1 de Maig de 1890

L’1 de Maig és conmemora el dia dels treballadors o del treball, depenent de qui invoque tant important data. El dia té el seu simbolisme: es recorda l’assassinat dels coneguts com a màrtirs de Chicago, un grup d’anarquistes que van ser condemnats injustament a mort i que poc després es va conèixer la seua inocència. Més enllà del fet que marca en vermell la data al calendari, la veritat és que la diada ha anat evolucionant al llarg del temps de la mateixa manera que ho ha fet el moviment obrer o la pròpia consciència obrera.

Als Països Catalans a finals del segle XIX ja comptàvem amb un moviment obrer organitzat al voltant de diferents sindicats i partits polítics. L’anarquisme fou, però, la ideologia predominant entre el proletariat català. El pensament llibertari es va convertir en el pal de paller d’uns obrers que a mesura que anaven prenent consciència actuaven en la defensa i millora de les seues condicions laborals i de vida. Jornades de sol a sol, malalties derivades de la feina, explotació infantil, inseguretat total, manca de prestacions sanitàries, de drets laborals i feines precàries, estaven a l’ordre del dia en les vides dels treballadors catalans. Un seguit d’elements, però, que malauradament cada vegada s’estan convertint en més i més actuals.

Davant de tot això, la diada de l’1 de maig va representar per als obrers de tot el món un dia de lluita i reivindicació. A Girona tenim constància que la primera vegada que es va celebrar fou el 1890. Això deia l’aleshores “Diario de Gerona” a les seues pàgines:

La prensa en general, viene llena de noticias referentes al movimiento social de los obreros, para el dia de hoy.

Difícil nos sería indicar las poblaciones de España, sobre todo las más importantes, que toman parte activa en la manifestación obrera, pero bastará que digamos que no existe población por pequeña que sea, en donde no se note algo de movimiento para secundar semejante manifestación. Asi resulta de las noticias de la prensa en general.

Lo que sí resulta cierto, es la inseguridad en que se está, respecto si la manifestación obedece única y esclusivamente, á manifestar á los poderes públicos, el deseo y las aspiraciones de la clase obrera, ó bien si el dia de hoy será el primer dia de una huelga general.

Hoy por hoy, nuestros lectores tendrán que contentarse en contemplar la  manifestación que debe recorrer las calles de nuestra ciudad, llevada á cabo por la mayor parte de los obreros gerundenses.

Repetimos, pues, lo dicho en otro lugar:

Obreros: no queráis que el buen nombre de Gerona, que tan alto habéis  puesto otras veces, sea vanamente mancillado con la mas pequeña indiscreción. Gerona os contemplará con alegría, si el orden y la paz guía vuestros pasos.

En definitiva, un discurs molt semblant a l’actual: manifesteu-vos sense fer soroll, que les classes benestants de la ciutat no sàpiguen que us esteu manifestant. Curiós el pas del temps que perpetua i congela determinats discursos. Potser és perquè, en el fons, el temps cronològic ens fa vells biològicament però no canvia tant la societat com pensàvem. 

(Re)pensar e(n)l Vinalopó

Construir els Països Catalans passa inexorablement per conèixer-los. Una tasca que no s’ha desenvolupat tant com hauria tocat. I menys encara pel que fa als extrems geogràficament més meridionals de la nació. Això, però, no sols es pot dir dels partidaris de l’eslògan “de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó”, sinó també d’aquells que només s’autoreconeixen com a valencians, delimitant la seua realitat nacional entre el Sénia i el Segura. Un Segura que pateix un abandó identitari del mateix nivell que el mediambiental. Eslògans i rius de poc cabal al marge, vos voldria parlar sobre una realitat cultural, territorial i identitària molt concreta existent al sud valencià: les comarques del Vinalopó.

