dilluns, 25 de maig de 2015

Apunts sobre el nou panorama polític gironí

Ahir es van viure unes eleccions municipals realment apassionants perquè hi havia moltes incògnites. Després d'una legislatura carregada de canvis en el panorama municipal degut a la feblesa de CiU i el transfuguisme, el cert és que saber què podria passar era realment difícil de predir. En general el nou Ajuntament ha quedat marcat per dos elements importants: CiU està estancada i aquelles forces que juguen a l'ambigüitat en el tema del procés no tenen marge de supervivència. Però anem per parts.

Els estables



En primer lloc cal dir que el resultat de CiU ahir, a diferència del que diu el senyor Carles Puigdemont, és un autèntic fracàs si tenim en compte les expectatives generades, i tingudes, per la federació nacionalista. Cal recordar que malgrat que la dreta catalanista ha tingut al voltant d'un miler més de vots, aquesta vegada no es presentava des de l'oposició sinó des de l'alcaldia i, a més, ho feia incorporant les sigles d'Avancem i Reagrupament al seu projecte com a premi per la mostra de fidelitat donada mitjançant el transfuguisme. Carles Bonaventura es presentava com a número 13 de la llista perquè era la xifra simbòlica que representava la majoria absoluta. Doncs bé, ha quedat fora i molt lluny de poder tornar a ser regidor. Hom pot dir que CiU i Reagrupament eren plenament conscients que la possibilitat de què el trànsfuga tornara a ser regidor era remota. Segurament sí, però el cert és que el discurs de campanya i les expectatives inicials apuntaven en la direcció de la creença que això seria possible. Al cap i a la fi CiU ha demostrat que mai podrà tenir una majoria absoluta a Girona perquè a diferència de Nadal i el PSC, sempre serà incapaç d'aconseguir vots en el centre i en la perifèria: el seu model radial i centralista de ciutat margina els barris, cosa que no permet mantenir un equilibri de vots generalitzat i més o menys semblant a tot arreu.

En segon lloc tenim la tornada d'ERC a l'Ajuntament. Els republicans van quedar fora en 2011 per un sol vot de diferència. En aquestes eleccions ERC tenia moltes esperances de tornar fort al ple municipal. Fa un any les expectatives eren molt altes i a mesura que han anat passant els mesos el suflé republicà s'ha anat desinflant. Finalment han aconseguit ser segona força però amb un marge de només 88 vots respecte la CUP que és actualment el tercer grup de l'Ajuntament. Quan es diu que ERC ha passat de 0 a 4, si bé és cert en números reals, no ho és tant en termes polítics. ERC hauria d'haver tingut un regidor durant tot el mandat ja que quedar-se a un sol vot per aconseguir-ho és simplement una situació totalment derivada de l'estadística de la llei d'Hondt i la barrera del 5% arrebossada amb una alta dosi de mala sort. Si partim d'aquesta premissa, ERC hauria passat d'1 regidor a 4, augmentant així 3 respecte el mandat 2011-2015. Ara bé, si tenim en compte que ERC va arribar a tenir 4 regidors en l'anterior mandat, el cert és que els republicans simplement s'haurien mantingut en el mateix punt d'abans de caure en picat.

Els fracassats

Supose que ningú té cap mena de dubte que els tres fracassos més sonats són els del PSC, PP i ICV-EUiA. Els motius i conseqüències, però són diferents. En el cas dels socialistes s'ha demostrat que Paneque ha sabut mantenir el vot en els barris més espanyolitzats i on el PSC sempre havia tingut una borsa de vots, en molts casos clientelars. Ara bé, ha fracassat estrepitosament en el centre i els barris més catalanistes. En la línia del que dèiem abans respecte CiU i la perifèria, al PSC actual no se li reconeix l'herència nadalista i l'equilibri entre les diferents Girones existents. I és més: difícilment el partit heretat per Paneque tornarà a ser l'hegemònic i omnipresent PSC de Nadal perquè els sectors catalanistes i progressistes gironins ja li han donat totalment l'esquena. En aquest sentit el PSC està condemnat a seguir perdent vots en les properes eleccions i fins i tot a quedar com una força minoritària en el ple.

