Celrà: Joan Fuster i la construcció nacional

Seguim amb els actes i les xarrades per conmemorar l'any Fuster. Aquesta vegada serà a Celrà (Gironès) convidat altre volta per l'organització juvenil Maulets. Un plaer.

Keynes ja no està de moda

Definitivament els neoliberals han decidit oblidar el llegat de Keynes. L'ideòleg de les mesures econòmiques que van traure els EUA de la crisi del 1929 és hui dia una espècie de tabú, de personatge denostrat i gairebé considerat com un "comunistoide" feroç. Així és la vida John, qui t'ho anava a dir. De fet, no és casualitat. Si els governs actuals obliden mesures com la injecció de diners públics en empreses privades per generar activitat, la creació de llocs de treball i d'empreses públiques, l'augment dels salaris dels treballadors o la nacionalització i control de la banca és per un motiu molt concret i conscient: no els importa que l'economia es recupere i torne a créixer. No. Aquest no és el seu problema. El que pretenen des del moment en què ells mateixos van generar la crisi és destruir l'anomenat Estat del Benestar. I aquí és on rau la clau de tot.

La vida sense l'URSS és molt fàcil. I no perquè el malvat Mur de Berlín i el govern de la Plaça Roja haja deixat de "sotmetre" a la població del bloc oriental, sinó perquè ara el camp de la privatització que es pot recórrer és molt llarg. Privatitzar la sanitat, l'educació, els principals sectors econòmics des de les energies fins a les telecomunicacions, ha estat el negoci ideal dels apòstols de Milton Friedman que, amb una mena d'evangelització globalitzadora, han estés per tot el planeta la bona nova del capitalisme neoliberal. Un missatge que es basa en un element fonamental: el sector públic ha de desaparèixer en benefici del privat. Un plantejament que ens porta a les polítiques que l'eix franco-alemany estan imposant per la vella Europa i que a casa nostra estan aplicant les seues sucursals partitocràtiques: PP i CiU. Perquè ja siga en català o en castellà, el negoci és el negoci.

Si patim aquesta mena de borratxera privatitzadora és per la ressaca i el mal de cap que l'insípid sistema de partits actual provoca. Vòmits, naússies i la sensació de què t'han venut "garrafón" és la que té una ciutadania que arrossega una antipatia profunda davant del concepte "política". Una sensació que no deixa de ser un èxit més dels mateixos que ens estan enfonsant amb les seues mesures econòmiques: si la política no t'interessa no t'impliques i, per tant, ells tenen més camp per recórrer. En definitiva una situació complexa i en molts moments desesperançadora. Solució: el primer pas prendre'ns una aspirina, traure'ns el mal de cap i, sobretot, deixar de donar confiança política a aquells que ens han dut a la situació actual. A partir d'aquí serem uns altres els que recorrerem el camp que tenim per davant. Perquè com va dir Fuster: "tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres", i això val tant per l'àmbit nacional com per al social.

Jornada sobre el País Valencià a Berga

Divendres participaré en la jornada que els companys de Berga dediquen al País Valencià i el procés d'alliberament dels Països Catalans. Si correu per terres berguedanes o de la Catalunya central ja sabeu què podeu fer...

Educació, valors i constitucionalisme

Publicat a Llibertat.cat

El nou govern del PP a l'Estat espanyol ha anunciat els darrers dies la seua intenció de tornar a canviar el model educatiu amb la introducció d'una sèrie de mesures i modificacions. Una de les més llampants és la proposta d'eliminar l'assignatura "Educació per la ciutadania" per una altra que, sembla ser, portarà per nom "Educació cívica i constitucional". El PP sempre ha dit que li semblava que l'assignatura implantada pel govern ZP es dedicava a adoctrinar els nostres joves. Bé, personalment, sempre he pensat que l'educació en valors si es fa de manera curricular no ajuda gaire a implantar en la nostra societat aquests valors. Al cap i a la fi, els valors que tenim no els assimilem per qüestions d'idealisme sinó per derivades del materialisme. El fracàs del model actual és evident: la societat no és menys masclista, homòfoba o racista pel fet d'haver reglat l'estudi de l'antiracisme, la lluita pels drets de les persones homosexuals o per una societat igualitària. Crec que els valors no es deuen ni es poden transmetre de manera curricular sinó tot el contrari, ha de ser una pràctica diària de l'aprenentatge no reglat. Si el cercle que envolta l'alumne no és racista ni masclista, ell tampoc no ho serà. Si la televisió no legitima comportaments i actituds homòfobes, els joves no veuran com a normal anomenar "maricón" un company. En definitiva, els valors ens venen donats per molts llocs diferents que, precisament, res tenen a vore amb l'àmbit acadèmic. El contingut, doncs, d'una assignatura com "Educació per la ciutadania", ha de ser inclòs de manera interdisciplinar en totes les matèries, no com a objecte d'estudi sinó com a forma de comportament diari.

