dimecres, 12 novembre de 2014

Ara, la candidatura necessària

La jornada d'ahir 9 de novembre de 2014 ha estat una demostració de força d'una població, la catalana, que ja no es pensa subjecta a l'Estat espanyol. Des d'ahir, els governs de Madrid, ja no són cap referencialitat de poder a la que els catalans hagen d'estar sotmesos, obedients. Tot el contrari, el trencament mental amb Espanya que s'ha anat gestant els darrers anys ahir es va veure materialitzat en uns resultats de participació i, sobretot, amb una aposta pel Sí a la independència que ha desbordat als més optimistes.

Avui, però, és dia 10 i cal començar a llaurar el nou terreny de joc. Durant aquests dies, els partits i persones d'esquerres i independentistes han unit forces per convèncer als treballadors, aturats, estudiants, retallats, pensionistes, nouvinguts o precaris d'ofici que la independència és la millor opció per a poder construir un país millor per a tothom. L'experiència ha estat realment enriquidora i amb una potencialitat enorme. Però la pregunta en aquests moments és: i ara què hem de fer? Crec que el primer que cal és forçar el govern a la convocatòria d'unes eleccions que servisquen per dibuixar un nou Parlament a la Ciutadella amb capacitat i legitimitat de tirar endavant els passos que el nou escenari polític demana. Aquesta tasca s'ha de fer tant des de dins com des de fora, tant des dels partits amb representació com des d'eixa societat civil que s'ha demostrat forta, valenta i desobedient. Eleccions ja i de caràcter extraordinari.

Però com s'ha de presentar aquesta esquerra? Em sembla evident que el més unida possible, amb una candidatura forta, de caràcter inequívocament independentista, transformadora i disposada, des de la generositat que el moment exigeix, a tirar endavant la construcció d'un nou país des dels principis radicalment democràtics que representa. Aquesta candidatura hauria d'estar formada per la CUP però també per tots aquells sectors socials i polítics que s'han compromès, sense ambigüitats, amb la construcció del nou estat català entenent-lo com a independent i sobirà nacionalment però també econòmicament. No és temps de federalismes i pactes amb l'Estat sinó de ruptura democràtica. La transformació, però, no passa només per canviar de bandera ni de DNI sinó per la transformació radical de les relacions econòmiques, socials o de gènere. La pregunta és clara: qui està disposat a arriscar, a trencar amb les velles sigles a les que han estat lligats durant tants anys? Qui posarà per davant el país i la classe als interessos partidistes? Les properes setmanes ho veurem, de moment, avui, gaudim també del que vam viure ahir.

dimecres, 15 octubre de 2014

“No tots els mals vénen d'Almansa” un any després

El setembre va celebrar l'aniversari “No tots els mals vénen d'Almansa. Una revisió crítica de la construcció dels Països Catalans”. Escrit per un servidor i publicat per l'Editorial El Jonc, aquest petit assaig pretenia actualitzar la idea dels Països Catalans i, en la mesura del possible, posar-la en la centralitat del debat polític de determinats sectors dels nostres països. La pretensió, però, potser era massa agosarada. Ho reconec. Especialment si tenim en compte que el llibre qüestiona determinats elements gairebé convertits en dogmes de fe inqüestionables i, sobretot, immutables. Els Països Catalans com a tòtem hieràtic no ajuden a la seua construcció, i menys encara comprensió. I això que pretenia transmetre amb aquest assaig de vegades no s'ha entès i no s'ha volgut entendre.

El llibre, però, ha generat debat en aquells que l'han volgut tenir. Evidentment que qui viu a gust amb el seu món nacionalment perfecte, on tots els problemes provenen de l'exterior o de la traïdoria interna, un llibre com aquest no li aporta res. Bàsicament perquè molts dels que l'han criticat ni tan sols se l'han llegit. Una pràctica, val a dir, molt estesa entre qui només crítica i nega el debat. Més de trenta presentacions del llibre, però, han dibuixat el mapa i la voluntat de pensar, reflexionar i construir una nació de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó no a partir d'apriorismes i consignes abstractes -i també estèrils- sinó de la realitat tangible de cada país. De Perpinyà a Novelda, passant per Palma i Pollença i acabant a Balaguer. Per a mi mateix els debats han estat més interessants que el contingut del llibre. Ha estat un any realment enriquidor, ple de coneixements i intercanvi d'impressions que m'han servit per a afirmar que el contingut i la línia narrativa del text són correctes.

