dimecres, 29 de juliol de 2015

A reveure Pere

Han estat dies molt tristos. Segurament dels pitjors que he passat en la meua vida. Ens ha deixat Pere Pujolàs i Maset, el pedagog, el mestre de mestres. Molts el recordareu per haver estat un dels grans genis de la pedagogia contemporània catalana: cooperativisme i escola inclusiva són conceptes que sempre aniran lligats a la seua persona. Altres pel seu compromís humà, influït pel personalisme de Mounier, convençut dels valors d'un cristianisme de base i obrer que l'Església oficial sovint, o sempre, oblida.
Per a mi, però, ha marxat el pare de l'Anna i en Joan, l'avi d'en Martí, l'home de la Carmina. Tenir la família tan lluny va convertir en Pere en un pare durant aquests anys. Mai l'hi podré estar suficientment agraït. I no només això: també ha estat un amic. Muntar i desmuntar mobles en trasllats, mirar partits del Barça, anar de viatge, parlar de llibres llegits i per llegir, articles, publicacions, planificar projectes de futur.
Ara, però, ens has deixat, just quan ha arribat en Martí que tant l'esperaves i tant el vas gaudir durant gairebé 6 mesos intensos. Ens quedaràs sempre en el record, el del cap, però sobretot el del cor. Allà on haja una mica d'estima, d'amor, tu en formaràs part. I en Martí coneixerà el seu avi com ningú mai et va arribar a conèixer. Des del primer moment, per sempre més.
Com tu deies, a reveure Pere. Allà on estigues dóna'ns força per seguir avant, per fer-nos millors, tal com tu vas arribar a ser.
Salut i república!

divendres, 19 de juny de 2015

«La persistència de la nació com a construcció», per Antoni Rico




L'Editorial Afers i la Universitat de València ens ofereixen un nou títol de la col·lecció «El món de les nacions»: La persistència de la nació. Estudis sobre nacionalisme. En aquest cas es tracta d’un volum a càrrec de l’historiador Ferran Archilés on es recullen un seguit d’articles i textos de diversos especialistes. Per als que ens dediquem a la matèria és un llibre fonamental, i els més profans en el tema hi trobaran un bon recull, divers i complet, de les darreres tendències en l’estudi de conceptes com nació, identitat i nacionalisme, tan actuals com complexos. El títol del llibre sorgeix de la definició que ja en 1954 va fer de la nacióLouis Snyder: «és un model persistent, però no necessàriament permanent de comportament». Perquè amb la caiguda del mur de Berlín ni es va acabar la història ni desaparegueren les nacions. L’única cosa que ha canviat és la concepció que d’aquestes tenim des de l’àmbit acadèmic enfront de la idealització estàtica i historicista que encara podem observar en els discursos i pràctiques polítiques oficials.

Sis són els protagonistes de l’edició, repartits en cinc articles més la introducció. Geoff Eley, Ronald Grigor Suny, Stefan Berger, Umut Özkirimli, Taras Kuzio i Tim Edensor han estat els encarregats per Ferran Archilés de completar la col·lecció de què forma part aquest llibre amb una sèrie d’aportacions que mantenen, complementen o refuten les diferents línies d’estudi dels altres volums. Una idea que pot quedar en el lector després de la lectura és que tots els textos, d’una manera més o menys explícita, acaben donant forma a una línia de pensament i estudi molt concreta sobre el tema: la nació com a construcció social i cultural. El que en definitiva podem començar a definir com a «constructivisme». De tots els autors, tanmateix, l’únic que s’identifica així de clarament és Özkirimli. Però, en el fons, qui és i qui no és constructivista? Tant el modernisme com l’etnosimbolisme parteixen de la idea que la nació, els nacionalismes i les identitats són creacions humanes i, per tant, construccions. Ara bé, aquests autors, tot i partir del paradigma modernista, i per tant de la crítica a l’etnosimbolisme, esmenen les teories modernistes en aquells punts en què no han estat capaces d’explicar tot allò que volien perquè s’han deixat elements importants que sí que són tractats ací, com ara la temporalitat, la fantasia de l’estat cívic o la variabilitat del relat nacional depenent del context històric en què es va construir. Al cap i a la fi, es tracta d’analitzar la nació no tant des del discurs polític que representa el nacionalisme sinó des d’una dimensió social més àmplia que abraçaria el dia a dia dels que conviuen i reprodueixen, conscient o inconscientment, la nació.

El primer dels textos és el de Ferran Archilés «Absència i persistència. L’estudi de la nació i el nacionalisme». Des de la definició de pàtria que Voltaire donà en el seu Dictionaire philosophiquefins a l’anàlisi de les principals teories dels modernistes Gellner, Hobsbawm, Anderson o Hroch, passant per les crítiques de l’etnosimbolista Smith fins als autors que protagonitzen el volum, Archilés traça una panoràmica històrica resumida però completa dels estudis sobre la nació i el nacionalisme. Per a l’historiador valencià ens trobem, des de 2003, en una mena d’atzucac sobre el tema a partir del moment en què es produí el «diàleg» entre Umut Özkirimli i Anthony Smith, és a dir, entre modernistes crítics i etnosimbolistes. I la pregunta és clara: «és possible cap mena d’acord?» Potser aquest, per necessari que siga, a hores d’ara és complex, el que no vol dir que impossible en alguns punts. En certa manera, Archilés considera que la no entesa prové de la visió excessivament tancada que Smith i l’etnosimbolisme tenen de les teories modernistes. En aquest sentit, podríem pensar que Archilés s’alinea clarament amb aquests darrers i especialment amb allò que defensa Özkirimli, tot i que l’historiador valencià es mostra partidari de l’entesa i el diàleg entre les dues tendències.

