La participació del Gran Germà gironí

En el seu clàssic 1984, George Orwell ens mostrava com en un futur no gaire llunyà una mena d’ésser superior ens controlaria tots els moviments, vigilaria la societat fins a l’extrem que la llibertat passaria a ser un estat inconscient d’uns humans que en realitat viurien sota una dictadura. Aquesta és la situació que viu la participació ciutadana a la Girona postnadalista. Així, després de superar el règim del “sant cristo gros” del PSC, el nou equip de govern convergent s’ha volgut presentar com a un “nou estil de fer política”. És això així, però? La CUP ja va anunciar en el ple d’investidura que la primera moció que portaria seria la d’iniciar una procés per modificar el ROM i permetre que les entitats i partits de la ciutat sense representació al ple poguessin participar. En un ple on es va veure “teatro y del bueno”, tots els partits que fins aleshores havien governat o bé havien estat a l’oposició i mai havien fet res per la participació ciutadana, s’omplien la boca de grans paraules en favor de la modificació del ROM i l’avenç cap a un nou model de democràcia més participativa. Fins aquí tot correcte: uns fem la feina i els altres es pengen les medalles. Res a dir. Missió complerta.

La segona fase en el camí cap a un model més participatiu han estat els passos seguits en la negociació del darrer pressupost municipal. Així, amb la integració de la Mesa d’Entitats per la Participació en les converses amb l’equip de govern, la Mesa, la CUP i IC-V aconseguíem forçar l’Ajuntament a incloure una partida destinada a inversions que havia de ser consensuada, negociada i participada amb els veïns i veïnes dels barris afectats i la ciutadania gironina en general. La trampa, però, estava feta des de bon principi i la CUP ja ho vam denunciar. La partida, teòricament d’1 milió d’euros, en realitat es reduïa a 300.000 euros perquè els altres 700.000 l’equip de govern ja havia decidit on invertir-los i així els ho explicava a les AAVV corresponents en diversos actes i xerrades. Per tant, quatre engrunetes mal comptades que per a res ens poden portar a parlar d’una partida pressupostària mínimament seriosa i digna. Tot i això, la CUP ha continuat participant en els diferents espais oberts en aquest procés, especialment el que fa referència a l’elaboració del reglament que ha de regular el mal anomenat procés participatiu.

I arribem a la darrera setmana i el “nou estil de fer política” que ens vam trobar. En una reunió on ni tan sols es va aprovar l’acta de la reunió anterior (potser no n’hi ha d’acta?), totalment dirigida per la regidora d’Hisenda Maria Àngels Planas i amb una mena de “coro palmero” format pel PSC i el PP, vam poder veure i constatar les nostres sospites i prediccions. En primer lloc, ni l’equip de govern ni els palmeros, tenen cap mena d’intenció de fer un procés de participació realment seriós que avance cap a una nova forma de fer i entendre la política a Girona. Se’ns va presentar de manera ràpida un reglament -que en un primer moment ni tan sols vam poder tenir en paper fins que diverses entitats es van queixar- i que ja venia “dat i beneït” perquè, segons la regidora: “tots els grups municipals ja li havien donat el vistiplau en una reunió el dia anterior”. És a dir, les mateixes formes de sempre, però en aquest cas amb l’afegit que la regidora mentia perquè el representant de la CUP en aquella reunió, el regidor Jordi Navarro, en cap moment va donar cap vistiplau en nom de la CUP i tan sols es va dedicar a posar sobre la taula els elements més importants que des del nostre punt de vista haurien de ser inclosos en aquest reglament. Encara no han entés que els nostres regidors són representants d’una assemblea més àmplia que discuteix tots els temes democràticament, sent així el nucli fonamental de presa de decisions. A més, el reglament el volen aprovar al ple del 13 de maig i fer el procés al mes de juliol, quan tothom estiga de vacances o pensant en aquestes. Curiosa forma de potenciar la participació, no? Altre element important és determinar qui són els actors del procés, és a dir, qui decideix i participa. La màxima republicana d’una persona un vot no entra en el cap d’aquells que ens governen o ens han governat. És per això que proposen que siguen les AAVV les encarregades de decidir on es destinen els diners. I els veïns que no formen part d’aquestes i paguen els seus impostos i viuen al barri no haurien de participar també en el procés des de bon principi i aportar la seua visió? Sembla ser que no i que s’aposta, altra vegada, per una política de fets consumats, vigilats i controlats des de l’Ajuntament. I més greu encara: la resta de la ciutadania gironina no pot dir res sobre les propostes d’inversió? La consigna és que les AAVV són els qui coneixen millor el barri. És clar que sí, però això no vol dir que siguen les que coneixen millor les necessitats generals de la ciutat. Perquè, posem per cas, si es vol fer un equipament cultural no haurien de tenir dret de participar els col·lectius i entitats que treballen en aquest àmbit? Sembla ser que per a al tripartit CiU-PSC-PP això no és així.

