Quan penses que l'únic fusterià eres tu. Alguns apunts sobre el llibre de Ferran Archilés "Una singularitat amarga"

Aquest mes de juliol he acabat de llegir el darrer treball del professor de la Universitat de València Ferran Archilés Una singularitat amarga. JoanFuster i el relat de la identitat valenciana (Afers). Fa anys que conec Ferran per motius acadèmics i crec que puc dir, després de desenes -centenars?- de mails, que hem arribat a tenir cert grau d'amistat i complicitat. Això, però, ho advertisc no per a què el lector d'aquest text partisca d'un prejudici cap a les meues paraules sinó, contràriament, entenga que més enllà d'estar d'acord o no amb Archilés, alguna cosa de la seua obra i pensament conec. És per això que aquestes línies pretenen tenir una doble finalitat: per una banda ressenyar, de manera més informal que no pas acadèmica, el llibre i proposta d'Archilés; i per altra, analitzar les crítiques desproporcionades que li estan caient a sobre, de manera totalment injusta i, en algun dels casos, fruit més de certa ceguesa doctrinal que no de l'anàlisi serena i racional que, val a dir, el mateix Fuster demanaria.

 Joan Fuster: un pensament complex i que cal contextualitzar

En el seu llibre -i val a dir també que en tots els articles publicats els darrers deu anys- Ferran Archilés ha tractat d'analitzar el pensament de Joan Fuster a partir de l'estudi del contingut de la seua obra i, sobretot, de la contextualització cronològica d'aquesta. De fet, si alguna cosa es fa a Una singularitat amarga és traçar l'eix cronològic del relat fusterià, analitzant els textos produïts pel volterià de Sueca des de principis dels cinquanta fins a l'arribada de la democràcia parlamentària actual. Crec que aquesta contextualització és una de les grandeses de la feina feta per Archilés. Un eix cronològic que ens ajuda a conèixer un pensador que canvia, que modifica part de les seues idees i visions inicials sobre el seu gran dubte existencial: què som els valencians? I en aquest sentit es posa sobre la taula una pregunta molt concreta: és realment Fuster un fenomen estrany per la seua grandesa en la societat que li ha tocat viure? La sensació que em queda després de llegir el llibre és doble: per una banda ho és en tant en quant en una societat com la de la postguerra espanyola en terres valencianes, Fuster es converteix en una mena d'element anòmal, de llum racional entre l'espessa boira d'una intel·lectualitat formada per professors falangistes i cronistes locals mancats d'un necessari academicisme per als seus estudis. Per altra banda, però, i aquí rau part de la proposta original que fa Archilés respecte als que fins ara havien analitzat el pensament fusterià, el suecà no és altra cosa, precisament, que el fruit d'una època, d'una societat concreta i sobretot d'un pensament hereu de les dècades anteriors basat en la idea de fracàs nacional espanyol que Fuster aplicarà a la realitat valenciana. L'originalitat del pensament fusterià es troba en el fet que l'aplica al fet valencià, però no tant en la proposta en si mateixa. I això li trau mèrit a Fuster? Ni molt menys. És més, Archilés en cap moment pretén traure transcendència i importància al que proposa Fuster, ans al contrari, simplement l'agafa de la mena d'altar celestial en què alguns sembla pretenen tenir-lo -al meu parer contra la pròpia voluntat de Fuster!- i el col·loca en un espai/temps concret ajudant-nos a entendre millor qui va ser aquest gran intel·lectual valencià.