El següent text és el de Geoff Eley i Ronald Grigor «Del moment de la història social a l’estudi de la representació cultural». Aquest és de tots el més antic, ja que fou publicat originàriament al llibre dels mateixos autors Being national: a reader el 1996. La justificació de la seua inclusió en el volum la dóna el mateix Ferran Archilés al final del llibre: «els anys transcorreguts des de la seua publicació han confirmat que aquest impacte apuntava en una direcció de futur decisiva que els dos autors van entendre amb acuïtat». Efectivament, el text té un gran valor tant pel moment en què fou escrit com pel seu contingut: l’estudi sobre els imperis i les seues conseqüències postcolonials pel que fa a les identitats creades que mai abans havien estat ateses de manera tan profunda com proposaven. L’estudi sobre les nacions aparegudes amb la descolonització ens mostra com els elements clàssics en la configuració d’una nació —el territori, la llengua o la religió— no són sempre tan determinants i objectius en la creació de moviments nacionals. Aquests elements que les teories essencialistes —però també a la seua manera les etnosimbolistes— consideren «objectius», serien per a Eley i Grigor «estàtics», fet que els trauria importància en la configuració de la nació i els faria arribar a la conclusió que «en aquest sentit la nacionalitat es concep millor com un procés complex, desigual i impredictible, forjat a partir d’una interacció de fusió cultural i intervenció política concreta». És a dir, la nació seria una construcció cultural que va més enllà de la llengua, la història o la cultura d’una comunitat. Si no fos així, difícilment podríem entendre que en territoris tan diversos lingüísticament o culturalment com els africans o asiàtics, els col·lectius humans actuals s’autoreconeguen com a nacions. Des de l’antropologia, l’estudi d’Àfrica porta a parlar d’ètnies per a poder entendre’n la diversitat. Però, és clar, si ens endinsem en un àmbit d’estudi més polític del continent, la paraula nació pren força per a definir les diferents comunitats estructurades i reglades en l’actualitat com a conseqüència, fonamentalment, de la descolonització i l’aparició d’unes elits intel·lectuals desplaçades i formades en la metròpoli. Perquè si alguna cosa va fer la Revolució Francesa fou secularitzar les comunitats lingüístiques i ètniques a Europa en primera instància i a la resta del món progressivament. És en aquest moment quan la nació passa a estructurar-se discursivament: nació és igual a narració. Els mateixos autors, però, adverteixen de l’absurditat que representa considerar només els elements «subjectius» com la base única de la construcció d’una nació o d’una cultura nacional, prescindint així dels elements que podríem considerar «objectius». Així, sense prescindir d’aquests darrers elements, el que s’ha d’evitar és caure en el parany de considerar-los com a ens «naturalitzats», essencials, d’existència prèvia a la nació, prefigurats objectivament al llarg de la història. És per això que de la mateixa manera que és indiscutible l’existència prèvia a la nació d’una sèrie d’elements, també ho és que discursivament és impossible separar la nacionalitat moderna del discurs del nacionalisme entès com un moviment també sorgit en la modernitat. Intel·lectuals, líders, discurs, processos de representació, gènere, eurocentrisme o exclusió de l’estranger, pel que fa al reconeixement dels drets, són fonamentals per a la construcció de les nacions en un món com el nostre que canvia molt ràpidament.

Però, potser la construcció del discurs nacional ha estat sempre lineal des de la caiguda de l’Ancien Régime? Les pàgines que Stefan Berger dedica a analitzar com s’ha escrit la història nacional a Alemanya, França, Itàlia i el Regne Unit des de 1945 demostra com, efectivament, la narració nacional ha canviat fins i tot en els estats-nació més consolidats d’Europa. El text, publicat originalment en 2005 i titulat «Retorn al paradigma nacional? L’escriptura de la història nacional a Alemanya, Itàlia, França i el Regne Unit del 1945 al present», trenca amb el discurs que mantenia la idea que la II Guerra Mundial només havia afectat el discurs històric de la nació en estats com l’URSS, els EUA o el Japó. La influència de la guerra, però, afectà de ple la mitologia nacionalista francesa, britànica, italiana i, evidentment, alemanya. I en aquest darrer cas hem de parlar de dues narratives nacionals: la corresponent a la República Federal i la relativa a la República Democràtica. Però, fins i tot entre el 1945 i la caiguda del Mur, la narració històrica de la nació tampoc fou lineal i única sinó inspirada i condicionada a les diferents tradicions i cultures polítiques del país. Així, a pesar que tant a Itàlia com a França l’antifeixisme i la lluita contra l’ocupació nazi ocupà un paper central, el relat sobre com aquesta s’efectuà i quins en foren els vertaders protagonistes canviava depenent de l’eix esquerra-dreta. No era igual, doncs, la valoració que podien fer-ne els sectors conservadors francesos lligats al general De Gaulle que la del PCF. Tot plegat, a més, va estar condicionat a l’estatus que els historiadors tingueren en cadascun dels estats europeus i el paper que aquests jugaren voluntàriament en la construcció de les històries nacionals. En definitiva, si alguna cosa demostra el text de Berger és que en l’afany de construir la història a la carta que sol tenir el nacionalisme, certament la selecció d’uns fets i no altres o la valoració que d’uns mateixos esdeveniments pot arribar a fer una narració nacional depenent de la ideologia de qui l’escriu, reafirma aquesta idea constant que sobrevola tot el volum: la nació com a construcció humana.