I amb tot això sobre la taula el nou reglament va quedar aprovat amb els vots del “trio calavera” i la majoria de les associacions de veïns assistents. ERC i IC-V es van abstenir i la CUP en contra, com també ho van fer algunes associacions de veïns com la de Sant Narcís o Mas Ramada vam votar-hi en contra. L’Ajuntament va decidir convidar a la reunió només AAVV, menyspreant així a tota la resta de l’associacionisme gironí que, sembla ser, no podrà decidir sobre els seus diners. Les AMPES, associacions de joves, de comerciants, sindicats, esplais, etc, no tenen dret a decidir? Sembla ser que per al “nou estil de fer política” no.

En definitiva ens trobem davant d’una nova oportunitat frustrada. Els partits del poder, el Gran Germà orwelià, no tenen cap mena d’intenció d’avançar cap a un model vertaderament democràtic on la participació ciutadana siga el garant i la legitimitat del poder. Perquè si nosaltres decidim ells ho deixen de fer i llavors se’ls hi desmunta el fràgil castell polític que han construït. Alguns ja ho pensàvem fa mesos. Ara ens ho confirmen. La CUP, però, seguirà treballant per a aconseguir una Girona de ciutadans convençuts i no de vençuts. La millor manera és seguir buscant aliances i sinergies amb una ciutadania que estava farta del nadalisme i que ja ho comença a estar del puigdemontisme.

Publicat a Llibertat.cat

14 d’abril de 1931/ 14 d’abril de 2013. Cap a una nova república?

El 12 d’abril de 1931 es van celebrar unes eleccions municipals que van fer canviar totalment el rumb de la història dels Països Catalans i la resta de l’Estat espanyol. Amb una victòria àmplia de les forces republicanes i progressites, el rei espanyol Alfons XIII es veia obligat a abdicar i marxar a l’exili. El republicanisme havia estat una de les ideologies que major capes socials havia anat guanyant des de finals del segle XIX. El republicanisme, però, era de contingut polític diferent en cadascun dels territoris nacionals. I és més, no deixava de ser un moviment polític més arrelat a les ciutats i les zones urbanes que no pas el camp.

La primera ciutat dels Països Catalans on es va proclamar la república fou València. El republicanisme valencià formava part del que s’ha conegut políticament com a blasquisme, és a dir, un republicanisme lligat al pensament i obra de l’escriptor valencià Blasco Ibáñez. Aquest republicanisme, a diferència del català, no tenia, doncs, unes arrels nacionalment diferents de l’espanyolitat sinó tot el contrari. Malgrat tot, el líder d’Esquerra Republicana de Catalunya Francesc Macià va enviar un telegrama a l’Ajuntament de València felicitant la proclamació amb un argument de germanor clar: “poble valencià, unit a Catalunya per gloriosos vincles històrics de sang i de llengua”. La salutació de Macià va ser resposta per les autoritats valencianes amb la frase “València correspon salutació Catalunya admirable en un abras de germanor, cridant visca el poble català, visca Espanya republicana”. Cal recordar que el president Macià acabava de proclamar la república catalana en el marc d’una futura república federal ibèrica.

Siga com siga, les proclamacions, concentracions i manifestacions en favor del nou règim es van estendre com una taca d’oli. L’Estat espanyol iniciava així el període de major democràcia viscut en tota la seua història. I no sols la viscuda fins a l’abril de 1931 sinó la viscuda fins l’actualitat. La constituciío republicana, els estatuts d’autonomia aprovats o que van quedar sense aprovació, les lleis dutes a terme en àmbits com els drets dels treballadors, dels infants o les dones, per citar-ne alguns àmbits, foren dels més avançats de l’Europa d’aleshores.

