dimecres, 9 de febrer de 2011

Ressenya interessant

Us deixe aquí la ressenya que ha fet Ricard Chulià sobre el darrer número d'Afers en què un servidor ha participat. És una anàlisi força interessant, la veritat:

El títol ja ens aproxima a una constatació i una mena de tragèdia gairebé indefugible: “L’inevitable desencís. Joan Fuster i la Transició Democràtica (1976-1982)”. Archilés, professor d’història contemporània a la Universitat de València, ha elaborat en una tesi doctoral l’analisi del pensament nacional de Joan Fuster sota un prisma fins ara inèdit, ja que parteix de la crítica a la teoria de la dèbil nacionalització espanyola enunciada i sostinguda entre d’altres per l’historiador Borja de Riquer i que havia estat la base majoritària que se n’havia usat per a investigar els diferents conflictes nacionalitaris a l’estat espanyol.
Archilés focalitza la construcció d’una identitat i un discurs regional o regionalista com a mecanisme per a construir la nació global i la força que va mamprendre.
Primer de tot, cal remarcar unes mínimes coordenades les quals, tot i que puguen semblar d’alguna manera òbvies, ens serveixen per a entendre el context. Fet i fet, no es pot menysprear la influència que va tindre la ploma esmolada Fuster en el debat públic mentre va exercir-ne aquest paper. I no només podem circumscriure-la estrictament als àmbits valencianistes, ni tan sols extrapolar-la a una part gran de l’esquerra, sinó que va ser central en certa mida en l’opinió valenciana. És a dir, era una veu que calia seguir, tot i que, no cal dir-ho tampoc, la incidència real que pogué tindre en el desenvolupament dels fets siga certament nuŀla. Al capdavall, és massa evident ressaltar que a hores d’ara el país seria tot un altre i, ras i curt, irrecognoscible.
Ara bé, Fuster va aconseguir allò que és la màxima fita que pot assolir un creador d’opinió, com en diuen a l’americana: fer que el lector estiga a l’aguait per a cercar la columna periòdica per a llegir què n’ha dit sobre els esdeveniments de l’actualitat. Archilés fa una anàlisi de la base comuna del pensament que Fuster elaborava en aquestes intervencions i en trau unes conclusions en certa manera polèmiques. Per una banda, hi trobem un Fuster que s’havia decantat de totes totes cap a l’esquerra com l’única força que podria construir el país -no debades una de les frases més citades de l’assagista de Sueca és aquella que diu que el País Valencià serà d’esquerres o no serà.
Tanmateix, Archilés també jutja les opinions de Fuster com a diguem-ne massa irreals per al context en què s’inscrivien. D’altra banda, és cert que Fuster no es va quedar limitat a assenyalar les frustracions que el camí estava prenent per a les ambicions valencianistes, sinó que la seua crítica també anava dirigida a les esperances de l’esquerra.
En definitiva, com bé assenyala Archilés, els grups inclosos en els famosos ells que Fuster assenyalava eren cada vegada més grans i sobrepassaven de molt llarg els sectors batejats com a búnquer. Ara bé, més enllà de la vàlua de l’article -innegable-, des d’una perspectiva ideològica hi ha el problema en analitzar aquests posicionaments de Fuster: efectivament, no es pot rebatre de cap de les maneres que el suecà va pecar d’allò que se’n pot qualificar de maximalisme. Ara bé, en molts casos trenta anys més tard dels judicis de Fuster -i, en aquest sentit, és en el qual parle d’ideologia-, és difícil no sentir-se seduït per les opinions de Fuster com si fins i tot semblaren que havien estat redactades des de les perspectives que en tenim hui en dia. Tanmateix, això ens portaria a analitzar tota una concepció de la transició que va més enllà de les intencions d’aquestes recensions.
El següent article amb què ens trobem en aquest número d’Afers no s’enfronta a un aspecte de la transició a casa nostra menys cabdal, ni de bon tros. De fet, es podria dir que ha estat -i, en certa manera, encara ho és- un dels debats recurrents més importants des de l’àmbit de la política de partits: el paper del Partit Socialista del País Valencià durant la Transició, sobretot la seua posterior fusió amb el Partit Socialista Obrer Espanyol. Joan Martí Castelló, a “Valencianistes socialistes i socialistes valencianistes. Els camins del PSPV”, és ben clar: l’explicació que s’ha donat tradicionalment sobre la integració del PSPV dins del PSOE tot basant-se en els mals resultats que tragué el primer en les eleccions espanyoles constituents de 1977 és insatisfactòria com a mínim. Fins i tot, Martí Castelló també discuteix -i desmunta, val a dir- la tesi que la militància va seguir el mateix camí d’integració en l’estructura del PSOE.
