dijous, 12 de setembre de 2013

“Els Països Catalans seran si els seus habitants volen construir-los”

Entrevista publicada a La veu del País Valencià el dimarts 10 de setembre de 2013:



Antoni Rico és un professor i escriptor que acaba de publicar el llibre ‘No tots els mals vénen d’Almansa’. L’autor del llibre pretén analitzar l’evolució històrica de la idea dels Països Catalans, els elements que ens porten a afirmar que són una sola o diverses nacions i la viabilitat de crear un mateix  projecte polític des de la diversitat, l’heterogeneïtat i el realisme que els tempos polítics dels diferents territoris marquen. En aquesta entrevista també fa un recorregut per la situació política i social als Països Catalans.

Xavier Pérez / Girona

-Qui és Antoni Rico?
Sóc un ja no tan jove (34 anys) professor de Secundària d'Història. Sóc de Novelda (Vinalopó Mitjà/Valls del Vinalopó, ho hauríem de discutir), però actualment visc a Girona, on treballe. Llicenciat en Història Contemporània per la Universitat d'Alacant i en Antropologia Social i Cultural per la de Barcelona, estic fent la meua tesi doctoral a la Universitat de Girona sobre la influència de Joan Fuster en les diferents cultures polítiques, que espere tenir llesta en un parell d'anys.

-Vosté va nàixer a Novelda, com veu el procés de castellanització del seu poble natal i els voltants?
Novelda es troba en una zona del País Valencià d'especial interès per la seua complexitat social i geogràfica. Terra de frontera amb Castella i Múrcia, amb una ciutat important com Alacant on el procés de castellanització és molt avançat i amb nuclis castellanoparlants propers com Asp, Monfort o Elda. Tot i així sóc optimista en el sentit que pense que la substitució lingüística no depén tant de fenòmens externs sinó interns. Som els valencians, i en aquest cas els novelders, els qui hem de tenir clar quina és la nostra llengua i comunitat cultural. Ací és on rau el problema: encara no tenim a dia d'avui ni consciència de país ni menys encara de pertànyer a una realitat com la dels Països Catalans. Cal incidir i treballar en aquesta direcció.

-I com veu vosté el País Valencià des de la vessant política, econòmica, cultural i social?
L'any 1966 en una entrevista per al ‘Pensamiento Navarro’, li feien la següent pregunta a Joan Fuster: “¿Tiene confianza en el pueblo valenciano? ¿Cree en milagros?” I ell donava la següent resposta: “Sí, tengo confianza en el pueblo valenciano. Hay que tener confianza en el pueblo. En el fondo, todo es un problema de “toma de conciencia”, por decirlo así”.És evident que la situació del País Valencià no és la desitjada per tots aquells que ens agradaria un país lliure i amb un model social i econòmic realment just. En determinats aspectes la sensació és que hem anat a pitjor. Tot i així, torne a ser optimista: mai havíem tingut moviments socials com Escola Valenciana, grups de música com Obrint Pas, la Gossa Sorda o Orxata Sound System, casals i ateneus populars de marcat caràcter valencianista, editorials de renom com Afers, etc. I tot això fet des del País Valencià i per valencians. La imatge que el País Valencià és el PP és totalment errònia i a més insultant per tots aquells que dia a dia lluiten, construeixen un país diferent al caciquisme espanyolista dissenyat per la dreta valenciana. 

-Parlem del seu llibre ‘No tots els mals vénen d’Almansa’. Què vol transmetre al lector?
Doncs que els Països Catalans són possible però que els hem de començar a pensar i construir de manera diferent a com ho hem fet els darrers cinquanta anys. En certa manera, el llibre és el fruit de la reflexió que he hagut de fer els darrers temps a partir de les lectures i treballs al voltant de la tesi doctoral i, per altre costat, també de la meua praxi política com a militant de l'esquerra independentista. Em considere un fusterià crític que creu que entre l'anomenada “tercera via” que nega la possibilitat de construir els Països Catalans i el catalanisme més ortodox que tracta el País Valencià com una regió, com una part de la catalanitat, hi ha un terme mig que en realitat és el que més ens convé. I tot això fet des de l'autocrítica i el qüestionament d'un mateix. Si la gent fins ara no ha “comprés” el discurs dels Països Catalans, o ni tan sols seriosament el de País Valencià, no és perquè tinguem un país d'idiotes que encara han d'obrir els ulls. Alguna cosa haurem fet malament, no?