I no ens hauríem de preguntar si no és una anormalitat que l’any 2013 encara continuem tenint un rei com a cap de l’Estat? Una institució d’origen medieval, antidemocràtica i patriarcal ha de ser la màxima representació d’una societat que es diu democràtica. Si més no contradictori, no? I és que el relat polític de la transició ençà ha volgut consolidar la idea d’una democràcia portada per un sol individu, Juan Carlos de Borbón, oblidant així que, precisament, aquest senyor fou l’herència directa del dictador Francisco Franco, aquell que amb un cop d’estat fracassat va acabar amb l’anterior experiència republicana. El procés de sobirania nacional iniciat a Catalunya hauria de ser una bona oportunitat per avançar en la creació d’una millor democràcia, participativa, fonamentada en la justícia social i, sobretot, republicana. Perquè no ens enganyem: no hi ha cap forma de govern democràtic que passe per blindar la figura d’un individu davant la llei i carregat de privilegis. Dir-li democràcia a un règim així no és altra cosa que un frau polític fonamentat en la mentida i la por i, això, no és una societat ni un país lliure. 

Article per a Ràdio Vilablareix.cat

La Caputxinada

Els dos sectors socials que més van lluitar contra la dictadura franquista a partir de la mobilització foren els obrers i els estudiants. Així, entre el 9 i el 11 de març de 1966 es va portar a terme el que s’ha conegut com “La Caputxinada”. Unes 450 persones membres dels sectors estudiantils, professorat o intel·lectuals representatius de la cultura catalana es van reunir al convent dels Pares Caputxins del barceloní barri de Sarrià. Noms com  Salvador Espriu, Maria Aurèlia Capmany, Antoni Tàpies, Josep Maria Benet i Jornet o Montserrat Roig, entre molts d’altres, foren presents.

La Caputxinada, però, és un d’aquells moviments que ens serveixen per fer afirmacions del tipus “la història es repeteix”, malgrat que això en realitat no siga cert. Així, el passat 3 de febrer, el Punt/Avui entre d’altres diaris i mitjans del país titulava: Nova Caputxinada contra la tisorada universitària. Professors i estudians universitaris han volgut recuperar el concepte que va inspirar els seus homòlegs el març de 1966 per a lluitar i denunciar les actuals polítiques de retallades que tant estan afectant les universitats públiques catalanes. Les seues demandes, de fet, no són gaire diferents de les que en el seu moment van fer els estudiants i professors antifranquistes: una universitat de qualitat i més democràtica. La dictadura ara, però, no està representada per cap militar sinó pels anomenats “Mercats”. Una de les diferències entre els participants de fa 47 anys i els actuals és el canvi de bàdol d’un dels seus protagonistes: Andreu Mas-Colell que el 1966 estava del costat dels estudiants, ara és l’actual conseller d’economia de la Generalitat encarregat d’aplicar les tisorades. I és que la història com la vida dóna moltes voltes. 

I què demanaven en concret? Doncs, bàsicament i tal com deia el lema del text que van acordar: una Universitat democràtica. En general els participants van voler posar de manifest que les universitats de l’Estat espanyol vivien un clar endarreriment com a conseqüència directa d’estar sotmesos a una dictadura. Es denunciava, també, el control polític que el règim aplicava als professors i professores, fet que limitava la seua capacitat intel·lectual i el bon funcionament de les classes i les matèries impartides. Per tot això demanaven una reforma de caràcter democràtic per a l’àmbit universitari i l’assumpció de quotes reals de llibertat en la vida acadèmica. La Caputxinada va acabar amb la constitució de l’anomenat Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona i amb una forta repressió contra els participants del moviment.

Article per a Ràdio Vilablareix

La conquesta del dret a vot de la dona als Països Catalans

Els orígens del feminisme i la lluita pels drets de les dones es troben en les idees de la Il·lustració i les accions polítiques preses durant la Revolució Francesa. Concretament, Olympia de Gouges està considerada com la impulsora d’aquest moviment per l’alliberament i els drets de les dones. Aquesta escriptora francesa fou l’encarregada d’escriure el primer text pel reconeixement dels drets de la dona: la Declaració dels Drets de la Dona i de la Ciutadania de 1791.