Les terres del Vinalopó són un territori complex i amb una identitat singular dins el País Valencià, per no dir en el conjunt dels Països Catalans. La identificació dels seus habitants al llarg de la història amb el riu que li dóna nom, ja ens mostra unes terres on la formació d’una identitat comuna ha estat complicada i poc homogènia. De temps medievals coneixem disputes per l’ús de l’aigua del Vinalopó entre els habitants de municipis com Novelda i Elx, fet lògic si tenim en compte la manca hídrica d’aquestes comarques i, a més a més, la salubritat i mala qualitat del preuat líquid. És el riu, però, qui ha donat forma a un territori i ha determinat una relació molt concreta entre els seus habitants i la terra que treballen i habiten. I és el riu qui uneix un territori extens que passa per pobles i ciutats tan diverses com Villena, Elda, Petrer, Novelda o Elx.

La divisió comarcal del curs del Vinalopó ja és complicada. Som tres o quatre comarques? Depenent del mapa que consultem, podem observar com mentre sí que hi ha un cert acord en els límits de l’Alt i el Baix Vinalopó, no passa el mateix amb els del Vinalopó Mitjà. Aquesta darrera comarca en alguns mapes queda circumscrita únicament a les localitats de Monfort i Asp, i trenca així la unitat que suposa geogràficament i econòmica la vall de Novelda únicament per motius lingüístics. En aquests mapes, doncs, Novelda passa a ser capital d’una comarca anomenada les Valls del Vinalopó que s’endinsa territori endins arribant fins a la Serra del Carxe i els indrets murcians que durant el XIX foren ocupats per llauradors de la comarca valenciana. Primer debat que hauríem de tenir: volem unes comarques basades en criteris lingüístics o aquestes s’han de basar també en elements com la cohesió territorial, geografia, economia, etc.?

La identificació nacional dels pobles i ciutats del Vinalopó són un altre element que atorguen a aquestes terres una important complexitat. Municipis com Elda, Asp o Monfort són de llengua castellana des de fa segles, tot i formar part del País Valencià des que Jaume II eliminà la frontera Biar-Busot –la qual psicològicament continua molt present per a molts valencians del nord de l’ultra Sexonam. D’altres com Villena o Sax en formen part des de les modificacions provincials del segle XIX. I com ho gestionem això? Fins ara, bàsicament, s’han dut a terme tres tipus de gestió. La primera, que podríem qualificar com a “oficial”, és la que ha volgut impulsar el nacionalisme espanyol: fer creure que el valencià és una llengua inferior i com que “todos hablamos castellano”, aquestes poblacions poden conviure perfectament amb les catalanoparlants perquè parteixen d’un estatus de superioritat. La segona, que podríem qualificar com de “popular”, és la que s’ha desenvolupat al llarg dels anys pels habitants dels nostres pobles i viles. Així, amb una barreja d’indiferència, i de vegades cert menyspreu, les gents de les diferents viles i ciutats han vist els seus veïns comarcals com uns individus estranys i propers alhora que, simplement, parlen un altra llengua sense preguntar-se el perquè. I la indiferència és recíproca. A Novelda trobem “normal” que a Asp i Monfort parlen castellà “perquè són així” i el mateix passa a la inversa, sense gaire reflexió més. La tercera forma de gestió és la que aposta per començar a crear una identitat comarcal que té el curs del Vinalopó com a marc de referència i que no parteix d’apriorismes lingüístics sinó de l’entensa i comprensió de l’altre. És una forma d’entendre la identitat vinalopenca que parteix de la construcció que hem anomenat com a “popular” però que arriba a la conclusió que no ens hem de donar l’esquena sinó entendre’ns i col·laborar des del respecte als trets identitaris i lingüístics particulars. Un bon exemple d’aquesta tasca és la que desenvolupa fa anys el Centre d’Estudis del Vinalopó.

En definitiva, ens trobem davant d’unes terres complicades en molts aspectes. Unes terres valencianes que contenen elements nacionals diversos i que representen, en certa manera, la insalvable dualitat valenciana que Fuster denuncià ja fa molts anys. Els vinalopencs, però, treballen per superar la dualitat i construir una certa identitat que des de l’heterogeneïtat puga servir per homogeneïtzar una mica més un territori que molts valencians es miren amb llunyania. Una tasca lloable i difícil que necessitaria més atenció tant per part de la resta de valencians com, també, dels mateixos habitants del Vinalopó.

