El passat dia 22 de gener, en plena efervescència del
debat sobiranista, l’escriptor nordcatalà Joan Lluís-Lluís ens va posar en una
disjuntiva típica i tòpica: triar entre Catalunya i els Països Catalans.
L’article de Lluís mostrava clarament la feblesa a dia d’avui que el projecte
dels Països Catalans té per a la majoria del catalanisme o del mateix
independentisme, entès transversalment. Encara no som capaços de comprendre que
el problema no és o “tot” o “per parts”. No hem entès que tant el “tot” com les
“parts” són projectes de construcció nacional paral·lels que s’han de
desenvolupar alhora i sense entrar a potenciar els problemes sinó els
beneficis. Construir Catalunya, entensa com a la Catalunya històrica amb
Catalunya Nord i Franja, estructurar el País Valencià i crear una identitat
valenciana forta que s’autoreconeix i potenciar les identitats particulars de
les diferents illes projectant aquestes cap a la seua catalanitat, no ha de ser
de cap de les maneres un problema per al procés iniciat a hores d’ara a
l’actual comunitat autònoma de Catalunya. Han de ser dues tasques paral·leles i
fonamentals per a la construcció dels Països Catalans del futur.
La tendència, però, majoritària
és la de plantejar els Països Catalans/problema i no els Països
Catalans/solució. I, és clar, si tu planteges la territorialitat completa com a
problema el que estàs fent és tancar la porta a la possible realització del
projecte. De fet, el plantejament de Joan Lluís-Lluís al seu article ens mostra
clarament com el catalanisme encara no ha entès que els Països Catalans no són
un únic subjecte polític sinó diversos i que aquests s’han de reconèixer des de
la igualtat. Afirmacions com “sis territoris catalanoparlants que envolten
Catalunya” són una clara mostra de com encara a dia d’avui predomina la idea
del centre i la perifèria. No entenem res de res. El País Valencià o les Illes
no són ni una prolongació de la catalanitat ni la perifèria de ningú. I si ens
traiem de sobre aquesta idea, potser començarem a entendre, llavors, que parlar
de País Valencià i de Països Catalans alhora no ha de suposar cap problema. Què
parlar de la independència de la Catalunya sota administració espanyola no ha
de suposar cap problema per també fer-ho del projecte comú dels Països Catalans
com a horitzó final. De fet, si ara que hem començat a posar el debat de la
independència sobre la taula, sembla ser, de manera seriosa, abandonem o ni tan
sols esmentem els Països Catalans com a veritable projecte nacional, ja ens
podem oblidar. Si els catalans que ara podran, torne a dir altra volta que
sembla ser, votar per la llibertat del territori que habiten no veuen aquest
procés com una peça més en la construcció dels Països Catalans sinó un camí que
s’acaba el 2014, mai es plantejaran seguir avançant en la construcció d’una
nació comuna amb valencians i illencs. És més, ni tan sols es plantejaran que
la Catalunya històrica queda dividida entre espanyols i francesos.
Joan Lluís-Lluís també fa servir
una altre terme que hauríem de començar a abandonar si volem que ens prenguen
seriosament: “reunificació”. Historicisme i romanticisme jocfloralesc en estat
pur. No es pot tornar a reunificar res que mai abans ho ha estat. Si ens
referim a la reunificació d’una nació cultural, ens estem equivocant perquè
aquesta mai ha estat esquarterada, ans al contrari, els elements culturals i
lingüístics no troben a dia d’avui encara cap barrera ni al Sénia ni a
l’Albera. En tot cas troben unes administracions polítiques que promouen un
genocidi cultural de diferent graduació, però això és una altra cosa. I si la
reunificació es planteja en termes polítics o jurídics, tornem a fer el ridícul
si ens referim al conjunt dels Països Catalans perquè aquests mai han estat una
nació política i jurídica uniforme sinó una nació cultural i lingüística amb
diferents cossos polítics confederats. De fet, només podem parlar de
reunificació per a referir-nos al cas de la Catalunya Nord i la Franja, i poca
cosa més.
En definitiva crec que cal que comencem a plantejar en tot aquest procés
els Països Catalans com a projecte comú, de futur i en positiu. Abandonar la
retòrica centre/perifèria i entendre la diversitat com a potencialitat d’uns
Països Catalans que cada dia que passa avancen. I sobretot, el que no
necessiten els Països Catalans és que siguem els mateixos independentistes els
qui posem pals a les rodes del projecte. Això li deixem a espanyols i francesos
i nosaltres a treballar en positiu i en la mesura del possible tots i totes a
una des dels diferents territoris partint cadascú de la seua realitat.
