diumenge, 16 de desembre de 2007

Intervenció en la xerrada del dia 15

Tot i que finalment per qüestions climatològiques la xerrada programada per ahir es va suspendre, penge el que havia de ser la meua intervenció en la mateixa.

Joan Fuster deia: “tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”.

Des de la Candidatura d'Unitat Popular creiem que aquesta és una premissa bàsica alhora de parlar de política nacional i feta en clau nacional. Siga des de l'àmbit que siga, si no som els catalans i les catalanes aquells que desenvolupem la praxis política diària que ens afecta, per la situació d'ocupació nacional que patim, l'enemic sempre desenvoluparà polítiques contràries als nostres interessos. I parle d'enemic perquè crec que a les coses se les ha de dir pel seu nom: els estats espanyol i francès són avui dia enemics declarats dels Països Catalans, són els nostres botxins des de fa més de 300 anys. Amb això que dic, que ningú no es confonga: no parlem del poble castellà, andalús, francès o occità. No. Parlem de les oligarquies espanyoles i franceses, parlem de la maquinària d'estat que aquestes han creat i desenvolupat al llarg dels darrers segles d'història i que a cop de repressió, persecució cultural i un clar intent d'extermini cap al poble català, el capitalisme francès i espanyol s'han acabat imposant al llarg del territori dels Països Catalans.

Partint, doncs, d'aquesta realitat i situació immediata, l'Esquerra Independentista dels Països Catalans ha apostat més que mai en els darrers anys per la recuperació de la nostra identitat política i cultural a partir d'una mena de regeneració política canalitzada mitjançant la lluita municipalista que dia rere dia desenvolupa la Candidatura d'Unitat Popular en aquelles viles i ciutats catalanes on tenim presència. Una aposta que tot i haver agafat la major embranzida de la seua història en els darrers cinc anys -moment en què van aparèixer moltes CUP's en llocs on mai hi havia hagut lluita en l'àmbit institucional i moment també en què es comença a tenir certa representació als nostres ajuntaments- no és tan nova. De fet, les Candidatures d'Unitat Popular surten a finals dels anys 70 i principis dels 80 quan l'esquerra no pactista d'aquest país, no acceptant la frustració que representa l'anomenada Transició a la democràcia decideix muntar les primeres candidatures en diversos municipis dels Països Catalans.

Actualment ens trobem davant d'unes candidatures que, igual que les primeres, partim d'una doble definició: som independentistes i som d'esquerres. Som independentistes perquè, com deia abans, partim de la base que vivim en un país ocupat i que no és lliure. Els Països Catalans amb tota la seua diversitat cultural, social, econòmica i política, actualment som una nació sense estat no perquè ho haguem triat nosaltres sinó perquè Espanya i França no ens deixen tenir-ne. Per altra banda, ens declarem ideològicament d'esquerres perquè creiem que sols amb un canvi real de les estructures capitalistes dominants podrem algun dia arribar a tenir una societat realment justa i igualitària.

Així doncs, dins l'ample espectre polític existent avui dia de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, podríem dir que la Candidatura d'Unitat Popular representa un vertader trencament amb el passat i el present polític. Un trencament amb la tradicional visió covarda de l'anomenat catalanisme que emparant-se en allò que anomenem el seny català, ha venut el país en els darrers 30 anys a canvi d'una poltrona, un cotxe oficial i un bon sou. Nosaltres diem prou a aquesta manera de fer política que no ens ha portat enlloc. Diem prou a un model polític que ens intenta fer creure que la política és cosa de quatre personatges amb corbata i americana que surten diàriament a la televisió i que decideixen per tots nosaltres. La CUP creu que ha arribat el moment de fer polítiques populars i nacionals, amb clara visió de futur. Polítiques dissenyades per tothom, on la democràcia participativa siga una realitat als nostres municipis i no quatre frases maques de programes electorals que mai es porten a terme. Aquesta ha de ser la veritable renovació del catalanisme i no la parrafada que fa un mes ens va intentar vendre el senyor Artur Mas i que de manera resumida, com diuen els castellans, no deixa de ser “más de lo mismo”.