El feminisme, com d’altres moviments hereus de la Il·lustració, es va anar desenvolupant durant el segle XIX paral·lelament a les revolucions antiabsolutistes i liberals que sobrevolaven Europa i la resta del món. Majoritàriament, però, les dones no van veure reconeguts els seus drets en igualtat de condicions a tot allò que els homes van anar aconseguint amb les revoltes, caiguda de monarquies absolutistes i l’establiment de règims de caràcter liberal. I d’entre els drets fonamentals, el de vot li fou constantment negat. Més de cinquanta anys trigaria en aparèixer un nou document de reivindicació feminista. En aquest cas, però, es va escriure a l’altra banda de l’Atlànic: a la ciutat de Nova York. L’anomenada Declaració Seneca Falls va suposar la creació definitiva del moviment feminista a nivell mundial.

Tot i que no hem de confondre feminisme i sufragisme, la veritat és que una gran part de les activistes del feminisme van ser capdavanteres en la lluita pel dret a vot de les dones. El concepte “sufragi”, doncs, és el que va donar nom a un dels moviments socials més importants de la segona meitat del segle XIX i part del XX: el sufragisme. De fet, tot i que la lluita pel dret al vot era una lluita de caràcter puntual amb un objectiu molt concret, la veritat és que la reivindicació del vot anava lligada a d’altres com el dret a l’educació o la millora de les condicions laborals que patien les dones, pitjors encara que les dels seus companys homes.

De tots els moviments sufragistes, el britànic és, segurament, el més conegut. Els motius principals són la bona organització de les sufragistes britàniques encapçalades per la Unió Social i Política de les Dones d’Emmeline Pankhurst i, també, per l’impacte visual que suposava veure a un grup de senyores vestides amb tots els complements de l’època victoriana destruint aparadors o boicotejant mítings dels partits polítics amb uns rudimentaris megàfons. No va ser, però, Gran Bretanya el primer estat en reconèixer el dret a vot de la dona sinó Nova Zelanda el 1893 i Nova Zelanda el 1903.

En el cas dels Països Catalans, la lluita i el reconeixement del dret a vot de la dona es va donar de manera diferent a banda i banda de l’Albera. Per una banda, les dones sota administració espanyola el van aconseguir durant la II República, concretament el 1931. Per altre costat, les dones de la Catalunya Nord sota domini francès, ho van fer el 1944, és a dir, amb el final de la II Guerra Mundial, l’arribada de la IV República Francesa i, per tant, gairebé cent anys després de què els homes l’aconseguiren de manera definitiva i permanent a l’estat francès.

El pes que l’Església i el patriarcat tenien en la societat espanyola i catalana fou fonamental per al desenvolupament d’un moviment de reivindicació feminista molt concret. Sense ser feministes i vinculades al catolicisme social, destacaren les catalanes Dolors Monserdà i Francesca Bonnemaison. El 1917 a Catalunya dones com Carme Karr, la qual s’identificava clarament en les sufragistes britàniques, i Àngela Cardona van defensar el dret a vot de la dona mitjançant les pàgines de la revista Feminal, fundada per elles. La primera organització feminista de l’Estat es va crear el 1918: l’Asociación Nacional de Mujeres Españolas, i Carme Karr, precisament, fou una de les seues impulsores a Catalunya. La dècada dels vint va estar marcada per les mobilitzacions feministes, donant-se el 1921 la primera manifestació en favor dels drets de les dones i, sobretot, amb la reivindicació del sufragi femení. L’arribada al poder de Primo de Rivera i l’establiment de la dictadura va donar dret a vot a les dones en l’anomenat Estatut Municipal de 1924. Aquest gest tenia un clar rerafons paternalista i, a més, estava copiat directament de les mesures que en aquest àmbit havia pres Mussolini a Itàlia. El dret a vot, a més, es podia exercir a partir de l’edat de 23 anys i només per a aquelles dones que no foren ni prostitutes ni estigueren casades, ja que en aquest cas era l’home l’encarregat de votar. La farsa primoriverista, a més, es va veure arrodonida amb el fet que aquesta minoria de dones mai van poder exercir el seu dret a vot perquè mai es feren eleccions.

