dijous, 4 de juliol de 2013

Pensar el País Valencià o mostrar-lo com és en 2013

La plataforma Verkami està servint darrerament per a finançar i impulsar projectes musicals, literaris, cinematogràfics o d'altres tipus molt interessants. Aquest és el cas d'un dels darrers llibres publicats per l'Editorial Afers: Nació i identitats. Pensar el País Valencià. Coordinats pel sociòleg Vicent Flor, sis autors de les més diverses procedències polítiques i sobretot disciplinars, construeixen un relat de la societat valenciana que ens ajuda a comprendre per què som com som els valencians. De fet, segurament, aquesta és una de les grandeses de les 140 pàgines vinculades a la Fundació Nexe.

De tots els textos, el menys rellevant perquè estaria més dins la categoria del simbolisme, és el de Joan Francesc Mira. L'escriptor, antropòleg i pensador valencià, fa el pròleg de l'obra desenvolupant en unes breus línies part del que ha estat el seu pensament nacional les darreres dues dècades des que va iniciar el qüestionament dels Països Catalans com a projecte polític al ja clàssic Crítica de la nació pura. Ara bé, un dels elements que dóna valor al text de Mira, i al llibre en general, és que en cap moment es posiciona respecte a quin és el millor projecte polític per al País Valencià.

El primer text amb pes és el de l'historiador Ferran Archilés. La valenciana, com la resta d'identitats nacionals o regionals del món occidental en l'actualitat, s'ha construït durant l'època contemporània. Pels que coneguen els treballs d'Archilés, el text inclòs al llibre els serà d'utilitat com a resum del que l'historiador de Castelló ha desenvolupat al llarg de la seua obra. En resum: la construcció de la regió juga un paper fonamental per a entendre la identitat contemporània dels valencians. Sense la idea de regió i el paper que aquesta juga en l'ideari de totes les forces polítiques, socials, culturals o econòmiques del país, difícilment podem arribar a entendre per què els valencians són com són. I aquesta identitat regional ha estat present fins als nostres dies, malgrat els intents de convertir-la/substituir-la en nacional.

El següent text és el de Rafael Castelló Cogollos. Si amb algú ens hem comparat constantment els valencians és amb els catalans. Ja siga per a mostrar una certa enveja sana, ja siga per a equiparar-nos i igualar-nos, ja siga per a posar-los com a exemple o ja siga per a insultar-los, el cas és que Catalunya ha estat un model, un referent, a l'hora d'identificar-nos com a poble. I, seguint així amb una dinàmica gairebé històrica, Castelló fa això: comparar el País Valencià amb Catalunya per a poder entendre les diferències entre un territori i altre, entre una societat i l'altra. Algú ara podria dir que això és, al cap i a la fi, el mateix que va fer Fuster i que tant se li va criticar. La diferència és que Castelló no arriba a conclusions tancades i, sobretot, no qualifica els valencians com un poble “frustrat”, ja que la comparativa no respon a un intent de justificació política sinó a una metodologia científica que ens ajuda a entendre la societat valenciana, sense entrar en valoracions de si ens agrada més o menys com és.

Per la seua part, el politòleg Anselm Bodoque elabora un text sobre un dels temes que més ha treballat: les elits polítiques valencianes. Unes elits que juguen un paper important, com a tot el món occidental, en la construcció d'identitat. En aquest sentit, la transició és un moment transcendental per a l'arribada d'aquestes elits al poder dels seus respectius partits i, sobretot, és un moment fonamental per a la transmissió des d'aquestes elits polítiques d'una manera molt concreta d'entendre la identitat valenciana tal com ha arribat a l'actualitat.

El penúltim text és el del novelder Brauli Montoya. Com no podia ser d'una altra manera, Montoya tracta un dels temes que més ha treballat al llarg de la seua obra: la transmissió de la llengua. El text parteix d'una sèrie d'estudis i entrevistes realitzades per a altres treballs, la qual cosa dóna solidesa empírica a les afirmacions i conclusions a què arriba Montoya. Mantres com el de la mala educació que suposa parlar en valencià a algú que no el parla, la consideració de la llengua pròpia com de segona o tercera categoria, la importància que té la llengua en la construcció d'identitat o el fet de considerar el valencià com una llengua de llauradors, són alguns dels elements que Montoya fa servir per a entendre la importància de la transmissió de la llengua i sobretot l'ús d'aquesta.

Finalment, l'últim text és el del coordinador de tot el llibre: Vicent Flor. El seu text segueix, en certa manera, la línia iniciada per Montoya respecte al paper que juga la llengua en la construcció d'identitat. Aquesta vegada, però, la llengua passa a convertir-se en l'enemic a batre per part d'un secessionisme lingüístic que Flor ha estudiat molt bé. Trencar la unitat de la llengua catalana no és un fet casual i menor: és la millor estratègia per a fer desaparèixer el valencià i que aquest siga substituït definitivament pel castellà. El blaverisme això ho sap i per això ho fa. El drama és que el blaverisme lingüístic ha triomfat més del que en un primer moment molts pensaven.

En definitiva, ens trobem davant d'un llibre que, si bé és cert que no aporta elements nous als estudis i treballs que tots els participants desenvolupen en el seu àmbit professional, sí que és un bon resum de com hem arribat a la situació actual. Joan Fuster sempre va afirmar que el Nosaltres l'havia escrit perquè ningú altre ho havia fet abans. A més, reconeixia que, segurament, no era la persona acadèmicament més preparada per a fer-ho. De fet, demanava que historiadors, sociòlegs, economistes, filòlegs, entre d'altres “espècies”, prengueren el relleu de la seua proposta i avançaren. Crec que això és el que s'ha fet al País Valencià els darrers cinquanta anys, més enllà de les lluites parricides existents en el si del valencianisme polític. Si a dia d'avui algú em demana que li recomane un llibre per a poder conèixer o tenir una fàcil aproximació a la societat valenciana, la meua suggerència és clara: Nació i identitats. Pensar el País Valencià. I, sincerament, crec que Fuster també ho faria.