En general estic satisfet del resultat del llibre. Crec que l'editorial també. La voluntat era fer ressorgir el debat sobre els Països Catalans, superant prejudicis nacionalistes i intentant posar sobre la taula una sèrie d'elements que serviren per actualitzar la idea. En aquest sentit, la sensació és que el llibre ha complert en part la seua funció. Només cal llegir determinats documents polítics d'algunes organitzacions que tenen els Països Catalans com a marc nacional i veurem com, si més no en les anàlisis de caràcter històric, el relat que ens justifica com a nació ha variat i s'ha actualitzat tal com un servidor pretenia. A nivell polític, però, la dialèctica essencialista i nacionalista continua de vegades tenint un pes superior al que hauria de tenir en ple segle XXI. I és que és més fàcil de digerir un discurs nacionalista clàssic que l'autocrítica fonamentada en elements de caràcter acadèmic i la construcció d'un relat polític per al projecte dels Països Catalans des d'aquesta vessant. Les bases per a l'actualització del discurs estan posades. Ara només és una qüestió de voluntat política.

El “mètode deductivo-paranòico-interpretatiu” de Sal·lus Herrero

Fonamentalment es tracta de llegir més enllà del que està escrit per evitar parlar del que realment es proposa. Permeteu començar amb aquest “brometa” irònico-daliniana el meu escrit de resposta a l'article que em va dedicar fa uns dies Sal·lus Herrero. Haig de reconèixer que he quedat perplex (com el país que ens va descriure el bo de Josep Vicent Marquès) després de llegir “¿Els Països Catalans en la mateixa cruïlla que el 1977? (Resposta a Antoni Rico)” publicat apaisvalenciaseglexxi.org. El text d'Herrero és una resposta extensíssima a una de les meues darreres reflexions al portal Llibertat.cat. De fet, l'extensió de l'article de Sal·lus és la primera cosa que em va deixar perplex: no pensava que el meu text donara per a tant! L'amic Herrero respon moltíssimes més coses de les que jo vaig qüestionar o posar sobre la taula.
No entraré a valorar el llarg contingut del text de Sal·lus perquè crec que moltes de les seues afirmacions són totalment certes. És més, crec sincerament que ho són la gran majoria i per això jo en cap moment les havia qüestionades. Tot i així, em sembla insultant (i no només a mi sinó a la pròpia intel·ligència) dir coses com que un servidor ha posat al mateix nivell els que patiren la violència espanyolista dels que la provocaren. Reconec que és un recurs fàcil perquè amb afirmacions d'aquest calibre t'estalvies afrontar el fons real de l'argument que es proposa, però també em sembla de vergonya aliena. El meu article només pretenia fer un paral·lelisme àgil i sense gaires concrecions conjunturals (eren unes línies d'opinió a Llibertat.cat i no d'història acadèmica per a Afers!) entre la situació que es va viure durant la transició i l'actual pel que fa al projecte dels Països Catalans. I poca cosa més, la veritat.
Sí que voldria, però, perquè les acusacions són molt greus, matisar/explicar allò que pel que veig no s'ha entès -o no s'ha volgut entendre que és una pràctica també molt estesa. Quan afirme coses com que “tots foren culpables” només ho faig en el terreny estrictament polític i ideològic, d'anàlisi de la realitat i sense entrar a valorar l'estratègia violenta d'una dreta totalment desvergonyida (sí, Sal·lus, això ja ho sabem, ho repetim constantment i poca cosa aporta al debat que jo volia introduir perquè ja ho han escrit molts altres, moltes vegades, i molt millor de com ho fem tu o jo). Ens podem passar la vida acusant a tercers de ser els culpables únics de la nostra incapacitat política i així seguir vivint amb la consciència plenament tranquil·la, creient que el problema no és nostre sinó dels altres que o bé són uns blaveros, o bé uns espanyolistes, o bé uns tercerviistes(aquesta acusació és la que més m'agrada perquè hi pot entrar de tot), o bé uns incults, o bé uns borregos manipulats, o bé... el que siga, és igual, allò important és la nostra detergència moral i el panxacontetisme de la consciència pròpia. Perquè aquest és un dels elements que volia assenyalar amb el meu -pensava!- inofensiu escrit.
Només entraré a analitzar del text de Sal·lus Herrero, doncs, els dos elements que em semblen realment interessants i que tenen a veure amb el meu article inicial. El primer és el de la cronologia. Si vaig triar 1977-1982 és perquè entre aquests anys fou el moment en què el debat sobre els Països Catalans traspassà les capes estrictament intel·lectuals i fou assumit per l'àmbit polític. Abans del 1977 -posem el 1975 per exemple- el que s'havia anat fent era fixar les bases del debat: textos de Fuster, estudis universitaris sobre la història i l'economia valenciana, intercanvis culturals de petits grups dels diferents territoris, Congrés de Cultura Catalana, etc... És a dir, es posaren els ciments del que havia de ser l'edifici nacional comú de tots aquells que parlem català. Després de les eleccions del 15 de juny de 1977, però, es va passar a la següent fase de la proposta: la políticament real més enllà de la teoria. De fet, aquestes eleccions ja foren una primera prova sobre la solidesa del projecte: cap partit que apostara fermament pels Països Catalans va tenir uns resultats acceptables. Ni en el País Valencià -on el blaverisme encara no exercia la violència contra els nacionalistes de manera gaire intensa-, ni a Catalunya -on mai va haver violència contra els nacionalistes perquè representaven una mena de majoria sociològica i, tot i així, en cap cas apostaven fermament pels Països Catalans-, ni a les Illes -on la realitat es trobava a mig camí entre la valenciana i la catalana però on també guanyà la dreta espanyolista. Des del meu punt de vista, aquest fet era la primera prova que tot i que s'havia desenvolupat una bona feina a nivell teòric, la política i la societat anaven per un altre costat. I això que políticament a mi no m'agrada -ho remarquem per a què quede clar al personal: NO M'AGRADA... ara?- , com a historiador ho haig de dir així per una qüestió d'honestedat professional. Però pense que també ho hem d'assumir a nivell polític perquè si no som capaços d'analitzar la història en termes reals i allunyant-nos del que “nosaltres” voldríem que haguera passat, poca cosa entendrem del perquè del nostre “fracàs” -i pose cometes perquè a diferència dels tercerviïstes reals dels vuitanta, aquest fracàs és pot matisar en molts aspectes.