A Conxita, però, li han robat la cartera. Deu ser molt dur que un exregidor teu es presente com a model de renovació política i tinga més representació que tu. Això és el que li ha passat al PP de Concepció Veray en aquestes municipals. Els casos de corrupció política del seu partit a Catalunya i la resta de l'Estat han acabat per donar-li la puntilla. De poc no entra ni ella, el que sí que hauria estat una autèntica catàstrofe per a la dreta espanyolista gironina. Amb un sol regidor, el PP ha deixat de ser decisiu a l'Ajuntament de Girona i no podrà repetir el seu idil·li polític amb la dreta catalanista quatre anys més. En aquest moment el PP a Girona deixa de tenir cap mena de capacitat de decisió: no serveix ni com a crossa de la dreta majoritària de la ciutat. Veurem com gestiona a partir d'ara el paper de regidora i diputada la senyora Veray.

La tercera gran perdedora de la nit ha estat ICV-EUiA. Feia temps que ICV es desinflava però ells no ho volien veure. Durant molts anys van creure que recollint elecció rere elecció els vots que deixava anar el PSC seria suficient per a mantenir sempre el tipus. Fins que l'estratègia no ha donat per més. De fet els ecosocialistes ja ho sabien això i d'aquí l'estratègia d'intentar crear plataformes “unitàries” que amb el nom de Guanyem o En Comú els ajudaren a salvar-se de l'enfonsament que els venia a sobre. I és només per l'efecte Ada Colau i alguna que altra plataforma d'aquestes que han aconseguit mantenir uns resultats encara dignes a nivell de Catalunya. En aquest sentit no deixa de ser paradigmàtic que Joan Olòriz en lloc de fer una anàlisi en clau crítica del que han fet i com ho han fet, encara avui mateix al matí es dedique a explicar el seu fracàs com a conseqüència de la falta de valentia de la CUP per a fer res amb ells. No hi ha més cec que el que no hi vol veure i crec que en Joan és molt millor analista polític que aquesta seua i apressada crònica matinal. ICV de Girona hauria de pensar què vol ser i a què aspira i en aquest sentit crec que no els ajuda gens la falta d'autocrítica respecte els seus anys en el govern municipal com tampoc pretendre ser una mena de segona versió assenyada de la CUP, tal com han jugat a ser els darrers quatre anys. L'ambigüitat d'Herrera i companyia en el tema del procés han fet la resta.

Els vencedors

La primera vencedora de la nit és la CUP. I no perquè ho escriga jo sinó perquè una mínima anàlisi rigorosa així ho demostra. En 2011 va ser la gran sorpresa de la nit electoral perquè va aconseguir 3 regidors amb uns 2981 vots. El tercer representant, com he dit, va venir d'un sol vot i en realitat, si deixem la llei d'Hondt de costat, hauria hagut de ser per a ERC. Per tant, el meu relat parteix del fet que, més enllà del transfuguisme de Carles Bonaventura, la CUP sortia de meta en aquestes eleccions amb 2 regidors reals. En aquest sentit la CUP hauria doblat els resultats obtenint-ne 4 en total amb uns 5425 vots. El resultat ha consolidat una força independentista i anticapitalista com a tercer partit de la ciutat, havent aconseguit ser la més votada en el Barri Vell, Sant Daniel o Sant Ponç i segona i tercera en gairebé la resta de la ciutat. A més, per primera vegada la CUP té uns bons resultats en barris que alguns interpretaven com a hostils per a l'independentisme i que han estat capaços d'entendre que el projecte de la CUP va més enllà del discurs centrat en la nació. De fet a Girona fa anys que aquest eix de treball n'és un més i en cap cas el prioritari del nostre dia a dia. En definitiva la CUP es revalida i supera a ella mateixa convertint-se en la millor representant d'una altra manera d'entendre Girona.


Els segons vencedors de la nit són Ciutadans que per primera vegada entren al ple municipal. Amb un discurs fonamentat en la demagògia i una buidor total de continguts, un exregidor del PP ha sabut vendre's com a renovació política, la qual cosa no deixa de ser una mena d'acudit de mal gust. D'aquesta manera el vot dretà estrictament espanyolista ha continuat tenint al ple 3 regidors però aquesta vegada dividits en dos partits.

