dilluns, 27 de juny de 2016

Interpel·lem-nos

En un dels darrers textos de Fuster sobre els Països Catalans, el suecà reblia l’article amb una pregunta: som una nació? I al remat sentenciava: parlem-ne. Les paraules de Fuster s’emmarcaven en el “desencant” dels anys de la posttransició i la consolidació del règim autonòmic i democràtic. Dècades després la qüestió segueix en una mena de stand bypreocupant. N’hem parlat molt poc, sobre si som una nació. D’acord, les nacions no es fan només parlant-ne, pensant-les, sinó construint elements d’identitat, d’autoreconeixement comunitari, referencialitats compartides. Ara bé, cal parlar-ne, imaginar-les, perquè els Països Catalans, en el cas d’entendre’ls com a nació, són atípics, diferents dels models nacionals que tenim més a l’abast i que podem fer servir, de manera equivocada, normativament.
La Catalunya autonòmica no ha fet res per a apropar-se a valencians i mallorquins durant trenta anys. Els valencians i els mallorquins tampoc. Aquest és, segurament, el primer element que caldria començar a superar. La interpel·lació interterritorial, la creació de llaços i dinàmiques polítiques entre les diferents institucions que gestionen els nostres territoris, hauria de convertir-se en quelcom normal i normalitzat. La Catalunya del “procés” –o el que en queda d’aquest–, el País Valencià de socialistes i nacionalistes i les Illes, d’un mateix color polític d’allò que es comença a conèixer com a “a la valenciana”, no haurien de tenir els mateixos problemes per a interpel·lar-se que en les etapes anteriors. Les reunions de Ximo Puig i Carles Puigdemont indiquen que hi ha una voluntat de canvi de rumb. La indiferència amb què la premsa catalana va rebre la reunió ens manté en un punt de sortida semblant.
Interpel·lem-nos, doncs. Mitjans de comunicació comuns i compartits de manera recíproca, corredor mediterrani, convenis interuniversitaris, projectes econòmics i socials que superen les fronteres de cada país, entre d’altres, haurien de ser línies de treball prioritàries en els propers mesos o anys. Més enllà de la dinàmica política de cada país, cal posar sobre la taula polítiques comunes en tots aquells àmbits que ho permeten fer. Sense apriorismes ni condicionants, des de la naturalitat absoluta i explicant a la població de cada territori que la millor manera d’avançar cap a un futur de justícia, d’igualtat, de benestar, al cap i a la fi, és construir ponts entre els Països Catalans.
La interpel·lació, però, no ha de partir de cap essencialisme ni de cap paternalisme nacional. Es tracta de començar un procés d’intercanvi d’experiències a partir de l’autoreconeixement –Catalunya ja fa anys que s’autoreconeix– i el reconeixement mutu. Subjectes diferents que pretenen construir quelcom de comú. Mentre els partidaris dels Països Catalans partisquen de la idea que la seua nació és homogènia, el projecte no passarà d’un voluntarisme tendent al fracàs continu. Les nacions en el segle XXI no es poden entendre com una suma d’individus que mantenen intactes una identitat tribal inamovible. De què serveix ser 10.000 partidaris dels Països Catalans en un territori d’uns 14 milions? Ni que s’arribara a ser un milió de convençuts tindria cap utilitat més enllà de la satisfacció autoreferencial. Entendre que la realitat existent de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó és un conjunt de realitats heterogènies amb capacitat de ser per elles soles és fonamental per a fer avançar el procés de construcció dels Països Catalans. I no es tracta de reconèixer que els valencians mengen “paella” i els catalans “pa amb tomata” en un exercici de “regionalismo bien entendido” a la catalana. Parle de reconèixer la capacitat de govern, d’autonomia real, d’independència particular de cada territori respecte dels altres més enllà de compartir llengua i elements històrics o culturals. Aquesta és la clau de volta de tot plegat.
Interpel·lem-nos doncs. Acceptem-nos tal com som. Els catalans com a catalans, els valencians com a valencians –i què dir del camí que ens queda en aquest sentit!–, els andorrans com a andorrans, els mallorquins com a mallorquins i així amb cada illa. Autoreconeixement i interpel·lació, federalisme, unitat en la diversitat. Avancem en aquesta direcció i els Països Catalans seran. Quan? No ho sabem. Però seran perquè, responent a la pregunta de Fuster, sí, els Països Catalans són una nació.

dimecres, 1 de juny de 2016

Ressenya "Cultura clandestina. Los intelectuales del PSUC bajo el franquismo" en La Directa

Ressenya "Cultura clandestina. Los intelectuales del PSUC bajo el franquismo" en La Directa


dimarts, 19 d’abril de 2016

Els valencians, quan tornaran a sentir-se valencians? Algunes idees a propòsit del llibre de Vicent Baydal.