Per tant, entre 1977 i 1982 -i em reafirme- és el moment de màxim debat, si es vol públic i polític, al voltant de la idea dels Països Catalans. El debat arriba al carrer -manipulat i distorsionat en molts casos, sí, però arriba per primera vegada d'una manera clara-, al Congrés dels Diputats espanyol -especialment durant el debat de 1978 sobre l'article 138 que prohibia la federació de comunitats autònomes-, al debat estatutari dels diferents territoris -o països perquè en el fons tant l'hi fot!-, etc... El debat, doncs, es fa públic i polític i quan això passà els que defensaven el projecte no foren capaços de fer-lo creïble per a una població que, si ens basem en les enquestes de l'època, altres problemes tenia. I tot plegat va portar a Joan Fuster a afirmar que “els nacionalistes no alcen un gat pel rabo” -i ho digué Fuster, Sal·lus, no Toni Rico.

Aquesta afirmació de Fuster ens porta al segon element -i realment el central del debat que jo volia introduir amb el meu article- respecte a la tàctica, l'estratègia i, sobretot, l'oportunitat del moment per a tornar a posar els Països Catalans sobre la taula de l'arena política. De fet, l'actitud que Sal·lus Herrero mostra en el seu text tancant-se en banda a l'autocrítica no deixa de ser una confirmació del que volia expressar en el meu text. I ja que estem citant gent, crec que Vicent Ventura -un altre dels nostres prohoms que en algun moment de l'article és nomenat per Sal·lus Herrero com un d'eixos personatges menyspreats per qui vos escriu-, lúcid i clar com ho va ser tota la seua vida, definia el 1993 l'actitud d'Herrero quan diu: “crec que hi ha hagut un fenomen que s'hauria d'haver intentat combatre. Es tracta d'una espècie d'autosatisfacció dins de la minoria. “Els nacionalistes” som pocs, però, això sí, els més lleials”. I la societat real els és igual”. Quanta raó Vicent.

En la situació oberta actualment a Catalunya, els partidaris dels Països Catalans tenim tres opcions: callar i veure-les passar; plorar i dir que el procés català és regionalista i oblida els Països Catalans -i què volíeu si el catalanisme majoritari mai ha cregut en els Països Catalans entesos com a projecte polític?!-; o bé analitzar on hem fallat fins ara per a què els Països Catalans no siguen encara un projecte reclamat per la majoria social de cap dels nostres territoris i posar-nos mans a l'obra per a incidir i incloure'ls en l'agenda política. La meua aposta és la tercera i en aquesta direcció intente enfocar humilment, i sense gaires pontificacions, els meus textos i anàlisis. I en aquests paràmetres s'ha d'interpretar el que escric, sense veure fantasmes i afirmacions que no apareixen per enlloc. Tot i així, segurament el problema és meu i la meua poca capacitat per a tenir “grams de raó” i dedicar-me a insultar a la memòria del personal. Demane perdó, doncs. 

Pd: Benvolgut Sal·lus, un dia podem parlar sobre eixa imatge idíl·lica que tens de la “quasi independència fiscal” del País Basc i Navarra i que poc té a veure amb la realitat que els independentistes bascos expliquen al respecte. Bé, potser, com jo segons tu, els bascos crítics amb el concert econòmic també pateixen un “desconeixement històric i polític” profund. Efectivament, tot un “sarcasme”.

dilluns, 28 juliol de 2014

Els Països Catalans en la mateixa cruïlla que el 1977

Entre el 1977 i 1982, es va viure, segurament, el moment de màxim debat sobre la idea dels Països Catalans. Revistes com Nous Horitzons, Taula de Canvi o Serra d'Or, foren espais de debat on intel·lectuals independents o representants de les diferents cultures polítiques, posaren sobre la taula les seues propostes respecte d'un projecte que semblava possible. Els esdeveniments no van ajudar a consolidar-lo. Els protagonistes d'aleshores tampoc. I no per una qüestió de “traïcions” o “covardies”. Com a historiador aquesta explicació fonamentada en el binomi de bons i dolents no em satisfà. És massa simple i els processos històrics són més complexos i multifactorials. De fet, els culpables de la no consolidació d'un projecte com el dels Països Catalans ho van ser tots, començant pels mateixos defensors de la idea que no foren capaços -també per multitud de factors- de consolidar-la i convertir-la en central i atractiva per a la població a la que anava dirigida.

