diumenge, 9 d’octubre de 2016

El franquisme que no marxa o una simple normalitat de classe

Respecte al llibre El franquisme que no marxa de l'amic Lluc Salellas (Edicions Saldonar, 2015), el primer que cal deixar clar és la seua lectura obligatòria si volem posar noms i cognoms als poders fàctics de l'Estat espanyol. En aquest sentit, el treball d'en Lluc és d'agrair i valorar: pocs abans havien fet una feina tan completa i arriscada. Assenyalar amb el dit els culpables de les nostres misèries és periodisme, i del bo. En Lluc no ha vingut aquí, parafrasejant Orwell, a fer relacions públiques. De fet, les meues reflexions no pretenen analitzar l'apartat “Les famílies del franquisme: passat, present i futur?” que conforma el gruix central del llibre, sinó les pàgines anteriors.

Quan Joan Fuster va redactar el 1962 el seu clàssic Nosaltres els valencians advertia en el pròleg, molt hàbilment, que segurament no era la persona més adequada per a escriure aquell llibre. Ell no era sociòleg, ni historiador ni economista i, per tant, el que feia era més un acció d'aproximació al subjecte d'anàlisi que un intent d'assentar càtedra. En Lluc, conscient que no és historiador però que el component històric del seu treball és important i en determina part del resultat, també fa una advertència semblant al principi del llibre. És per això que no seré jo tampoc qui actuarà com a inquisidor historiogràfic amb la intenció de traure mèrit al treball. No és aquesta la intenció. Sí voldria, però, desenvolupar diverses puntualitzacions acompanyades d'idees pel debat.

La primera seria la que fa referència a la qualificació com de “feixista” del règim franquista. El debat, però, no s'ha de traure de l'àmbit acadèmic perquè sinó acabarem relativitzant una de les dictadures més sagnants del segle XX. Fa temps que es parla sobre el tema des de la historiografia i Salellas pren partit en el seu llibre en favor de la tesi que qualifica els gairebé quaranta anys de dictadura com de “règim feixista”. Certament es fa difícil no fer-ho i, malgrat que coincidisc molt amb el plantejament de Martí Marín -d'on Salellas hi beu fonamentalment- crec que el matís és necessari. Més encara si tenim en compte que molts dels personatges que Salellas analitza no provenien precisament de la Falange ni del franquisme “més dur” sinó de famílies evidentment conservadores però que en molts casos miraven més pels seus negocis familiars que pel marc polític en que aquests s'havien de desenvolupar. En aquest sentit, el franquisme no fou un règim monolític i no era el mateix sistema polític el vigent el 1942, en què clarament ens trobem sota una dictadura d'inspiració feixista, que el 1962 quan accions repressives com la censura estaven més “relaxades” o l'economia poc tenia a veure amb l'autarquia promoguda com a tercera via entre el capitalisme i el socialisme.

El segon debat que voldria posar sobre la taula és el de la visió “romàntica” o mitificada sobre l'oposició al franquisme que l'esquerra transformadora ha desenvolupat com a relat del “fracàs” de la transició. En aquest sentit, s'ha tendit a una clara descontextualització tant de la capacitat política de les forces antifranquistes més rupturistes com de la pròpia acció dels grans partits opositors, especialment el PSUC o el PCE. Parlem d'aquells anys imaginant una esquerra forta amb capacitat de trencar amb i el règim. Una esquerra que, malgrat tenir aquestes capacitats quan va arribar el moment va trair el poble i va pactar amb el franquisme una mena de continuïsme. Això, però, no va ser tan simple. Per començar, els sectors d'esquerra rupturistes, des de l'amalgama de sigles trotskistes fins al nou independentisme marxista, tenien una capacitat de mobilització molt limitada. Fonamentalment el seu radi d'influència i acció es reduïa a la universitat i a determinades empreses. Per tant, els sectors més conscients i contraris al règim partien d'una posició de força minoritària i minoritzada. Per la seua banda, partits com el PCE o el PSUC -autèntiques forces antifranquistes des dels anys cinquanta- ja en la dècada dels seixanta posaren sobre la taula allò que anomenaren la política de “reconciliació nacional” que, vist amb perspectiva i una mica d'anàlisi, no era altra cosa que una sortida del règim franquista pactada cap a un model de democràcia occidental. Si això era així: on està la “traïció dels líders”? Perquè més enllà de no estar-hi d'acord amb el resultat -com és lògic- cal que fem una mica de reflexió introspectiva i sobretot contextualitzada del moment. Just després de la mort del dictador semblava que tot era possible i tot estava per fer. Després de les eleccions del 15 de juny de 1977 i els resultats obtinguts per tothom la cosa canvià. I fort. La transició, com el mateix franquisme, no fou un període monolític sinó canviant i sobretot improvisat. Crec que hem de deixar de pensar-la com un procés dissenyat gairebé des del llit d'un moribund dictador -amb el famós “atado y bien atado”- i començar a fer-ho sent autocrítics amb les possibilitats reals de canvi que les forces rupturistes tenien més enllà de desitjos i afinitats polítiques particulars i presents. En aquest sentit, malgrat compartir la crítica que Salellas fa a determinats relats historiogràfics que “adulcoren” la transició, també pense que tot relat és fruit d'un moment i una visió concreta i que de la lectura de tots en farem un de més “objectiu” i aproximat al que realment va passar.


