divendres, 15 d’abril de 2011

Capitalisme i justícia social: antagonisme en estat pur

Ens trobem en un moment de la història que recorda molt a aquella simpàtica pel·lícula de Bill Murray que narra uns mateixos fets de manera repetitiva a partir de l'anomenat "Dia de la marmota". Perquè això de les crisis sistèmiques és quelcom que Marx ja va predir fa molt de temps en les seues reflexions al voltant del Capitalisme i la perpetuació d'aquest sistema. La crisi és per al sistema econòmic actual fonamental per a subsistir. De crisis n'hi han hagut moltes i sempre han acabat resolent-se de la mateixa manera: especulació, inflada de la borsa, economia no planificada i sense sentit, esclat econòmic que paguen els de sempre, excusa perfecta per a retallar i empobrir als treballadors i torna a començar. I, evidentment, com si fóra el Monopoly: sempre guanya la Banca.


Fa un temps vaig llegir un llibre que recomane perquè, realment, és molt aclaridor: "La doctrina del xoc" de la Naomi Kleim. En aquesta obra, Kleim ens mostra i demostra com el sistema Capitalista se n'aprofita de grans catàstrofes, de grans xocs, en territoris concrets per a poder implantar-se i consolidar-se amb més força. És més, en la majoria d'ocasions és el mateix sistema amb els seus agents político-econòmico-militars qui provoca l'impacte a través de guerres o colps d'estat. D'aquesta manera, amb l'excusa de la recuperació, el neoliberalisme s'ha anat implantant arreu del món els darrers quaranta anys. Un procés que va seguir una direcció fins l'any 1990 i que es va agreujar amb la caiguda de la URSS, un cop el Capitalisme es va veure lliure i sense rivals. Ara, any 2011, paguem la política econòmica de la dècada dels noranta i principis del segle XXI. Perquè allò de l'"España va bién", molta gent s'ho va creure en excés sense entendre que el que anava bé era el procés d'engreixament de les butxaques dels banquers de sempre, dels empresaris que es van apropiar de les empreses públiques i dels polítics que amb les seues mesures s'anaven llaurant un futur còmode per a ells i les seues famílies.

Ara, un cop creada la crisi, els mateixos que l'han generada volen ser els encarregats de resoldre-la. El llop que cuida les ovelles. Antagonisme en estat pur, surrealisme maquiàvelic de molt mal gust. Perquè així són els partidaris del neoliberalisme salvatge, hipòcrites com ells sols, farsants com els "trileros" que et maregen amb la creïlla i la boleta mentre un company seu et roba la cartera pel darrere i un altre t'estafa fent-te creure que apostant podràs guanyar. I és que la metàfora del "on està la piloteta" els ha funcionat durant tots aquests anys. Bancs, empresaris i polítics han generat una situació ideal per a poder ara justificar les retallades socials que ens venen a sobre, la privatització de la sanitat i l'educació i, en definitiva, el desmantellament de l'anomenat estat del benestar, aquelles engrunes que ens va donar el Pla Marshall fa uns anys i que, a dia d'avui, els poders fàctics no necessiten perquè a hores d'ara no tenen ningú que els puga plantejar una alternativa amb cara i ulls al seu podrit sistema. Trist i real com la vida mateixa.

I arribats a aquest punt, què fer? Jo crec que la resposta és clara: plantar cara i plantejar alternatives. Sempre m'ha fet gràcia escoltar sentències i frases lapidàries del tipus "això del comunisme és molt bonic, però és una utopia". Sincerament no sé a hores d'ara si el sistema que hem de crear s'ha d'anomenar comunisme, la veritat, però el que si que crec és que de cap manera ha de servir per a perpetuar el Capitalisme. Perquè la vertadera utopia és creure que amb el neoliberalisme i el Capitalisme algun dia podrà existir un estat del benestar real per a tota la població mundial. La utopia és creure que els capitalistes permetran que la societat avance cap a un sistema realment just i on la riquesa siga repartida per igual, depenent de les teues necessitats. Això si que és utòpic. Construir una alternativa inspirada en els principis del socialisme i el comunisme, adaptant-la als temps actuals i que permeta a la humanitat accedir a viure amb dignitat no és una utopia, és una necessitat.

Amb l'experiència de la URSS vam poder comprovar que de vegades el nom no fa la cosa. De fet, aquesta experiència malmesa no pot servir com a excusa per a justificar el Capitalisme com a mal menor, rentar-nos les mans i, al cap i a la fi, fer el joc als que manen. Cal, doncs, replantejar termes com comunisme, socialisme o anarquisme, refer-los i adaptar-los als nous temps sense caure en romanticismes estèrils, en enyorances del que podia haver estat i no va ser i posar-nos mans a l'obra perquè la resposta a la crisi per part dels partidaris del sistema ja la coneixem: privatitzacions, retallades socials, atur i empobriment dels treballadors.

2 comentaris:

Jordi Navarro i Morera ha dit...

Tio, no pares d'escriure, ja no sé que fer per seguir-te el ritme, m'estàs guanyant!

Sobre el tema aquest està clar que la cosa no s'acaba, que la història és dinàmica i que aquells que deien que la història s'havia acabat s'han hagut de callar la boca de cop.

La història de la humanitat és farcida de moments de ruptura, cert que ara mateix l'ofensiva del capitalisme és brutal i que l'esquerra mundial està en hores baixes, baixíssimes, de fet està sota mínims, sota zero gairebé. Però la pròpia història ens ha demostrat que els moviments son lents, es gesten i de cop esclaten. Ha passat a França, a Anglaterra, a Catalunya.. i tornarà a passar, segur, si en diem comunisme, o anarquisme o socialisme o ves a saber què és el de menys.

Pep LLuis Fornies ha dit...

Vatualmon ja tinc ganes de parlar amb tu, i parlar de debò, no teorizar i passar l'acció ara que sigues que tens blog et llegiré i comentaré els teus articles, no és que jo crega molt en el socialisme "crec que la paraula socialista l'ha cremat el PSOE". I si parlem d'ideologia marxista, estem perduts, perquè seria fer un pas massa enrere.
ENS TENIM QUE OBLIDAR DEL PASSAT, lluitem amb la realitat d'avui dia, no siguem com molts de "els nostres" partits que pensen encara en Franco avancem, cap a un país, sincerament m'és igual que sigui socialista o no, jo vull veure la realitat d'un país. I ara és massa tarda i porto massa alcohol damunt per seguir parlant, però m'encantaria un cafè amb tu, jo en setmana santa estic en novelda. Et mano el meu mòbil i parlem.
Salut i Visca la Terra.
Una sugerència, estaria bé ja que tu ets Toni Rico que acurtares el teu nom a Tonico, hem porta molts bons records, el tío Tonico d'el Carxe. "només es una sugerència beneïta".
Una aferrada.