Què quedà d'un projecte que havia il·lusionat tanta gent i que es dissolgué en el fum polític de l'Espanya de les autonomies? La veritat és que a nivell pràctic poca cosa. La negativa a la federació d'autonomies deixava ben clar que els diferents territoris històrics de llengua catalana sota administració espanyola no es podrien coordinar en cap matèria, ni tan sols la cultural o lingüística. En cada país, el projecte es va reformular a partir dels interessos de la nova elit dirigent apareguda a nivell autonòmic. A Catalunya, la idea es quedà circumscrita a l'àmbit cultural i el mapa d'El Temps de TV3. A Mallorca, el nacionalisme majoritari sempre el va tenir, i el té, present, però d'una manera més retòrica que pràctica, sense gaires propostes d'acció concretes. I al País Valencià, segurament el territori on més èmfasi i força va tenir la idea entre el nacionalisme autòcton sorgit a la vera de Fuster, els Països Catalans es convertiren definitivament en “l'amenaça fantasma” usada quan convenia per la dreta més espanyolitzada de la història valenciana. I enmig d'aquest panorama, com diria Fuster, una sèrie d'almogàvers -”precipitats” uns i “possibilistes” altres- decidiren mantenir encesa la flama dels Països Catalans, però sense tenir un rumb clar de cap a on havia d'anar el projecte. Els “precipitats”, proclamant una nació que ja veien com a real i gairebé acabada en una societat que se'ls mirava amb ulls d'al·lucinació total davant les seues rotundes afirmacions sobre una nació que ningú veia enlloc. Els “possibilistes”, pensant en un primer moment que treballant en estructures partitocràtiques d'àmbit espanyol es podria defensar el projecte o, posteriorment, creant partits autòctons que amagaven la proposta, creient que així guanyarien quotes de poder polític i, per art de màgia, algun dia la proposta dels Països Catalans reeixiria.

Són molts els intel·lectuals i polítics que afirmen, des de fa mesos, que vivim un canvi de règim. Com totes les transformacions sistèmiques o estructurals, aquesta també representa, o almenys caldria, una oportunitat. Els Països Catalans haurien de ser un projecte central de l'agenda política dels diferents territoris. Evidentment que la seua defensa s'hauria de cenyir a la conjuntura política de cada país. De fet, aquesta fou una de les primeres errades comeses entre 1977 i 1982: no es va tenir en compte la realitat de cada territori. Pensar en un programa únic i igual per la societat catalana, valenciana, mallorquina o andorrana, és la primera mostra del no enteniment de què són els Països Catalans. Mateix projecte sí, però diferents fulls de ruta. El segon element que seria necessari de posar sobre la taula és la superació de la por a considerar els diversos països de llengua catalana com a subjectes polítics diferents i sobirans. Recuperar la base federativa del projecte és fonamental per a convertir-lo en real i, sobretot, allunyat d'essencialismes nacionalistes que poc ajuden a construir projectes polítics mínimament seriosos en el segle XXI. El tercer punt hauria de ser la construcció d'institucions i projectes comuns entre tots els territoris, partint de la realitat particular que ha d'avançar cap al tot. I, finalment, el darrer element és el que té un major paral·lelisme amb la praxi política dels anys de la transició. Ni podem ser “almogàvers precipitats” ni tampoc caure en el parany de creure que des d'estructures de partit d'àmbit espanyol construirem els Països Catalans. La proposta llançada des de Madrid per a organitzar internament Podemos ens mostra com de difícil, per no dir impossible, és fer entendre més enllà d'Almansa, què som i què volem ser. I personalment em sap greu veure que el debat que es pot produir en Podemos ens pot portar a retrocedir encara més en el reconeixement plurinacional de l'Estat. El poc que havíem aconseguit ara no es pot perdre sota el maquillatge d'una suposada nova forma de fer política que tendeix -quina casualitat!- cap a la centralització de les decisions.


En definitiva, aprenem de la història, deixem de perdre el temps afirmant romànticament nacions que a hores d'ara no són, posem-nos mans a l'obra per construir els Països Catalans i creem les eines necessàries, pròpies i autòctones, per a poder-los fer realitat. Aquests són els reptes si no volem tornar, altra vegada, al desencant de 1982.