Una governabilitat més difícil que l'anterior

En definitiva una jornada apassionant la que vam viure ahir. Ara caldrà veure com Carles Puigdemont aconsegueix sumar majories ja que ho tindrà molt més difícil que en l'anterior mandat. Amb el PP de Veray no ho podrà continuar fent perquè no els serveix de res: no sumen. Amb Ciutadans es dóna per suposat que poca cosa podran fer perquè els deixebles d'Albert Rivera a Girona es venen a ells mateixos com alternativa al nacionalisme de CiU i difícilment es podria entendre que ara, a les primeres de canvi, comencessin a donar suport a les polítiques d'un alcalde que s'autoproclama com a independentista. Amb el PSC de Paneque també ho té difícil perquè la socialista ha fonamentat la seua campanya electoral en criticar el model CiU i pactar amb aquests ara li suposaria perdre la poca credibilitat que li queda als socialistes. Finalment cal saber que pensa fer ERC. De ben segur que des de CiU ja s'està trucant a Can Junqueras amb la intenció de pactar de manera estable a la ciutat. La cantarella de “no es pot posar en perill el procés” o les eleccions del 27 de setembre comença a convertir-se en una llosa sobre el cap d'una ERC que necessita temps per a resituar-se en un plenari municipal del que va desaparèixer. I temps és, precisament, el que no tenen. CiU sap perfectament que no podrà governar aquest mandant pactant amb uns i altres sense rebaixar el seu programa de màxims. Qui voldrà pactar amb ells serà una altra història.


Voldria acabar aquestes línies amb una satisfacció i un desig. La satisfacció és saber que de tots els trànsfugues de l'anterior mandant només una tornarà a ser regidora. El desig és que durant aquests quatre anys tots els regidors i regidores siguen fidels a la llista i el programa amb que s'han presentat.

Les imatges tenen com a Font el Punt diari, ICV-EUiA i la CUP de Girona 

Per què no vaig a la llista de la CUP de Girona

Aquests dies he llegit bastants articles de gent que explica per què ha decidit anar en una llista de la CUP. Gent valenta que ha decidit fer un pas endavant en el seu compromís per construir un país i una societat més lliure. La veritat és que tot plegat fa molt de goig i és garantia de solidesa i consolidació del projecte. Quan portes tants anys treballant per unes idees, unes maneres de fer, a contra corrent, i finalment veus que tanta gent ha decidit sumar i engrandir la utopia, el grau de satisfacció és inexplicable. Amics, companys de feina o coneguts em pregunten: en quin número de la llista vas? Sortiràs regidor aquesta vegada tu? I la meua resposta és: no hi vaig. La primera reacció és de sorpresa, gairebé de cert desconcert. I com és això?  Doncs perquè a la CUP tothom és necessari però també prescindible.

Encara no he conegut cap company o companya que estiga a la CUP per anar a una llista. Tenir càrrecs, poltrona, seient, minuts de televisió o ràdio, no és precisament el que motiva la militància en la CUP. Ans al contrari, moltes vegades els que hem hagut de fer de portaveus, de primers en una llista, de regidors o, ara, també de diputades, ho hem fet per compromís amb el projecte contra els nostres propis interessos personals. Perquè en la CUP és tan important la feina que fa qui dóna la cara com la de qui enganxa cartells, la de qui és entrevistat com la de qui difon l'entrevista per les xarxes socials, la de qui fa un míting com la de qui munta les taules d'un dinar popular. En la CUP tothom suma perquè les nostres mans són el nostre capital.

Aquesta campanya la passaré enganxant cartells, fent parades, obrint el local de campanya, preparant una arrossada i assistint a tants actes com la meua paternitat ho permeta. M'estalviaré, però, la pressió d'haver de parlar en públic, que no és poc. Aquestes dues setmanes la meua aportació al projecte de la CUP serà una altra diferent respecte d'altres campanyes. El resultat el coneixerem el 24 de maig a la nit i, de ben segur, que augmentarà el grau de satisfacció personal i col·lectiva que la CUP ens ha donat els darrers anys.

dimecres, 21 de gener de 2015

4F: un cas Dreyfus a la catalana

J'accuse escrigué Émile Zola el 1898 en el diari francès L'Aurore. L'autor deGerminal, el gran escriptor del naturalisme francès, posava sobre paper la hipocresia, l'antisemitisme i la injustícia de la conservadora societat de la III República. Una sèrie de mentides i proves falses havien portat el 1894 el capità de l'exèrcit francès Alfred Dreyfus a ser acusat d'espionatge en favor de l'exèrcit alemany. En un primer moment, però, l'acusació fou generalitzada entre la societat francesa. Aquesta mostrà les vergonyes d'un règim que es projectava a partir de la egalité, fraternité, liberté i, alhora, jutjava innocents sense proves. La premsa conservadora aprofità el cas per a agitar l'odi contra l'esquerra i els jueus. I fins i tot Jean Jaures, líder socialista, demanà anar més enllà de la inhabilitació i aplicar-li la pena capital. Dreyfus fou condemnat. A partir d'aquest moment, la família i els amics del capità, però també membres destacats de l'esquerra francesa, començaren a investigar convençuts de la farsa que havia suposat el judici. La primera cosa a fer era denunciar el procediment: un judici a porta tancada, amb unes proves molt febles i uns testimonis sense cap ni peus. El següent pas fou destapar la falsedat de les proves. I amb això resolt, començaren a fer pública la injustícia comesa.