Comence per advertir que aquestes línies no pretenen ser una ressenya amb la intenció de valorar de manera acadèmica el contingut historiogràfic del llibre Els valencians, des de quan són valencians? El motiu és clar: no sóc medievalista. De fet, no és la valoració acadèmica de l'època estudiada el que m'interessa sinó les idees vinculades a la història contemporània i el present. La recerca d'uns orígens nacionals o identitaris ha estat una constant en totes les societats europees des de l'arribada de la contemporaneïtat. Certament, conceptes com nació o poble apareixen abans de la revolució francesa, el liberalisme i el nacionalisme, però també ho és que el seu significat era molt diferent. Vicent Baydal n'és conscient i per això ho adverteix en diferents moments del seu relat sobre els orígens de la “valencianitat” o dels valencians com a col·lectiu. De no fer-ho hauria caigut en un romanticisme que evita malgrat que aquesta llunyania es fa difícil en algun moment. Llegir un text sobre uns orígens medievals des dels nostres marcs de referència del present és una tasca complexa. És per això que el lector de Els valencians, des de quan són valencians? ha de fer en tot moment un exercici d'allunyament de la seua realitat política si vol entendre correctament el text. En cas de no fer-ho, malgrat els advertiments de l'autor, caurà en un presentisme ahistòric més propi d'interpretacions noucentistes del passat que del rigor historiogràfic de Baydal.

A pesar d'això, la pregunta és necessària i no menor: ens podem allunyar del present en la nostra valoració del passat? Tasca lloable i difícil alhora. S'allunya realment Vicent Baydal del seu pensament present en la recerca de la valencianitat? Quan Joan Fuster va escriure Nosaltres els valencians ho va fer amb una intencionalitat doble molt clara. Per una banda demostrar que els valencians eren un poble diferent de la resta de comunitats de l'Estat que no tenien la llengua catalana com a pròpia. Per una altra, Fuster assajava la història valenciana lligant-la en tot moment amb la de la catalanitat com a col·lectiu ampli que anava més enllà de les fronteres de Catalunya. Quan Baydal, amb un coneixement de l'època més profund del que podia tenir Fuster en 1962, posa l'èmfasi en l'enfrontament del binomi valencians-aragonesos, no fa una mica el mateix? És evident que la proposta del medievalista és la de demostrar que malgrat l'origen divers dels valencians -catalans, aragonesos, castellans, navarresos, etc.- aquests van iniciar una mena d'oblit de les seues arrels culturals per a passar a identificar-se com a valencians. Aquesta identificació, però, no fou una identitat exclusiva. Baydal ho explica encertadament, en el sentit que els homes i dones de l'Edat Mitjana valenciana mantingueren una mena de dualitat identitària entre la valencianitat política naixent i la catalanitat o “aragonositat” cultural d'origen. Ara bé, del llibre es desprén que a partir de mitjans del segle XIV la valenciana fou la principal. I de quina manera s'aconsegueix contraposar la identitat valenciana creada davant la identitat catalana o aragonesa d'origen? La clau, com demostra el llibre, es troba en l'aspecte polític de la identitat, en l'àmbit institucional i no en el lingüístic. Si el fusterianisme va convertir la llengua en l'element que donava forma a la identitat dels valencians, Baydal situa aquest la gènesi en la configuració política i institucional del regne. Tot plegat, però, ens porta a fer-nos una sèrie de preguntes. Per què els valencians de llengua catalana van abraçar la valencianitat com a identitat confrontada als interessos de la noblesa d'origen aragonès? De fet la catalanitat d'origen apareix poc en el llibre tot i que en algun moment s'assenyala com un element important en la configuració de la identitat valenciana. Van fer el mateix els aragonesos i castellans que no formaven part de la noblesa? En quin grau fou així? Aquests punts són, des del meu punt de vista, una feblesa del text o, si més no, un dels buits que poden quedar al lector després de la seua lectura.

Un altre tema sobre què cal posar el focus d'atenció és la manca de representació que els territoris situats al sud de la la línia Biar-Busot tenen en el conjunt del llibre. El fet no és només atribuïble al treball de Baydal sinó que forma part de la tradició historiogràfica valenciana generada des del centre del país. El territori comprès per les comarques del Vinalopó, l'Alacantí i el Baix Segura continua generant certes incomoditats a l'hora de ser analitzat. Baydal no defuig d'estudi i tracta aquestes comarques, però en cap cas amb la mateixa profunditat que la resta. Les aportacions de l'autor estan fetes a partir dels interessants treballs d'Antoni Mas i Juan Antonio Barrio Barrio sobre la identitat i la Governació d'Oriola. Crec, però, que caldria aprofundir més perquè el coneixement de la identitat dels homes i dones del sud en temps medievals ens pot ajudar a entendre la complexitat identitària actual i, sobretot, l'heterogeneïtat de les identitats existents al regne de València en temps medievals. També se sentiren valencians els pobladors d'Elx mentre aquest municipi formà part de Barcelona? De quina manera hem d'analitzar territoris com Novelda on el 1609 fou expulsat el 80% de la seua població perquè era morisca? I Montfort o Asp? I Crevillent? Per no parlar del paper d'Oriola en tot aquest conjunt territorial i la identitat dels seus ciutadans. Com dic, aprofundir en aquest estudi queda pendent.