La caiguda de la dictadura i ràpidament de la monarquia d’Alfons XIII va obrir als Països Catalans un període de canvis entre els quals els drets de les dones i, sobretot, el de sufragi es van posar des del primer moment en l’ordre del dia del debat polític. Noms com Clara Campoamor, que es va quedar sola en el debat parlamentari sobre la inclusió del dret a vot femení en la Constitució de 1931, o Victòria Kent foren fonamentals, malgrat els posicionaments que aquesta última va prendre en favor dels interessos del seu partit més que de la causa feminista. El debat sobre el paper influent que el patriarcat i l’Església jugaven sobre les dones de l’època va fer que partits que sempre havien defensat el dret a vot de les dones preferiren no incloure aquest tema en la Constitució republicana. Això, però, es va acabar quan el parlament espanyol va votar a favor del reconeixement amb 161 vots a favor i 121 en contra . El 16 d’abril de 1933 les dones dels Països Catalans, exceptuant la Catalunya nord, i de la resta de l’Estat espanyol van poder exercir el seu dret a vot per primera vegada en la història.

Article per Ràdio Vilablareix

Xerrada per Negres Tempestes 15/3/2013

Doncs això, demà parlarem sobre Fuster a Can Vies (Sants-BCN) -el primer centre social okupat on vaig posar els peus en la meua joventut- convidat pels amics de Negres Tempestes.

El mal ús del terme “populisme”

Després de la mort del president Chávez hem pogut escoltar com de manera gairebé indiscriminada es feia servir un terme polític que, pel que sembla, s’ha posat de moda: populisme. I catalogue de moda l’ús del mateix perquè es fa servir per tot. Els que ens dediquem a les ciències socials i humanes ens hauríem de preguntar quina utilitat, més enllà de la pejorativa, té l'ús d'un concepte com "populisme" que aleatòriament es fa servir per a definir fenòmens com España 2000 o la figura de Chávez. I bàsicament cal que ho fem abans que el ridícul i la buidor argumentativa d'aquests dies continue marcant el relat polític.

Què és el populisme? El concepte ha anat guanyant abstracció amb el pas dels anys. En un principi va ser creat per a poder enquadrar aquells règims que no podíem identificar plenament ni com a feixistes, ni com a socialistes ni com a democràcies burgeses. És a dir, fou un terme fet a la mida del règim de Perón a l’Argentina. El mot, però, ha anat eixamplant la seua capacitat d’influència i en els darrers anys hem vist com s’ha acabat aplicant a tots aquells règims que des de la nostra òptica de superioritat moral eurocentrista se’ns escapen políticament. Aquest ha estat el cas de governs com el de Chávez a Veneçuela, Morales a Bolívia o Correa a l’Equador que tot i autoproclamar-se com a socialistes i revolucionaris, els mitjans occidentals han qualificat com a populistes acceptant així les consignes llaçades pels thinks thanks dels partits conservadors i la dreta més identificada amb el moviment neocon nordarmericà.

El sociòleg valencià Vicent Flor que ha aplicat el concepte de “populisme” al blaverisme pel fet de compartir una sèrie d’elements comuns –també els comparteix amb el feixisme però Flor considera que no són suficientment importants com per a relacionar blaverisme amb feixisme-, ha explicat perfectament en els seus treballs quins són els trets fonamentals del populisme. Una definició que, per cert, en molts aspectes no encaixa amb el fet de considerar populisme el que podríem anomenar “chavisme”. Flor parteix bàsicament dels estudis de Dahrendorf al respecte, el qual en els seus treballs ja adverteix tothom de la perillositat del terme: “es conveniente emplear los términos con cauleta. La imputación del populismo puede ser en si populista, un sustituto demagógico de los argumentos”. Efectivament, la qualificació indiscriminada de la revolució bolivariana com a “populista” l’única cosa que fa, de manera conscient o inconscient, és amagar les dades objectives i reals del que aquest procés ha aconseguit. Si els contraris a Chávez només tenen com a argument l’acusació de “populisme”, potser no hauríem de pensar que al darrere de l’acusació el que hi ha és la voluntat d’amagar la realitat mitjançant la demagògia?