La possibilitat de la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació a la Catalunya de les quatre províncies, ha obert un debat molt interessant en el si de l’esquerra independentista sobre conceptes com el de subjecte polític. Ja era hora, la veritat. De fet, hem tardat uns 40 anys en fer-ho, cosa que no està malament si tenim en compte que un dels nostres leiv motive és, precisament, la lluita per l’alliberament d’una nació que tenim molt poc definida. Espere en breu poder ampliar tot el que ara explicaré en un petit assaig que estic preparant, però, com que el debat està a l’ordre del dia, crec important poder posar sobre la taula una sèrie d’elements que ajuden a enriquir encara més la discussió.
Una nació cultural en vies de desenvolupament
Joan Fuster deia l’any 1978 a la revista Nous Horitzons del PSUC:
“Ningú, ni el més “separatista”, no postula uns Països Catalans articulats políticament “ara mateix”. Potser en un míting, l’emoció rapsòdica indueixi a certes exclamacions. No, no, tampoc no és això. Ara com ara, els Països Catalans entesos políticament – ¿i no hi ha mil maneres d’entendre’ls en un terreny preparatori a la “política”?- són una il·lusió de l’esperit. La imminent Constitució, que tot cristo votarà “sí”, prohibirà la federació de “comunidades autónomas” de seguida. Però ¿i les Illes i el País Valencià? ¿I què ve a ser una autonomia segons els càlculs del consenso? ... Tant se val. Si els “Països Catalans” no troben una encarnació política urgent, no per això deixaran de ser el que són”.
Efectivament, els Països Catalans no van desaparèixer amb l’aprovació de la Constitució espanyola ni ho faran amb la d’una possible Constitució catalana només aplicable a una de les parts. De fet, els Països Catalans des del punt de vista nacional només existeixen a dia d’avui com a subjecte cultural. No hi ha en la història cap moment en el qual puguem parlar d’aquests com a subjecte polític o jurídic. El consens general entre totes les cultures polítiques “nacionalistes” dels diferents territoris és que som una nació cultural amb potencialitats d’esdevenir política si els habitants de cadascun dels territoris així ho decideix democràticament. I en aquesta línia, lògicament, l’àmbit en el que majorment s’ha desenvolupat la idea dels Països Catalans ha estat en el de la creació de plataformes en defensa de la llengua, xarxes interuniversitàries, aparició de mitjans de comunicació menorment en paper i sobretot a internet, instituts, congressos o seminaris amb la participació de catalans, valencians i mallorquins, etc. La defensa de la llengua i cultura pròpia, entesa de manera àmplia, ha mantingut viva o en vies de desenvolupament la idea dels Països Catalans. I de fet, per això, els principals atacs de l’espanyolisme han anat en la direcció de destruir els lligams culturals i lingüístics dels diferents territoris.
La concepció essencialista de la nació que tenim
Si alguna cosa s’ha discutit de la idea dels Països Catalans de Fuster és l’essencialisme lingüístic que traspua. No entraré ara a valorar la qüestió perquè no és la intenció de l’article. Ara bé, crec que actualment l’esquerra independentista parteix d’una concepció essencialista dels Països Catalans que supera de llarg la que se li pot pressuposar a Fuster. Hem arribat al punt de no entendre que els Països Catalans estan formats per un conjunt de territoris –països si se’m permet- que han estat autònoms des de la seua aparició jurídica i política en temps medievals. Contràriament, el discurs sobre els Països Catalans deixa anar una flaire de “unidad de destino en lo universal” que, precisament, xoca amb totes les formulacions que al llarg de la història s’havien fet sobre la idea política d’una nació catalana més enllà del Sènia i mar endins. Perdó, de totes no, aquella que predeia cap als anys vuitanta que tot era tan senzill com dir-li Catalunya és la base essencial d’aquesta concepció de la catalanitat. Els Països Catalans seran diversos o no seran. I això és així, ens agrade o no. Que tot seria més fàcil amb una nació homogènia, compacta, on tothom parlara la mateixa llengua i compartira la mateixa identitat? És clar que sí. Això, però, a dia d’avui, i prenc les paraules de Fuster, és “una il·lusió de l’esperit”. O canviem la nostra concepció de la catalanitat i dels Països Catalans o ja podem seguir predicant en el desert. Els valencians i mallorquins del segle XXI no són els hereus consanguinis dels mercenaris de Jaume I. I això que és tan evident en l’àmbit biològic no sembla que ho siga quan llegeixes segons quins discursos polítics sobre la nació catalana. La nació que ha defensar un moviment revolucionari com l’esquerra independentista no pot partir, de cap de les maneres, de concepcions monolítiques i tancades més pròpies del romanticisme burgès de Rovira i Virgili que del marxisme d’Eric Hobsbawm o Pierre Vilar. És així de senzill i fàcil.