Construir o desconstruir? Dues cares d’una mateixa moneda, d’una forma d’entendre la nació, la identitat i el nacionalisme a partir d’una forma d’anàlisi molt concreta: el constructivisme. L’article d’Umut Özkirimli, escrit en 2002, i que es pregunta «És la nació com una carxofa?», serveix per a posar els fonaments d’aquesta manera d’estudiar la nació i, sobretot, per a confrontar-la amb l’anomenada escola etnosimbolista que representa principalment Anthony Smith. Un dels primers elements que Özkirimli posa sobre la taula és que la principal diferència entre el constructivisme i l’etnosimbolisme és que el primer «fa ús dels mètodes i de les idees de la deconstrucció per analitzar les creences i pràctiques socials establertes no només per qüestionar-les, sinó també per transformar-les». En certa manera, recorda força a aquella clàssica crítica de Marx als filòsofs que fins aleshores s’havien dedicat únicament a interpretar el món. L’etnosimbolisme fa això, criticar les teories modernistes i postmodernistes amb elements més o menys encertats, però sense proposar unes alternatives clarament fermes i distants dels dos paradigmes criticats. La no discussió de determinades categories per part dels etnosimbolistes, com ara el «poble» o les «memòries col·lectives» fa que no es pregunten «quin poble» o «quina memòria» i això, sense voler-ho, els apropa a l’essencialisme i la naturalització de la nació enfront de la proposta constructivista. Perquè la voluntat i l’emoció són importants per a la construcció del discurs nacional, però la imaginació i el pensament també. Al cap i a la fi, creure que prèviament a l’existència de la nació existeixen una sèrie d’elements ètnics, simbòlics o lingüístics concrets no invalida la proposta constructivista, que el que fa és afirmar que aquestes bases «objectives» són modelades, seleccionades i adaptades als interessos dels diferents grups que construeixen la narrativa nacional. En definitiva, per a Özkirimli, «els etnosimbolistes no són “nacionalistes retrospectius”, com altres crítics han subratllat, sinó “nacionalistes reticents”: no volen revelar el que senten, i ací està el problema». I la pregunta final és clara: és possible, com pretenen els etnosimbolistes, trobar una teoria totalitzadora que explique el paradigma nacional? La resposta també: no ho és perquè des d’una perspectiva constructivista cada nació parteix d’uns elements particulars que la fan única en la seua construcció. Això no vol dir que no puguem traçar fases —com va fer Hroch— o una sèrie de criteris que identifiquem com a comuns. Ara bé, voler explicar a partir d’un mateix paradigma la nació senegalesa i l’armènia és simplement impossible.

Arribats aquí el llibre aborda un dels temes més invocats els darrers anys i que més mal ús n’ha fet la política: l’existència de nacions cíviques i nacions ètniques. Habitualment l’autor més citat en referència a això és l’alemany Jürgen Habermas, però en l’article «El mite de l’estat cívic. Una anàlisi crítica de la teoria de Hans Kohn per entendre el nacionalisme», Taras Kuzio s’enfronta a la tasca de desconstruir i refutar les teories d’aquest filòsof i historiador. Fonamentalment la teoria de Khon se centra a defensar un suposat origen cívic per al nacionalisme occidental en contraposició a l’origen ètnic del de l’Europa de l’est. Com demostra Kuzio, però, tal afirmació no sols no suporta el pes d’una anàlisi mínimament científica sinó que, a més a més, només serveix per a estigmatitzar uns nacionalismes enfront d’altres que són presentats com a democràtics. Les teories binàries normalment tendeixen a no solucionar els problemes que estudien perquè la realitat és molt més multifactorial que com aquestes la presenten. En el cas de la proposta de Khon es parteix d’un problema d’inici que invalida la teoria: on comencen i acaben occident i orient? És Irlanda occident? I el seu nacionalisme és cívic o ètnic? És realment el nacionalisme francès, anglès o nord-americà tan cívic com se’ns presenta o tenen en origen i final uns clars components ètnics i essencialistes? El grau de selecció que desenvolupa Khon amb els exemples estudiats és una altra de les mancances de la seua teoria. I tot plegat només acaba servint una finalitat política molt concreta: positivitzar uns nacionalismes enfront d’uns altres idealitzant d’aquesta manera unes nacions davant la resta. L’homogeneïtzació cultural, la creació de mites i la construcció d’un relat nacional a la carta ha estat una constant dels estats cívics que defensa Khon, exactament igual que en els altres perquè, al cap i a la fi, tots els nacionalismes acaben garbellant la història al seu gust per expurgar allò que no interessa i apropiar-se d’allò altre que justifica la seua existència.

