dimarts, 26 d’abril del 2011

Països Catalans i unitat popular


Des que a principis dels anys seixanta del segle passat Joan Fuster donara a la idea dels Països Catalans un contingut clarament polític, el moviment en favor del reconeixement d'aquesta nació mediterrània ha passat per diferents etapes. No entrarem ara a repassar-les, però. De fet, no és la intenció d'aquest article. El que sí que podem constatar és que, mentre en el terreny cultural la idea va acabar tenint una certa acceptació entre les capes més il·lustrades dels diferents territoris, en el terreny polític no va tenir la mateixa sort. Aquest fet, potser, ha arribat així fins a la darrera dècada. Des de fa uns anys, però, les noves generacions dels diferents territoris han anat prenent consciència d'una realitat que va de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, junt amb d'altres persones que en els vuitanta van estar vinculades a l'esquerra independentista d'aleshores, i han reprès la idea de construir aquesta nació catalana que supera de molt els límits dels Pirineus i l'Ebre. L'empresa, però, no és ni serà fàcil. Creure el contrari és ser un il·lús o, si ho voleu amb un to més romàntic, un somiador.

Un dels motius històrics de confrontació entre els diferents territoris ha estat el nom de la nació. El mot català ha estat vist per certs sectors, molts cops clarament espanyolistes i d'altres no tant, com una imposició forana. El dia d'avui, però, el nom de la llengua ja només comporta discussió entre aquells polítics que, tenint clar l'origen i l'abast d'aquesta, pretenen fer-la servir per crear confusió. Tot i així, els partits polítics que s'han presentat com a abanderats de la idea dels Països Catalans han pecat, també, històricament d'aquest mal de noms. Portar la paraula català o Catalunya al nom del partit no ha ajudat a fer entrar entre la població valenciana i mallorquina, per exemple, amb facilitat una proposta nacional que va més enllà d'un nacionalisme que, molts cops, es mostra més romàntic del que realment ha de ser. En aquest sentit, el nom del partit pel qual ha apostat l'esquerra independentista els darrers anys, Candidatura d'Unitat Popular, pot ajudar a superar les suspicàcies que certes nomenclatures han suscitat entre els ciutadans de l'Ebre avall i mar endins. Tenir clar el nom del conjunt territorial, partint de l'heterogeneïtat d'aquesta nació i la diversitat de realitats, i al mateix temps prioritzar en l'aposta política un concepte com el d'unitat popular, pot ajudar a superar un conflicte nominal que no ajuda a fer avançar el projecte i que ens fica en el mateix atzucac en què hem estat immersos des de la Transició. Les estratègies de maquillar el nom, com per exemple el cas d'ERPV (Esquerra Republicana del País Valencià), tampoc no han acabat de prendre i, segurament, fan més mal que bé. Perquè si volem realment construir una nació partint de la realitat de tots els territoris, cal que el partit que representa aquesta idea es diga igual a tot arreu.

L'arrelament del projecte independentista, però, només és possible, com deia, si té en compte la realitat de cada territori. I aquesta realitat no només ha de fer referència a la identitat o al sentiment de catalanitat, valencianitat o com li vulguem dir, sinó també als conflictes socials i lluites populars existents en cada poble, ciutat, comarca i país. Prioritzar la unitat popular com fa la CUP, no només en el seu nom sinó també en la seua praxi política diària, pot ajudar a fer arrelar el sentiment i la proposta independentistes entre sectors socials que, per multitud de raons, no farien seus els grans discursos identitaris. La lluita ecologista, en defensa dels drets socials, contra el racisme o la de l'alliberament feminista –entre moltes d'altres– ha de ser indestriable de la lluita per l'autodeterminació i la construcció d'una identitat cultural comuna per a tots els ciutadans dels Països Catalans. A més, aquestes lluites s'han de desenvolupar des de la base, des del municipi, creant un moviment assembleari que, partint de la realitat immediata del ciutadà com a essència organitzativa i de presa de decisions, acabe elevant la sobirania popular a l'àmbit nacional. Aquesta, per exemple, és la proposta de la CUP, i de fet la grandesa del seu projecte.