Subjectes polítics
La heterogeneïtat dels Països Catalans, de fet, no només es visualitza en les diferents maneres d'entendre la identitat sinó en la mateixa realitat política dels diferents països. El plural que tan bé representa la diversitat política i cultural de la nació política que volem, no es veu reflectit en part del discurs polític que diu defensar aquesta mateixa nació. Què és un subjecte polític? Aquell que té capacitat de decisió política perquè els individus que el conformen així ho creuen. A més, per a que un territori acabe esdevenint subjecte polític, cal que també aquest s'autoreconega al llarg del temps com subjecte jurídic. És el País Valencià un subjecte polític i jurídic? I Andorra? I cadascuna de les illes? Des del meu punt de vista la resposta és ben clara: sí. Negar-ho és anar en contra de l'existència d'aquests territoris, ni més ni menys. És més: és no tenir ni idea de la història pròpia. I, per tant, si aquests territoris són subjectes polítics i jurídics amb capacitat de decisió, per què Catalunya no? Entenc que podríem negar-li aquest dret perquè la Catalunya que actualment ha obert un procés autodeterminista no és la Catalunya històrica en tant en quant li falta territoris com la Catalunya Nord o la Franja. D'acord. El problema és que la Catalunya de les quatre províncies ha esdevingut subjecte polític i jurídic perquè la seua realitat actual no és de fa dos dies, ans al contrari, és així des de fa 350 anys! I aquest fet ha arrelat en els seus habitants els quals, a dia d'avui, s'autoreconeixen en aquest marc jurídic i polític al qual anomenen nació.
I arribats a aquí què hem de fer els que creiem en els Països Catalans davant del procés obert? Des del meu punt de vista és evident: incidir, incidir i incidir. Perquè si no ho fem nosaltres no ho farà ningú. Ara bé, ho hem de fer partint d'una anàlisi que ha de reflectir un coneixement acurat i seriós de la realitat política de cadascun dels territoris, entenent la sobirania plena d'aquests no com a fracàs del projecte dels Països Catalans sinó com a característica fundacional bàsica. La construcció dels Països Catalans ha de partir de dos principis fonamentals: el dret a l'autodeterminació i la confederació de cadascun dels territoris històrics partint del respecte a la decisió de cada país. Fer el contrari, i reprenem altra volta les paraules de Fuster, és entendre els Països Catalans com una "il·lusió de l'esperit". De nosaltres depèn.
El 2012 ha estat l’any en què hem commemorat el norantè anirversari del naixement de Joan Fuster, el cinquantè de la publicació de Nosaltres els valencians i el vintè de la seua mort. Les commemoracions han tingut diferents formats: publicació de llibres i monografies sobre Fuster, xerrades, exposicions, concerts, entre d’altres. En general, doncs, podem estar satisfets tot i que, com sempre, tot és millorable. En aquest sentit, segurament, si agafem els números absoluts dels actes realitzats, l’esquerra independentista ha estat el sector polític del país que més seriosament s’ha pres la commemoració. Val a dir que no és casualitat. L’esquerra independentista no deixa de ser la cultura política que més s’autoreconeix, si més no discursivament, en el projecte nacional del pensador de Sueca.
Pel que fa a la resta fa partits i sectors polítics, el record de Fuster ha estat clarament vinculat als partits d’esquerra i nacionalistes. El Bloc/Compromís o ERC/ERPV també han fet els seus homenatges al pensador valencià amb actes o publicacions com la revista Eines17 de la fundació Josep Irla amb el títol eloqüent Nosaltres els fusterians. Els primers a la seua ciutat natal, Sueca, amb la participació de Joan Francesc Mira, entre d’altres, la qual cosa no deixa de demostrar que el valencianisme majoritari no ha deixat de ser tant fusterià com a d’altres agradaria. Val a dir, però, que Mira no deixa de ser un dels reformuladors més importants de les teories de Fuster i sobretot del concepte en si mateix dels Països Catalans. Però, segur que Fuster estaria tan allunyat del que planteja Mira actualment? Això no ho podrem saber mai, malauradament. Un servidor, però, té dubtes perquè el projecte de Països Catalans que Fuster defensava mai es va acabar de concretar políticament i, per tant, això fa que a dia d’avui amplis sectors socials i polítics es puguen identificar d’una o altra manera en l’obra del suecà. I segurament això és el millor de Fuster: el paper d’intel·lectual no enquadrat en cap partit, l’amplitud del seu pensament i la profunditat matisada amb el que va expressar.