Article publicat a www.paisvalenciaseglexxi.org

L’Apocalipsi segons Josep Manel Busqueta

Apocalipsi 12:9 I va ser llançat el gran drac, la serp antiga que es diu el diable i Satanàs, el qual enganya al món sencer; va ser llançat a la terra i els seus àngels van ser llançats amb ell.

Com de lectura obligatòria podem considerar el darrer llibre publicat per l’economista Josep Manel Busqueta L’hora dels voltors. La crisi explicada a una ciutadania estafada (Ed. El Jonc, 2013). La visió que han donat sobre el Capitalisme els economistes, sociòlegs, antropòlegs o historiadors enquadrats de manera àmplia en l’espectre ideològic de l’esquerra, ha estat sempre “apocalíptica”. I ho ha estat així des dels estudis de Marx i Engles fins a l’actualitat. La primera qüestió que hem de plantejar és: es pot donar una imatge no apocalíptica d’un sistema que, com afirma Busqueta, necessita per sobreviure tenir a la meitat de la població, 3.000 milions de persones, en la pobresa extrema? No és apocalíptic un sistema que es reprodueix a partir de la destrucció del medi que l’alimenta? I en aquest sentit, Busqueta no s’allunya de la clàssica idea marxista que defineix el Capitalisme com un sistema contradictori, abocat a la seua autodestrucció, sinó és que abans no provoca directament l’extinció de l’espècie humana.

Per a la construcció del seu relat, Busqueta fa servir de manera considerable tres referents intel·lectuals: D. Harvey, J. Fontana i, com no, Miren Etxezarreta. Aquesta, a més, és l’encarregada de fer el pròleg. El pensament i treballs de tots tres es veuen perfectament reflectits en el llibre, fet que dóna un suport acadèmic important a una obra que pretén, en la mesura del possible, tenir un caràcter divulgatiu i de fàcil enteniment. Val a dir que en algun moment no ho aconsegueix, no tant perquè l’autor no ho intente sinó perquè el tema és suficientment complex com per a simplificar encara més el contingut. Certa terminologia acadèmica, sobretot pel que fa l’explicació de les teories economicistes que proposa el marxisme més ortodox, poden escapar-se de l’abast d’un públic poc acostumat a segons quins conceptes. El llibre, doncs, no s’escapa de l’etern debat de l’intel·lectualitat esquerrana: com parlar a un públic que va més enllà de la militància activa o l’academicisme. Els episodis que poden provocar una possible incomprensió, però, són pocs i, al cap i a la fi, no crec que faça cap mal al lector que estiga poc acostumat a llegir obres d’aquestes característiques, conèixer nous conceptes i integrar-los al seu vocabulari. 

El panorama apocalíptic que ens presenta Busqueta fa un recorregut per la història fins arribar a l’actualitat. Aquest viatge per la història del Capitalisme serveix l’autor per a demostrar la màxima que vol defensar: el Capitalisme en si mateix és crisi i, per tant, no vivim un moment excepcional sinó una agudització dels principis del Capitalisme en un territori que els darrers anys havia viscut autoenganyant-se. Un cop fet el repàs històric, l’autor analitza magistralment el moment econòmic patit pels Països Catalans i l’Estat espanyol entre 2007-2013, incidint en els aspectes més característics del nostre apocalipsi particular: les reformes que es van iniciar amb el desarrolisme franquista, la crisi dels setanta en el canvi de règim, els governs de PSOE i PP durant els vuitanta, noranta i principis del segle XXI, l’entrada a la CEE i l’euro, les privatitzacions i desmantellament de les empreses públiques, entre d’altres. En definitiva, la “doctrina del shock hispànica” en tot el seu esplendor. Doctrina, per cert, sobre la que he trobat a faltar alguna referència –també a la seua creadora, la Naomi Klein- i que, en certa manera, ha marcat els darrers anys un bon punt d’inici per a molts dels estudis que s’han fet sobre el sistema en tots els seus aspectes.