J'accuse. I qui fou acusat fou Zola. La gran França no podia permetre el qüestionament d'un sistema que es pretenia democràticament modèlic. El general Billot, al qual Zola assenyalava en el seu text, denuncià el literat per difamació. El botxí convertit en víctima i els jutges donant-li la raó. Paradoxes democràtiques. Vergonya generalitzada i increment de la tensió. Les represàlies contra Zola, però, mogueren una esquerra que començava a veure que tot plegat era un despropòsit i una injustícia. El cas es va reobrir quan una sèrie de proves sorgiren a la premsa. La cal·ligrafia de la carta on s'acusava Dreyfus no es corresponia amb la del presumpte autor de l'epístola. Les diverses versions que donaren els testimonis durant el judici no encaixaven amb una única versió dels fets. En definitiva, tot un despropòsit que escandalitzà la societat francesa que es va haver de veure a ella mateixa davant d'un espill que li mostrava totes les seues misèries.

Dissabte es projectà al Canal 33 de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals el documental “Ciutat Morta”. Aquest treball, però, ja feia temps que es podia veure si és que el cas t'interessava. El juny del 2013 unes 800 persones havien ocupat l'antic Palau del Cinema per a la seua estrena a Barcelona. El film va córrer per centres socials, casals i ateneus. Però, què explica aquest documental que tant de revol ha provocat aquests dies? Doncs un afer Dreyfus a la catalana i, dramàticament, amb un final que sempre serà pitjor que el cas francès: la Patricia Heras mai més podrà ser rehabilitada. Fem un exercici d'història comparada. Canviem al llarg del text “Dreyfus” per “4F”, “1894” per “2006”, “L'Aurore” per “La Directa”, “premsa conservadora” per “La Vanguardia” o fins i tot “Pilar Rahola”, “jueu” per “okupa”, “Billot” per “Víctor Ginabel” i “Émile Zola” per “Jesús Rodríguez”. El resultat és esgarrifós perquè la societat catalana, com la francesa, quan s'ha posat davant del mirall ha vist també totes les seues misèries.

Aquests dies, amb totes les vergonyes a l'aire, els responsables polítics del moment -d'esquerra, no ho oblidem- corren per demanar la reobertura del cas. L'actual alcalde de Barcelona ens demana confiança en la Guàrdia Urbana i, el més greu, l'Ajuntament de Gavà en mans del PSC i ICV defensa al senyor Víctor Ginabel ja que ara el tenen en plantilla. La democràcia catalana, com la francesa, no suporta ser qüestionada. Aquesta mateixa actitud miserablement gremial de polítics, fiscals, premsa i jutges va fer que Dreyfus hagués d'esperar fins a 1906 per a ser rehabilitat a l'exèrcit. Haurem d'esperar el mateix temps per què els 4F tinguen justícia? Esperem que no.

divendres, 19 de desembre de 2014

L'auge de l'esquerra alternativa segons Roger Tugas. Reflexions postlectura

Fa uns dies vaig acabar de llegir el darrer treball del periodista Roger Tugas. Un llibre interessant com a crònica de la formació, transformació i modelatge del que anomenem, entre d'altres conceptes, “l'esquerra alternativa”. Si espereu llegir un llibre d'anàlisi polític, sociològic o històric, no ho trobareu. Tugas el que fa és periodisme i, per tant, descriu la realitat que observa intentant allunyar-se el màxim possible de l'objecte d'estudi, cercant eixa difícil, i inusual, objectivitat que el periodisme diu voler representar i que normalment no és altra cosa que un subjectivisme amagat rere una titulació acadèmica. Tugas, però, ho aconsegueix amb èxit en un tema de tan fàcil posicionament i opinió. En certa manera el llibre em recorda al fonamental “La cara secreta de la política valenciana” del periodista Jesús Sanz que a dia d'avui és clau per a qualsevol anàlisi de la transició al País Valencià.