El darrer terreny en què s’endinsa el llibre és el cronològic, el paper que juga la temporalitat en la construcció de la nació. Moltes vegades en el debat polític determinats discursos intenten confrontar-se a «l’altre» a partir de la recerca d’una mena d’orígens gairebé immemorials. És un historicisme cronològic al qual estem més que acostumats per part del nacionalisme espanyol quan ressuscita als Reis Catòlics, el Cid Campeador o, fins i tot, Viriato. La temporalitat que tracta Tim Edensor en l’article «Reconsiderant les temporalitats nacionals», però, no és aquesta sinó aquella més ordinària, diària, banal, que diria Billig. El temps, la quotidianitat, els hàbits i les rutines conflueixen en una mena de «sentit comú» nacional que s’estén per tota la geografia de l’estat-nació modern i ens normalitza unes construccions socials que ens passen totalment desapercebudes en el nostre dia a dia. Un català de Girona, en tant que ciutadà espanyol, té una rutina igual que la d’un veí de Madrid, Vigo o Sevilla. Un català de Perpinyà, en tant que ciutadà francès, manté uns hàbits i uns horaris laborals iguals que els d’un resident de Marsella, Lió o París. I aquestes maneres de fer són fonamentals per a la construcció d’un imaginari col·lectiu que es projecta a la resta d’iguals, als membres de la nació amb els quals acabem mantenint uns llaços de solidaritat que, contràriament, no veiem reflectits en gent que viu a molts menys quilòmetres de distància i amb els quals, fins i tot, històricament hem format una mateixa comunitat humana que ara es veu dividida per una frontera administrativa que rep la categoria de nacional. Perquè la nació es fa també a partir d’aquesta «sincronia nacional» que projecta una determinada identitat nacional en un espai-temps molt concret.

En definitiva, ens trobem davant del primer volum d’aquesta col·lecció que, tot i formar part del bloc d’autors modernistes, són crítics amb un paradigma que ha deixat d’estudiar determinats elements fonamentals per a entendre la construcció de les nacions i les identitats. El discurs fonamental del llibre és que seria impossible traçar una única teoria sobre les nacions que servís per a tot el món, posant així sobre la taula la idea que la diversitat és el punt central de la seua proposta epistemològica. Com en l’obra de Dalí, la nació és persistent com la memòria i igual d’elàstica que un formatge camembert que s’estira i s’escurça adaptant-se no sols a les necessitats del nacionalisme que la imagina i construeix, sinó també als temps històrics. I aquesta és, segurament, la grandesa de la proposta nacional que continua sent molt més permanent del que molts es pensaven anys enrere.

Antoni Rico

L'Espill, 49 (2015), pp. 192-197


dilluns, 25 de maig de 2015

Apunts sobre el nou panorama polític gironí

Ahir es van viure unes eleccions municipals realment apassionants perquè hi havia moltes incògnites. Després d'una legislatura carregada de canvis en el panorama municipal degut a la feblesa de CiU i el transfuguisme, el cert és que saber què podria passar era realment difícil de predir. En general el nou Ajuntament ha quedat marcat per dos elements importants: CiU està estancada i aquelles forces que juguen a l'ambigüitat en el tema del procés no tenen marge de supervivència. Però anem per parts.

Els estables



En primer lloc cal dir que el resultat de CiU ahir, a diferència del que diu el senyor Carles Puigdemont, és un autèntic fracàs si tenim en compte les expectatives generades, i tingudes, per la federació nacionalista. Cal recordar que malgrat que la dreta catalanista ha tingut al voltant d'un miler més de vots, aquesta vegada no es presentava des de l'oposició sinó des de l'alcaldia i, a més, ho feia incorporant les sigles d'Avancem i Reagrupament al seu projecte com a premi per la mostra de fidelitat donada mitjançant el transfuguisme. Carles Bonaventura es presentava com a número 13 de la llista perquè era la xifra simbòlica que representava la majoria absoluta. Doncs bé, ha quedat fora i molt lluny de poder tornar a ser regidor. Hom pot dir que CiU i Reagrupament eren plenament conscients que la possibilitat de què el trànsfuga tornara a ser regidor era remota. Segurament sí, però el cert és que el discurs de campanya i les expectatives inicials apuntaven en la direcció de la creença que això seria possible. Al cap i a la fi CiU ha demostrat que mai podrà tenir una majoria absoluta a Girona perquè a diferència de Nadal i el PSC, sempre serà incapaç d'aconseguir vots en el centre i en la perifèria: el seu model radial i centralista de ciutat margina els barris, cosa que no permet mantenir un equilibri de vots generalitzat i més o menys semblant a tot arreu.

En segon lloc tenim la tornada d'ERC a l'Ajuntament. Els republicans van quedar fora en 2011 per un sol vot de diferència. En aquestes eleccions ERC tenia moltes esperances de tornar fort al ple municipal. Fa un any les expectatives eren molt altes i a mesura que han anat passant els mesos el suflé republicà s'ha anat desinflant. Finalment han aconseguit ser segona força però amb un marge de només 88 vots respecte la CUP que és actualment el tercer grup de l'Ajuntament. Quan es diu que ERC ha passat de 0 a 4, si bé és cert en números reals, no ho és tant en termes polítics. ERC hauria d'haver tingut un regidor durant tot el mandat ja que quedar-se a un sol vot per aconseguir-ho és simplement una situació totalment derivada de l'estadística de la llei d'Hondt i la barrera del 5% arrebossada amb una alta dosi de mala sort. Si partim d'aquesta premissa, ERC hauria passat d'1 regidor a 4, augmentant així 3 respecte el mandat 2011-2015. Ara bé, si tenim en compte que ERC va arribar a tenir 4 regidors en l'anterior mandat, el cert és que els republicans simplement s'haurien mantingut en el mateix punt d'abans de caure en picat.