De tot plegat crec que una de les idees més interessants que transmet el llibre per a l'estudi de les identitats i les nacions és que aquestes no tenen un moment fundacional concret sinó un recorregut històric que les va construint, formant i transformant. Malgrat que del llibre de Baydal es puga deduir que l'autor assenyala el segle XIV com a moment fundacional, l'extensió cronològica que suposa un segle tira per terra la romàntica idea de la data de naixemenet de la nació. En aquest sentit, els valencians no serien valencians perquè Jaume I va entrar el 9 d'octubre de 1238 a la ciutat de València. El que importa en la configuració de la valencianitat, realment, és el desenvolupament posterior de la comunitat humana assentada en aquest territori. És en aquest moment que es configura aquesta nova identitat peninsular que abans no existia. D'aquesta manera la conclusió és clara: les identitats són construccions culturals, filles d'uns temps històrics concrets i, sobretot, fruit de processos de llarga durada. De la mateixa manera que la identitat espanyola no naix per dos paràgrafs de la Constitució de Cadis sinó que, en tot cas, a partir d'aquest moment es va configurant al llarg del segle XIX, la valenciana tampoc va nàixer amb Jaume I ni, segles després, com a relat regionalista de Blasco Ibáñez. Com demostra Vicent Baydal tot plegat és molt més complex i heterogeni.

En definitiva el treball de Vicent Baydal es converteix en la darrera aportació historiogràfica per a entendre l'origen dels valencians com a col·lectiu. A diferència d'altres textos, però, es tracta d'un relat construït a partir de dades objectives, documentades i treballades on el marge d'interpretació o especulació subjectiva és estret o gairebé nul. Probablement ens trobem davant d'un text que tanca, si més no per un llarg període, el debat sobre la qüestió que planteja. A mi, però, m'obri un altre debat. I com que ja hem advertit que això no pretenia ser una ressenya estrictament acadèmica crec que cal preguntar-nos si encara a dia d'avui els valencians se senten valencians. Entre el Sénia i el Segura tenim un problema que no es remunta al segle XIV sinó a l'actualitat. Quan es tornaran a sentir valencians els valencians? Parle d'identitat ja que altra cosa són les propostes polítiques que cadascú de nosaltres puguem tenir en el present per al futur. Això és presentisme, o futurisme polític, però no història. Ara bé: el tema urgeix, i molt.