El relat periodístic de Tugas es centra en analitzar Podemos, Procés Constituent, ICV, IU, EUiA i la CUP. I és clar, la diversitat és tan gran que en ocasions s'aprofundeix poc i d'altres cal ser un bon seguidor de les dinàmiques de partit per a poder entendre el perquè de les coses. En el cas de les organitzacions i partits de nova creació, fins i tot podríem afirmar que la narració de Tugas ja ha quedat obsoleta a dia d'avui en alguns aspectes. És el risc d'escriure un llibre tan de present en clau periodística: els articles tenen una data de caducitat gairebé diària, els llibres pretenen perpetuar-se en el temps i, de vegades, els esdeveniments superen aquest format. El problema, però, no és de qui escriu el text sinó dels seus protagonistes que tant han canviat -i canvien- pel que fa a sigles, mentre en la majoria dels casos els individus que les omplen de contingut militant no ho han fet tant.

El primer dubte que el llibre et deixa -i que el mateix Tugas fa entreveure en determinats moments- és on comença i acaba aquest “alternativisme” en les diferents organitzacions d'esquerres. Poden ser alternatius aquells partits que han tocat poder durant els anys en què la majoria de l'esquerra “alternativa” el que tocava era carrer i porra de policia? Sembla que en aquest tema el discurs canvia depenent del lloc perquè de la mateixa manera que aquells que a Madrid diuen que no volen ser la UCI de cap partit del règim, quan es tracta de Barcelona -conscient o inconscientment- els refloten. La qual cosa no deixa de ser curiosa si tenim en compte que a Madrid IU no ha tocat gaire poder, mentre que a Catalunya ICV-EUiA han estat els responsables de dues legislatures de tripartit a la Generalitat -amb control dels Mossos inclòs- i de la ciutat de Barcelona que ara es diu voler guanyar per acabar amb el model establert.

El problema, però, crec sorgeix del pecat original de posar etiquetes als moviments polítics. I no és que ho faça Tugas, és que ho fem tots, començant pels mateixos moviments polítics. Esquerra independentista? Esquerra anticapitalista? Cada vegada m'agraden menys aquestes etiquetes que encotillen, tanquen i estanquen qualsevol possibilitat d'anàlisi multifactorial i divers, portant-nos normalment a un reduccionisme analític que poc ajuda a entendre en la seua plenitud quelcom tan complex com un moviment o una cultura política concreta. Què vol dir ser alternatiu? Què vol dir ser anticapitalista? Què vol dir ser d'esquerres? Fins i tot, què vol dir ser independentista en un món globalitzat? Conste que no sóc gaire partidari de determinades anàlisis postmodernes que amb un afany inicial de trencar els esquemes epistemològics d'una modernitat que entenen superada acaben jugant a una ambigüitat terminològica que tampoc ajuda a definir i entendre categories socials, històriques o polítiques.

Un altre dels elements interessants del llibre és que l'autor posa sobre la taula les fortaleses i febleses de cadascun dels agents polítics analitzats. En aquest sentit, Tugas no escatima recursos en mostrar que tots, d'una manera o altra, malgrat representar públicament uns discursos ferms i ben estructurats, de vegades quan es grata una mica apareixen contradiccions i indefinicions marcades. En el cas de la CUP, una d'aquestes indefinicions seria la referent a la idea de nació, a com l'organització més important de “l'esquerra independentista” és un reflex de la feblesa teòrica i pràctica del moviment en la defensa dels Països Catalans. I és que una de les característiques de “l'esquerra alternativa” és el fet de tenir una bona retòrica més enllà de les possibilitats pràctiques i reals d'aplicar els seus programes polítics.

En definitiva, ens trobem davant d'un llibre interessant per al present però que crec ho acabarà sent més d'aquí deu anys en el sentit que no deixa de ser un recull periodístic de l'estat de la qüestió, una bona manera de crear-te una imatge general del panorama polític en l'àmbit de l'esquerra que s'ha forjat treballant amb els moviments socials i sense tocar poder -en el cas que no incloguem ICV-EUiA- els darrers deu o quinze anys. Tot i així, tampoc no em feu gaire cas: potser, sóc jo que m'ho mire amb ulls d'historiador, amb una perspectiva temporal diferent de la resta dels mortals. Qui sap.

Publicat a Llibertat.cat 

dimecres, 12 de novembre de 2014

Ara, la candidatura necessària

La jornada d'ahir 9 de novembre de 2014 ha estat una demostració de força d'una població, la catalana, que ja no es pensa subjecta a l'Estat espanyol. Des d'ahir, els governs de Madrid, ja no són cap referencialitat de poder a la que els catalans hagen d'estar sotmesos, obedients. Tot el contrari, el trencament mental amb Espanya que s'ha anat gestant els darrers anys ahir es va veure materialitzat en uns resultats de participació i, sobretot, amb una aposta pel Sí a la independència que ha desbordat als més optimistes.

