Realitat i ficció (o com interpretar al nostre gust allò que està escrit)

En primer lloc voldria excusar-me per les dimensions d'aquest article: és molt llarg i en sóc conscient. Tot i així, pregue que totes aquelles persones que hagen llegit l'article “Toni Rico i la territorialitat” continuen perdent el temps amb aquestes línies. Haig de reconèixer que m'he pensat més de dues vegades si havia de respondre o no l'article de Sebastià Colomer. Malgrat tot, davant del fet que s'ha fet servir la meua persona per a expressar una sèrie d'opinions sobre diferents temes, crec imprescindible poder comentar algunes coses, especialment totes aquelles afirmacions que s'han posat en boca meua i que no són altra cosa que una simple interpretació errònia, si no manipulació, d'allò que està escrit. Val a dir que la meua intenció des d'un primer moment no ha estat la de centrar el debat en personalismes sinó en idees i, per tant, crec totalment innecessari i gratuït utilitzar el nom d'una persona concreta com a capçalera o títol de res. Ara bé, si Sebastià Colomer buscava ser llegit li haig de dir que ho ha aconseguit, almenys per part de militants i amics meus que s'han adreçat a mi per mostrar-me la seua opinió sobre tot aquest afer. A partir d'aquest moment, però, demanaria que per a propers articles centrem la discussió en les idees, en propostes concretes i no en el recurs fàcil i antidialèctic d'atacar els individus que les expressen.

Nació, territorialitat i consciència
En primer lloc dir que un servidor es representa únicament i exclusivament a ell mateix: encara crec que l'individu té capacitat per si sòl d'expressar idees i pensaments sense la necessitat que d'altres li diguen el que ha de pensar. Per tant, sí és cert que hi ha més gent que pensa com jo, com afirma Colomer, me n'alegre sincerament, però la veritat és que no m'he posat d'acord amb d'altres militants per posar sobre la taula cap debat ni tampoc crec que siga la intenció de ningú la de crear cap mena de corrent d'opinió organitzada al sí del moviment. Interpretacions com les que fa en Sebastià Colomer de les intencions del meu article no fan altra cosa que reafirmar el que volia “denunciar”: la manca de debat que tenim sobre aspectes tant transcendentals com els proposats en l'article. El primer d'aquests temes era el de la territorialitat d'allò que anomenem nació catalana o Països Catalans. Són els habitants de Requena, Utiel i Villena catalans? Encara ningú ha donat resposta a la meua pregunta. Un servidor, com a fusterià que és i es declara, diu profundament que no. I sí: els Països Catalans, d'igual manera que la resta de nacions del món, són producte de la imaginació dels individus (Anderson dixit: Comunitats imaginades, ed. Afers). Atenció, heretgia: Benedic Anderson no és marxista! Un moment, Eric Hobsbwan si que ho és i la seua teoria sobre la nació i el nacionalisme encara nega més profundament l'existència de les nacions: segons l'anglès primer apareix el moviment nacionalista i després aquest crea la nació (Naciones i nacionalismo, ed. Crítica). Des del meu punt de vista, per molt marxista que siga Hobsbwam, està totalment equivocat. Evidentment, hi ha una base per construir la nació: llengua, cultura, història, etc... però al cap i a la fi no deixa de ser un concepte totalment cultural i antropològic i, per tant, plenament lligat als interessos de les persones. Les nacions no naixen, es creen. Aquesta és la diferència entre biologia i antropologia. Què la nació siga fruit de la voluntat de les persones no li treu cap mèrit, tot el contrari, li dóna la màxima legitimitat i grandesa ja que, al cap i a la fi, la nació no ha complir altra funció que la d'estar al servei dels individus que lliurement la conformen. Li recomane al senyor Colomer que actualitze la seua idea de nació i abandone certs plantejaments romàntics més propis de la burgesia que d'un revolucionari. I és més, jurídicament, ens agrade o no, els Països Catalans mai han format part d'un sol conjunt legislatiu, sempre i quan deixem Aragó de costat i no partim de la necessitat de crear l'antic estat medieval de la corona catalano-aragonesa. Supose que si això mateix que dic jo li ho diu el professor Pierre Vilar, l'afirmació guanya en credibilitat: “Nació a l'Edat Mitjana es confon amb llengua. Entorn del Mediterrani, són catalans tots els que parlen català, procedeixin d'Alacant o de Salses. I aquest conjunt lingüístic no ha correspost mai a una realitat estatal”. Com que sóc fusterià, crec que l'estratègia d'unir-nos a Aragó no és correcta i, per tant, la legitimitat d'un referèndum d'autodeterminació per a tots els territoris de la nació catalana només seria possible si el grau de conscienciació nacional fóra igual a Girona i a Novelda i això, a dia d'avui, us puc assegurar de primera mà, que no és així. Què a mi m'agradaria que no fóra així? Doncs clar. I també voldria que tots els treballadors i treballadores tingueren clar que la revolució i la construcció del socialisme són l'única eixida viable a la situació de crisi capitalista, però això tampoc és així. I tenir clara la realitat del país i la societat que vols alliberar és un primer pas en la llarga lluita per la independència i el socialisme.