dimarts, 29 de desembre de 2015

Desencallar l'atzucac

Foto: Joan Cortadellas, El Periódico de Catalunya
Com que veig que tothom va dient la seua, jo diré la meua. El cas és anar posant opcions sobre la taula per desencallar la situació actual. Des de diumenge vaig donant voltes al tema i comence a pensar que potser la millor opció, en la situació actual, seria optar per posar sobre la taula la coneguda "Opció C" que proposava investir Mas amb 2 vots com a mal menor però no aprovar el pla de xoc presentat per insuficient. Què permet aquesta opció?
1) Inici de legislatura. Un dels motius principals (per no dir el primer) pels quals ens va votar la gent fou per ser garantia de què el procés tirava endavant i a més amb solidesa. Per tant, si JxSí no és capaç de presentar un candidat alternatiu nosaltres no podem ser l'excusa per aturar el procés ni per frenar les il·lusions de gairebé 2 milions de persones. Si heu escoltat avui Mas, tal com porten fent molts camamilles partys des de fa dies, tenen més por a la investidura que a les eleccions i això vol dir que ens volen com a excusa per frenar-ho tot. No els ho facilitem doncs.
2) Mantenir el nostre discurs i praxi netament anticapitalista. El pla de xoc presentat com la resta de mesures són totalment insuficients com per a rebre el suport de la CUP. Es tracta de plantejaments socialdemòcrates molt tous que en cap cas responen ni un 25% a les necessitats reals del país. A més, no aprovar el pla de xoc ni la resta de la proposta ens permet ser oposició, terreny en què ens movem bé i on volem continuar estant perquè nosaltres no som JxSí: són ells que van rebre 1.600.000 vots i el mandat de governar. Ells tenen, doncs, l'obligació de proposar coses i ja es poden calçar en fer-ho bé de cares als pressupostos perquè sinó, llavors, sí que s'acabarà la legislatura.
3) És una opció que no trenca la CUP. La CUP és més necessària que mai i no es pot trencar ara perquè una altra força política (o altres forces polítiques si incloem l'oportunisme dels podemitas, coscubieles i companyia) no és capaç de plantejar propostes de consens. Si tothom és responsable ha de ser capaç d'entendre que d'igual manera que vam dir que no faríem president Mas també vam dir que no aturaríem el procés cap a la independència. Què és més important: un personatge que gairebé hem convertit nosaltres en icona/fetitxe/mite o el procés de ruptura amb l'Estat? Jo ho tinc claríssim.
4) No anar a eleccions al març. No ens enganyem: ningú ha explicat, perquè és impossible saber-ho, que suposa per a la CUP i el procés de ruptura anar a unes noves eleccions. Personalment només hi veig avantatges per als partits autonomistes, neoautonomises i espanyolistes. Per ningú més. Podem creure que no investint Mas i anant al març podríem fer una mena de Front Popular amb Colaus, Podemos i companyia però això no és cert. Per començar perquè la meitat de la CUP mai anirà amb una coalició de partits on hi hagen agents polítics que no opten per la independència clarament. Per altra banda, aquesta opció de front d'esquerres al març només genera una falsa mitologia esquerrana gairebé redemptora que ens salvarà de tots els mals que personifica Mas. Ni la Barcelona de Colau és la Rosa de foc del 36 (els cambrers continuen necessitant propines per sobreviure, els prostíbuls estan ben oberts i els convents plens de monges), ni Podemos és una força anticapitalista (actualment està més a prop del PSOE de Suresnes que de l'autèntic socialisme de Pablo Iglesias de finals del XIX), ni mai de la vida es podrà fer res amb un partit com ICV on personatges com Coscubiela només fan que trinxar tot allò que toquen i controlen el partit només per interessos particulars. La CUP sola, per la seua banda, només repetiria resultats si la flauta sona però la meua impressió és que els empitjoraria perdent els diputats de Girona, Tarragona i Lleida i algun per Barcelona.
5) El govern que sortirà serà millor que l'actual. Tampoc ens engayem: l'allargament de l'inici de legislatura només ha suposat que els mafiosos de CDC han continuat ocupant el 100% de conselleries. I si anem al març encara tindran 3 mesos més -o 4!- per seguir fent i desfent al seu estil. Iniciar-la amb la investidura del candidat que JXSí plan
teja ajudarà a sanejar algunes conselleries que quedaran en mans de gent d'ERC i independents. És a dir, la política serà molt més pròxima a la socialdemocràcia que no al neoliberlisme convergent dels darrers anys. I si això no és així estarem allà, en el terreny de joc -aquell camp de què parlava l'amic David Fernández-, per denunciar-ho i fer-hi oposició. Tenir 10 no és el mateix que tenir-ne 3, bàsicament perquè l'aritmètica parlamentària ens dóna capacitat d'incidència i amb els números anteriors érem simplement el "Pepito Grillo" del Parlament. Que ho vam fer molt bé? I tant. Què és insuficient? També perquè nosaltres com va dir el senyor Otegui "hem nascut per guanyar, no només per resistir".
6) Assenyalar la responsabilitat d'ERC i els "independents". Si deixem de ser l'excusa serà molt més fàcil fer entendre a la gent que en gran mesura els responsables de tot plegat han estat l'absència/dimissió d'ERC i independents en tota aquesta escenificació. És lamentable veure com ERC ha jugat a veure-les passar. I ho ha fet per pura incompetència política o bé per càlculs electorals: el març els podria beneficiar. I això és molt i molt lamentable.
En definitiva i malgrat que no podré assistir ni a la plenària ni a les assemblees dels propers dies crec que una opció podria ser consensuar l'opció 3 com a la millor sortida de l'atzucac en què tots plegats hem entrat.
Des de Novelda amb amor.

divendres, 25 de desembre de 2015

La cruïlla del 27D

És més que sabut el que pense: Mas és un problema per a fer créixer l'independentisme. Ho pensava i ho continue pensant. De tot el bloc independentista és la pitjor persona per a encapçalar un procés de ruptura amb l'Estat. És poc de fiar i representa les pitjors polítiques econòmiques i socials dels darrers anys. Això ho pensa tothom que milita, col·labora o vota a la CUP. Ara bé, Mas no pot ser l'excusa per fer descarrilar un procés de ruptura en el moment que l'Estat espanyol es troba més feble que mai. De fet, cada dia tinc més clar que CDC, o almenys un sector important del partit, necessita la CUP com a excusa per fer descarrilar el procés de ruptura i erigir-se ells com als nous salvadors del país: neoautonomisme pur i dur.
Unes eleccions al mes de març només serviran per a afeblir la base independentista en pro de formacions que, legítimament, usen el discurs autodeterminista per a reforçar el projecte espanyol. Però aquest no és el meu projecte. I a més, per què no dir-ho també, són forces que no ofereixen una alternativa de ruptura en termes socials i econòmics sinó propostes de reforma que en alguns aspectes no poden ser considerades ni com a socialdemòcrates.
Entre arriscar amb un govern divers, encapçalat per Mas, però amb un tarannà més socialdemòcrata i clarament independentista o un altre igual de socialdemòcrata, encapçalat, o manipulat, per Coscubiela a partir del març, la meua opció, amb patates i milers de pinces al nas, és la primera. Però sobretot, sobretot, sobretot: la meua opció continua sent la CUP, vote el que vote diumenge, perquè està demostrant ser l'única que és capaç d'aglutinar milers de persones un diumenge de Nadal per a parlar de política. I això només ja és una diferència respecte la resta.