Un essencialisme objectiu, racional i inclusiu

Així, un cop contextualitzat, l'altre punt important del llibre consisteix en esbrinar quins elements conformen el pensament "nacionalista" de Fuster i la seua proposta de futur per als valencians. En definitiva, quina és l'essència que defineix la valencianitat i, sobretot, l'element que converteix els valencians en membres d'una comunitat nacional més àmplia: la catalana. I, evidentment, després de buscar en la història i veure que aquesta només li serveix per a trobar l'element fonamental i un cert fil conductor -això ho he intentat explicar en un article per a Eines-, troba que la llengua és l'element clau, unificador de la nació que Fuster "imagina", l'essència en definitiva. La idea de què el pensament fusterià, pel que fa a la nació, és "essencialista", però, no és només patrimoni d'Archilés. És més, ha estat una de les peces fonamentals de l'anomenada "tercera via" i les crítiques que aquest sector polític i acadèmic ha llançat contra Fuster. Ara bé, per què l'essencialisme lingüístic de Fuster haja estat un dels tòtems dels crítics amb Fuster hem de negar el que, des del meu punt de vista i també el d'Archilés, és una evidència? Perquè si tornem a la contextualització: com volem que un pensament nacionalista construït entre els cinquanta i seixanta, per molt racional que fóra com és el cas de Fuster, no siga essencialista? I jo afegisc: què té de dolent que ho siga? Després de tot el que porte llegit i estudiat sobre nacionalisme, nacions i identitats, sóc del parer que tots els nacionalismes són essencialistes. I el que nega ser-ho i es disfressa de "cívic" o "polític" acaba sent el que més -l'espanyol i el francès en són el millor exemple! Ja he defensat en més d'un article que estic d'acord amb que el nacionalisme fusterià és essencialista perquè busca i troba una essència i que aquesta és la llengua. Ara bé, la llengua és un element objectiu -què no es parla de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó des del s. XIII?- i a més inclusiu -que és quelcom més que "integrador"- en tant en quant serveix com a cohesionadora de la societat ja estiga formada aquesta per individus monolíngües com si la societat és bilíngüe o plurilíngüe. La llengua no exclou ningú de la nació, l'inclou siga quin siga el seu origen, color de pell, trets físics, nivell intel·lectual, gènere, opció sexual o, fins i tot, llengua materna. Per tant, crec que cal que aquells que ens declarem fusterians comencem a reconèixer que el que ens proposa Fuster és una nació essencialista, que això entra dins d'una lògica si tenim en compte la intel·lectualitat i el temps del qual el suecà és fill i, a més, que positivitzem i actualitzem el discurs abans que se'ns rovelle per la por al qüestionament i la crítica.

L'etern debat de la industrialització valenciana

L'altre element clau en l'anàlisi fusteriana que Archilés aborda és el de la industrialització del País Valencià. Un debat que tot i que des d'una òptica no acadèmica podria semblar poc rellevant per al qüestionament o no del pensament fusterià, acaba sent cabdal per a la proposta política que el de Sueca ens ofereix. I ho va ser des del mateix moment de la publicació tant del Nosaltres com per a textos anteriors. Archilés treballa el tema a partir de textos anteriors i posteriors al 1962 –data clau en la construcció del pensament fusterià-, les repercussions i debats que les propostes fusterianes van generar en els àmbits acadèmics i, en certa manera, el reflex polític que la proposta de Fuster va tenir. Un bon complement per a les anotacions d'Archilés són els articles, també recentment publicats, dels professors Antoni Furió i Gustau Muñoz a la revista Afers XXVII:71/72 (2012) Nosaltres, els valencians, 50 anys després. Més enllà del debat estrictament acadèmic, personalment m'interessa la representació política que la manca d'industrialització i d'una burgesia realment -nacionalment?- dirigent va tenir, segons el relat fusterià, per al País Valencià. Des del meu punt de vista Fuster parteix d'un excessiu cartessianisme fruit de la seua fe en la raó -més enllà del seu conegut escepticisme militant. Un cartessianisme, val a dir i tal com Archilés també comenta, gens diferent del de la resta d'intel·lectuals de l'època, que bé partint del liberalisme o del marxisme, construïen un relat, pel que fa a la gènesi de la nació des del segle XIX,  fonamentat en una sèrie d'etapes i subjectes bàsics sense els quals la nació no es podia consolidar. Ara bé, això no volia dir que la nació no existira per a Fuster encara que no s'acabara d'estructurar formalment. En aquest sentit crec que Fuster pecava de cert psicologisme/romanticisme/biologisme nacionalista que bategava en l’ambient intel·lectual de l’època, val a dir, també, que gens estrany: els Gellner, Anderson i Hobswabm encara estaven per arribar a trencar amb aquest tipus de relat típicament nacionalista. De quina altra manera anava Fuster a construir el seu paradigma nacional entre els anys cinquanta, seixanta i part dels setanta? La crítica, però, que es desprèn de la lectura que fa Archilés és que Fuster mai va variar cap dels postulats creats en aquestes dates els anys posteriors en què diferents estudis, sobretot d’economistes i sociòlegs, qüestionaren part dels elements fonamentals del seu relat. Però, per què Fuster no va variar els seus plantejaments? En això Archilés no hi entra a fons perquè no és el tema de la seua recerca. La meua hipòtesi, que espere en breu convertir-la en conclusió, és que més enllà de l’estricte debat acadèmic, la dialèctica establerta especialment amb Ernest Lluch i Josep Vicent Marquès va estar més contaminada per la repercussió política que una conclusió i altra prenia que per la vessant acadèmica. Tant el relat acadèmic fusterià com el de Lluch i Marquès acabava amb una conclusió política i això eliminava qualsevol possibilitat d’entesa o conclusió conjunta. Justificar el projecte dels Països Catalans per als valencians com a única via possible de supervivència pel fet d’haver estat incapaços per si sols de tenir una burgesia i una industrialització –simplificant molt el pensament de Fuster!- és tan polític com dir que pel fet de no haver-la encertada plenament en aquests aspectes i, per tant, si haver tingut una burgesia i certa industrialització estrictament valenciana, això dels Països Catalans no és un projecte viable. I en aquest sentit Fuster fou més sincer que, per exemple, Lluch: mai va amagar que la seua proposta era política sota una cortina d’academicisme i, si bé és cert que la feina de Lluch era més acadèmica que política, també ho és que el resultat final acabava revestint-se amb una mantellina política que no per molt negar-la deixava d’existir. I de la mateixa manera que el paradigma fusterià és fill dels seixanta i setanta, el lluchista ho és dels anys de la transició, les renúncies, les frustracions i l’establiment d’un nou règim polític en el qual, precisament Lluch, va trobar un bon lloc per acomodar-se i fer carrera.