L’Apocalipsi de Busqueta, però, no acaba com el bíblic amb l’aparició d’un salvador redemptor. Afortunadament, l’esquerra fa temps que ha començat a abandonar les idees d’avantguarda, de clara influència messiànica, per a passar a construir un relat transformador basat en la idea de comunitat i multitud. “La revolució de tots i no d’una minoria selecta” podria ser un bon resum del darrer capítol del llibre. Hi ha alternativa a la barbàrie? I tant. Ara bé, la seua construcció és responsabilitat de tothom i comença per la creació d’alternatives ara i ja, abans de pensar en revolucions miraculoses que ens portaran al regne dels cels. La creació de cooperatives, d’una banca al servei de les persones i no dels “voltors”, d’experiències comunitàries on la presa de decisions no estiga en mans d’un petit grup triat per la vareta màgica del purisme ideològic, entre d’altres, són els elements que es desprèn vol transmetre Busqueta en unes darreres línies d’esperança i futur.

En definitiva, ens trobem davant d’un llibre fonamental per a qui vol estar ben informat sobre el que en realitat estem vivint. Un relat que provoca indignació, que tomba els discursos dels defensors quotidians del sistema i que ens mostra amb tota la seua cruesa apocalíptica el món en què vivim. Potser algú creu que és millor viure en la ignorància, que ser un esclau és més fàcil. Busqueta vol trencar amb això i donar-nos eines que ens convertisquen en persones lliures i, simplement per això, ja li hem d’estar agraïts.  

El 25 d’abril no és un dia qualsevol

El 25 d’abril no és un dia qualsevol. Fou la diada en què els valencians i valencianes van perdre la seua sobirania com a poble. No cal que entrem ara a valorar la pèrdua dels antics furs medievals des d’una òptica romàntica, però sí que és necessari fer-ho des d’una de política per a poder entendre la situació actual dels Països Catalans. Ens trobem en plena guerra de successió pel tron espanyol. Les potències mundials agrupades en diferents bàndols enfrontats, lluiten per perpetuar els seus interessos polítics, econòmics, estratègics o simplement dinàstics. Els antics regnes catalanoaragonesos es troben en guerra i majoritàriament s’han posicionat del costat dels austracistes i contraris a la proposta dels Borbons. Felip V, tot i haver promès els furs anys enrere, no ha convençut a la majoria de les classes populars tot i tenir un cert suport de determinats grups de la noblesa i aristocràcia dels diferents regnes i principats, els anomenats botiflers.

Arribat a les costes de Dénia, el general Basset ha promés als llauradors de la Marina abolir els privilegis de la noblesa en el cas que Carles d’Àustria guanye la guerra. Basset aconsegueix així organitzar l’anomenat exèrcit maulet, de clares arrels populars i amb fortes reminiscències de les revoltes de les Germanies valencianes. Basset i els maulets aconsegueixen el suport d’importants viles, pobles i ciutats del país en un primer moment. La guerra, però, donà un tomb amb l’inici de les victòries de l’exèrcit francoespanyol que mica en mica va anar guanyant terreny als austracistes. El poble d’Almansa, frontera geopolítica entre el País Valencià i Castella, es convertí en el punt clau de la guerra. Així, en una batalla que les cròniques qualifiquen com de molt cruenta, les tropes de valencians i catalans iniciaven la pèrdua d’una guerra que ja començava a ser molt llarga. Amb la derrota d’Almansa, doncs, l’exèrcit maulet donava pas a un reguitzell de derrotes que es van allargar fins a la caiguda de Barcelona l’11 de setembre de 1714 o la de Mallorca un any després.

Les dates de fort contingut històric serveixen als pobles, les nacions, els països, per a construir un imaginari comú que es projecta al passat amb la intenció de reconèixer-se en el present. El nacionalisme tendeix a fer aquestes coses. Igualment, el nacionalisme també tendeix a amagar dates com la del 25 d’abril. És el cas de l’espanyolisme que mai ha reconegut al País Valencià aquesta data. A diferència de l’Onze de setembre, el 25 d’abril valencià no es commemora ni es recorda de manera oficial. I és que no hi ha millor manera d’eliminar un poble que obligar-lo a l’oblit, començant per la seua història i les dates que li donen forma i contingut com a poble. Perquè com diu la dita: “Quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança”.