Des d’una anàlisi de les publicacions pròpies del PSPV durant l’època -que no en foren poques-, es veu com el discurs posterior a les eleccions es refermava en la necessitat de mantindre l’estructura independent i amb centre a València del partit, així com la validesa dels postulats de cara a una evolució que portara millors fruits.
D’una banda, les paperetes portaren una collita a què no va ser aliena en marc estatal el Partit Comunista Espanyol. En efecte, si el PCE va ser en l’àmbit estatal l’autèntica cara visible de l’oposició al franquisme, al País Valencià -a molta distància, però, no cal dir-ho- primer el PSV i després el PSPV va ser en nombre de militants la següent referència. El PSOE, tanmateix i homologat mitjançant el finançament pels diferents partits socialdemòcrates europeus, sorgia sense una militància sòlida per a fer-se amb el gran cabàs del vots. Així i tot, no hi ha una explicació coherent, des del punt de vista de qui va defensar la integració, per a una claudicació tan matinera. Cal tindre en compte el factor decisiu de la tardana, per contra, legalització del PSPV, fet que va impedir-ne la confecció de llistes per la circumscripció d’Alacant.
D’una altra banda, hi ha el fet que els resultats, vists amb la perspectiva del temps, no es pot dir que siguen especialment roïns, ja que encara es troben -tristament- entre les millors marques del valencianisme en unes eleccions espanyoles. Ara bé, no es poden obviar les expectatives i el decalatge que hem apuntat entre militància i resultats. Finalment, hi ha l’experiència del Partit Socialista Mallorquí, que va ser protagonista d’una història semblant però que va mantindre la independència orgànica i que ha pogut fer una collita ben digna i valuosa fins ara. Fet i fet, ens enfrontem amb una altra de les mancances sembla que cròniques de la política valenciana, és a dir, l’absència d’una política pròpia o d’un sistema propi de referències polítiques. Ara com ara, amb un Bloc Nacionalista Valencià que és tercera força política municipal des de fa un parell de votacions, si mirem cap al passat podem fer-nos una altra pregunta en la línia del what if… hem perdut temps? I quant n’hem perdut?
Adés hem fet referència a la màxima de Joan Fuster, que gairebé sembla que es va convertir en un dogma: “el País Valencià serà d’esquerres o no serà”. En aquest sentit, és molt interessant l’article de Lluís Bernat Prats Mahiques sobre l’articulació d’un partit valencianista amb propostes homologables a la dreta democristiana europea com fou la Unió Democràtica del País Valencià: “Nació, Transició i Democràcia cristiana. UDPV entre els anys 1974 i 1978″. De fet, una mostra de la vitalitat política d’una nació es mesura per la transversalitat de la consideració com a tal que tinga entre les diferents propostes sociopolítiques. S’han malinterpretat -o, al meu parer, ha estat així- aquestes paraules famoses de Joan Fuster. Una nació no pot ser mai nació si només la manté l’esquerra, ja que una nació, per definició, ha d’abastar tot el cos polític del territori. Ara bé, la frase, amb la voluntat de polemitzar que sempre va caracteritzar Fuster, volia expressar una cosa diferent: en el moment històric en què fou formulada, efectivament, el trencament que suposava una concepció de construcció del País Valencià era tan profund que només es podia concebre des d’una radicalitat democràtica i de canvi estructural que havia de ser necessàriament esquerrana.
Però fins a quin punt es podia entendre aquest concepte de trencament esquerrà? És a dir, al remat, es podria fer una mena de gimnàstica conceptual i afirmar que un partit de dretes que defensara els drets nacionals del País Valencià esdevindria políticament esquerrà? En cert sentit, així pot ser. D’una altra banda, i centrant-nos en els partits de l’esquerra espanyola -o partits valencians d’esquerra que formaven part d’estructures espanyoles-, i també llegint-lo com si fóra l’altra cara de la moneda d’una situació complementària, trobem l’article de Vega Rodríguez-Flores Parra, “Nació i classe. L’esquerra radical en la Transició Valenciana”.