Però acaba l’any Fuster? Ni acaba l’any ni acaba la importància del pensament del suecà. Durant els propers mesos de 2013 continuaran els actes. De fet, l’exposició itinerant que actualment es troba al Palau Robert de Barcelona estarà aquí fins entrat el nou any. I el pensament de Fuster continuarà en reelaboració, qüestionament, reflexió i vigència. Crec que és important que tot el que hem dit i escrit durant aquests darrers dotze mesos aquells que estudiem la seua obra ho hem d’aprofitar per establir un diàleg que ens duga a conclusions més concretes de les que el mateix Fuster va voler/saber donar sobre el país i la construcció d’una nació catalana que ara més que mai ha de ser de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.
El proper divendres 7 de desembre m'han convidat a parlar sobre Fuster a Novelda, el meu poble. L'acte és, segurament, el que més il·lusió em fa de tots els que he fet enguany per commemorar l'Any Fuster. L'organitza l'Associació Cultural per la Normalització del Valencià a Novelda "el Rogle", l'entitat en la que vaig començar a treballar pel país, la qual cosa encara em provoca una major satisfacció.
Una setmana després de les eleccions arriba el moment de dir la meua. La primera valoració: satisfacció i de la gran. Hem aconseguit colar dins el Parlament un tros de carrer, una part del treball de base, l’independentisme desacomplexat, l’esquerra que no renuncia a res. Perquè l’entrada de la CUP-Alternativa d’Esquerres al Parlament de la Ciutadella és una victòria del poble. D’aquells que fins dilluns votaven forces polítiques que no els convencien, d’aquells que no votaven per convicció i d’aquells que no ho feien perquè cap dels que es presentaven oferien credibilitat. Superar la xifra de les 126.000 persones ha estat un èxit col·lectiu del que ens hem de felicitar. Com també ho hem de fer del grau de maduresa política que la militància de l’esquerra independentista ha demostrat durant la campanya, amb el treball colze a colze sense importar la trajectòria militant de ningú ni les afinitats i fòbies. Quan hi ha un objectiu comú, compartit i il·lusionant sabem deixar de costat discussions bizantines, estupideses grandiloqüents i suspicàcies diverses. I no només ho sabem fer amb nosaltres mateixos sinó també per treballar amb aquells que no formen part de l’esquerra independentista però que comencen a veure en el projecte de la Unitat Popular una bona estratègia de treball per a aconseguir els seus objectius anticapitalistes, ecologistes, feministes, entre d’altres. La victòria no és de ningú, és de tothom, és del poble. Creure a partir de la generalització que ha tingut més pes el vot d’una sensibilitat que el d’una altra és fer-se trampes al solitari. Si alguna cosa no ens hem cansat de dir durant la campanya és que per nosaltres la lluita independentista i la social van lligades i tenen raó de ser si avancen juntes. Si això és així, no té sentit voler atorgar més pes a un vot que a l’altre perquè, a més, aquest és molt variat depenent del territori d’on prové.
Pel que fa als resultats per zones, aquests s’han d’analitzar des de quatre punts de vista diferents. Per una banda, cal valorar com a positiu que majoritàriament la CUP ha sabut aguantar el tipus en unes eleccions supramunicipals en totes aquelles viles i ciutats on tenim representació. Cosa difícil perquè unes municipals no són unes autonòmiques i aquestes eleccions, precisament, tenien poc d’autonòmiques i molt de plebiscitàries. Tenir uns resultats que han basculat majoritàriament entre el 5% i el 7% en ciutats com Girona, Vilanova o Vilafranca és molt més difícil del que pot semblar quan a les municipals parties d’un percentatge major. D’altres han baixat i no han arribat al 5%. Això, però, no es pot analitzar amb premisses fàcils del tipus “en aquests municipis la CUP no treballa amb aquests o no fa això altre”. Els factors són múltiples com també les sociologies dels llocs on ha passat i no podem entrar en reduccionismes inútils que poden generar molt de debat en 140 caràcters però que aporten poca cosa més. Els companys i companyes de les assemblees on els resultats han estat per sota del que en un primer moment es podia esperar –i n’hi ha de tots els colors i gustos- són els que millor coneixen el seu municipi i de ben segur faran una valoració acurada i realista del què ha passat.
