diumenge, 9 d’octubre de 2016

El franquisme que no marxa o una simple normalitat de classe

Respecte al llibre El franquisme que no marxa de l'amic Lluc Salellas (Edicions Saldonar, 2015), el primer que cal deixar clar és la seua lectura obligatòria si volem posar noms i cognoms als poders fàctics de l'Estat espanyol. En aquest sentit, el treball d'en Lluc és d'agrair i valorar: pocs abans havien fet una feina tan completa i arriscada. Assenyalar amb el dit els culpables de les nostres misèries és periodisme, i del bo. En Lluc no ha vingut aquí, parafrasejant Orwell, a fer relacions públiques. De fet, les meues reflexions no pretenen analitzar l'apartat “Les famílies del franquisme: passat, present i futur?” que conforma el gruix central del llibre, sinó les pàgines anteriors.

Quan Joan Fuster va redactar el 1962 el seu clàssic Nosaltres els valencians advertia en el pròleg, molt hàbilment, que segurament no era la persona més adequada per a escriure aquell llibre. Ell no era sociòleg, ni historiador ni economista i, per tant, el que feia era més un acció d'aproximació al subjecte d'anàlisi que un intent d'assentar càtedra. En Lluc, conscient que no és historiador però que el component històric del seu treball és important i en determina part del resultat, també fa una advertència semblant al principi del llibre. És per això que no seré jo tampoc qui actuarà com a inquisidor historiogràfic amb la intenció de traure mèrit al treball. No és aquesta la intenció. Sí voldria, però, desenvolupar diverses puntualitzacions acompanyades d'idees pel debat.

La primera seria la que fa referència a la qualificació com de “feixista” del règim franquista. El debat, però, no s'ha de traure de l'àmbit acadèmic perquè sinó acabarem relativitzant una de les dictadures més sagnants del segle XX. Fa temps que es parla sobre el tema des de la historiografia i Salellas pren partit en el seu llibre en favor de la tesi que qualifica els gairebé quaranta anys de dictadura com de “règim feixista”. Certament es fa difícil no fer-ho i, malgrat que coincidisc molt amb el plantejament de Martí Marín -d'on Salellas hi beu fonamentalment- crec que el matís és necessari. Més encara si tenim en compte que molts dels personatges que Salellas analitza no provenien precisament de la Falange ni del franquisme “més dur” sinó de famílies evidentment conservadores però que en molts casos miraven més pels seus negocis familiars que pel marc polític en que aquests s'havien de desenvolupar. En aquest sentit, el franquisme no fou un règim monolític i no era el mateix sistema polític el vigent el 1942, en què clarament ens trobem sota una dictadura d'inspiració feixista, que el 1962 quan accions repressives com la censura estaven més “relaxades” o l'economia poc tenia a veure amb l'autarquia promoguda com a tercera via entre el capitalisme i el socialisme.