-En el seu llibre vosté analitza l’evolució dels Països Catalans. Per què creu que al País Valencià eixa paraula és maleïda. El famós “no ens faran catalans” de la dreta?
Francesc de P. Burguera parla de tres oportunitats perdudes: Renaixença, II República i Transició. Bé, sí i no. Hi ha una mica de tot. Per una banda, els partidaris dels Països Catalans en els anys setanta, que és quan va haver el debat més profund sobre el tema, es pensaven que en realitat n'eren més dels que en el fons eren. La dreta va saber jugar molt bé les seues cartes perquè estaven ben marcades i certament la manipulació de la ignorància de determinats sectors populars va ser molt gran. A més, com diria Lluís Maria Xirinacs, la traïció dels líders també va ser considerable. Ara bé: tota la culpa és de tercers? No m'agraden les teories que només veuen enemics i culpables fora de les files dels “bons de la pel·lícula”. Pensar que la culpa és només dels contraris als Països Catalans és massa simple i no ens dóna una resposta satisfactòria, si més no des d'un punt de vista intel·lectual i històric. Potser polític sí: satisfà determinat microcosmos del nacionalisme valencià. Crec que la clau està que els Països Catalans es comencen a veure com un projecte útil per a la societat que vol incloure, més enllà dels elements lingüístics o històrics que ens poden ajudar a justificar aquesta construcció nacional. És el que anomene en el llibre i en algun article la “nació útil”. Al cap i a la fi, si els valencians es troben bé sent espanyols és perquè identifiquen aquesta estructura nacional, per molt que ens sobte, com a útil per als seus interessos.

-En un futur veu un projecte de nació amb tots el territoris dels Països Catalans?
Rotundament sí. Per això dedique part de la meua vida al projecte. A ningú li agrada perdre el temps i si milite on milite (la CUP), escric el que escric, etc. és perquè crec que té futur i que podem guanyar. Ara bé, depén de nosaltres, que sapiguem interpretar bé com han de ser aquests Països Catalans, les seues realitats diverses, les diferents evolucions històriques de cada país que el conformen, etc. Si la proposta passa per l'heterogeneïtat, el confederalisme/federalisme, el respecte a la realitat territorial, el fet d'entendre que a hores d'ara els Països Catalans no són un sol subjecte polític sinó tants com països els han de conformar, el projecte té futur. Però sobretot cal convertir-los en creïbles, cal traure'ls de l'estat d’entelèquia metafísica en què fa tants anys que es troben. I evidentment, per a fer Països Catalans des del País Valencià primer cal fer sentir a tots habitants d'entre el Sénia i el Segura membres d'una mateixa comunitat humana, superar el provincianisme tan arrelat encara. Això però, ha de ser paral·lel al projecte dels Països Catalans i no s'ha de veure com a contrari a aquest.

-Queda un dia per a la diada de Catalunya. Creu que els espanyols i més concretament el PP estan preocupats per la repercussió internacional de la cadena humana?
Sincerament estic desconcertat perquè no els veig gaire amoïnats. Tant el PP com la societat espanyola pensa que tot això és mentida, que no va de veres. Estan totalment confiats que això als catalans ja els passarà. L'ambient, si més no a les comarques gironines és de convenciment total que Catalunya serà independent en breu. Porte uns deu anys vivint aquí dalt i mai havia vist una efervescència independentista tan gran i forta com la dels darrers dos anys. El creixement del sobiranisme en tots els sectors socials, polítics, econòmics, intel·lectuals ha estat espectacular i algun dia s'hauria d'estudiar perquè el tema dóna per molt.

-Em podria donar una data per la independència de Catalunya?
Buf, no. Faig història, no futurologia. I la veritat és que seria una predicció massa atrevida.