Publicat a Llibertat.cat

dimarts, 1 juliol de 2014

Nous escenaris polítics: dubtes, preguntes i oportunitats

Avís: si algú pretén interpretar aquest article com un atac contra Podemos o Guanyem, ja el pot deixar de llegir perquè no és la intenció de qui l'escriu. És més, si s'entén així serà un fracàs del seu autor, més enllà de la mala fe d'alguns agosarats lectors. Demane perdó per l'extensió però són moltes coses a dir.

Ningú es pot sorprendre del fet que la política tal com l'havíem entès fins ara estiga canviant. El nou paradigma, però, fa anys que s'està gestant, si més no les condicions objectives i subjectives que l'han generat. Si alguna cosa ens demostra la història és que qualsevol procés polític de canvi real no parteix mai de l'espontaneïtat sinó que prèviament ha hagut tota una sèrie de moviments, de condicions, que l'han anat construint. La irrupció de la CUP al Parlament català en les darreres eleccions autonòmiques, el gran paper de Podemos en les eleccions europees o la proposta llançada a Barcelona sota el nom de Guanyem, no són altra cosa que la mostra més clara d'aquest canvi polític en la societat. Ara bé, tot plegat em genera dubtes, preguntes i oportunitats.

Una gran massa social emprenyada no és sinònim de canvi real La meua concepció de la política passa inexorablement per entendre aquesta no com una professió sinó com l'art de gestionar allò que és comú, des de la igualtat i la reciprocitat. No m'ha agradat mai la política de notables, aquella feta per una elit il·lustrada que interpreta en cada moment què vol i necessita el poble, però que ho fa des del seu pedestal sense tenir en compte a aquest poble. Des de l'esquerra s'ha fet això moltes vegades. Amb la pretesa responsabilitat històrica d'una avantguarda revolucionària s'han tirant avant projectes, partits o accions que el poble pretesament subjecte d'alliberament no era capaç d'entendre. El més difícil en política no és vèncer o guanyar, sinó convèncer. Aconseguir els vots d'una gran massa de la població que confia en tu per pura desesperació no és garantia de canvi. D'exemples en tenim un munt en la història i, segurament, el més important és el de la Revolució d'Octubre de 1917 i la posterior aparició de l'stalinisme. Com és possible que el país que va fer la primera revolució proletària de la història pocs anys després assumira com a bona una dictadura com la de Stalin? Per la senzilla raó que la revolució es va fer gràcies a la desesperació d'una població que, en realitat, no estava preparada per a construir res profundament nou. I és per això que els russos s'adaptaren des de 1924, d'una manera tan ràpida i fàcil, a l'stalinisme: no eren una societat de convençuts sinó de vençuts que amb Stalin, almenys, tenien pa, educació i un benestar que mai havien somiat amb els Tsars i això ja els estava bé. Per guanyar de veritat no n'hi ha prou amb una societat emprenyada amb l'establishment,sinó que aquesta també ha de ser conscient que cal un canvi radical i no sols de cares.

Liderar sense lideratges. Evidentment, la situació dels Països Catalans l'any 2014 poc té a veure amb la de Rússia el 1917. Ara bé, la necessitat de líders o lideresses, sembla que no ha canviat gens. Compte, crec que els referents personals són necessaris i fonamentals, però també cal que reflexionem sobre el paper que els hi atorguem. Aquest tema és complex i diferent depenent de si parlem de Podemos o de Guanyem. És evident que en les dues propostes la figura mediàtica juga un paper important. També ho és que mentre en el primer cas Pablo Iglesias era omnipresent (recordem les butlletes electorals!), en el segon l'Ada Colau no s'ha cansat d'explicar que ella és una més en el projecte. El discurs i la praxi probablement tinga una explicació en la feina important que tots dos han desenvolupat els darrers anys: en Pablo de caràcter intel·lectual i acadèmica des de l'individualisme o el petit comitè; l'Ada, des de la PAH i amb una lluita més col·lectiva. Però el problema, de fet, ja no són tant en Pablo Iglesias o l'Ada Colau (als quals tinc un respecte polític i intel·lectual enorme) sinó els que poden venir al darrere. En temps de reestructuració política els trepes sobrevolen allò que és nou i amb potencialitats. L'aparició de personatges pintorescos (a la CUP ja ens ha passat en molts municipis) que pretenen sumar-se al que en aquell moment sembla el cavall guanyador, pot tirar per terra qualsevol possibilitat de construir quelcom nou i diferent a les estructures partitocràtiques que hem tingut fins ara. Com s'impossibilita que aquests espècimens no tiren per terra la bona feina feta des de la base o se n'aprofiten d'aquesta tasca? Podemos i Guanyem ho haurien de definir i de moment encara no ho han fet.