Renúncies? On i quan?
Per tant, quan Sebastià Colomer afirma que per a mi la territorialitat i el socialisme són un obstacle per a aconseguir no sé ben bé què i per tant els hem d'abandonar, el que està fent és simplement interpretar erròniament el que està escrit. Quan he dit jo això? En quin moment de l'article “Qüestió de referèndums...” he proposat jo renunciar a alguna de les dues coses? Altra cosa és que crec que hem de ser plenament conscients de la nostra realitat com a moviment i de la capacitat real que tenim per a exigir a la resta de la societat que assumisquen els nostres plantejaments. Som conscients d'on podem arribar? Som conscients en quin moment de maduresa política es troba el moviment? De vegades sembla ben bé que no coneguem el país on vivim: la indefinició territorial que comentava abans n'és un bon exemple. Així que, renúncies ideològiques, cap ni una. D'estratègia tota i més: avançar és això. La resta no són altra cosa que discursos maximalistes que obliguen a l'individu a oblidar la praxis política i el converteix en una mena d'ésser políticament estàtic i monolític que, si bé és cert que guarda en ell les essències de la puresa ideològica, també ho és que políticament és totalment inútil per a la resta de la societat. L'automarginació i l'autoexclussió són tendències que hem de començar a abandonar si realment volem ser quelcom important en la realitat política dels Països Catalans.

I amb els referèndums, què fem?
Què hem de fer, doncs, amb els 150 referèndums que hi ha convocats per al 13 de desembre? I els que vindran després amb ciutats tant importants com Girona pel mig? Pel que diu el senyor Colomer: hem de passar totalment perquè això és cosa de reformistes i traïdors que formen un “moviment cívic de la mà dels sobiranistes de moda que durarà el que li costi a CiU tornar al Palau de la Generalitat i pagar els serveis prestats als intel•lectuals orgànics del sobiranisme”. Podem tancar els ulls i creure aquest discurs o podem, pel contrari, implicar-nos al màxim i posar sobre la taula en tot aquest procés els nostres plantejaments, entre els quals la territorialitat és fonamental. Què això és difícil? Evidentment. És molt més fàcil creure que tens la raó absoluta i que la resta de moviments polítics i socials que no controles tu són uns traïdors i no sé quantes coses més. Menysprear els referèndums convocats i a tota la gent que està treballant en la seua realització només ajuda a allunyar-nos una mica més de la societat catalana. A més, em sembla d'una miopia política escandalosa no entendre que si els referèndums van bé i es produeix una mobilització social important a favor de la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació vinculant, això pot accelerar molt el procés d'independència d'almenys una part de la nació. Què voldríem que això passara a tots els territoris? I tant. Què la realitat ens diu que difícilment passarà? Malauradament és així i davant la realitat tenim dues opcions: lluitar per canviar-la o bé quedar-nos a casa amb la nostra puresa ideològica totalment immaculada.

