els darrers anys en contraposició al tàndem Casp-Adlert, els quals han estat defenestrats per la seua posterior trajectòria. Salvador, tot i el seu catalanisme -que en molts aspectes anava més enllà dels elements estríctament culturals i podríem qualificar en algun moment de polític- s'integrarà en Lo Rat Penat en plena postguerra, quan el franquisme pretenia controlar l'activitat de l'associació valencianista. A més, alguns dels companys de viatge de Salvador seran els iniciadors de les teories secessionistes, les quals es començaran a potenciar -de manera minoritària val a dir- des del Rat. Siga com siga, és evident com afirma Ripoll que l'evolució d'uns i altres ha marcat plenament la valoració final dels personatges, però també val a dir que, més enllà de trajectòries posteriors, de les cartes i paraules de Carles Salvador reproduïdes al llibre no es desprèn, des del meu punt de vista, ni l'egocentrisme, ni el dirigisme, ni tampoc, perquè no dir-ho, el sectarisme polític del tàndem Casp-Adlert, especialment d'aquest segon i el seu afany per promocionar-se.

Finalment ens queden Fuster i Sanchis Guarner. El primer, tot i que ix citat moltes voltes, la veritat és que el seu paper és més testimonial que decisiu ja que la cronologia triada per l'autor no arriba a analitzar el moment clau del distanciament entre l'escriptor de Sueca i els "gurus" del grup Torre. Tot i així, Ripoll, sabedor de la importància d'aquest distanciament i ruptura, fa alguna incursió més enllà del 1951 i analitza alguns dels aspectes que van influir en el trencament. Per la seua banda, Sanchis Guarner jugarà el paper del mitjancer. Tot i que, d'igual manera que Fuster l'hem d'enquadrar dins del grup favorable a Casp-Adlert, la veritat és que Guarner intentarà mantenir una certa equidistància entre les polèmiques d'aquests amb Salvador i el grup dels "vells valencianistes". Segurament, el fet de viure a Mallorca el va ajudar, i molt, a mantenir aquest posicionament.

En definitiva, ens trobem davant d'un llibre fonamental que completa d'altres obres que, partint d'àmbits d'estudi geogràfics i cronològics més amplis, ja havien tractat el tema , especialment els estudis del professor Xavier Ferré -No tot era Levante Feliz i Abans i després de Nosaltres els valencians- i el llibre d'Arnau González editat per Afers La nació imaginada. Un llibre i treball el de Ripoll que incorpora als estudis fets els darrers anys sobre el valencianisme una peça més en la construcció del nostre passat com a país.

El PSUC: els oblidats de l'antifranquisme?

Acabe de llegir el llibre de l'historiador Giaime Pala El PSUC. L'antifranquisme i la política d'aliances a Catalunya (1956-1977). El treball de l'italià s'uneix al grup d'estudis fets sobre el PSUC i el paper dels comunistes catalans en l'oposició antifranquista junt a les obres de Carme Cebrián, Estimat PSUC, i la darrera obra dels professors de la UAB Carme Molinero i Pere Ysàs Els anys del PSUC. El partit de l'antifranquisme (1956-1981). Si alguna sensació em deixa la lectura de tots tres llibres és que el PSUC no ha acabat d'estar tractat com es mereix per part de la versió oficial de la transició. No és que es puga esperar menys d'una versió que parteix del maniqueisme militant de part dels cronistes d'un període sobre el que encara hi ha més ombres que llums. Però si que és cert que el PSUC, malgrat ser la peça clau de l'antifranquisme i un partit que va acabar tenint el 18,20% dels vots en les primeres eleccions postfranquistes, no ha estat el protagonista de cap dels relats coneguts sobre el final de la dictadura i l'arribada de la monarquia parlamentària.

Pel que fa a la qüestió nacional i el debat que durant aquests anys es va desenvolupar en el si dels diferents partits polítics dels Països Catalans, haig de dir que tot i que el PSUC va ser un element clau, cap dels tres llibres citats dóna una gran importància al tema. Val a dir que, tal com afirma el mateix Pala en un moment del seu relat, la idea de catalanitat i els fonaments de la nació catalana foren tractats pel PSUC bàsicament de manera clara i oberta a principis dels seixanta i a partir de l'any 1976, sobretot. Tot i això, crec que el debat és suficientment important com per a donar-li un cert paper protagonista, i cap dels tres llibres ho fa. De fet, és la política d'aliances entre el PSUC i la resta de l'antifranquisme qui concentra la major part del protagonisme. En el cas del llibre de Pala té una lògica molt concreta: aquest és el pal de paller del seu estudi. En els altres dos casos, però, crec que és una de les principals mancances, més encara quan si que són dos llibres, sobretot el dels professors Molinero i Ysàs, que tracten en algun moment elements claus del debat ideològic.

Siga com siga i tal com he dit, la sensació que et queda després de la lectura d'aquestes tres obres imprescindibles és que el PSUC va caure en una mena d'oblit i desencís amb l'arribada de la democràcia actual i els pactes que la van fer possible. Els motius? Doncs tant diversos com la quantitat de factors coneguts i per conèixer que es van donar durant la complexa transició. Potser seria interessant a partir d'ara focalitzar els estudis sobre el PSUC no en la documentació oficial i la versió dels líders, sinó en les bases, els militants. La seua versió segur que ens ajudaria a respondre part dels dubtes que la feina feta fins ara et deixa.