El segon debat que voldria posar sobre la taula és el de la visió “romàntica” o mitificada sobre l'oposició al franquisme que l'esquerra transformadora ha desenvolupat com a relat del “fracàs” de la transició. En aquest sentit, s'ha tendit a una clara descontextualització tant de la capacitat política de les forces antifranquistes més rupturistes com de la pròpia acció dels grans partits opositors, especialment el PSUC o el PCE. Parlem d'aquells anys imaginant una esquerra forta amb capacitat de trencar amb i el règim. Una esquerra que, malgrat tenir aquestes capacitats quan va arribar el moment va trair el poble i va pactar amb el franquisme una mena de continuïsme. Això, però, no va ser tan simple. Per començar, els sectors d'esquerra rupturistes, des de l'amalgama de sigles trotskistes fins al nou independentisme marxista, tenien una capacitat de mobilització molt limitada. Fonamentalment el seu radi d'influència i acció es reduïa a la universitat i a determinades empreses. Per tant, els sectors més conscients i contraris al règim partien d'una posició de força minoritària i minoritzada. Per la seua banda, partits com el PCE o el PSUC -autèntiques forces antifranquistes des dels anys cinquanta- ja en la dècada dels seixanta posaren sobre la taula allò que anomenaren la política de “reconciliació nacional” que, vist amb perspectiva i una mica d'anàlisi, no era altra cosa que una sortida del règim franquista pactada cap a un model de democràcia occidental. Si això era així: on està la “traïció dels líders”? Perquè més enllà de no estar-hi d'acord amb el resultat -com és lògic- cal que fem una mica de reflexió introspectiva i sobretot contextualitzada del moment. Just després de la mort del dictador semblava que tot era possible i tot estava per fer. Després de les eleccions del 15 de juny de 1977 i els resultats obtinguts per tothom la cosa canvià. I fort. La transició, com el mateix franquisme, no fou un període monolític sinó canviant i sobretot improvisat. Crec que hem de deixar de pensar-la com un procés dissenyat gairebé des del llit d'un moribund dictador -amb el famós “atado y bien atado”- i començar a fer-ho sent autocrítics amb les possibilitats reals de canvi que les forces rupturistes tenien més enllà de desitjos i afinitats polítiques particulars i presents. En aquest sentit, malgrat compartir la crítica que Salellas fa a determinats relats historiogràfics que “adulcoren” la transició, també pense que tot relat és fruit d'un moment i una visió concreta i que de la lectura de tots en farem un de més “objectiu” i aproximat al que realment va passar.


Finalment, el tercer debat seria al relatiu a la idea d'excepcionalitat que sobrevola gairebé totes les pàgines del llibre. El cas de les persones que saben adaptar-se d'una dictadura a una democràcia és una característica del canvi de règim espanyol o una norma a nivell mundial? La narració que fa Lluc sobre el procés sembla donar a entendre que més aviat seria un cas excepcional i posa com a exemple canvis semblants en d'altres països com Grècia o Portugal. Ara bé, de la mateixa manera que aquests països mediterranis són -crec que amb matisos- l'antítesi del model espanyol, també podríem parlar de mutacions com la de l'Alemanya nazi cap a la República Federal Alemanya o la URSS cap a la Rússia capitalista on, clarament, determinats comandaments policíacs o alts càrrecs del règim d'un dia per un altre s'adaptaren al nou sistema polític i, sobretot, sapigueren adaptar els seus negocis. La continuïtat de nissagues en els canvis de règim és un fet sovint més comú que excepcional perquè és igual si parlem de transició, de perestroika o de reunificació alemanya, els qui comanden el vaixell mai estan disposats a abandonar-lo. Al cap i a la fi, mantenir el negoci és més important que perpetuar un règim. El franquisme no va marxar perquè la dictadura no va ser una altra cosa que l'estructura política que les elits i classes dirigents espanyoles, enteses com a bloc històric, adoptaren entre 1936 i 1975. Quan els temps demanaren una rehabilitació del marc polític, aquestes mateixes elits foren les encarregades de gestionar-ho per a, efectivament, no marxar.  