Quasi per primera vegada en la història espanyola, l’esquerra alçava la bandera del respecte dels drets de les diverses nacions que componen l’estat espanyol. Evidentment, no es pot obviar una mena de llei de pèndol que haja portat a una abjuració d’una sobredosi d’Espanya que havia impulsat el franquisme. En certa manera, hui en dia ja es comencen a trobar discursos explícits que incideixen en el tacticisme d’aquells posicionaments i recobren un espanyolisme furibund i sense complexos. Ara bé, l’article planteja unes qüestions vertaderament claus: què s’entenia des del Moviment Comunista del País Valencià, per exemple, com a valencianisme? Què significava Espanya, País Valencià, Països Catalans? Hi havia un discurs articulat o homogeni o es tractava d’un aprenentatge sorgit d’un moment històric?
Fet i fet, hem deixat per al final els articles que tracten els temes diguem-ne que més desestabilitzaren les recuperacions de les llibertats del País Valencià. En primer lloc, Lluís Aguiló i Lúcia ens enfronta a un aspecte prou oblidat o no prou estudiat de les dificultats i els discursos que topaven amb un mur com és el de la judicatura, que, al remat encara arrosseguem, ja que els seus membres venien d’una continuïtat amb el règim feixista. Aguiló i Lúcia ens fa un repàs a “Els entrebancs jurídics de la Transició valenciana” de les contradiccions i obstacles i del que va suposar les diverses lleis d’àmbit espanyol i preautonòmic que va des del període de la mort del dictador, novembre de 1975, al nomenament de Joan Lerma com a president de la Generalitat, novembre de 1982.
Però el vertader entrebanc que va patir -i que continua patint- el País Valencià a l’hora d’eixir de la llarga nit del franquisme fou, sense cap mena de dubtes, la reacció antivalencianista que va suposar la irrupció del blaverisme. D’analitzar aquest fenomen que ha arribat a crear un regionalisme banal, tot seguint la terminologia de Michael Billig, se n’encarrega el sociòleg Vicent Flor en l’article “El ‘capgirament’. La irrupció del blaverisme”. Flor hi addueix que el blaverisme no va sorgir del no-res, sinó que va ser un moviment de la reacció espanyolista que va emprar i va enlairar les senyes identitàries regionals focalitzades en l’àrea metropolitana de València que es varen començar a reproduir des de final del segle XIX i que el franquisme havia aconseguit aclimatar al seu règim per a bastir un discurs populista que aconseguira desfer -no sense violència, cal dir-ho- tots les fites que s’havien assolit pel que feia a la valencianització de la centralitat política valenciana.
En aquest sentit va jugar -com no podia ser d’una altra manera- un paper central la sucursal valenciana de la Unió de Centre Democràtic, el partit fundat per Adolfo Suárez que representava el canvi en la direcció que les elits espanyoles impulsaven. D’aquest fenomen se n’encarrega Patrícia Gascó Escudero a “Els discursos identitaris a la UCD valenciana (1977-1982)”. És molt interessant observar aquest viratge de la centralitat política de què hem parlat adés representat en el partit que es volia hegemònic d’aquest espai. En un primer moment de la transició calia dotar-se d’un discurs mínimament autonomista i que donara certa pàtina de valencianitat a la proposta. Evidentment, aquest era un aspecte rutinari, lluny de les preocupacions principals d’un partit que representava l’ambició pel poder sense una ideologia formada -com després es comprovaria en implosionar-; per tant, es limitava a reproduir allò que s’interpretava com a central en el discurs polític.
Tanmateix, en veure que aquesta mínima normalitat valencianista havia anat massa enllà i que l’esquerra guanyava amb una majoria àmplia, -de les poques demarcacions en què el 1977 l’UCD no arribava en primer lloc, estaven les tres valencianes- l’estratègia n’havia de ser una altra. És en aquest escenari en què UCD va fer bandera de l’anticatalanisme més furibund, amb un discurs i una complicitat directa en tot allò que fóra un atac al valencianisme: es posava en marxa de bo de veres la maquinària pesada del blaverisme.
Com a cloenda, ens queda l’article d’Antoni Rico i Garcia, “Nació i transició. El cas valencià vist des del Principat”. L’autor ens enfoca la dicotomia que va nàixer amb la proposta fusteriana, que exigia una redefinició del concepte de nació catalana i tot allò que implicava. Aquest debat va tindre una forta empenta fins a la mort del dictador, tot i que va perdre pistonada una vegada s’havien d’assentar les bases del poder autonòmic, ja que l’estructura estatal no permetria -tampoc no resistiria- una configuració que atorgara una relació massa estreta entre els diferents territoris de parla catalana.

http://picam.info/picalullet/%E2%80%A8transicionacional/