La següent anàlisi que crec que hem de fer és la d'aquells municipis on no teníem representació però existia l'esquerra independentista ja siga en forma de CUP, d'organització juvenil o de casal/ateneu independentista. Evidentment, el cas més reeixit és Barcelona ciutat. Ens hem de felicitar perquè triplicar resultats en la capital del Barcelonès és un gran èxit i converteix l'esquerra independentista en un agent polític que va més enllà del cercle estrictament militant o organitzat en l'àmbit més conscient de la societat barcelonina. De fet, el resultat és l'èxit d'un treball doble: el de les organitzacions del moviment durant tots aquests anys picant pedra al carrer i el de les sinergies acumulades amb tots aquells sectors anticapitalistes i moviments socials que sense tenir la independència dels Països Catalans com a prioritat de la seua agenda, ara la incorporen perquè veuen que aquesta lluita lliga perfectament i sense cap mena de contradicció amb la del socialisme en general o qualsevol altra de caràcter sectorial. Més enllà de Barcelona, capitals de comarca com La Bisbal d'Empordà que supera el 7% també s'han d'analitzar detingudament, això sí, no amb els mateixos paràmetres que el cas barceloní. La feina que el Casal Estel Roig ha realitzat els darrers anys comença a exigir al municipi una resposta política més enllà de l'àmbit cultural i associatiu. Cal que tots aquests municipis on fa anys que treballa el moviment i clarament la seua feina ha quallat i ha posat unes bases discursives i organitzatives facen el pas i munten un nucli de la CUP. La gent d'aquests pobles ho demana tal com mostren els resultats.
En tercer lloc crec que hem de valorar també els grans resultats obtinguts en tots aquells municipis on ni la CUP ni l’esquerra independentista existeix, si més no de manera organitzada. Sí que és cert que parlem majoritariament de pobles petits però que, al cap i a la fi, han donat uns resultats espectaculars. A comarques nordorientals en tenim un bon grapat d’aquests a la Garrotxa, el Gironès, el Pla de l’Estany o l’Alt Empordà. Mirar el mapa de municipis al seu pas pel Ter i el Fluvià és realment espectacular. Igualment passa a la zona del Priorat, el Pirineu occidental o en certs municipis del prepirineu. Aquests municipis petits, a més, per les seues característiques poden ser un bon embrió de les noves formes de fer política que reclamem: assemblearisme, participació directa del ciutadà, radicalitat democràtica.
Finalment la darrera anàlisi que hem de fer és la d’aquells llocs on els resultats han estat per sota del 2%. Entenc que arribem fins on arribem i que al cap i a la fi la campanya no ha estat altra cosa que una demostració de fins a quin punt pot arribar la voluntat i la militància entesa com a compromís. Això, però, no vol dir que no haguem de fer una reflexió profunda sobre els llocs on hem fallat, on no s’ha arribat. Les llacunes que encara queden al mapa municipal del Principat no són poques i cal que ens posem mans a l’obra per poder-hi arribar. I com sempre, per arribar-hi cal que sapiguem analitzar el territori i tenir clar quin és el discurs més adient a partir de la sociologia i les necessitats existents en aquestes zones del país. Ara bé, sense pressa i fent les coses bé com hem fet fins ara.
En definitiva crec que ens hem de felicitar i molt, tant per la feina feta com pel resultat obtingut. Un resultat que amb una participació menor hauria estat encara molt més exitós si tenim en compte que en províncies com Girona i Tarragona ens hem quedat a les portes de tenir diputats i que en eleccions anteriors amb unes xifres inferiors d’altres forces polítiques havien obtingut representació. Ara cal fer el que hem dit que faríem: reinventar la política i avançar amb propostes clares i contundents cap a un nou model democràtic. Cal, també, enfortir els lligams i sinergies iniciades entre l’esquerra independentista i els moviments socials i anticapitalistes. Perquè tot està per fer i tot és possible.