dimecres, 29 de juliol de 2015

A reveure Pere

Han estat dies molt tristos. Segurament dels pitjors que he passat en la meua vida. Ens ha deixat Pere Pujolàs i Maset, el pedagog, el mestre de mestres. Molts el recordareu per haver estat un dels grans genis de la pedagogia contemporània catalana: cooperativisme i escola inclusiva són conceptes que sempre aniran lligats a la seua persona. Altres pel seu compromís humà, influït pel personalisme de Mounier, convençut dels valors d'un cristianisme de base i obrer que l'Església oficial sovint, o sempre, oblida.
Per a mi, però, ha marxat el pare de l'Anna i en Joan, l'avi d'en Martí, l'home de la Carmina. Tenir la família tan lluny va convertir en Pere en un pare durant aquests anys. Mai l'hi podré estar suficientment agraït. I no només això: també ha estat un amic. Muntar i desmuntar mobles en trasllats, mirar partits del Barça, anar de viatge, parlar de llibres llegits i per llegir, articles, publicacions, planificar projectes de futur.
Ara, però, ens has deixat, just quan ha arribat en Martí que tant l'esperaves i tant el vas gaudir durant gairebé 6 mesos intensos. Ens quedaràs sempre en el record, el del cap, però sobretot el del cor. Allà on haja una mica d'estima, d'amor, tu en formaràs part. I en Martí coneixerà el seu avi com ningú mai et va arribar a conèixer. Des del primer moment, per sempre més.
Com tu deies, a reveure Pere. Allà on estigues dóna'ns força per seguir avant, per fer-nos millors, tal com tu vas arribar a ser.
Salut i república!

divendres, 19 de juny de 2015

«La persistència de la nació com a construcció», per Antoni Rico




L'Editorial Afers i la Universitat de València ens ofereixen un nou títol de la col·lecció «El món de les nacions»: La persistència de la nació. Estudis sobre nacionalisme. En aquest cas es tracta d’un volum a càrrec de l’historiador Ferran Archilés on es recullen un seguit d’articles i textos de diversos especialistes. Per als que ens dediquem a la matèria és un llibre fonamental, i els més profans en el tema hi trobaran un bon recull, divers i complet, de les darreres tendències en l’estudi de conceptes com nació, identitat i nacionalisme, tan actuals com complexos. El títol del llibre sorgeix de la definició que ja en 1954 va fer de la nacióLouis Snyder: «és un model persistent, però no necessàriament permanent de comportament». Perquè amb la caiguda del mur de Berlín ni es va acabar la història ni desaparegueren les nacions. L’única cosa que ha canviat és la concepció que d’aquestes tenim des de l’àmbit acadèmic enfront de la idealització estàtica i historicista que encara podem observar en els discursos i pràctiques polítiques oficials.

Sis són els protagonistes de l’edició, repartits en cinc articles més la introducció. Geoff Eley, Ronald Grigor Suny, Stefan Berger, Umut Özkirimli, Taras Kuzio i Tim Edensor han estat els encarregats per Ferran Archilés de completar la col·lecció de què forma part aquest llibre amb una sèrie d’aportacions que mantenen, complementen o refuten les diferents línies d’estudi dels altres volums. Una idea que pot quedar en el lector després de la lectura és que tots els textos, d’una manera més o menys explícita, acaben donant forma a una línia de pensament i estudi molt concreta sobre el tema: la nació com a construcció social i cultural. El que en definitiva podem començar a definir com a «constructivisme». De tots els autors, tanmateix, l’únic que s’identifica així de clarament és Özkirimli. Però, en el fons, qui és i qui no és constructivista? Tant el modernisme com l’etnosimbolisme parteixen de la idea que la nació, els nacionalismes i les identitats són creacions humanes i, per tant, construccions. Ara bé, aquests autors, tot i partir del paradigma modernista, i per tant de la crítica a l’etnosimbolisme, esmenen les teories modernistes en aquells punts en què no han estat capaces d’explicar tot allò que volien perquè s’han deixat elements importants que sí que són tractats ací, com ara la temporalitat, la fantasia de l’estat cívic o la variabilitat del relat nacional depenent del context històric en què es va construir. Al cap i a la fi, es tracta d’analitzar la nació no tant des del discurs polític que representa el nacionalisme sinó des d’una dimensió social més àmplia que abraçaria el dia a dia dels que conviuen i reprodueixen, conscient o inconscientment, la nació.