El gatpardisme dels partits del sistema. És evident que un partit com IC-V ha vist amb moltes alegries i il·lusions propostes com les de Guanyem. Personalment no veig tot plegat com una jugada de ningú per salvar IC-V, ni molt menys, però sí crec que IC-V, de manera molt hàbil, ha vist en la proposta una via de salvació de l'estacament i el descrèdit a què havia arribat el partit entre els sectors socials més compromesos i rupturistes. I més enllà de la bona gent que hi ha a IC-V, militants treballadors i gent honrada des d'un punt de vista polític, aquest partit no deixa de ser una peça més d'allò que s'anomena “la vella política”. Sí, IC-V ha governat molts i molts anys l'Ajuntament de Barcelona, de Girona o d'altres i durant dues legislatures la Generalitat de Catalunya. IC-V és un partit que té un deute amb La Caixa, en dades de 2011, de més de 14 milions d'euros. Amb iniciativa al davant de la Conselleria d'Interior ens van enviar a l'Audiència Nacional espanyola per cremar fotos del rei o empresonaren la Núria Pórtulas. Seriosament: algú pensa que amb aquest currículum un nou subjecte polític que incloga IC-V (compte, de manera orgànica, no els seus militants de base) pot representar alguna mena de nova política? I és més: a comarques gironines Joan Boada fou un dels personatges que encapçalà aquesta política repressora i just fa una setmana era Boada qui apareixia en una foto de diari en una reunió d'IC-V per preparar les municipals de 2015. El portaveu d'IC-V a Girona es pregunta qui té por d'Ada Colau en un article. La por no és cap a l'Ada Colau, el pànic és cap al paper d'IC-V. La confiança perduda en aquest partit passa inexorablement per canviar les cares que l'encapçalen en primer terme i fer autocrítica del seu passat recent, cosa que com recordava fa uns dies Manuel Delgado encara no han fet.

El fals debat esquerra independentista vs esquerra anticapitalista. La tendència històrica de la política de la modernitat ha estar la de crear identitats polítiques. Unes identitats que ens encarcaren, ens limiten a l'hora d'analitzar noves propostes. Crec que l'esquerra independentista no ha sabut analitzar correctament ni el paper de Podemos ni tampoc la proposta de Guanyem. Tant un cas com l'altre s'han rebut com un atac al “nostre” espai polític. Ara bé, el problema principal parteix de la pròpia concepció identitària que s'ha creat els darrers anys. Separar una esquerra que és independentista (per tant nacionalment catalana) d'una altra que és proclama anticapitalista (per tant nacionalment... què?) és un fals debat que només serveix per a dividir la societat catalana en els termes que volia Lerroux en els anys vint i trenta o Solé Tura en els seixanta. No conec el cas de cap nació del món on l'esquerra no siga independentista. Perquè el contrari és voler la “dependència” d'un altre o simplement ser un essencialista espanyolista al qual ja li està bé el marc estatal actual, fet poc emancipador la veritat. Entenc que el conflicte de Catalunya amb Espanya és molt més complex que el de qualsevol binomi colònia vs metròpoli. Sí, d'acord, però fins i tot en el cas que el projecte nacional per a Catalunya passe pel federalisme amb els altres territoris de l'Estat, la primera fase per a poder arribar a aquest escenari passa sempre pel de la independència o, si més no, el d'exercir el dret a l'autodeterminació. I és en aquest sentit que no entenc els dubtes, o pors, de Podemos i Guanyem a mostrar-se clarament com a independentistes. L'esquerra anticapitalista, transformadora, rupturista o com li vulguem dir, també té nació o n'hauria de tenir. I aquí cal que ens mullem totes, no sols els independentistes, també els unionistes, més enllà de la retòrica de proclamar el dret a decidir dels catalans. És que només faltaria que una esquerra que es diu de transformació no reconeguera aquest dret, no?

El 9N i la ruptura democràtica. Per tant, més enllà de si el projecte per a la nació catalana passa per una Catalunya independent, per la federació d'aquesta amb altres països del seu àmbit geogràfic més proper, per la construcció dels Països Catalans, o qualsevol altra proposta, cal que tothom tinga els ulls posats en el 9N. La consulta/referèndum que s'ha fixat en el calendari per a la tardor pot ser un element fonamental per a la transformació i l'inici d'un procés constituent en els termes que tant proclamem des de l'esquerra. No veure-ho és un acte de ceguesa política extrema de qui ja se sent còmode amb el marc institucional establert. I jo també tinc dubtes sobre el paper de la burgesia catalana en tot plegat, però aquests no em preocupen. El que m'angoixa és veure que els meus, l'esquerra, tota i completa, no siga capaç d'entendre les potencialitats de canvi que el 9N pot suposar.

I malgrat tot: només veig oportunitats. Perquè el futur és esperançador. I tant. La política de “moviment” que tant agrada esmentar a l'amic Raimundo Viejo està transgredint les estructures de l'Estat a un ritme frenètic. És moment de canvi, d'emancipació, de construir ponts, de diàleg, de compartir experiències des de la sinceritat i la confiança mútua. Cal, però, saber a què juguem, que pretenem, què volem. Jo també vull guanyar. I tant. És més: estic convençut de què podem. Però més enllà de les proclames, de plataformes, de manifestos i personatges mediàtics -que també ens calen!- necessitem tenir clar què volem fer amb la victòria i fins on volem arribar. Di-li programa, di-li full de ruta. I això no passa només per traçar uns punts de mínims entre els quals s'eliminen aquells elements que ens semblen incòmodes i tots tan contents. El tema és més complex i sobretot dialèctic. Parlem, dialoguem, lluitem, compartim, proposem. Amb el 9N per davant, tenim un any fins a les municipals. Per tant tenim temps per a seguir construint ponts de confiança mútua des de la diversitat i sense apriorismes estèrils. El resultat? Ja veurem, però segur que és positiu.