La participació del Gran Germà gironí

En el seu clàssic 1984, George Orwell ens mostrava com en un futur no gaire llunyà una mena d’ésser superior ens controlaria tots els moviments, vigilaria la societat fins a l’extrem que la llibertat passaria a ser un estat inconscient d’uns humans que en realitat viurien sota una dictadura. Aquesta és la situació que viu la participació ciutadana a la Girona postnadalista. Així, després de superar el règim del “sant cristo gros” del PSC, el nou equip de govern convergent s’ha volgut presentar com a un “nou estil de fer política”. És això així, però? La CUP ja va anunciar en el ple d’investidura que la primera moció que portaria seria la d’iniciar una procés per modificar el ROM i permetre que les entitats i partits de la ciutat sense representació al ple poguessin participar. En un ple on es va veure “teatro y del bueno”, tots els partits que fins aleshores havien governat o bé havien estat a l’oposició i mai havien fet res per la participació ciutadana, s’omplien la boca de grans paraules en favor de la modificació del ROM i l’avenç cap a un nou model de democràcia més participativa. Fins aquí tot correcte: uns fem la feina i els altres es pengen les medalles. Res a dir. Missió complerta.

La segona fase en el camí cap a un model més participatiu han estat els passos seguits en la negociació del darrer pressupost municipal. Així, amb la integració de la Mesa d’Entitats per la Participació en les converses amb l’equip de govern, la Mesa, la CUP i IC-V aconseguíem forçar l’Ajuntament a incloure una partida destinada a inversions que havia de ser consensuada, negociada i participada amb els veïns i veïnes dels barris afectats i la ciutadania gironina en general. La trampa, però, estava feta des de bon principi i la CUP ja ho vam denunciar. La partida, teòricament d’1 milió d’euros, en realitat es reduïa a 300.000 euros perquè els altres 700.000 l’equip de govern ja havia decidit on invertir-los i així els ho explicava a les AAVV corresponents en diversos actes i xerrades. Per tant, quatre engrunetes mal comptades que per a res ens poden portar a parlar d’una partida pressupostària mínimament seriosa i digna. Tot i això, la CUP ha continuat participant en els diferents espais oberts en aquest procés, especialment el que fa referència a l’elaboració del reglament que ha de regular el mal anomenat procés participatiu.

I arribem a la darrera setmana i el “nou estil de fer política” que ens vam trobar. En una reunió on ni tan sols es va aprovar l’acta de la reunió anterior (potser no n’hi ha d’acta?), totalment dirigida per la regidora d’Hisenda Maria Àngels Planas i amb una mena de “coro palmero” format pel PSC i el PP, vam poder veure i constatar les nostres sospites i prediccions. En primer lloc, ni l’equip de govern ni els palmeros, tenen cap mena d’intenció de fer un procés de participació realment seriós que avance cap a una nova forma de fer i entendre la política a Girona. Se’ns va presentar de manera ràpida un reglament -que en un primer moment ni tan sols vam poder tenir en paper fins que diverses entitats es van queixar- i que ja venia “dat i beneït” perquè, segons la regidora: “tots els grups municipals ja li havien donat el vistiplau en una reunió el dia anterior”. És a dir, les mateixes formes de sempre, però en aquest cas amb l’afegit que la regidora mentia perquè el representant de la CUP en aquella reunió, el regidor Jordi Navarro, en cap moment va donar cap vistiplau en nom de la CUP i tan sols es va dedicar a posar sobre la taula els elements més importants que des del nostre punt de vista haurien de ser inclosos en aquest reglament. Encara no han entés que els nostres regidors són representants d’una assemblea més àmplia que discuteix tots els temes democràticament, sent així el nucli fonamental de presa de decisions. A més, el reglament el volen aprovar al ple del 13 de maig i fer el procés al mes de juliol, quan tothom estiga de vacances o pensant en aquestes. Curiosa forma de potenciar la participació, no? Altre element important és determinar qui són els actors del procés, és a dir, qui decideix i participa. La màxima republicana d’una persona un vot no entra en el cap d’aquells que ens governen o ens han governat. És per això que proposen que siguen les AAVV les encarregades de decidir on es destinen els diners. I els veïns que no formen part d’aquestes i paguen els seus impostos i viuen al barri no haurien de participar també en el procés des de bon principi i aportar la seua visió? Sembla ser que no i que s’aposta, altra vegada, per una política de fets consumats, vigilats i controlats des de l’Ajuntament. I més greu encara: la resta de la ciutadania gironina no pot dir res sobre les propostes d’inversió? La consigna és que les AAVV són els qui coneixen millor el barri. És clar que sí, però això no vol dir que siguen les que coneixen millor les necessitats generals de la ciutat. Perquè, posem per cas, si es vol fer un equipament cultural no haurien de tenir dret de participar els col·lectius i entitats que treballen en aquest àmbit? Sembla ser que per a al tripartit CiU-PSC-PP això no és així.

