diumenge, 22 de setembre de 2013

Un “fet diferencial” que surt de l'ostracisme oficial

El llibre de l'historiador Xavier Díez L'anarquisme, fet diferencial català. Influència i llegat de l'anarquisme en la història i la societat catalana contemporània, fa una aportació fonamental: trau de l'ostracisme oficial l'anarquisme català. Crec que aquest és el valor principal d'aquesta obra de poc més de cent pàgines. Els llibertaris han estat els grans oblidats de la historiografia contemporània als Països Catalans. Amb una influència i presència desigual al llarg del territori, el cert és que els estudis històrics de la nova historiografia apareguda a partir dels seixanta va oblidar el paper cabdal d'aquest sector ideològic en el moviment obrer autòcton. I això, que pot semblar greu des d'un punt vista acadèmic i científic, encara ho és més quan analitzes el pes real que l'anarquisme va tenir entre el nostre obrerisme: representava una àmplia majoria organitzada en determinats nuclis, ciutats o territoris.

El llibre de Díez és un diàleg/confrontació constant amb l'obra cabdal del paradigma nacionalista burgès: Notícia de Catalunya de Jaume Vicens Vives. De fet, compta amb tres capítols com el de Vicens, cosa que no sé si és casual o premeditada. Front a la societat perfecta, homogènia, sense conflicte social -que no nacional- que dissenya Vives, en Xavi Díez ens posa sobre la taula una altra Catalunya. Aquella que estava formada per uns obrers compromesos amb la llibertat individual i col·lectiva. La Catalunya rebel que enllaça les lluites del present amb les del passat que poc tenen a veure amb el pacte dissenyat per Vicens. Qui pacta històricament és la parasitària aristocràcia catalana i posteriorment les classes benestants aparegudes de la industrialització del XIX. Els agermanats, els segadors, els remences o els maulets lluitaren d'igual manera que ho feren els seus semblants a la resta de nacions europees del moment. Els anarquistes catalans, doncs, foren els hereus d'aquells que dugueren a terme el que el professor James C. Scott va anomenar “l'art de la resistència”. Així, la història és utilitzada per Díez com a fil conductor que ens ajuda a entendre el perquè dels anarquistes catalans, més enllà de les teories fonamentades en l'atzar de si un personatge determinat visità el lloc concret en el moment oportú, explicació aquesta, val a dir, poc satisfactòria intel·lectualment. La concepció de l'estat com a element d'opressió nacional o les característiques de l'industrialisme català seran fonamentals, segons Díez, per a poder entendre l'arrelament de d'una cultura política àcrata a Catalunya.

Permeteu-me, però, posar en “dubte” una de les majors: l'arrelament majoritari de l'anarquisme als altres països catalans. El cas de les Illes no el conec tan profundament i no faré, per tant, cap mena d'afirmació categòrica. El del País Valencià, però, sí. Si més no el de les comarques del sud d'aquest. En aquest sentit, com en tants d'altres, els valencians tornem a caure en la diversitat, la varietat, “ni carn ni peix” que diria Fuster. Així, podem afirmar que si bé és cert que l'anarquisme va tenir un pes molt important en localitats com Elda o sobretot Alcoi, pel que fa a d'altres nuclis com Alacant o Elx, autèntics centres econòmics del sud del país, l'arrelament no va ser tan gran, ans al contrari: el socialisme va ser predominant. La meua localitat, Novelda, centre important de creixement obrer a partir de la implantació de la indústria del marbre i les espècies -malgrat ser encara una societat fonamentalment agrícola- també serà predominantment socialista i vinculada al republicanisme “radical”. El cas de la ciutat de València fou també semblant. Per què fou així? Crec que ara entraré en un terreny pantanós perquè és un tema que em ronda pel cap en forma d'hipòtesi des de fa temps. El republicanisme blasquista havia estat la ideologia fonamental de la petita burgesia i les classes populars il·lustrades valencianes. El blasquisme, però, tot i partir dels fonaments ideològics federals, la veritat és que era una mena de republicanisme regionalista i espanyolista, diferent del propugnat per Pi i Maragall. I és clar, si l'obrerisme valencià i català entronquen directament amb el republicanisme, entra dins d'una certa lògica que la tendència majoritària catalana avançara cap a l'anarquisme i la valenciana cap al socialisme, una ideologia més centralitzadora i on l'individu es confon més fàcilment amb la massa. Però com dic, això és una hipòtesi que caldria estudiar de manera més acurada i seriosa, fora del que és estrictament una ressenya bibliogràfica.