-Una curiositat. Juga net CIU en aquest procés?
CiU s'ha vist desbordat per un procés que és més social que polític. Allò de “la puta i la Ramoneta” és l'essència de la cultura política de CiU, però ara saben que si ho posen en pràctica ERC els menjarà el terreny, com de fet ja està fent. Tant la crisi, la deriva neoliberal de CiU com el procés d'independència està ajudant a clarificar els diferents espais polítics realment existents a Catalunya. Jo no me’ls creuré fins que veja que convoquen un referèndum real i no de pandereta. I menys encara després de les darreres declaracions dilacionistes del president Mas parlant de plebiscitàries per al 2016. Crec que no han abandonat la idea de pactar amb el govern espanyol un finançament millor i vendre-ho com una gran victòria.

-I què li sembla l’actitud del PSC?
Aquí sí que em veig amb cor de fer una predicció: veurem la desaparició del PSC en breu. De fet, ja fa mesos que s'està desintegrant. En una situació política que demana respostes no pots jugar a voler representar un terme mig que a hores d'ara no existeix. No es pot ser federalista si ningú es vol federar amb tu. És estúpid, tant políticament com intel·lectualment. A més, tot el que fa el seu líder Pere Navarro no té ni cap ni peus, ni estratègia ni tàctica. Com es pot dir d'esquerres i voler privatitzar el dret a manifestació obligant els ciutadans que vulguen exercir aquest dret a pagar els costos de seguretat? Doncs això, ni cap ni peus.

-Tornant al País Valencià. És optimista de cara a un canvi social i polític en les properes eleccions autonòmiques i locals?
Sóc optimista en el sentit que crec que el PP perdrà la majoria absoluta i pel que sembla ho tindrà difícil per sumar amb forces nacionalistes espanyoles com UPyD. Ara bé, no sóc tan optimista amb l'alternativa. Si aquesta és el PSPV-PSOE ja sabem que ens espera. I si Compromís i Esquerra Unida (formacions on tinc bons amics i gent amb la que puc confiar políticament) entren en el joc d'un possible tripartit amb els socialistes, hauran d'anar amb molt de compte per a no repetir les errades del nord del Sénia. Tot dependrà, evidentment, de la correlació de forces. Crec, però, que ha arribat el moment d'entendre la política d'una manera totalment diferent a com s'ha fet els darrers trenta anys. La política de partit i entre partits està caduca i la societat la veu inútil. És el moment de construir veritables alternatives de poder al sistema, des de la base, des dels moviments socials, els casals i ateneus, aquesta ha de ser la clau per a una alternativa política per al País Valencià en el segle XXI. S'hauria d'analitzar també si el país té aquests condicionants per al canvi de paradigma polític. La resta només servirà perquè el PP torne altra volta al poder algun dia perquè l'alternança és l'essència d'aquesta societat de vençuts i no de convençuts.

-Com qualificaria el nacionalisme valencià
Com a heterogeni, ampli i en constant evolució. Crec però, que hem de començar a abandonar el terme “nacionalisme”, més propi del paradigma de la modernitat que de l'escenari polític del segle XXI. A mi m'agrada dir que sóc independentista i valencià, prescindint del mot “nacionalista”. I és fonamental que comencem tots plegats, des de l'esquerra independentista, ERPV i els sectors d'Esquerra Unida i Compromís favorables als Països Catalans, a construir un relat unitari i de projecte comú per als valencians. Compte: no parle ni de coalicions electorals, ni de pactes de cap mena. Parle que ens posem d'acord sobre quin és el nostre país i la nostra nació i cadascú, des de la seua ideologia i projecte polític, comencem a avançar en una mateixa direcció de construcció nacional. ¿Tan difícil és arribar a l'acord que ens cal construir el País Valencià en primer terme i que aquest pot formar part d'un projecte comú amb catalans i mallorquins? ¿Qui té por als Països Catalans? Els únics que n'haurien de tenir són els estats espanyol i francès.

-Per últim, quina idea fonamental vol que el lector tinga del seu llibre, en poques paraules?
Que les nacions no són sinó que es fan, es construeixen. Els Països Catalans seran si els seus habitants volen construir-los i per tant només depén de nosaltres, de ningú més.