Mireu, els partits polítics clàssics que fins ara han governat les diferents institucions regionals dels Països Catalans – ja siguen les diferents generalitats, els ajuntaments, els consells, etc..- ho han fet pensant-se, almenys en un primer moment, que amb les anomenades autonomies podríem aconseguir quotes de poder i llibertat majors de les que mai havíem conegut en època contemporània. Puc entendre que algú ho veguera així en els anys immediats a la Transició, bàsicament perquè proveníem d'una dictadura militar. Però el que no puc entendre és que gairebé trenta anys després el discurs siga exactament el mateix de sempre i que a sobre ens prenguen per “tontos” intentant vendre'ns la mateixa moto altre cop però ara més gastada i cremada. Això és el que no es pot entendre. Però encara és pot entendre menys que aquesta vegada darrere de l'operació no estiga sols la socialdemocràcia espanyola i la burgesia catalana sinó també aquells que s'autoproclamen republicans, ecosocialistes, ecologistes i fins i tot independentistes. Què passa, què aquests partits no tenen més idees o és que un cop s'han agafat a la mamella no la volen soltar? Per la CUP, doncs, la via autonomista està totalment esgotada i no dóna per més. Pensem una cosa: la suposada progressia espanyola del PSOE no han estat capaços ni d'acceptar aquella cosa que va sortir del parlament del Principat i que al cap i a la fi no era altra cosa que un nou intent d'encaix a Espanya però amb un millor finançament per a Catalunya. Si no van acceptar això, algú encara creu que seran capaços d'acceptar-nos tal com som o decidim ser? Algú encara pensa que els espanyols, a dia d'avui, són capaços d'acceptar democràticament allò que decidim els i les catalanes? Algú encara pensa que els estats espanyol i francès són vertaderes democràcies? Nosaltres creiem que no i per això s'ha de tallar de socarrel aquesta situació.

El catalanisme de pa sucat amb oli que ha intentat reformar Espanya en els darrers 150 anys – perquè el tema no és ni molt menys nou!!!- no ha aconseguit el seus propòsits, ha fracassat. L'estratègia d'intentar convèncer als espanyols de què al cap i a la fi els catalans no som tan dolents i que simplement el que volem és poder ser espanyols a la nostra manera no dóna per més. Ara és el moment d'endegar un procés de construcció nacional amb els diferents agents socials i polítics que reconeixien i creuen en el dret dels Països Catalans a existir i avançar cap a la independència. Sense donar cap pas més enrere. Ja n'hem fet molts en els darrers 30 anys i ara només ens queda l'opció d'avançar de manera decidida i ferma. Cal, doncs, crear un ample moviment de masses que a partir de diversos fronts de lluita porte a terme un veritable procés d'emancipació social i nacional per a la nació catalana. Un moviment que ha de partir, evidentment, del reconeixement de la plena territorialitat dels Països Catalans.

L'any 1950 Fuster escrivia el seu article València en la integració de Catalunya. El de Sueca, molt encertat com sempre, ja pronosticava en aquesta època que

Mentre el problema de València no serà considerat pels catalans estrictes com un problema llur, i com un problema rigorosament nacional -des dels punts de mira econòmic, polític i cultural-, el catalanisme no deixarà d'ésser un moviment fracassat en potència”.

