dijous, 3 de març de 2011

Good bye Laporta: ara és l'hora del poble, ara és l'hora de la CUP


Les darreres eleccions al Parlament ja vaig escriure un post carregant contra les candidatures messiàniques que s'hi presentaven. I, efectivament, em vaig
equivocar poc. Si de cas en les dates, però no amb el final. El “messianisme d'alliberament nacional de caràcter transversal” no ha portat enlloc després d'uns anys de travessia per l'oasi català. Si algú creia (ho feien molts) que un líder, un partit de caràcter personalista, ens portaria a veure la independència dels Països Catalans, ara deu d'estar pegant-se cabades contra la paret. Els processos d'independència nacional són molt més complexos que la creació d'un moviment personalista al qual el poble segueix. Un procés d'alliberament nacional ha de basar-se en la creació de xarxes col·lectives en tots els àmbits que donen resposta des de diferents sectors socials i polítics a la necessitat de la separació, de la independència. Pensar que traient uns quants diputats al Parlament del Parc de la Ciutadella ja es pot declarar la independència, és simplement una estupidesa que només poden creure líders políticament estúpids com Joan Laporta.

Laporta, al cap i a la fi, no ha enganyat ningú. Ell sempre ha demostrat ser un personatge pintoresc, una mica freak en alguns aspectes, i sobretot molt personalista. Un individu al que només importa el benefici propi i poca cosa més. Ara bé, els que si que han enganyat la gent són els què el van erigir com a líder màxim del projecte de Solidaritat: Alfons López Tena i Uriel Bertran. Aquests dos personatges, coneguts històricament per liar-la dins dels seus expartits (CiU i ERC) han muntat un xiringuito amb el qual pensaven que podrien perpetuar-se ells al Parlament i mantenir tranquil a Jan. La primera part l'han aconseguit, de moment. La segona ja no. Jan és indomable, insaciable, i molt egocèntric. López Tena i Uriel també, sobretot el primer. Però és clar, aquests dos són uns professionals de la política des de fa temps i passe el que passe, en la mesura del possible, sempre intentaran donar l'aparença de què en el fons no passa res. En Jan no ho sap fer això. Ell necessita ser el centre d'atenció i, darrerament, no havia tingut un gran paper dins el grup de SI al Parlament. Per tant, necessitava el seu moment de glòria, i més encara després que tota la seua gent de confiança es quedara fora en el darrer Congrés de SI dels òrgans de control del partit/aliança-electoral














I arribats aquí que hem de fer els independentistes? Queda algun projecte que no mantinga els tics clàssics i patètics dels partits tradicionals? Doncs sí, ens queda la CUP. El proper 22 de maig hi haurà eleccions municipals i la CUP presentarà al voltant d'una vuitantena de candidatures arreu dels Països Catalans. La CUP representa l'independentisme desacomplexat i sense pors. La CUP representa l'alternativa independentista progressista, d'esquerres, ecologista, que avança a poc a poc però amb pas ferm cap a la total independència de la nació catalana. La CUP és de fiar perquè, entre d'altres qüestions, els qui militem ho fem sense fer-nos notar, sense buscar el benefici propi sinó el col·lectiu, sense la necessitat de buscar messies perquè creiem que la feina ha de ser de tothom i les medalles també. A més, en el cas de Girona hem demostrat tenir capacitat de dialogar i arribar a acords amb d'altres forces polítiques que puguen assumir el nostre programa polític partint del reconeixement de la bona feina que s'ha estat fent. La CUP és, en definitiva, l'únic projecte independentista amb cara i ulls que pot fer avançar aquest país cap a la seua llibertat. Un cop s'ha acabat el messianisme, ara és l'hora del poble. Ara és l'hora de la CUP.

1 comentari:

Josep ha dit...

Homes, aquesta lliçó d'estratègia política se la podries donar als palestins: el messianisme d'alliberament nacional que durant gairebé 50 anys va practicar el Iàsser Arafat tampoc ha donat grans resultats.