Els fracassats

Supose que ningú té cap mena de dubte que els tres fracassos més sonats són els del PSC, PP i ICV-EUiA. Els motius i conseqüències, però són diferents. En el cas dels socialistes s'ha demostrat que Paneque ha sabut mantenir el vot en els barris més espanyolitzats i on el PSC sempre havia tingut una borsa de vots, en molts casos clientelars. Ara bé, ha fracassat estrepitosament en el centre i els barris més catalanistes. En la línia del que dèiem abans respecte CiU i la perifèria, al PSC actual no se li reconeix l'herència nadalista i l'equilibri entre les diferents Girones existents. I és més: difícilment el partit heretat per Paneque tornarà a ser l'hegemònic i omnipresent PSC de Nadal perquè els sectors catalanistes i progressistes gironins ja li han donat totalment l'esquena. En aquest sentit el PSC està condemnat a seguir perdent vots en les properes eleccions i fins i tot a quedar com una força minoritària en el ple.

A Conxita, però, li han robat la cartera. Deu ser molt dur que un exregidor teu es presente com a model de renovació política i tinga més representació que tu. Això és el que li ha passat al PP de Concepció Veray en aquestes municipals. Els casos de corrupció política del seu partit a Catalunya i la resta de l'Estat han acabat per donar-li la puntilla. De poc no entra ni ella, el que sí que hauria estat una autèntica catàstrofe per a la dreta espanyolista gironina. Amb un sol regidor, el PP ha deixat de ser decisiu a l'Ajuntament de Girona i no podrà repetir el seu idil·li polític amb la dreta catalanista quatre anys més. En aquest moment el PP a Girona deixa de tenir cap mena de capacitat de decisió: no serveix ni com a crossa de la dreta majoritària de la ciutat. Veurem com gestiona a partir d'ara el paper de regidora i diputada la senyora Veray.

La tercera gran perdedora de la nit ha estat ICV-EUiA. Feia temps que ICV es desinflava però ells no ho volien veure. Durant molts anys van creure que recollint elecció rere elecció els vots que deixava anar el PSC seria suficient per a mantenir sempre el tipus. Fins que l'estratègia no ha donat per més. De fet els ecosocialistes ja ho sabien això i d'aquí l'estratègia d'intentar crear plataformes “unitàries” que amb el nom de Guanyem o En Comú els ajudaren a salvar-se de l'enfonsament que els venia a sobre. I és només per l'efecte Ada Colau i alguna que altra plataforma d'aquestes que han aconseguit mantenir uns resultats encara dignes a nivell de Catalunya. En aquest sentit no deixa de ser paradigmàtic que Joan Olòriz en lloc de fer una anàlisi en clau crítica del que han fet i com ho han fet, encara avui mateix al matí es dedique a explicar el seu fracàs com a conseqüència de la falta de valentia de la CUP per a fer res amb ells. No hi ha més cec que el que no hi vol veure i crec que en Joan és molt millor analista polític que aquesta seua i apressada crònica matinal. ICV de Girona hauria de pensar què vol ser i a què aspira i en aquest sentit crec que no els ajuda gens la falta d'autocrítica respecte els seus anys en el govern municipal com tampoc pretendre ser una mena de segona versió assenyada de la CUP, tal com han jugat a ser els darrers quatre anys. L'ambigüitat d'Herrera i companyia en el tema del procés han fet la resta.

Els vencedors

La primera vencedora de la nit és la CUP. I no perquè ho escriga jo sinó perquè una mínima anàlisi rigorosa així ho demostra. En 2011 va ser la gran sorpresa de la nit electoral perquè va aconseguir 3 regidors amb uns 2981 vots. El tercer representant, com he dit, va venir d'un sol vot i en realitat, si deixem la llei d'Hondt de costat, hauria hagut de ser per a ERC. Per tant, el meu relat parteix del fet que, més enllà del transfuguisme de Carles Bonaventura, la CUP sortia de meta en aquestes eleccions amb 2 regidors reals. En aquest sentit la CUP hauria doblat els resultats obtenint-ne 4 en total amb uns 5425 vots. El resultat ha consolidat una força independentista i anticapitalista com a tercer partit de la ciutat, havent aconseguit ser la més votada en el Barri Vell, Sant Daniel o Sant Ponç i segona i tercera en gairebé la resta de la ciutat. A més, per primera vegada la CUP té uns bons resultats en barris que alguns interpretaven com a hostils per a l'independentisme i que han estat capaços d'entendre que el projecte de la CUP va més enllà del discurs centrat en la nació. De fet a Girona fa anys que aquest eix de treball n'és un més i en cap cas el prioritari del nostre dia a dia. En definitiva la CUP es revalida i supera a ella mateixa convertint-se en la millor representant d'una altra manera d'entendre Girona.


Els segons vencedors de la nit són Ciutadans que per primera vegada entren al ple municipal. Amb un discurs fonamentat en la demagògia i una buidor total de continguts, un exregidor del PP ha sabut vendre's com a renovació política, la qual cosa no deixa de ser una mena d'acudit de mal gust. D'aquesta manera el vot dretà estrictament espanyolista ha continuat tenint al ple 3 regidors però aquesta vegada dividits en dos partits.