I jo ara us pregunte: Creieu que Fuster es va equivocar gaire veient el que tenim? Personalment crec que no, la veritat. I ja no sols per la meua procedència i sentiment valencià sinó per una qüestió de constatació de fets. Som a l'any 2007 i el màxim que hem aconseguit amb el regionalisme revestit de nacionalisme dels diferents territoris és tan sols estar més dividits que mai. Dividits fins al punt que el darrer estatut del Principat quan parla de nació ho fa sols per a referir-se a les quatre províncies de l'autonomia catalana sota domini espanyol. És el moment doncs de trencar aquestes inèrcies que sols ens porten al fracàs i la divisió nacional i començar a crear un vertader poder popular que des de la base treballe per l'alliberament social i nacional de la nació catalana amb la seua plena territorialitat i diversitat. Aquest darrer concepte em sembla que és molt important si volem que els nostres objectius es porten plenament a terme. Hem d'abandonar idees preconcebudes i tergiversadores que ens presenten la cultura i la identitat catalana com una mena d'ens inamovible en el temps, que no avança ni evoluciona i que és totalment homogeni en el temps i el territori. La cultura catalana és una i diversa. Variada en els seus dialectes i costums, diversa en la seua relació amb el territori i la mar. Els Països Catalans han de ser vistos pels seus ciutadans com una realitat nacional homogènia en la forma i heterogènia en el fons. Aquests conceptes i valoracions que segurament a més d'una persona sobtaran, no són altra cosa que un toc d'atenció que ens ha d'ajudar a abandonar d'una vegada per totes la visió conservadora i romàntica que el pujolisme i el regionalisme del principat, valencià o illenc ens han intentat inculcar en els darrers temps. Per a la CUP ha arribat el moment de crear i construir un nou model cultural, una altra forma d'entendre la catalananitat a partir de la formulació d'un model que identifique cultura amb cohesió social, cultura amb identificació individual i col·lectiva. Un model cultural català i popular amb el qual se senten identificats tots els ciutadans catalans ja siguen de Perpinyà, Alacant, Barcelona, Lleida o Ciutadella.

Per tant, a l'anomenat catalanisme no li queda altra sortida a dia d'avui que exigir de manera clara i contundent el dret a exercir plenament el nostre dret a decidir. Sense mitges tintes ni matisos. El dret a decidir només té una lectura: l'AUTODETERMINACIÓ. Per molt que els senyors de CiU ho intenten revestir que totes les maneres possibles, el vertader i únic dret a decidir d'una nació passa inexorablement per l'exercici democràtic i legítim del dret a l'autodeterminació. Un dret que han d'exercir tots els catalans i catalanes, en plena llibertat i igualtat i que s'ha de reivindicar per a tot el territori, sense excloure cap part del mateix.

Permeteu ara fer-me una pregunta: què és una nació lliure? Aquesta mateixa qüestió es feia el polític i sindicalista irlandès James Connolly l'any 1916 referint-se, evidentment, a la nació irlandesa. Connolly, un fabulós pensador de l'alliberament nacional i social, donava algunes pautes que ens poden ajudar a definir el què és i no una nació lliure. Segons ell:

Una nació lliure és la que posseeix el control absolut de tots els seus recursos i poders interns i no està sotmesa a restriccions de cap mena per a relacionar-se amb qualsevol altra nació en circumstàncies similiars, tret de les que imposi la natura. (...) Una nació lliure ha de tenir pel control sobre els seus propis ports, poder-los obrir o tancar a voluntat, deixar-hi entrar o no qualsevol mercaderia, com li sembli més convenient per al benestar del seu propi poble, i obeint-ne els desigs, i essent completament lliure de la interferència de qualsevol altra nació, i sense haver-se de preocupar gens ni mica dels desigs de qualsevol altra nació. Si manca d'aquest poder, cap nació no posseeix el primer element essencial de la llibertat. (...) T'agradaria viure en una casa si les claus de totes les portes d'aquesta casa fossin a les butxaques d'un rival teu que t'havia robat sovint fins aleshores? Et donaries per satisfet si et deia que d'ara endavant ell i tu sereu amics per sempre més, però insistia a fer-te signar un tracte per a cedir-li el control de totes les teues portes i la custòdia de totes les teues claus? (...) Una nació lliure ha de tenir ple poder per a canviar, esmenar, abolir o modificar les lleis segons les quals la propietat dels seus ciutadans és tinguda, obeint al desig de canvis, esmenes, abolició o modificacions expressat pels seus propis ciutadans. Qualsevol nació lliure té aquest poder. (..). Allò que és l'individu separat per a la família, això mateix és la nació separada per a la humanitat. La família perfecta és aquella que més deixa desplegar els poders interiors de l'individu; el món més perfecte de tots és aquell en què l'existència separada de les nacions és tinguda com el més sagrat dels béns. No pot haver-hi una Europa perfecta on es negui a Irlanda fins el més ínfim dels seus drets nacionals; no pot haver-hi una Irlanda digna en cas que els seus fills sofreixin mansament semblant negació. (...) El progrés pacífic del futur requereix la possessió per Irlanda de tots els drets nacionals que ara li són negats. Només així podran trobar els treballadors d'Irlanda l'estabilitat i la seguretat per als fruits de llur treball i organització”.