Contra una Inquisició que no ens porta enlloc

Els valencians sempre hem tingut certa tendència “cainita”. Matar al germà o fins i tot al pare, ens agrada, ens ompli de cert orgull personal, per què negar-ho. Són molts els que teníem ganes de l’aparició del llibre d’Archilés: uns per a tenir per fi una bona síntesi i anàlisi del pensament fusterià, des dels orígens de la seua construcció fins a la conclusió final del que ha estat, sens dubte, el conjunt d’idees que ha canviat la història dels valencians els darrers cinquanta anys; d’altres, sembla ser pel que darrerament s’ha escrit i dit, per poder carregar i fort contra el seu autor –llegiu L’Espill núm. 40 i sabreu de què vos parle. Personalment em sap greu perquè una cosa és criticar a partir de l’anàlisi serena i, sobretot, seriosa i l’altra la destrucció del contrari, la creació de fantasmes i mites al voltant d’aquell que qüestiona i posa sobre la taula elements nous que fins ara no s’havien tingut en compte. Normalment s’acusa, i amb raó, als sectors de la societat valenciana que van carregar fort contra Fuster en el moment de l’aparició del Nosaltres i d’El País Valenciano, de no haver llegit mai la seua obra i partir d’apriorismes i enganys dissenyats pels guardians de les essències pàtries hispàniques a casa nostra. Si no vigilem, però, em sembla que s’acabarà fent el mateix, ara bé, en aquest cas amb la intenció de defensar el llegat del suecà. Qualificar Archilés d’”antifusterià” –com ho fa Josep Guia- pot semblar còmic però no ho és. Deslegitimar un treball com el d’Archilés de  més de deu anys posant-li l’etiqueta de “políticament contrari a Fuster” –com ho fa Antoni Furió sense citar-lo- quan, precisament, el seu autor acaba el llibre dient: “Fuster va imaginar una identitat valenciana contra la dictadura i pensant en el futur. Mai no li ho agrairem prou”, no em sembla que s’adeqüe gens a la realitat. És més, en nom de la defensa del llegat acadèmic de Fuster el que realment s’intenta salvaguardar és la proposta política de futur que d’aquest es desprèn i que, en el cas d’Archilés, no s’ha posat en qüestió en cap moment, si més no en termes polítics. O és que fins l’aparició del valencianisme polític els valencians i valencianes havíem tingut per l’època contemporània més nació que l’espanyola? I ens agafem a això com si aquestes afirmacions impossibilitaren projectes nacionals diferents de l’espanyol. Tan feble és la proposta de Fuster? Jo crec que no i per això afirmacions que tenen un clar rerafons acadèmic no les prenc com a tòtems polítics insalvables en la construcció de la nació en què creia Fuster i en la que jo mateix somie per al futur. Ans al contrari, tal com afirmaria el mateix Fuster: cal conèixer per poder transformar. Perquè com ell mateix també va dir: “no hi ha millor manera de llegir que rellegir”.