diumenge, 2 de desembre de 2012

Guanya el poble: una valoració del 25N


Una setmana després de les eleccions arriba el moment de dir la meua. La primera valoració: satisfacció i de la gran. Hem aconseguit colar dins el Parlament un tros de carrer, una part del treball de base, l’independentisme desacomplexat, l’esquerra que no renuncia a res. Perquè l’entrada de la CUP-Alternativa d’Esquerres al Parlament de la Ciutadella és una victòria del poble. D’aquells que fins dilluns votaven forces polítiques que no els convencien, d’aquells que no votaven per convicció i d’aquells que no ho feien perquè cap dels que es presentaven oferien credibilitat. Superar la xifra de les 126.000 persones ha estat un èxit col·lectiu del que ens hem de felicitar. Com també ho hem de fer del grau de maduresa política que la militància de l’esquerra independentista ha demostrat durant la campanya, amb el treball colze a colze sense importar la trajectòria militant de ningú ni les afinitats i fòbies. Quan hi ha un objectiu comú, compartit i il·lusionant sabem deixar de costat discussions bizantines, estupideses grandiloqüents i suspicàcies diverses. I no només ho sabem fer amb nosaltres mateixos sinó també per treballar amb aquells que no formen part de l’esquerra independentista però que comencen a veure en el projecte de la Unitat Popular una bona estratègia de treball per a aconseguir els seus objectius anticapitalistes, ecologistes, feministes, entre d’altres. La victòria no és de ningú, és de tothom, és del poble. Creure a partir de la generalització que ha tingut més pes el vot d’una sensibilitat que el d’una altra és fer-se trampes al solitari. Si alguna cosa no ens hem cansat de dir durant la campanya és que per nosaltres la lluita independentista i la social van lligades i tenen raó de ser si avancen juntes. Si això és així, no té sentit voler atorgar més pes a un vot que a l’altre perquè, a més, aquest és molt variat depenent del territori d’on prové.

Pel que fa als resultats per zones, aquests s’han d’analitzar des de quatre punts de vista diferents. Per una banda, cal valorar com a positiu que majoritàriament la CUP ha sabut aguantar el tipus en unes eleccions supramunicipals en totes aquelles viles i ciutats on tenim representació. Cosa difícil perquè unes municipals no són unes autonòmiques i aquestes eleccions, precisament, tenien poc d’autonòmiques i molt de plebiscitàries. Tenir uns resultats que han basculat majoritàriament entre el 5% i el 7% en ciutats com Girona, Vilanova o Vilafranca és molt més difícil del que pot semblar quan a les municipals parties d’un percentatge major. D’altres han baixat i no han arribat al 5%. Això, però, no es pot analitzar amb premisses fàcils del tipus “en aquests municipis la CUP no treballa amb aquests o no fa això altre”. Els factors són múltiples com també les sociologies dels llocs on ha passat i no podem entrar en reduccionismes inútils que poden generar molt de debat en 140 caràcters però que aporten poca cosa més. Els companys i companyes de les assemblees on els resultats han estat per sota del que en un primer moment es podia esperar –i n’hi ha de tots els colors i gustos-  són els que millor coneixen el seu municipi i de ben segur faran una valoració acurada i realista del què ha passat.

La següent anàlisi que crec que hem de fer és la d'aquells municipis on no teníem representació però existia l'esquerra independentista ja siga en forma de CUP, d'organització juvenil o de casal/ateneu independentista. Evidentment, el cas més reeixit és Barcelona ciutat. Ens hem de felicitar perquè triplicar resultats en la capital del Barcelonès és un gran èxit i converteix l'esquerra independentista en un agent polític que va més enllà del cercle estrictament militant o organitzat en l'àmbit més conscient de la societat barcelonina. De fet, el resultat és l'èxit d'un treball doble: el de les organitzacions del moviment durant tots aquests anys picant pedra al carrer i el de les sinergies acumulades amb tots aquells sectors anticapitalistes i moviments socials que sense tenir la independència dels Països Catalans com a prioritat de la seua agenda, ara la incorporen perquè veuen que aquesta lluita lliga perfectament i sense cap mena de contradicció amb la del socialisme en general o qualsevol altra de caràcter sectorial. Més enllà de Barcelona, capitals de comarca com La Bisbal d'Empordà que supera el 7% també s'han d'analitzar detingudament, això sí, no amb els mateixos paràmetres que el cas barceloní. La feina que el Casal Estel Roig ha realitzat els darrers anys comença a exigir al municipi una resposta política més enllà de l'àmbit cultural i associatiu. Cal que tots aquests municipis on fa anys que treballa el moviment i clarament la seua feina ha quallat i ha posat unes bases discursives i organitzatives facen el pas i munten un nucli de la CUP. La gent d'aquests pobles ho demana tal com mostren els resultats.

En tercer lloc crec que hem de valorar també els grans resultats obtinguts en tots aquells municipis on ni la CUP ni l’esquerra independentista existeix, si més no de manera organitzada. Sí que és cert que parlem majoritariament de pobles petits però que, al cap i a la fi, han donat uns resultats espectaculars. A comarques nordorientals en tenim un bon grapat d’aquests a la Garrotxa, el Gironès, el Pla de l’Estany o l’Alt Empordà. Mirar el mapa de municipis al seu pas pel Ter i el Fluvià és realment espectacular. Igualment passa a la zona del Priorat, el Pirineu occidental o en certs municipis del prepirineu. Aquests municipis petits, a més, per les seues característiques poden ser un bon embrió de les noves formes de fer política que reclamem: assemblearisme, participació directa del ciutadà, radicalitat democràtica.

Finalment la darrera anàlisi que hem de fer és la d’aquells llocs on els resultats han estat per sota del 2%. Entenc que arribem fins on arribem i que al cap i a la fi la campanya no ha estat altra cosa que una demostració de fins a quin punt pot arribar la voluntat i la militància entesa com a compromís. Això, però, no vol dir que no haguem de fer una reflexió profunda sobre els llocs on hem fallat, on no s’ha arribat. Les llacunes que encara queden al mapa municipal del Principat no són poques i cal que ens posem mans a l’obra per poder-hi arribar. I com sempre, per arribar-hi cal que sapiguem analitzar el territori i tenir clar quin és el discurs més adient a partir de la sociologia i les necessitats existents en aquestes zones del país. Ara bé, sense pressa i fent les coses bé com hem fet fins ara.

En definitiva crec que ens hem de felicitar i molt, tant per la feina feta com pel resultat obtingut. Un resultat que amb una participació menor hauria estat encara molt més exitós si tenim en compte que en províncies com Girona i Tarragona ens hem quedat a les portes de tenir diputats i que en eleccions anteriors amb unes xifres inferiors d’altres forces polítiques havien obtingut representació. Ara cal fer el que hem dit que faríem: reinventar la política i avançar amb propostes clares i contundents cap a un nou model democràtic. Cal, també, enfortir els lligams i sinergies iniciades entre l’esquerra independentista i els moviments socials i anticapitalistes. Perquè tot està per fer i tot és possible.