Manipulacions i mentides
Arribats a aquí voldria demanar-li al senyor Colomer que no faça trampa. Quan jo parle dels “afers als quals ens hem dedicat els darrers anys” evidentment, i no cal tenir gaires llums per entendre la frase, no estic parlant de la tirallonga de feina ben feta que Colomer comenta i de la qual he participat treballant dia a dia, sinó que m'estic referint a les discussions inútils i estèrils sobre, per exemple, la representativitat que ha de tenir la CUP. Girona és un exemple d'aquestes misèries des de, precisament, l'aparició a la ciutat de l'organització en nom de la qual signa l'article. Per tant, no desviem el tema i si se'n vol parlar que es tinga clar quin és el subjecte de les crítiques i no s'intente confondre al personal posant en boca meua coses que jo ni he dit ni pense.

“Construir un moviment cívic de la mà dels sobiranistes de moda que durarà el que li costi a CiU tornar al Palau de la Generalitat i pagar els serveis prestats als intel•lectuals orgànics del sobiranisme”.

Altra vegada demane que se m'explique o assenyale el lloc on he dit jo això perquè no ho recorde. Ara bé, el que si que tinc clar és que aquest país no l'alliberarà únicament l'esquerra independentista i, per tant, caldrà tenir present possibles unions puntuals amb els diferents sectors sobiranistes dels Països Catalans. I això passa necessàriament per no autoexcloure's de tot allò que passa en els diferents territoris del país, porten el ritme que porten en el procés d'alliberament nacional. La dinàmica del “només són bons els que pensen com jo” no aporta res ni al procés d'alliberament ni al creixement local i nacional del moviment.

Segons el senyor Colomer em dedique a “menysprear la feina que els companys valencians” porten a diari per la causa comuna. Davant d'aquesta afirmació només puc dir que la ignorància és molt atrevida de vegades. Per aquí no passe senyor Colomer. No puc permetre que es diguen aquest tipus de mentides ja que, precisament, la gran part de la meua vida com a militant l'he desenvolupada en unes terres d'on vostè, segurament, no va sentir parlar mai fins que el Novelda va eliminar el Barça de la Copa del Rei l'11 de setembre de 2002. És més, em sent plenament partícip de la bona feina que l'EI valenciana fa i, precisament per això, crec que cal plantejar certs debats i superar alguns discursos que arrosseguem des de fa anys i que, en la meua humil opinió de militant, no ens ajuden a avançar. La realitat del País Valencià és molt diversa i complexa depenent del territori, no sé si el senyor Colomer ho sap això. La diversitat de la feina que es fa també ho és, exactament igual que al Principat. Ara bé, durant molts anys l'anomenat “catalanisme” valencià s'ha equivocat en l'estratègia de rebutjar i arraconar tot allò que tenia a veure amb el folklore valencià i això ha estat una errada que encara a dia d'avui estem patint. Els darrers anys l'esquerra independentista valenciana està treballant en una direcció diferent, però tot i així encara hi ha molta feina a fer. I canviar aquesta situació no és sòls menjar paella a granel -com sembla que Colomer apunta en el seu article- sinó que és agafar tota aquesta simbologia i reconvertir-la en l'ensenya de la causa valencianista que, al cap i a la fi, no és altra cosa que la dels Països Catalans. De vegades alguns obliden que països és el plural d'un singular. Replantejar debats i estratègies en les què un mateix ha participat és menysprear? No és precisament això l'autocrítica que demanem? Doncs quan alguns ho intentem fer ja se'ns titlla de traïdors. És l'exemple clar, un altre cop, del que pretenia expressar en el primer article.

La veritat és que m'hauria agradat molt més debatre idees sòlides i intel·ligents i no haver-me de defensar d'acusacions gratuïtes, molts cops conseqüència de la falta d'arguments. En fi, que cadascú faça el que crega que ha de fer, això sí sempre des de la responsabilitat i la creença ferma que allò que fa és el millor pel futur del seu poble.

Antoni Rico i Garcia, historiador i membre de la CUP de Girona