Pel que fa a la proposta de canvis del PP, haig de dir que estic atemorit. I molt. De fet, és evident que avança cap a un model d'adoctrinament de la societat. L'adjectiu "constitucional" ja indica un tancament específic i explícit d'allò que es vol mostrar com a universal, vertader i bo. "Constitucional", a més, ha estat un eufemisme que tant PP com PSOE s'han dedicat a normalitzar els darrers anys per a no autoreconèixer-se com a nacionalistes espanyols. Per tant, l'assignatura hauria de portar el nom de "Educació cívica i espanyolista o espanyolitzadora". Una constitució que no ha estat tractada des d'uns plantejaments burgeso-liberals sinó religiosos. El qüestionament del text és qualificat com d'heretgia pels guardians de les essències de la transició. I és clar, les bíblies i els corans fa anys que van ser superats a occident com a elements reguladors de les relacions político-socials. Almenys, això és el que pensàvem i fa temps veiem que no és així.

En definitiva, cal que estiguem atents i expectants al que ens volen col·lar aquesta vegada. La proposta és perillosa perquè ve de qui ve i, a més, es fa en els termes que es fa. Estudiants, professors, mestres, pares i mares cal que no ens deixem empassar aquest atac frontal a la llibertat de pensament i l'esperit crític que ha de transmetre l'escola. No ens adormim perquè d'un dia per un altre pot passar que deixem de ser persones amb criteri propi a mutants constitucionals.

Xerrada sobre Joan Fuster

Si algú corre per Vilassar o per terres maresmenques el proper divendres 10 de febrer i en té ganes us podeu passar per l'Ateneu Vilassanès a escoltar a un servidor

Els masovers gironins

El proper 24 de febrer a Torroella de Montgrí es presentarà la monografia "Forçats a foc i llum. Una història oral dels últims masovers gironins, 1930-2000" en la que vaig participar fent entrevistes a masovers, transcripcions i recopilant material gràfic junt a estudiants i professors de la UdG. Tot i que no he escrit cap apartat del llibre, fa un temps vaig fer un article sobre el cas que vaig estudiar junt al professor Enric Saguer per a la Sociedad española de historia agraria, que us deixe per si el voleu llegir.

Article La última etapa de la aparcería en Cataluña. Una aproximación singular

Un any Fuster sense nostàlgies ni mitificacions

Publicat a Llibertat.cat

Enguany es compleixen cinquanta anys de la publicació de Nosaltres, els valencians. El clàssic de Joan Fuster, s’ha convertit en tots aquests anys en un llibre de capçalera i referència per a molts valencians i catalans que van començar a conèixer el seu país a partir de la seua lectura. Fuster, però, ha estat glorificat, pontificat, insultat o qüestionat des de posicionaments moltes vegades poc reflexius i contra els que el mateix Fuster lluitaria des de la seua ironia i subtilesa dialèctica si encara estiguera viu. Fou una figura polèmica i incòmoda en vida i continua sent-ho vint anys després de la seua mort. I per què? Doncs perquè Fuster era molt Fuster. Era capaç de dir que Carrillo i Felipe González eren uns covards, com que Abril Martorell era un “subnormal” i, al mateix temps, qualificar el PSAN de “collonada”. I sempre, quedant-se ben ample i tranquil amb la seua consciència. De fet, aquesta és la grandesa del personatge: no li calien els favors polítics ni les glorificacions excessives, ell per ell ja s’ho valia.

Crec que per respecte a la consciència del personatge en si cal que tot allò que fem, escrivim o diguem enguany sobre ell i la seua obra ha de mantenir un cert to racional, crític i, sobretot, poc dogmàtic. Perquè si alguna cosa no agradava al de Sueca eren les persones sectàries i poc reflexives. De messies ja hi ha hagut suficients al llarg de la història i als valencians, crec jo, no ens calen per eixir avant. El que cal és maduresa política, anàlisis serioses de la realitat i, sobretot, saber mirar més al futur que a mitificacions del passat. Perquè això és el que volia Fuster: mirar al futur. Sí és cert que abans ho feia traient a la llum el passat. Una història amagada que el suecà va començar a construir amb Nosaltres, els valencians i que molts d’altres van continuar i estudiar, tal com ell volia.

Crec, doncs, que 2012 ha de ser l’any Fuster. Però un any per mirar més avant que enrere. El passat s’ha de conèixer per millorar el futur, no per mitificar-lo. I menys encara si la mitificació es centra en un personatge concret que, per a més inri, no creia en aquest tipus de coses. Fuster fou un home de la seua època i va escriure coses molt importants que, en molts aspectes, a dia de hui han estat superades i millorades. Si ell mateix va afirmar al pròleg del Nosaltres que el llibre “no és sinó un intent provisori de cobrir” el “buit bibliogràfic” existent sobre la història dels valencians, no siguem ara nosaltres els encarregats d’aturar el procés que ell va voler iniciar. Fuster i la seua obra, com la majoria dels clàssics, són útils si no són llegits amb nostàlgia i malenconia. Si sabem fer això descobrirem un escriptor apassionant que ens ensenyarà moltes coses útils. Sinó, perpetuarem consignes del tipus “temps passats van ser millors”. De nosaltres depèn.