Una governabilitat més difícil que l'anterior

En definitiva una jornada apassionant la que vam viure ahir. Ara caldrà veure com Carles Puigdemont aconsegueix sumar majories ja que ho tindrà molt més difícil que en l'anterior mandat. Amb el PP de Veray no ho podrà continuar fent perquè no els serveix de res: no sumen. Amb Ciutadans es dóna per suposat que poca cosa podran fer perquè els deixebles d'Albert Rivera a Girona es venen a ells mateixos com alternativa al nacionalisme de CiU i difícilment es podria entendre que ara, a les primeres de canvi, comencessin a donar suport a les polítiques d'un alcalde que s'autoproclama com a independentista. Amb el PSC de Paneque també ho té difícil perquè la socialista ha fonamentat la seua campanya electoral en criticar el model CiU i pactar amb aquests ara li suposaria perdre la poca credibilitat que li queda als socialistes. Finalment cal saber que pensa fer ERC. De ben segur que des de CiU ja s'està trucant a Can Junqueras amb la intenció de pactar de manera estable a la ciutat. La cantarella de “no es pot posar en perill el procés” o les eleccions del 27 de setembre comença a convertir-se en una llosa sobre el cap d'una ERC que necessita temps per a resituar-se en un plenari municipal del que va desaparèixer. I temps és, precisament, el que no tenen. CiU sap perfectament que no podrà governar aquest mandant pactant amb uns i altres sense rebaixar el seu programa de màxims. Qui voldrà pactar amb ells serà una altra història.


Voldria acabar aquestes línies amb una satisfacció i un desig. La satisfacció és saber que de tots els trànsfugues de l'anterior mandant només una tornarà a ser regidora. El desig és que durant aquests quatre anys tots els regidors i regidores siguen fidels a la llista i el programa amb que s'han presentat.

Les imatges tenen com a Font el Punt diari, ICV-EUiA i la CUP de Girona 

Per què no vaig a la llista de la CUP de Girona

Aquests dies he llegit bastants articles de gent que explica per què ha decidit anar en una llista de la CUP. Gent valenta que ha decidit fer un pas endavant en el seu compromís per construir un país i una societat més lliure. La veritat és que tot plegat fa molt de goig i és garantia de solidesa i consolidació del projecte. Quan portes tants anys treballant per unes idees, unes maneres de fer, a contra corrent, i finalment veus que tanta gent ha decidit sumar i engrandir la utopia, el grau de satisfacció és inexplicable. Amics, companys de feina o coneguts em pregunten: en quin número de la llista vas? Sortiràs regidor aquesta vegada tu? I la meua resposta és: no hi vaig. La primera reacció és de sorpresa, gairebé de cert desconcert. I com és això?  Doncs perquè a la CUP tothom és necessari però també prescindible.

Encara no he conegut cap company o companya que estiga a la CUP per anar a una llista. Tenir càrrecs, poltrona, seient, minuts de televisió o ràdio, no és precisament el que motiva la militància en la CUP. Ans al contrari, moltes vegades els que hem hagut de fer de portaveus, de primers en una llista, de regidors o, ara, també de diputades, ho hem fet per compromís amb el projecte contra els nostres propis interessos personals. Perquè en la CUP és tan important la feina que fa qui dóna la cara com la de qui enganxa cartells, la de qui és entrevistat com la de qui difon l'entrevista per les xarxes socials, la de qui fa un míting com la de qui munta les taules d'un dinar popular. En la CUP tothom suma perquè les nostres mans són el nostre capital.

Aquesta campanya la passaré enganxant cartells, fent parades, obrint el local de campanya, preparant una arrossada i assistint a tants actes com la meua paternitat ho permeta. M'estalviaré, però, la pressió d'haver de parlar en públic, que no és poc. Aquestes dues setmanes la meua aportació al projecte de la CUP serà una altra diferent respecte d'altres campanyes. El resultat el coneixerem el 24 de maig a la nit i, de ben segur, que augmentarà el grau de satisfacció personal i col·lectiva que la CUP ens ha donat els darrers anys.

dimecres, 21 de gener de 2015

4F: un cas Dreyfus a la catalana

J'accuse escrigué Émile Zola el 1898 en el diari francès L'Aurore. L'autor deGerminal, el gran escriptor del naturalisme francès, posava sobre paper la hipocresia, l'antisemitisme i la injustícia de la conservadora societat de la III República. Una sèrie de mentides i proves falses havien portat el 1894 el capità de l'exèrcit francès Alfred Dreyfus a ser acusat d'espionatge en favor de l'exèrcit alemany. En un primer moment, però, l'acusació fou generalitzada entre la societat francesa. Aquesta mostrà les vergonyes d'un règim que es projectava a partir de la egalité, fraternité, liberté i, alhora, jutjava innocents sense proves. La premsa conservadora aprofità el cas per a agitar l'odi contra l'esquerra i els jueus. I fins i tot Jean Jaures, líder socialista, demanà anar més enllà de la inhabilitació i aplicar-li la pena capital. Dreyfus fou condemnat. A partir d'aquest moment, la família i els amics del capità, però també membres destacats de l'esquerra francesa, començaren a investigar convençuts de la farsa que havia suposat el judici. La primera cosa a fer era denunciar el procediment: un judici a porta tancada, amb unes proves molt febles i uns testimonis sense cap ni peus. El següent pas fou destapar la falsedat de les proves. I amb això resolt, començaren a fer pública la injustícia comesa.