El primer dels textos és el de Ferran Archilés «Absència i persistència. L’estudi de la nació i el nacionalisme». Des de la definició de pàtria que Voltaire donà en el seu Dictionaire philosophiquefins a l’anàlisi de les principals teories dels modernistes Gellner, Hobsbawm, Anderson o Hroch, passant per les crítiques de l’etnosimbolista Smith fins als autors que protagonitzen el volum, Archilés traça una panoràmica històrica resumida però completa dels estudis sobre la nació i el nacionalisme. Per a l’historiador valencià ens trobem, des de 2003, en una mena d’atzucac sobre el tema a partir del moment en què es produí el «diàleg» entre Umut Özkirimli i Anthony Smith, és a dir, entre modernistes crítics i etnosimbolistes. I la pregunta és clara: «és possible cap mena d’acord?» Potser aquest, per necessari que siga, a hores d’ara és complex, el que no vol dir que impossible en alguns punts. En certa manera, Archilés considera que la no entesa prové de la visió excessivament tancada que Smith i l’etnosimbolisme tenen de les teories modernistes. En aquest sentit, podríem pensar que Archilés s’alinea clarament amb aquests darrers i especialment amb allò que defensa Özkirimli, tot i que l’historiador valencià es mostra partidari de l’entesa i el diàleg entre les dues tendències.

El següent text és el de Geoff Eley i Ronald Grigor «Del moment de la història social a l’estudi de la representació cultural». Aquest és de tots el més antic, ja que fou publicat originàriament al llibre dels mateixos autors Being national: a reader el 1996. La justificació de la seua inclusió en el volum la dóna el mateix Ferran Archilés al final del llibre: «els anys transcorreguts des de la seua publicació han confirmat que aquest impacte apuntava en una direcció de futur decisiva que els dos autors van entendre amb acuïtat». Efectivament, el text té un gran valor tant pel moment en què fou escrit com pel seu contingut: l’estudi sobre els imperis i les seues conseqüències postcolonials pel que fa a les identitats creades que mai abans havien estat ateses de manera tan profunda com proposaven. L’estudi sobre les nacions aparegudes amb la descolonització ens mostra com els elements clàssics en la configuració d’una nació —el territori, la llengua o la religió— no són sempre tan determinants i objectius en la creació de moviments nacionals. Aquests elements que les teories essencialistes —però també a la seua manera les etnosimbolistes— consideren «objectius», serien per a Eley i Grigor «estàtics», fet que els trauria importància en la configuració de la nació i els faria arribar a la conclusió que «en aquest sentit la nacionalitat es concep millor com un procés complex, desigual i impredictible, forjat a partir d’una interacció de fusió cultural i intervenció política concreta». És a dir, la nació seria una construcció cultural que va més enllà de la llengua, la història o la cultura d’una comunitat. Si no fos així, difícilment podríem entendre que en territoris tan diversos lingüísticament o culturalment com els africans o asiàtics, els col·lectius humans actuals s’autoreconeguen com a nacions. Des de l’antropologia, l’estudi d’Àfrica porta a parlar d’ètnies per a poder entendre’n la diversitat. Però, és clar, si ens endinsem en un àmbit d’estudi més polític del continent, la paraula nació pren força per a definir les diferents comunitats estructurades i reglades en l’actualitat com a conseqüència, fonamentalment, de la descolonització i l’aparició d’unes elits intel·lectuals desplaçades i formades en la metròpoli. Perquè si alguna cosa va fer la Revolució Francesa fou secularitzar les comunitats lingüístiques i ètniques a Europa en primera instància i a la resta del món progressivament. És en aquest moment quan la nació passa a estructurar-se discursivament: nació és igual a narració. Els mateixos autors, però, adverteixen de l’absurditat que representa considerar només els elements «subjectius» com la base única de la construcció d’una nació o d’una cultura nacional, prescindint així dels elements que podríem considerar «objectius». Així, sense prescindir d’aquests darrers elements, el que s’ha d’evitar és caure en el parany de considerar-los com a ens «naturalitzats», essencials, d’existència prèvia a la nació, prefigurats objectivament al llarg de la història. És per això que de la mateixa manera que és indiscutible l’existència prèvia a la nació d’una sèrie d’elements, també ho és que discursivament és impossible separar la nacionalitat moderna del discurs del nacionalisme entès com un moviment també sorgit en la modernitat. Intel·lectuals, líders, discurs, processos de representació, gènere, eurocentrisme o exclusió de l’estranger, pel que fa al reconeixement dels drets, són fonamentals per a la construcció de les nacions en un món com el nostre que canvia molt ràpidament.

