dimecres, 28 de març de 2012

Valencianistes en la postguerra: entre la gratitud i la tristor


Contradicció entre la gratitud i la tristor. Aquesta és, en certa manera, la sensació que em queda després de llegir el llibre de Faust Ripoll Valencianistes en la postguerra. Estratègies de supervivència i de reproducció cultural (1939-1951). L'obra de Ripoll està feta, sobretot, a partir de l'estudi de la correspondència entre els protagonistes valencians, catalans i mallorquins de la nostra cultura en els anys immediats a la guerra d'Espanya. Noms com el de Xavier Casp, Miquel Adlert, Carles Salvador, Almela i Vives, Casacuberta, Aramon, Sanchis Guarner i Joan Fuster, són claus per a entendre, com demostra Ripoll, el desenvolupament de la nostra cultura i els passos en favor de la llengua catalana que es van fer durant la dictadura. Noms, però, que com també es pot extraure del llibre, van estar al darrere de les picabaralles i tensions entre els diferents grups valencianistes tant durant la dècada dels quaranta com posteriorment. I aquesta és la tristor que et queda després de llegir el llibre.


Tot i que Ripoll al principi de l'obra indica que mai s'ha valorat suficientment el paper en favor de la llengua i la cultura catalana de personatges com Xavier Casp i Miquel Adlert per la seua trajectòria posterior -crítica, val a dir, amb la que estic totalment d'acord-, el cert és que després del seu treball, personalment, encara em queda més rancúnia contra tots dos. El seu egocentrisme militant supera de llarg les diferències ideològiques que tots dos podien tenir amb altres escriptors i intel·lectuals contemporanis seus. Tinc la sensació -per no dir certesa- que el seu pas cap al blaverisme durant la transició no és altra cosa que el rebot d'aquells que no han estat capaços d'encapçalar allò que ells mateixos creien que estaven predestinats a encapçalar i, davant de la impotència, com dirien els castellans "a falta de pan comeremos tortas". Perquè si alguna cosa està clara és que Alà i Mahoma -tal com Joan Fuster el va anomenar irònicament en una carta a Sanchis Guarner el 27 de gener de 1956- van mantenir sempre una postura -i no dic que la gent del Rat Penant no féu el mateix- de "estàs amb mi o contra mi". I, és clar, posicionaments així no ajuden precisament a construir res junts, tot i que com Ripoll afirma en algun moment, en línies generals el grup Torre i el dels vells valencianistes no van mantenir projectes de tant difícil complementació com ells explicaven i deien als seus interlocutors catalans.


Per altra banda m'ha semblat curiós el paper que juga Carles Salvador en tot l'afer. De fet, si a algú critica Ripoll en el seu llibre -no salvatgement però si obertament- és al vell poeta valencià. Ripoll li trau part de la bondat que se li ha volgut donar els darrers anys en contraposició al tàndem Casp-Adlert, els quals han estat defenestrats per la seua posterior trajectòria. Salvador, tot i el seu catalanisme -que en molts aspectes anava més enllà dels elements estríctament culturals i podríem qualificar en algun moment de polític- s'integrarà en Lo Rat Penat en plena postguerra, quan el franquisme pretenia controlar l'activitat de l'associació valencianista. A més, alguns dels companys de viatge de Salvador seran els iniciadors de les teories secessionistes, les quals es començaran a potenciar -de manera minoritària val a dir- des del Rat. Siga com siga, és evident com afirma Ripoll que l'evolució d'uns i altres ha marcat plenament la valoració final dels personatges, però també val a dir que, més enllà de trajectòries posteriors, de les cartes i paraules de Carles Salvador reproduïdes al llibre no es desprèn, des del meu punt de vista, ni l'egocentrisme, ni el dirigisme, ni tampoc, perquè no dir-ho, el sectarisme polític del tàndem Casp-Adlert, especialment d'aquest segon i el seu afany per promocionar-se.

Finalment ens queden Fuster i Sanchis Guarner. El primer, tot i que ix citat moltes voltes, la veritat és que el seu paper és més testimonial que decisiu ja que la cronologia triada per l'autor no arriba a analitzar el moment clau del distanciament entre l'escriptor de Sueca i els "gurus" del grup Torre. Tot i així, Ripoll, sabedor de la importància d'aquest distanciament i ruptura, fa alguna incursió més enllà del 1951 i analitza alguns dels aspectes que van influir en el trencament. Per la seua banda, Sanchis Guarner jugarà el paper del mitjancer. Tot i que, d'igual manera que Fuster l'hem d'enquadrar dins del grup favorable a Casp-Adlert, la veritat és que Guarner intentarà mantenir una certa equidistància entre les polèmiques d'aquests amb Salvador i el grup dels "vells valencianistes". Segurament, el fet de viure a Mallorca el va ajudar, i molt, a mantenir aquest posicionament.


En definitiva, ens trobem davant d'un llibre fonamental que completa d'altres obres que, partint d'àmbits d'estudi geogràfics i cronològics més amplis, ja havien tractat el tema , especialment els estudis del professor Xavier Ferré -No tot era Levante Feliz i Abans i després de Nosaltres els valencians- i el llibre d'Arnau González editat per Afers La nació imaginada. Un llibre i treball el de Ripoll que incorpora als estudis fets els darrers anys sobre el valencianisme una peça més en la construcció del nostre passat com a país.


1 comentari:

Os ha dit...

Aquest llibre fa fila de ser molt interessant.

"La nació imaginada", de Gonzàlez i Vilalta és una molt bona obra i també hi afegiria sobre el tema la recent publicació de la Fundació Carles Salvador: "Pompeu Fabra. L'autoritat admirada pel valencianisme" de Vicent Pitarch.

D'altra banda, veient el pensament de Salvador i el què s'esdevindrà després en Fuster sobta que entre ambdós figures no hi hagué una relació més fecunda, de mestratge, fins i tot.