Reprenem el fil en divendres al vespre. Vam ser presents a Sant Hilari Sacalm junt a l'Irene Palol, alcaldessa de Viladamat. Una xarrada agradable davant d'unes quaranta persones va servir per portar la proposta política de la CUP al cor de les Guilleries. La veritat és que entrar a Sant Hilari, tenint en compte que és un poble on no hi ha assemblea de la CUP, impressiona: un mural de la CUP i els carrers de la vila plens de cartells. La gent del Casal Independentista El Trabuc han estat els encarregats d'organitzar un grup de suport molt potent.
Dissabte vaig haver de fer el meu primer míting de campanya. Fins ara sempre havia fet xarrades, un format més còmode tant per al que parla com per al que escolta. Viladamat dissabte es va convertir en un autèntic fortí de la CUP a comarques nordorientals. Un sopar de 150 persones i un concert de Miquel del Roig on van ser presents unes 300, va ser l'aportació de la nostra alcaldia amb majoria absoluta a la campanya. Pel que fa al parlament, vaig quedar satisfet perquè, pel que sembla, a la gent li va agradar. De fet vaig quedar bastant "acollonit" pel silenci que les 150 persones que escoltaven van mantenir. Al final de la crònica us deixe el parlament per si el voleu llegir.
I finalment va arribar el diumenge. Segurament ahir va ser un moment d'èxtasi col·lectiu. Omplir amb 1800 persones el Barcelona Teatre Municipal (BTM), que es queden 700 fora al carrer per falta de localitats i que unes 2000 el seguisquen per internet en directe, converteix l'acte d'ahir en històric. Per destacar? Tot i més. Els parlaments van ser complets, tant políticament com a nivell d'emotivitat. Per veure el que es va dir i fer us deixe una sèrie de vídeos i enllaços que ho expliquen millor de com ho faria jo. Finalment destacar també que es va estrenar el vídeo oficial de campanya realitzat pel director de cinema Marc Reche. És impressionant.
En primer lloc vull aprofitar per mostrar la meua solidaritat amb la companya
de la CUP de Tarragona que va veure com el dia de la vaga general els
Mossos de Felip Puig obrien el cap al seu fill de 13 anys.
En segon lloc, la meua solidaritat amb la dona que va perdre la visió en
un ull durant la manifestació de la vaga general a Barcelona també per
l’acció dels Mossos de Felip Puig.
Finalment, no
vull deixar de tenir unes paraules de suport a la família de la nova víctima
de la violència bancària, del terrorisme capitalista que porta a terme
desnonaments i deixa els treballadors i treballadores sense casa. Un dia és a
Barakaldo, un altre a Còrdova i a l’endemà pot passar al nostre país. Tot el
suport a la família de la víctima i tot el menyspreu i ràbia contra els que ens
han dut a aquesta situació.
FELIP PUIG, RODRIGO RATO, ISIDRE FEINÉ...
NOSALTRES NO OBLIDEM I EXIGIM JUSTÍCIA
Aquest és el primer parlament...
que faig durant la campanya en format míting i no sé si estaré a l’alçada.
Bé, realment estic segur que estaré a l’alçada del que és i demana la CUP:
honradesa, compromís, lluita, humilitat i sobretot normalitat. Perquè si alguna
cosa som els militants de la CUP és persones normals i corrents sense més
pretensions que les de viure en un país lliure i en una societat justa.
Aquesta és la nostra targeta de presentació. Som els hereus de les
lluites polítiques i socials del segle XX. Som els nets i netes dels
avis que van lluitar als trenta per la república i el 1939 van ser vençuts pel
feixisme. Som, també, els nets dels que van derrotar els nazis i el
feixisme als anys quaranta. Som els fills dels que lluitaren contra la
dictadura franquista i van veure com se’ls venia una transició fraudulenta. Som
la generació que ha perdut la por i que diu les coses pel seu nom. Som
mestres, professores i estudiants, infermers i metgesses, pageses i botiguers,
fusters i lampistes, arquitectes i advocats. Gent del carrer que entenem la
política com un servei a la comunitat i no com un modus vivendi al nostre
servei particular.
Portem una setmana de campanya i han canviat moltes coses des que
vam anunciar que ens presentaríem. Hem passat de ser acusats pels
partits acomodats al sistema d’oportunistes a trobar-nos amb l’agraïment de la
gent del carrer que veu en nosaltres esperança i honestedat. Hem passat
de ser ignorats a les enquestes a tenir unes dades que per molt que les cuinen
i maquillen als despatxos del grup Godó o el Periódico ens diuen que som a dins
del Parlament. I això els fa mal i por. Saben que som insubornables. Que
a nosaltres no se’ns compra amb sous i cotxes oficials. Saben que som el seu
problema perquè som el poble que no es doblega davant dels poders fàctics.
