dilluns, 27 de juny del 2016

Interpel·lem-nos

En un dels darrers textos de Fuster sobre els Països Catalans, el suecà reblia l’article amb una pregunta: som una nació? I al remat sentenciava: parlem-ne. Les paraules de Fuster s’emmarcaven en el “desencant” dels anys de la posttransició i la consolidació del règim autonòmic i democràtic. Dècades després la qüestió segueix en una mena de stand bypreocupant. N’hem parlat molt poc, sobre si som una nació. D’acord, les nacions no es fan només parlant-ne, pensant-les, sinó construint elements d’identitat, d’autoreconeixement comunitari, referencialitats compartides. Ara bé, cal parlar-ne, imaginar-les, perquè els Països Catalans, en el cas d’entendre’ls com a nació, són atípics, diferents dels models nacionals que tenim més a l’abast i que podem fer servir, de manera equivocada, normativament.
La Catalunya autonòmica no ha fet res per a apropar-se a valencians i mallorquins durant trenta anys. Els valencians i els mallorquins tampoc. Aquest és, segurament, el primer element que caldria començar a superar. La interpel·lació interterritorial, la creació de llaços i dinàmiques polítiques entre les diferents institucions que gestionen els nostres territoris, hauria de convertir-se en quelcom normal i normalitzat. La Catalunya del “procés” –o el que en queda d’aquest–, el País Valencià de socialistes i nacionalistes i les Illes, d’un mateix color polític d’allò que es comença a conèixer com a “a la valenciana”, no haurien de tenir els mateixos problemes per a interpel·lar-se que en les etapes anteriors. Les reunions de Ximo Puig i Carles Puigdemont indiquen que hi ha una voluntat de canvi de rumb. La indiferència amb què la premsa catalana va rebre la reunió ens manté en un punt de sortida semblant.
Interpel·lem-nos, doncs. Mitjans de comunicació comuns i compartits de manera recíproca, corredor mediterrani, convenis interuniversitaris, projectes econòmics i socials que superen les fronteres de cada país, entre d’altres, haurien de ser línies de treball prioritàries en els propers mesos o anys. Més enllà de la dinàmica política de cada país, cal posar sobre la taula polítiques comunes en tots aquells àmbits que ho permeten fer. Sense apriorismes ni condicionants, des de la naturalitat absoluta i explicant a la població de cada territori que la millor manera d’avançar cap a un futur de justícia, d’igualtat, de benestar, al cap i a la fi, és construir ponts entre els Països Catalans.
La interpel·lació, però, no ha de partir de cap essencialisme ni de cap paternalisme nacional. Es tracta de començar un procés d’intercanvi d’experiències a partir de l’autoreconeixement –Catalunya ja fa anys que s’autoreconeix– i el reconeixement mutu. Subjectes diferents que pretenen construir quelcom de comú. Mentre els partidaris dels Països Catalans partisquen de la idea que la seua nació és homogènia, el projecte no passarà d’un voluntarisme tendent al fracàs continu. Les nacions en el segle XXI no es poden entendre com una suma d’individus que mantenen intactes una identitat tribal inamovible. De què serveix ser 10.000 partidaris dels Països Catalans en un territori d’uns 14 milions? Ni que s’arribara a ser un milió de convençuts tindria cap utilitat més enllà de la satisfacció autoreferencial. Entendre que la realitat existent de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó és un conjunt de realitats heterogènies amb capacitat de ser per elles soles és fonamental per a fer avançar el procés de construcció dels Països Catalans. I no es tracta de reconèixer que els valencians mengen “paella” i els catalans “pa amb tomata” en un exercici de “regionalismo bien entendido” a la catalana. Parle de reconèixer la capacitat de govern, d’autonomia real, d’independència particular de cada territori respecte dels altres més enllà de compartir llengua i elements històrics o culturals. Aquesta és la clau de volta de tot plegat.
Interpel·lem-nos doncs. Acceptem-nos tal com som. Els catalans com a catalans, els valencians com a valencians –i què dir del camí que ens queda en aquest sentit!–, els andorrans com a andorrans, els mallorquins com a mallorquins i així amb cada illa. Autoreconeixement i interpel·lació, federalisme, unitat en la diversitat. Avancem en aquesta direcció i els Països Catalans seran. Quan? No ho sabem. Però seran perquè, responent a la pregunta de Fuster, sí, els Països Catalans són una nació.