Avui, però, és dia 10 i cal començar a llaurar el nou terreny de joc. Durant aquests dies, els partits i persones d'esquerres i independentistes han unit forces per convèncer als treballadors, aturats, estudiants, retallats, pensionistes, nouvinguts o precaris d'ofici que la independència és la millor opció per a poder construir un país millor per a tothom. L'experiència ha estat realment enriquidora i amb una potencialitat enorme. Però la pregunta en aquests moments és: i ara què hem de fer? Crec que el primer que cal és forçar el govern a la convocatòria d'unes eleccions que servisquen per dibuixar un nou Parlament a la Ciutadella amb capacitat i legitimitat de tirar endavant els passos que el nou escenari polític demana. Aquesta tasca s'ha de fer tant des de dins com des de fora, tant des dels partits amb representació com des d'eixa societat civil que s'ha demostrat forta, valenta i desobedient. Eleccions ja i de caràcter extraordinari.

Però com s'ha de presentar aquesta esquerra? Em sembla evident que el més unida possible, amb una candidatura forta, de caràcter inequívocament independentista, transformadora i disposada, des de la generositat que el moment exigeix, a tirar endavant la construcció d'un nou país des dels principis radicalment democràtics que representa. Aquesta candidatura hauria d'estar formada per la CUP però també per tots aquells sectors socials i polítics que s'han compromès, sense ambigüitats, amb la construcció del nou estat català entenent-lo com a independent i sobirà nacionalment però també econòmicament. No és temps de federalismes i pactes amb l'Estat sinó de ruptura democràtica. La transformació, però, no passa només per canviar de bandera ni de DNI sinó per la transformació radical de les relacions econòmiques, socials o de gènere. La pregunta és clara: qui està disposat a arriscar, a trencar amb les velles sigles a les que han estat lligats durant tants anys? Qui posarà per davant el país i la classe als interessos partidistes? Les properes setmanes ho veurem, de moment, avui, gaudim també del que vam viure ahir.

dimecres, 15 d’octubre de 2014

“No tots els mals vénen d'Almansa” un any després

El setembre va celebrar l'aniversari “No tots els mals vénen d'Almansa. Una revisió crítica de la construcció dels Països Catalans”. Escrit per un servidor i publicat per l'Editorial El Jonc, aquest petit assaig pretenia actualitzar la idea dels Països Catalans i, en la mesura del possible, posar-la en la centralitat del debat polític de determinats sectors dels nostres països. La pretensió, però, potser era massa agosarada. Ho reconec. Especialment si tenim en compte que el llibre qüestiona determinats elements gairebé convertits en dogmes de fe inqüestionables i, sobretot, immutables. Els Països Catalans com a tòtem hieràtic no ajuden a la seua construcció, i menys encara comprensió. I això que pretenia transmetre amb aquest assaig de vegades no s'ha entès i no s'ha volgut entendre.

El llibre, però, ha generat debat en aquells que l'han volgut tenir. Evidentment que qui viu a gust amb el seu món nacionalment perfecte, on tots els problemes provenen de l'exterior o de la traïdoria interna, un llibre com aquest no li aporta res. Bàsicament perquè molts dels que l'han criticat ni tan sols se l'han llegit. Una pràctica, val a dir, molt estesa entre qui només crítica i nega el debat. Més de trenta presentacions del llibre, però, han dibuixat el mapa i la voluntat de pensar, reflexionar i construir una nació de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó no a partir d'apriorismes i consignes abstractes -i també estèrils- sinó de la realitat tangible de cada país. De Perpinyà a Novelda, passant per Palma i Pollença i acabant a Balaguer. Per a mi mateix els debats han estat més interessants que el contingut del llibre. Ha estat un any realment enriquidor, ple de coneixements i intercanvi d'impressions que m'han servit per a afirmar que el contingut i la línia narrativa del text són correctes.

En general estic satisfet del resultat del llibre. Crec que l'editorial també. La voluntat era fer ressorgir el debat sobre els Països Catalans, superant prejudicis nacionalistes i intentant posar sobre la taula una sèrie d'elements que serviren per actualitzar la idea. En aquest sentit, la sensació és que el llibre ha complert en part la seua funció. Només cal llegir determinats documents polítics d'algunes organitzacions que tenen els Països Catalans com a marc nacional i veurem com, si més no en les anàlisis de caràcter històric, el relat que ens justifica com a nació ha variat i s'ha actualitzat tal com un servidor pretenia. A nivell polític, però, la dialèctica essencialista i nacionalista continua de vegades tenint un pes superior al que hauria de tenir en ple segle XXI. I és que és més fàcil de digerir un discurs nacionalista clàssic que l'autocrítica fonamentada en elements de caràcter acadèmic i la construcció d'un relat polític per al projecte dels Països Catalans des d'aquesta vessant. Les bases per a l'actualització del discurs estan posades. Ara només és una qüestió de voluntat política.

