dissabte, 9 de març de 2013

El mal ús del terme “populisme”


Després de la mort del president Chávez hem pogut escoltar com de manera gairebé indiscriminada es feia servir un terme polític que, pel que sembla, s’ha posat de moda: populisme. I catalogue de moda l’ús del mateix perquè es fa servir per tot. Els que ens dediquem a les ciències socials i humanes ens hauríem de preguntar quina utilitat, més enllà de la pejorativa, té l'ús d'un concepte com "populisme" que aleatòriament es fa servir per a definir fenòmens com España 2000 o la figura de Chávez. I bàsicament cal que ho fem abans que el ridícul i la buidor argumentativa d'aquests dies continue marcant el relat polític.



Què és el populisme? El concepte ha anat guanyant abstracció amb el pas dels anys. En un principi va ser creat per a poder enquadrar aquells règims que no podíem identificar plenament ni com a feixistes, ni com a socialistes ni com a democràcies burgeses. És a dir, fou un terme fet a la mida del règim de Perón a l’Argentina. El mot, però, ha anat eixamplant la seua capacitat d’influència i en els darrers anys hem vist com s’ha acabat aplicant a tots aquells règims que des de la nostra òptica de superioritat moral eurocentrista se’ns escapen políticament. Aquest ha estat el cas de governs com el de Chávez a Veneçuela, Morales a Bolívia o Correa a l’Equador que tot i autoproclamar-se com a socialistes i revolucionaris, els mitjans occidentals han qualificat com a populistes acceptant així les consignes llaçades pels thinks thanks dels partits conservadors i la dreta més identificada amb el moviment neocon nordarmericà.

El sociòleg valencià Vicent Flor que ha aplicat el concepte de “populisme” al blaverisme pel fet de compartir una sèrie d’elements comuns –també els comparteix amb el feixisme però Flor considera que no són suficientment importants com per a relacionar blaverisme amb feixisme-, ha explicat perfectament en els seus treballs quins són els trets fonamentals del populisme. Una definició que, per cert, en molts aspectes no encaixa amb el fet de considerar populisme el que podríem anomenar “chavisme”. Flor parteix bàsicament dels estudis de Dahrendorf al respecte, el qual en els seus treballs ja adverteix tothom de la perillositat del terme: “es conveniente emplear los términos con cauleta. La imputación del populismo puede ser en si populista, un sustituto demagógico de los argumentos”. Efectivament, la qualificació indiscriminada de la revolució bolivariana com a “populista” l’única cosa que fa, de manera conscient o inconscient, és amagar les dades objectives i reals del que aquest procés ha aconseguit. Si els contraris a Chávez només tenen com a argument l’acusació de “populisme”, potser no hauríem de pensar que al darrere de l’acusació el que hi ha és la voluntat d’amagar la realitat mitjançant la demagògia?

Prenent a Pettit, Flor adverteix també que els populismes defensen, “si més no retòricament”, formes de democràcia directa i assembleària. D’acord, això és a així, però és que l’organigrama inspirat en els principis de democràcia participativa que s’estan aplicant a Veneçuela són reals i no pura retòrica. L’intel·lectual marxista Heinz Dieterich és un dels millors representants de les teories del socialisme del segle XXI i ell ha participat directament en l’elaboració i creació de la proposta bolivariana. Moviments com el 15M, Democràcia Real Ja o la mateixa Primavera Valenciana, tenen entre el seu argumentari l’aprofundiment en els mecanismes democràtics no representatius sinó participatius. Són populistes aquests moviments? Una qualificació massa fàcil.

Un altre element del populisme és l’apel·lació constant al subjecte “poble”. A diferència del republicanisme que parla dels “ciutadans” i del marxisme ortodox que ho fa de “classe obrera”, el populisme parla d’una mena de nebulosa imprecisa que anomena “poble”. Aquesta reflexió pot ser útil en països europeus amb unes diferències de classe concretes i amb uns sistemes, si més no fins que va esclatar la crisi/estafa actual, que intentaven excloure un percentatge petit de la població. A Sudamèrica, però, els exclosos són la gran massa i, per tant, parlar de “poble” o parlar de “classe treballadora” no deixa de tenir una relació simbiòtica conseqüència directa de la seua estructura social i econòmica. El que és una fal·làcia total és parlar de “classe mitja” en un territori on el 1998, abans de l’arribada de Chávez al poder, hi havia més d’un 50% de pobres segons les organitzacions internacionals i, a sobre, llançar la consigna que han estat precisament les polítiques revolucionàries les que han acabat amb aquesta classe mitjana.

Un altre element interessant és l’afirmació que Flor pren de Reig: “els populismes tenen una necessitat estructural de provocar tensió i mobilització constants”. Si ens creiem les notícies oficials sobre el que passa a Veneçuela podem identificar clarament aquest tret amb el govern de Chávez. Ara bé, si gratem una mica més i investiguem sobre qui provoca realment els aldarulls i enfrontaments de caràcter polític als carrers de Caracas, veurem que no és el govern i els seus seguidors sinó tot el contrari: és l’oposició. Això ho han demostrat reportatges d’investigació molt ben documentats com “La revolución no será televisada” on se’ns explica perfectament qui estava al darrere del cop d’estat contra Chávez l’11 d’abril de 2002: la CIA, FAES, multinacionals espanyoles i el govern de José Maria Aznar. Per no parlar de les vagues empresarials. I el mateix passa amb l’actual moviment d’oposició que se’ns mostra com a juvenil i d’estudiants i que ha retratat perfectament el periodista valencià David Segarra en “Nuevas caras, el mismo objetivo”.

No voldria acabar aquest article sense posar sobre la taula un dels elements que més gràcia em fa quan s’acusa de populisme a Chávez: l’antiintel·lectualisme i el rebuig a la cientificitat. Curiós antiintel·lectual que quan va a l’ONU cita al pensador i lingüista nordamericà Noam Chomsky, que rep el suport de l’escriptor Eduardo Galeano o d’actors com Sean Penn o directors com Oliver Stone, premiat en múltiples ocasions per fer, precisament, un cinema amb un important pes crític i reflexiu. Curiós règim antiintel·lectual que fa bandera d’una de les seues principals iniciatives polítiques: l’escolarització d’una població que els antics governants, amics d’occident i màxims representants d’un model de democràcia burgesa típica i tòpica, havien mantingut en l’analfabetisme profund.

Què Veneçuela té llums i ombres? I tant. Què no és perfecta? Només faltaria. Ara bé, siguem curosos amb els conceptes que utilitzem i com els fem servir. I torne al principi: si sota el paraigües ontològic de “populisme” ens atrevim a incloure moviments polítics tant diferents com España 2000 o el bolivarià, potser aquest concepte no té cap mena d’utilitat més enllà de la pejorativa i, llavors, hauríem de deixar clar quin és l’objectiu real de les nostres reflexions.

La Revolución no será televisada


Nuevas caras: el mismo objectivo