Publicat a Llibertat.cat

diumenge, 1 juny de 2014

Podemos: tesi, antítesi i síntesi d'un nou nacionalisme espanyol?

Podemos ha estat la gran sorpresa de les passades eleccions europees. Bé, sorpresa per a l'stablishment que es pensava a si mateix com a intocable i representant d'un sistema impenetrable per ningú que no foren ells, els garants del bipartidisme. Per als que xafem carrer la sorpresa es deriva en tot cas del nombre de diputats i no tant del fet d'haver tingut uns molt bons resultats. És evident que alguna cosa es mou des de fa anys i tots els inputs polítics que ens envolten així ho demostren. Podemos, doncs, és una bufada d'aire fresc necessària en el panorama polític espanyol, especialment aquell que parteix d'una idea de nació espanyola de matriu castellanocèntrica.

Aquestes línies, però, no pretenen analitzar ni el bon resultat electoral de Podemos, ni el programa social del partit, ni la ideologia política (si és que la té en els paràmetres de la modernitat!), ni tan sols si el partit de Pablo Iglesias és realment un competidor per a la CUP. Això ja ho estan fent altres i molt millor que jo. El que vull és analitzar el paper de Podemos en el nacionalisme espanyol i la seua capacitat per reformular l'espanyolisme, si és que això és possible.

El regeneracionisme com a tesi

Tal com explica Ismael Saz, el nacionalisme espanyol sempre ha tendit a no identificar-se com a “nacionalisme”. Això ho deixen per a uns altres, els de la “perifèria”. Els Unamunos i Ortegas sempre van preferir distanciar-se d'una paraula que els incomodava perquè la identificaven ja no com a un concepte revolucionari i liberal -tal com ho havia estat durant la primera part del XIX- sinó amb la tradició i la reacció. I aquestes idees van mutar durant els anys republicans en aquella mena d'identitat simbiòtica que identificava mitjançant la República allò universal amb allò particular, creant així un nacionalisme que no es reconeixia com a nacionalista. D'aquesta manera el nacionalisme espanyol passava a convertir-se en el primer nacionalisme no nacionalista de la història. És a dir, en un moviment que tot i defensar una bandera, una llengua, unes fronteres, unes tradicions, un projecte nacional, deia fer-ho des d'uns paràmetres diferents dels del nacionalisme. Quins eren aquests? Doncs fonamentalment estem parlant de l'ús del concepte “pàtria” com a substitutiu.

El franquisme com antítesi

L'apropiació que el franquisme va fer de la idea d'Espanya provocà que totes aquelles maneres d'entendre Espanya que no encaixaven amb els esquemes del nacionalcatolicisme foren enteses com una antítesi de la nació espanyola. I realment l'oposició al règim s'ho va creure. De fet, difícilment trobem partits d'esquerres i opositors al franquisme que feren bandera de l'espanyolitat, ni des del concepte "nacionalista" ni tampoc des del de "pàtria". És més, autors com Núñez Seixas han identificat, crec que de forma sobredimensionada, en els partits espanyols d'esquerres una mena d'assumpció del programa polític dels nacionalismes “perifèrics” durant els anys 70. En aquest sentit, si bé és cert que l'al·lèrgia de l'esquerra respecte el nacionalisme franquista va portar a assumir elements de reivindicació nacional en territoris com Catalunya, el País Basc, Galícia o el País Valencià diferents del paradigma nacional espanyol, també ho és que no ho hem d'exagerar. El politòleg valencià Jordi Muñoz ho demostra en el seu llibre La construcción política de la identidad española: ¿del nacionalcatolicismo al patriotismo constitucional? on, també, d'una manera molt interessant acaba arribant a la conclusió que el nacionalisme de l'esquerra espanyola en el fons no està tan allunyat del de la dreta. Perquè els programes polítics d'aquesta esquerra, en realitat, estava més a prop de la retòrica per l'efecte de la força que té el catalanisme o el basquisme més que no pas per la creença real d'una altra manera radicalment diferent d'entendre Espanya. Podemos faria bé en analitzar el paper que va jugar aquesta esquerra espanyola de la transició que, al cap i a la fi, no va ser capaç d'encapçalar un projecte identitari espanyol de matriu progressista.

Podemos pot representar la síntesi?