Perquè nosaltres no som els amics de la Caixa, d’Abertis, d’Acciona, d’Endesa,
de Telefonica i tota l’amalgama d’empreses multinacionals que actualment
condicionen la política dels Països Catalans. Nosaltres som les seues
víctimes i a partir del 26 serem el seu dit acusador al parlament!!! Perquè
l’experiència municipal, i Viladamat és un molt bon exemple, ens serveix per
reafirmar això que vos estic dient. A dia d’avui a la CUP se’ns pot acusar de
moltes coses, però en cap cas de no complir amb els nostres programes, de no
ser coherents amb el que diem i fem i, sobretot, de corrupció. La resta no
poden dir el mateix.
I sí, abans he dit Països Catalans....
Per nosaltres la territorialitat completa és irrenunciable. El projecte de
nació catalana que històricament ha defensat l’esquerra independentista no pot
ara convertir-se en un problema. Els Països Catalans són la solució per a
catalans, valencians o mallorquins. El nostre problema nacional té dos noms:
Espanya i França. Què el Principat va per davant de la resta? Sí,
d’acord i ho hem d’aprofitar. Però el projecte segueix sent el mateix que
defensàvem l’any 1968 amb la creació del PSAN... El projecte segueix sent el
mateix que als setanta amb el qüestionament de la transició postfranquista
i els estatuts d’autonomia... El projecte segueix sent el mateix que als
vuitanta i noranta sota el pujolisme... El projecte segueix sent el mateix
que el 2007 quan la resta de partits ens van intentar vendre els nous
estatuts d’autonomia com la solució al problema català. I el projecte
segueix sent el mateix ara en què alguns des la seua clàssica covardia ens
parlen de “Estructures d’Estat” per no dir la paraula maligna: independència.
Com deia la Gossa Sorda: “els Països Catalans només són un problema per als
estómacs agraïts del sistema”. Per a nosaltres són la nació en construcció, la
societat sotmesa per alliberar, el projecte de futur dels nostres fills i
filles.
I parlant de futur....
Quin país ens volen deixar per a ells els amics de la corrupció,
l’especulació, de Felix Millet, del cas Palau, de l’OTAN, dels mercats i la
dictadura d’Angela Merkel? Ens volen vençuts i atemorits. Submisos i resignats.
Covards. Però no ho aconseguiran perquè la gent del carrer, el poble, s’està
rebel·lant contra la seua dictadura, contra la dictadura d’una classe política
que viu totalment allunyada de la realitat. Una classe política que s’ha venut
el país, el territori, els nostres recursos. L’últim cas ha estat el de la
gestió del riu Ter. CiU i el govern d’Artur Mas ens diu que volen crear
estructures d’estat i al mateix temps
li regala per 50 anys la gestió de l’aigua, un recurs fonamental i vital, a una
empresa espanyola. Què es pensen que som idiotes? Doncs d’idiotes no en
tenim res i el dia 25 els ho deixarem clar en forma de vot per la CUP!!
Mireu, actualment vivim una triple crisi:
Per una banda la de caràcter nacional. L’encaix de la nació catalana
en Espanya i França està patint un desgast com mai l’havia patit. El creixement
de l’independentisme arreu del territori és el millor símptoma de l’esgotament
que el nacionalisme espanyol i francès està patint a casa nostra. Espanya ja no
té capacitat per reinventar-se. Està acabada i ells ho saben. Davant d’això
què proposa la CUP? la independència.
La segona crisi és de model polític. La classe política ha destruït
el seu propi model de democràcia representativa. L’han esgotat amb la seua
prepotència i arrogància, amb les seues mentides i falta de compromís amb els
programes electorals que presenten. Davant d’això què proposa la CUP?
participació, assemblearisme, democràcia directa, compromís, no
professionalització de la política. Radicalitat democràtica.
I la tercera crisi és l’econòmica. I aquesta és la més dramàtica de
les tres. 80.000 desnonats, 3 milions de pobres, 1.3 milions d’aturats. I això
no són xifres, són persones amb noms i cognoms que molts de nosaltres coneixem.
