diumenge, 8 d’abril de 2012

La incòmoda entelèquia dels Països Catalans

Els darrers dies, setmanes i mesos, s'ha escrit força sobre això que anomenem “Països Catalans”. Segons el diccionari de l'IEC, una entelèquia és una “persona, cosa, etc., que només existeix en la ment, que no té realitat objectiva”. I aquesta és moltes voltes la sensació que tenim aquells que creiem en el projecte dels Països Catalans. Una percepció, però, que no sols ens ve donada per part de l'acció dels que s'oposen a la idea, sinó també per la d'aquells que la defensen i professen moltes vegades gairebé com a quelcom religiós i immortal. Els Països Catalans existiran en la mesura que els ciutadans que habiten aquest territori així ho desitgen i, sobretot, ho vegen útil. Perquè una nació només serveix si està al servei dels ciutadans. La resta, com diria el mateix Joan Fuster, no m'interessa. I aquest, crec, ha estat una de les principals errades que hem comès a l'hora de defensar el projecte dels Països Catalans: l'hem venut com una cosa per se, inqüestionable no per ser el millor per al futur de la gent, sinó perquè és així i punt. I, de fet, una de les victòries d'Espanya i França en aquest sentit és que porten més de tres segles construint una nació que d'una manera o altra és útil per a les persones que l'habiten, més enllà de llengües, cultures i històries milenàries.

Fa uns dies vaig participar en un acte a Berga per parlar, precisament, dels Països Catalans. Vaig començar amb una pregunta que, al final de dues hores de tertúlia, va quedar sense ser resposta: “què volem que siguen els Països Catalans el dia després que aconseguim la independència? Com s'organitzaran, com seran? Un estat federal? Confederal? Centralista?” Símptomàtic que ni nosaltres mateixos, els convençuts de la idea, puguem donar resposta. I aquest és un dels aspectes que ens cal respondre si volem que tots aquells que encara no hi creuen ho comencen a fer. Nació al servei del ciutadà o ciutadà al servei de la nació? Sense voler-ho crec que estem donant la sensació que apostem per la segona, fet que no ajuda a creure en el projecte. La nació ha de ser útil i no un maldecap més.

I parlant de maldecaps, el més important de tots és el que han suposat els Països Catalans per als catalans estrictes des que un senyor de Sueca es dediqués a promoure la idea allà pels anys cinquanta i seixanta del segle passat. El catalanisme majoritari mai ha cregut en una nació política que va més enllà de l'Ebre o mar endins i, el més trist de tot, que supera la frontera estatal de l'Albera. El fet que la unitat cultural i lingüística catalana no haja format mai una de política, ha servit al nacionalisme català com a coartada per a no reivindicar una realitat nacional plural i incòmoda. El catalanisme construït des dels anys de la transició que té com a base ideològica el pensament de Vicens Vives i la praxi de Jordi Pujol, ha vist en els Països Catalans no sols una entelèquia sinó també un problema per al seu projecte del “Fem país” que, al cap i a la fi, no és altra cosa que gestionar quatre províncies que anomenen “Catalunya”, tot i que deixen de banda les comarques ocupades pels francesos i les annexionades a l'Aragó. Això del País Valencià ho solucionem donant diners a l'Eliseu i el tema de les Illes anant de vacances cada estiu. I arreglat.

Cal, doncs, fixar una sèrie d'elements claus si volem que els Països Catalans superen la fase d'entelèquia en què es troben des de fa temps. El catalanisme, el valencianisme i el mallorquinisme, com a moviments nacionals autòctons de cada un dels territoris, han de començar a dissenyar un projecte comú de nació política, d'igual a igual, més enllà dels elements estríctament culturals. Superar la fase culturalista (i partenalista/infantilista en molts aspectes) és necessari si realment creiem en el projecte. Quan els ciutadans d'aquesta nació mediterrània identifiquen Espanya i França com a entelèquies i maldecaps i els Països Catalans com a solució voldrà dir que estem guanyant. Sinó avancem cap aquí, però, seguirem sent una quimera que no acaba de passar de la potència a l'acte.

Publicat a Llibertat.cat

2 comentaris:

Os ha dit...

Has de ser conscient (segur que ho ets) que l'article és crític amb un punt de duresa, i que alguns (molts?) independentistes segur que no combreguen amb aquesta descripció que en fas.
I això és així perquè apuntes directament sobre els dogmes de fe més ferms i arrelats del (pan)catalanisme, i això sempre costa i pot ser malinterpretable (ja va passar amb el Voltas).

Per altra banda, ja va bé que es sacseji una mica tot plegat, que no ens amollem sempre al discurs essencialista i que passem de defensar una nació eterna a construir una nació possible d'interessos compartits, sense malparlar de la feina ja feta amb anterioritat.
I aquest discurs venint de de gent de la CUP encara el fa més interessant.

Un matís, però, la solució local de cada territori corre el perill de l'aislacionisme, de l'isolament si no es creen xarxes de col·laboració entre Països Catalans.
Com a exemple en l'àmbit cultural tenim dues maneres de fer, parlant del País Valencià; la d'Escola Valenciana i la de l'AVL. Ambdós són solucions valencianes però mentre aquella col·labora intensament amb la resta del conjunt catalanòfon, aquesta va patir el perill de l'aislacionisme, tot i que sembla que ara l'estan corregint.

En qualsevol cas, un article valent.

Anònim ha dit...

Que visquen els Països Catalans. Els valencians som i serem lluitadors fins el final! No ens detindran!

Molt bon article!

Salutacions!