Publicat al Punt diari el 27 d'abril de 2011

http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/402432-paisos-catalans-i-unitat-popular.html

4 comentaris:

Os ha dit...

Molt interessant, Toni

Però com s'ha d'identificar la gent amb un projecte de Països Catalans si no s'anomena sense recances?

Ho dic, perqué, a dia d'avui, aquest terme en l'àmbit cultural o als mitjans tendeix a canviar-se per "territoris de parla catalana" o similars.

Al País Valencià, si hom parla de "català", "Catalunya" o "PPCC" s'estrangeritza a ulls de molts valencians, però si no ho dius però persegueixes aquests objectius et poden acusar "d'anar d'amagat" i de trair la bona fe dels valencians.

Tot un atzucac...

Toni.Rico ha dit...

Jo sóc dels que pensen que tant s'ha de potenciar el terme "regional" com el "nacional". És a dir, en el cas valencià és necessari potenciar per igual el concepte "País Valencià", malauradament poc arrelat per la força que prés el de "Comunitat", com també el de Països Catalans, ens general i projecte de futur en el qual els valencians s'han d'incloure, en igualtat de condicions que la resta de territoris, partint del respecte a la identitat local que, al cap i a la fi no deixa de ser la millor manera d'identificar-se amb la identitat general i compartida.

Anònim ha dit...

Hola Toni,

Voldria fer-te dues preguntes des de la meva ingnorància:
1.des del teu punt de vista, quines són les forces polítiques que podríen crear la Unitat Popular al País Valencià, més enllà d'Endavant o Maulets?? Creus que el futur de la Unitat Popular i dels Països Catalans al País valencià passa per fer pactes i/o coalicions amb el Bloc i/o Compromís, potser fins hi tot cedint el lideratge a aquestes organitzacions?? A vegades penso que la CUP, per extendre el seu projecte al PV ha de crear CUPs locals, però potser també tenir una visió àmplia i buscar pactes amb forces progressistes ja existents, no? Pensar que cal començar gairebé de cero és molt dur!!

2. Perquè creus que han sorgit tan poquetes CUPs al País Valencià, quan en canvi dóna la sensació que hi ha un moviment cultural (musical i literari) prou ampli i consolidat i amb una visió propera a l'ideari de la CUP? (o potser tinc una visió deformada...)

Gràcies!

Toni.Rico ha dit...

Benvolgut anònim, perdona per no haver-te respost abans però no havia vist les teues preguntes.

Buff, quantes preguntes i que complextes. Sobre el tema de la implantació de la CUP crec que és una qüestió de temps: al Principat han tardat uns 20 anys en ser una realitat creïble i amb cara i ulls en ciutats importants. I tot i això ara cal que es consoliden i es mostren com a una força política real i que dóna confiança a una part important de la població catalana. Per tant, temps al temps, paciència i bona lletra com diuen a Novelda.

Sobre el tema dels pactes i tot això que comentes: tot és qüestió de conjuntura. El País Valencià és una realitat molt complexa, complicada i diferent depenent del territori, comarca o fins i tot poble. Això no és gaire diferent tampoc al Principat, però tot i això aquest darrer territori si que és una mica més homogeni perquè almenys hi ha una consciència de col·lectivitat, de catalanitat en tot el territori, cosa que al País Valencià de vegades és fins i tot difícil de trobar. Abans de parlar d'estratègies cal que sectors importants del País Valencià comencen a apostar per la CUP i el concepte d'Unitat Popular que és una cosa més àmplia que l'esquerra independentista: s'agafa molta més gent, sectors més amplis i amb interessos a voltes diferents però que troben punts en comú que els uneixen i els fa treballar en una mateixa direcció. Tot i així, com et deia, la pregunta és suficientment complexa com per a dedicar-li un article que promet fer a la que tinga una mica més de temps.

Moltes gràcies per la teua aportació.