dijous, 12 de juliol de 2012

Duran i Lleida o la decadència d’Unió Democràtica de Catalunya

El passat 10 de juliol el senyor Duran i Lleida, màxim gurú d’Unió Democràtica de Catalunya, se li va passar pel cap demanar “suprimir totes les autonomies autònomes excepte les històriques”. No seré jo qui defense ara el model autonòmic espanyol, el “café para todos” que ens ha portat a un atzucac nacional que moviments polítics com l’esquerra independentista ja preveien en el moment del gran invent postfranquista. Ara bé, com a valencià sent vergonya de la falta de respecte que el senyor Duran, i per extensió el seu partit UDC, té per aquells territoris dels Països Catalans que no es troben dins l’actual Comunitat Autònoma de Catalunya. Perquè cal recordar als catalans que habiten la CAC que no viuen en el marc jurídic de Catalunya sinó en el de quatre províncies que es constitueixen en comunitat autònoma integrada dins el regne d’Espanya. Catalunya és quelcom més gran. O és que la Franja de Ponent i la Catalunya Nord no són Catalunya? Doncs això. Però anem al tema que m’interessa: la deriva espanyolista del partit Unió Democràtica de Catalunya de la mà del senyor Duran el qual, per cert, si respectem el seu pensament nacional no pot ser qualificat com a “català” sinó que l’hem de considerar un “aragonès oriental”.

UDC és un dels partits històrics del catalanisme. Els seus orígens es remunten als anys republicans. La seua evolució ideològica ha estat constant però sempre dins el marc del catalanisme amb un cert caràcter sobiranista, tot i que en determinats moments amb certs graus de l’iberisme tan clàssic de Vicens Vives i altres intel·lectuals catalans. En la dècada dels seixanta, però, UDC reformularà part del seu ideari polític per la irrupció i coneixement de les teories de Joan Fuster. Així, el 1963 refarà el seu cos doctrinal introduint conceptes com el de “Països Catalans” que tot i que sempre va considerar de manera oficial com una nació estrictament històrica, lingüística i cultural, alguns dels seus màxims representants i líders com l’històric Maurici Serrahima posaven les bases d’una nació lingüística que podia arribar a política en el seu clàssic Realitat de Catalunya. No sé si Duran o algun dels actuals dirigents d’Unió han llegit el llibre de Serrahima, o fins i tot si els sóna el personatge en sí, però farien bé en conèixer una mica millor els orígens del seu partit. Serrahima, però, no fou l’únic dirigent d’UDC que parlà en els anys previs i posteriors a la mort de Franco sobre els Països Catalans. Així, Anton Canyelles va pronunciar una conferència el 1975 dins el cicle “les terceres vies a Europa” on afirmava textualment “la nostra pertinença a una comunitat humana, cultural i històrica més àmplia: els Països Catalans”. I en el congrés d’UDC de 1976, quan Duran i Lleida ja en formava part, el partit deia mantenir “la validesa del concepte Països Catalans”. Congrés, per cert, al qual van ser convidats membres d’UDPV, el partit homòleg en terres valencianes. Però no només això, quan es discutia sobre si el País Valencià havia de tenir dret a l’autonomia, UDC fou dels partits que es van posicionar a favor, contra el que deien d’altres com per exemple el PSUC.

A partir de 1982, però, el senyor Duran i Lleida “toca cuixa”, en sentit metafòric perquè tots sabem que Duran és un bon catòlic i home d’ordre. De fet, toca “cuixa, mamella” i que el faça falta. I se n’agafa ben agafat com a diputat a Madrid en diferents legislatures, al Parlament europeu i altra vegada a Madrid, convertint-se així en el màxim dirigent del partit i mostrant sempre la seua predisposició a fer el necessari per mantenir, mane qui mane a Madrid, l’status quo existent. En reiterades ocasions es posa sobre la taula la possibilitat de, fins i tot, ser nomenat ministre del govern espanyol. Duran ha convertit UDC en una mena de partit personalista, on la ideologia que s’imposa és la del gran fürer al qual se li té tot el respecte del món, no se’l qüestiona i quan algú ho fa, ell ja se n’encarrega d’aturar qualsevol mena d’oposició –que li pregunten a Vila d'Abadal en l’últim congrés d’UDC sinó. Duran, doncs, ha fet un partit a la seua mida, imatge i semblança. Un partit on es tapen les vergonyes –i no en són poques perquè com diuen els castellans “cuando el rio suena agua lleva”-, on aquest senyor es permet el luxe de dir una bestiesa com la d’eliminar l’autonomia valenciana i balear i no li passa res. Això és el que pensa UDC que es mereixen els valencians i illencs? Poc a veure amb Serrahima o Canyelles i una mostra més de la decadència ideològica en la que ha caigut UDC de la mà de l’il·lustre “aragonès oriental”.


1 comentari:

Os ha dit...

D'en Duran millor no dic res.

D'UDC, però, no només varen defensar el concepte de Països Catalans durant el prefranquisme i transició, és que si ens endarrerim més, als anys republicans UDC va ser el partit català que va fer un cos doctrinal ideològic quant a la nació catalana (de SaG) més complert que ningú, com així es veu al llibre de Gonzàlez i Vilalta, "La nació imaginada".
Qui els ha vist i qui els hi veu, això sí, "de cuixa que no en falti...", hehehhe, molt subtil Toni.