dilluns, 27 de juny de 2016

Interpel·lem-nos

En un dels darrers textos de Fuster sobre els Països Catalans, el suecà reblia l’article amb una pregunta: som una nació? I al remat sentenciava: parlem-ne. Les paraules de Fuster s’emmarcaven en el “desencant” dels anys de la posttransició i la consolidació del règim autonòmic i democràtic. Dècades després la qüestió segueix en una mena de stand bypreocupant. N’hem parlat molt poc, sobre si som una nació. D’acord, les nacions no es fan només parlant-ne, pensant-les, sinó construint elements d’identitat, d’autoreconeixement comunitari, referencialitats compartides. Ara bé, cal parlar-ne, imaginar-les, perquè els Països Catalans, en el cas d’entendre’ls com a nació, són atípics, diferents dels models nacionals que tenim més a l’abast i que podem fer servir, de manera equivocada, normativament.
La Catalunya autonòmica no ha fet res per a apropar-se a valencians i mallorquins durant trenta anys. Els valencians i els mallorquins tampoc. Aquest és, segurament, el primer element que caldria començar a superar. La interpel·lació interterritorial, la creació de llaços i dinàmiques polítiques entre les diferents institucions que gestionen els nostres territoris, hauria de convertir-se en quelcom normal i normalitzat. La Catalunya del “procés” –o el que en queda d’aquest–, el País Valencià de socialistes i nacionalistes i les Illes, d’un mateix color polític d’allò que es comença a conèixer com a “a la valenciana”, no haurien de tenir els mateixos problemes per a interpel·lar-se que en les etapes anteriors. Les reunions de Ximo Puig i Carles Puigdemont indiquen que hi ha una voluntat de canvi de rumb. La indiferència amb què la premsa catalana va rebre la reunió ens manté en un punt de sortida semblant.
Interpel·lem-nos, doncs. Mitjans de comunicació comuns i compartits de manera recíproca, corredor mediterrani, convenis interuniversitaris, projectes econòmics i socials que superen les fronteres de cada país, entre d’altres, haurien de ser línies de treball prioritàries en els propers mesos o anys. Més enllà de la dinàmica política de cada país, cal posar sobre la taula polítiques comunes en tots aquells àmbits que ho permeten fer. Sense apriorismes ni condicionants, des de la naturalitat absoluta i explicant a la població de cada territori que la millor manera d’avançar cap a un futur de justícia, d’igualtat, de benestar, al cap i a la fi, és construir ponts entre els Països Catalans.
La interpel·lació, però, no ha de partir de cap essencialisme ni de cap paternalisme nacional. Es tracta de començar un procés d’intercanvi d’experiències a partir de l’autoreconeixement –Catalunya ja fa anys que s’autoreconeix– i el reconeixement mutu. Subjectes diferents que pretenen construir quelcom de comú. Mentre els partidaris dels Països Catalans partisquen de la idea que la seua nació és homogènia, el projecte no passarà d’un voluntarisme tendent al fracàs continu. Les nacions en el segle XXI no es poden entendre com una suma d’individus que mantenen intactes una identitat tribal inamovible. De què serveix ser 10.000 partidaris dels Països Catalans en un territori d’uns 14 milions? Ni que s’arribara a ser un milió de convençuts tindria cap utilitat més enllà de la satisfacció autoreferencial. Entendre que la realitat existent de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó és un conjunt de realitats heterogènies amb capacitat de ser per elles soles és fonamental per a fer avançar el procés de construcció dels Països Catalans. I no es tracta de reconèixer que els valencians mengen “paella” i els catalans “pa amb tomata” en un exercici de “regionalismo bien entendido” a la catalana. Parle de reconèixer la capacitat de govern, d’autonomia real, d’independència particular de cada territori respecte dels altres més enllà de compartir llengua i elements històrics o culturals. Aquesta és la clau de volta de tot plegat.
Interpel·lem-nos doncs. Acceptem-nos tal com som. Els catalans com a catalans, els valencians com a valencians –i què dir del camí que ens queda en aquest sentit!–, els andorrans com a andorrans, els mallorquins com a mallorquins i així amb cada illa. Autoreconeixement i interpel·lació, federalisme, unitat en la diversitat. Avancem en aquesta direcció i els Països Catalans seran. Quan? No ho sabem. Però seran perquè, responent a la pregunta de Fuster, sí, els Països Catalans són una nació.

dimecres, 1 de juny de 2016

Ressenya "Cultura clandestina. Los intelectuales del PSUC bajo el franquismo" en La Directa

Ressenya "Cultura clandestina. Los intelectuales del PSUC bajo el franquismo" en La Directa


dimarts, 19 d’abril de 2016

Els valencians, quan tornaran a sentir-se valencians? Algunes idees a propòsit del llibre de Vicent Baydal.