I amb tot això sobre la taula el nou reglament va quedar aprovat amb els vots del “trio calavera” i la majoria de les associacions de veïns assistents. ERC i IC-V es van abstenir i la CUP en contra, com també ho van fer algunes associacions de veïns com la de Sant Narcís o Mas Ramada vam votar-hi en contra. L’Ajuntament va decidir convidar a la reunió només AAVV, menyspreant així a tota la resta de l’associacionisme gironí que, sembla ser, no podrà decidir sobre els seus diners. Les AMPES, associacions de joves, de comerciants, sindicats, esplais, etc, no tenen dret a decidir? Sembla ser que per al “nou estil de fer política” no.

En definitiva ens trobem davant d’una nova oportunitat frustrada. Els partits del poder, el Gran Germà orwelià, no tenen cap mena d’intenció d’avançar cap a un model vertaderament democràtic on la participació ciutadana siga el garant i la legitimitat del poder. Perquè si nosaltres decidim ells ho deixen de fer i llavors se’ls hi desmunta el fràgil castell polític que han construït. Alguns ja ho pensàvem fa mesos. Ara ens ho confirmen. La CUP, però, seguirà treballant per a aconseguir una Girona de ciutadans convençuts i no de vençuts. La millor manera és seguir buscant aliances i sinergies amb una ciutadania que estava farta del nadalisme i que ja ho comença a estar del puigdemontisme.

Publicat a Llibertat.cat

14 d’abril de 1931/ 14 d’abril de 2013. Cap a una nova república?

El 12 d’abril de 1931 es van celebrar unes eleccions municipals que van fer canviar totalment el rumb de la història dels Països Catalans i la resta de l’Estat espanyol. Amb una victòria àmplia de les forces republicanes i progressites, el rei espanyol Alfons XIII es veia obligat a abdicar i marxar a l’exili. El republicanisme havia estat una de les ideologies que major capes socials havia anat guanyant des de finals del segle XIX. El republicanisme, però, era de contingut polític diferent en cadascun dels territoris nacionals. I és més, no deixava de ser un moviment polític més arrelat a les ciutats i les zones urbanes que no pas el camp.

La primera ciutat dels Països Catalans on es va proclamar la república fou València. El republicanisme valencià formava part del que s’ha conegut políticament com a blasquisme, és a dir, un republicanisme lligat al pensament i obra de l’escriptor valencià Blasco Ibáñez. Aquest republicanisme, a diferència del català, no tenia, doncs, unes arrels nacionalment diferents de l’espanyolitat sinó tot el contrari. Malgrat tot, el líder d’Esquerra Republicana de Catalunya Francesc Macià va enviar un telegrama a l’Ajuntament de València felicitant la proclamació amb un argument de germanor clar: “poble valencià, unit a Catalunya per gloriosos vincles històrics de sang i de llengua”. La salutació de Macià va ser resposta per les autoritats valencianes amb la frase “València correspon salutació Catalunya admirable en un abras de germanor, cridant visca el poble català, visca Espanya republicana”. Cal recordar que el president Macià acabava de proclamar la república catalana en el marc d’una futura república federal ibèrica.

