dijous, 21 de març de 2013

La conquesta del dret a vot de la dona als Països Catalans


Els orígens del feminisme i la lluita pels drets de les dones es troben en les idees de la Il·lustració i les accions polítiques preses durant la Revolució Francesa. Concretament, Olympia de Gouges està considerada com la impulsora d’aquest moviment per l’alliberament i els drets de les dones. Aquesta escriptora francesa fou l’encarregada d’escriure el primer text pel reconeixement dels drets de la dona: la Declaració dels Drets de la Dona i de la Ciutadania de 1791.

El feminisme, com d’altres moviments hereus de la Il·lustració, es va anar desenvolupant durant el segle XIX paral·lelament a les revolucions antiabsolutistes i liberals que sobrevolaven Europa i la resta del món. Majoritàriament, però, les dones no van veure reconeguts els seus drets en igualtat de condicions a tot allò que els homes van anar aconseguint amb les revoltes, caiguda de monarquies absolutistes i l’establiment de règims de caràcter liberal. I d’entre els drets fonamentals, el de vot li fou constantment negat. Més de cinquanta anys trigaria en aparèixer un nou document de reivindicació feminista. En aquest cas, però, es va escriure a l’altra banda de l’Atlànic: a la ciutat de Nova York. L’anomenada Declaració Seneca Falls va suposar la creació definitiva del moviment feminista a nivell mundial.

Tot i que no hem de confondre feminisme i sufragisme, la veritat és que una gran part de les activistes del feminisme van ser capdavanteres en la lluita pel dret a vot de les dones. El concepte “sufragi”, doncs, és el que va donar nom a un dels moviments socials més importants de la segona meitat del segle XIX i part del XX: el sufragisme. De fet, tot i que la lluita pel dret al vot era una lluita de caràcter puntual amb un objectiu molt concret, la veritat és que la reivindicació del vot anava lligada a d’altres com el dret a l’educació o la millora de les condicions laborals que patien les dones, pitjors encara que les dels seus companys homes.
De tots els moviments sufragistes, el britànic és, segurament, el més conegut. Els motius principals són la bona organització de les sufragistes britàniques encapçalades per la Unió Social i Política de les Dones d’Emmeline Pankhurst i, també, per l’impacte visual que suposava veure a un grup de senyores vestides amb tots els complements de l’època victoriana destruint aparadors o boicotejant mítings dels partits polítics amb uns rudimentaris megàfons. No va ser, però, Gran Bretanya el primer estat en reconèixer el dret a vot de la dona sinó Nova Zelanda el 1893 i Nova Zelanda el 1903.

En el cas dels Països Catalans, la lluita i el reconeixement del dret a vot de la dona es va donar de manera diferent a banda i banda de l’Albera. Per una banda, les dones sota administració espanyola el van aconseguir durant la II República, concretament el 1931. Per altre costat, les dones de la Catalunya Nord sota domini francès, ho van fer el 1944, és a dir, amb el final de la II Guerra Mundial, l’arribada de la IV República Francesa i, per tant, gairebé cent anys després de què els homes l’aconseguiren de manera definitiva i permanent a l’estat francès.

El pes que l’Església i el patriarcat tenien en la societat espanyola i catalana fou fonamental per al desenvolupament d’un moviment de reivindicació feminista molt concret. Sense ser feministes i vinculades al catolicisme social, destacaren les catalanes Dolors Monserdà i Francesca Bonnemaison. El 1917 a Catalunya dones com Carme Karr, la qual s’identificava clarament en les sufragistes britàniques, i Àngela Cardona van defensar el dret a vot de la dona mitjançant les pàgines de la revista Feminal, fundada per elles. La primera organització feminista de l’Estat es va crear el 1918: l’Asociación Nacional de Mujeres Españolas, i Carme Karr, precisament, fou una de les seues impulsores a Catalunya. La dècada dels vint va estar marcada per les mobilitzacions feministes, donant-se el 1921 la primera manifestació en favor dels drets de les dones i, sobretot, amb la reivindicació del sufragi femení. L’arribada al poder de Primo de Rivera i l’establiment de la dictadura va donar dret a vot a les dones en l’anomenat Estatut Municipal de 1924. Aquest gest tenia un clar rerafons paternalista i, a més, estava copiat directament de les mesures que en aquest àmbit havia pres Mussolini a Itàlia. El dret a vot, a més, es podia exercir a partir de l’edat de 23 anys i només per a aquelles dones que no foren ni prostitutes ni estigueren casades, ja que en aquest cas era l’home l’encarregat de votar. La farsa primoriverista, a més, es va veure arrodonida amb el fet que aquesta minoria de dones mai van poder exercir el seu dret a vot perquè mai es feren eleccions.

La caiguda de la dictadura i ràpidament de la monarquia d’Alfons XIII va obrir als Països Catalans un període de canvis entre els quals els drets de les dones i, sobretot, el de sufragi es van posar des del primer moment en l’ordre del dia del debat polític. Noms com Clara Campoamor, que es va quedar sola en el debat parlamentari sobre la inclusió del dret a vot femení en la Constitució de 1931, o Victòria Kent foren fonamentals, malgrat els posicionaments que aquesta última va prendre en favor dels interessos del seu partit més que de la causa feminista. El debat sobre el paper influent que el patriarcat i l’Església jugaven sobre les dones de l’època va fer que partits que sempre havien defensat el dret a vot de les dones preferiren no incloure aquest tema en la Constitució republicana. Això, però, es va acabar quan el parlament espanyol va votar a favor del reconeixement amb 161 vots a favor i 121 en contra . El 16 d’abril de 1933 les dones dels Països Catalans, exceptuant la Catalunya nord, i de la resta de l’Estat espanyol van poder exercir el seu dret a vot per primera vegada en la història.