Comence per advertir que aquestes línies no pretenen ser una ressenya amb la intenció de valorar de manera acadèmica el contingut historiogràfic del llibre Els valencians, des de quan són valencians? El motiu és clar: no sóc medievalista. De fet, no és la valoració acadèmica de l'època estudiada el que m'interessa sinó les idees vinculades a la història contemporània i el present. La recerca d'uns orígens nacionals o identitaris ha estat una constant en totes les societats europees des de l'arribada de la contemporaneïtat. Certament, conceptes com nació o poble apareixen abans de la revolució francesa, el liberalisme i el nacionalisme, però també ho és que el seu significat era molt diferent. Vicent Baydal n'és conscient i per això ho adverteix en diferents moments del seu relat sobre els orígens de la “valencianitat” o dels valencians com a col·lectiu. De no fer-ho hauria caigut en un romanticisme que evita malgrat que aquesta llunyania es fa difícil en algun moment. Llegir un text sobre uns orígens medievals des dels nostres marcs de referència del present és una tasca complexa. És per això que el lector de Els valencians, des de quan són valencians? ha de fer en tot moment un exercici d'allunyament de la seua realitat política si vol entendre correctament el text. En cas de no fer-ho, malgrat els advertiments de l'autor, caurà en un presentisme ahistòric més propi d'interpretacions noucentistes del passat que del rigor historiogràfic de Baydal.

A pesar d'això, la pregunta és necessària i no menor: ens podem allunyar del present en la nostra valoració del passat? Tasca lloable i difícil alhora. S'allunya realment Vicent Baydal del seu pensament present en la recerca de la valencianitat? Quan Joan Fuster va escriure Nosaltres els valencians ho va fer amb una intencionalitat doble molt clara. Per una banda demostrar que els valencians eren un poble diferent de la resta de comunitats de l'Estat que no tenien la llengua catalana com a pròpia. Per una altra, Fuster assajava la història valenciana lligant-la en tot moment amb la de la catalanitat com a col·lectiu ampli que anava més enllà de les fronteres de Catalunya. Quan Baydal, amb un coneixement de l'època més profund del que podia tenir Fuster en 1962, posa l'èmfasi en l'enfrontament del binomi valencians-aragonesos, no fa una mica el mateix? És evident que la proposta del medievalista és la de demostrar que malgrat l'origen divers dels valencians -catalans, aragonesos, castellans, navarresos, etc.- aquests van iniciar una mena d'oblit de les seues arrels culturals per a passar a identificar-se com a valencians. Aquesta identificació, però, no fou una identitat exclusiva. Baydal ho explica encertadament, en el sentit que els homes i dones de l'Edat Mitjana valenciana mantingueren una mena de dualitat identitària entre la valencianitat política naixent i la catalanitat o “aragonositat” cultural d'origen. Ara bé, del llibre es desprén que a partir de mitjans del segle XIV la valenciana fou la principal. I de quina manera s'aconsegueix contraposar la identitat valenciana creada davant la identitat catalana o aragonesa d'origen? La clau, com demostra el llibre, es troba en l'aspecte polític de la identitat, en l'àmbit institucional i no en el lingüístic. Si el fusterianisme va convertir la llengua en l'element que donava forma a la identitat dels valencians, Baydal situa aquest la gènesi en la configuració política i institucional del regne. Tot plegat, però, ens porta a fer-nos una sèrie de preguntes. Per què els valencians de llengua catalana van abraçar la valencianitat com a identitat confrontada als interessos de la noblesa d'origen aragonès? De fet la catalanitat d'origen apareix poc en el llibre tot i que en algun moment s'assenyala com un element important en la configuració de la identitat valenciana. Van fer el mateix els aragonesos i castellans que no formaven part de la noblesa? En quin grau fou així? Aquests punts són, des del meu punt de vista, una feblesa del text o, si més no, un dels buits que poden quedar al lector després de la seua lectura.

Un altre tema sobre què cal posar el focus d'atenció és la manca de representació que els territoris situats al sud de la la línia Biar-Busot tenen en el conjunt del llibre. El fet no és només atribuïble al treball de Baydal sinó que forma part de la tradició historiogràfica valenciana generada des del centre del país. El territori comprès per les comarques del Vinalopó, l'Alacantí i el Baix Segura continua generant certes incomoditats a l'hora de ser analitzat. Baydal no defuig d'estudi i tracta aquestes comarques, però en cap cas amb la mateixa profunditat que la resta. Les aportacions de l'autor estan fetes a partir dels interessants treballs d'Antoni Mas i Juan Antonio Barrio Barrio sobre la identitat i la Governació d'Oriola. Crec, però, que caldria aprofundir més perquè el coneixement de la identitat dels homes i dones del sud en temps medievals ens pot ajudar a entendre la complexitat identitària actual i, sobretot, l'heterogeneïtat de les identitats existents al regne de València en temps medievals. També se sentiren valencians els pobladors d'Elx mentre aquest municipi formà part de Barcelona? De quina manera hem d'analitzar territoris com Novelda on el 1609 fou expulsat el 80% de la seua població perquè era morisca? I Montfort o Asp? I Crevillent? Per no parlar del paper d'Oriola en tot aquest conjunt territorial i la identitat dels seus ciutadans. Com dic, aprofundir en aquest estudi queda pendent.

