dimecres, 19 de juny de 2013

Adéu Toni, company, amic

Vaig conèixer en Toni Lecha fa uns deu anys, en una assemblea com no podia ser d'una altra manera. El tema era antirepressiu, no recorde quin cas en concret, i ens trobàvem un munt de gent al pati del Casal Independentista de Sants. Vaig quedar parat de veure una persona de la seua edat en una assemblea de l'esquerra independentista. Aleshores jo militava a Maulets i, la veritat siga dita, mai havia compartit assemblea amb algú menor de 25 anys, a tot estirar. En Toni Lecha és una mena de fil conductor de l'esquerra independentista, aquella excepció que confirma la regla. A diferència de molts dels seus companys i companyes dels vuitanta, ell no va abandonar el vaixell, malgrat que aquest es va gairebé enfonsar en les gèlides aigües de la política catalana dels noranta.

Els darrers deu anys ha estat un company de militància, però també un amic. Amb en Toni hem compartit moltes hores de reunions, d'assemblees, d'actes, de manifestacions, d'accions. Cada Onze de setembre era l'encarregat de gestionar els permisos de manifestació i d'escriure el manifest de la diada a Girona. Ell era l'encarregat de gestionar els temes de caràcter laboral amb la resta de sindicats de la ciutat, sempre en nom de la COS. De fet, una de les últimes accions en què va participar va ser en la tancada que representants sindicals van fer en la subdelegació del govern espanyol de Girona ara farà un any. Ell, valent com era, es va tancar i, com en els vells temps, el va haver de traure la Guàrdia Civil de dins. Aquest últim any, però, ha estat més que mai entre Girona i Barcelona, el que no ha volgut dir que perdera el fil del dia a dia del moviment a Girona.

Ell era història viva de la política d'aquesta nació, però també era una mena d'home savi que podia parlar absolutament de qualsevol tema, més enllà de la política. Les seues opinions en les assemblees, deixant de costat si estaves o no d'acord, sempre partien de la reflexió i de l'experiència política, la qual cosa era molt d'agrair quan al cap i a la fi no deixaves de ser un jovenet que es trobava en la seua vintena d'anys i que tot just començava a involucrar-se en temes polítics. Sempre em quedarà el buit de no haver-lo entrevistat amb profunditat. N'havíem parlat moltes vegades de fer-ho i havíem mantingut alguna que altra llarga conversa que m'havia ajudat molt a aclarir conceptes respecte als meus estudis doctorals. Però aquestes converses només queden guardades dins meu, sense la possibilitat de ser enregistrades com realment caldria.

Dilluns va ser l'últim dia que vam estar junts i, com no podia ser d'una altra manera, va tornar a ser en una assemblea. Ens vam conèixer en una i ens acomiadem en una altra. Primer a Barcelona, després a Girona. Ens vam dir adéu a la plaça Sant Agustí (com a ell li agradava anomenar-la: “Això d'independència és d'espanyols!”). Aquesta vegada no et vaig fer de taxista, vas haver d'agafar un a Correus. Sigues on sigues mai t'oblidarem. Ens has donat molt com a company, com a militant, com a amic.


Salut Toni i espere que ens tornem a veure!

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Gran persona en Toni!!

Roger Obon ha dit...

Un gran artícle per una millor persona.
Sempre en el record :'-(