Sobre plens, pactes i altres formes de fer política

Ahir vam viure a Girona el primer ple del mandat, evidentment sense comptar el d'investidura. Es votava el cartipàs municipal, és a dir, l'organigrama de funcionament que tindrà l'Ajuntament els propers 4 anys. Va ser un dia de bojos. Sobretot perquè costa acostumar-se a conviure amb la classe política, amb la nova aristocràcia, els nous privilegiats. Definitivament no som com ells. Ni ho volem ser. Mentides, informació oculta, repartiment de cromos a canvi de vots favorables, hipocresia, discursos buits i d'altres elements característics de l'establishment polític, ens van mostrar el camí per on transcorreran els plens dels propers anys a Girona.


El trist paper de Carles Puigdemont

Crec que el senyor alcalde va jugar el paper més trist de la nit. Veure's abocat a anar de la mà del PP per a poder governar ha de ser molt trist quan públicament et defineixes com a independentista. Però és clar, CiU no fa altra cosa que el de sempre: avantposar els interessos de classe als del país i, en aquest sentit, la dreta espanyola és un aliat més fàcil que qualsevol altre pacte possible, estable o puntual, amb la resta de forces polítiques del consistori. Tot i així, des del meu punt de vista, la tristor del paper de Puigdemont va augmentar quan va haver de mentir per a justificar els "tripijocs" que entre dilluns a la tarda i ahir al vespre es van succeir. La primera mentida ha estat l'ocultació d'informació a la CUP respecte al que estava pactant amb PP i PSC. Ara entenem perquè encara no hem rebut resposta a les demandes que fèiem per a valorar la nostra abstenció en el cartipàs o, fins i tot en algun cas, el vot afirmatiu si s'hagués produït algun canvi significatiu. Per què s'ha dedicat a fer-nos perdre el temps escenificant una situació inexistent? Per què no ens ha dit que per a poder aprovar el cartipàs estava disposat a pactar temes generals de govern per als propers anys? Això, Puigdemont, és mentir. La segona mentida, i aquesta és més grossa, és que va ser ell qui va oferir a la senyora Pia Bosch el nou càrrec de "cap de l'oposició". El nou alcalde deu tenir poders mentals, sap llegir el pensament de la gent. La cap del PSC, que no de l'oposició, reclama que se la reconega com a cap de l'oposició des del dia després de les eleccions. Ho va intentar pactar i consensuar amb els diferents partits . El senyor Puigdemont no en sabia res i ell li va oferir? Sí, segur que sí. Diu la mentida i se la creu i a sobre la justifica com un acte de "coherència" respecte al que ell havia reclamat l'anterior mandat.


Carles Ribas o el portaveu que mai diu res


Ahir també es va estrenar un nou actor dins el circ polític gironí: Carles Ribas. No el coneixíem i amb un dia ja n'hem tingut prou. Patirem aquests anys, i molt. No perquè siga un gran orador, déu me'n guard, sinó per la seua agressivitat verbal i sobretot per la gran capacitat de no dir res o fer servir la demagògia. Com es pot contradir en un mateix discurs constantment d'una manera tan clara? "Senyor Navarro, no existeixen noves formes de fer política", eh? I tot seguit diu "nosaltres volem representar una nova forma de fer política". I tot això adornat per una mena d'arenga unitarista, "tots hem d'estar junts per tirar endavant aquesta ciutat, el més important és Girona, etc. i bla, bla, bla..." Buidor i tristor. Tranquil, senyor Ribas, durant aquest mandat la CUP li ensenyarà què entenem per noves formes de fer política. Sabrà de primera mà que més enllà dels tripijocs, els canvis de cromos als que vostè i el seu partit deuen estar acostumats, hi ha gent que creiem que la política ha de ser participació ciutadana, democràcia real, diàleg sense segones intencions i implicació de tothom. Però com li dic, tindrà temps per aprendre sobre això que ahir va dir que no sabia. Temps al temps.

Pia Bosch o com aprovar un cartipàs a partir d'enxufar la meua gent


El pacte entre el PSC i CiU pel cartipàs és el més escandalós de tots. No perquè fóra el que menys s'ajustara al debat d'ahir sinó per la manera, les formes i la finalitat del mateix. Bàsicament, la senyora Pia Bosch ha aconseguit el que venia reclamant per activa i per passiva, en reunions bilaterals o directament amb l'alcalde, des del dia després de les eleccions. I és que el PSC té molta gent per enxufar. Trenta-dos anys controlant un Ajuntament és temps suficient per crear molts llocs de treball. I és clar, quan perds el poder l'ERO que cau a sobre de la teua gent és tan gran que necessites replantejar la situació. I així es va fer: a canvi del reconeixement de cap de l'oposició per part del govern municipal -ves per on quina paradoxa-, d'un càrrec interurbà que encara s'ha de crear i d'enxufar com a tècnic administratiu la persona que els hi quedava penjada, el PSC aprova el cartipàs sobre el que deia estar en contra fa uns dies. Fins i tot ahir es va mostrar contrari i després hi va votar a favor! Escandalós, sincerament. I és més: a CiU no li ha suposat res aquest intercanvi de cromos perquè el càrrec de la senyora Pía és un problema per l'oposició i la persona enxufada cobra de l'Ajuntament. Fantàstic i amb il·lusió.