Abans de donar resposta a si Podemos pot representar la síntesi entre la tesi i l'antítesi del nacionalisme espanyol, cal advertir el lector que aquesta síntesi ja s'ha intentat donar. Ha estat el que inspirant-se en el pensament de l'alemany Habermas, s'ha vingut a conèixer com a “patriotisme constitucional”. La fórmula ha intentat en certa manera recuperar el regeneracionisme del segle passat barrejant-lo amb una defensa cega de la Constitució de 1978. En realitat no ha pogut escapar del paradigma nacionalista espanyol més clàssic, de forta matriu castellanocèntrica i poc comprensiu amb qualsevol idea nacional que no siga la que es projecta des de la “ancha meseta”. Per tant, la síntesi ha fracassat totalment i un bon exemple d'això és l'anomenat “procés català”. Perquè en Catalunya estan canviant moltes coses i d'una manera connectada i alhora diferent amb els canvis que es donen a nivell espanyol. Seria estúpid creure que Catalunya viu totalment al marge del que passa a la resta de l'Estat. També ho és creure que tot el que passa aquí no parteix d'una realitat pròpia que no es pot analitzar en els mateixos termes del que passa a Madrid, Sevilla o, mirant a casa nostra, el País Valencià per exemple.

Andreu Mayayo va qualificar fa uns anys la transició catalana com a “la ruptura catalana”. Perquè, efectivament, les eleccions de 1977 a Catalunya, com l'antifranquisme i el mateix procés de transició català, fou molt diferent de la resta de l'Estat. Catalunya té una dinàmica pròpia des de fa molts anys i això els darrers anys s'ha aguditzat. La pregunta és: Podemos està en condicions d'analitzar en els paràmetres correctes la particularitat catalana? Voldria pensar que sí, però la veritat és que tinc dubtes. Amb una recerca ràpida pel programa electoral de Podemos observem que la paraula “nació” no apareix ni una sola vegada. “País” ho fa sis vegades però sempre d'una manera poc concreta, sense deixar clar què entén Podemos pel seu país. Algú dirà que això és així perquè Podemos no és una força nacionalista i per tant no li cal anar reafirmant un projecte nacional concret. D'acord, però no ho compre. Pablo Iglesias i d'altres membres destacats del partit estan desenvolupant una mena de discurs patriòtic en clau espanyola molt potent. És el que podríem anomenar el “regeneracionisme social”, és a dir, un nacionalisme que no entén la nació com ho fa el nacionalisme clàssic sinó com a una estructura que ha d'estar al servei dels ciutadans lliures que la conformen. Al cap i a la fi és el mateix discurs que fa la CUP en l'actualitat per al cas català. Però, és clar, la CUP deixa clar quin és el seu projecte nacional, el seu subjecte polític, perquè aquest es troba en construcció -nation building- i Podemos no ho fa. Si més no, evita fer-ho clarament. La paraula “Espanya”, per exemple, que serviria per a identificar el marc nacional en el que es mou Podemos, només apareix dues vegades i en només un dels casos s'utilitza com a subjecte polític amb capacitat de decisió (en aquest cas per a sortir de l'OTAN). Per tant, el que fan és una reafirmació nacionalista a partir de la nació que ja existeix, l'espanyola, que en cap moment es qüestiona sinó que es reafirma, per activa o per passiva, actualitzant la dialèctica patriòtica. 

En diverses ocasions Pablo Iglesias s'ha mostrat partidari de l'anomenat “dret a decidir” dels catalans. En aquest sentit, el plantejament de Podemos, deixant a banda l'afer Jiménez Villarejo, és impecable. El dubte, però, és el següent: més enllà del dret dels catalans a autodeterminar-se, què ofereix Podemos a Catalunya? I als Països Catalans? Crec que aquí és on es troba la qüestió central respecte del marc identitari en què es mou Podemos i que té molt poc definit, no sé si per falta d'interès o per la incomoditat que el tema suposa fora de les anomenades “nacionalitats històriques”. Perquè Podemos té una nació que és Espanya i un projecte identitari que parteix del marc nacional espanyol. No s'hi val fer com Renan a finals del XIX que per a justificar França front a Alemanya ens parlava d'una nació voluntària de plebiscit diari oblidant que el marc nacional del qual partia era una rèmora de l'Antic Règim i la concepció centralista de l'Absolutisme. I és clar, l'altra pregunta és: que estan els catalans disposats a rebre del que podria ser una nova proposta nacional espanyola? En aquest sentit crec que tot plegat està més definit: un tracte d'igual a igual, entre dos subjectes nacionals diferents i diferenciats. I amb això no veig marxa enrere, si més no a nivell de majories socials. 

Com entén Podemos Espanya? Què ofereix Podemos a territoris com Catalunya, el País Valencià, les Illes, Euskal Herria o Galícia? Pot Podemos construir-se al marge dels processos d'identitat nacional existents en aquests territoris? Fins quan? Esperem que el procés de construcció de Podemos vaja aclarint aquests dubtes els pròxims mesos que de ben segur ens deparen un debat apassionant.