Però, potser la construcció del discurs nacional ha estat sempre lineal des de la caiguda de l’Ancien Régime? Les pàgines que Stefan Berger dedica a analitzar com s’ha escrit la història nacional a Alemanya, França, Itàlia i el Regne Unit des de 1945 demostra com, efectivament, la narració nacional ha canviat fins i tot en els estats-nació més consolidats d’Europa. El text, publicat originalment en 2005 i titulat «Retorn al paradigma nacional? L’escriptura de la història nacional a Alemanya, Itàlia, França i el Regne Unit del 1945 al present», trenca amb el discurs que mantenia la idea que la II Guerra Mundial només havia afectat el discurs històric de la nació en estats com l’URSS, els EUA o el Japó. La influència de la guerra, però, afectà de ple la mitologia nacionalista francesa, britànica, italiana i, evidentment, alemanya. I en aquest darrer cas hem de parlar de dues narratives nacionals: la corresponent a la República Federal i la relativa a la República Democràtica. Però, fins i tot entre el 1945 i la caiguda del Mur, la narració històrica de la nació tampoc fou lineal i única sinó inspirada i condicionada a les diferents tradicions i cultures polítiques del país. Així, a pesar que tant a Itàlia com a França l’antifeixisme i la lluita contra l’ocupació nazi ocupà un paper central, el relat sobre com aquesta s’efectuà i quins en foren els vertaders protagonistes canviava depenent de l’eix esquerra-dreta. No era igual, doncs, la valoració que podien fer-ne els sectors conservadors francesos lligats al general De Gaulle que la del PCF. Tot plegat, a més, va estar condicionat a l’estatus que els historiadors tingueren en cadascun dels estats europeus i el paper que aquests jugaren voluntàriament en la construcció de les històries nacionals. En definitiva, si alguna cosa demostra el text de Berger és que en l’afany de construir la història a la carta que sol tenir el nacionalisme, certament la selecció d’uns fets i no altres o la valoració que d’uns mateixos esdeveniments pot arribar a fer una narració nacional depenent de la ideologia de qui l’escriu, reafirma aquesta idea constant que sobrevola tot el volum: la nació com a construcció humana.

Construir o desconstruir? Dues cares d’una mateixa moneda, d’una forma d’entendre la nació, la identitat i el nacionalisme a partir d’una forma d’anàlisi molt concreta: el constructivisme. L’article d’Umut Özkirimli, escrit en 2002, i que es pregunta «És la nació com una carxofa?», serveix per a posar els fonaments d’aquesta manera d’estudiar la nació i, sobretot, per a confrontar-la amb l’anomenada escola etnosimbolista que representa principalment Anthony Smith. Un dels primers elements que Özkirimli posa sobre la taula és que la principal diferència entre el constructivisme i l’etnosimbolisme és que el primer «fa ús dels mètodes i de les idees de la deconstrucció per analitzar les creences i pràctiques socials establertes no només per qüestionar-les, sinó també per transformar-les». En certa manera, recorda força a aquella clàssica crítica de Marx als filòsofs que fins aleshores s’havien dedicat únicament a interpretar el món. L’etnosimbolisme fa això, criticar les teories modernistes i postmodernistes amb elements més o menys encertats, però sense proposar unes alternatives clarament fermes i distants dels dos paradigmes criticats. La no discussió de determinades categories per part dels etnosimbolistes, com ara el «poble» o les «memòries col·lectives» fa que no es pregunten «quin poble» o «quina memòria» i això, sense voler-ho, els apropa a l’essencialisme i la naturalització de la nació enfront de la proposta constructivista. Perquè la voluntat i l’emoció són importants per a la construcció del discurs nacional, però la imaginació i el pensament també. Al cap i a la fi, creure que prèviament a l’existència de la nació existeixen una sèrie d’elements ètnics, simbòlics o lingüístics concrets no invalida la proposta constructivista, que el que fa és afirmar que aquestes bases «objectives» són modelades, seleccionades i adaptades als interessos dels diferents grups que construeixen la narrativa nacional. En definitiva, per a Özkirimli, «els etnosimbolistes no són “nacionalistes retrospectius”, com altres crítics han subratllat, sinó “nacionalistes reticents”: no volen revelar el que senten, i ací està el problema». I la pregunta final és clara: és possible, com pretenen els etnosimbolistes, trobar una teoria totalitzadora que explique el paradigma nacional? La resposta també: no ho és perquè des d’una perspectiva constructivista cada nació parteix d’uns elements particulars que la fan única en la seua construcció. Això no vol dir que no puguem traçar fases —com va fer Hroch— o una sèrie de criteris que identifiquem com a comuns. Ara bé, voler explicar a partir d’un mateix paradigma la nació senegalesa i l’armènia és simplement impossible.