J'accuse. I qui fou acusat fou Zola. La gran França no podia permetre el qüestionament d'un sistema que es pretenia democràticament modèlic. El general Billot, al qual Zola assenyalava en el seu text, denuncià el literat per difamació. El botxí convertit en víctima i els jutges donant-li la raó. Paradoxes democràtiques. Vergonya generalitzada i increment de la tensió. Les represàlies contra Zola, però, mogueren una esquerra que començava a veure que tot plegat era un despropòsit i una injustícia. El cas es va reobrir quan una sèrie de proves sorgiren a la premsa. La cal·ligrafia de la carta on s'acusava Dreyfus no es corresponia amb la del presumpte autor de l'epístola. Les diverses versions que donaren els testimonis durant el judici no encaixaven amb una única versió dels fets. En definitiva, tot un despropòsit que escandalitzà la societat francesa que es va haver de veure a ella mateixa davant d'un espill que li mostrava totes les seues misèries.

Dissabte es projectà al Canal 33 de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals el documental “Ciutat Morta”. Aquest treball, però, ja feia temps que es podia veure si és que el cas t'interessava. El juny del 2013 unes 800 persones havien ocupat l'antic Palau del Cinema per a la seua estrena a Barcelona. El film va córrer per centres socials, casals i ateneus. Però, què explica aquest documental que tant de revol ha provocat aquests dies? Doncs un afer Dreyfus a la catalana i, dramàticament, amb un final que sempre serà pitjor que el cas francès: la Patricia Heras mai més podrà ser rehabilitada. Fem un exercici d'història comparada. Canviem al llarg del text “Dreyfus” per “4F”, “1894” per “2006”, “L'Aurore” per “La Directa”, “premsa conservadora” per “La Vanguardia” o fins i tot “Pilar Rahola”, “jueu” per “okupa”, “Billot” per “Víctor Ginabel” i “Émile Zola” per “Jesús Rodríguez”. El resultat és esgarrifós perquè la societat catalana, com la francesa, quan s'ha posat davant del mirall ha vist també totes les seues misèries.

Aquests dies, amb totes les vergonyes a l'aire, els responsables polítics del moment -d'esquerra, no ho oblidem- corren per demanar la reobertura del cas. L'actual alcalde de Barcelona ens demana confiança en la Guàrdia Urbana i, el més greu, l'Ajuntament de Gavà en mans del PSC i ICV defensa al senyor Víctor Ginabel ja que ara el tenen en plantilla. La democràcia catalana, com la francesa, no suporta ser qüestionada. Aquesta mateixa actitud miserablement gremial de polítics, fiscals, premsa i jutges va fer que Dreyfus hagués d'esperar fins a 1906 per a ser rehabilitat a l'exèrcit. Haurem d'esperar el mateix temps per què els 4F tinguen justícia? Esperem que no.

divendres, 19 de desembre de 2014

L'auge de l'esquerra alternativa segons Roger Tugas. Reflexions postlectura

Fa uns dies vaig acabar de llegir el darrer treball del periodista Roger Tugas. Un llibre interessant com a crònica de la formació, transformació i modelatge del que anomenem, entre d'altres conceptes, “l'esquerra alternativa”. Si espereu llegir un llibre d'anàlisi polític, sociològic o històric, no ho trobareu. Tugas el que fa és periodisme i, per tant, descriu la realitat que observa intentant allunyar-se el màxim possible de l'objecte d'estudi, cercant eixa difícil, i inusual, objectivitat que el periodisme diu voler representar i que normalment no és altra cosa que un subjectivisme amagat rere una titulació acadèmica. Tugas, però, ho aconsegueix amb èxit en un tema de tan fàcil posicionament i opinió. En certa manera el llibre em recorda al fonamental “La cara secreta de la política valenciana” del periodista Jesús Sanz que a dia d'avui és clau per a qualsevol anàlisi de la transició al País Valencià.

El relat periodístic de Tugas es centra en analitzar Podemos, Procés Constituent, ICV, IU, EUiA i la CUP. I és clar, la diversitat és tan gran que en ocasions s'aprofundeix poc i d'altres cal ser un bon seguidor de les dinàmiques de partit per a poder entendre el perquè de les coses. En el cas de les organitzacions i partits de nova creació, fins i tot podríem afirmar que la narració de Tugas ja ha quedat obsoleta a dia d'avui en alguns aspectes. És el risc d'escriure un llibre tan de present en clau periodística: els articles tenen una data de caducitat gairebé diària, els llibres pretenen perpetuar-se en el temps i, de vegades, els esdeveniments superen aquest format. El problema, però, no és de qui escriu el text sinó dels seus protagonistes que tant han canviat -i canvien- pel que fa a sigles, mentre en la majoria dels casos els individus que les omplen de contingut militant no ho han fet tant.

El primer dubte que el llibre et deixa -i que el mateix Tugas fa entreveure en determinats moments- és on comença i acaba aquest “alternativisme” en les diferents organitzacions d'esquerres. Poden ser alternatius aquells partits que han tocat poder durant els anys en què la majoria de l'esquerra “alternativa” el que tocava era carrer i porra de policia? Sembla que en aquest tema el discurs canvia depenent del lloc perquè de la mateixa manera que aquells que a Madrid diuen que no volen ser la UCI de cap partit del règim, quan es tracta de Barcelona -conscient o inconscientment- els refloten. La qual cosa no deixa de ser curiosa si tenim en compte que a Madrid IU no ha tocat gaire poder, mentre que a Catalunya ICV-EUiA han estat els responsables de dues legislatures de tripartit a la Generalitat -amb control dels Mossos inclòs- i de la ciutat de Barcelona que ara es diu voler guanyar per acabar amb el model establert.