De tot plegat crec que una de les idees més interessants que transmet el llibre per a l'estudi de les identitats i les nacions és que aquestes no tenen un moment fundacional concret sinó un recorregut històric que les va construint, formant i transformant. Malgrat que del llibre de Baydal es puga deduir que l'autor assenyala el segle XIV com a moment fundacional, l'extensió cronològica que suposa un segle tira per terra la romàntica idea de la data de naixemenet de la nació. En aquest sentit, els valencians no serien valencians perquè Jaume I va entrar el 9 d'octubre de 1238 a la ciutat de València. El que importa en la configuració de la valencianitat, realment, és el desenvolupament posterior de la comunitat humana assentada en aquest territori. És en aquest moment que es configura aquesta nova identitat peninsular que abans no existia. D'aquesta manera la conclusió és clara: les identitats són construccions culturals, filles d'uns temps històrics concrets i, sobretot, fruit de processos de llarga durada. De la mateixa manera que la identitat espanyola no naix per dos paràgrafs de la Constitució de Cadis sinó que, en tot cas, a partir d'aquest moment es va configurant al llarg del segle XIX, la valenciana tampoc va nàixer amb Jaume I ni, segles després, com a relat regionalista de Blasco Ibáñez. Com demostra Vicent Baydal tot plegat és molt més complex i heterogeni.

En definitiva el treball de Vicent Baydal es converteix en la darrera aportació historiogràfica per a entendre l'origen dels valencians com a col·lectiu. A diferència d'altres textos, però, es tracta d'un relat construït a partir de dades objectives, documentades i treballades on el marge d'interpretació o especulació subjectiva és estret o gairebé nul. Probablement ens trobem davant d'un text que tanca, si més no per un llarg període, el debat sobre la qüestió que planteja. A mi, però, m'obri un altre debat. I com que ja hem advertit que això no pretenia ser una ressenya estrictament acadèmica crec que cal preguntar-nos si encara a dia d'avui els valencians se senten valencians. Entre el Sénia i el Segura tenim un problema que no es remunta al segle XIV sinó a l'actualitat. Quan es tornaran a sentir valencians els valencians? Parle d'identitat ja que altra cosa són les propostes polítiques que cadascú de nosaltres puguem tenir en el present per al futur. Això és presentisme, o futurisme polític, però no història. Ara bé: el tema urgeix, i molt.



