dimecres, 8 de juny de 2011

Banquers, polítics i altres drogues de disseny


El passat 1 de maig, durant els actes del dia dels treballadors a Girona, l'historiador i membre de l'USTEC Xavi Díez va qualificar els darrers anys de neoliberalisme com "d'orgia d'especulació, corrupció, putes i cocaïna". Efectivament, les drogues i corrupteles vàries han estat una constant del model neoliberal hispànic i català. "Vostès tenen un problema i aquest problema es diu 3%", va dir el senyor Maragall al Parlament o "si tots estirem de la manta tindrem problemes" va insinuar el senyor Pujol quan va sortir tot l'afer del Palau de la Música. Per no parlar dels rius de cocaïna que travessen el País Valencià o les Illes entre rellotges de 3000 euros, vestits d'alta costura i desfilades de Moros i cristians. Realment la justícia és ben cega.

La bèstia neoliberal, però, després de les darreres eleccions, sembla que ja té via lliure per a la gran bacanal privatitzadora. Ensenyament i sanitat són dos focus molt importants per fer un bon negoci. Fa uns anys tot va començar amb les privatitzacions per part de l'estat de les empreses públiques que, segons José Maria Aznar, no donaven beneficis als "espanyols" i que gràcies a la privatització (a un bon preu s'ha de dir) només farien que millorar els drets dels sofrits consumidors. Ja ho hem pogut comprovar com de bé ha funcionat tot plegat: Telefònica -ah no Movistar- carregada de beneficis, Ibèria, Renfe.... I pagant, com sempre, els mateixos. Aquestes empreses, però, tot i ser estratègiques per al bon funcionament d'un país no són fonamentals per a la qualitat de vida de la ciutadania. La sanitat i l'ensenyament si. Ahir em deia el company de la CUP Joan Daunis, treballador de l'hospital Trueta de Girona, que mai havia vist tants anuncis de mútues com en l'actualitat. Efectivament, la campanya de desprestigi de l'àmbit públic sempre va acompanyada d'una altra de publicitat enaltidora de les glòries del sector privat. Si piquem estem perduts. I la veritat, per a tots aquells que encara arribem a final de mes la temptació no és petita. Fermesa doncs.


L'educació és l'altre punt àlgid de la jugada. El mes de setembre la quantitat de professors i mestres que actualment es troben en situació d'interinatge que es quedaran al carrer serà espectacular. La LEC del tripartit va posar els fonaments per a l'arribada dels tecnòcrates -molts d'ells de l'Opus, igual que els del franquisme- que salvaran Catalunya de l'escanyament que l'espoli fiscal li suposa. Cornuts i pagant el beure. És a dir, els buròcrates de CiU prefereixen escanyar el seu poble, empitjorar les condicions laborals dels seus treballadors, destruir l'escola pública i allargar les llistes d'espera que posar realment fil a l'agulla i avançar cap a la solució de l'espoli fiscal: la independència. És clar, si ho fan deixaran de vendre cava a Mèrida per Nadal. Realment és com si entre Cambó i Mas no haguessin passat els anys.

Panorama si més no opac. L'espessa boira del neoliberalisme de vegades no ens deixa veure més enllà de les misèries que ens ofereix. "Què fer?" deia Lenin l'any 1902. Doncs com deia Pedrolo, com a mínim protestar. Ara bé, no ens podem quedar amb això. Cal construir també. Cal dissenyar amb la feina del dia a dia, tant des del carrer com també des de dins de les institucions, una alternativa real a aquest model econòmic. Ha arribat el moment de deixar de parlar sobre el que no ens agrada i començar a treballar pel que volem. Feina difícil, ja ho sé, però inevitablement necessària si no volem quedar-nos en la "barbàrie" que comentava Rosa Luxemburg el 1916.