Prenent a Pettit, Flor adverteix també que els populismes defensen, “si més no retòricament”, formes de democràcia directa i assembleària. D’acord, això és a així, però és que l’organigrama inspirat en els principis de democràcia participativa que s’estan aplicant a Veneçuela són reals i no pura retòrica. L’intel·lectual marxista Heinz Dieterich és un dels millors representants de les teories del socialisme del segle XXI i ell ha participat directament en l’elaboració i creació de la proposta bolivariana. Moviments com el 15M, Democràcia Real Ja o la mateixa Primavera Valenciana, tenen entre el seu argumentari l’aprofundiment en els mecanismes democràtics no representatius sinó participatius. Són populistes aquests moviments? Una qualificació massa fàcil.

Un altre element del populisme és l’apel·lació constant al subjecte “poble”. A diferència del republicanisme que parla dels “ciutadans” i del marxisme ortodox que ho fa de “classe obrera”, el populisme parla d’una mena de nebulosa imprecisa que anomena “poble”. Aquesta reflexió pot ser útil en països europeus amb unes diferències de classe concretes i amb uns sistemes, si més no fins que va esclatar la crisi/estafa actual, que intentaven excloure un percentatge petit de la població. A Sudamèrica, però, els exclosos són la gran massa i, per tant, parlar de “poble” o parlar de “classe treballadora” no deixa de tenir una relació simbiòtica conseqüència directa de la seua estructura social i econòmica. El que és una fal·làcia total és parlar de “classe mitja” en un territori on el 1998, abans de l’arribada de Chávez al poder, hi havia més d’un 50% de pobres segons les organitzacions internacionals i, a sobre, llançar la consigna que han estat precisament les polítiques revolucionàries les que han acabat amb aquesta classe mitjana.

Un altre element interessant és l’afirmació que Flor pren de Reig: “els populismes tenen una necessitat estructural de provocar tensió i mobilització constants”. Si ens creiem les notícies oficials sobre el que passa a Veneçuela podem identificar clarament aquest tret amb el govern de Chávez. Ara bé, si gratem una mica més i investiguem sobre qui provoca realment els aldarulls i enfrontaments de caràcter polític als carrers de Caracas, veurem que no és el govern i els seus seguidors sinó tot el contrari: és l’oposició. Això ho han demostrat reportatges d’investigació molt ben documentats com “La revolución no será televisada” on se’ns explica perfectament qui estava al darrere del cop d’estat contra Chávez l’11 d’abril de 2002: la CIA, FAES, multinacionals espanyoles i el govern de José Maria Aznar. Per no parlar de les vagues empresarials. I el mateix passa amb l’actual moviment d’oposició que se’ns mostra com a juvenil i d’estudiants i que ha retratat perfectament el periodista valencià David Segarra en “Nuevas caras, el mismo objetivo”.

No voldria acabar aquest article sense posar sobre la taula un dels elements que més gràcia em fa quan s’acusa de populisme a Chávez: l’antiintel·lectualisme i el rebuig a la cientificitat. Curiós antiintel·lectual que quan va a l’ONU cita al pensador i lingüista nordamericà Noam Chomsky, que rep el suport de l’escriptor Eduardo Galeano o d’actors com Sean Penn o directors com Oliver Stone, premiat en múltiples ocasions per fer, precisament, un cinema amb un important pes crític i reflexiu. Curiós règim antiintel·lectual que fa bandera d’una de les seues principals iniciatives polítiques: l’escolarització d’una població que els antics governants, amics d’occident i màxims representants d’un model de democràcia burgesa típica i tòpica, havien mantingut en l’analfabetisme profund.

Què Veneçuela té llums i ombres? I tant. Què no és perfecta? Només faltaria. Ara bé, siguem curosos amb els conceptes que utilitzem i com els fem servir. I torne al principi: si sota el paraigües ontològic de “populisme” ens atrevim a incloure moviments polítics tant diferents com España 2000 o el bolivarià, potser aquest concepte no té cap mena d’utilitat més enllà de la pejorativa i, llavors, hauríem de deixar clar quin és l’objectiu real de les nostres reflexions.

