dissabte, 5 de juliol de 2008

Els cas d'Íngrid Betancourt

Més que donar la meua opinió personal sobre aquesta persona i el seu cas, m'ha semblat molt interessant la reflexió que fa a Rebelion.org Pascual Serrano. El periodista ens recorda els orígens socials i de classe de Betancourt, quin ha estat el seu recorregut en el món de la política colombiana i, el que és més important, el paper que ha jugat el president Chávez en tot aquest afer. No entraré a valorar ara si el govern veneçolà es va equivocar gastant tantes energies en demanar l'alliberament de l'heroïna neoliberal que ara només se'n recorda d'Uribe. El que si que està clar és que Veneçuela s'ha de plantejar altres objectius diferents per guanyar-se un bon nom arreu del planeta, sense importar-li el que els capitalistes diguen o deixen de dir de la revolució bolivariana i, sobretot, dedicar-se a defensar sols les causes realment justes. Betancourt ha demostrat amb la seua exibició d'uribisme de quin costat està (si és que algú en tenia dubtes), doncs Chávez i Veneçuela han de fer el mateix: mostrar al món de quin costat estan i quina és la seua vertadera lluita més enllà de l'escenari mediàtic.

La traició d'Íngrid

Llig un clam d'indignació entre els sectors progressistes veneçolans per la reacció de menyspreu de Ingrid Betancourt i la seua família cap a persones que tant interès van tenir en el seu alliberament, especialment el president de Veneçuela Hugo Chávez i la senadora Pietat Còrdova. Parlen de traïció indignats pel que, a totes les llums, és una prova d'ingratitut.

Betancourt i família no han traït a ningú, han tornat a la classe social, política i econòmica a la qual sempre van pertànyer: la burgesia neoliberal adinerada de Colòmbia. Ingrid és filla de Gabriel Betancourt, ministre d'Educació durant el govern del dictador Gustavo Rojas Pinilla, i de Yolanda Pulecio, qui va anar reina de bellesa que va arribar A Miss Colòmbia i Representant a la Càmera per Bogotá. Betancourt, com bona filla de l'oligarquia, va cursar els seus estudis de secundària en el Liceu Francès de Bogotá i més tard ciències polítiques a França en l'Institut d'Estudis Polítics de París; es va especialitzar en comerç exterior i relacions internacionals. Va viure diversos anys a París, on el seu pare va exercir com ambaixador davant la UNESCO; allí va conèixer al seu primer marit, el diplomàtic francès Fabrice Delloye, amb qui es va casar en 1981.

Es va divorciar en 1990 i es va afiliar al Partit Liberal, on va treballar com assessora del Ministre d'Hisenda Rudolf Hommes, i de Comerç Exterior, Juan Manuel Santos, durant el govern de César Gaviria.

Ingrid es va casar per segona vegada amb el publicista colombià Juan Carlos Lecompte. Durant aquest període escriu el llibre La Rage au cœur %[La ràbia en el cor], publicat originalment en francès, sobre la seva visió del govern d'Ernesto Samper.

El seu suport popular com candidata a la presidència, ja fora del Partit Liberal, era tan sol d'un 0,8% d'intenció de vot quan va ser segrestada.

Mentre havia centenars de senzills soldats rasos i civils anònims en poder de les FARC i molts més camperols i petits col·laboradors de l'escamot sense delictes de sang podrint-se en les presons colombianes, Hugo Chávez i Pietat Còrdova van triar a la filla del ministre de la dictadura i la miss Colòmbia com emblema de la seva lluita pel bescanvi humanitari. Els mitjans internacionals, amb França al capdavant, es van incorporar a la croada fins a elevar a Ingrid Betancourt al rang d'heroïna nacional. Evidentment la família de la retinguda, que mai s'hagués acostat a un president sorgit dels turons, no feia fàstics a qualsevol líder social que demanés la llibertat de Ingrid. Si calia criticar a Uribe para poder estar davant les càmeres al costat d'un cap d'Estat que demanés la llibertat per a la seva filla, doncs es criticava.

Creient estar pressionant per a un acord humanitari, Chávez i Pietat van convertir a Ingrid en heroïna internacional i a l'escamot en un monstre que retenia a una bondadosa filla, esposa i mare.

Mentre Pietat Còrdova arriscava la seva vida i Hugo Chávez el seu referèndum per a la reforma constitucional, el mite creixia davant els ingenus ulls de qui creien que la seva bona intenció estava sent reconeguda per familiars, mitjans de comunicació i fins a per el govern francès. No van comprendre que només estaven sent utilitzats.

Ingrid es converteix en un símbol internacional de la crueltat de les FARC mentre els anònims soldats i guerrillers seguien podrint-se en la selva o en la presó. Les seves mares no acudien convidades al Aló President ni ningú les entrevistava en Telesur.

El cobejat trofeu assoleix la llibertat de la mà de Uribe i torna al costat dels de la seva classe, ideologia i condició plena d'odi, com és lògic, contra qui li van robar sis anys de vida. Es fotografia al costat del ministre de la guerra de Colòmbia, demana la reelecció de Uribe i diu que serà un soldat contra les FARC. Ni Chávez ni Pietat li interessen ja. S'embrutaria amb el fang dels turons i les mans callosas dels pobres si els acompanyés, ja no els necessita per a cridar l'atenció de l'opinió pública internacional.

Pascual Serrano, www.rebelion.org http://www.rebelion.org/noticia.php?id=69853

1 comentari:

Jordi Bonvehí Castañé. ha dit...

Una bona reflexió sobre el cas de Betancourt.

Enhorabona pel post!

Per cert, t'he agregat al meu bloc!
http://historiesmanresanes.blogspot.com

Salut!
JORDI