Concepció Veray o les ànsies per sortir a la foto


Des del primer moment la cap del PP sempre ha mostrat la seua predisposició a facilitar el govern de CiU. I finalment ha aconseguit sortir a la foto. No de la manera desitjada però tenint en compte que el PP sempre ha estat una força marginal i marginada a la ciutat de Girona, la senyora Veray pot estar més que agraïda al senyor Puigdemont per l'empenta cap a la normalització del seu partit en el panorama polític gironí. Gràcies senyor Puigdemont per normalitzar la dreta espanyolista. Supose que deu ser una clara mostra del seu independentisme. Les justificacions del pacte van ser les mateixes que estem sentint els darrers mesos en d'altres àmbits: es pot pactar amb tothom, tots els partits són igual de legítims, la responsabilitat política -concepte que ho deu justificar tot es veu- està per sobre del partidisme, etc... Perfecte, cap problema, ja sabem que CiU a Girona i en concret el nou alcalde no tenen escrúpols per pactar amb aquells que promouen el genocidi cultural de la llengua catalana al País Valencià -nega senyora Veray formar part del mateix partit que elimina línies en valencià, retola en castellà tota Elx i posa noms de franquistes il·lustres en la mateixa ciutat?-, qui promou la catalanofòbia arreu de l'Estat -nega senyora Veray que forma part del mateix partit que va recollir milers de signatures contra l'estatut d'autonomia o promou campanyes de boicot al cava català?- o, directament, no condemna la dictadura franquista - això no ho pot negar senyora Veray per simple currículum familiar. "Senyor Navarro no vingui a embrutar la política gironina parlant de sobiranisme". Simplement brutal. Que una persona amb el seu currículum polític parli d'embrutar, és digne del més gran dels cinismes. Ara bé, el més delirant va ser quan gairebé va reclamar que ERC tornés a l'Ajuntament! És clar, amb un independentisme dòcil i tecnòcrata ho tenia més fàcil, no? Doncs senyora Veray li queden, com a mínim, quatre anys per a aguantar-nos.

Joan Olóriz, entre el discurs intel·ligent i la metàfora sobrant


IC va ser el partit, després de la CUP, més sorprès per l'esdevenir del ple d'ahir. Una perplexitat que el senyor Olóriz va mostrar durant el seu discurs, carregat de bons arguments, però que alhora va voler combinar amb certes metàfores sobrants i amb una considerable dosi de "bonrotllisme" que, des del meu punt de vista, no calia. Però és que fa molts anys que Olóriz forma part del consistori gironí i, és clar, vulga o no vulga també forma part, a la seua manera, de l'aristocràcia política local. Ahir tots els portaveus, a excepció d'en Jordi Navarro, van acabar declarant-se una mena d'amor platònic bastant infumable. Una d'aquelles escenificacions que tan poc agraden a la gent normal del carrer, a aquells que critiquen la política en general perquè la identifiquen, precisament, amb aquestes xorrades i banalitats.

Jordi Navarro, la CUP o el paper dels nouvinguts


Tant pel que fa a la intervenció de la CUP com per les crítiques que vam rebre, ahir vam poder comprovar que nosaltres estem fets d'una altra pasta. Ni entrem en el "bonrotllisme" patètic que abans descrivia, ni pretenem fer cap mena d'intercanvi de cromos quan algun tema no ens agrada, ni volem enxufar gent, ni ens agrada sortir en la foto a qualsevol preu. Com deia en Raimon "nosaltres no som d'eixe món". Això sembla que no li va agradar a cap dels portaveus de la resta dels partits. Tots, a excepció d'Olóriz, van centrar bona part de les seues crítiques en atacar la CUP. Realment no ens volen veure ni en pintura. I això és bo. Molt bo. Ahir vam poder comprovar que el paper d'una força com la CUP en aquest Ajuntament és realment molt important. Fins ara ningú els hi deia les coses tal com són i, és clar, això els donava un escenari còmode, on l'enfrontament dialèctic era una simple teatralització buida de contingut i molt poc sincera. Això s'ha acabat. La pedra a la sabata ha vingut per quedar-se i, tot i que ens queda moltíssim per aprendre, tinc la sensació que durant aquesta legislatura ens ho passarem molt bé a Girona.