Siga com siga, les proclamacions, concentracions i manifestacions en favor del nou règim es van estendre com una taca d’oli. L’Estat espanyol iniciava així el període de major democràcia viscut en tota la seua història. I no sols la viscuda fins a l’abril de 1931 sinó la viscuda fins l’actualitat. La constituciío republicana, els estatuts d’autonomia aprovats o que van quedar sense aprovació, les lleis dutes a terme en àmbits com els drets dels treballadors, dels infants o les dones, per citar-ne alguns àmbits, foren dels més avançats de l’Europa d’aleshores.

I no ens hauríem de preguntar si no és una anormalitat que l’any 2013 encara continuem tenint un rei com a cap de l’Estat? Una institució d’origen medieval, antidemocràtica i patriarcal ha de ser la màxima representació d’una societat que es diu democràtica. Si més no contradictori, no? I és que el relat polític de la transició ençà ha volgut consolidar la idea d’una democràcia portada per un sol individu, Juan Carlos de Borbón, oblidant així que, precisament, aquest senyor fou l’herència directa del dictador Francisco Franco, aquell que amb un cop d’estat fracassat va acabar amb l’anterior experiència republicana. El procés de sobirania nacional iniciat a Catalunya hauria de ser una bona oportunitat per avançar en la creació d’una millor democràcia, participativa, fonamentada en la justícia social i, sobretot, republicana. Perquè no ens enganyem: no hi ha cap forma de govern democràtic que passe per blindar la figura d’un individu davant la llei i carregat de privilegis. Dir-li democràcia a un règim així no és altra cosa que un frau polític fonamentat en la mentida i la por i, això, no és una societat ni un país lliure. 

Article per a Ràdio Vilablareix.cat

La Caputxinada

Els dos sectors socials que més van lluitar contra la dictadura franquista a partir de la mobilització foren els obrers i els estudiants. Així, entre el 9 i el 11 de març de 1966 es va portar a terme el que s’ha conegut com “La Caputxinada”. Unes 450 persones membres dels sectors estudiantils, professorat o intel·lectuals representatius de la cultura catalana es van reunir al convent dels Pares Caputxins del barceloní barri de Sarrià. Noms com  Salvador Espriu, Maria Aurèlia Capmany, Antoni Tàpies, Josep Maria Benet i Jornet o Montserrat Roig, entre molts d’altres, foren presents.

La Caputxinada, però, és un d’aquells moviments que ens serveixen per fer afirmacions del tipus “la història es repeteix”, malgrat que això en realitat no siga cert. Així, el passat 3 de febrer, el Punt/Avui entre d’altres diaris i mitjans del país titulava: Nova Caputxinada contra la tisorada universitària. Professors i estudians universitaris han volgut recuperar el concepte que va inspirar els seus homòlegs el març de 1966 per a lluitar i denunciar les actuals polítiques de retallades que tant estan afectant les universitats públiques catalanes. Les seues demandes, de fet, no són gaire diferents de les que en el seu moment van fer els estudiants i professors antifranquistes: una universitat de qualitat i més democràtica. La dictadura ara, però, no està representada per cap militar sinó pels anomenats “Mercats”. Una de les diferències entre els participants de fa 47 anys i els actuals és el canvi de bàdol d’un dels seus protagonistes: Andreu Mas-Colell que el 1966 estava del costat dels estudiants, ara és l’actual conseller d’economia de la Generalitat encarregat d’aplicar les tisorades. I és que la història com la vida dóna moltes voltes. 

I què demanaven en concret? Doncs, bàsicament i tal com deia el lema del text que van acordar: una Universitat democràtica. En general els participants van voler posar de manifest que les universitats de l’Estat espanyol vivien un clar endarreriment com a conseqüència directa d’estar sotmesos a una dictadura. Es denunciava, també, el control polític que el règim aplicava als professors i professores, fet que limitava la seua capacitat intel·lectual i el bon funcionament de les classes i les matèries impartides. Per tot això demanaven una reforma de caràcter democràtic per a l’àmbit universitari i l’assumpció de quotes reals de llibertat en la vida acadèmica. La Caputxinada va acabar amb la constitució de l’anomenat Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona i amb una forta repressió contra els participants del moviment.

Article per a Ràdio Vilablareix