Arribats aquí el llibre aborda un dels temes més invocats els darrers anys i que més mal ús n’ha fet la política: l’existència de nacions cíviques i nacions ètniques. Habitualment l’autor més citat en referència a això és l’alemany Jürgen Habermas, però en l’article «El mite de l’estat cívic. Una anàlisi crítica de la teoria de Hans Kohn per entendre el nacionalisme», Taras Kuzio s’enfronta a la tasca de desconstruir i refutar les teories d’aquest filòsof i historiador. Fonamentalment la teoria de Khon se centra a defensar un suposat origen cívic per al nacionalisme occidental en contraposició a l’origen ètnic del de l’Europa de l’est. Com demostra Kuzio, però, tal afirmació no sols no suporta el pes d’una anàlisi mínimament científica sinó que, a més a més, només serveix per a estigmatitzar uns nacionalismes enfront d’altres que són presentats com a democràtics. Les teories binàries normalment tendeixen a no solucionar els problemes que estudien perquè la realitat és molt més multifactorial que com aquestes la presenten. En el cas de la proposta de Khon es parteix d’un problema d’inici que invalida la teoria: on comencen i acaben occident i orient? És Irlanda occident? I el seu nacionalisme és cívic o ètnic? És realment el nacionalisme francès, anglès o nord-americà tan cívic com se’ns presenta o tenen en origen i final uns clars components ètnics i essencialistes? El grau de selecció que desenvolupa Khon amb els exemples estudiats és una altra de les mancances de la seua teoria. I tot plegat només acaba servint una finalitat política molt concreta: positivitzar uns nacionalismes enfront d’uns altres idealitzant d’aquesta manera unes nacions davant la resta. L’homogeneïtzació cultural, la creació de mites i la construcció d’un relat nacional a la carta ha estat una constant dels estats cívics que defensa Khon, exactament igual que en els altres perquè, al cap i a la fi, tots els nacionalismes acaben garbellant la història al seu gust per expurgar allò que no interessa i apropiar-se d’allò altre que justifica la seua existència.

El darrer terreny en què s’endinsa el llibre és el cronològic, el paper que juga la temporalitat en la construcció de la nació. Moltes vegades en el debat polític determinats discursos intenten confrontar-se a «l’altre» a partir de la recerca d’una mena d’orígens gairebé immemorials. És un historicisme cronològic al qual estem més que acostumats per part del nacionalisme espanyol quan ressuscita als Reis Catòlics, el Cid Campeador o, fins i tot, Viriato. La temporalitat que tracta Tim Edensor en l’article «Reconsiderant les temporalitats nacionals», però, no és aquesta sinó aquella més ordinària, diària, banal, que diria Billig. El temps, la quotidianitat, els hàbits i les rutines conflueixen en una mena de «sentit comú» nacional que s’estén per tota la geografia de l’estat-nació modern i ens normalitza unes construccions socials que ens passen totalment desapercebudes en el nostre dia a dia. Un català de Girona, en tant que ciutadà espanyol, té una rutina igual que la d’un veí de Madrid, Vigo o Sevilla. Un català de Perpinyà, en tant que ciutadà francès, manté uns hàbits i uns horaris laborals iguals que els d’un resident de Marsella, Lió o París. I aquestes maneres de fer són fonamentals per a la construcció d’un imaginari col·lectiu que es projecta a la resta d’iguals, als membres de la nació amb els quals acabem mantenint uns llaços de solidaritat que, contràriament, no veiem reflectits en gent que viu a molts menys quilòmetres de distància i amb els quals, fins i tot, històricament hem format una mateixa comunitat humana que ara es veu dividida per una frontera administrativa que rep la categoria de nacional. Perquè la nació es fa també a partir d’aquesta «sincronia nacional» que projecta una determinada identitat nacional en un espai-temps molt concret.

En definitiva, ens trobem davant del primer volum d’aquesta col·lecció que, tot i formar part del bloc d’autors modernistes, són crítics amb un paradigma que ha deixat d’estudiar determinats elements fonamentals per a entendre la construcció de les nacions i les identitats. El discurs fonamental del llibre és que seria impossible traçar una única teoria sobre les nacions que servís per a tot el món, posant així sobre la taula la idea que la diversitat és el punt central de la seua proposta epistemològica. Com en l’obra de Dalí, la nació és persistent com la memòria i igual d’elàstica que un formatge camembert que s’estira i s’escurça adaptant-se no sols a les necessitats del nacionalisme que la imagina i construeix, sinó també als temps històrics. I aquesta és, segurament, la grandesa de la proposta nacional que continua sent molt més permanent del que molts es pensaven anys enrere.

Antoni Rico

L'Espill, 49 (2015), pp. 192-197