dijous, 16 de juny de 2011

Ells només parlen de violència

No és la meua intenció amb aquestes línies parlar sobre el tema de la suposada "violència" que ahir es va viure a les portes del Parlament de Catalunya. I no ho és perquè tant el concepte com l'ús que els mitjans de comunicació i els polítics professionals fan d'ell és tan aleatori, subjectiu i partidista que no em dóna la gana de seguir fent-los el joc. De fet, només el fan servir per amagar el veritable rerefons de tot plegat: el qüestionament de la democràcia representativa, d'un sistema institucional que està arribant al seu final per pur esgotament dels administrats. Però no només això, el canvi s'està produint perquè una gran part de la ciutadania actual no ha tingut l'opció de participar en el disseny de les institucions que administren la seua vida. És una generació nova i jove que no va viure el franquisme i que, per tant, reclama el seu dret a decidir sobre com vol que siguen les institucions del seu país, el model de democràcia en el que ha de viure. Però això als polítics i els mitjans no els interessa, ells només parlen de violència.

"Ha estat un dels dies més tristos de la història de la política a Catalunya", hem pogut escoltar. O, "ens va costar molt poder tornar a tenir un Parlament propi i els manifestants no el respecten", exclama part de l'stablishment, entre els quals els mateixos diputats del PP, la qual cosa no deixa de ser graciosa quan precisament ells formen part d'una tradició política tan poc democràtica com el mateix franquisme, encarregat d'acabar amb la institució que ara reivindiquen. Però és clar, el discurs del PP és indignant i fals, però el de la resta de forces polítiques és bastant patètic perquè estic més que segur que molta de la gent que ara es posen a la boca per reivindicar institucions com el Parlament i que van lluitar per aconseguir-les, dubte molt que estigueren d'acord amb la partitocràcia patètica i tecnòcrata que han creat. Però és clar, d'això tampoc els interessa parlar, ells només parlen de violència.

Xifres d'atur que fan autèntic pànic, llistes d'espera en la sanitat que aniran en augment com a conseqüència de les retallades que suposen els pressupostos que ahir volien aprovar, precarietat laboral, professors i mestres que aniran al carrer a partir de setembre en perjudici de l'escola pública, uns cossos policíacs formats per persones violentes i d'un pensament plenament antidemocràtic, hipoteques sagnants que estan provocant que moltes famílies es queden sense casa, bancs que reben diners públics per ser salvats i després tenen milers de milions de beneficis, partits polítics plagats de corruptes i estafadors, aprovació de lleis que ningú portava al programa electoral, sous astronòmics de polítics i càrrecs de confiança... Però és clar, d'això tampoc els interessa parlar, ells només parlen de violència.

Sí, realment ahir al Parlament es va viure un dels moments més indignes de la història de Catalunya: la població reclamava una sèrie de mesures i reformes plenament democràtiques i els tecnòcrates que habiten en tan santa institució es van negar a escoltar. Però és clar, avui tots hem parlat de violència.

8 comentaris:

Anònim ha dit...

Molt bo. Es pot dir més alt però no més clar.

polar ha dit...

Xapó!

Os ha dit...

No estic del tot d'acord amb tú, Toni.

Si bé és cert que els professionals de la política aprofiten qualsevol excusa per a no donar peixet als indignats i ales seves reivindicacions,generalitzant tot un col-·lectiu per l'acció d'uns quants,tampoc no deixa d'ésser veritat que els actes violents es succeiren, i que no deixar entrar els diputats al Parlament és un acte antidemocràtic flagrant que no beneficia ningú. El moviment dels indignats hauria de tenir molta cura de no deixar-se involucrar amb postures més insurrectes, així com també hauria de ser més concret i no tant heterogeni, ja que les seves lloables propostes de regeneració democràtica corren el risc de perdre's en un mar d'ambigüitat.

Perdona pel rotllo...

Toni.Rico ha dit...