El segon capítol del llibre, després del repàs històric que Díez fa servir per a justificar la tesi fonamental del seu relat, s'endinsa en l'anàlisi del que anomena “colors”, és a dir, la diversitat i varietat de formes que la ideologia anarquista ha pres i pren en la societat catalana. Blau, blanc i vermell és el cromatisme triat en clara referència als colors que inspiraren el bressol intel·lectual del republicanisme contemporani: l'Estat francès. Una gamma a la que podríem afegir colors com el lila o el verd, en referència a feminisme i l'ecologisme. És evident després de llegir aquest capítol que tots els moviments socials i polítics que d'una manera o altra qüestionen el sistema de valors imperant, en el cas català tenen en el seu fons elements provinents del moviment llibertari. L'esperit de no dominació individual o col·lectiva, la tendència a l'igualitarisme com a objectiu final de tota lluita social, l'antimilitarisme i el moviment pacifista o l'independentisme d'esquerres que des de finals dels seixanta ha lligat la llibertat nacional amb una concepció progressista i moderna de la societat, en són bons exemples d'aquest pòsit col·lectiu que representa l'anarquisme com a “fet diferencial” català.


Des de l'inici d'aquesta ressenya he dit que la proposta de Díez és un diàleg/confrontació amb els plantejaments del nacionalisme burgès. Doncs bé, com no podia ser d'una altra manera, el llibre acaba amb una clara provació a unes classes dirigents catalanes que han dissenyat i modelat el país a la seua imatge i semblança construint un relat social corporatiu que els ha anat molt bé per a perpetuar-se en el poder. “Catalunya serà llibertària o no serà”. Torres i Bages deu estar encara a hores d'ara donant-se colps contra un núvol o contra una de les calderes de Pere Botero, qui sap. Si per a la dreta catalana és impossible entendre la nació sense el pòsit del catolicisme, per a l'esquerra ha de ser impossible fer-ho sense el pòsit de rebel·lia realment existent en cada treballador nacionalment i socialment despert. Vol dir això que Xavi Díez ens posa sobre la taula una nova psicologia col·lectiva per als catalans emulant així el que tant ha criticat de Vicens Vives? Substituïm “pactisme i amor al treball” per “esperit rebel i cooperativisme”? Vaig plantejar-li aquest dubte a en Xavi quan presentàrem el llibre al Casal Independentista el Forn al mes de juny. Ara, després de llegir el text, el dubte em persisteix de manera més matisada. L'autor n'és conscient de l'atreviment que suposa el seu plantejament i per això també adverteix del perill al final del llibre: “Tot plegat semblen elements molt poc científics, fins i tot, que recorden un cert organicisme nacional molt passat. Tanmateix, si reflexionem sobre els trets que ens caracteritzen, si examinem aquesta capacitat que Vicens Vives destaca sobre la nostra tendència a la revolució i la nostra incomoditat respecte el Minotaure (al·legoria del poder), comprendrem la psicologia col·lectiva del nostre país” (pàg. 105). Resistència al Minotaure o al Leviathan, el que és evident, com demostra Díez, és que el pòsit llibertari té uns fonaments històrics. Altra cosa, però, és el grau de penetració que aquest té en la segona dècada del segle XXI en unes societats tan diverses com les dels Països Catalans. Això, però, ja no és feina d'un historiador sinó de sociòlegs i politòlegs.