Evidentment, parlem d'unes reflexions escrites fa gairebé cent anys. Unes reflexions que, amb la distància cronològica i política, no s'allunyen gaire de la situació que a dia d'avui encara patim els Països Catalans. Unes paraules que ens han d'ajudar a reflexionar sobre que hem estat fent fins ara i com ho podem solucionar. La proposta que fa la CUP als catalans i catalanes, doncs, passa per engegar, com ja hem dit, un procés de construcció nacional dels Països Catalans que ha d'esdevenir l'embrió d'un nou i fort moviment popular que avance cap a l'exercici de l'autodeterminació.

És clar que els estats espanyol i francès no ens facilitaran les coses, tot el contrari. Per això és vital conscienciar a la població catalana de la necessitat de mobilitzar-nos. La mobilització popular és una peça clau en tot procés d'alliberament nacional. A més, el fet que una gran part de la població agafe consciència de la necessitat d'independitzar-nos ajudarà a què tothom senta seu el procés alliberador, veja clarament la necessitat d'arribar a la independència. En aquesta línia de treball, la Candidatura d'Unitat Popular va presentar el passat 17 de novembre a Girona la Campanya “Escac al rei, escac a Espanya. Des dels municipis construïm la República dels Països Catalans”.

Amb aquesta la CUP ens proposem el repte de generar debat al voltant de conceptes com república, Països Catalans, nació, entre d’altres, que ens ajuden alhora a començar a construir el país que volem. Tot aquest procés de debat, reflexió i acció que proposem des de la CUP s’inicia amb un manifest que compta amb uns punts programàtics bàsics on els principis republicans, catalanistes i socialistes són l’eix fonamental per a la construcció de la nació catalana del futur. Aquests eixos programàtics bàsics són quatre: la llibertat, basada en la defensa irrenunciable del reconeixement i l'exercici efectiu dels drets humans (civils, socials, polítics i nacionals) de totes les persones i els pobles; la igualtat, en lluita constant contra qualsevol estructura o acció basada en la discriminació per raó de gènere i d'opció sexual, de naixement o d'origen, i de condició personal o social; la cooperació solidària, per a superar l'actual sistema capitalista global i salvatge, i assolir una nova base socioeconòmica i de justícia social necessària per a garantir a totes les persones aquesta igualtat i aquesta llibertat. En definitiva, plantegem avançar cap al Socialisme a partir d’un procés original dels Països Catalans, respectant les nostres condicions històriques i encapçalat per les classes populars catalanes; la terra, un compromís amb la terra, entès com la defensa del medi i els recursos naturals, el desenvolupament sostenible i, alhora, com a defensa del país amb la seva parla, cultura i identitat nacionals.

Per a finalitzar la meua intervenció, podríem resumir-ho tot plegat dient que la proposta política de la CUP passa per una construcció nacional, que creiem que s’ha de fer des de la base, des de les viles i ciutats i, evidentment, des del municipalisme. Una construcció nacional que ha de comptar amb les aportacions dels diferents agents de l’Esquerra Independentista com a moviment polític, però també dels diferents moviments socials i veïnals, els sindicats o d’altres col·lectius. En definitiva, proposem a la societat civil dels Països Catalans l’inici d’un procés real que ens porti a conquerir la plena llibertat per a la nostra nació. Un camí que hem de construir tots plegats i que s’ha de concretar en l’avanç cap a una societat moderna, justa i lliure.