El “mètode deductivo-paranòico-interpretatiu” de Sal·lus Herrero

Fonamentalment es tracta de llegir més enllà del que està escrit per evitar parlar del que realment es proposa. Permeteu començar amb aquest “brometa” irònico-daliniana el meu escrit de resposta a l'article que em va dedicar fa uns dies Sal·lus Herrero. Haig de reconèixer que he quedat perplex (com el país que ens va descriure el bo de Josep Vicent Marquès) després de llegir “¿Els Països Catalans en la mateixa cruïlla que el 1977? (Resposta a Antoni Rico)” publicat apaisvalenciaseglexxi.org. El text d'Herrero és una resposta extensíssima a una de les meues darreres reflexions al portal Llibertat.cat. De fet, l'extensió de l'article de Sal·lus és la primera cosa que em va deixar perplex: no pensava que el meu text donara per a tant! L'amic Herrero respon moltíssimes més coses de les que jo vaig qüestionar o posar sobre la taula.
No entraré a valorar el llarg contingut del text de Sal·lus perquè crec que moltes de les seues afirmacions són totalment certes. És més, crec sincerament que ho són la gran majoria i per això jo en cap moment les havia qüestionades. Tot i així, em sembla insultant (i no només a mi sinó a la pròpia intel·ligència) dir coses com que un servidor ha posat al mateix nivell els que patiren la violència espanyolista dels que la provocaren. Reconec que és un recurs fàcil perquè amb afirmacions d'aquest calibre t'estalvies afrontar el fons real de l'argument que es proposa, però també em sembla de vergonya aliena. El meu article només pretenia fer un paral·lelisme àgil i sense gaires concrecions conjunturals (eren unes línies d'opinió a Llibertat.cat i no d'història acadèmica per a Afers!) entre la situació que es va viure durant la transició i l'actual pel que fa al projecte dels Països Catalans. I poca cosa més, la veritat.
Sí que voldria, però, perquè les acusacions són molt greus, matisar/explicar allò que pel que veig no s'ha entès -o no s'ha volgut entendre que és una pràctica també molt estesa. Quan afirme coses com que “tots foren culpables” només ho faig en el terreny estrictament polític i ideològic, d'anàlisi de la realitat i sense entrar a valorar l'estratègia violenta d'una dreta totalment desvergonyida (sí, Sal·lus, això ja ho sabem, ho repetim constantment i poca cosa aporta al debat que jo volia introduir perquè ja ho han escrit molts altres, moltes vegades, i molt millor de com ho fem tu o jo). Ens podem passar la vida acusant a tercers de ser els culpables únics de la nostra incapacitat política i així seguir vivint amb la consciència plenament tranquil·la, creient que el problema no és nostre sinó dels altres que o bé són uns blaveros, o bé uns espanyolistes, o bé uns tercerviistes(aquesta acusació és la que més m'agrada perquè hi pot entrar de tot), o bé uns incults, o bé uns borregos manipulats, o bé... el que siga, és igual, allò important és la nostra detergència moral i el panxacontetisme de la consciència pròpia. Perquè aquest és un dels elements que volia assenyalar amb el meu -pensava!- inofensiu escrit.
Només entraré a analitzar del text de Sal·lus Herrero, doncs, els dos elements que em semblen realment interessants i que tenen a veure amb el meu article inicial. El primer és el de la cronologia. Si vaig triar 1977-1982 és perquè entre aquests anys fou el moment en què el debat sobre els Països Catalans traspassà les capes estrictament intel·lectuals i fou assumit per l'àmbit polític. Abans del 1977 -posem el 1975 per exemple- el que s'havia anat fent era fixar les bases del debat: textos de Fuster, estudis universitaris sobre la història i l'economia valenciana, intercanvis culturals de petits grups dels diferents territoris, Congrés de Cultura Catalana, etc... És a dir, es posaren els ciments del que havia de ser l'edifici nacional comú de tots aquells que parlem català. Després de les eleccions del 15 de juny de 1977, però, es va passar a la següent fase de la proposta: la políticament real més enllà de la teoria. De fet, aquestes eleccions ja foren una primera prova sobre la solidesa del projecte: cap partit que apostara fermament pels Països Catalans va tenir uns resultats acceptables. Ni en el País Valencià -on el blaverisme encara no exercia la violència contra els nacionalistes de manera gaire intensa-, ni a Catalunya -on mai va haver violència contra els nacionalistes perquè representaven una mena de majoria sociològica i, tot i així, en cap cas apostaven fermament pels Països Catalans-, ni a les Illes -on la realitat es trobava a mig camí entre la valenciana i la catalana però on també guanyà la dreta espanyolista. Des del meu punt de vista, aquest fet era la primera prova que tot i que s'havia desenvolupat una bona feina a nivell teòric, la política i la societat anaven per un altre costat. I això que políticament a mi no m'agrada -ho remarquem per a què quede clar al personal: NO M'AGRADA... ara?- , com a historiador ho haig de dir així per una qüestió d'honestedat professional. Però pense que també ho hem d'assumir a nivell polític perquè si no som capaços d'analitzar la història en termes reals i allunyant-nos del que “nosaltres” voldríem que haguera passat, poca cosa entendrem del perquè del nostre “fracàs” -i pose cometes perquè a diferència dels tercerviïstes reals dels vuitanta, aquest fracàs és pot matisar en molts aspectes.