I això no és una crisi: és una estafa i és un model econòmic que es diu
capitalisme. Que no ens enganyen també amb aquest drama que han provocat els
poderosos. Igual que les víctimes, els culpables també tenen nom i cognoms:
Bankia, la Caixa, Sabadell, Unnim, constructors i especuladors, polítics
còmplices de tots els colors que s’han omplert les butxaques de diners del
poble i després se’ls han endut a paradisos fiscals. Sabeu quant suma el frau
fiscal al nostre país? 18.720 milions d’euros que defrauden només l’1.8% de les
empreses, és a dir, els grans empresaris i banquers. El frau fiscal dels
grossos representa el 72% del total d’allò que es defrauda. I què fan els que
manen? Res, perquè en són còmplices i part. Fa uns dies el president de la
cambra de comerç de Girona deia que “els treballadors havíem de treballar més i
cobrar menys”. Aquest senyor és un poca vergonya. I la CUP li diem clar: el
que ha de fer ell i els seus amics és deixar d’evadir i començar a pagar
impostos com fem els treballadors i treballadores.
I és clar, després ens venen la moto de les retallades inevitables. Les
polítiques de retallades no són altra cosa que pura ideologia. No és una
qüestió de si Espanya ens roba o si no hi ha diners per culpa del tripartit o
perquè no es pot recaptar el que voldríem. Altra vegada ens volen prendre per
tontos. Alemanya, que és el model econòmic i social de CiU, Pp i de l’esquerra
light, porta fent retallades des de fa 10 anys i ells, precisament, no estan
espoliats per cap altre país ni són els pobres d’Europa. Cal donar la volta al
discurs i deixar clar que hi ha alternativa. Perquè ens posen sempre a Alemanya
com a exemple i no Islàndia? Jo vos ho diré. Perquè a Islàndia s’ha jutjat i
empresonat als banquers especuladors, als polítics corruptes. I perquè això
és el que farà la CUP a partir del dia 26 des del Parlament!
Bé, no em vull
allargar més. Només donar-vos altra vegada les gràcies per haver vingut avui i
sobretot recordar-vos que el dia 25 podem fer-li molt de mal a aquest sistema
injust, a l’estat espanyol i a tota la seua colla de sicaris que fins ara han
treballat al Parlament.
Passada la vaga general reprenem el fil de la campanya. Dijous al matí va ser dia d'entrevistes, xats i assemblees. A les 11h. en Lluc Salellas i un servidor vam anar al Diari de Girona a participar al xat en directe d'aquest mitjà gironí. Les preguntes van ser força diverses, algunes de concretes i altres més de caràcter general. La nostra valoració és molt bona. Després del xat vam anar a Ràdio Girona Cadena Ser per entrevistar en Lluc al programa l'Hora L. L'entrevista d'uns deu minuts va servir per a seguir difonent el projecte. Finalment, a darrera hora del matí vam anar a la facultat d'educació de la UdG a participar en l'Assemblea oberta que el Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC) havia organitzat. Una xerrada interessant amb els estudiants en què vam poder intercanviar impressions, explicar el nostre programa en matèria d'educació i entrar en contacte amb els joves estudiants que actualment lluiten des de les facultats per una universitat pública, de qualitat i en català.
Al vespre vaig participar en l'acte que Independents per Salt va organitzar a la Biblioteca de la localitat. L'acte va consistir en una mena d'entrevista/debat/col·loqui en què vam participar tres membres de la llista per Girona: els saltencs/ques Marta Guillaumes, Ramon Muñoz i jo mateix. Un periodista que feia el paper de moderador va ser l'encarregat de fer-nos diferents preguntes al voltant del projecte de la CUP i finalment el públic va poder intervenir interpel·lant-nos i preguntant tot allò que van voler. Molt interessant i molt a gust davant de més de cinquanta persones interessades en la CUP i allò que proposem.
Per acabar, aquest matí hem participat en diversos actes. Per una banda diferents membres de la CUP de Girona hem acudit a la Plaça del Vi per participar en la concentració que setmana rere setmana fan els treballadors municipals en defensa dels seus llocs de treball i contra les retallades que estan patint per part de l'equip de govern de CiU. Després hem realitzat una acció de denúncia a la vora del riu Ter. La situació lamentable que pateix el cabal del riu gironí junt a la privatització que CiU ha portat a terme de la seua gestió pel que fa al consorci Aigües Ter Llobregat, han estat els elements que hem posat sobre la taula i que hem volgut denunciar per a que entre en campanya. L'acte ha comptat amb la presència de diversos membres de la llista per Girona, entre els quals destaca la de Jack Massacs, membre del partit Pagesos per la Dignitat Rural.
Curiositats:
L'altre dia el dibuixant de El Jueves "Azagra" va venir a sopar al Casal Independentista el Forn i ens va deixar un record