Finalment, el tercer debat seria al relatiu a la idea d'excepcionalitat que sobrevola gairebé totes les pàgines del llibre. El cas de les persones que saben adaptar-se d'una dictadura a una democràcia és una característica del canvi de règim espanyol o una norma a nivell mundial? La narració que fa Lluc sobre el procés sembla donar a entendre que més aviat seria un cas excepcional i posa com a exemple canvis semblants en d'altres països com Grècia o Portugal. Ara bé, de la mateixa manera que aquests països mediterranis són -crec que amb matisos- l'antítesi del model espanyol, també podríem parlar de mutacions com la de l'Alemanya nazi cap a la República Federal Alemanya o la URSS cap a la Rússia capitalista on, clarament, determinats comandaments policíacs o alts càrrecs del règim d'un dia per un altre s'adaptaren al nou sistema polític i, sobretot, sapigueren adaptar els seus negocis. La continuïtat de nissagues en els canvis de règim és un fet sovint més comú que excepcional perquè és igual si parlem de transició, de perestroika o de reunificació alemanya, els qui comanden el vaixell mai estan disposats a abandonar-lo. Al cap i a la fi, mantenir el negoci és més important que perpetuar un règim. El franquisme no va marxar perquè la dictadura no va ser una altra cosa que l'estructura política que les elits i classes dirigents espanyoles, enteses com a bloc històric, adoptaren entre 1936 i 1975. Quan els temps demanaren una rehabilitació del marc polític, aquestes mateixes elits foren les encarregades de gestionar-ho per a, efectivament, no marxar.  

1 comentari:

Ramon Serna Ros ha dit...

Toni, em deixes bocabadat. Per moments sembla que et poses al lloc dels altres. Una simple normalitat classe també és el que es va fer en la Revolució Francesa, tallar caps. Que no hi havia possibilitats? Amb un PSUC que frenava les lluites en ares del pacte social, clar que no. Que on és la traició dels líders? Doncs precisament en el fet d'atenir-se a les possibilitats reals de canvi. Ho sento, jo sóc pura generació del 68, sigues realista, demana l'impossible. El realisme del que parles, del que parlava el PSUC, és el realisme d'un Artur Mas que canvia el caràcter d'una consulta i que es defensa davant dels jutges dient que es es va retractar, és el realisme de CSQEP... Mai li perdonaré al PSUC (bàsicament perquè els seus successors segueixen fent el mateix) que, l'any 75, enviessin un fantasma a l'assemblea on jo defensava la continuïtat d'una vaga per animar-nos a donar-la per acabada i a dir que ell parlava del pacte social i jo de la revolució armada. Mira si em va quedar gravat això que em va servir de títol per a un dossier: http://www.catacctsiac.cat/principal.php?m=c0d84817e23caa22c287cbd1e4994ca0&i=22138 Sincerament, trobo que el teu plantejament no és encertat, i menys en aquest moment en què, en ares del realisme, podríem fer tota mena de cessions, i jo per a això em quedo a casa. En definitiva es tracta de lluitar o de frenar les lluites.

Pel que fa al règim de Franco, home, passat el 62 que comentes, jo a l'institut encara formava files davant la bandera abans d'entrar a classe, a la Universitat ens havíem de posar totes dempeus quan entrava el catedràtic i fer l'oració o salutació que li venia de gust al catedràtic, fins que vam dir prou, i tampoc no sóc historiador, però sóc del parer del que explica en Vicenç Navarro en aquest http://blogs.publico.es/vicenc-navarro/2013/10/14/clarificaciones-a-partir-de-la-muerte-de-juan-linz/ i altres articles. Per a mi, el règim era clarament feixista http://www.catacctsiac.cat/principal.php?m=2f432708080f8ab7e4ed73439792a28a&i=30485 I el PSUC, estalinista http://www.catacctsiac.cat/principal.php?m=4d553e0c89b63525b7899bb1d5b2a36f&i=43984