Per tant, entre 1977 i 1982 -i em reafirme- és el moment de màxim debat, si es vol públic i polític, al voltant de la idea dels Països Catalans. El debat arriba al carrer -manipulat i distorsionat en molts casos, sí, però arriba per primera vegada d'una manera clara-, al Congrés dels Diputats espanyol -especialment durant el debat de 1978 sobre l'article 138 que prohibia la federació de comunitats autònomes-, al debat estatutari dels diferents territoris -o països perquè en el fons tant l'hi fot!-, etc... El debat, doncs, es fa públic i polític i quan això passà els que defensaven el projecte no foren capaços de fer-lo creïble per a una població que, si ens basem en les enquestes de l'època, altres problemes tenia. I tot plegat va portar a Joan Fuster a afirmar que “els nacionalistes no alcen un gat pel rabo” -i ho digué Fuster, Sal·lus, no Toni Rico.

Aquesta afirmació de Fuster ens porta al segon element -i realment el central del debat que jo volia introduir amb el meu article- respecte a la tàctica, l'estratègia i, sobretot, l'oportunitat del moment per a tornar a posar els Països Catalans sobre la taula de l'arena política. De fet, l'actitud que Sal·lus Herrero mostra en el seu text tancant-se en banda a l'autocrítica no deixa de ser una confirmació del que volia expressar en el meu text. I ja que estem citant gent, crec que Vicent Ventura -un altre dels nostres prohoms que en algun moment de l'article és nomenat per Sal·lus Herrero com un d'eixos personatges menyspreats per qui vos escriu-, lúcid i clar com ho va ser tota la seua vida, definia el 1993 l'actitud d'Herrero quan diu: “crec que hi ha hagut un fenomen que s'hauria d'haver intentat combatre. Es tracta d'una espècie d'autosatisfacció dins de la minoria. “Els nacionalistes” som pocs, però, això sí, els més lleials”. I la societat real els és igual”. Quanta raó Vicent.

En la situació oberta actualment a Catalunya, els partidaris dels Països Catalans tenim tres opcions: callar i veure-les passar; plorar i dir que el procés català és regionalista i oblida els Països Catalans -i què volíeu si el catalanisme majoritari mai ha cregut en els Països Catalans entesos com a projecte polític?!-; o bé analitzar on hem fallat fins ara per a què els Països Catalans no siguen encara un projecte reclamat per la majoria social de cap dels nostres territoris i posar-nos mans a l'obra per a incidir i incloure'ls en l'agenda política. La meua aposta és la tercera i en aquesta direcció intente enfocar humilment, i sense gaires pontificacions, els meus textos i anàlisis. I en aquests paràmetres s'ha d'interpretar el que escric, sense veure fantasmes i afirmacions que no apareixen per enlloc. Tot i així, segurament el problema és meu i la meua poca capacitat per a tenir “grams de raó” i dedicar-me a insultar a la memòria del personal. Demane perdó, doncs. 

Pd: Benvolgut Sal·lus, un dia podem parlar sobre eixa imatge idíl·lica que tens de la “quasi independència fiscal” del País Basc i Navarra i que poc té a veure amb la realitat que els independentistes bascos expliquen al respecte. Bé, potser, com jo segons tu, els bascos crítics amb el concert econòmic també pateixen un “desconeixement històric i polític” profund. Efectivament, tot un “sarcasme”.