dimarts, 29 de desembre de 2015

Desencallar l'atzucac

Foto: Joan Cortadellas, El Periódico de Catalunya
Com que veig que tothom va dient la seua, jo diré la meua. El cas és anar posant opcions sobre la taula per desencallar la situació actual. Des de diumenge vaig donant voltes al tema i comence a pensar que potser la millor opció, en la situació actual, seria optar per posar sobre la taula la coneguda "Opció C" que proposava investir Mas amb 2 vots com a mal menor però no aprovar el pla de xoc presentat per insuficient. Què permet aquesta opció?
1) Inici de legislatura. Un dels motius principals (per no dir el primer) pels quals ens va votar la gent fou per ser garantia de què el procés tirava endavant i a més amb solidesa. Per tant, si JxSí no és capaç de presentar un candidat alternatiu nosaltres no podem ser l'excusa per aturar el procés ni per frenar les il·lusions de gairebé 2 milions de persones. Si heu escoltat avui Mas, tal com porten fent molts camamilles partys des de fa dies, tenen més por a la investidura que a les eleccions i això vol dir que ens volen com a excusa per frenar-ho tot. No els ho facilitem doncs.
2) Mantenir el nostre discurs i praxi netament anticapitalista. El pla de xoc presentat com la resta de mesures són totalment insuficients com per a rebre el suport de la CUP. Es tracta de plantejaments socialdemòcrates molt tous que en cap cas responen ni un 25% a les necessitats reals del país. A més, no aprovar el pla de xoc ni la resta de la proposta ens permet ser oposició, terreny en què ens movem bé i on volem continuar estant perquè nosaltres no som JxSí: són ells que van rebre 1.600.000 vots i el mandat de governar. Ells tenen, doncs, l'obligació de proposar coses i ja es poden calçar en fer-ho bé de cares als pressupostos perquè sinó, llavors, sí que s'acabarà la legislatura.
3) És una opció que no trenca la CUP. La CUP és més necessària que mai i no es pot trencar ara perquè una altra força política (o altres forces polítiques si incloem l'oportunisme dels podemitas, coscubieles i companyia) no és capaç de plantejar propostes de consens. Si tothom és responsable ha de ser capaç d'entendre que d'igual manera que vam dir que no faríem president Mas també vam dir que no aturaríem el procés cap a la independència. Què és més important: un personatge que gairebé hem convertit nosaltres en icona/fetitxe/mite o el procés de ruptura amb l'Estat? Jo ho tinc claríssim.
4) No anar a eleccions al març. No ens enganyem: ningú ha explicat, perquè és impossible saber-ho, que suposa per a la CUP i el procés de ruptura anar a unes noves eleccions. Personalment només hi veig avantatges per als partits autonomistes, neoautonomises i espanyolistes. Per ningú més. Podem creure que no investint Mas i anant al març podríem fer una mena de Front Popular amb Colaus, Podemos i companyia però això no és cert. Per començar perquè la meitat de la CUP mai anirà amb una coalició de partits on hi hagen agents polítics que no opten per la independència clarament. Per altra banda, aquesta opció de front d'esquerres al març només genera una falsa mitologia esquerrana gairebé redemptora que ens salvarà de tots els mals que personifica Mas. Ni la Barcelona de Colau és la Rosa de foc del 36 (els cambrers continuen necessitant propines per sobreviure, els prostíbuls estan ben oberts i els convents plens de monges), ni Podemos és una força anticapitalista (actualment està més a prop del PSOE de Suresnes que de l'autèntic socialisme de Pablo Iglesias de finals del XIX), ni mai de la vida es podrà fer res amb un partit com ICV on personatges com Coscubiela només fan que trinxar tot allò que toquen i controlen el partit només per interessos particulars. La CUP sola, per la seua banda, només repetiria resultats si la flauta sona però la meua impressió és que els empitjoraria perdent els diputats de Girona, Tarragona i Lleida i algun per Barcelona.
5) El govern que sortirà serà millor que l'actual. Tampoc ens engayem: l'allargament de l'inici de legislatura només ha suposat que els mafiosos de CDC han continuat ocupant el 100% de conselleries. I si anem al març encara tindran 3 mesos més -o 4!- per seguir fent i desfent al seu estil. Iniciar-la amb la investidura del candidat que JXSí plan
teja ajudarà a sanejar algunes conselleries que quedaran en mans de gent d'ERC i independents. És a dir, la política serà molt més pròxima a la socialdemocràcia que no al neoliberlisme convergent dels darrers anys. I si això no és així estarem allà, en el terreny de joc -aquell camp de què parlava l'amic David Fernández-, per denunciar-ho i fer-hi oposició. Tenir 10 no és el mateix que tenir-ne 3, bàsicament perquè l'aritmètica parlamentària ens dóna capacitat d'incidència i amb els números anteriors érem simplement el "Pepito Grillo" del Parlament. Que ho vam fer molt bé? I tant. Què és insuficient? També perquè nosaltres com va dir el senyor Otegui "hem nascut per guanyar, no només per resistir".
6) Assenyalar la responsabilitat d'ERC i els "independents". Si deixem de ser l'excusa serà molt més fàcil fer entendre a la gent que en gran mesura els responsables de tot plegat han estat l'absència/dimissió d'ERC i independents en tota aquesta escenificació. És lamentable veure com ERC ha jugat a veure-les passar. I ho ha fet per pura incompetència política o bé per càlculs electorals: el març els podria beneficiar. I això és molt i molt lamentable.
En definitiva i malgrat que no podré assistir ni a la plenària ni a les assemblees dels propers dies crec que una opció podria ser consensuar l'opció 3 com a la millor sortida de l'atzucac en què tots plegats hem entrat.
Des de Novelda amb amor.