Si i no Os, és a dir, ja estic d'acord amb el que dius sobre l'ambigüitat del moviment i de fet, si no públicament, si que ho he criticat en petit comitè des del primer moment. Ara bé, la reflexió sobre el tema de la violència no és una qüestió d'aquest moviment sinó de qualsevol moviment que qüestione el sistema: sempre és la mateixa cançó per part del poder i a mi això és el que em cansa. De fet, si en una manifestació violenta hi haguès 10 actituds pacífiques, la premsa ho destacaria? Ja et dic jo que no. I com que als Mossos i d'altres cossos policíacs els he tingut tantes vegades al davant i ja conec com funcionen, això em fa tenir encara més dubtes sobre l'ús aleatori i indiscriminat del concepte "violència" per part d'uns mitjans i uns polítics que al cap i a la fi el que fan és defensar amb ungles i dents la seua situació privilegiada dins d'aquest sistema que ells han anat creant, això sí i també és veritat, amb el vistiplau d'una gran part de la població que prefereix la no reflexió, el no debat i el no qüestionament de res que optar per crear alternatives.La "classe política", empresarial, els bancs, etc... s'aprofiten del sistema de castes que han creat, de l'allau d'esclaus que treballen per ell i que no reflexionen sobre res perquè, en el fons, ser ciutadà és més difícil que ser esclau. I és clar, quan algú qüestiona el poder primer se l'ignora, després se l'humilia i després se'l criminalitza.

Os ha dit...

Molt bé Toni, no seré jo qui et negui que els polítics van bojos per tal de desacreditar el moviment "indignat", i que poden rebre l'ajuda de segons què mitjans de comunicació, però segueixo sense acabar de comprendre el perquè, el motiu d'impedir que unes persones prenguin possesió del seu lloc de treball, que a més els hi paguem nosaltres.
Imatges com les del Boada cames ajudeu-me o la creu que pintaren a na Tura ens fan molt de mal com a país. No deixar exercir a una persona lliurement la seva voluntat (en aquest cas seguir avançant cap al Parlament)és un acte d violència, també.

Simpatitzo amb la majoria de reivindicacions dels indignats, però aquest cop algú no ha mesurat prou el cop.

Imagina't que la CUP hi fos present al Parlament?

Toni.Rico ha dit...

Jo entenc que l'acció de bloquejar el Parlament era plenament simbòlica i pacifica, altra cosa és que el tema es va acabar desmadrant per part d'un grup de persones que s'han utilitzat posant-los com representants de tot el col·lectiu i, fins i tot, com a exemple de què l'acció al Parlament tenia ja d'entrada unes intencions violentes. Per mi, bloquejar el funcionament d'un Parlament en un dia en què el es feia precisament era aprovar uns pressupostos que res tenen a veure amb el que els diferents partits polítics portaven als seus programes, documents pels quals els vam/van votar, no és més que una acció simbòlica i totalment legítima. Altra cosa és que al final es van ajuntar moltes variables en l'acció i hi va haver gent que evidentment no va oblidar que en Boada o la Tura han portat els Mossos els darrers anys, una època de repressió precisament contra els moviments socials i llavors es van prendre la justícia pel seu compte...

Os ha dit...

Una cosa;la gent vota els polítics per a que facin la seva feina, entre les quals està la d'aprovar pressupostos per a l'exercici en ús.
Si no s'està d'acord, per part dels polítics, es vota en contra i per part d'un moviment social es protesta, es fa una ILP, etc però en cap cas crec que s'hagi de boicotejar les funcions del nostre Parlament.

Torno a dir-te, això podia haver passat a l'ajuntament de Girona, posem per cas, veient-se implicats els mateixos regidors de la CUP. Què haguessin fet? Unir-se a la causa o reivindicar el seu paper dintre de les institucions per a intentar regenerarles?

Conceptualment, un regidor de la CUP és igual a un del PP, amb els mateixos drets i deures (i sous), ideologies al marge.

Però aquest és altre tema. A veure si te'n recordes d'avisar si fas alguna xerrada prop de Bcn, o un altre dia i podem xerrar una estoneta sobre tot això.

Salut!

Anònim ha dit...

Perdona Os, sabent con funciona el món real, qui ens assegura que els violents no són pagats. Qui queda com els bons i qui com els dolents?. Desprès de fotuts, malmirats, pobres de nosaltres, els ciutadans de a peu.