dimarts, 9 de juliol de 2013

Superar la nació eslògan, enterrar la consigna, construir la nació útil

En diversos articles he mostrat la meua preocupació pel que podríem anomenar la “nació eslògan”. És a dir, una forma de construir els Països Catalans que en realitat ha tingut menys utilitat de la que en un primer moment tots aquells que hem format part, i en formem, d’organitzacions que defensen una nació de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, pensàvem. Les nacions muten, canvien, no són perpètues en el temps per molt que un reduït grup de persones repartides de forma desigual pel territori s’encarreguen de mantenir viva una idea concreta de nació. Aquestes persones són importants per a la construcció nacional, de fet indispensables, però no són la nació. A no ser, evidentment, que la intenció siga muntar una mena de reserva índia que neda a contracorrent de la resta dels seus veïns en matèria d’identitat. Bé, això pot ser una possibilitat, però no és cap solució pels Països Catalans. És per tant imprescindible, si volem realment integrar o incloure els Països Catalans en el procés obert a Catalunya, que aquests superen la fase d’eslògan romanticoide i es posen en el tauler com a la millor proposta nacional que poden tenir valencians, mallorquins, menorquins, eivissencs, formenterers i catalans –ja siguen de la CAC o estiguen sota administració francesa o aragonesa.
Alguns diran: per què tant de gentilici si tots som catalans? Bé, la contundència en la utilització del mot “català” ha acabat sent més un obstacle per a la construcció dels Països Catalans que no la solució. De fet, més que un gentilici en positiu i inclusiu, ha acabat convertint-se en una consignaen mans d’aquells que, amb tota la bona fe del món, l’hem fet servir per a homogeneïtzar la nació en què creiem. Però la pregunta és: cal homogeneïtzar a l’estil jacobí la nació catalana? Crec que històricament aquest ha estat un dels principals elements erràtics de l’independentisme i el pancatalanisme –entés aquest últim com a teoria favorable a la construcció d’una nació catalana que va més enllà del Sénia, sense cap component pejoratiu. Si els valencians se senten valencians, per què els hem de colar amb calçador que són catalans? Potser la clau és aconseguir que la màxima fusteriana de “dir-nos valencians és la nostra manera de dir-nos catalans” siga una realitat, no? Hi ha cap necessitat de dir-nos catalans, un gentilici perdut en territori valencià des de fa segles i no per motiu de cap ocupació malèfica estrangera, per a reafirmar-nos com a valencians i per tant com a no espanyols? No podem dir-nos valencians únicament i exclusiva i formar part dels Països Catalans? Són preguntes que llance a l’aire i que potser defraude no donant una resposta contundent, però crec que en matèria d’identitat qüestionar-se a un mateix és bàsic per a poder després convéncer els teus conciutadans.
I llavors què fem? Construir la “nació útil”. Els Països Catalans no han de suposar un maldecap per als seus ciutadans sinó una solució als seus problemes. Una nació que s’ha d’entendre des de la diversitat i l’heterogeneïtat. Això vol dir avançar cap a una proposta d’organització confederal en un primer estadi que, en cas que els seus ciutadans ho creguen necessari, pot acabar mutant en federal. A falta que algú em demostre el contrari, crec que la construcció confederal dels Països Catalans és la millor solució per a lligar la diversitat que representa una nació cultural que està formada per diferents subjectes polítics i jurídics que es reconeixen en el present i van, per tant, més enllà de la història. La solució confederal, a més, permet que la resta de territoris dels Països Catalans que actualment estan totalment fora del procés iniciat a la CAC es senten interpel·lats i cridats a participar, ja siga en l’actualitat o quan els ciutadans dels diferents països ho creguen convenient i necessari. A més, la solució confederal trenca la idea històrica de Catalunya i els seus satèl·lits –centre/perifèria-, és a dir, tots els territoris són tinguts en compte en igualtat de condicions i no com a simples prolongacions cap al sud o mar endins. El procés, així, parteix de la lliure determinació de cadascun dels territoris existents en l’actualitat tant des del punt de vista jurídic, polític com històric. Creure que el País Valencià se sentirà interpel·lat pel procés català dient “ja s’afegiran algun dia” és tan estúpid com creure que la Catalunya de les quatre províncies pot mantenir-se dins d’Espanya fins que puguem posar urnes als carrers d’Alacant. El procés català i el dels altres territoris –el dia que es donen- són totalment diferents i no poden ser entesos com a afegitons sinó com paral·lels i complementaris. I és molt important que, malgrat que el procés iniciat a la CAC és autònom i propi d’aquest territori, s’inicie el debat sobre els Països Catalans en paral·lel. Cal, doncs, tenir present que més enllà que la CAC s’independitze d’Espanya –que encara està per veure– siguem conscients tots plegats que el següent pas que hauran de fer els catalans és reunificar el seu territori amb els catalans de la Franja i els de la Catalunya Nord i, alhora, mantenir el diàleg i la construcció d’estructures comunes amb valencians i illencs que ens ajuden a construir, en definitiva, els Països Catalans més enllà de la pancarta i el mural.

Publicat a El Rogle