divendres, 25 de desembre de 2015

La cruïlla del 27D

És més que sabut el que pense: Mas és un problema per a fer créixer l'independentisme. Ho pensava i ho continue pensant. De tot el bloc independentista és la pitjor persona per a encapçalar un procés de ruptura amb l'Estat. És poc de fiar i representa les pitjors polítiques econòmiques i socials dels darrers anys. Això ho pensa tothom que milita, col·labora o vota a la CUP. Ara bé, Mas no pot ser l'excusa per fer descarrilar un procés de ruptura en el moment que l'Estat espanyol es troba més feble que mai. De fet, cada dia tinc més clar que CDC, o almenys un sector important del partit, necessita la CUP com a excusa per fer descarrilar el procés de ruptura i erigir-se ells com als nous salvadors del país: neoautonomisme pur i dur.
Unes eleccions al mes de març només serviran per a afeblir la base independentista en pro de formacions que, legítimament, usen el discurs autodeterminista per a reforçar el projecte espanyol. Però aquest no és el meu projecte. I a més, per què no dir-ho també, són forces que no ofereixen una alternativa de ruptura en termes socials i econòmics sinó propostes de reforma que en alguns aspectes no poden ser considerades ni com a socialdemòcrates.
Entre arriscar amb un govern divers, encapçalat per Mas, però amb un tarannà més socialdemòcrata i clarament independentista o un altre igual de socialdemòcrata, encapçalat, o manipulat, per Coscubiela a partir del març, la meua opció, amb patates i milers de pinces al nas, és la primera. Però sobretot, sobretot, sobretot: la meua opció continua sent la CUP, vote el que vote diumenge, perquè està demostrant ser l'única que és capaç d'aglutinar milers de persones un diumenge de Nadal per a parlar de política. I això només ja és una diferència respecte la resta.

dimecres, 29 de juliol de 2015

A reveure Pere

Han estat dies molt tristos. Segurament dels pitjors que he passat en la meua vida. Ens ha deixat Pere Pujolàs i Maset, el pedagog, el mestre de mestres. Molts el recordareu per haver estat un dels grans genis de la pedagogia contemporània catalana: cooperativisme i escola inclusiva són conceptes que sempre aniran lligats a la seua persona. Altres pel seu compromís humà, influït pel personalisme de Mounier, convençut dels valors d'un cristianisme de base i obrer que l'Església oficial sovint, o sempre, oblida.
Per a mi, però, ha marxat el pare de l'Anna i en Joan, l'avi d'en Martí, l'home de la Carmina. Tenir la família tan lluny va convertir en Pere en un pare durant aquests anys. Mai l'hi podré estar suficientment agraït. I no només això: també ha estat un amic. Muntar i desmuntar mobles en trasllats, mirar partits del Barça, anar de viatge, parlar de llibres llegits i per llegir, articles, publicacions, planificar projectes de futur.
Ara, però, ens has deixat, just quan ha arribat en Martí que tant l'esperaves i tant el vas gaudir durant gairebé 6 mesos intensos. Ens quedaràs sempre en el record, el del cap, però sobretot el del cor. Allà on haja una mica d'estima, d'amor, tu en formaràs part. I en Martí coneixerà el seu avi com ningú mai et va arribar a conèixer. Des del primer moment, per sempre més.
Com tu deies, a reveure Pere. Allà on estigues dóna'ns força per seguir avant, per fer-nos millors, tal com tu vas arribar a ser.
Salut i república!