El problema, però, crec sorgeix del pecat original de posar etiquetes als moviments polítics. I no és que ho faça Tugas, és que ho fem tots, començant pels mateixos moviments polítics. Esquerra independentista? Esquerra anticapitalista? Cada vegada m'agraden menys aquestes etiquetes que encotillen, tanquen i estanquen qualsevol possibilitat d'anàlisi multifactorial i divers, portant-nos normalment a un reduccionisme analític que poc ajuda a entendre en la seua plenitud quelcom tan complex com un moviment o una cultura política concreta. Què vol dir ser alternatiu? Què vol dir ser anticapitalista? Què vol dir ser d'esquerres? Fins i tot, què vol dir ser independentista en un món globalitzat? Conste que no sóc gaire partidari de determinades anàlisis postmodernes que amb un afany inicial de trencar els esquemes epistemològics d'una modernitat que entenen superada acaben jugant a una ambigüitat terminològica que tampoc ajuda a definir i entendre categories socials, històriques o polítiques.

Un altre dels elements interessants del llibre és que l'autor posa sobre la taula les fortaleses i febleses de cadascun dels agents polítics analitzats. En aquest sentit, Tugas no escatima recursos en mostrar que tots, d'una manera o altra, malgrat representar públicament uns discursos ferms i ben estructurats, de vegades quan es grata una mica apareixen contradiccions i indefinicions marcades. En el cas de la CUP, una d'aquestes indefinicions seria la referent a la idea de nació, a com l'organització més important de “l'esquerra independentista” és un reflex de la feblesa teòrica i pràctica del moviment en la defensa dels Països Catalans. I és que una de les característiques de “l'esquerra alternativa” és el fet de tenir una bona retòrica més enllà de les possibilitats pràctiques i reals d'aplicar els seus programes polítics.

En definitiva, ens trobem davant d'un llibre interessant per al present però que crec ho acabarà sent més d'aquí deu anys en el sentit que no deixa de ser un recull periodístic de l'estat de la qüestió, una bona manera de crear-te una imatge general del panorama polític en l'àmbit de l'esquerra que s'ha forjat treballant amb els moviments socials i sense tocar poder -en el cas que no incloguem ICV-EUiA- els darrers deu o quinze anys. Tot i així, tampoc no em feu gaire cas: potser, sóc jo que m'ho mire amb ulls d'historiador, amb una perspectiva temporal diferent de la resta dels mortals. Qui sap.

Publicat a Llibertat.cat 

dimecres, 12 de novembre de 2014

Ara, la candidatura necessària

La jornada d'ahir 9 de novembre de 2014 ha estat una demostració de força d'una població, la catalana, que ja no es pensa subjecta a l'Estat espanyol. Des d'ahir, els governs de Madrid, ja no són cap referencialitat de poder a la que els catalans hagen d'estar sotmesos, obedients. Tot el contrari, el trencament mental amb Espanya que s'ha anat gestant els darrers anys ahir es va veure materialitzat en uns resultats de participació i, sobretot, amb una aposta pel Sí a la independència que ha desbordat als més optimistes.

Avui, però, és dia 10 i cal començar a llaurar el nou terreny de joc. Durant aquests dies, els partits i persones d'esquerres i independentistes han unit forces per convèncer als treballadors, aturats, estudiants, retallats, pensionistes, nouvinguts o precaris d'ofici que la independència és la millor opció per a poder construir un país millor per a tothom. L'experiència ha estat realment enriquidora i amb una potencialitat enorme. Però la pregunta en aquests moments és: i ara què hem de fer? Crec que el primer que cal és forçar el govern a la convocatòria d'unes eleccions que servisquen per dibuixar un nou Parlament a la Ciutadella amb capacitat i legitimitat de tirar endavant els passos que el nou escenari polític demana. Aquesta tasca s'ha de fer tant des de dins com des de fora, tant des dels partits amb representació com des d'eixa societat civil que s'ha demostrat forta, valenta i desobedient. Eleccions ja i de caràcter extraordinari.

Però com s'ha de presentar aquesta esquerra? Em sembla evident que el més unida possible, amb una candidatura forta, de caràcter inequívocament independentista, transformadora i disposada, des de la generositat que el moment exigeix, a tirar endavant la construcció d'un nou país des dels principis radicalment democràtics que representa. Aquesta candidatura hauria d'estar formada per la CUP però també per tots aquells sectors socials i polítics que s'han compromès, sense ambigüitats, amb la construcció del nou estat català entenent-lo com a independent i sobirà nacionalment però també econòmicament. No és temps de federalismes i pactes amb l'Estat sinó de ruptura democràtica. La transformació, però, no passa només per canviar de bandera ni de DNI sinó per la transformació radical de les relacions econòmiques, socials o de gènere. La pregunta és clara: qui està disposat a arriscar, a trencar amb les velles sigles a les que han estat lligats durant tants anys? Qui posarà per davant el país i la classe als interessos partidistes? Les properes setmanes ho veurem, de moment, avui, gaudim també del que vam viure ahir.