La Revolución no será televisada

Nuevas caras: el mismo objectivo

Contra l'antichavisme de consigna fàcil

Avui són molts els que parlen de Chávez sense tenir ni idea però s'atreveixen a donar mostres d'alegria per la seua mort. Segurament en tots els centres de treball us heu trobat amb aquesta situació. Jo me n'he trobat al meu institut i per això he enviat aquest mail ara mateix a tot el claustre. Us el deixe per si el voleu fer servir:

Hola a tots i totes, vos envie aquest mail perquè després de pensar-hi una estona si fer-ho o no he cregut que era convenient. Durant tot el dia s’ha parlat sobre la mort del president de Veneçuela Hugo Chávez. Les portades dels diaris que teníem a la sala de profes era un exemple clar que seria el tema del dia. Em sembla, però, pels comentaris que he escoltat per la sala de profes que la gent no acaba de saber del tot ben bé qui ha estat Chávez i que ha significat, i en certa manera significa, per al poble vençolà i de la resta de sudamèrica. Això, però és normal tenint en compte el bombardeig de notícies negatives i frívoles que ens arriben sobre el que està passant allà. La imatge que ens han donat els mitjans de comunicació oficials és molt clara: un dictador, un dolent dels més dolents, entre d’altres ximpleries i mentides que només s’entenen quan veus qui paga amb els seus diners els diaris i els mitjans en general. Només una dada: avui els més feliços de tots són personatges com Aznar, Esperanza Aguirre, mitjans com Intereconomía o fundacions com la FAES, la qual cosa ens hauria de fer pensar si realment Chávez era tan dolent com ens volen fer creure. Us passe uns quants enllaços que crec que poden ser del vostre interès per a que us pugueu fer una idea de qui era Chávez i sobretot de què és la revolució bolivariana, més enllà de les falsetats o les tergiversacions interessades dels mitjans.

Una anàlisi molt breu i fàcil de llegir i entendre sobre com ha avançat i canviar per a bé Veneçuela des de l’arribada de Chávez al poder:

http://www.media.cat/2013/03/06/el-llegat-de-chavez-en-deu-xifres/

Conferència de l’escriptor uruguaià Eduardo Galeano on parla sobre qui és Chávez a partir del minut 6: 

http://www.youtube.com/watch?v=9I0WZFi99jw

Article del periodista valencià David Segarra (és amic meu i tinc molt clar que mai de la vida m’enganyaria amb el que diu) que viu a Veneçuela des de fa deu anys: 

http://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/4091824/david-segarra-somnis-chavez-nostres-somnis.html

Documental “La Revolución no será retransmitida”. És molt interessant però cal tenir una horeta per veure’l. És del principi de l’arribada de Chávez al poder i el més interessant és veure que és el que està fent realment i com Aznar i d’altres personatges van organitzar un cop d’estat militar per enderrocar el govern:

http://www.youtube.com/watch?v=PL8jcYYmRMo

Anàlisi molt interessant del politòleg madrileny Iñigo Errejón que fa temps que estudia les revolucions que s’estan donant a Amèrica Llatina:

http://www.publico.es/internacional/451711/yo-soy-chavez-o-por-que-esta-vez-tampoco-se-va-del-todo

Una anàlisi molt interessant que compara l’Estat espanyol i Veneçuela. Ho fa d’una manera que ens hauria de fer reflexionar sobre si realment tenim alguna capacitat moral de criticar Chávez si tenim en compte la vergonya de país on vivim:

http://www.eldiario.es/zonacritica/historia-absolvera-hugo_chavez_6_107849242.html

Vull acabar amb les paraules de dues persones que, segurament, per molts de vosaltres són persones referents en el món del cinema: Oliver Stone i Sean Penn. Crec que ho dieuen tot:

"Ploro per la mort d'un gran heroi de la majoria del seu poble i d'aquells que lluiten per trobar el seu lloc en el món arreu del planeta. Odiat per les classes benestants, Hugo Chávez viurà per sempre en la història"
Oliver Stone

"Avui, la gent dels Estats Units ha perdut un amic que mai va saber que tenia. I els pobres d'arreu del món han perdut un líder. Jo he perdut un amic. Els meus pensaments són amb la família del President Chávez i la gent de Veneçuela". Sean Penn